3. Els tentacles llunyans d'una educació potinera
La majoria de les llengües amenaçades del món pertanyen a comunitats no sobiranes i uns dels factors principals que impedeixen el desenvolupament d'aquestes llengües i acceleren el procés de substitució lingüística són la manca d'autogovern i la política dels Estats que imposen la seva estructura político-administrativa i la seva llengua.
Declaració Universal de Drets Lingüístics.
«INIÀLUDAM»
El present dels prejudicis és força complex; però si ens entestem a posar-hi una mica d'ordre serà bo el remei de triar la via in crescendo: des d'aquells prejudicis que palesen la ignorància no volguda a aquells altres en què juga la ignorància responsable i, més encara, la promoció educativa de la ignorància. Tota moneda té les dues cares inevitables i, de la mateixa manera que la història de la lingüística podia ser re-formulada, fa una estona, en negatiu com una història dels prejudicis lingüístics, ara també la història de l'educació pot ser contemplada, en molts aspectes, com la història de la promoció de la ignorància. No ens enganyéssim pas: llevat d'excepcions heroiques (o molt imaginatives), l'educació no és res més que la transmissió dels estereotips que fan funcionar les col·lectivitats humanes. Torno a insistir-hi: llevat d'excepcions heroiques. O molt imaginatives.
El camí in crescendo comença amb els prejudicis innocents, la responsabilitat (o irresponsabilitat) dels quals és patrimoni de persones que han estat l'objecte passiu d'una educació convencional fornidora de models per a la pervivència de l'etnocentrisme; d'una educació que lloa les glòries pàtries, ens vol instal·lar en el millor dels mons possibles i no voldria pas que traguéssim el nas fora d'unes fronteres que hom desitjaria tancades amb pany i forrellat. Cal ser tendre amb el mal educat involuntari, però alhora caldrà ser implacable amb la mala educació i amb els «educadors». Aquests, els deixarem per a uns altres capítols; ara anem amb els estereotips de la mala educació lingüística.
Podem convenir que els prejudicis populars més persistents són tres i en tots els casos prenen la forma, ja ens ho podíem imaginar, d'una dicotomia: hi ha llengües fàcils i llengües difícils; llengües suaus i llengües aspres; ara amb molts parlants, ara amb pocs. No cal dir que aquesta darrera parella és publicitada pels somniadors d'imperis, adelerats a augmentar o, si més no, a mantenir el nombre dels seus fidels. Però també deixarem per a més endavant els somniadors d'imperis, juntament amb els seus mestres missioners.
La primera de les dicotomies esmentades és, ben bé, una fotesa. Diuen que Edward Sapir, el gran lingüista i antropòleg nord-americà, va assolir un domini acceptable del japonès en qüestió d'una setmana. És clar que no som pas, per desgràcia, Edward Sapir i que tampoc és aquesta la manera correcta de plantejar seriosament el problema de la facilitat. Però almenys l'exemple ens obliga a començar amb unes preguntes: fàcil o difícil per a qui?, ¿amb quines condicions naturals (hi ha gent més o menys dotada per a la música, les matemàtiques, les llengües...)?, ¿amb quines actituds i predisposicions (hi ha gent curiosa, oberta, amb ganes d'aprendre...)? El que és cert és que els qui titllen una llengua de «difícil» no són gent especialment procliu a aprendre-la: són persones còmodament instal·lades en el monolingüisme i se senten neguitoses si al seu voltant n'hi ha d'altres que parlen una llengua altra que la seva.
Llengües difícils? Ara en veurem una de ben difícil, agafats de la mà experta de Sapir. La llengua chinook (del riu Colúmbia, als actuals Estats Units d'Amèrica) es caracteritza pel seu altíssim grau de síntesi; tant que hi funcionen els mots-oració. Vegeu-ne un: iniàludam. I ara seguirem de prop les passes de Sapir, per tal de no perdre'ns: i- vol dir «passat recent»; -«- és igual a «jo»; val pel pronom de tercera persona, referit a objectes (més o menys, «ho»); -à- significa «ella»; -/- és un senyal cap al segment anterior i vol dir que -à- s'ha d'entendre com a «beneficiària»; -«- es pot interpretar com a «moviment amb què el parlant s'allunya d'allà on era»; -d- vol dir «donar» (i no us penseu pas que el català i el chinook pertanyen a la mateixa família lingüística); finalment, -am- significa «venir». Ja tenim les peces del trencaclosques; ara només ens cal arribar, d'un salt, a la visió global de la imatge reconstruïda: He vingut per donar-li-ho a ella. <»Molt difícil?
Pregunteu-ho a un parlant del chinook: us dirà que som nosaltres els qui ens compliquem la vida innecessàriament,¿què dirien els nostres avantpassats, els de les apologies i defenses de la llengua, davant una de tan «breu» com el chinook?
Iniàludam, doncs, vol dir He vingut per donar-li-ho a ella. fi què us sembla si fem ara un petit exercici de «desfamiliarització» amb aquesta oració traduïda que, tot s'ha de dir, fem funcionar com si buféssim i les ampolles sortissin soles? Comencem: He s'oposa a has i ha, la qual cosa significa «primera persona». I com que aquestes tres formes s'oposen, globalment, a hem, heu i han, he significa, a més, «singular». Però, com vós i jo sabem, totes sis formes ocupen un espai limitat, d'un costat, per havia, havies..., i, de l'altre, per hauré, hauràs... En conseqüència, he és un senyal que ens diu: l'acció que s'expressa a continuació haurà de ser entesa en relació a un passat immediat que gairebé frega el present. Continuem: vin- vol dir «desplaçar-se cap a un altre», sota la forma d'una variació (tècnicament un al·lomorf de ven-); -(g)ut representa «perfecció de l'acció» que, en d'altres casos, ves per on, té la forma -at (trencat) o -it (dormit). Així, doncs, ja sóc aquí. Per vol dir «finalitat» (i el nostre amic del riu Colúmbia s'estranyaria d'aquesta marca, perquè a ell no li calia). Don- es pot interpretar com a «fer que alguna cosa passi d'una persona a una altra» i -ar no vol dir res, llevat de ser una marca que els gramàtics llegeixen «primera conjugació». Li té el sentit de «beneficiari»; ho significa «objecte»; a, com diria Sapir, «no és fàcil de definir satisfactòriament» i, segons els contextos, vol dir ara «direcció», ara «lloc», ara «beneficiari». Precedint ella, vol dir això darrer i, un altre cop, el nostre amic chinook s'estranyaria: els parlants catalans s'estimen la redundància o, potser, els destinataris dels regals. Finalment, ella: aquesta forma, oposada (només gramaticalment) a ell, vol dir «femení»; oposada a elles (només gramaticalment, també), vol dir «singular» i, per sobre de tot, significa «persona».
El trencaclosques, ja el teníem fet d'antuvi, però potser ha estat útil desfer-lo per comprovar que, o bé totes les llengües són fàcils, o bé totes són endimoniadament difícils. Jo m'inclinaria, més aviat, per això darrer: no hi ha menys o més dificultats; hi ha sempre una dificultat immensa, perquè les llengües són mecanismes d'una complexitat esfereïdora. El que ens hauríem de plantejar és com, miserables mortals, arribem a fer-nos-en els amos. Potser és que no som miserables mortals. Potser som déus!
I vet aquí que el chinook i el català són iguals... per al chinook nadiu i per al català nadiu, respectivament.
Aquest ha de ser el plantejament equitatiu del problema i no el de les tres preguntes que fèiem abans (per a qui, amb quines condicions i amb quines predisposicions). Per al parlant nadiu no hi ha llengües difícils: això, ho saben molt bé els lingüistes i els psicòlegs; però sobretot ho saben els parlants nadius. Vull dir que encara s'ha de demostrar que els nens xinesos o alemanys triguin més a parlar que els nens catalans, castellans o francesos.
Cal que ens fem iguals als altres i que admetem que la «dificultat» o la «foscor» d'algunes llengües és només un fantasma, creat per l'omnipresència de la llengua que ens és «fàcil» i «clara». I la qüestió, òbvia, que hi ha llengües que ens són costerudes, sigui per la nostra inhabilitat, o perquè el temps d'aprendre llengües potser ja ens ha passat, no ens ha de fer perdre de vista, en cap moment, que totes les llengües són, per als seus parlants, les seves llengües.
«PARLEN AB LO GASNATE»
La segona de les dicotomies que funcionen com a prejudicis populars qualifica les llengües ara de suaus, ara d'aspres, per bé que tot sovint es fan servir d'altres etiquetes, especialment per al pol pejoratiu (¿sempre serà més fàcil l'insult que l'elogi?): recordeu que Dante, parlant del volgare d'Aquileia, s'hi referia en termes d'eructe. Agustí Eura escrivia a la seva Controvèrsia: «Se proba la bondat del idioma cathalà; de articularsen aquells instruments, que pera parlar ha destinat la naturaleza, com es la llengua y llavis [...], a diferencia de altres idiomas que parlen ab lo gasnate...». I Marc Antoni d'Orellana, en un text molt divulgat en què compara la parla valenciana amb la dels catalans i els mallorquins, escrivia aquesta perla: «La habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, àspera y rasgada y con cierta espècie de greguesco, tiene màs de gutural ["lo gasnate" d'Eura] y ciertos ímpetus duros, broncos y violentos, no desemejantes a aquel desapa-cible sonido que solemos decir "margall", que les hace arrojar las voces con cierta fuerza y resabio muy perceptible, con desagrado de quien les oye». És difícil de trobar, en tan poques ratlles, una acumulació tan rica de qualificacions pejoratives. És, tal vegada, l'expressió de l'aversió; de l'odi a les diferències; de la decisió de rebutjar les possibilitats d'intercomunicació: no són com jo, i és per això que em molesta la seva parla, i ells mateixos em molesten.
En casos com aquests, l'egocentrisme té una versió molt peculiar: el fonocentrisme. Convertim en punt de referència absolut els patrons fonètics que ens són familiars: aquests seran la norma i les altres parles no seran sinó rareses, capricis i, àdhuc, aberracions que podem ridiculitzar sense pietat. La parella suau/aspre admet, tanmateix, variacions significatives: «suau», «dolça» i «musical» representen valoracions positives; però la «suavitat» pot anar massa lluny i és per això que hom parla de llengües «femenines» (recordeu Dante i els dialectes del Laci). A partir d'aquest punt, caldrà fer un joc de mans perquè, ja ho sabem, aquests prejudicis funcionen com a dicotomies: ara, l'altre membre de la parella perdrà l'aspror i haurà de guanyar connotacions positives. Hi haurà també, doncs, llengües «virils» i «enèrgiques», aptes per a l'oratòria, el comerç, el comandament dels exèrcits. Les dones, ja se sap, a casa.
Aquesta transposició de les categories sexuals a les llengües és un cas sorprenent d'antropomorfisme: és clar que les llengües no tenen sexe; però hi ha qui no es queda tranquil si no resol els misteris tot reduint-los als patrons d'allò que li sembla conegut i, doncs, ho barreja tot. Es aquest el procediment perfecte per a passar del misteri al desgavell. Perquè, a més a més, és clar que els esquemes mascle-superior/femella-inferior són traslladats a les llengües i és d'aquesta forma que el nostre món estimat pren la forma d'un harem, potser d'un galliner.
En el panorama lingüístic del món, però, hi ha casos ben especials. Explica Mary R. Haas que en la llengua koasati (a l'actual Louisiana) hi havia diferències sistemàtiques entre les formes que usaven les dones i les que feien servir els homes. Amb un exemple n'hi haurà prou: si les dones pronunciaven un mot acabat per vocal nasal o per consonant nasal o líquida, els homes canviaven aquest so i, en el seu lloc, hi posaven una -s (ka/kas: «ell diu»; iltocihnón i iltocihnòs: «no treballis»). Aquesta és la valoració que en feien els indis grans: «Un dels meus informants ―diu Haas― pensa que la parla de les dones és més bona que la dels homes. Diu que les dones parlen "amb més facilitat, més a poc a poc i més suau. Sona bonic. La parla dels homes té massa sss"». El jovent, però, va anul·lar les diferències (a favor de les formes segones, tot s'ha de dir).
Un cas semblant ens l'explica Sapir en un estudi breu sobre la llengua yana, del nord de Califòrnia: les formes femenines són més curtes i les masculines més llargues (en són exemplesss, p'atc" / p'adja: «neu»; t'ial" / Vida: «estrella»). El que és més curiós és que «les formes masculines són emprades només pels homes quan s'adrecen als homes, mentre que les formes femenines les usen les dones tant si parlen amb els homes com amb altres dones i, també, pels homes quan s'adrecen a les dones. Dit d'una altra manera: les formes femenines s'usen, si fa no fa, tres vegades més», la qual cosa explicaria, potser, el seu escurçament. Dins una llengua, doncs, pot haver-hi diferències d'ús d'acord amb el sexe dels parlants, cosa que ha remarcat Robin Lakoff en estudiar el lèxic, tot i ser el problema lèxic una qüestió a part, ben lluny dels dos casos que he presentat en què les diferències recolzaven sobre una morfologia classificadora del sexe del parlant.
Aquests casos especials són fets de llengua, són dades la interpretació de les quals seria ben agosarada; és per això que el mateix Sapir parlava, sense gaire convicció, d'un possible simbolisme: les formes breus podrien haver jugat com a marcadores de «una consideració inferior». Ara bé, també ens podríem treure de la màniga d'altres interpretacions simbòliques, la validesa explicativa de les quals dependria exclusivament de la imaginació de l'intèrpret: un sentit més gran de l'economia entre les dones, posem per cas. Tothom sap avui (més ben dit, ho sap tothom que ho vulgui saber) que l'estructura de les llengües no abona interpretacions de cap tipus: ens podem trobar llengües analítiques (el xinès) i sintètiques (el llatí); amb tendència al monosil·labisme o al polisillabisme; amb tres o set vocals; amb moltes o poques possibilitats afixals, etc. Cap d'aquestes característiques no es pot associar amb trets culturals, físics o de qualsevol altre tipus.
Els exemples del koasati i del yana ens ofereixen una mostra de variació (determinada pel sexe dels locutors) dins una llengua i tenen el caràcter, com ja he dit, de fets objectius. Però la comparació valorativa entre llengües diferents és una història ben diversa: instal·lat en la seva llengua, que o bé queda al marge del problema o bé és reputada superior i, doncs, enèrgica i viril, les altres llengües són titllades ara de superiors, ara d'inferiors, i això depèn, tot sovint, del grau de simpatia o antipatia que hom atribueix als pobles i als parlants. No cal dir que, en aquestes valoracions, hi tenen un paper fonamental els elements ideològics i les afinitats circumstancials del prejudicador amb moviments que poden tenir molt a veure amb les tràgiques fantasmagories del feixisme.
Tanmateix, les llengües no entenen res de tot això. «Suaus» o «aspres»? Els humans tenim tots uns instruments petits i sensibles anomenats «cordes vocals» que produeixen el to de les veus, més agut o més greu segons cada persona; més net o més rovellat segons els esforços fets pel parlant, o a causa d'alguna inflamació.
I també són nostres les cavitats supraglòtiques, responsables d'un conjunt complex de ressonàncies que configuren el timbre de cada veu. Les llengües, en canvi, ni tenen cordes vocals ni cavitats supraglòtiques: les llengües són sistemes a l'abast dels parlants, i els sistemes, pel que sé, no tenen sexe, ni són suaus, o enèrgics, o bonics; són xarxes de relacions, i en cap dels casos il·lícites.
«YO NO PODRÍA EJERCITAR MI FACUNDIA»
La tercera de les nostres dicotomies populars diu que hi ha llengües amb molts parlants i llengües amb pocs parlants. Això, ningú no ho pot negar, com ningú no negarà pas que AL món hi ha, sens dubte, més cavalls que no pas balenes blanques. El que passa és que, com que els parlants d'una llengua mai no s'han pogut prendre la molèstia d'anar pel món fent recomptes lingüístics, haurem de creure que n'hi ha hagut d'altres que els han fet la feina i els han fet arribar els resultats d'algun recompte... tot sovint arrodonit cap a la banda alta, si és això el que interessa. En aquest cas, la innocència del parlant no és sinó la cara bona d'una altra de dolenta: la dels patrocinadors de les xifres. Ens trobem, doncs, davant un CAS típic d'ignorància induïda.
El problema que ara plantegem és de tipus numèric (tot i que les interpretacions de les xifres fredes són molt sovint interpretacions enfebrades), i és per això que ara jugarem una estona amb els números. Diuen que, al món, hi vivim cinc mil milions de persones, enreixades per cent setanta-una fronteres estatals. D'altra banda, i ara els càlculs són poc fiables perquè cap organisme cultural internacional no s'ha pres la molèstia d'esbrinar-ho, hom diu que el nombre de llengües del món oscil·la entre les tres i quatre mil (alguns apugen la xifra fins a les sis mil). Aquest marge escandalós té causes diverses: la indiferència que acabo d'esmentar n'és una, i també les dificultats a l'hora d'agafar unes tisores hipotètiques que permetin decidir què és llengua (diferent de les altres) i què és dialecte d'una llengua (per cert que alguns secessionistes, gent lingüísticament inculta, tenen amagades aquestes tisores màgiques i fan els mapes de les llengües amb una seguretat que només és comparable amb la seva estultícia).
Ara farem un parell d'operacions senzilles. El total de LA població humana, dividit per tres mil, ens dóna una mitjana de poc més d'un milió sis-cents mil parlants per llengua. I més encara: dividit el nombre de llengües (tres mil) pel nombre d'estats (cent setanta-un), tenim una mitjana de disset coma cinc llengües per estat, cosa que posarà més neguitosos encara els amants i militants del monolingüisme. Si de normal tenen tendència a acceptar, com a excés màxim, una llengua per estat, <;què faran amb les dues mil vuit-centes vint-i-nou sobreres? Fins i tot, des del seu punt de vista, cent setanta-una llengües (una per a cada estat) són massa llengües, i el mal menor, davant la impossibilitat d'anar pel món amb una de sola, serà acceptar les deu o dotze més parlades (ells, però, amb la seva en tenen prou).
Continuem amb els números. En el moment actual, les dades sobre el nombre de parlants de cada llengua són força variables si atenem a les estadístiques i, en general, recolzen sobre censos antics (de les dècades dels seixanta i dels setanta) que, en el millor dels casos, han estat extrapolats amb la finalitat d'obtenir una pintura més fiable del panorama lingüístic actual. Amb tot, cal tenir present que en unes zones del món l'explosió demogràfica és molt forta, mentre que en altres indrets hi ha tendència al creixement zero. Ara, doncs, farem llistes de parlants, de més a menys, prenent les xifres de quatre obres relativament recents: a la primera columna, les que ens dóna la Géographie des langues de Roland Breton (1976), que treballa sobre dades del 1961 (Atlas Nadorov Mira, publicat a Moscou l'any 1964) i sobre l'obra més recent de Kloss i McConnel (Composition linguistique des nations du monde, Quebec, 1974); a la segona columna, les dades de The Languages of the World, de Kenneth Katzner (Londres, 1977), que treballa ―o ha treballat― per al govern federal dels Estats Units (i, doncs, deu haver tingut accés a les fonts més precises que avui es pot imaginar, ni que sigui per motius de política exterior) i ha pogut comptar amb quaranta-tres col·laboradors i informants de centres oficials, universitats d'arreu del món i d'altres institucions; a la tercera columna, hi figuren les dades de Les langages de l'humanité (París, 1983), de Michael Malherbe; finalment, a la quarta columna, les xifres de Langue et société (Quebec, 1986) de Jacques Leclerc. Prendrem les xifres de Katzner com a element ordenador, de més a menys i, com es pot suposar, aquestes xifres expressen milions:
llengua | Malherbe-83 | Leclerc-86 | Campbell-91 |
---|---|---|---|
xinès | 700 | 632 | 1200 |
anglès | 320 | 352 | 350 |
espanyol | 190 | 263 | 300 |
hindi | 280 | 250 | 225 |
rus | 160 | 194 | 160 |
bengalí | 125 | 150 | 165 |
àrab | 130 | 150 | 150 |
portuguès | 130 | 132 | 125 |
japonès | 110 | 117 | 120 |
alemany | 90 | 120 | 90 |
francès | 70 | 80 | 71 |
italià | 65 | 66 | 60 |
coreà | 52 | 59 | 60 |
Fins aquí, algunes llengües el nombre de parlants de les quals ultrapassa els cinquanta milions. Baixem ara, de cop, i mirem unes quantes llengües situades entre els quinze i els cinc milions:
llengua | Malherbe-83 | Leclerc-86 | Campbell-91 |
---|---|---|---|
hongarès | 12 | 13 | 14 |
txec | 10 | 11 | 10 |
búlgar | 9 | 9 | 8 |
quítxua | 10 | 10 | 8 |
nepalès | 8 | 10 | 8 |
català | 6,5 | 8 | 6 |
I ara, només quatre per sota del milió:
llengua | Malherbe-83 | Leclerc-86 | Campbell-91 |
---|---|---|---|
nahuatl | - | 1 | 1 |
basc | 0,8 | 1 | 0,6 |
gal·lès | 0,8 | - | - |
navaho | - | - | 0,1 |
Finalment, les xifres d'algunes llengües amb molt pocs parlants, segons les dades de Katzner (que, tot s'ha de dir, pel que fa a algunes llengües que coneixem, no sempre sap defugir l'anecdotari i les trivialitats): el lapó (35.000 parlants), el sioux (20.000), el cherokee (10.000), el hawaià (7.500), el fox (5.000)... i encara hi ha llengües al món que compten només amb uns quants centenars de parlants i fins i tot amb unes desenes, i que són usades per la generació dels més vells i, doncs, condemnades a la desaparició.
Deveu haver pogut comprovar que les xifres, de vegades, ballen molt. Hi ha unanimitat en casos com el txec; hi ha concordança aproximada en casos com l'italià; hi ha, però, diferències sorprenents pel que fa al tagàlog i al hindi, degudes sens dubte a les dificultats dels censos.
D'altra banda, davant de les oscil·lacions de l'anglès, l'espanyol i el rus, per posar-ne tres exemples, cal assenyalar que tot depèn de si es consideren parlants només els nadius o si s'hi inclou la gent que té aquests idiomes com a segona llengua (sigui triada, sigui imposada): molt sovint, els recompta-dors de les llengües milionàries funcionen com els leucòcits i fagociten estadísticament les llengües «petites» tot defensant-se ells mateixos de no se sap quin perill. En tenim un exemple paradigmàtic a «Los alegres guarismos de la demolingüística, conferència que Gregorio Salvador va pronunciar l'any 1983 i que ha estat recollida dins el llibre Lengua española y lenguas de España(1987). El seu autor vol sotmetre a examen la famosa xifra dels tres-cents milions de castellanoparlants; però, un cop ha passat revista al desgavell real dels números, dóna com a orientativa la xifra corresponent al «número de habitantes del mundo hispànico» (266 milions l'any 1981; 303 l'any 1985). No n'hi ha prou, però, amb aquestes quantitats, força discutibles, d'altra banda, perquè el «món hispànic» és, no cal dir-ho, el món dels «estats hispànics». Gregorio Salvador mira cap al futur i, de la mà de Dàmaso Alonso, somnia l'any 2000, quan el nombre dels qui parlaran castellà (llengua que em sembla tan bona com qualsevol altra) arribarà als 500 milions.
El que és curiós (potser sospitós?) és que, arrodonides per dalt, amb generositat i cap al futur, les xifres dels castellanoparlants, Gregorio Salvador passi a examinar «las otras lenguas de España» i que comenci amb aquestes paraules: «Por supuesto, no voy a hablarles del gaélico, del sindhi o del qui-congo, cuyas cifras de hablantes, arriba o abajo, poco nos pue-den importar, sino de las otras lenguas de Espana, que ésas sí que nos interesan y nos afectan». Per començar, és sorprenent que una persona que s'atorga a si mateixa el títol de sociolingüista manifesti el seu desinterès envers algunes de les llengües del món. Tot hauria quedat més polit així: «cuyas cifras de hablantes, arriba o abajo, no son ahora matèria de examen...».
La qüestió, tanmateix, no és aquesta, i haurem d'esbrinar en quin sentit hi ha unes llengües que interessen i afecten l'autor. L'afecten perquè s'hi han posat en marxa processos de normalització que, segons ell, porten cap a la creació de llengües artificials («académicas»), allunyades de la realitat viva. I quina és la realitat viva? En el cas del basc, la mútua incomprensió entre uns dialectes que, segons Salvador, són llengües diferents; en altres casos, com el gallec, és la parla viva que rebutja les artificiositats normalitzadores (el català és considerat un cas a part... i, sort, dic jo ara, que la normalització fabriana ja està feta! Si no, les crítiques foranes que va rebre Fabra en el seu moment serien ara el pa del dia d'abans de cada dia i ens acusarien d'anar pel nostre món construint un esperanto).
Gregorio Salvador (i no us penseu pas que tingui jo el gust de conèixer-lo; més encara: de tant en tant diu coses molt raonables, com quan considera una potineria allò de la creació de càtedres de «Lengua y Literatura valencianas» i de «Lengua y Literatura catalanas: modalidad balear»: «todo esto ―diu Salvador― no ya para un romanista, sino para cualquier aprendiz de filólogo, resulta entre risible e irritante») pren com a punt de referència les dades de Breton (català, 8 milions; gallec, 3 milions; basc, quasi un milió) i fa mans i mànigues per refer els càlculs... a la baixa. Al català li atorga, i vol calcular amb generositat, entre sis i sis milions i mig; al gallec, una mica més de dos milions; al basc, poc més de sis-cents mil. No li discutiré pas les xifres, perquè no tindré prou paciència per fer els meus recomptes personalment, ni la vida em donarà el temps necessari; el que m'agradaria saber és per què en un cas s'arrodoneixen els milions tenint com a punt de referència el total dels habitants del món hispànic i en d'altres casos hom es pren la molèstia de filar prim a la baixa. ¿iPer què, posats a recomptar tres-cents (o cinc-cents) milions de parlants sembla com si fessin nosa les llengües «petites» i algú ha de perdre el temps esgarrapant un milionet de parlants per aquí i dos-cents mil parlants per allà? ^És el neguit davant la diferència i la fe en un món que hom no pot entendre si no és com un conjunt d'estats?
Tot és, però, molt clar: «hay una tendència, creciente en los últimos decenios, a considerar como un drama la desaparición de lenguas minoritarias. Y yo he de decir algo que en estos tiempos se tiende a percibir como agresivo: que esa desaparición yo no la considero un drama [permeteu-me un incís: és clar, com que la seva no es troba en perill de desaparició. ..! ], sino todo lo contrario [...]. Sin la paulatina y constante desaparición de lenguas minoritarias, a través de los si-glos, la atomización lingüística seria de tal envergadura que esta misma reunión que estamos celebrando resultaria del todo imposible [...] y, por supuesto, yo no podria ejerckar mi facundia fuera de los limites estrictos del casco urbano de mi pueblo natal». Aquesta és, molt probablement, la qüestió de fons: la de la llibertat que hom s'atorga d'anar per un món divers parlant una sola llengua. Si voleu sentir les meves conferències, parleu com jo i deixeu estar les vostres menudències. Hi ha, també, una altra qüestió de fons: la que ens portaria a parlar de la insensibilitat de l'egocentrisme i de l'etnocentrisme Pel que fa al nombre de parlants, és freqüent l'argumentació a favor de les llengües multimilionàries sobre la base d'unes possibilitats hipotètiques de comunicació. Des del punt de vista de les estadístiques, és clar que els parlants del xinès mandarí es poden comunicar amb més gent que no pas els qui tenen com a llengua pròpia (pobres!) l'anglès. Ja es veu, intuïtivament, que això de les estadístiques no acaba de lligar (de ben segur que coneixeu l'acudit sobre aquell poblet de cent habitants, l'amo del qual tenia cent vaques, mentre que els altres no en tenien cap: les estadístiques donaven com a feliç resultat que cada habitant tenia una vaca). Pel seu costat, els grecs només (només?) poden parlar amb deu milions de persones, i un castellanoparlant es pot comunicar amb tres-cents milions. Qui i quan? Cal baixar dels núvols estadístics per trepitjar la bona terra de la realitat: els parlants normals (no els altíssims executius, els diplomàtics i els catedràtics), els qui treballen cada dia a peu pla i surten de casa, pugen al metro, arriben a l'oficina i, si de cas, estiuegen en un apartament de la costa (tercera línia de mar) a vuitanta quilòmetres de casa seva, aquests no somnien milions; i tenen prou sort si poden comptar amb els dits de les mans el grapat d'unes bones amistats que fan la vida agradosa. Cal veure-hi clar: si hom necessita una altra llengua, ja l'aprendrà de grat i sense complexos; i el que no es pot fer (perquè no és ètic) és valorar les llengües de més a menys a causa del nombre dels seus parlants: una llengua és el patrimoni d'un poble, és part dels seus senyals d'identitat. I, en qüestions d'identitat, les estadístiques no hi tenen res a dir, res a veure.