SEGON SOMIEIG D’EN GAWAIN

Aquest coi de vent. És una tempesta, el que tenim al davant? A l’Horace no l’afectaran ni el vent ni la pluja, només el fet que no sigui el seu amo, sinó una desconeguda, la que ara seu encamellada al seu llom. «Només és una dona cansada que necessita la sella més que jo», li dic. «Porta-la amb distinció». Però, què hi fa, aquí, aquesta dona? Que no ho veu, mestre Axl, que està cada cop més delicada? Per què la porta a aquestes altures despietades? S’ha begut l’enteniment? Ella, això sí, persevera amb la mateixa determinació que ell, i res del que els digui no els farà recular. Vet aquí per què avanço a peu, tentinejant, amb una mà a les regnes de l’Horace, estirant aquest pelatge ronyós. «No hem servit sempre les dames amb cortesia, nosaltres?», murmuro, adreçant-me a l’Horace. «Hauria sigut propi de nosaltres continuar cavalcant i deixar aquesta amable parella amb la cabra que porten?».

Quan els he vist tan avall, només eren dues figures petites i els he confós amb els altres. «Mira allà baix, Horace», he dit. «Ja s’han trobat. Ja vénen, i com si aquell home hagués sortit del tot il·lès de l’enfrontament amb en Brennus».

I l’Horace m’ha mirat amb aire pensatiu, com si em preguntés: «Per tant, Gawain, és l’última vegada que enfilem junts aquest pendent inhòspit?». I jo no li he contestat i m’he limitat a amoixar-li el coll; però he pensat: «És un guerrer jove i seria un adversari terrible. Tot i així, qui sap si el podria vèncer… He detectat alguna cosa fins i tot quan ha derrotat l’home d’en Brennus. Algú altre no ho hauria vist, però jo sí. Un punt dèbil a l’esquerra, òptim per a un rival astut».

Però, què em faria fer, Artús? La seva ombra encara cobreix la terra i m’absorbeix. M’hauria fet ajupir com una bèstia que espera la presa? Però, on et pots amagar en aquests pendissos tan pelats? Podria ocultar un home, el vent? O potser m’hauria d’apostar en algun precipici i llançar-los una roca? Seria impropi d’un cavaller artúric. M’estimaria més que em veiés, saludar-lo, tornar a optar per la diplomàcia. «Gireu cua, senyor. No tan sols posaríeu en perill el vostre company innocent i a vós mateix, sinó també a tots els habitants de la regió. Deixeu la Querig a algú que sap com es comporta. El camí que em veieu recórrer en aquests moments és el que em durà a abatre-la». Però val a dir que no seria la primera vegada que desoïu els meus precs. I per què m’hauria de fer cas, sobretot ara que és tan a prop i que el noi de la mossegada l’ha guiat fins a la seva porta? He comès una insensatesa salvant el noi? És que el pare abat em fa esgarrifar, i sé que Déu m’agrairà el que he fet.

«S’acosten amb la convicció que atorguen els mapes», he dit a l’Horace. «On ens esperem? On ens hi podríem enfrontar?».

Al bosquet. Se m’ha acudit llavors. És estrany que els voltants estiguin tan pelats pel vent i que allà, en canvi, els arbres hi creixin tan esponerosos. El bosquet proporcionarà un bon recer a un cavaller i el seu cavall. No m’hi abalançaré com un bandit; però, per què els hauria de revelar la meva presència ben bé una hora abans que coincidim?

Així doncs, he donat un cop d’esperó suau a l’Horace —tot i que ara gairebé ja no li fa cap efecte— i hem recorregut la cresta més elevada, sense pujar ni baixar, bastonejats pel vent durant tot el camí. Tots dos hem agraït l’arribada a aquells arbres, a pesar que creixen d’una manera tan estranya que n’hi ha per preguntar-se si són fruit d’un encanteri del mateix Merlí. Déu n’hi do, quin un, mestre Merlí! Fa temps vaig arribar a pensar que havia fet un encanteri a la Mort, però ara fins i tot ell ha emprès el seu camí. On deu ser, ara: al cel o a l’infern? Encara que mestre Axl pensi que en Merlí va ser un servidor del dimoni, sovint va usar els seus poders per gaudir del favor de Déu. I que no diguin que li faltava coratge. Són moltes les vegades que va ser al nostre costat esquivant pluges de fletxes i destralades furibundes. Podria ser perfectament un bosc d’en Merlí, això, i qui sap si creat amb aquest objectiu: que un dia m’hi pogués refugiar per esperar el qui té la intenció de destruir la gran obra que vam fer aquell dia. De nosaltres cinc, n’hi va haver dos que van caure contra la dragona, però mestre Merlí no es va apartar del nostre costat, i es va moure amb serenor entre els embats de la cua de la Querig, perquè com es podia dur a terme, si no, aquella tasca?

La quietud i el silenci regnaven al bosc quan l’Horace i jo hi hem arribat. Fins i tot hem sentit un ocell o dos que refilaven als arbres, i encara que les branques s’agitessin de valent, a baix feia un dia plàcid de primavera en què els pensaments d’un vell per fi podien anar d’una orella a l’altra sense caure en una tempesta! Deu fer uns quants anys de l’última vegada que l’Horace i jo vam ser en aquest bosc. L’herba hi ha crescut d’una manera desmesurada, i ortigues que feien com el palmell d’un infant ara són prou grans per envoltar un home dues vegades. He deixat l’Horace pasturant en un lloc tranquil i he vagarejat una estona sota aquestes fulles protectores. Per què no descanso aquí, reclinat en aquest senyor roure? I quan arribin —perquè segur que arribaran—, ell i jo ens podrem enfrontar com els dos guerrers que som.

M’he obert camí a través d’ortigues gegants —és per això que porto aquest metall que xerrica: per protegir-me les canyelles d’aquestes punxades suaus?— fins que he arribat a la clariana i a l’estanyol, on ha aparegut un cel gris. I arran de la vora, tres arbres immensos, però esquerdats per la cintura i abocats a l’aigua. A fe que es devien alçar amb orgull l’última vegada que hi vam ser. Els devia caure un llamp? O potser, un cop vells i cansats, anhelaven l’auxili de l’estanyol, sempre tan a prop d’on havien crescut, però alhora fora del seu abast? Ara beuen tant com volen i els ocells de les muntanyes els nien a la columna fracturada. Serà en un lloc com aquest que m’enfrontaré amb el saxó? Si em guanya, potser encara em quedarà prou vida per arrossegar-me fins a l’aigua. Però no m’hi deixaria caure encara que el gel m’admetés, perquè no seria gens agradable entumir-se sota aquesta cuirassa, i quina probabilitat hi hauria que l’Horace trobés a faltar l’amo, s’acostés a poc a poc a través de les arrels nuoses i tragués les meves despulles? No obstant això, he vist companys de batalla que maldaven per acostar-se a l’aigua mentre jeien malferits, i n’he vist que reptaven fins a la riba d’un riu o d’un llac encara que l’esforç els doblés el patiment. Hi ha algun gran secret que només sigui conegut pels moribunds? Un antic company, mestre Buel, només volia aigua, aquell dia, mentre jeia a la terra vermella de la muntanya. Al carbassot me’n queda, li vaig dir, però no, ell demanava un llac o un riu. Però no n’hi ha cap a prop, li dic. «Maleït sigues, Gawain», crida. «El meu últim desig i no me’l penses concedir, després d’haver estat companys en tantes batalles temeràries?». «Però si aquesta dragona t’acaba de tallar en dos», li dic jo. «Si t’he de portar on hi hagi aigua, hauré de viatjar sota aquest sol d’estiu amb una part del teu cos sota cada braç fins que arribem a l’indret en qüestió». I ell em diu: «El meu cor no es morirà fins que em deixis vora l’aigua, Gawain, on en sentiré el suau clapoteig mentre se m’acluquen els ulls». Em demana això i tant li fa si hem enllestit la feina o si dóna la vida a bon preu. No és fins que m’ajupo per aixecar-lo que em pregunta: «Qui més ha sobreviscut?». I jo li dic que mestre Millus ha caigut, però que som tres els qui continuem drets, i també mestre Merlí. I ell s’oblida de demanar-me si hem enllestit l’encàrrec i es dedica a parlar de llacs i rius, i fins i tot del mar, i no puc sinó recordar que aquell és el meu antic company, un company valent, escollit com jo per Artús per dur a terme aquella tasca ingent, fins i tot mentre la batalla es lliura a la vall. Ha oblidat la seva obligació? L’aixeco i crida al cel, i és llavors que s’adona del preu fins i tot d’uns quants passos petits, i heu-nos ací, al cim d’una muntanya rogenca enmig de la calor estival, a una hora del riu a cavall. I quan el deixo a terra només em parla del mar. Cec com està, quan li remullo la cara amb aigua del carbassot, m’ho agraeix com si s’imaginés en una platja. «Què m’ha destrossat: espasa o destral?», em pregunta, i jo li responc: «Però, què dius, company? Ha sigut la cua de la dragona; però hem fet la feina i te’n vas amb orgull i honor». «La dragona», diu. «Com ha acabat, la dragona?». «Només té una llança clavada al costat», contesto, «i ara dorm». Però ell es torna a oblidar de la missió i parla del mar, i d’una barca que va veure quan era petit, una tarda agradable que el seu pare se’l va endur lluny de la costa.

Quan m’arribi l’hora, també anhelaré el mar? Em sembla que ja estaria prou content a terra ferma. I no exigiré cap lloc concret, però sí que sigui en aquesta contrada que l’Horace i jo hem recorregut satisfets durant anys. Aquelles viudes sinistres de fa una estona es farien un tip de riure si em sentissin, i a fe que s’afanyarien a recordar-me amb què podria compartir la meva parcel·la de terra. «Cavaller estúpid! Sobretot a tu et convé mirar-t’hi bé a l’hora d’escollir sepultura; si no, acabaràs sent veí dels que vas massacrar!». De fet, no han dit alguna facècia semblant mentre llançaven fang a la gropa de l’Horace? Com gosen! Que hi eren, potser? Diria el mateix, aquesta dona que ara seu a la meva sella, si em sentís els pensaments? Bé que ha parlat de nens assassinats en aquella galeria tan mal airejada. I havent-la salvat de les obscures intrigues d’aquells monjos! Com gosa? I ara seu a la meva sella, encamellada dalt del meu estimat cavall de batalla, i qui sap quants viatges ens queden, a l’Horace i a mi?

Durant una estona hem pensat que aquest podria ser l’últim, però havia confós aquesta parella afable amb els altres dos, i hem viatjat força estona amb tranquil·litat. Tot i així, mentre guio l’Horace amb les regnes, de tant en tant em sento empès a mirar enrere, perquè estic convençut que vénen, encara que els avantatgem d’un bon tros. Mestre Axl camina al meu costat, tot i que la cabra li impedeix mantenir un pas constant. S’imagina per què miro enrere tan sovint? «Sir Gawain, no vam ser companys, fa temps, vós i jo?», he sentit que em preguntava de bon matí, quan sortíem de la galeria, i jo li he aconsellat que busquessin una barca que els portés riu avall. Però, ves per on, encara és aquí, a les muntanyes, amb la seva amable esposa al costat. No el penso mirar als ulls. L’edat s’ha apoderat de tots dos, com l’herba s’ha apoderat dels prats on un dia vam combatre i vam matar. Què preteneu, senyor? Quin sentit té aquesta cabra que porteu?

«Reculeu, amics meus», els he dit quan m’han trobat al bosc. «Aquest camí no és per a viatgers grans com vosaltres. I mireu la bona senyora, com es prem el costat del cos. Fins al pedró del gegant encara hi ha una milla pel cap baix, i l’únic refugi que trobareu són roques petites darrere les quals s’ha de passar acotant el cap. Doneu mitja volta mentre encara tingueu forces i ja me n’encarregaré jo, que la cabra es quedi ben lligada al pedró». Però tots dos m’han mirat amb recel i mestre Axl no pensava deixar anar la cabra de cap manera. A dalt hi ha hagut un remoreig de branques i la dona s’ha assegut sobre les arrels d’un roure, des d’on ha contemplat l’estanyol i els arbres esberlats que es vinclaven cap a l’aigua. «La vostra esposa no hauria d’estar fent aquest viatge, senyor», he dit en veu baixa. «Per què no m’heu fet cas i no us heu allunyat d’aquests turons baixant pel riu?». «Hem de portar aquesta cabra al lloc on hem promès que la portaríem», ha dit mestre Axl. «Ho hem promès a una nena». I quan m’ho ha dit m’ha mirat d’una manera estranya; o ho he somiat? «Ja l’hi portarem nosaltres, la cabra», li he dit. «No ens voleu confiar l’encàrrec? Dubto que aquesta cabra creï gaires dificultats a la Querig encara que se la cruspeixi sencera; tanmateix, això l’entretindria i em concediria una mica d’avantatge. Deixeu-me la criatura i torneu a baixar per la muntanya abans que un dels dos s’estimbi».

Llavors s’han allunyat en direcció als arbres i he sentit el contorn de les veus apagades, però cap paraula. Tot seguit, mestre Axl se m’ha acostat i m’ha dit: «Esperarem que la meva esposa descansi un moment i en acabat, senyor, reprendrem la marxa cap al pedró del gegant». He vist que era inútil continuar discutint i, de fet, jo també tinc ganes de reprendre el camí; perquè, qui sap a quina distància deuen ser mestre Wistan i el noi que han mossegat.