CAPÍTOL TRETZE

La cabra, veia l’Axl, se sentia com a casa en aquell terreny muntanyós. Menjava bruc i rostolls a cor què vols, sense fer cas del vent ni del fet que tingués les dues potes de l’esquerra apuntalades molt més avall que les dues de la dreta. L’animal feia unes bones estrebades —tal com l’Axl havia descobert massa bé durant l’ascensió— i no havia estat fàcil trobar una manera eficaç de fermar-la mentre la Beatrice descansava. Però l’Axl havia vist l’arrel d’un arbre mort que sobresortia del pendent i hi havia lligat la corda amb molta cura.

Ara la cabra es podia veure perfectament des del lloc on seien. Les dues roques grosses —repenjades l’una contra l’altra com una parella d’ancians— també es veien des de força avall, però l’Axl havia tingut l’esperança de trobar algun indret resguardat del vent abans no hi arribessin. Tanmateix, aquell vessant nu no els havia ofert res i havien hagut de continuar pujant pel viarany, mentre la cabra estirava amb tanta impetuositat com els violents embats del vent. Però quan per fi van arribar a les roques bessones, va ser com si Déu hagués creat aquell refugi especialment per a ells, perquè tot i que encara sentien les ràfegues al voltant, només percebien moviments suaus en l’aire. Tot i així, es van asseure ben junts, com si imitessin les roques del costat.

—Encara hi ha tota aquesta contrada aquí sota, Axl. Que no ens ha portat gens avall, el riu?

—Hem embarrancat abans que poguéssim arribar gaire lluny, princesa.

—I ara estem tornant a pujar.

—Tens raó, princesa. Em sembla que aquella nena no ens ha explicat les molèsties que comporta aquesta tasca.

—Ja ho pots ben dir, Axl. Ho ha explicat com si fos una caminada la mar d’agradable. Però, qui n’hi pot donar la culpa, oi? Encara era una nena i tenia més obligacions de les que haurien de recaure en algú de la seva edat. Axl, mira. Allà baix, en aquella vall, que els veus?

Amb una mà alçada cap a la claror, l’Axl va intentar distingir el que la seva esposa li indicava, però al cap d’un moment va negar amb el cap.

—No tinc la vista tan bé com tu, princesa. Veig una vall rere l’altra on baixen les muntanyes, però res especial.

—Allà, Axl, on assenyalo amb el dit. No és una fila de soldats?

—Ara els veig, sí. Però no es mouen pas.

—Oh, i tant que es mouen, Axl, i per aquesta fila tan llarga que formen podrien ser soldats perfectament.

—Pel que poden veure els meus pobres ulls, princesa, diria que no es mouen gens. I en el supòsit que fossin soldats, són massa lluny perquè ens molestin. M’amoïnen més aquells núvols de tempesta que hi ha a ponent, perquè els estralls que provocaran són més imminents que no els que pugui fer qualsevol cos de soldats llunyà.

—Tens raó, marit meu, i per això m’agradaria saber quant falta per arribar. La nena no ha sigut gaire sincera quan ha insistit que era una caminadeta de no res. Però tampoc no n’hi podem donar la culpa, oi? Sense els pares i havent de cuidar els germans petits… devia tenir moltes ganes que li féssim cas.

—Ja els veig més bé, princesa, ara que el sol s’escola entre els núvols. No són soldats ni homes, de fet, sinó una renglera d’ocells.

—Quines bestieses, Axl. Si fossin ocells, com els veuríem des d’aquí?

—Són més a prop que no et penses, princesa. Ocells foscos en fila, tal com es col·loquen sovint a les muntanyes.

—I com és que no n’hi ha cap que alci el vol mentre els mirem?

—Potser l’alçarà ara, el vol, princesa. I consti que no en culpo aquella vaileta, perquè a fe que es troba en un bon destret, oi? A més, on seríem, ara, si no ens hagués ajudat quan l’hem vist per primera vegada, xops i tremolosos com estàvem? De fet, princesa, si no ho recordo malament, la nena no era l’única que estava ansiosa perquè aquesta cabra arribés fins al pedró del gegant. No era fa una hora encara no que tu també ho estaves tant com ella?

—I encara ho estic, Axl. Perquè… oi que seria magnífic que la Querig caigués morta i aquesta boira s’esvaís? Tot i així, quan veig que la cabra pastura d’aquesta manera, em costa de creure que una criatura tan ximpleta com aquesta es pugui desfer d’una gran dragona.

La cabra tornava a menjar amb la mateixa fal·lera que aquell mateix matí, quan havien arribat a la petita cabana de pedra. La caseta passava molt inadvertida, oculta com estava dins d’un espai ombrejat al peu de l’imminent espadat, i fins i tot quan la Beatrice l’hi havia assenyalat, l’Axl l’havia confós amb l’entrada d’un poblat semblant al seu, incrustat a la falda de la muntanya. Havia estat en acostar-s’hi que s’havien adonat que era una construcció aïllada, amb les parets i la teulada fetes amb fragments de roca d’un gris fosc. Un rajolí d’aigua queia des de molt amunt, ben bé davant de l’espadat, s’acumulava en una bassa no gaire distant de la casa i s’allunyava regalimant on el terreny davallava, i es feia fonedís. Una mica abans de la cabana, ben il·luminada pel sol del matí, hi havia una cleda delimitada amb una tanca, l’únic ocupant de la qual era la cabra. La bèstia, com era habitual, menjava amb deler, però havia interromput un moment l’àpat per clavar una mirada sorpresa a l’Axl i a la Beatrice.

Els nens, en canvi, no s’havien adonat de la seva arribada. La nena i els seus dos germans petits eren a la vora d’una rasa, d’esquena als visitants, absorts en alguna cosa que hi havia més avall. En un moment determinat, un dels nens petits es va ajupir per llançar alguna cosa a la rasa, i per aquella acció la nena el va estirar pel braç.

—Què deuen estar fent, Axl? —havia preguntat la Beatrice—. Alguna entremaliadura, em sembla. I el més xic és tan petit que podria caure a dins sense voler.

Quan ja havien deixat la cabra enrere i els nens encara no havien advertit la seva presència, l’Axl, amb tota la delicadesa de què era capaç, havia cridat:

—Déu vos guard. —I tots tres s’havien girat esglaiats.

La cara de culpables que feien confirmava la idea de la Beatrice, segons la qual devien estar fent alguna trapelleria, però la nena —que feia un pam més que els dos nens— s’havia refet de seguida i els havia dedicat un somriure.

—Ancians! Benvinguts! Ahir a la nit vam pregar Déu perquè us fes venir i ja sou aquí! Benvinguts, benvinguts!

Se’ls havia acostat esquitxant per l’herba negada i els germans l’havien seguit de prop.

—Ens confons, maca —havia dit l’Axl—. Només som dos viatgers perduts i cansats. Tenim fred i ens hem mullat la roba al riu, on uns follets cruels ens han assaltat. Et faria res cridar la teva mare o el teu pare perquè ens deixin escalfar-nos i eixugar-nos vora el foc?

—No ens confonem pas, senyor! Ahir a la nit vam resar al nen Jesús i ara sou aquí! Sisplau, ancians, entreu a casa, que encara hi ha el foc encès.

—Però, on són els teus pares, maca? —havia preguntat la Beatrice—. Per més cansats que estiguem, no hi entraríem mai sense permís. Esperarem que la mestressa o l’amo de la casa ens hi deixi entrar.

—Només som nosaltres tres, ara, senyora, o sigui que ja em podeu dir mestressa de la casa! Entreu i escalfeu-vos. Trobareu menjar al sac que penja de la biga i hi ha llenya al costat del foc. Passeu, ancians, i mentre descanseu no us molestarem durant una bona estona, perquè hem de cuidar la cabra.

—Acceptem amb molt de gust la teva generositat, maca —havia dit l’Axl—. Però digue’ns si el poble més proper és gaire lluny.

Una ombra havia recorregut el rostre de la nena, que havia intercanviat mirades amb els seus germans, alineats al seu costat. Llavors havia tornat a somriure i havia respost:

—Som molt amunt, aquí, senyor, a les muntanyes. Tots els pobles queden lluny. Per això us demanem que us quedeu amb nosaltres i que accepteu l’escalfor del foc i les viandes que us oferim. Deveu estar molt cansats i veig que aquest vent us fa tremolar. Sisplau, no digueu més que us en aneu. Entreu i descanseu, ancians, que fa molt de temps que us esperem!

—Què hi ha en aquella rasa, que us interessi tant? —li havia preguntat tot d’una la Beatrice.

—Ah, no res, senyora! Res de res! Mira que estar-se aquí plantats amb aquest vent i la roba xopa! No penseu acceptar la nostra hospitalitat i descansar vora el nostre foc? Mireu com surt el fum per la teulada!

—Allà! —L’Axl es va apartar de la roca i va assenyalar—. Un ocell que alça el vol. T’ho he dit, sí o no, princesa, que eren ocells en fila? Veus com s’enlaira cap al cel?

La Beatrice, que s’havia aixecat feia una estona, va fer un pas fora del refugi de les roques, i l’Axl va veure que el vent de seguida li estirava la roba.

—Sí que és un ocell, tens raó —va dir ella—. Però no s’ha enlairat des d’aquelles figures d’allà. Potser encara no veus el lloc que t’he assenyalat, Axl. És allà, a la cresta més llunyana: aquelles figures fosques que gairebé es retallen contra el cel.

—Les veig perfectament, princesa. Però aparta’t del vent.

—Tant si són soldats com si no, avancen a poc a poc. L’ocell no era un d’ells.

—Aparta’t del vent, princesa, i seu. Hem de recuperar tantes forces com puguem. Qui sap quanta estona haurem de continuar estirant aquesta cabra!

La Beatrice va tornar al refugi estrenyent-se al cos la capa que li havien deixat els nens.

—Axl —va dir, mentre se li tornava a asseure al costat—, tu t’ho creus, que abans que els grans cavallers i guerrers, serà una parella de vells cansats com nosaltres, desposseïda d’una espelma al nostre poble, la que potser abatrà la dragona? I amb l’ajuda d’aquesta cabra tan geniüda?

—Qui ho sap, això, princesa? Potser tot plegat es redueix al desig d’una nena petita. Però li estem agraïts per l’hospitalitat amb què ens ha acollit i no ens hauria d’importar fer el que ens ha demanat. I ves que no tingui raó i que no sigui així que la Querig s’acabi morint.

—Digue’m una cosa, Axl. Posem que la dragona es mor i que la boira es comença a dissipar. No tens mai por, Axl, del que puguem saber llavors?

—No vas ser tu la que ho vas dir, princesa? La vida que hem compartit és com un conte amb un final feliç, independentment dels tombs que hagi fet pel camí.

—Sí que ho vaig dir, Axl. Però ara que hi ha la possibilitat que matem la Querig amb les nostres mans, hi ha una part de mi que té por que la boira s’esvaeixi. No et passa, a tu, Axl?

—Potser sí, princesa. Potser sempre n’he tingut. Però el que em fa més por és el que has dit abans. Quan descansàvem vora el foc, vull dir.

—Què he dit, Axl?

—No te’n recordes, princesa?

—Que ens hem barallat per alguna fotesa? M’ha fugit del cap. Només recordo que estava a punt de defallir de fred i de falta de descans.

—Si t’ha fugit del cap, princesa, val més que quedi en l’oblit.

—Però sí que he notat alguna cosa, Axl, d’ençà que ens hem acomiadat dels nens. Com si t’apartessis més de mi quan caminem, i no només per la cabra que et tiba. Que ens hem barallat, abans, encara que no me’n recordi?

—No tinc cap intenció d’apartar-me de tu, princesa. Et demano perdó. Si no és per la cabra que em fa anar d’una banda a l’altra, deu ser perquè encara penso en alguna ximpleria que ens hem dit. Confia en mi: val més que ho oblidem.

L’Axl havia avivat el foc al mig de terra i totes les altres coses que hi havia a la petita cabana havien quedat a l’ombra. Havia estat eixugant la roba, aguantant cada peça una mica més amunt de les flames, mentre la Beatrice dormia plàcidament en un niu de mantes. Però de sobte ella s’havia incorporat i havia donat una ullada al voltant.

—El trobes prou calent, el foc, princesa?

Durant un moment, havia continuat fent cara de desconcertada, i llavors s’havia tornat a estirar sobre les mantes. Tot i així, encara tenia els ulls oberts i, quan l’Axl li estava a punt de repetir la pregunta, ella havia dit en veu baixa:

—Pensava en una nit de fa molt de temps, marit meu. Te’n vas anar i em vas deixar sola al llit, sense saber si tornaries mai amb mi.

—Princesa, encara que ens hàgim escapolit dels follets del riu, em sembla que et continua afectant algun encanteri que et fa tenir aquests somnis.

—No és cap somni, marit meu. Només un o dos records que han tornat. Feia una nit fosca com una gola de llop i jo era allà, sola al nostre llit, sabent que te n’havies anat amb una altra de més jove i més bonica.

—No em penses creure, princesa? Són les argúcies d’aquells follets que encara sembren discòrdia entre nosaltres.

—Potser tens raó, Axl. I si són records reals, són de fa molt de temps. Tot i així… —Havia callat i l’Axl fins i tot havia pensat que s’havia tornat a adormir. Però llavors havia dit—: Tot i així, marit meu, són records que m’empenyen a evitar-te. Quan hàgim descansat prou i reprenguem el camí, deixa’m caminar una mica més endavant o més enrere. Fem-ho així durant una estona, marit meu, perquè de moment m’estimo més que no caminis al meu costat.

D’entrada l’Axl no havia dit res. Llavors havia enretirat la peça de roba que sostenia damunt del foc i s’havia girat per mirar la seva dona. Havia tornat a aclucar els ulls, però ell no podia assegurar que dormís. Quan l’Axl per fi havia trobat la veu, amb prou feines li havia sortit un murmuri.

—Seria el més trist que em podria passar, princesa. Caminar lluny de tu quan el terreny ens convida a caminar com sempre.

La Beatrice no havia donat cap senyal d’haver-lo sentit, i de fet al cap d’uns moments ja feia inspiracions més llargues i cadencioses. Llavors l’Axl s’havia posat la roba acabada d’eixugar i s’havia estirat sobre una manta no gaire lluny de la seva dona, però sense tocar-la. L’havia envaït un esgotament aclaparador, i tanmateix havia tornat a veure davant seu els follets que formiguejaven a l’aigua, i l’aixada que esquinçava l’aire i queia al mig dels follets, i havia recordat la fressa semblant a la d’uns nens que jugaven en la llunyania, i com havia lluitat, gairebé com un guerrer amb còlera a la veu. I ara ella li havia dit el que tenia. Una imatge havia irromput a la memòria de l’Axl, clara i vívida, i s’hi veien la Beatrice i ell en un camí de muntanya sota un immens cel gris; i ella caminava més endavant, a uns quants passos de distància, i a ell l’inundava una malenconia infinita. Heu-la ací: una parella d’ancians que avançaven amb el cap cot i separats per cinc o sis passos de distància.

Quan l’Axl s’havia despertat, havia vist que el foc caliuejava i que la Beatrice ja s’havia llevat i espiava a través d’un dels petits forats que hi havia a la pedra i que constituïen les finestres d’una llar modesta com aquella. Li revenien records de l’última conversa, però la Beatrice s’havia girat, amb les faccions emmarcades en un triangle de claror, i havia dit en un to animat:

—No sabia si despertar-te abans, Axl, perquè veia que a fora avançava el matí. Però llavors he pensat que al riu havies quedat molt xop i que et convenia alguna cosa més que un parell de capcinades. —No havia estat fins que ell no li havia respost que la Beatrice havia preguntat—: Què et passa, Axl? Per què em mires d’aquesta manera?

—Només et miro alleujat i feliç, princesa.

—Em trobo molt més bé, Axl. Només necessitava descansar.

—Ara ho veig. Marxarem de seguida perquè, com has dit tu mateixa, el matí ha avançat mentre dormíem.

—He estat observant aquests nens, Axl. Continuen palplantats davant de la mateixa rasa. Allà baix hi tenen alguna cosa que els atrau de mala manera, i estic convençuda que és a causa d’alguna malifeta, perquè sovint miren enrere com si es pensessin que algun adult els podria enxampar i renyar. On deu ser, la seva gent, Axl?

—No n’hem de fer res, nosaltres, i a més sembla que van ben servits tant de menjar com de roba. Acomiadem-nos-en i marxem.

—Axl, podria ser que ens haguéssim barallat, tu i jo, abans? Tinc la sensació que ha passat alguna cosa entre nosaltres.

—Res que no es pugui aparcar, princesa. Ves que no en parlem abans que s’acabi el dia. De moment, però, val més que reprenguem el camí abans que la gana i el fred ens tornin a sorprendre.

Quan s’havien endinsat a la claror freda del sol, l’Axl havia vist clapes de gel a l’herba, un cel immens i muntanyes que es perdien en la llunyania. La cabra menjava al clos, amb una galleda cap per avall a prop de les potes.

Els tres nens encara eren al costat de la rasa, mirant-ne l’interior, d’esquena a la cabana, i semblava que discutien. La nena havia estat la primera d’adonar-se que l’Axl i la Beatrice se’ls acostaven, i en el moment de girar-se ja tenia un somriure radiant pintat a la cara.

—Benvolguts ancians! —S’havia apartat ràpidament de la rasa i se’ls acostava arrossegant els germans amb ella—. Espero que hagueu estat còmodes a casa nostra, per més humil que sigui!

—Oh, i tant que sí, maca, i t’estem molt agraïts. Estem ben descansats i a punt per reprendre el viatge. Però, què els ha passat, als vostres familiars, perquè us hagin deixat sols?

La noia havia intercanviat mirades amb els germans, que ara la flanquejaven. I, tot seguit, indecisa, havia respost:

—Ja ens en sortim, sols, senyor. —I havia posat un braç a les espatlles de cada nen.

—I què hi ha en aquesta rasa que us atregui tant? —havia preguntat la Beatrice.

—La nostra cabra, només, senyora. Era la millor que teníem, però es va morir.

—I com es va morir, la vostra cabra, maca? —li havia preguntat l’Axl amb delicadesa—. L’altra sembla força sana.

Els nens havien intercanviat més mirades i havia fet la impressió que prenien una decisió tàcita.

—Aneu-la a veure vós mateix, si voleu, senyor —havia dit la nena, que havia deixat anar els seus germans i s’havia apartat cap a una banda.

La Beatrice s’havia posat al costat del seu marit mentre ell avançava cap a la rasa. Quan havien recorregut la meitat de la distància que els en separava, l’Axl s’havia aturat i havia dit en veu baixa:

—Deixa-m’hi anar sol, primer, princesa.

—Et penses que no he vist mai una cabra morta, Axl?

—Tant se val, això, princesa. Espera’t aquí un moment.

La fondària de la rasa equivalia a l’estatura d’un home. El sol, que ara gairebé hi incidia directament i hauria d’haver facilitat la identificació del que l’Axl tenia al davant, creava ombres desconcertants i, on hi havia tolls i gel, infinitat de superfícies enlluernadores. Semblava que la cabra tingués unes proporcions monstruoses, i estava desmembrada en diversos trossos. Aquí, una pota del darrere; allà, el coll i el cap, que havia adquirit una expressió serena. Havia trigat una estona més a distingir el ventre tou i de cara amunt de la bèstia, sobretot perquè el premia una mà gegantina que emergia del fang fosc. No havia estat fins llavors que s’havia adonat que una bona part del que d’entrada havia considerat de la cabra morta de fet era d’una altra criatura que hi estava entortolligada. Aquell bony era una espatlla, i allò, un genoll encarcarat. En acabat havia detectat un moviment i s’havia adonat que l’ésser de la rasa encara era viu.

—Què hi ha, Axl?

—No t’hi acostis, princesa. No és una imatge gens falaguera. Un pobre ogre moribund, suposo, i aquests nens deuen haver comès la insensatesa de llançar-li una cabra pensant que si menjava es refaria.

Mentre parlava, un cap gros i sense pèl s’havia anant tombant a poc a poc enmig del fang, acompanyat per un ull esbatanat. Llavors el fang havia fet una aspiració afal·lerada i el cap havia desaparegut.

—Nosaltres no hem donat menjar a l’ogre, senyor —havia dit la veu de la nena darrere l’Axl—. Sabem perfectament que no els hem de donar mai menjar, als ogres, sinó que ens hem de tancar a casa quan vénen. I és el que vam fer amb aquest, senyor, i el vam mirar per la finestra mentre ens trencava la tanca i ens agafava la millor cabra que teníem. Llavors es va asseure aquí, senyor, on sou ara, amb les cames que li penjaven com si fos un nen petit, ben feliç, i cruspint-se la cabra crua com fan els ogres. Nosaltres sabíem que no havíem d’obrir la porta, i el sol estava cada cop més baix, i l’ogre se’ns continuava cruspint la cabra, però vam veure, senyor, que com més menjava més flaquejava. Llavors per fi es va aixecar, agafant el que quedava de la cabra, i va caure, primer de genolls i després de costat. I llavors va rodolar cap a la rasa, amb la cabra i tot, i ja fa dos dies que hi és i encara no s’ha mort.

—Apartem-nos d’aquí, maca —li havia dit l’Axl—. No ho hauríeu de veure, això, tu i els teus germans. Però, què és el que ha fet tant de mal a aquest pobre ogre? Podria ser que la vostra cabra estigués malalta?

—Malalta, no, senyor, enverinada! Fa més d’una setmana que l’alimentem com ens va ensenyar la Bronwen. Sis cops al dia amb les fulles.

—I per què ho heu fet, això, maca?

—Doncs perquè la cabra fos verinosa per a la dragona, senyor. Aquest pobre ogre no ho sabia i per això s’ha enverinat. Però no és culpa nostra, senyor, perquè ell no hauria d’haver estat rondant per aquí d’aquesta manera!

—Un moment, maca —havia dit l’Axl—. Insinues que us heu dedicat a alimentar la cabra amb verí expressament?

—Verí per a la dragona, senyor, però la Bronwen ens va dir que a nosaltres no ens faria cap mal. Com ho podíem saber, doncs, que el verí faria mal a un ogre? No en tenim cap culpa, senyor, no li volíem fer cap mal!

—No us en culparà mai ningú, d’això, maca. De tota manera, explica’m una cosa. Per què volíeu preparar un verí per a la Querig? Perquè m’imagino que és la dragona de què parles, oi?

—Ai, senyor! Hem resat al matí i a la nit i sovint també durant el dia. I quan vosaltres heu arribat aquest matí, hem sabut que éreu enviats de Déu. Digueu-nos que ens ajudareu, sisplau, perquè només som uns pobres nens oblidats pels seus pares! Oi que us emportareu la cabra, l’única que ens queda, i pujareu amb ella pel camí que dóna al pedró del gegant? Només és una caminadeta, senyor, mig dia encara no per anar i tornar, i jo ja la faria sola, ja, però no puc deixar aquests dos aquí. Hem alimentat aquesta cabra tal com vam alimentar la que s’ha cruspit l’ogre, i a aquesta li hem donat fulles durant tres dies més. Sisplau, senyor, porteu-la fins al pedró del gegant i deixeu-la allà lligada per a la dragona. És una caminadeta de no res. Sisplau, ancians, digueu que ho fareu, perquè tenim por que no hi hagi res més que ens pugui tornar els nostres estimats pares.

—Per fi en parles —havia dit la Beatrice—. Què s’ha de fer perquè tornin els vostres pares?

—Que no us ho acabem de dir, senyora? Només cal que porteu la cabra fins al pedró del gegant, on és ben sabut que de tant en tant deixen menjar per a la dragona. I llavors, qui ho sap? Potser es morirà com aquest pobre ogre, que semblava molt fort abans de menjar! Nosaltres abans sempre havíem tingut por de la Bronwen, sobretot per les seves notables facultats, però quan va veure que érem aquí sols, oblidats pels nostres pares, es va compadir de nosaltres. Per això us supliquem que ens ajudeu, ancians, perquè qui sap què pot passar quan algú altre passi per aquí… Tenim por que ens vegin soldats o algun desconegut, però vosaltres sou les persones que vam demanar al nen Jesús que ens portés.

—Però, què en podeu saber, d’aquest món, uns nens tan petits com vosaltres —havia preguntat l’Axl—, que creieu que una cabra enverinada pot fer tornar els vostres pares?

—És el que ens va dir la Bronwen, senyor. I encara que sigui una vella terrible, no diu mai mentides. Ens va explicar que és per culpa de la dragona d’aquí dalt que els pares ens han oblidat. I encara que de tant en tant féssim empipar la mare amb les nostres malifetes, la Bronwen diu que el dia que es recordi altre cop de nosaltres tornarà corrents i ens abraçarà així d’un en un. —La nena havia començat a preme’s una criatura invisible contra el pit i, tot seguit, amb els ulls tancats i durant un instant, l’havia bressolat amb moviments suaus. A continuació havia obert els ulls i havia prosseguit—: Però, de moment, la dragona ha llançat algun encanteri que fa que els pares no ens tinguin presents, i per això no tornen a casa. I la Bronwen diu que l’encanteri de la dragona no val només per als nostres pares, sinó per a tothom, i que com més aviat es mori millor. És per això que ens hi hem esforçat de valent, senyor, donant menjar a totes dues cabres tal com ella ens va dir, sis cops al dia. Feu-nos aquest favor, sisplau; si no, no tornarem a veure el pare i la mare mai més. Només us demanem que lligueu la cabra al pedró del gegant i que després seguiu el vostre camí.

La Beatrice havia començat a parlar, però l’Axl de seguida havia dit:

—Em sap greu, maca. Ens agradaria molt ajudar-vos, però enfilar-nos per aquests turons és fora del nostre abast. Som vells i, com ja has vist, estem cansats de tants dies de viatge feixuc. No podem fer altra cosa que afanyar-nos a reprendre la marxa abans que ens passin més desgràcies.

—Però, senyor, és Déu qui us ha enviat! I és un passeig curt, i des d’aquí el camí ni tan sols fa gaire pujada.

—Mira, maca —havia dit l’Axl—, ens sap molt de greu i buscarem ajuda al primer poble que trobem. Però a nosaltres ens falten forces per fer el que ens demanes, i estic convençut que n’hi haurà d’altres que no trigaran a passar per aquí i que se us enduran la cabra amb molt de gust. Però nosaltres som grans i ens costaria Déu i ajut. Tot i així, resarem perquè els vostres pares tornin i perquè Déu sempre us protegeixi.

—No us en aneu, ancians! Que l’ogre s’enverinés no ha estat culpa nostra.

L’Axl havia agafat la seva dona pel braç i l’havia allunyat dels nens. No havia mirat enrere fins que ja havien passat pel costat de la cleda de la cabra, i llavors havia vist que els nens encara estaven palplantats, l’un al costat de l’altre, observant-los en silenci, amb els alts espadats al fons. L’Axl els havia fet adéu amb la mà, com si els volgués animar, però un sentiment semblant a la vergonya —i potser les restes d’un record llunyà, un record d’una altra partença similar— el va impulsar a caminar més de pressa.

Però, quan encara no havien arribat gaire lluny —el terreny pantanós començava a fer baixada i les valls se’ls obrien al davant—, la Beatrice li havia estirat el braç perquè anessin més a poc a poc.

—No t’he volgut contradir davant dels nens, marit meu —havia dit—, però, vols dir que ens costaria tant fer el que ens demanen?

—No corren cap perill immediat, princesa, i nosaltres ja tenim prou maldecaps. Com van, les teves molèsties, ara?

—No empitjoren. Axl, mira com hem deixat aquests nens, que encara ens observen immòbils mentre ens anem fent més petits. No podríem almenys aturar-nos al costat d’aquesta pedra i parlar-ne un moment? No ens precipitem.

—No els miris, princesa, perquè l’única cosa que aconseguiràs és alimentar les seves esperances. No tornarem a buscar la cabra, sinó que baixarem cap a aquesta vall i buscarem un foc i el menjar que algun desconegut generós ens pugui oferir.

—Però pensa en el que ens han demanat, Axl. —La Beatrice havia fet que s’aturessin—. La tornarem a tenir mai, aquesta oportunitat? Pensa-hi! Arribem a aquest lloc que és a tocar del cau de la Querig i aquests nens ens ofereixen una cabra amb verí gràcies a la qual fins i tot dues persones velles i dèbils com nosaltres podrien matar la dragona! Pensa-hi, Axl! Si la Querig es mor, la boira de seguida es començarà a esvair. Qui ens assegura que aquests nens no tenen raó i que no és Déu el que ens ha dut fins aquí?

L’Axl havia continuat en silenci durant un moment, mentre contenia l’impuls de mirar enrere cap a la caseta de pedra.

—És impossible saber si la cabra faria cap mal a la Querig —havia dit al cap d’una estona—. Un ogre desventurat és tota una altra cosa. Aquesta dragona és una criatura que pot destruir exèrcits sencers. Vols dir que seria gaire assenyat que dos vells insensats com nosaltres rondéssim tan a prop del seu cau?

—No ens hi hem d’enfrontar pas, Axl, només hem de lligar la cabra i marxar. Podrien passar dies abans que vingués la Querig, i aleshores ja estaríem segurs al poble del nostre fill. Axl, no ens agradaria recuperar els records de la llarga vida que hem compartit? O acabarem com dos desconeguts que una nit es van conèixer en un refugi? Va, marit meu, digue’m que recularem i que farem el que ens demanen aquests nens.

Heu-los aquí, trescant cada cop més amunt, mentre augmentava la força del vent. De moment les dues roques els proporcionaven un bon recer, però no s’hi podien quedar per sempre. L’Axl es va tornar a preguntar si cedir no havia estat un disbarat.

—Princesa —va dir al cap d’un moment—. Suposem que ens en sortim. Suposem que gràcies a Déu ho aconseguim i abatem la dragona. M’agradaria que em fessis una promesa.

Ara seien molt a la vora, tot i que els ulls d’ella continuaven fixos en la llunyania i en la línia de figures minúscules.

—Què em vols demanar, Axl?

—És molt senzill, princesa. Posem que la Querig es mor i que la boira escampa. Que recuperem els records, entre els quals els de les vegades que t’he decebut. O accions desafortunades que potser vaig cometre i per les quals em miraries i no veuries l’home que veus ara. Promet-me això, com a mínim. Promet-me, princesa, que no oblidaràs el que sents per mi en aquest moment. Perquè, de què serveix que un record torni de la boira si resulta que n’expulsem un altre? M’ho promets, princesa? Promet-me que sempre conservaràs dins del cor el que sents per mi en aquests instants, independentment del que vegis quan la boira s’hagi dissipat.

—T’ho prometo, Axl, i no em representa cap esforç.

—No puc expressar amb paraules fins a quin punt em reconforta sentir-t’ho dir, princesa.

—Estàs molt estrany, Axl. Però, qui sap quant falta, encara, per arribar al pedró del gegant. No perdem més temps asseguts entre aquestes roques tan grosses. Aquells nens estaven neguitosos quan hem marxat, i deuen estar esperant que tornem.