CAPÍTOL CINC

Després d’una àrdua ascensió que s’havia allargat durant bona part del matí, un riu cabalós havia barrat el pas del grup. Havien hagut d’emprendre un descens parcial a través de l’espessa forest amb l’objectiu de trobar el camí principal de la muntanya, en algun punt del qual havien deduït que hi hauria un pont per travessar el corrent.

No s’havien equivocat respecte al pont, però en veure-hi els soldats havien decidit descansar enmig dels pins fins que els homes se n’anessin. De fet, no feia la impressió que els soldats hi estiguessin apostats, sinó que més aviat semblava que només es refrescaven i abeuraven els cavalls al salt d’aigua. Però el temps passava i els soldats no havien fet cap gest amb la intenció de reprendre el camí. Per torns, s’estiraven de bocaterrosa, allargaven els braços des del pont i es remullaven; o seien amb l’esquena reclinada contra els taulons de fusta i jugaven a daus. Llavors havia arribat un altre home, el quart, a cavall; els altres s’havien aixecat i el genet els havia traslladat un seguit d’instruccions.

Tot i que no disposaven d’una talaia tan privilegiada com l’arbre on s’havia enfilat l’Edwin, l’Axl, la Beatrice i el guerrer havien seguit força bé els esdeveniments, ocults darrere una manta de fullatge, i quan el genet se n’havia anat havien intercanviat unes quantes mirades interrogatives.

—Potser encara s’hi quedaran una bona estona —va dir en Wistan—. I vosaltres dos patiu per arribar al monestir.

—Convindria que hi arribéssim abans que es fes fosc, senyor —va dir l’Axl—. Hem sentit que la dragona Querig ronda per la contrada, i només uns insensats es quedarien a la intempèrie a les fosques. Quina mena de soldats diríeu que són?

—Des d’aquí fa de mal endevinar, i els meus coneixements en indumentària local són més aviat pobres. Però m’imagino que són britans, i lleials a Lord Brennus. Potser la senyora Beatrice em corregirà.

—Són massa lluny per als meus ulls vells —va dir la Beatrice—, però em sembla que teniu raó, mestre Wistan. Porten els uniformes foscos que he vist sovint en els homes de Lord Brennus.

—No els hem d’amagar res —va comentar l’Axl—. Si ens expliquem, ens deixaran passar tranquil·lament.

—No ho dubto —va dir el guerrer, que tot seguit va callar un moment, mentre observava altra vegada el pont de més avall. Els soldats tornaven a seure i semblava que havien reprès la partida—. Tot i així —va afegir—, si hem de passar pel pont sota la seva vigilància, m’agradaria fer-vos una proposta. Mestre Axl, vós i la senyora Beatrice encapçalareu la marxa i parlareu prudentment amb els homes. El noi us seguirà portant l’euga i jo caminaré al seu costat, amb la mandíbula relaxada, com si em faltés un bull, i amb la mirada perduda. Haureu de dir als soldats que sóc mut i una mica encantat, i que el noi i jo som dos germans que us han deixat en pagament d’un deute. Jo amagaré bé l’espasa i el cinyell a les alforges de l’euga. Si els trobessin, haureu de dir que són vostres.

—Voleu dir que cal, tota aquesta comèdia, mestre Wistan? —va preguntar la Beatrice—. És veritat que sovint aquests soldats són una mica grollers, però ja n’hem trobat molts i no hi hem tingut cap conflicte.

—Teniu raó, senyora. Però els homes armats, quan són lluny dels seus caps, no són del tot de fiar. I jo sóc un foraster amb qui es podrien entretenir fàcilment si tinguessin ganes d’escarnir o de desafiar algú. Per tant, val més que fem baixar el noi de l’arbre i que ens cenyim al que proposo.

Van sortir del bosc a una distància relativa del pont, però els soldats de seguida els van veure i es van aixecar.

—Mestre Wistan —va dir la Beatrice amb un fil de veu—, tinc por que això no surti bé. Hi ha alguna cosa en el vostre posat que, per més encantat que vulgueu semblar, encara us identifica com un guerrer.

—No sóc un actor consumat, senyora. Si em poguéssiu fer algun suggeriment perquè em lluís més la disfressa, l’escoltaria amb molt de gust.

—És la vostra manera de caminar, senyor —va dir la Beatrice—. Camineu com un guerrer. Mireu de fer uns quants passos curts i en acabat un de llarg, com si us poguéssiu entrebancar en qualsevol moment.

—Molt bon consell, gràcies, senyora. Però ara val més que calleu perquè, si no, potser veuran que no sóc mut. Mestre Axl, ajudeu-nos a deixar enrere aquests homes amb paraules sàvies.

A mesura que s’acostaven al pont, la remor de l’aigua que baixava pel rocam i sota els peus dels tres soldats que els esperaven era cada vegada més intensa, i l’Axl va pensar que tenia alguna cosa funesta. Obria el camí, escoltant el trepig de l’euga al darrere, sobre el terreny molsós, i va fer aturar el grup quan eren prou a prop dels soldats per entaular-hi una conversa.

No duien cascos ni cotes de malla, però les túniques, fosques i idèntiques, amb tires que els travessaven el pit des de l’espatlla dreta fins al maluc esquerre, revelaven clarament a què es dedicaven. De moment no havien desembeinat, però dos dels soldats ja estaven amb les mans a l’empunyadura. Un era menut, robust i musculós; l’altre, un noi no gaire més gran que l’Edwin i també baixet. Tots dos portaven els cabells molt rapats. El tercer soldat, per contra, era alt i lluïa una cabellera grisa i polida que li arribava a les espatlles i que duia recollida enrere gràcies a un cordill fosc que li encerclava el crani. Però no era tan sols per l’aspecte que diferia considerablement dels companys, sinó també pel posat: mentre que els altres dos s’havien enravenat per tallar el pas pel pont, ell s’havia quedat unes quantes passes més enrere i es recolzava amb aire displicent en una de les fustes del pont, amb els braços encreuats al pit, com si escoltés un conte a la vora del foc en plena nit.

El soldat més robust va fer un pas cap als nouvinguts i, per tant, va ser el destinatari de les paraules de l’Axl.

—Bona dia, senyors. No tenim males intencions i només pretenem continuar el viatge en pau.

El soldat robust no va respondre. Una ombra de dubte li va travessar la cara i va fitar l’Axl amb una barreja de basarda i menyspreu. Llavors va llançar una llambregada al soldat jove que tenia al darrere i, com que no hi va trobar cap aportació aclaridora, va tornar a mirar el viatger.

L’Axl va pensar que hi devia haver hagut alguna confusió: que els soldats esperaven una colla ben diferent i que encara no s’havien adonat del malentès. Per això va dir:

—Senyor, només som uns camperols que ens dirigim al poble del nostre fill.

El soldat robust es va assossegar i li va replicar amb una veu innecessàriament forta.

—Qui són aquests que viatgen amb vosaltres, camperol? Semblen saxons.

—Dos germans que acabem d’acollir i a qui hem d’ensenyar l’ofici tan bé com puguem. Ara bé, tal com podeu comprovar vós mateix, n’hi ha un que encara és un nen i l’altre és mut i no hi és tot, i per tant potser ens ajudaran més aviat poc.

Quan l’Axl va dir allò, el soldat alt de la cabellera grisa, com si de sobte hagués recordat una cosa, va alliberar la fusta del pont del pes del seu cos i va decantar el cap amb un gest de concentració. Mentrestant, el soldat robust clavava una mirada irritada darrere l’Axl i la Beatrice. Tot seguit, sense apartar la mà de l’empunyadura de l’espasa, va avançar una mica més per escrutar els altres. L’Edwin agafava les regnes de l’euga i observava l’avanç del soldat amb ulls inexpressius. En Wistan, en canvi, amb els ulls inquiets i la boca oberta de bat a bat, reia en veu alta sense venir a tomb.

El soldat robust els mirava alternativament com si busqués una pista. Llavors va semblar que la frustració s’apoderava d’ell. Va agafar en Wistan pels cabells i, en un atac de ràbia, els hi va estirar.

—No t’han tallat els cabells, saxó? —va cridar a l’orella del guerrer, i els hi va tornar a estirar com si el volgués fer agenollar.

En Wistan es va entrebancar, però va continuar dret, mentre deixava anar uns gemecs llastimosos.

—No parla, senyor —va dir la Beatrice—. És una mica aturadet, ja ho veieu. No li fa res que el tractin amb mà de ferro, però diuen que també té un caràcter que encara hem de domar.

Mentre la seva dona parlava, un petit moviment va fer que l’Axl es tornés a girar cap als soldats que encara eren al pont. Va veure que l’individu alt dels cabells grisos havia aixecat un braç; els dits li van convergir en una figura quasi punxeguda i, tot seguit, se li van afluixar i es van ensorrar en un gest sense cap propòsit. Finalment va deixar caure el braç, tot i que els seus ulls continuaven presenciant l’escena amb desaprovació. En observar allò, tot d’una l’Axl va tenir la sensació que entenia —que fins i tot reconeixia— el que acabava d’experimentar el cavaller de la cabellera grisa: una reprimenda indignada se li havia començat a formar als llavis, però havia recordat a temps que no tenia cap mena d’autoritat formal sobre el seu robust company. L’Axl estava convençut que ell havia passat una experiència gairebé calcada en algun lloc, però va fer un esforç per esbandir el pensament i va dir en un to conciliador:

—Senyors, vosaltres deveu estar molt ocupats amb les vostres obligacions i ens sap greu distreure-us. Si ens deixeu passar, de seguida ens perdreu de vista.

Però el soldat robust continuava fent la guitza a en Wistan.

—Doncs seria poc aconsellable que perdés els estreps amb mi! —va dir, bramant—. Que ho faci i en pagarà el preu!

Per fi va deixar estar en Wistan i va tornar a ocupar la seva posició al pont. No va dir res i, de fet, semblava un home enfadat que havia oblidat del tot per què ho estava.

El soroll del corrent impetuós semblava que només contribuís a aguditzar la tensió, i l’Axl es va preguntar com reaccionarien els soldats si reculés i conduís el grup altre cop cap al bosc. Però, just en aquell moment, el soldat de la cabellera grisa va començar a avançar cap a ells i, quan va arribar al costat dels altres dos, va parlar per primera vegada.

—Aquest pont té uns quants taulons trencats, bon home. De fet, potser és per això que som aquí: per avisar persones com vosaltres que vagin amb compte a l’hora de passar perquè, si no, potser s’estimbarien pel vessant de la muntanya i acabarien sent arrossegades pel corrent.

—Sou molt amable, senyor. Anirem amb compte, doncs.

—El vostre cavall, bon home…, m’ha semblat que coixejava quan s’acostava.

—Té mal a la pota, senyor, però confiem que no sigui res greu, tot i que, com ja deveu haver vist, no el muntem.

—Els taulons estan podrits per culpa del ruixim de l’escuma, i per això som aquí, per més que als meus companys els costi de creure que no ens hagin encarregat res més. Però m’agradaria preguntar-vos, bon home, si vós i la vostra esposa heu vist cap foraster mentre viatjàveu.

—Nosaltres mateixos ho som, de forasters, aquí, senyor —va dir la Beatrice—, i per tant ens costaria identificar algú que també ho fos. De tota manera, durant els dos dies de viatge, no hem vist res especial.

En fixar-se en la Beatrice, va fer l’efecte que els ulls del soldat de la cabellera grisa s’amorosien i dibuixaven un somriure.

—Per a una dona de la vostra edat és una bona caminada per arribar al poble del vostre fill, senyora. No us estimaríeu més viure amb ell en un lloc on us pogués cuidar cada dia, en comptes d’haver de caminar d’aquesta manera, a la mercè dels perills dels camins?

—Sí que m’ho estimaria més, senyor; de fet, quan el vegem, el meu marit i jo li proposarem aquesta opció. Tot i així, fa molt de temps que no el veiem i tenim curiositat, no ho podem evitar, per saber com ens rebrà.

El soldat de la cabellera grisa la continuava mirant amb una expressió afable.

—És probable, senyora —va dir—, que no us hàgiu de capficar per res. Jo també visc lluny de la mare i el pare, i fa molt de temps que no els veig. Potser ens vam dir el nom del porc i tot, qui ho sap? Tot i així, si demà em vinguessin a veure, havent recorregut una distància tan llarga com la que recorreu vosaltres dos, teniu cap dubte que els rebria amb el cor exultant? No sé quina mena d’home és el vostre fill, senyora, però m’hi jugo el que vulgueu que no és tan diferent de mi, i que vessarà llàgrimes d’alegria tan bon punt us vegi.

—Gràcies per aquestes paraules tan amables, senyor —va dir la Beatrice—. Teniu raó, m’imagino, i de fet el meu marit i jo hem comentat sovint el mateix, però així i tot ens consola sentir que ho digui algú altre, sobretot si és un fill que viu lluny de casa.

—Continueu el viatge en pau, senyora. I si per casualitat us creueu amb els meus pares, parleu-hi amb delicadesa i animeu-los a perseverar, perquè el seu viatge no serà endebades. —El soldat de la cabellera grisa es va apartar per deixar-los passar—. I sisplau, aneu amb compte amb els taulons fluixos. Bon home, potser val més que sigueu vós qui porti l’euga. No és una tasca adequada per a canalla o per als bojos de Déu.

El soldat robust, que havia presenciat l’escena amb un posat contrariat, va semblar tanmateix que cedia a l’autoritat natural del seu company. Es va girar d’esquena a tothom i, emmurriat, es va abocar al pont i va mirar l’aigua. El soldat jove va vacil·lar, però al cap d’un moment es va posar al costat de l’home de la cabellera grisa, i tots dos els van fer una petita i educada reverència amb el cap mentre l’Axl, després d’haver-los donat les gràcies per última vegada, menava l’euga pel pont obstruint-li la vista amb la mà perquè no mirés cap avall.

Quan ja no podien veure ni els soldats ni el pont, en Wistan es va aturar i va suggerir que sortissin del camí principal i que seguissin un senderó que s’enfilava a través del bosc.

—Sempre he tingut un bon instint a l’hora d’orientar-me pel bosc —va argumentar—. I estic convençut que per aquest senderó farem molta drecera. A més a més, estarem molt més segurs com més lluny siguem d’un camí com aquest, tan freqüentat per soldats i bandits.

A continuació, va ser el guerrer qui durant una bona estona va encapçalar el grup, apartant esbarzers i matolls amb un pal que havia trobat. L’Edwin, que subjectava l’euga pel musell i de tant en tant hi parlava amb un xiuxiueig, el seguia de prop, i en conseqüència, quan l’Axl i la Beatrice avançaven pel seu deixant, trobaven un camí molt més fàcil. No obstant això, com més avançaven, la drecera —si realment ho era— més àrdua es tornava: la frondositat dels arbres que els envoltaven no feia sinó augmentar, i els embulls d’arrels i cards els obligaven a estar atents a cada pas. Com era habitual quan viatjaven, conversaven més aviat poc, però en un moment determinat en què l’Axl i la Beatrice havien quedat una mica endarrerits, ella havia cridat:

—Encara hi ets, Axl?

—Encara, encara, princesa. —En efecte, l’Axl la seguia a poques passes de distància—. No pateixis: aquests boscos no són famosos per cap amenaça especial, i la Gran Plana ja ha quedat força enrere.

—Estava pensant, Axl, que el nostre guerrer no és pas un mal actor. La seva interpretació m’hauria pogut enredar fins i tot a mi. I no ha defallit en cap moment, ni tan sols quan aquell bàrbar li ha estirat els cabells.

—Ha actuat bé, sí, molt bé.

—Estava pensant, Axl, que passarem molt de temps lluny del poble. No ho trobes estrany, que ens deixessin marxar malgrat tot el que quedava per plantar, i malgrat les tanques i les portes que s’havien d’arreglar? Creus que es queixaran per la nostra absència quan ens necessitin?

—Que ens trobaran a faltar, no en tinc cap dubte, princesa. Però no fa gaire que hem marxat i el pastor entén el desig que tenim de veure el nostre fill.

—Això espero, Axl. No m’agradaria gens que diguessin que hem marxat precisament quan més falta els fèiem.

—Sempre n’hi haurà que diran aquestes coses, però els que entenen la nostra necessitat són majoria, i voldrien fer el mateix si fossin en el nostre lloc.

Durant una estona, van continuar avançant sense parlar. Fins que la Beatrice va tornar a dir:

—Encara hi ets, Axl?

—Encara, encara, princesa.

—Van fer mal fet. Ens van prendre l’espelma.

—Quina importància té, això, ara, princesa? I a més, s’acosta l’estiu.

—M’ha vingut al cap, Axl. I he pensat que potser és per l’absència d’una espelma que em va venir aquest dolor que tinc ara.

—Què vols dir, princesa? Com pot ser?

—Se m’ha acudit que potser va ser cosa de la foscor.

—Vigila amb aquest aranyoner. No és un bon lloc per caure.

—Ja vigilo, Axl, i tu també, eh?

—Com pot ser que la causa del teu malestar sigui la foscor, princesa?

—Te’n recordes, Axl, que l’hivern passat va córrer la brama que havien vist una fada a prop del poble? Nosaltres no la vam veure, però deien que vivia en la foscor. Doncs penso que, durant totes aquelles hores que vam passar a les fosques, hauria pogut estar amb nosaltres sense que ho sabéssim, a la nostra habitació, i que hauria pogut ser la causa del meu problema.

—Si hagués estat amb nosaltres, ho hauríem sabut, princesa, tant si estàvem a les fosques com si no. Encara que haguéssim estat en la negror més absoluta, bé l’hauríem sentit quan s’hagués mogut o hagués sospirat.

—Ara que hi penso, Axl, em sembla que durant l’hivern passat em vaig despertar unes quantes vegades a mitja nit, mentre tu dormies profundament al meu costat, i hauria pogut assegurar que el que em va desvetllar va ser un soroll estrany procedent de la mateixa habitació.

—Devia ser un ratolí o alguna altra bestiola, princesa.

—No era aquesta mena de soroll, i va ser més d’una vegada que em va semblar sentir-lo. I, ara que hi penso, va coincidir si fa no fa amb la primera vegada que vaig notar aquest dolor.

—Però, i què, si va ser la fada, princesa? El dolor que sents et crea una incomoditat minúscula i te l’ha provocat una criatura més entremaliada que no perversa, si fa no fa com aquell marrec trapella que un dia va deixar el cap d’una rata dins del cistell que estava fent la senyora Enid només per veure-la fugir esperitada.

—En això que dius tens raó, Axl. Més entremaliada que no perversa… Tens raó, m’imagino. De tota manera, marit meu… —Va callar mentre s’obria camí entre dos troncs ancestrals que s’estrenyien l’un contra l’altre, i llavors va afegir—: De tota manera, quan tornem, vull una espelma per passar les nits. No vull que ni aquella fada ni cap altra criatura ens porti alguna cosa pitjor.

—Mirarem què hi podem fer, no pateixis, princesa. En parlarem amb el pastor tan bon punt hàgim tornat. Tot i així, els monjos del monestir et donaran bons consells per mitigar aquest dolor i s’acabarà l’efecte de les trapelleries.

—Ja ho sé, Axl. No és que m’amoïni gaire.

Feia de mal dir si en Wistan l’havia encertat afirmant que aquell senderó era una drecera, però el cas és que poc després del migdia van sortir del bosc i van tornar al camí principal. Ara hi havia roderes i trams fangosos, però podien caminar amb més llibertat, i més endavant el camí es va tornar més sec i planer. Acompanyats per un sol agradable que s’escolava entre les branques que sobresortien, caminaven amb un bon estat d’ànim.

En un moment determinat, en Wistan els va fer tornar a aturar en sec i va assenyalar el terreny que tenien al davant.

—No gaire lluny hi ha un genet solitari —va dir.

No havien avançat gaire quan van veure una clariana que s’estenia enfront seu, al marge del camí, i un rastre que feia una giragonsa i s’hi dirigia. Van intercanviar mirades i van continuar avançant amb cautela.

A mesura que la clariana es feia més visible, es van adonar que tenia unes dimensions considerables: potser temps enrere, en una època més pròspera, algú havia acariciat l’esperança de construir-s’hi una casa amb un hort al voltant. El caminet que hi desembocava des de la via principal, malgrat que ara estava cobert de vegetació, havia estat fressat amb cura i culminava en una gran extensió circular que hauria estat del tot descoberta si no hagués estat per l’immens roure que hi creixia al bell mig. Des de la posició que ocupaven, van distingir una figura asseguda a l’ombra de l’arbre, amb l’esquena reclinada al tronc. De moment estava de perfil i feia la impressió que duia una cuirassa: dues cames metàl·liques i rígides sobresortien damunt de l’herba adoptant una postura infantil. Encara que el fullatge que brotava de l’escorça enfosquís la cara de l’home, van veure que no duia casc. No gaire lluny hi havia un cavall ensellat que pasturava satisfet.

—Identifiqueu-vos! —va cridar l’home des de sota l’arbre—. Si sou lladres o bandits, m’aixecaré i us escometré amb l’espasa!

—Contesteu-li vós mateix, mestre Axl —va xiuxiuejar en Wistan—. Vegem de quin peu calça.

—Només som una colla de viatgers, senyor —va cridar l’Axl—. No volem altra cosa que continuar el nostre camí en pau.

—Quants sou? És un cavall el que sento?

—Un de coix, senyor. A part del cavall som quatre. La meva esposa i jo, que som dos britans d’edat avançada, i un noi mec i un home mut i una mica curt de gambals, tots dos gentilesa de la seva família saxona.

—En aquest cas, ja podeu venir, amics! Tinc pa per compartir i us deu convenir descansar, tant com a mi em convé una mica de companyia.

—Hi anem, Axl? —va preguntar la Beatrice.

—Per mi, sí —va dir en Wistan abans que l’Axl pogués respondre—. No representa cap perill per a nosaltres i, per la veu que fa, sembla que té una edat digna. Tot i així, val més que repetim la comèdia d’abans. Tornaré a relaxar la mandíbula i a fer ulls de lluç.

—Però aquest home porta cuirassa i va armat, senyor —va replicar la Beatrice—. Voleu dir que teniu l’arma prou a mà, embolicada al cavall entre mantes i pots de mel?

—Convé que la meva espasa passi inadvertida als ulls desconfiats, senyora. I, si la necessito, de seguida la trobaré. El jove Edwin agafarà ben fort les regnes i procurarà que l’euga no s’allunyi gaire de mi.

—Veniu, amics! —va cridar el desconegut sense alterar la postura encarcarada—. No us passarà res! Sóc un cavaller i també sóc brità! Armat, això sí, tot i que si us acosteu veureu que només sóc un carallot vell i pelut. L’espasa i la cuirassa, només les porto per obediència al meu rei, el gran i estimat Artús, al cel sigui des de fa molts anys, gairebé el mateix temps que deu fer que no desembeino de ràbia. I aquí podeu veure el meu vell cavall de batalla, l’Horace, que ha hagut de suportar el pes de tot aquest metall. Mireu-lo: les potes doblegades, el llom enfonsat… Ai, a fe que sé el que arriba a patir cada cop que hi pujo. Però té un cor molt gran, el meu Horace, i sé que no canviaria això per res del món. Viatjarà d’aquesta manera, protegit de cap a peus, en honor del nostre gran rei, i no defallirà fins que cap de nosaltres no pugui fer ni un pas més. Veniu, amics meus, no em tingueu por!

Van tombar cap a la clariana i, mentre s’acostaven al roure, l’Axl va veure que, en efecte, aquell cavaller no era una figura amenaçadora. Semblava molt alt, però sota la cuirassa l’Axl se’l va afigurar prim, gairebé escardalenc. Tenia la cuirassa rovellada i abonyegada, si bé no hi havia cap dubte que havia fet tot el que havia pogut per conservar-la en un bon estat. La túnica, que havia estat blanca, revelava sargits recurrents. La cara que sobresortia de la cuirassa era afable i arrugada; al capdamunt, uns quants brins de cabell blanc voleiaven en una closca pràcticament calba. Hauria pogut ser una imatge d’un home lamentable, fixat a terra, amb les cames eixarrancades al davant, però el sol que queia a través de les branques el clapejava de clarors i d’ombres que li conferien un aire d’algú entronitzat.

—El pobre Horace no ha esmorzat, aquest matí, perquè ens hem despertat en terreny rocallós. I després, durant tot el matí, jo només tenia ganes d’avançar i, a més, ho admeto, estava de molt mala jeia, i em resistia a fer-lo aturar. Els seus passos eren cada vegada més lents, però jo li conec tots els trucs i no pensava cedir. «Sé que no estàs cansat!», li deia, i l’esperonava una mica. Aquests trucs que fa servir amb mi, amics meus, no els puc sofrir! Però ell, vinga anar més lent, i jo, que sóc un enze amb un cor compassiu, encara que sabés perfectament que per dins s’estava fent un tip de riure, m’he estovat i li he dit: «D’acord, Horace, para i menja». I aquí em teniu, entabanat per enèsima vegada. Però, acompanyeu-me, amics meus. —Va estirar els braços endavant i, mentre la cuirassa li rondinava, va agafar una barra de pa d’un sac que tenia al davant, sobre l’herba—. Acabat de coure. Me l’han donat fa una hora encara no, quan he passat per un molí. Veniu, amics meus, seieu al meu costat i compartiu-lo.

L’Axl va agafar el braç de la Beatrice mentre ella s’ajupia per asseure’s sobre les nuoses arrels del roure, i tot seguit va ser ell qui es va asseure entre la seva dona i el vell cavaller. De seguida va agrair l’escorça molsosa on reposava i els ocells cantaires que s’empentaven damunt seu, i quan el pa li va arribar, era tou i acabat de coure. La Beatrice va recolzar el cap a l’espatlla del marit, i el pit se li va inflar i desinflar unes quantes vegades abans que ella també comencés a menjar amb fruïció.

Però en Wistan no s’havia assegut. Després d’haver rigut i d’haver exhibit la seva niciesa davant del vell cavaller, s’havia encaminat fins on l’Edwin fermava l’euga enmig de l’herba alta. Llavors la Beatrice, que ja s’havia acabat la ració de pa, va doblegar el tronc endavant per adreçar-se al desconegut.

—Us demano disculpes, senyor, per no haver-vos saludat abans —va dir—. Però no passa gaire sovint que vegem un cavaller, i només la idea ja m’ha deixat de pedra. Espero que no us hàgiu ofès.

—Gens ni mica, senyora, i celebro gaudir de la vostra companyia. S’allargarà gaire més, el vostre viatge?

—El poble del nostre fill és a un altre dia de camí, ara que hem vingut per la ruta de la muntanya amb la intenció de visitar un monjo savi que viu al monestir d’aquests turons…

—Ah, els pares sants. Estic convençut que us donaran una càlida benvinguda. Van ajudar molt l’Horace la primavera passada, quan se li va infectar una pota i jo ja tenia coll avall que no se’n sortiria. I jo mateix, de fet, quan fa uns quants anys estava convalescent d’una caiguda, em vaig sentir molt reconfortat pels seus bàlsams. Però si el que cerqueu és un remei per al mut, em sembla que el Senyor és l’únic que podria fer parlar els seus llavis.

El cavaller havia dit allò mentre dedicava una llambregada a en Wistan, que de cop i volta va començar a caminar cap a ell, mentre les faccions de babau li abandonaven la cara.

—Doncs permeteu-me que us sorprengui, senyor —va dir—. Els meus llavis ja poden parlar.

El vell cavaller es va sobresaltar i, tot seguit, entre els xerrics de la cuirassa, es va girar i va clavar una mirada interrogativa a l’Axl.

—No en culpeu els meus amics, cavaller —va dir en Wistan—. Només feien el que els he demanat. Però, com que ara no hi ha motius per tenir-vos por, he decidit treure’m la disfressa. Us demano disculpes.

—No passa res, senyor —va dir el vell cavaller—: convé ser prudent en aquest món. De tota manera, expliqueu-me quina mena de persona sou perquè jo tampoc no us hagi de tenir por.

—Em dic Wistan, senyor, sóc dels aiguamolls de l’est i viatjo per aquests verals per complir un encàrrec del meu rei.

—Ah. Sí que sou lluny de casa, doncs.

—En efecte, senyor. I aquests camins m’haurien de resultar desconeguts. I tanmateix a cada revolt tinc la impressió que se’m desvetlla un record llunyà.

—Ves que no hi hàgiu passat abans, per aquí, doncs, senyor.

—Potser sí, i de fet sempre m’han dit que no sóc nascut als aiguamolls, sinó en una regió situada més a l’oest que aquesta. Per això em considero fins i tot més afortunat per haver-vos trobat, senyor, perquè dono per fet que sou Sir Gawain, de les mateixes terres de ponent, famós per haver cavalcat per aquests verals.

—Sí, sóc en Gawain, nebot del gran Artús que temps enrere va governar aquestes terres amb tant de seny i tanta justícia. Em van destinar a l’oest durant molts anys, però avui dia l’Horace i jo voltem per on podem.

—Si les meves hores em pertanyessin, cavalcaria cap a ponent avui mateix i respiraria l’aire d’aquella contrada. Però estic obligat a acomplir el meu encàrrec i a tornar a tota brida amb les noves que se’n derivin. De tota manera, és un gran honor conèixer un cavaller del gran Artús, i a més un nebot seu. Encara que jo sigui saxó, el seu és un nom que aprecio de tot cor.

—Celebro sentir-ho, senyor.

—Per cert, Sir Gawain, ara que he recuperat miraculosament la parla, m’agradaria fer-vos una pregunta sense importància.

—Pregunteu amb tota llibertat.

—Aquest senyor que seu al vostre costat és l’honrat mestre Axl, un camperol d’un poble cristià situat a dos dies d’aquí. Un home d’una edat semblant a la vostra. M’agradaria demanar-vos, Sir Gawain, que us giréssiu i l’observéssiu amb deteniment. L’havíeu vist mai, aquesta cara, ni que fos fa molt de temps?

—Per l’amor de Déu, mestre Wistan! —La Beatrice, que l’Axl pensava que s’havia adormit, tornava a vinclar el tronc endavant—. Què li pregunteu?

—No ho faig amb cap mala intenció, senyora. Com que Sir Gawain és de l’oest, he pensat que en algun moment del passat potser havia coincidit amb el vostre marit. Quin mal hi ha?

—Mestre Wistan —va dir l’Axl—, m’he fixat que, de tant en tant, d’ençà que ens hem conegut, em mireu d’una manera estranya, i des de llavors que espero que me’n doneu alguna explicació. Qui us penseu que sóc?

En Wistan, que havia estat dret davant del lloc on seien tots tres, l’un al costat de l’altre, sota el gran roure, es va ajupir i es va quedar a la gatzoneta. Potser ho havia fet per no semblar tan desafiant, però l’Axl gairebé va tenir la impressió que el guerrer els volia escorcollar la cara de més a prop.

—De moment, deixem que sigui Sir Gawain qui faci el que li demano —va replicar en Wistan—, i només cal que giri una mica el cap. Preneu-vos-ho com un joc infantil, si voleu. Sisplau, senyor, feu el favor de mirar l’home que teniu al costat i digueu-me si l’heu vist mai.

Sir Gawain va riure entre dents i va inclinar el tronc endavant. Semblava que tingués ganes de distreure’s, com si l’haguessin convidat a participar en un joc. Però, tan bon punt va observar la cara de l’Axl, el seu rostre va adoptar una expressió de sorpresa, fins i tot de basarda. L’Axl es va girar d’instint, alhora que el vell cavaller gairebé semblava que reculés per encabir-se dins del tronc de l’arbre.

—Què me’n dieu? —va preguntar en Wistan, presenciant l’escena amb interès.

—Diria que aquest senyor i jo no hem coincidit mai fins avui —va respondre Sir Gawain.

—N’esteu segur? Els anys poden ser una disfressa molt convincent.

—Mestre Wistan —va interrompre la Beatrice—, què és el que cerqueu a la cara del meu marit? Per què li pregunteu una cosa com aquesta, a aquest amable cavaller que fins fa un moment era un desconegut per a tots nosaltres?

—Disculpeu-me, senyora. Aquesta regió em desperta molts records, tot i que cada un sembla un pardal inquiet que sé que en qualsevol moment fugirà amb la brisa. Tot avui que la cara del vostre marit m’ofereix la promesa d’un record important, i, si us he de ser sincer, ha sigut aquest el motiu pel qual els he proposat de viatjar amb vosaltres, tot i que també desitjo de tot cor que tots dos recorreu aquests camins agrests sense córrer cap perill.

—Però, com hauríeu pogut conèixer el meu marit a l’oest si sempre ha viscut a la contrada d’aquí al costat?

—No t’hi facis mala sang, princesa. Mestre Wistan em confon amb algú que devia conèixer.

—Deu ser això, doncs, amics meus! —va exclamar Sir Gawain—. L’Horace i jo sovint confonem cares amb les de persones del passat. «Mira, Horace», li dic. «És el nostre amic Tudur, aquest que ens creuarem pel camí. Ves per on. Em pensava que havia caigut al mont Badon». I llavors ens hi acostem i l’Horace esbufega, com si digués: «Que n’ets, de tòtil, Gawain: és prou jove per ser el seu nét, i ni tan sols hi té una retirada!».

—Mestre Wistan —va intervenir la Beatrice—, digueu-me només una cosa: us recorda algú que vau apreciar quan éreu petit, el meu marit? O bé algú que vau témer?

—Val més que ho deixem córrer, princesa.

Però en Wistan, que es gronxava pausadament sobre els talons, tenia els ulls clavats en l’Axl.

—Em sembla que el devia apreciar, senyora. Perquè, quan ens hem conegut aquest matí, el cor m’ha fet un salt d’alegria. I tanmateix al cap de poc… —Va continuar escrutant l’Axl en silenci, amb uns ulls gairebé embadalits. Llavors se li va endurir el rostre, es va tornar a aixecar i va donar mitja volta—. No us puc oferir respostes, senyora Beatrice, perquè no ho sé. He pensat que si viatjava amb vosaltres se’m desvetllarien els records, però de moment no ha passat. Us trobeu bé, Sir Gawain?

En Gawain s’havia encorbat cap endavant, però de seguida es va dreçar i va deixar anar un sospir.

—Prou bé, gràcies. Resulta que l’Horace i un servidor hem passat moltes nits sense un llit tou ni un recer digne, i estem cansats. Però només és això. —Va alçar una mà i es va acariciar un punt del front, com si la seva veritable intenció, va pensar l’Axl, fos ocultar la cara que tenia al costat.

—Mestre Wistan —va dir l’Axl—. Com que veig que parlem amb franquesa, potser em permetríeu que jo també us preguntés una cosa. Dieu que heu vingut a aquesta contrada per dur a terme un encàrrec del vostre rei. El que no entenc és per què sembleu tan impacient per posar-vos aquesta disfressa si esteu viatjant per una regió on fa molt de temps que es va imposar la pau. Si la meva esposa i aquest pobre noi hem de viatjar al vostre costat, ens agradaria saber de quin peu calça exactament el nostre company i a qui considera amics i enemics.

—Em sembla molt just, el que dieu, senyor. En aquesta regió, tal com acabeu de comentar, hi viu gent ben establerta i en pau. No obstant això, no deixo de ser un saxó que recorre terres governades per britans, i en aquests verals en concret per Lord Brennus, els guàrdies del qual volten sense miraments per recaptar els impostos del gra i del bestiar. I vull evitar que un malentès derivi en una picabaralla. Vet aquí, senyor meu, el motiu de la disfressa, gràcies a la qual tots viatjarem més segurs.

—Potser sí que teniu raó, mestre Wistan —va dir l’Axl—. Tanmateix, al pont, m’ha semblat que els guàrdies de Lord Brennus no passaven l’estona fent el mandra, sinó que hi estaven apostats amb un objectiu, i que si no hagués estat per la boira que els enterbolia el cervell, potser us haurien escorcollat més a fons. Podria ser, senyor, que fóssiu un enemic de Lord Brennus?

Per un instant en Wistan va semblar absort en els seus pensaments, mentre seguia amb els ulls una de les nuoses arrels que s’estenien des del tronc del roure fins més enllà d’on el guerrer estava dret, abans de tornar-se a enfonsar a la terra. Al cap d’un moment en Wistan se’ls va tornar a acostar, i aquesta vegada es va asseure a l’herba baixa.

—D’acord, senyor —va respondre—. Ho explicaré tot. No em sap greu parlar-ne davant de vosaltres i d’aquest gran cavaller. Per l’est corre un rumor segons el qual els nostres germans saxons que viuen en aquestes terres són maltractats pels britans. I el meu rei, amoïnat com està pels seus, m’ha enviat en aquesta missió perquè observi l’estat de la qüestió de primera mà. No sóc res més que això, senyor, i em dedicava a acomplir el que m’havien encomanat quan el meu cavall es va fer mal a la pota.

—Entenc perfectament la vostra posició, senyor —va dir en Gawain—. L’Horace i jo ens trobem sovint en territori governat per saxons i també sentim la necessitat de ser prudents. En aquells moments m’agradaria desempallegar-me d’aquesta cuirassa i que em tinguessin per un humil camperol. Però si deixéssim aquest metall en algun lloc, com el tornaríem a trobar? I encara que hagin passat molts anys d’ençà de la mort d’Artús, no tenim l’obligació de continuar lluint el seu blasó amb orgull perquè tothom el vegi? Per tant, avancem amb el cap ben alt, i quan hi ha homes que veuen que sóc un cavaller artúric, puc constatar amb satisfacció que ens miren amb simpatia.

—No és cap sorpresa que sigueu ben rebut en aquests verals, Sir Gawain —va comentar en Wistan—. Però, passaria el mateix en aquelles regions on Artús va ser un enemic tan temut?

—L’Horace i jo trobem que el nom del nostre rei és ben acollit a tot arreu, senyor, fins i tot en aquestes regions que esmenteu. Perquè Artús va ser tan generós amb aquells qui va vèncer que de seguida el van estimar com un dels seus.

Feia una estona —de fet, d’ençà que havien esmentat Artús per primera vegada— que una sensació insistent i inquietant atribolava l’Axl. Fins que per fi, mentre escoltava la conversa entre en Wistan i el vell cavaller, el va assaltar el fragment d’un record. No era gaire consistent, però com a mínim li va proporcionar la tranquil·litat necessària per aferrar-se a una cosa i examinar-la. Es recordava dret dins d’una tenda, una tenda gran de les que els exèrcits planten a prop del camp de batalla. Era de nit i hi havia una espelma gruixuda amb una flama vacillant, i a fora bufava un vent que xuclava i arrissava les parets de la tenda. Hi havia altres persones amb ell a la tenda. Unes quantes, potser, però no en recordava la cara. Ell, l’Axl, estava indignat per alguna cosa, però tenia molt present la importància de contenir la indignació, si més no de moment.

—Mestre Wistan —deia la Beatrice al seu costat—, permeteu-me que us comenti que entre les famílies més respectades del nostre poble n’hi ha unes quantes de saxones. I vós mateix heu vist el poble saxó d’on hem sortit avui. Són persones que prosperen, i encara que de vegades pateixin per l’acció de malànimes com els que vau abatre amb tant de coratge, no és per culpa de cap brità.

—Aquesta bona senyora té raó —va dir Sir Gawain—. Aquí el nostre estimat Artús va portar una pau duradora entre britans i saxons, i tot i que encara sentim parlar de guerres en indrets llunyans, aquí fa temps que som amics i que estem tots emparentats.

—Tot el que he vist encaixa amb les vostres paraules —va dir en Wistan— i tinc moltes ganes de tornar amb bones notícies, però encara he de veure les terres que hi ha darrere aquests turons. Sir Gawain, com que no sé si tornaré a tenir l’oportunitat de preguntar això a algú tan savi, permeteu-me que us ho pregunti ara. Quina estranya facultat va fer servir el vostre gran rei perquè es curessin les ferides en aquestes terres, fins al punt que avui dia un viatger gairebé no en veu cap ombra ni senyal?

—És una pregunta que us honora, senyor. La meva resposta és que l’oncle va ser un governant que no es va considerar mai més important que Déu, i que sempre va resar perquè l’orientessin. És per això que van ser els conquerits, com a mínim en la mateixa mesura que els qui van lluitar al seu costat, els qui el van veure com un home just i el van acceptar com a rei.

—Tot i així, senyor, ¿no és estrany que un home anomeni germà un altre home que com aquell qui diu el dia abans li ha assassinat els fills? Però tanmateix sembla que sigui ben bé això el que Artús va aconseguir.

—Acabeu de tocar el moll de l’os, senyor Wistan. Assassinar els fills, en dieu vós. Artús, en canvi, sempre ens exhortava a protegir els innocents que quedaven atrapats en el fragor de la batalla. De fet, senyor, ens ordenava que, quan poguéssim, salvéssim les dones, els nens i la gent gran, tant britans com saxons, i els oferíssim un refugi segur. Amb aquestes accions s’estrenyien llaços de confiança, fins i tot mentre es lliuraven batalles aferrissades.

—Fa l’efecte que el que dieu és veritat, però a pesar de tot a mi em sembla un prodigi curiosíssim —va dir en Wistan—. Mestre Axl, no ho trobeu excepcional, vós, el que Artús va fer per unir aquesta regió?

—Us ho torno a repetir, mestre Wistan —va exclamar la Beatrice—: qui us penseu que és, el meu marit? No hi entén ni un borrall, ell, de guerres, senyor!

Però tot d’una ja no hi havia ningú que escoltés, perquè l’Edwin, que havia vagarejat fins al camí, ara cridava, i llavors es va sentir el trepig d’uns cascos de cavall que s’acostaven rabents. Més tard, quan l’Axl hi va rumiar, va pensar que en Wistan devia haver estat absort en les seves singulars especulacions sobre el passat, perquè el guerrer, que gairebé sempre estava a l’aguait, amb prou feines s’havia aixecat quan el genet tombava cap a la clariana i, tot seguit, fent alentir el pas del cavall amb un domini digne d’admiració, s’acostava trotant al gran roure.

L’Axl va identificar a l’instant el soldat alt de la cabellera grisa que havia parlat educadament amb la Beatrice al pont. L’home encara apuntava un somriure apagat, però se’ls acostava amb l’espasa desembeinada —amb la punta, això sí, cap avall— i amb l’empunyadura sobre la vora de la sella. Es va aturar en un lloc des d’on, si l’animal hagués avançat gaires gambades més, hauria arribat directament a l’arbre.

—Bon dia, Sir Gawain —va dir, fent una petita reverència amb el cap.

El vell cavaller va alçar el cap des d’on estava assegut i li va llançar una mirada carregada de menyspreu.

—Què preteneu, senyor, arribant amb l’espasa desembeinada?

—Disculpeu-me, Sir Gawain. Només m’agradaria interrogar els seus acompanyants. —Va mirar en Wistan, que tornava a fer cara de badoc i a enriolar-se. Sense desviar els ulls del guerrer, el soldat va cridar—: Noi, no acostis més el cavall! —Efectivament, darrere seu, l’Edwin s’havia apropat amb l’euga d’en Wistan—. Que no em sents, noi? Deixa anar les regnes i posa’t aquí, davant meu, al costat del teu germà idiota. T’estic esperant, noi.

Va semblar que l’Edwin entenia la voluntat del soldat, i fins i tot potser les paraules, perquè es va desentendre de l’euga i es va acostar a en Wistan. Mentrestant, el soldat va aprofitar per canviar una mica la posició de la seva muntura. L’Axl s’hi va fixar i de seguida es va adonar que el soldat conservava un angle i una distància determinats respecte a l’objectiu, fet que li concediria un avantatge notable si de sobte esclatava un conflicte. Abans, considerant la posició que ocupava en Wistan, el cap i el coll del cavall del soldat li haurien dificultat momentàniament la primera escomesa amb l’espasa, la qual cosa hauria regalat un temps vital a en Wistan, que hauria pogut aprofitar l’oportunitat per posar nerviós el cavall o bé per córrer cap al seu angle mort, on l’envergadura de l’espasa hauria quedat reduïda, tant en l’abast com en la força, ja que hauria hagut de passar a l’altre costat del cos. Ara, en canvi, aquella petita correcció en el cavall convertia gairebé en un suïcidi l’intent d’un home desarmat com en Wistan d’assaltar el genet. D’altra banda, semblava que la seva nova posició també oferia al soldat una perspectiva perfecta de l’euga d’en Wistan, que es movia deslligada darrere el soldat, a uns quants metres de distància. Ara era impossible que en Wistan corregués cap al seu cavall sense descriure un revolt pronunciat per evitar el costat on el genet tenia l’espasa, i sense endur-se gairebé amb tota seguretat una envestida per darrere abans d’arribar a la seva destinació.

L’Axl es va adonar de tot allò amb un sentiment d’admiració pels dots estratègics del soldat, però també amb desencís per les possibles conseqüències. Una vegada, en una altra època, l’Axl també havia esperonat un cavall perquè avancés, en una altra maniobra discreta però subtilment vital que el va dur a alinear-se amb un altre genet. Què havia fet, aquell dia? Tots dos, l’altre genet i ell, s’havien esperat dalt del cavall, contemplant un bruguerar vast i gris. Fins aquell moment el cavall del company havia anat al davant, perquè l’Axl en recordava les fuetades i el vaivé de la cua ben bé al davant, i s’havia preguntat quina part d’aquelles accions era atribuïble als reflexos de l’animal i quina al vent inclement que assotava aquella terra buida.

L’Axl va foragitar aquells pensaments desconcertants, es va aixecar amb penes i treballs i va ajudar la seva dona a fer el mateix. Sir Gawain va continuar assegut, com si estigués enganxat al peu del roure, fulminant el nouvingut amb la mirada. Llavors, adreçant-se a l’Axl en veu baixa, va dir:

—Ajudeu-me a aixecar-me, sisplau.

Van caldre l’Axl i la Beatrice, un a cada braç, per alçar el vell cavaller, però quan es va haver dreçat del tot, amb la cuirassa posada, i va haver tirat les espatlles enrere, tenia un aspecte imponent. Malgrat tot, semblava que Sir Gawain es conformés clavant una mirada sorruda al soldat, i a la llarga qui va parlar va ser l’Axl.

—Per què irrompeu aquí d’aquesta manera, senyor, si nosaltres només som uns simples viatgers? No us en recordeu, que ens heu interrogat al costat de la cascada fa una hora encara no?

—Me’n recordo perfectament, de vós, bon home —va respondre el soldat de la cabellera grisa—. Però quan ens hem vist estàvem sota la influència d’un encanteri que ens ha afectat mentre vigilàvem el pont i que ens ha fet oblidar el motiu pel qual hi érem. No ha estat fins ara, un cop rellevat i quan ja tornava al campament, que de sobte m’ha vingut al cap. Llavors he pensat en vós, bon home, i en la vostra colla que s’esmunyia, i he fet girar el cavall per atrapar-vos. Noi! No et moguis, t’he dit! Queda’t al costat del teu germà idiota!

L’Edwin va tornar emmurriat a la vora d’en Wistan i va dedicar una mirada interrogativa al guerrer. En Wistan encara reia en veu baixa i tenia un regalim de saliva que li vessava de la comissura dels llavis. Els ulls se li bellugaven frenètics, però l’Axl va deduir que el guerrer aprofitava per mesurar minuciosament la distància que el separava de l’euga i per avaluar la proximitat de l’adversari, i segurament devia arribar a les mateixes conclusions que l’Axl.

—Sir Gawain —va murmurar l’Axl—. Si comencen les hostilitats, us demano que m’ajudeu a defensar la meva estimada senyora.

—Ho faré pel meu honor, senyor. Podeu pujar-hi de peus.

L’Axl, agraït, va assentir amb el cap, però el soldat de la cabellera grisa estava baixant del cavall. L’Axl va quedar altre cop admirat per l’habilitat amb què descavalcava, gràcies a la qual, quan es va plantar altra vegada davant d’en Wistan i del noi, l’en tornaven a separar la distància i l’angle correctes; a més, duia l’espasa de la manera adequada perquè no se li cansés el braç, mentre el cavall el protegia de qualsevol atac imprevist que pogués arribar des del darrere.

—Ara us explicaré el que ens havia fugit del cap quan ens hem trobat, bon home. Ens acabaven d’informar que un guerrer saxó havia sortit d’un poble proper acompanyat d’un noi ferit. —El soldat va assenyalar l’Edwin amb el cap—. Un noi de la seva edat, si fa no fa. Jo, bon home, no sé quina relació hi ha entre vosaltres dos i aquest assumpte. Em limito a buscar el saxó i el noi que l’acompanya. Parleu amb sinceritat i no en sortireu malparat.

—Aquí no hi ha cap guerrer, senyor. I no volem cap conflicte ni amb vós ni amb Lord Brennus, que dedueixo que és el vostre amo.

—Ja sabeu de què parleu, bon home? Si encobriu els nostres enemics, haureu de respondre davant nostre, independentment dels anys que tingueu. Qui són aquests que viatgen amb vostès: el mut i aquest noi?

—Ja us ho he dit abans, senyor: ens els han deixat uns deutors a canvi de gra i d’estany. Treballaran durant un any per pagar el deute de la seva família.

—Voleu dir que no us equivoqueu, bon home?

—No sé qui busqueu, vós, senyor, però no són aquests pobres saxons. I mentre perdeu el temps amb nosaltres, els vostres enemics campen amb tota llibertat.

El soldat hi va meditar —la veu de l’Axl havia ressonat amb una autoritat inesperada— i el dubte li va començar a alterar el posat.

—Sir Gawain —va demanar—. Què en sabeu, vós, d’aquesta gent?

—Ens han trobat per casualitat mentre l’Horace i jo descansàvem aquí. Em semblen unes criatures ben honrades.

El soldat va tornar a escorcollar les faccions d’en Wistan amb la mirada.

—Curtet i mut, oi? —Va fer dues passes endavant i va alçar l’espasa fins que la punta va assenyalar el coll d’en Wistan—. Però bé deu tenir por de la mort com la resta de nosaltres…

L’Axl va veure que el soldat havia comès un error per primera vegada. S’havia acostat massa a l’adversari i, tot i que correria un risc terrible, com a mínim ara era factible per a en Wistan executar un moviment molt ràpid i agafar el braç que sostenia l’espasa abans que l’ataqués. Tot i així, en Wistan va continuar rient, i tot seguit va fer una rialla poca-solta a l’Edwin, dret al seu costat. Va semblar, això sí, que aquella última acció feia augmentar l’enuig de Sir Gawain.

—Potser només fa una hora eren uns desconeguts per a mi, senyor —va vociferar—. Però no penso permetre que els tractin amb descortesia.

—Això no us afecta, a vós, Sir Gawain. Feu el favor de guardar silenci, sisplau.

—Com goseu parlar d’aquesta manera a un cavaller del rei Artús?

—Podria ser —va dir el soldat, sense fer gens de cas de Sir Gawain— que aquest idiota fos un guerrer disfressat? Sense armes la diferència és escassa. Tant si ho és com si no, la meva fulla està prou esmolada.

—Com goseu? —va mormolar Sir Gawain per a si mateix.

El soldat de la cabellera grisa, qui sap si adonant-se tot d’una de l’error comès, va recular dues passes, fins que va tornar exactament al mateix lloc que ocupava abans, i a continuació va abaixar l’espasa fins a l’altura del cinyell.

—Noi —va dir—. Acosta’t.

—Només parla la llengua saxona, senyor —va dir l’Axl—. I és un noi tímid.

—No caldrà que parli, bon home. Que s’aixequi la camisa i sabrem si és el que se n’ha anat del poble amb el guerrer. Noi, un altre pas cap a mi.

Mentre l’Edwin se li acostava, el soldat va allargar la mà lliure. Llavors va començar un forcejament quan l’Edwin va intentar espolsar-se’l, però una estrebada sobtada de la camisa va revelar el tronc del noi, i l’Axl hi va veure, una mica més avall de les costelles, una zona de pell inflamada i encerclada per un reguitzell de diminuts punts de sang seca. Als dos costats de l’Axl, la Beatrice i en Gawain s’inclinaven endavant per veure-la més bé, però el soldat, resistint-se a desclavar la mirada d’en Wistan, no es va fixar en la ferida fins al cap d’una estona. Quan per fi la va veure, es va sentir impel·lit a apartar el cap d’una revolada, i en aquell precís instant l’Edwin va emetre un so agut i penetrant que no va ser ben bé un crit i que a l’Axl li va fer pensar en una guineu desconsolada. Allò va distreure el soldat, i l’Edwin va aprofitar l’avinentesa per desempallegar-se’n. No va ser fins llavors que l’Axl es va adonar que el soroll no l’havia fet el noi, sinó en Wistan; i que, a tall de resposta, l’euga del guerrer, que fins llavors havia estat pasturant amb aire desmenjat, de sobte s’havia girat i havia arrencat directament cap a ells.

L’altre cavall, esverat darrere el soldat, havia fet un moviment brusc que havia destarotat encara més el seu amo, i quan aquest es va haver recuperat, en Wistan ja havia evitat l’envergadura de l’espasa. L’euga continuava avançant a una velocitat intimidadora, i en Wistan, fent una finta cap a una banda per acabar anant cap a l’altra, va proferir un altre crit estrident. L’euga va alentir el pas fins a un mig galop i es va quedar entre en Wistan i el seu rival, gràcies a la qual cosa el guerrer, gairebé com si no tingués pressa, va ocupar una posició a poques passes del roure. L’euga es va tornar a girar i va seguir l’amo d’una revolada. L’Axl va suposar que en Wistan tenia la intenció d’enfilar-se a l’animal quan li passés pel costat, perquè ara el guerrer s’esperava amb els dos braços enlaire. L’Axl fins i tot va veure que els estirava cap a la sella fins un moment abans que l’euga el tapés fugaçment. Però el cavall va continuar avançant a mig galop i sense genet cap a l’indret on fins no feia gaire havia estat assaborint l’herba. En Wistan s’havia quedat dret i força immòbil, però ara empunyava una espasa.

A la Beatrice se li va escapar una exclamació continguda, i l’Axl li va envoltar les espatlles amb un braç i la va acostar cap a ell. A l’altra banda, Sir Gawain va deixar anar una mena de grunyit amb el qual semblava que reconegués el valor de la maniobra d’en Wistan. El vell cavaller havia apuntalat un peu sobre una de les arrels que sobresortien del roure i, amb una mà damunt del genoll, assistia a l’escena amb un interès molt viu.

El soldat de la cabellera grisa ara els donava l’esquena; a dir veritat no tenia altra elecció, perquè l’home s’havia d’enfrontar amb en Wistan. A l’Axl el va sorprendre que aquell soldat, que feia tan sols un moment havia demostrat tanta perícia i un domini tan absolut, tot d’una s’hagués convertit en algú tan desorientat. Mirava cap al seu cavall —que s’havia allunyat una mica més de tan espantat com estava— com si hi busqués consol, però llavors va alçar l’espasa, agafant-la ben fort amb totes dues mans, fins que la punta li va quedar una mica per damunt de l’altura de l’espatlla. L’Axl sabia que aquella postura era precipitada i que no faria altra cosa que cansar-li els músculs dels braços. En Wistan, per contra, semblava tranquil, gairebé indolent, com la nit abans, quan l’havien vist per primera vegada mentre sortia del poble. Es va acostar al soldat a poc a poc i es va aturar quan només l’en separaven uns quants passos, sostenint l’espasa a poca altura i amb només una mà.

—Sir Gawain —va dir el soldat, amb una tonalitat nova a la veu—. Sento que us moveu darrere meu. Lluitareu amb mi contra aquest enemic?

—M’he aixecat per protegir aquesta honrada parella, senyor. Al marge d’això, tal com vós mateix heu comentat, a mi aquesta disputa no m’afecta. Aquest guerrer potser és el vostre enemic, però el meu encara no l’és.

—Aquest individu és un guerrer saxó, Sir Gawain, i ha vingut a sembrar discòrdia entre nosaltres. Enfronteu-vos-hi amb mi, perquè, tot i que no penso renunciar a la meva obligació, si aquest és l’home que busquem, és algú molt temut.

—Quins motius tinc per enfrontar-me amb un home només perquè és un foraster? Sou vós, senyor, qui ha irromput de males maneres en aquest lloc tan tranquil.

Hi va haver un silenci que es va allargar una estona. Llavors el soldat, adreçant-se a en Wistan, va dir:

—Encara sou mut, senyor? O potser ens revelareu qui sou, ara que ens enfrontem?

—Em dic Wistan, senyor, i sóc un guerrer de l’est que ha vingut a visitar aquesta contrada. Pel que sembla, el vostre amo, Lord Brennus, em vol fer mal, però en desconec els motius, perquè em limito a viatjar pacíficament amb l’única intenció d’acomplir un encàrrec del meu rei. I em sembla que també vol fer mal a aquest noi innocent, cosa que em veig obligat a impedir ara mateix.

—Sir Gawain —va exclamar el soldat—, us ho torno a demanar: ajudareu un amic brità? Si aquest home és en Wistan, diuen que ell sol ha vençut una cinquantena de pirates.

—Si ha vençut una cinquantena de pirates abrandats, quina influència podria tenir en el resultat, un guerrer vell i cansat com jo, senyor?

—No feu bromes, Sir Gawain, sisplau. És un home imprevisible i podria atacar en qualsevol moment. L’hi veig als ulls. Us ho repeteixo: ha vingut a sembrar la discòrdia entre nosaltres.

—Expliqueu quina discòrdia sembro —va dir en Wistanviatjant pacíficament per la vostra regió amb només una espasa a les alforges per defensar-me de criatures salvatges i bandits. Si podeu posar nom al meu delicte, poseu-l’hi ara, perquè així sabré de què m’acuseu abans d’atacar-vos.

—Desconec la naturalesa exacta de la discòrdia que preteneu sembrar, senyor, i em limito a fiar-me de la voluntat que té Lord Brennus de deslliurar-se de vós.

—Per tant, no se m’acusa de res, i tanmateix vós veniu fins aquí a tota brida per matar-me…

—Ajudeu-me, Sir Gawain, us ho suplico! Per més ferotge que sigui, amb una estratègia ben estudiada tots dos junts el podríem derrotar.

—Senyor meu, permeteu-me que us recordi que sóc un cavaller artúric, i no pas un soldat ras del vostre Lord Brennus. I no lluito contra desconeguts arran d’un rumor o perquè tinguin sang estrangera. I em fa l’efecte que vós tampoc no podeu enumerar gaires motius per atacar-lo.

—En aquest cas, senyor, m’obligueu a parlar, tot i que el que diré són confidències que un home del meu humil rang no té dret a sentir, encara que fos el mateix Lord Brennus qui me les deixés escoltar. Aquest home ha vingut a aquesta contrada amb una missió: abatre la dragona Querig. És això el que l’ha dut fins aquí!

—Abatre la Querig? —La veu de Sir Gawain desprenia un astorament sincer. Va deixar l’arbre una mica més enrere i va esguardar en Wistan com si el veiés per primera vegada—. És veritat, això, senyor?

—Com que no tinc cap intenció de mentir a un cavaller artúric, ho revelaré tot. A part de l’encàrrec esmentat abans, el meu rei m’ha ordenat que abati la dragona que ronda per aquesta regió. Però, qui podria posar pegues a una tasca com aquesta? Un drac feroç és una amenaça per a tots nosaltres. Expliqueu-m’ho, soldat: per què em converteix en el vostre enemic, una missió com aquesta?

—Abatre la Querig? Ho dieu de debò, que voleu abatre la Querig? —Sir Gawain baladrejava—. Però, senyor, és a mi a qui han confiat aquesta missió! Que no ho sabeu, això? Me la va confiar Artús en persona!

—Ja l’abordarem en un altre moment, aquesta controvèrsia, Sir Gawain. Abans, permeteu-me que m’ocupi d’aquest soldat que es vol enemistar amb mi i amb els meus amics encara que viatgem de manera pacífica.

—Sir Gawain, si no m’ajudeu, tinc por que m’hagi arribat l’hora! Us ho imploro, senyor, penseu en l’afecte que Lord Brennus sent per Artús i per la seva memòria, i lluiteu contra aquest saxó!

—Abatre la Querig és la meva obligació, mestre Wistan! L’Horace i jo hem traçat plans molt elaborats per atreure-la cap a nosaltres, i no ens cal cap ajuda!

—Deposeu l’espasa, senyor —va dir en Wistan al soldat—, i potser encara us deixaré viure. Si no, perdreu la vida en aquesta clariana.

El soldat va vacil·lar, però llavors va dir:

—Ara m’adono que he sigut un carallot per haver-me considerat prou fort per atacar-vos tot sol, senyor. Potser fins i tot em castigaran per la meva vanitat. Tot i així, no penso deposar l’espasa com un covard.

—En virtut de què —va exclamar Sir Gawain— us ordena el vostre rei que vingueu d’una altra regió i usurpeu els drets concedits a un cavaller artúric?

—Em sap greu, Sir Gawain, però fa molts anys que us van encomanar que matéssiu la Querig, i durant aquest temps els vailets s’han fet homes drets i fets. Però, si puc fer un servei a aquesta regió i estalviar-los aquest flagell, quin sentit té empipar-se?

—Que quin sentit té empipar-se, senyor? No sabeu què dieu! Us penseu que abatre la Querig és una empresa fàcil? És tan sagaç com ferotge! Un despropòsit com el vostre només la farà enrabiar, i tota la regió haurà de patir la seva ira, i en canvi durant aquests últims anys amb prou feines l’hem sentit anomenar. És una qüestió que s’ha de tractar amb molta delicadesa, senyor meu, perquè, si no, una calamitat caurà sobre els innocents d’aquesta contrada! Per què us penseu que l’Horace i jo hem esperat tant de temps? Un pas en fals podria tenir unes conseqüències nefastes, senyor!

—Doncs ajudeu-me, Sir Gawain! —va cridar el soldat, que ja no feia cap esforç per dissimular la por—. Sufoquem aquesta amenaça tots dos junts!

Sir Gawain va mirar el soldat amb una expressió d’astorament, com si hagués oblidat transitòriament qui era. Llavors, amb una veu més serena, va dir:

—No us penso ajudar, senyor. No sóc amic del vostre amo perquè tinc por dels seus motius obscurs. I també tinc por del mal que voleu fer a aquestes persones, la innocència de les quals en la trama que ens afecta és força evident.

—Sir Gawain, sóc aquí entre la vida i la mort, com una mosca atrapada en una teranyina. Us ho suplico per última vegada i, malgrat que no conec tots els detalls d’aquesta qüestió, us demano que considereu per què deu haver vingut a la nostra regió si no és per sembrar discòrdia entre nosaltres!

—Senyor, l’acaba d’explicar fil per randa, l’encàrrec que l’ha portat fins aquí, i per més que em desagradin els seus plans imprudents, no és una raó prou consistent per unir forces amb vós i intentar combatre’l.

—Lluiteu, soldat —va dir en Wistan, en un to gairebé conciliador—. Lluiteu i acabem d’una vegada.

—Seria gaire greu, mestre Wistan —va dir de sobte la Beatrice—, que aquest soldat lliurés l’espasa i el deixéssim fugir? Abans, al pont, ha estat amable quan ha parlat amb mi, i potser no és mala persona.

—Si m’avinc a fer el que proposeu, senyora Beatrice, el soldat informarà de la nostra presència i segurament no trigarà gaire a tornar acompanyat d’una trentena de soldats pel cap baix. I a fe que llavors no demostraran gens de compassió. A més, vol fer un mal indecent al noi.

—Potser estaria disposat a jurar que no ens trairia.

—La vostra gentilesa em commou, senyora —va intervenir el soldat de la cabellera grisa, sense apartar els ulls d’en Wistan—. Però no sóc cap bergant i no penso aprofitar-me’n vilment. El que diu el saxó és veritat. Si em perdona la vida, faré el que acaba de dir ell, perquè les meves obligacions no em permeten cap alternativa. Amb tot, us agraeixo unes paraules tan bondadoses, i si aquests són els meus últims moments, almenys m’ajudaran a deixar aquest món d’una manera una mica més agradable.

—De fet, senyor —va dir la Beatrice—, tampoc no he oblidat la petició que ens heu fet amb relació als vostres pares. Ho heu dit en to de broma, ja ho sé, i les probabilitats que els trobem són molt escasses. Però, si mai els coneixem, sabran que anhelàveu tornar-los a veure.

—Us reitero el meu agraïment, senyora. Però no és un bon moment per estovar-me el cor amb aquests pensaments. Sigui quina sigui la reputació d’aquest home, la fortuna encara em podria somriure en aquest duel, i llavors potser us sabria greu haver-me tractat amb tanta afabilitat.

—És molt probable —va dir la Beatrice, que va deixar anar un sospir—. En aquest cas, mestre Wistan, feu el que més ens convingui. No miraré perquè no m’agraden les matances. I us convido a demanar al jove mestre Edwin que faci el mateix, però estic segura que només s’hi avindrà si sou vós qui l’hi demana.

—Em sap greu, senyora —va dir en Wistan—, però m’estimaria més que el noi presenciés tot el que s’esdevindrà a partir d’ara, tal com sovint m’obligaven a fer a mi a la seva edat. Sé que seguirà les evolucions dels guerrers sense immutar-se ni tenir basques. —Va pronunciar unes quantes frases en llengua saxona i l’Edwin, que havia passat aquella estona dret i una mica aïllat, es va acostar als altres tres i es va plantar al costat de l’Axl i la Beatrice. Feia la impressió que els seus ulls, atents, no parpellejaven.

L’Axl sentia la respiració del soldat de la cabellera grisa, més audible que abans perquè emetia un grunyit greu a cada alenada. Va agafar embranzida amb l’espasa per sobre el cap, en un atac que semblava poc sofisticat i fins i tot suïcida; però quan estava a punt d’arremetre contra en Wistan, va alterar bruscament la trajectòria i va fer una finta cap a l’esquerra, abaixant l’espasa a l’altura del maluc. El soldat de la cabellera grisa, va deduir l’Axl amb una fiblada de compassió, sabedor de les poques probabilitats que tenia si el combat madurava, ho havia apostat tot a aquell recurs. Però en Wistan ja ho havia previst, o potser n’havia tingut prou amb l’instint. El cas és que el saxó es va desplaçar àgilment cap a un costat i, en el mateix moviment, va desembeinar i va brandar l’espasa cap a l’home que se li acostava. El soldat va fer un soroll com el de les galledes quan les llancen al fons d’un pou i toquen l’aigua, i tot seguit va caure de bocaterrosa. Sir Gawain va mormolar una pregària i la Beatrice va preguntar:

—Ja està, Axl?

—Sí, ja està, princesa.

L’Edwin observava el vençut, l’expressió del qual amb prou feines havia variat. Seguint l’esguard del noi, l’Axl va veure una serp que, destorbada a l’herba per la caiguda del soldat, s’escapolia lliscant per sota el cadàver. Tot i que era fosca, la criatura tenia clapes grogues i blanques, i com més visible es feia, solcant el terreny amb rapidesa, més conscient era l’Axl de la intensa ferum dels budells de l’home. L’instint el va fer apartar cap a un costat i endur-se la Beatrice amb ell, no fos que la criatura els busqués els peus. Amb tot, se’ls continuava acostant, i pel camí es va partir en dos al voltant d’uns cards, com un rierol que es bifurca al voltant d’un roca, abans de recompondre’s i de reprendre el camí més junta que mai.

—Aparta’t, princesa —va dir l’Axl, guiant-la—. Ja està i ha acabat bé. Aquest home ens volia fer mal, tot i que els motius encara no estan del tot clars.

—Permeteu-me que us els aclareixi tant com pugui, mestre Axl —va dir en Wistan. S’havia estat netejant l’espasa amb l’herba, però ja s’havia aixecat i caminava cap a ells—. És cert que en aquesta regió els nostres germans saxons viuen en harmonia amb la vostra gent. Però, segons algunes fonts que han arribat a casa nostra, Lord Brennus aspira a conquerir aquest territori i a declarar la guerra a tots els saxons que hi viuen.

—Jo també ho he sentit, senyor —va dir Sir Gawain—. Vet aquí un altre motiu pel qual no em volia aliar amb aquest desgraciat que ara jeu esventrat com una truita de riu. Em sembla que Lord Brennus no tindria cap mirament a l’hora de posar fi a aquesta pau immensa que va bastir Artús.

—A casa nostra hem sentit més coses, senyor —va comentar en Wistan—. Que en Brennus allotja un convidat perillós al seu castell. Un escandinau que, segons el que diuen, posseeix els coneixements adequats per domar dracs. I el meu rei té por que la intenció de Lord Brennus sigui capturar la Querig perquè acabi lluitant a les files del seu exèrcit. No cal dir que la dragona seria un soldat furibund i que llavors justificaria les aspiracions que en Brennus pogués alimentar. És per això que m’han enviat a destruir el drac abans que la seva brutalitat es giri en contra de tots els que s’oposen a Lord Brennus. Sir Gawain, feu cara de sorprès, però parlo amb el cor a la mà.

—Si estic sorprès, senyor, és perquè les vostres paraules tenen molt de sentit. Una vegada, quan era jove, em vaig enfrontar amb un drac que lluitava en el bàndol contrari, i a fe que feia feredat. Els meus companys, que fins feia un moment estaven assedegats de victòria, en veure aquella criatura van quedar garratibats, i no tenia ni la meitat de força ni d’astúcia que la Querig. Si la Querig acaba estant a mercè de Lord Brennus, la situació sens dubte derivarà en noves guerres. Amb tot, encara tinc l’esperança que sigui massa salvatge perquè cap humà la pugui amansir. —Va fer una pausa, va llançar una ullada cap al soldat caigut i va fer que no amb el cap.

En Wistan va caminar a grans gambades fins on era l’Edwin i, agafant el noi pel braç, el va anar acostant al cadàver amb delicadesa. A continuació, tots dos es van estar una estona plantats l’un al costat de l’altre, davant del soldat. En Wistan parlava en veu baixa i, de tant en tant, assenyalava alguna cosa i observava la cara de l’Edwin per comprovar-ne la reacció. En un moment determinat, l’Axl va veure que el dit d’en Wistan dibuixava una línia fina a l’aire, mentre potser explicava al noi la trajectòria que havia seguit la fulla de l’espasa. Mentrestant, l’Edwin continuava mirant el perdedor amb expressió absent.

Sir Gawain, posant-se al costat de l’Axl, va dir:

—És molt trist que aquest lloc tan tranquil, sens dubte un regal de Déu a tots els viatgers cansats, ara estigui contaminat per la sang. Afanyem-nos a enterrar aquest home abans que algú passi per aquí, i després jo mateix portaré el seu cavall al campament de Lord Brennus. Els explicaré que hi he ensopegat quan l’acabaven d’assaltar uns bandits i els informaré d’on han d’anar els amics per visitar-ne la tomba. Mentrestant, senyor —es va girar per adreçar-se a en Wistan—, us insto a tornar immediatament cap a l’est. No hi penseu més, en la Querig, perquè us asseguro que l’Horace i un servidor, després del que hem sentit avui, redoblarem esforços per abatre-la. I ara, amics meus, enterrem aquest home perquè pugui tornar en pau amb el seu creador.