CAPÍTOL U

Hauríeu hagut de buscar molta estona per trobar un dels exemples de viarany sinuós o de prat plàcid pels quals Anglaterra acabaria sent cèlebre. En el seu lloc, només hi havia milles de terra desolada i sense cultivar; aquí i allà, senderes accidentades en colls rostos o en bruguerars inhòspits. La majoria de vies construïdes pels romans estaven tallades o infestades de vegetació, i sovint desapareixien en la natura. La boira glaçada planava sobre els rius i els pantans, i feia un gran servei als ogres que encara vivien en aquelles terres. Els habitants de la regió —n’hi ha per preguntar-se quina mena de desesperació els devia dur a establir-se en aquells verals tan lúgubres— haurien pogut témer perfectament aquelles criatures, els panteixos de les quals se sentien molt abans que la seva figura deforme emergís de la boira. Però resultava que aquells monstres no eren cap causa d’esbalaïment. En aquell temps els devien considerar una amenaça quotidiana, sobretot perquè hi havia molts altres motius de preocupació. La manera d’obtenir aliments d’aquella terra tan àrdua; o de no quedar-se sense llenya; o d’eradicar la malaltia que podia matar una dotzena de porcs al dia i provocar erupcions verdoses a les galtes de la mainada.

De fet, si no els provocaven, els ogres no eren tan malvats. S’havia d’acceptar que de tant en tant, potser arran d’alguna misteriosa disputa en les seves files, una d’aquelles criatures irrompés enfurida i desbocada en un poblat i, malgrat els crits i el brandeig d’armes, acabés fent mal a algú que no l’hagués esquivat prou de pressa. O que, de tard en tard, un ogre s’endugués un infant cap a la boira. La gent de l’època s’havia de prendre aquelles atrocitats amb filosofia.

En una d’aquelles extensions de terra, a tocar d’una àmplia torbera, a l’ombra d’uns puigs serrats, hi vivia una parella d’edat avançada: l’Axl i la Beatrice. Potser no eren els seus noms exactes ni complets, però és com els anomenaré per comoditat. Podria dir que la parella vivien molt aïllats, tot i que en aquell temps n’hi havia pocs que estiguessin «aïllats» en qualsevol de les accepcions que ara atribuïm a la paraula. Per gaudir d’escalfor i de recer, els vilatans vivien en refugis, molts dels quals excavats en les profunditats dels pendissos dels turons, on enllaçaven amb altres refugis gràcies a galeries subterrànies i corredors coberts. La nostra parella d’ancians vivia en un d’aquells caus tan estesos —edifici hauria estat un terme massa ambiciós— amb una seixantena de persones més. Si haguéssiu sortit d’aquell cau i haguéssiu dedicat vint minuts a resseguir el contorn del turó, hauríeu arribat al poblat més proper, i us hauria semblat idèntic al primer. Els vilatans, en canvi, hi haurien trobat uns quants trets distintius dels quals s’haurien sentit orgullosos o avergonyits.

La meva intenció no és, ni de bon tros, donar a entendre que en aquell temps en territori britànic no hi havia res més; que en una època en què arreu del món florien civilitzacions esplendoroses aquí tot just sortíem de l’edat del ferro. Si haguéssiu pogut errar a la ventura per aquelles terres, hauríeu pogut descobrir castells amb música, bon menjar i excel·lència atlètica; o monestirs amb residents lliurats a l’estudi. Tot i així, no hi ha més cera que la que crema, i encara que haguéssiu tingut un cavall resistent i el bon temps us hagués acompanyat, hauríeu pogut cavalcar durant dies sense distingir cap castell ni cap monestir enmig de la vegetació. El que hauríeu trobat, per damunt de tot, són comunitats com les que us acabo de descriure, i llevat que portéssiu viandes o roba per regalar, o que anéssiu armats fins a les dents, segurament no hauríeu estat ben rebuts. Encara que em sàpiga molt greu donar aquesta imatge del país, la situació era la que era.

Però tornem amb l’Axl i la Beatrice. Tal com acabo de comentar, aquesta parella d’ancians vivia a prop d’un dels extrems del cau, on el refugi estava menys protegit dels elements i on gairebé no es podia aprofitar l’escalfor del foc de la Sala Gran, on a la nit tothom es congregava. Potser hi havia hagut un temps en què havien viscut més a prop del foc; un temps en què havien viscut amb els fills. De fet, era una idea que rondava pels pensaments de l’Axl quan jeia al llit durant les hores buides que precedien l’alba, mentre la seva dona dormia profundament al seu costat, i una sensació de pèrdua indefinida li rosegava el cor i el privava de tornar-se a adormir.

Vet aquí, potser, el que aquell matí va empènyer l’Axl a llevar-se, a sortir del cau en silenci i a esperar els primers indicis de l’alba assegut al banc vell i bombat del costat de l’entrada. Havia arribat la primavera, però l’aire encara era fred, tot i anar abrigat amb la capa de la Beatrice que s’havia engiponat mentre sortia. De tota manera, havia estat tan absort en els seus pensaments que, quan es va adonar del fred que tenia, les estrelles ja havien desaparegut, una lluor s’estenia a l’horitzó i les primeres notes de la piuladissa dels ocells emergien de la penombra.

L’Axl es va aixecar a poc a poc, penedit d’haver-se quedat tanta estona a fora. Gaudia de bona salut, però havia trigat una temporada a refer-se de l’última febrada i no tenia gens de ganes de recaure. Es notava la humitat a les cames, però quan va donar mitja volta per tornar a entrar al cau, se sentia satisfet: perquè aquell matí havia recordat un seguit de coses que li havien fugit del cap. A més, tenia el pressentiment que no trigaria gaire a prendre una decisió important —una decisió ajornada des de feia temps— i sentia una emoció que frisava per compartir amb la seva dona.

Com que els passadissos de dins del cau continuaven immersos en la foscor més absoluta, l’Axl va haver de recórrer a les palpentes la curta distància que el separava de la seva cambra. Gairebé tots els «portals» interiors no eren altra cosa que arcades senzilles que indicaven el llindar d’una estança. Els habitants del lloc consideraven que aquella disposició tan oberta no tan sols no comprometia la seva intimitat, sinó que propiciava que les habitacions es beneficiessin de l’escalfor que circulava pels passadissos, procedent del foc principal de la Sala Gran i d’altres de més petits permesos a l’interior del cau. No obstant això, la cambra de l’Axl i la Beatrice, com que era massa lluny de qualsevol foc, tenia una cosa que nosaltres podríem identificar com una porta: un gran marc de fusta travessat amb tot de branquillons, sarments i cards entrellaçats que qualsevol persona que volgués entrar o sortir de la cambra havia d’apartar cap a un costat, tot i que també barrava al pas als corrents d’aire fred. L’Axl hauria pogut prescindir perfectament d’aquella porta, però per a la Beatrice s’havia acabat convertint en un objecte del qual se sentia molt orgullosa. Sovint, quan tornava a casa, trobava la dona traient fragments pansits de la seva construcció i reemplaçant-los amb branquillons frescos que havia collit durant el dia.

Aquell matí, l’Axl va enretirar la barrera tot just per esmunyir-se cap a dins, mirant de no fer gens de soroll. La claror de trenc d’alba s’escolava a la cambra a través de les petites badadures del mur exterior. L’Axl amb prou feines es distingia la mà i, al llit d’herba, la silueta de la Beatrice encara dormia profundament sota les mantes gruixudes.

L’Axl va tenir la temptació de despertar-la: una part d’ell estava convençuda que si en aquell moment la Beatrice estigués desperta i parlant amb ell, per fi caurien les últimes barreres que s’interposaven entre ell i la seva decisió. Però com que encara faltava una bona estona perquè la comunitat es llevés i arranqués la jornada de feina, es va asseure al tamboret baix que hi havia en un racó de la cambra, ben abrigat encara amb la capa de la seva dona.

Va rumiar sobre l’espessor que la boira adquiriria aquell matí i sobre la possibilitat que, a mesura que la foscor es dissipés, la veiés esmunyir-se a través de les esquerdes fins a l’interior de la cambra. Però llavors els pensaments se li van allunyar d’aquelles qüestions i van tornar al que l’havia estat amoïnant. Sempre havien viscut d’aquella manera, ells, tots dos sols, als marges de la comunitat? O potser temps enrere les coses havien estat diferents? Feia una estona, a fora, li havien revingut fragments d’un record: un instant fugaç en què avançava pel llarg corredor central del cau, amb un braç a l’espatlla d’un fill, caminant una mica encorbat, però no pas per l’edat, com ara, sinó per no donar-se cap cop a la clepsa amb les bigues enmig d’una llum somorta. Potser el nen havia acabat de parlar amb ell, potser li havia dit alguna cosa divertida i tots dos reien. Però ara, com feia un moment a fora, no hi havia res que li perdurés a la memòria, i li feia l’efecte que, com més es concentrava, més vagues se li tornaven els fragments. Potser només eren les imaginacions d’un vell sonat. Potser Déu no els havia donat mai fills.

Hi ha qui potser es preguntarà per què l’Axl no recorria als seus convilatans perquè l’ajudessin a recordar el passat, però era més complicat que no us penseu. El fet és que en aquella comunitat gairebé no es parlava del passat. Però no pas perquè fos un tema tabú, sinó perquè d’alguna manera s’havia esvaït dins d’una boira tan densa com la que s’abatia sobre els pantans. A aquells vilatans, senzillament no se’ls acudia pensar en el passat; ni tan sols en el més recent.

Vet aquí un exemple que havia neguitejat l’Axl durant una temporada: estava convençut que no feia gaire temps havia conviscut amb ells una dona amb una cabellera pèl-roja, una dona que havia tingut un paper cabdal al poble. Quan algú es feia mal o es posava malalt, de seguida avisaven aquella dona pèl-roja tan entesa en remeis. Però ara aquella dona ja no hi era i, tanmateix, no semblava que hi hagués ningú que es preguntés què havia passat ni que en lamentés l’absència. Quan, un matí, l’Axl havia esmentat la qüestió a tres veïns mentre es dedicaven a trencar el gel del camp, li havien contestat que no tenien ni idea de què els parlava. Un dels veïns fins i tot havia fet una pausa per esforçar-se a recordar, però finalment havia negat amb el cap. «Devia ser fa molt de temps», havia dit.

—Jo tampoc no en tinc cap record, d’aquesta dona —li havia respost la Beatrice una nit que ell havia tocat la qüestió—. Potser hi vas somiar per necessitats pròpies, Axl, encara que tinguis al costat una dona amb l’esquena més dreta que la teva.

La conversa havia tingut lloc durant la tardor anterior, mentre els dos jeien de costat al llit, enmig de la foscor més absoluta, sentint la pluja que batia contra el refugi.

—És veritat que gairebé no has envellit gens durant aquests anys, princesa —li havia dit l’Axl—. Però aquesta dona no era cap somni i, si hi barrinessis un moment, també la recordaries. Va ser a la nostra porta tot just fa un mes: una ànima generosa que ens va demanar si ens podia portar alguna cosa. Te n’has de recordar per força.

—Però, per què ens volia portar alguna cosa? Que érem parents, potser?

—Em sembla que no, princesa. Només volia ser amable. Te n’has de recordar. Venia sovint a la nostra porta i ens preguntava si teníem fred o gana.

—El que et pregunto, Axl, és per què es va decantar per nosaltres a l’hora de ser generosa amb algú.

—Jo també m’ho vaig preguntar, llavors, princesa. Recordo que vaig pensar: és una dona que vetlla pels malalts, però la nostra salut és tan bona com la de qualsevol persona del poble. Ves que no es comentés que s’acostava una plaga i que només hagués vingut a veure com estàvem. Però el cas és que no n’hi ha cap, de plaga, i que només era amable amb nosaltres. Com més en parlem, més coses en recordo. Estava aquí dreta i ens deia que no ens hi capfiquéssim si els nens ens increpaven. Sí, era això. I ja no l’hem tornat a veure mai més.

—Aquesta pèl-roja no és tan sols un somni fruit de la teva imaginació, Axl, sinó que és una poca-solta, si resulta que pateix per la mainada i pels seus jocs.

—És exactament el que vaig pensar llavors, princesa. Quin mal ens pot fer la mainada que mata el temps aquí dins quan a fora fa un dia massa rúfol? Li vaig contestar que no n’havíem fet cas; tot i així, ella ho havia dit de bona fe. I llavors recordo que ens va dir que era una llàstima que haguéssim de passar les nits sense cap espelma.

—Si ens va compadir perquè no teníem cap espelma —havia dit la Beatrice—, com a mínim tenia raó en una cosa. És un ultratge que ens hagin privat d’una espelma en nits com aquesta: les nostres mans són tan segures com les de qualsevol d’ells. Però, mentrestant, n’hi ha que tenen espelmes a l’habitació encara que la sidra els deixi estabornits cada nit o que els nens els corrin com esperitats. A nosaltres, en canvi, se’ns han emportat l’espelma i ara, encara que et tingui al costat, amb prou feines et veig el perfil.

—No hi ha mala intenció, princesa. Les coses sempre s’han fet així i no cal donar-hi més voltes.

—Però és que la dona del teu somni no és l’única que troba estrany que ens hagin pres l’espelma. Ahir, o potser abans d’ahir, al riu, vaig passar per davant de les dones i estic segura que vaig sentir que deien, quan es pensaven que ja no les podia sentir, que era una vergonya que a una parella honrada com nosaltres ens obliguessin a passar les nits a les fosques. O sigui que la dona del somni no és l’única que ho pensa.

—Ja t’he dit que no és de cap somni, princesa. Fa un mes tothom que vivia aquí la coneixia i en tenia una bona opinió. Què ho deu fer que tothom, incloent-hi tu, hagi oblidat que ha existit?

Ara, aquell matí de primavera, l’Axl recordava la conversa i estava gairebé disposat a admetre el seu error pel que feia a la dona pèl-roja. Al cap i a la fi, ell era un home gran i de tant en tant era propens a incórrer en confusions. Tot i així, l’exemple de la dona pèl-roja només havia estat un dels sorprenents episodis que s’havien succeït en un degoteig constant. Per desgràcia, en aquell moment a l’Axl no se n’hi acudien gaires més, però era evident que n’hi havia hagut uns quants. Hi havia hagut, per exemple, l’incident de la Marta.

La Marta era una nena de nou o deu anys que sempre havia tingut fama d’intrèpida. Les esgarrifoses llegendes que explicaven el que els podia passar als nens que vagaven sense rumb no semblava que li apaivaguessin la set d’aventura. És per això que aquella tarda —tot just quedava una hora de claror diürna, es començava a emboirar el paisatge i ja se sentien els llops al vessant del turó—, quan havia corregut la brama que la Marta no hi era, tothom s’havia espantat i havia deixat de fer el que feia. Durant l’estona següent, s’havien sentit veus que cridaven el seu nom per tots els racons del cau, i passos que corrien i baixaven pels passadissos mentre els vilatans escorcollaven els dormitoris, els rebostos, les cavitats de sota les bigues i qualsevol amagatall on hagués pogut anar a parar una marreca amb ganes de jugar.

Llavors, enmig de l’esverament general, dos pastors que tornaven de la feina als turons havien entrat a la Sala Gran i s’havien posat a la vora del foc. Mentre s’escalfaven, un dels dos havia comentat que el dia abans havien vist una àliga-cargolet que descrivia cercles al cel, damunt seu, i no l’havien vist ni una ni dues vegades, sinó tres. No hi havia cap dubte que era una àliga-cargolet, havia afirmat l’home. La notícia de seguida s’havia estès pel cau i, al cap de no gaire, una petita multitud s’havia aplegat al voltant del foc per escoltar els pastors. Fins i tot l’Axl s’havia afanyat a anar-hi, perquè l’aparició d’una àliga-cargolet en aquella regió era tota una novetat. Entre les diverses virtuts atribuïdes a l’àliga-cargolet hi havia la d’espantar els llops, fins al punt que deien que en altres indrets del territori, gràcies a aquells ocells, els llops s’havien extingit del tot.

D’entrada els pastors havien rebut una allau de preguntes impacients i s’havien vist obligats a repetir la història unes quantes vegades. A continuació, l’escepticisme s’havia començat a apoderar dels presents. No era la primera vegada que algú feia una afirmació semblant, havia comentat algú, però fins llavors sempre havien estat infundades. Algú altre havia assegurat que la primavera anterior aquells dos mateixos pastors havien explicat una història idèntica, i que des d’aleshores ningú no havia tornat a veure l’ocell. Els pastors, indignats, havien negat que temps enrere haguessin dut una nova com aquella, i ben aviat el públic s’havia dividit entre els que feien costat als pastors i els que deien que recordaven alguna cosa sobre el presumpte episodi de l’any anterior.

Mentre el debat s’acalorava, a l’Axl li havia sobrevingut aquella sensació tan persistent i familiar que li anunciava que alguna cosa no rutllava, i, escapolint-se de les empentes i de la cridòria, havia sortit a contemplar el cel crepuscular i la boira que avançava damunt la terra. Al cap d’una estona, uns quants fragments de memòria li havien començat a encaixar: de la Marta, la nena desapareguda, del perill, del fet que tot just feia una estona tothom l’estava buscant. Però ja eren records cada vegada més confusos, com els somnis quan fa pocs segons que t’has despertat, i va ser gràcies a un esforç suprem de concentració que l’Axl s’havia pogut aferrar al record de la petita Marta mentre, darrere seu, les veus continuaven polemitzant sobre l’àliga-cargolet. Llavors, mentre estava allà dret, havia sentit una nena que cantava i havia vist la Marta que sortia de la boira que tenia al davant.

—Ets una nena ben estranya —li havia dit l’Axl, mentre ella se li acostava fent saltirons—. No et fa por, la foscor? Ni els llops ni els ogres?

—Oh, i tant que me’n fan, senyor —havia respost la nena amb un somriure—. Però sé on amagar-me perquè no em vegin. Espero que els meus pares no s’hagin posat a preguntar si algú m’havia vist. Ja em vaig endur una bona pallissa la setmana passada…

—Oh, i tant que ho han preguntat. T’està buscant tot el poble. Escolta l’enrenou que hi ha dins. L’has causat tu, maca.

La Marta havia esclafit a riure i havia dit:

—Au, va, senyor! Sé perfectament que no m’han trobat a faltar. I també sento que no és per mi que criden.

Tan bon punt la nena havia pronunciat aquelles paraules, l’Axl havia pensat que tenia raó: el motiu de la discussió de dins no era ella, sinó una altra qüestió. S’havia inclinat cap a la porta per sentir-hi més bé i va ser pescar alguna frase escadussera enmig de les veus exaltades i començar a recordar els pastors i l’àliga-cargolet. De cop i volta, mentre considerava la possibilitat d’explicar a la Marta alguna cosa d’aquella història, la nena l’havia esquivat i s’havia esquitllat cap a dins.

L’Axl l’havia seguit, preveient l’alleujament i l’alegria amb què es traduiria l’arribada de la nena. I, les coses com siguin, també havia pensat que si entrava al costat de la Marta li concedirien una part del mèrit del retorn de la nena. Però, quan ja havien entrat a la Sala Gran, els vilatans continuaven tan embrancats en la controvèrsia originada pels pastors que havien estat més aviat pocs els que s’havien molestat a mirar-los. La mare de la Marta s’havia apartat de la gentada per dir a la seva filla: «Mite-la, ella! S’ha acabat voltar per allà fora! Quantes vegades t’ho he de repetir, eh?», però de seguida s’havia tornat a concentrar en els arguments encesos que es llançaven a la vora del foc. En veure allò, la Marta havia dedicat un somriure ampli a l’Axl, com si li etzibés: «Veieu el que us deia?», i, esfumant-se entre les ombres, havia anat a buscar els seus companys.

Ara a la cambra ja hi havia molta més claror. Com que estava situada en un extrem del cau, tenia una finestra petita que donava a l’exterior, però només hi podien mirar a través amb l’ajuda d’un tamboret. En aquell moment estava tapada amb un tros de tela, però un raig de sol matiner ja s’hi filtrava per un racó, projectant-se cap a l’espai on la Beatrice dormia. L’Axl va distingir, il·luminat pel raig, el que li va semblar un insecte que travessava l’aire a tocar del cap de la seva dona. Llavors va veure que era una aranya, suspesa d’un fil invisible i vertical, i fins i tot mentre l’observava va reprendre l’àgil descens. Aixecant-se sigil·losament, l’Axl va recórrer la petita estança, va allargar la mà a través de l’espai que hi havia damunt la figura dorment de la seva esposa i va recollir l’aranya amb el palmell. Tot seguit, es va quedar un moment allà plantat i, abaixant la vista, va observar la Beatrice. El rostre adormit irradiava una tranquil·litat que ell li veia molt poc sovint quan estava desperta, i l’onada de felicitat que el va inundar en contemplar aquella imatge el va agafar desprevingut. Llavors l’Axl va saber que havia pres una decisió, i va tornar a tenir ganes de despertar-la, només per donar-li la notícia. Però es va adonar de l’egoisme que comportava una acció com aquella i, d’altra banda, com podia estar tan segur de la resposta de la Beatrice? Va acabar tornant en silenci cap al tamboret i, mentre s’hi asseia, va pensar en l’aranya i va obrir la mà amb suavitat.

Quan, feia una estona, havia estat assegut al banc de fora, esperant la primera llum del dia, havia fet un esforç per recordar la primera vegada que la Beatrice i ell s’havien plantejat la idea del viatge. Li havia semblat rememorar una conversa que havien tingut una nit en aquella mateixa cambra, però ara, mentre mirava l’aranya que li resseguia el contorn de la mà i baixava a la terra batuda, estava convençut que la primera vegada que havien abordat la qüestió havia estat el dia en què la desconeguda dels parracs foscos havia passat pel poble.

Havia fet un matí gris —al novembre, havia sigut? Tant de temps havia passat?— i l’Axl resseguia el riu a grans gambades, per una sendera atapeïda de salzes. S’afanyava a tornar al cau des dels camps, potser per anar a buscar una eina o per rebre instruccions d’un capatàs. El cas és que havia sentit un guirigall darrere dels arbustos que tenia a mà dreta i s’havia aturat en sec. El primer pensament que li havia vingut al cap havien sigut els ogres, i de seguida havia buscat un roc o un garrot. Llavors s’havia adonat que les veus —totes femenines—, per bé que enrabiades i esvalotades, no tenien el to aterrit que acompanyava els atacs dels ogres. No obstant això, s’havia obert camí amb determinació a través d’uns ginebres i havia arribat a una clariana, on havia vist cinc dones —que no estaven al pic de la joventut, però sí encara en edat fèrtil— dretes i molt juntes. Estaven d’esquena a ell i escridassaven algú o alguna cosa que hi havia més lluny. Quan l’Axl estava a punt d’arribar on eren, una de les dones s’havia espantat en adonar-se de la seva presència, però tot seguit, quan les altres s’havien girat, l’havien mirat gairebé amb posat insolent.

—Ai, carai —havia dit una de les dones—. No sé si és casualitat o si hi ha alguna cosa més. Sigui com sigui, el marit és aquí i amb una mica de sort la farà tocar de peus a terra.

—Hem dit a la vostra senyora que no hi anés —havia dit a l’Axl la primera dona que l’havia vist—, però no ens ha fet cas. S’ha entossudit a portar menjar a la forastera, encara que segurament sigui un dimoni o un elf disfressat.

—Està en perill, la meva dona? Feu el favor d’explicar-vos, senyores.

—Hi ha una dona estranya que s’ha passat tot el matí rondant-nos a prop —havia dit una altra de les dones—. Té una cabellera que li baixa per l’esquena i porta una capa feta de parracs negres. Diu que és saxona, però no n’hem conegut mai cap que es vesteixi com ella. Ha intentat acostar-se a nosaltres per darrere, quan estàvem rentant la roba a la riba, però l’hem vist a temps i l’hem fet fora. Però després ha tornat unes quantes vegades, com si estigués desconsolada per algun motiu, i també ens ha demanat menjar. Suposem que l’objectiu del seu sortilegi sempre ha sigut la vostra esposa, senyor, perquè aquest mateix matí ja hem hagut d’agafar la Beatrice pels braços dues vegades, de tan decidida com estava d’anar a veure el dimoni. I ara s’ha desempallegat de totes nosaltres i ha enfilat cap a l’arçot vell, on el dimoni l’espera asseguda. L’hem retingut tant com hem pogut, senyor, però els poders del dimoni li deuen haver fet efecte, perquè tenia una força sobrenatural, sobretot en una dona tan gran i tan poc ossuda com la vostra muller.

—L’arçot vell…

—Hi ha anat fa un moment, senyor. Però segur que és un dimoni, i si la seguiu val més que vigileu, no fos cas que ensopeguéssiu o us esgarrinxéssiu amb un d’aquells cards que tenen un verí incurable.

L’Axl havia fet un esforç per dissimular la irritació que li originaven aquelles dones, i els havia dit educadament:

—Us estic molt agraït, senyores. Però ara aniré a veure quina una en porta de cap la meva dona. Si em dispenseu…

Per a la gent del poble, l’arçot vell era un dels llocs pintorescos de la contrada, tant com l’espí blanc que aparentment creixia a la roca de la vora del promontori que hi havia a una curta distància del cau, anant a peu. Els dies assolellats, si no feia gaire vent, era un indret agradable per passar-hi l’estona. Tenies una bona vista del terreny fins que arribava a l’aigua, i també de la recolzada del riu i dels pantans de més enllà. Els diumenges, la canalla sovint jugava al voltant de les arrels nuoses, i de vegades fins i tot s’atrevien a saltar del caire del promontori, des del qual, les coses com siguin, no hi havia gaire distància fins a terra, de resultes de la qual cosa era poc probable que els nens que saltaven es fessin mal, i de fet més aviat rodolaven com una bóta pel pendent d’herba. Però, en un matí com aquell, en què tant els adults com els nens estaven enfeinats, normalment en aquell lloc no hi havia ningú, i quan l’Axl va haver enfilat pel pendent a través de la boira, no s’havia endut cap sorpresa en comprovar que les dues dones estaven soles i que les seves figures gairebé semblaven dues siluetes retallades sobre el cel blanc. La desconeguda seia reclinada contra la pedra i, en efecte, duia una vestimenta singular. Si més no des de lluny, semblava que la capa que portava estigués feta d’uns quants retalls de roba apedaçats, i li onejava al vent, fet que conferia a la dona l’aparença d’un gran ocell a punt d’envolar-se. Al seu costat, la Beatrice —encara dreta, tot i que amb el cap una mica acotat cap a la seva companya— oferia un aspecte fràgil i vulnerable. S’havien embrancat en una conversa animada, però en veure que l’Axl se’ls acostava des de baix havien callat i l’havien mirat. Llavors la Beatrice s’havia atansat a la vora del promontori i havia cridat:

—Atura’t, marit meu, no t’acostis més! Ja vinc jo. Però no acabis de pujar, perquè molestaries aquesta pobra senyora, que per fi està tranquil·la i pot descansar una estona i menjar una mica de pa d’ahir.

L’Axl l’havia obeït i s’havia esperat, fins que al cap de no gaire havia vist la seva dona que baixava pel llarg caminoi on ell estava plantat. Se li havia apropat directament i, sens dubte amoïnada per la possibilitat que el vent traslladés les seves paraules a la desconeguda, havia dit en veu baixa:

—Han sigut aquelles beneites les que t’han fet venir, oi, marit meu? Quan jo tenia la seva edat, estava convençuda que eren les més grans les que estaven espantades i tenien el cap ple d’idees poca-soltes, les que es pensaven que totes les pedres estaven maleïdes i que tots els gats perduts eren un esperit maligne. Però, ara que m’he fet gran, resulta que són les joves, trobo, les que són pròdigues en idees estrafolàries, com si no haguessin sentit mai la promesa que ens va fer el Senyor de caminar tothora al nostre costat. Fixa’t en aquesta pobra forastera, mira-la tu mateix, exhausta i solitària, i fa quatre dies que vaga pels boscos i pels camps, anant de poble en poble, obligada a continuar viatjant. I són terres cristianes les que ha recorregut, però l’han pres per un dimoni o potser per una leprosa, tot i que no té cap marca de lepra a la pell. Per això espero, marit meu, que no hagis vingut a dir-me que no consoli aquesta dona i que no li doni el poc menjar que tinc.

—Jo no te la diria mai, una cosa com aquesta, princesa, perquè he vist amb els meus ulls que el que dius és veritat. De fet, fins i tot abans d’arribar aquí, he pensat que era vergonyós que ja no poguéssim rebre una forastera amb amabilitat.

—En aquest cas, marit meu, ja te’n pots tornar a fer el que feies, perquè estic segura que es queixaran de la teva lentitud a la feina i no ens n’adonarem que ja tornarem a tenir aquella mainada i la seva cantarella.

—No ho ha dit mai ningú, que sigui lent a la feina, princesa. On l’has sentit, tu, una cosa com aquesta? No ho he sentit mai, jo, que es queixessin de mi. De fet, puc carregar el mateix pes que els que tenen vint anys menys que jo.

—Només faig broma, marit meu. Tens raó: no hi ha ningú que es queixi de la feina que fas.

—Si hi ha nens que ens increpen, no té res a veure amb la rapidesa o la lentitud amb què treballo, sinó amb el fet que els pares són uns pallussos o, més ben dit, estan massa beguts per ensenyar-los a comportar-se i a respectar els altres.

—Tranquil·litza’t, marit meu. Ja t’he dit que només bromejava. No ho faré més. La forastera m’estava explicant una cosa que m’interessa molt i que potser també t’interessarà a tu. Però, com que encara m’ho ha d’acabar d’explicar, et demano de nou que te’n tornis de seguida a fer el que estaves fent i que em deixis quedar-me a escoltar-la i a consolar-la tant com pugui.

—Em sap greu, princesa, si m’he excedit amb les paraules que t’he dit abans.

Però la Beatrice ja havia girat cua i enfilava el camí que conduïa a l’arçot i a la figura de la capa onejant.

Una mica més tard, un cop enllestit l’encàrrec, l’Axl tornava als camps i, a risc de temptar la paciència dels companys de feina, havia fet marrada per tornar a passar per l’arçot vell. Perquè, si bé per una banda compartia del tot el desdeny que la seva dona havia demostrat pels instints recelosos de les dones, per l’altra no havia pogut acabar de deixar córrer la idea que aquella desconeguda representava, fins a cert punt, una amenaça, i havia estat inquiet d’ençà que havia deixat la Beatrice amb ella. Per això s’havia tret un pes de sobre en veure la figura de la seva esposa, sola al promontori, davant de la roca, contemplant el cel. Semblava absorta en els seus pensaments i no s’havia adonat de la presència del seu marit fins que ell l’havia cridat. Mentre ella baixava per la sendera, més a poc a poc que abans, l’Axl l’observava i havia pensat per primera vegada que des de feia un temps hi havia alguna cosa diferent en la seva manera de caminar. No ranquejava, sinó que més aviat semblava que es reprimís el dolor d’alguna part del cos. Quan, mentre la Beatrice se li acostava, ell li havia preguntat on havia anat a parar la seva singular companya, ella li havia contestat:

—Ha reprès el seu camí.

—Deu haver estat molt agraïda per la teva generositat, princesa. Hi has parlat gaire?

—Sí, i ella tenia moltes coses a dir.

—Veig que te n’ha dit alguna que t’ha trasbalsat, princesa. Potser les dones tenien raó i valia més esquivar-la.

—No m’ha molestat gens, Axl. Però sí que m’ha fet pensar.

—Estàs una mica estranya. Vols dir que no t’ha embruixat i que després ha desaparegut?

—Acaba de pujar fins a l’arçot, marit meu, i veuràs que avança pel camí i que no fa gaire que se n’ha anat. Espera que els dels voltants del turó siguin més caritatius.

—En aquest cas, princesa, com que veig que estàs bé, jo començaré a tirar. El Senyor estarà content de la bondat que has demostrat, com és habitual en tu.

Però aquesta vegada semblava que la seva dona no volia que se n’anés. L’havia agafat pel braç, com si el necessités un moment per no perdre l’equilibri, i tot seguit li havia posat el cap al pit. La mà de l’Axl, com si actués d’instint, s’havia alçat per amoixar-li els cabells, embullats pel vent, i quan havia mirat la Beatrice, el va sorprendre que ella encara tingués els ulls esbatanats.

—Sí que estàs estranya, sí —havia repetit ell—. Què t’ha dit, aquesta dona?

Durant un moment, el cap de la Beatrice havia continuat al pit de l’Axl, fins que tot d’una ella s’havia redreçat i s’havia apartat d’ell.

—Ara que hi penso, Axl, potser sí que hi ha una part de raó en el que sempre dius. És molt estranya aquesta manera que té el món d’oblidar persones i coses del dia abans i de l’anterior. Com si tots plegats haguéssim contret una malaltia.

—És el que deia, princesa. La dona pèl-roja, posem per cas…

—Deixa-la estar, la dona pèl-roja, Axl. La qüestió és tot el que no recordem. —Havia pronunciat aquelles paraules amb la vista perduda en la llunyania coberta per capes de boira, però llavors havia clavat l’esguard en el seu marit i ell li havia vist uns ulls plens d’aflicció i anhel. I havia estat en aquell moment, ell n’estava convençut, que la seva dona li havia dit—: Sé que fa temps que hi estàs en contra, Axl, però em sembla que ha arribat el moment de tornar-hi a rumiar. Hi ha un viatge que hem de fer i no el podem posposar més.

—Quin viatge, princesa? Quina mena de viatge?

—Un viatge al poble del nostre fill. No és lluny, marit meu, ja ho sabem, això. Encara que els nostres passos siguin lents, és a uns quants dies d’aquí a tot estirar, darrere la Gran Plana, una mica més cap a l’est. I la primavera està a punt d’arribar.

—Oh, i tant que el podríem fer, aquest viatge, princesa. Que t’ha dit alguna cosa, la forastera, que t’hi hagi fet pensar?

—Fa molt de temps que em volta pel cap, Axl, però és veritat que el que m’acaba de dir aquesta pobra dona m’ha empès a no voler-ho diferir més. El nostre fill ens espera al seu poble. Quant temps més l’hem d’obligar a esperar-nos?

—Quan arribi la primavera, princesa, pensarem a fons en aquest viatge. Però, per què ho dius, que jo sempre hi he estat en contra?

—Ara mateix no recordo tot el que ha passat entre nosaltres arran d’això, Axl. Només sé que sempre hi estaves en contra, encara jo en tingués moltes ganes.

—Doncs ja en parlarem més endavant, princesa, quan no ens esperi la feina ni hi hagi veïns preparats per dir-nos que som lents. Deixa’m que comenci a tirar. En tornarem a parlar ben aviat.

Però, durant els dies següents, tot i que havien fet alguna referència a la idea del viatge, no n’havien arribat a parlar a fons. La veritat és que cada vegada que abordaven la qüestió se sentien estranyament incòmodes, i no havien trigat gaire a consolidar una entesa entre ells, una d’aquelles enteses pròpies dels matrimonis que fa molts anys que estan casats, amb la finalitat d’esquivar l’assumpte tant com fos possible. Dic «tant com fos possible» perquè semblava com si de tant en tant hi hagués una necessitat —que es podria qualificar de malaltissa— a la qual un o l’altre es veien obligats a cedir. Malgrat tot, les discussions que tenien en aquelles circumstàncies acabaven indefectiblement i ràpida en evasives o en mala maror. I el dia que l’Axl havia demanat sense embuts a la seva dona que li expliqués el que li havia comentat aquella desconeguda durant la conversa que havien compartit a l’arçot vell, l’expressió de la Beatrice s’havia crispat i per un moment li havia fet la sensació que estava a punt de posar-se a plorar. A partir d’aquell episodi, l’Axl havia procurat evitar qualsevol referència a la forastera.

Al cap d’un temps, l’Axl ja no recordava en quines circumstàncies havien començat a parlar del viatge, ni quina significació havia tingut per a ells. Però aquell matí, mentre seia a fora del cau en aquella hora freda que precedia l’alba, va tenir la impressió que se li aclaria la memòria, si més no una part, i li havien revingut moltes coses: la dona pèl-roja; la Marta; la forastera dels parracs foscos; i altres records que no són de la nostra incumbència. I també havia recordat —i d’una manera força vívida— el que havia passat feia uns quants diumenges, quan s’havien endut l’espelma de la Beatrice.

Per als habitants d’aquell poble, el diumenge era el dia de descans, si més no fins al punt que no anaven a fer feines al camp. Tot i així, havien de continuar tenint cura del bestiar i, com que hi havia tantes altres tasques pendents, el pastor havia acceptat l’escàs sentit pràctic que tenia prohibir tot allò que es pogués considerar feina. I va passar que quan l’Axl s’havia endinsat en la claror primaveral d’aquell diumenge, després d’haver dedicat el matí a adobar sabates, la imatge que l’esperava era la dels veïns disseminats pel terreny de davant del cau; n’hi havia que seien a l’herba irregular, d’altres en petits tamborets o en socs, i xerraven, reien i feinejaven. Hi havia mainada jugant pertot, i una colla que s’havia aplegat al voltant de dos homes que construïen una roda de carro damunt l’herba. Era el primer diumenge de l’any en què el clima havia permès que es fessin aquelles activitats a l’aire lliure, i gairebé es respirava un ambient festiu. Però quan l’Axl, plantat com estava a l’entrada del cau, havia dirigit la mirada més enllà dels vilatans, on el terreny davallava cap a les zones pantanoses, havia vist que es tornava a aixecar la boira i havia deduït que a la tarda estarien sumits altra vegada en una roina grisa.

Quan ja feia una estona que era allà dret, havia advertit un petit enrenou a prop de la tanca que delimitava les pastures. D’entrada no li havia suscitat gaire interès, però llavors havia sentit alguna cosa en la brisa que l’havia fet dreçar. Val a dir que, encara que la vista se li hagués enterbolit i li fes cada cop més la guitza a mesura que transcorrien els anys, de l’oïda se’n podia continuar refiant, i enmig del guirigall que provenia de la multitud que era a prop de la tanca, hi havia identificat la veu alterada de la Beatrice.

Altres persones també havien interromput l’activitat que les ocupava per concentrar-se en l’esvalot. L’Axl s’obria camí a través de la gent, esquivant pels pèls nens que campaven per l’herba i diversos objectes. Però, abans que pogués arribar fins al reduït i esverat grup de persones, tot d’una la colla s’havia dispersat i, del bell mig, n’havia sortit la Beatrice, que es premia alguna cosa contra el pit amb les dues mans. La majoria de rostres que l’envoltaven traspuaven hilaritat, però la dona que de sobte havia aparegut rere l’espatlla de la seva esposa —la viuda d’un ferrer que s’havia mort d’una febre l’any abans— tenia les faccions crispades de ràbia. La Beatrice, amb el semblant seriós, gairebé inexpressiu i inalterat, s’havia espolsat la dona que l’atabalava, però, en veure que l’Axl se li acostava, l’emoció li havia transfigurat els trets de la cara.

Ara, quan l’Axl hi pensava, trobava que l’expressió de la seva dona havia transmès, per damunt de tot, un alleujament aclaparador. No era que la Beatrice hagués cregut que tot es resoldria un cop ell hagués arribat, sinó més aviat com si la presència del marit ho canviés tot. Ella l’havia fitat no tan sols amb alleujament, sinó també com si li implorés alguna cosa, i havia estès cap a ell l’objecte que havia servat zelosament fins llavors.

—És nostra, Axl! No ens haurem d’estar més a les fosques. Agafa-la, de pressa, marit meu, és nostra!

Li allargava una espelma una mica deformada, curta i gruixuda. La viuda del ferrer havia fet un altre intent per arrabassar-l’hi, però la Beatrice havia interceptat la mà intrusa.

—Agafa-la, marit meu! Aquella nena, la petita Nora, me l’ha portat aquest matí després d’haver-la fet amb les seves pròpies mans, perquè ha pensat que devíem estar tips de passar les nits com les passem.

Aquelles paraules havien desfermat més crits i algunes rialles. Però la Beatrice continuava clavant la mirada a l’Axl, amb una expressió plena de confiança i de súpliques, i era precisament la imatge d’aquella cara en aquell instant el que l’Axl havia recordat aquell matí, assegut al banc de fora el cau, mentre esperava que despuntés el dia. Com podia ser que hagués oblidat aquell episodi si devia haver passat feia tres setmanes a tot estirar? Com s’explicava que no hi hagués tornat a pensar fins ara?

Tot i que l’Axl havia estirat el braç, no li havia pogut agafar l’espelma —la gent l’havia allunyat del seu abast—, i tot seguit, en veu alta i amb força determinació, havia dit:

—No pateixis, princesa. No pateixis. —Percebia la buidor de les seves paraules fins i tot mentre les pronunciava, i precisament per això l’havia sobtat que la multitud emmudís i que fins i tot la viuda del ferrer hagués fet un pas enrere. Llavors l’Axl s’havia adonat que la reacció no havia estat per les seves paraules, sinó per l’arribada del pastor, que se li acostava per darrere.

—Quines maneres són aquestes en el dia del Senyor? —El pastor havia passat pel costat de l’Axl i havia afitorat aquella colla silenciosa—. Què ha passat?

—Ha sigut la senyora Beatrice, senyor pastor —havia dit la viuda del ferrer—. Ha agafat una espelma.

La cara de la Beatrice tornava a ser una màscara incommovible, però no havia esquivat la mirada del pastor quan s’havia concentrat en ella.

—Veig que és veritat, senyora Beatrice —havia dit el pastor—. No deveu pas haver oblidat l’edicte del consell segons el qual el vostre marit i vós no podeu tenir espelmes dins la cambra.

—Ni ell ni jo no n’hem tombat cap en tota la nostra vida, senyor pastor. No podem estar a les fosques una nit sí i l’altra també.

—Aquesta decisió ja es va prendre en el seu moment i l’haureu de complir fins que el consell no decideixi el contrari.

L’Axl s’havia fixat en la indignació que espurnejava als ulls de la seva dona.

—És una descortesia —havia dit la Beatrice—. Ni més ni menys. —Havia pronunciat aquelles paraules en veu baixa, gairebé entre dents, però amb els ulls fixos en el pastor.

—Preneu-li l’espelma —havia dit el pastor—. Feu el que us mano: agafeu-l’hi.

Quan unes quantes mans s’havien abalançat cap a ella, l’Axl havia tingut la impressió que la Beatrice no havia copsat del tot les paraules del pastor, perquè estava palplantada al mig d’aquell batibull, amb una expressió de sorpresa a la cara, i continuava aferrant-se a l’espelma talment moguda per un instint oblidat. Havia semblat que la por la dominava i havia tornat a allargar l’espelma cap a l’Axl, fins i tot després que li haguessin fet perdre l’equilibri. Gràcies a la pressió dels que l’envoltaven, la Beatrice no havia caigut i, un cop refeta, havia tornat a estirar l’espelma cap al seu marit. L’Axl havia provat d’agafar-l’hi, però una altra mà els l’havia arrabassat, i llavors el pastor havia bramat:

—Prou! Deixeu la senyora Beatrice en pau. I no vull sentir que li adreceu ni una paraula de mal gust. És una dona gran que no entén tot el que fa. He dit que prou! Aquest comportament és inadmissible en el dia del Senyor!

Quan l’Axl per fi havia pogut arribar on era la seva dona, l’havia abraçat, mentre la multitud se n’apartava. Quan recordava aquell moment, tenia la sensació que havien adoptat aquella postura durant molta estona, junts, ella amb el cap recolzat al pit d’ell, com el dia de la visita de la desconeguda, com si només estigués cansada i volgués recuperar l’alè. Encara l’abraçava quan el pastor havia tornat a ordenar a la gent que es dispersés. Quan s’havien separat i havien donat una ullada al voltant, havien vist que estaven sols al costat del camp on pasturaven les vaques i de la tanca de fusta.

—No té importància, princesa —havia dit l’Axl—. Per què ens cal, de fet, una espelma? Ja ens hem acostumat a moure’ns per l’habitació sense llum. I ja estem prou entretinguts fent petar la xerrada, amb espelma o sense, sí o no?

L’Axl l’havia observat amb deteniment. Feia cara de distreta i no semblava especialment trasbalsada.

—Em sap greu, Axl —havia dit—. Ja no tenim espelma. Hauria d’haver fet que fos un secret entre nosaltres dos. Però he estat tan contenta quan la nena me l’ha portat i m’ha dit que ens l’havia fet expressament per a nosaltres. Però ja no hi és. No té importància.

—No en té gens, d’importància, princesa.

—Es pensen que som un parell de ximplets, Axl.

Llavors la Beatrice havia fet un pas endavant i li havia tornat a posar el cap al pit. I va ser llavors quan, amb una veu tan ofegada que d’entrada ell havia pensat que no l’havia entès bé, havia dit:

—El nostre fill, Axl. Te’n recordes, del nostre fill? Fa un moment, quan m’estaven donant empentes, ha sigut el nostre fill qui m’ha vingut al cap. Un bon home, fort i honrat. Per què ens hem de quedar en aquest lloc? Anem al poble del nostre fill. Ell ens protegirà i vetllarà perquè ningú ens tracti malament. No hi ha manera que canviïs d’opinió, Axl, després de tots aquests anys? Continuaràs dient que no hi podem anar?

Mentre la Beatrice pronunciava aquelles paraules amb delicadesa arran del seu pit, uns quants records fragmentats van assaltar la memòria de l’Axl, fins al punt que gairebé es va marejar. La va abraçar més fluix i va recular una mica, per por que li rodés el cap i li fes perdre l’equilibri.

—Què insinues, princesa, que és culpa meva que no hàgim anat mai al poble del nostre fill?

—Ni més ni menys, Axl. Ni més ni menys.

—Quan m’hi he oposat, jo, a aquest viatge, princesa?

—Sempre m’ho ha semblat, marit meu. Però, ai las!, ara que ho dius, Axl, no ho recordo tan clarament. Per cert, què hi fem, aquí plantats, per més radiant que sigui el dia?

El desconcert s’havia tornat a apoderar del rostre de la Beatrice. Havia mirat l’Axl a la cara i, tot seguit, havia donat una ullada al voltant, a l’agradable claror del sol i als veïns que es dedicaven altre cop a les seves activitats.

—Anem a seure una estona a la nostra habitació —havia proposat la Beatrice al cap d’un moment—. Estiguem un moment a soles. Fa un dia esplèndid, és veritat, però estic molt cansada. Anem a dins.

—Ben pensat, princesa. Evitem el sol, seu i descansa una mica. De seguida et trobaràs més bé.

Al voltant del cau hi havia altres persones despertes. Els pastors devien haver sortit feia una estona, però l’Axl havia estat tan abismat en els seus pensaments que ni tan sols els havia sentit. A l’altre extrem de la cambra, la Beatrice emetia una mena de murmuri, com si es preparés per cantussejar, i llavors es va regirar sota les mantes. En identificar els senyals, l’Axl se li va acostar sigil·losament, es va asseure a poc a poc al caire del llit i es va esperar.

La Beatrice es va posar de panxa enlaire, va entreobrir els ulls i els va fixar en l’Axl.

—Bon dia, marit meu —va dir al cap d’un moment—. M’alegro que els esperits no se t’hagin endut mentre dormia.

—Princesa, m’agradaria comentar-te una cosa.

La Beatrice el continuava mirant amb els ulls mig clucs. Tot seguit es va incorporar i la cara li va travessar el raig de claror que feia una estona havia il·luminat l’aranya. La cabellera grisa, embullada i deixada anar, li penjava enterca fins més avall de les espatlles; tot i així, l’Axl encara sentia una fiblada de felicitat quan la veia banyada per la llum del matí.

—Què és el que m’has de comentar fins i tot abans que m’hagi tret les lleganyes dels ulls?

—Ja n’hem parlat alguna vegada, princesa. Em refereixo al viatge que potser hauríem de fer. El cas és que ja tenim la primavera aquí i potser seria un bon moment per marxar.

—Per marxar, Axl? Quan?

—Tan aviat com puguem. Només serem fora uns quants dies. El poble ens podrà eximir de les nostres obligacions. En parlarem amb el pastor.

—I anirem a veure el nostre fill, Axl?

—Ni més ni menys: anirem a veure el nostre fill.

A fora els ocells piulaven a l’uníson. La Beatrice va desviar la mirada cap a la finestra i cap al sol que es filtrava a través de la tela que la tapava.

—Hi ha dies que el recordo amb molta nitidesa —va dir—. Però llavors, l’endemà mateix, és com si un vel en cobrís el record. Sigui com sigui, el nostre fill és un bon home; d’això n’estic convençuda.

—Per què no és aquí amb nosaltres, ara, princesa?

—No ho sé, Axl. Potser es va barallar amb els prohoms i se’n va haver d’anar. He fet unes quantes preguntes i aquí no hi ha ningú que el recordi. Però ell no hauria fet mai res que el deixés en evidència, n’estic segura. No en recordes res, tu, Axl?

—Fa un moment, quan era a fora, esforçant-me per recordar tantes coses com pogués enmig de la quietud, me n’han revingut un grapat. Però no recordo el nostre fill, ni la cara que fa ni la veu que té, tot i que de vegades em sembla que el veig quan era petit, i que l’agafo de la mà tot passejant per la vora del riu, o un dia que va plorar i que el vaig acaronar per consolar-lo. Però, pel que fa a l’aspecte actual, al lloc on viu, al fill que potser ha tingut, no me’n recordo gens. Esperava que potser tu en guardaries més records, princesa.

—És el nostre fill —va dir la Beatrice— i, per tant, encara que no el recordi del tot, m’inspira sentiments. I sé que vol que marxem d’aquest lloc i que anem a viure a la seva empara.

—És carn de la nostra carn i sang de la nostra sang: per què no hauria de voler que visquéssim amb ell?

—Sigui com sigui, trobaré a faltar aquest lloc, Axl. Aquesta petita habitació nostra i aquest poble. Marxar d’un lloc que has conegut tota la vida no és cosa de no res.

—Ningú no ens obliga a fer-ho sense haver-hi rumiat a fons, princesa. Fa un moment, mentre esperava que sortís el sol, he pensat que ens convindria emprendre aquest viatge al poble del nostre fill i parlar amb ell. Perquè, encara que siguem el seu pare i la seva mare, no seria just que un bon dia ens plantéssim al seu poble i exigíssim que en volem formar part.

—Tens raó, marit meu.

—I encara hi ha una altra cosa que m’amoïna, princesa. Podria passar perfectament, tal com has dit, que el viatge fins al seu poble durés uns quants dies. Però, com el trobarem?

La Beatrice va callar, amb la mirada fixa a l’espai que s’estenia davant seu, mentre les espatlles li oscil·laven amb suavitat, seguint-li la respiració.

—Ja ens sabrem orientar prou bé, em sembla, Axl —va dir per fi—. Tot i que encara no sapiguem en quin poble viu exactament, dec haver anat a pobles propers força sovint amb les altres dones quan hem anat a bescanviar mel i estany. El camí fins a la Gran Plana, el podria fer amb els ulls embenats; i fins al poble saxó que hi ha després, on ens hem aturat sovint a descansar, també. El poble del nostre fill només pot ser una mica més enllà: no ens costarà gaire trobar-lo. Axl, de veritat que no trigarem gaire a marxar?

—No, princesa. Avui mateix començarem a preparar el viatge.