Final

UNA NOVA EDUCACIÓ LINGÜÍSTICA; UNA NOVA EDUCACIÓ

En més d'una ocasió, vós i jo hem hagut de plantar cara a la irreverència d'unes opinions i d'unes propostes que menys-tenien llengües i parlants. En nom de les grans empreses hom ha volgut esborrar tot de realitats naturals diverses o, pel cap baix, ha aconsellat els poders perquè ho fessin. Més valdria que tothom prengués nota de les paraules de Popper: «Si es vol que continuï la puixança de la raó i que sobrevisqui la racionalitat humana, mai no ens haurem d'immiscir en la varietat dels individus i de les seves opinions, finalitats i propòsits (llevat dels casos extrems en què la llibertat política sigui en perill). Fins i tot les crides (que tant satisfan des del punt de vista emotiu) a una tasca comuna, per bé que sigui d'allò més excel·lent, no són sinó crides a l'abandó de les diferents opinions ètiques, a l'abandó de les crítiques mútues i dels debats que aquestes opinions generen. Al capdavall, són crides que ens volen fer renunciar al pensament racional».

Per dissort, la història de la humanitat és la història de les «tasques comunes»; d'unes empreses grans on l'individu ha estat sistemàticament oblidat i sacrificat. Una interpretació versemblant de l'esdevenidor humà ens diria, amb molta probabilitat, que els humans no hem estat gaire tendres els uns amb els altres. És per això que el decurs històric dels pobles i dels contactes entre els pobles pot ser entès com una llarga, llarguíssima història de pressions i opressions, una lluita forassenyada en què el més fort ha desfet (o ha intentat desfer) el més feble; potser el més educat, el menys amic de la força, aquell que tenia menys delers expansionis tes. I això no s'ha acabat, ni de bon tros; perquè, en un temps en què ens vanagloriem del nostre grau de civilització, els pobles, les cultures i les llengües continuen en perill. En temps antics, els contactes d'un poble amb els altres van portar a la teorització de la pròpia superioritat ―com explica Louis-Jean Calvet―, cosa amb què es volia justificar la colonització. Avui tot és més subtil i la «civilització» és, en tot de casos, una nova forma de colonització a escala planetària. Perquè, en lloc de promoure el benestar, l'equilibri de la riquesa, la cultura alliberadora i el respecte mutu, hom promou cada cop més les desigualtats entre pobles i l'esperit d'agressivitat entre els humans. I la civilització és associada constantment amb un grau de desenvolupament tècnic tal que la pressió d'un dit sobre un botó pot desfermar els mecanismes complexos d'una bomba molt ben orientada.

La història de la vida i mort de les llengües va en paral·lel amb la història dels dominadors i els dominats:

«En una situación puramente natural ―escriu Óscar Uribe―, cuando los hablantes de dos lenguas distintas se encuentran y desean cocomunicarsentre sí, usan uno de varios procedimientos de apro-ximación que no hay por qué detallar. Pero, fuera de esas situaciones en que el lenguaje es puro y simple expediente para la comunicación, se suele hacer del lenguaje un símbolo del poder de un grupo o de unas sociedades formadas por hablantes de idiomas, de dialectes o de modalidades lingüísticas diferentes. Esto explica el que haya grupos que traten de im-ponerles a los otros su idioma, tanto dentro de las situaciones internas como en las internacionales, y que el multilingüismo de un país revele el delicado equilibrio político de los diversos grupos que en él conviven, así como el multilingüismo mundial revela el equilibrio político presente y la pasada historia política de las diversas sociedades en el àmbito internacional».

És per això que hi ha llengües que creixen (i no pas per un augment sobtat de la natalitat), mentre que d'altres moren (i no pas perquè els homes i les dones hagin deixat d'estimar-se). I per fer morir les llengües no cal assassinar els parlants; no cal fer allò que denunciava l'informe de l'Escola de Berkeley sobre el pas de vint-i-cinc milions de mexicans autòctons a un milió, en només el temps que va des de principis del segle XVI fins al final del mateix segle; n'hi ha prou amb la persuasió, amb l'extensió dels prejudicis i amb la promoció de la desigualtat: hi ha llengües més i menys cultes, més i menys internacionals, més i menys progressistes.

Cal lluitar contra la promoció de la desigualtat i cal promoure l'igualitarisme, tant en els nivells més generals com pel que fa a les llengües. Mireu què explicava Gabriel Ferrater sobre el prejudici de la desigualtat: «La persona mitjanament culta incorre constantment en allò que Leonard Bloomfield anomenava les reaccions secundàries i les reaccions terciàries davant del llenguatge: les reaccions secundàries són, senzillament, les preconcepcions inverificades, mentre que les terciàries són els rampells de còlera histèrica que es donen quan el lingüista les sotmet a verificació i descobreix que són falses. L'exemple clàssic (esmentat pel mateix Bloomfield) és el del colon a l'Àfrica, o simplement de l'estiuejant en un poblet de la muntanya, que torna explicant que els negrets o els pagesos només disposen d'un parell de centenars de mots per a entendre's (alguns hi afegeixen que fins i tot no arribarien a entendre's si no completessin la parla amb la gesticulació, la qual cosa no els permet de parlar a les fosques), i que perd l'oremus quan el lingüista dóna fe que tot ésser humà disposa d'un cabal lèxic més o menys semblant al dels professors d'universitat». Ferrater i Bloomfield són dos testimonis més de l'esperit crític que cal exercir contra les impostures, contra la idea que hi ha llengües bones i llengües dolentes, contra la promoció d'una ignorància que fins i tot voldria fer-nos creure que hi ha llengües, cultures i ètnies que encara estan caminant (i molt lentament) cap a la humanització.

Però no sols hi ha el menysteniment d'unes llengües per relació a les altres. També dins una llengua hi ha la promoció d'unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d'unes varietats genuïnes considerades com a inferiors. En aquest cas, és especialment punyent el silenci dels lingüistes: «Pel que sabem ―denuncien Newmeyer i Emonds―, cap lingüista no ha pres en consideració les possibles implicacions racistes, o contra la classe obrera, quan defensa que una classe social ha de modelar la seva parla d'acord amb una altra. Alguns han suavitzat les coses en proposar que l'anglès no estàndard sigui usat a l'escola elemental, i d'altres, com Labov, han fet el possible per alleugerir la càrrega imposada a l'alumne negre; però cap d'ells no ha renunciat a l'objectiu final de modelar el parlant no estàndard segons els patrons de 1'"estàndard" (per descomptat que faria riure si hom proposés que els parlants de les classes dominants angleses modelessin la seva parla per referència a la de la classe treballadora). Tot plegat, el fet que la nostra societat no permeti que cada individu parli la seva pròpia varietat d'anglès, sense que això impliqui cap taca social, no ha estat criticat pels lingüistes; ni els lingüistes han lluitat per treure de soca-rel la taca, i no els dialectes». El que vol dir això és que el rebuig de les diferències no sols té incidència en les llengües diferents, sinó també en les diversitats internes. L'avarícia és immesurable i, en aquests casos, la glotofàgia no té límits. El sistema escolar, d'una banda, i la promoció del ridícul, de l'altra, seran els instruments d'un poder que ha après urbanitat, que ja no vol colonitzar, que només «civilitza» i treu el poble de la barbàrie. ¿Caminem cap a un futur sense colors i sense els matisos dels colors?

Cal reconèixer la diversitat i la unitat pregona que s'hi amaga i que fa possible l'esclat de la riquesa humana, d'una humanitat on ningú no té el dret de ser més que cap altre i on ningú no podrà mai adduir raons legítimes per esclafar els seus semblants i tot allò que és l'obra dels humans: les seves cultures "i les seves llengües, molt especialment. En un món en què la realitat és desigual fins a uns límits lacerants, cal fer apostes per la utopia de l'igualitarisme i de l'humanisme; apostes per una nova educació integradora en què sigui superada la «tolerància». La «tolerància» implica que jo sóc bo de debò i que als altres, que es captenen al marge de la meva norma, els és permès graciosament de viure al seu gust, perquè som tan generosos que fins i tot podem admetre les excentricitats. Una nova educació ha de fer l'envit de l'igualitarisme; ha d'assumir sense cap reticència que el món és de tots els qui compartim el tresor d'una evolució que ens ha posat en la punta esmolada d'una fletxa que mai no es detura. Mentrestant, en el camí de la utopia, caldrà bastir els aixoplucs de la tensió i haurem d'aprendre a viure defugint els simplismes, els esquemes bipolars, el maniqueisme i els prejudicis. I haurem d'aprendre a resistir la mala educació (l'aliena i la nostra), i haurem de lluitar contra les persuasions dolces del poder, i ens taparem amb les nostres mans les orelles per estalviar-nos la gracilitat dels cants de la sirena. Aprendrem a viure lúcids; tal vegada lliures.