4. La presumpció (volguda?) de la ignorància

LES ESQUERDES DE LA SAVIESA

El nostre camí in crescendo puja ara un esglaó. Aquest símil de l'escala ja era conegut i usat pels antics grecs, aplicat a la creixença del coneixement: tot començava per la peira o habilitat d'ús; en un segon esglaó, hi descansava l'empeiria, és a dir, el coneixement pràctic; una mica més amunt, la téchne (l'ars dels llatins), un coneixement qualificat; finalment, Yepisteme o ciència, patrimoni exclusiu del filòsof, aquell que coneixia les causes de les coses: tots sabem viure a les nostres llars; però el coneixement dels urbanistes és tota una altra història. Tanmateix, hi ha camins i camins, escales i escales. I el camí que he triat no és aquest camí del coneixement: és el camí que va de la ignorància a la irresponsabilitat culpable. És, doncs, una baixada als inferns, que ara es detura en el purgatori.

La gent de cultura (fins i tot els savis) no tenen pas el costum d'incórrer en grolleries: és clar que les afirmacions sobre la bondat o la maldat de les llengües són fora de lloc! Però cal admetre ―diuen― que no totes les llengües són iguals: unes són més riques i d'altres més pobres; no debades hi ha llengües amb una literatura esplendorosa i, en canvi, n'hi ha d'altres en què només trobareu unes quantes cançonetes populars per a les noces, la collita i els comiats cap a unes terres d'oh mai no es pot tornar. Tot plegat, poca cosa: històries dels indis del Sol que es pon. La gent del carrer no té el plaer de saber si el vocabulari de l'anglès és més ric que el de la llengua kwakiutl, o si en sànscrit hi ha més literatura que en swahili, o si el llatí té gramàtica i l'alt aragonès no en té. Tampoc disposen d'elements de judici per a discernir què és llengua i què és dialecte (i si hi veuen alguna diferència i això els porta a la valoració positiva de la primera i negativa del segon, és, òbviament, perquè algú se'ls ha begut l'enteniment). Els judicis de valor que es couen en la dimensió culta són més subtils, i l'esquena dels prejudicadors voldrà recolzar en el mur sòlid de la ciència o, almenys, de l'estadística. Però, ben sovint, el punt de recolzament no és res més que la paret esquerdada dels sofismes més grollers.

He dit més amunt que cal ser tendre amb els qui han estat l'objecte passiu d'una mala educació i que, alhora, cal ser implacable amb els responsables de la mala educació. Això em porta, d'una manera inevitable, a plantejar una qüestió d'ordre: no us penseu pas que a alguns ens agrada això d'anar pel món estenent la roba bruta dels altres o fent servir l'índex per assenyalar pífies alienes. Us ben asseguro que és molt més plaent fer com l'ecòleg feliç que mira només el vessant bonic de totes les coses. Perquè és clar que hi ha aquest vessant, i és clar que els savis diuen coses belles i encertades, gairebé sempre. A estones, però, una sensació vagarosa de responsabilitat intel·lectual (o una follia més o menys persistent) ens pot empènyer cap a la crítica, potser cap a la denúncia, d'opinions no prou matisades, nascudes d'una mala educació multisecular que alguns han fet seva sense fer l'exercici necessari de la desfamiliarització. La gent culta, i fins i tot els savis, són al capdavall pobres humans com vós i jo, que ni tan sols tenim el consol de la saviesa. Dit això, cal fer passar pel sedàs algunes opinions dicotòmiques per destriar la ganga que, o bé ens volen vendre com a veritat indiscutible o bé acceptem com a dogmes de fe.

Deia l'inevitable Sapir (inevitable, perquè els mestres de debò sempre ho són): «No cal dir que el simple contingut del llenguatge està íntimament relacionat amb la cultura. Una societat que no té cap coneixement de teosofia no necessita tenir cap nom que la defineixi; els aborígens que no havien vist mai un cavall, o que no n'havien sentit parlar mai, es van veure obligats a inventar o manllevar una paraula per a l'animal quan el van conèixer. En el sentit que el vocabulari d'una llengua reflecteix amb més o menys fidelitat la cultura que serveix, és perfectament cert que la història de la cultura i la història de la llengua es mouen per línies paral·leles. Però aquesta mena de paral·lelisme superficial i estrany no té un interès real per al lingüista excepte en tant que l'aparició o el manlleu de noves paraules ajuda incidentalment a explicar els corrents formals de la llengua. L'estudiós del llenguatge no hauria de cometre mai l'error d'identificar una llengua amb el seu diccionari». Vet aquí, en les paraules que he subratllat, la denúncia del prejudici.

PROHIBIDES LES FINESES GRAMATICALS; TAMBÉ, LES PARAULES DE CADA DIA

Hom dóna per fet que hi ha llengües amb moltes paraules i d'altres amb un cabal lèxic més aviat esquifit. I més encara: de vegades es diu ―i s'escriu― que les primeres tenen un vocabulari ric per a les nocions abstractes, mentre que les segones només anomenen els objectes concrets i els esdeveniments presents. Dit d'una altra forma: unes són les llengües de cultura, aptes per a respondre a les exigències del progrés, i les altres són les llengües «primitives», aquelles en què «no es pot parlar de química nuclear», com deia aquell polític, sense saber, però, que d'aquesta suposada matèria no se'n pot parlar en cap de les llengües del món, perquè la química podrà ser adjectivada de «orgànica» i de «inorgànica», però només la física admetrà el qualificatiu de «nuclear» o de «atòmica». Sigui com sigui, no em costaria gens ni mica de concedir que un diccionari de l'anglès sigui més voluminós que un diccionari del paiute, llengua ameríndia parlada avui per unes dues mil persones escampades per diversos indrets dels Estats Units.

Tanmateix, en la llengua paiute es poden fer distincions molt subtils com les que ens explica Swadesh: en aquesta llengua, quan hom parla d'un objecte, és obligat d'expressar si és visible o no; com també és obligat en kwakiutl (i ara el deute és amb Boas) d'expressar si la casa a què us referiu és visible o no i, a més, si és situada a prop de la primera persona, de la segona, o de la tercera, tot amb un sistema d'afixació molt ric.

Un tercer exemple, qualificat per Benjamin Lee Whorf de «finesa gramatical»: en les llengües algonquines (chippewa, cree, cheyenne, menòmini, fox i d'altres) hi ha quatre persones pronominals (és a dir, una primera, una altra segona i dues terceres), la qual cosa resol, de bon antuvi, moltes de les ambigüitats de les nostres llengües. Els algonquins ―diu Whorf― podrien explicar la història de Guillem Tell d'aquesta forma: «Guillem Tell va cridar el seu fill i li⁴ va dir que portés el seu³ arc i fletxes i ell els va portar a ell. Ell el va posar dret a ell i va col·locar una poma sobre el seu⁴ cap...». Com podeu comprovar, en aquesta llengua «seu» no admet confusió de cap mena, perquè es fa diferència entre Guillem Tell (marcat com a «3») i el seu fill (marcat com a «4»).

Així, doncs, algunes llengües en què, potser, encara no es pot parlar de física nuclear, o d'handbol, o de com es fa el soufflé de formatge, tenen fineses inimaginables per a aquells que parlem algunes de les poderoses llengües indoeuropees.

Tornant a la suposada pobresa del lèxic, és força discutible que les avaluacions numèriques tinguin cap rellevància lingüística: per principi, una llengua té exactament les paraules que ha de tenir; les que han de fer servir els parlants per anomenar els objectes i els conceptes que tenen validesa en el seu entorn. Tot sovint, les «mancances» lèxiques no són res més que l'indicador d'una invasió i d'un desplaçament, i serà la cultura imposada la que ofereixi tot d'objectes i de nocions inhabituals per als desplaçats. Vet aquí la causa de les «mancances».

Mirem-ho amb un exemple: Carlos Gonzàlez Echegaray, autor del primer estudi sobre la llengua bujeba, de Guinea, expressava així les seves dificultats, enfrontat a l'estudi del vocabulari (i sóc jo qui subratlla): «Por una parte, la inexistència en las lenguas africanas de una multitud de vocablos nuestros, debido a que los conceptos correspondientes a aquéllos no existen entre gentes de civilización primitiva. A veces también ocurre el caso contrario, en ocasiones tratàndose de nombres de plantas, animales, utensilios y costumbres propias del país.

Otras, incluso en dènominaciones abstractas distintas de las tomadas de la cultura occidental. Por otra parte, existen bajo el aspecto de equivalència de conceptos diferen-cias de matiz en ambos idiomas, y a veces de amplitud de conceptos, con lo cual se puede dar el caso de series de conceptos en espanol, que pueden enfrentarse a otros anàlogos del bujeba, pero sin que exista una adecuación absoluta entre ambas series». I això que l'autor havia fet professió d'imparcialitat en declarar: «Consideré primordial despojarme de toda clase de prejuicios y resabios provenientes de mi formación tradicional y europea...». El text és una mostra eloqüent de com, posats a estudiar un vocabulari, no es pot prescindir de veure'l per referència al lèxic d'una llengua coneguda (i això que Ferdinand de Saussure havia dit, a començaments del nostre segle, que un signe assolia un determinat «valor», dins el propi sistema lingüístic).

No es pot parlar de la inexistència o de les mancances: una llengua ―torno a dir-ho― té les paraules que ha de tenir i fóra superflu que hi hagués noms per designar nocions desconegudes. És com contemplar una ampolla de Cabernet Sauvignon i exclamar: Quin greuge, no té grosella!

En altres circumstàncies, els contactes entre pobles diferents i el trànsit d'objectes, costums i idees pot fer necessari un increment del vocabulari. En aquests casos, hi ha sistemes diversos per donar noms a les coses noves: o bé adoptar (tot adaptant-los fonèticament i morfològicament) els termes estrangers o bé creant un nom nou (sovint pel procediment de la composició) sobre la base de dos o més termes del cabal lèxic autòcton.

Hi ha, però, solucions molt imaginatives, com les que ens mostra Carme Junyent en parlar-nos de la normalització lingüística del swahili, llengua bantu oficial a Tanzània que, a més, funciona com a lingua franca a l'Àfrica oriental. Julius Nyerere, president de Tanzània i primer impulsor de la normalització lèxica en els camps de la ciència i de la tecnologia, ha sabut empescar-se solucions diverses: en alguns casos, acceptant préstecs tradicionals de l'àrab i de l'hindú (adaptats); en d'altres, recorrent al procediment de la composició («en swahili, un avió és ndege ulaya, literalment «ocell europeu», substituint així el préstec eropleni»); finalment, aprofitant les arrels i els recursos morfològics de la llengua per crear termes especialitzats. Mirem alguns dels exemples de Junyent: uba-guzi «discriminació, racisme» (de -bagua «separar»); mapin-duzi «revolució» (del causatiu de pindua «fer la volta»); kuji-tegema «autonomia» (de tegema «recolzar-se en» i l'infix del reflexiu -/i-); unyonyaji «explotació» (de -nyonya «mamar» i el sufix -ji, de «professió»). «Aquests pocs exemples ―diu Junyent― poden ser suficients per "demostrar" que l'argument de la poca adequació de les llengües africanes ―i de totes les llengües en general― per expressar determinats conceptes és una fal·làcia. Totes les llengües tenen recursos per respondre a les necessitats dels seus parlants, i si un terme per a un objecte o concepte determinat no existeix, doncs es crea.» ¿com es pensen alguns que llengües tan sàvies i de cultura com algunes de molt conegudes han arribat a construir pom-me de terre («patata»), erizo de mar («garota»), eggplant («albergínia») i blat de moro?

Tot això ens porta de dret a un segon aspecte del problema lèxic: el de l'existència o no de mots amb què designar les nocions abstractes. En aquest cas, el prejudici frega el racisme i, tot sovint, hi cau de ple. Aquesta és una qüestió important perquè implica, d'una banda, que algunes llengües «pobres» tenen, a més a més, un altre «desavantatge»: només funcionen per a la vida immediata, la qual cosa pot voler dir que els seus parlants... amb prou feines arriben a ser humans. Recordeu que al segle il·lustrat es feia una diferència entre les llengües europees (tant si eren analògiques com transpositives) i la resta: llengües «de pobles abjectes». En aquest cas, el prejudici ha arribat als nostres dies sota la forma espúria de noves transposicions i extrapolacions del pensament romàntic (l'herència de Humboldt, desviada dels seus plantejaments inicials i aprofitada per menysvalorar alguns pobles). És el cas esfereïdor de Heinz Schulte-Herbrüggen, el qual després de lloar algunes llengües indoeuropees (entre aquestes no n'inclou cap de les eslaves) pel que fa a l'expressió de la temporalitat, la qual cosa palesa «un desarrollo mental y lingüísticozado», ens remet a una llengua del grup ewe (de Togo, Ghana, etc.) «que no se ha desprendido aún de la visión inmediata de la realidad y tampoco ha adquirido un concepto de tiempo [...]. Esto refleja, desde luego, un estado muy rudimentario y elemental de evolución mental colectiva». I més endavant, referint-se ara al lèxic, declara amb la seguretat més irresponsable que els pobles primitius viuen lligats de mans i peus a les coses immediates, «sin reconocer aún la relación de causa y efecto», i tenen un nom per a cada objecte, ignorant «los términos genéricos màs sencillos, que presuponen el mas mínimo esfuerzo de abstracción». Per exemple: «los esquimales de Groenlàndia tienen tantas expresiones para "pescar" como objetos pescan, y los indios Klamath, tantas palabras para "comer" como clases de alimentos comen. Los bantu tienen un verbo especial que expresa "andar sobre un suelo resquebrajado por la sequedad". Vestigios de rasgos arcaicos de evolución mental se hallan también...».

El racisme de Schulte-Herbrüggen, format (és una manera de dir-ho, és clar) a diferents universitats d'Alemanya en el període nazi i, després, professor (també és una manera de dir-ho) en algunes universitats d'Espanya i Xile, és un racisme que no s'amaga: a la seva obra és freqüent l'expressió, per exemple, de «idiomas de negros». Tanmateix, és sorprenent com poden sobreviure alguns clixés en autors l'evolució mental dels quals és molt més avançada: Michel Malherbe diu això de la llengua dels esquimals: «En general, en el cas de les llengües pertanyents a pobles de cultura bastant primitiva i propers a la natura, el vocabulari relatiu als animals o a la mateixa naturalesa és molt estès. Semblaria com si el sentit de l'abstracció estigués en estat embrionari. Per exemple: hi ha dues paraules diferents per a designar "la neu que cau" o "la neu caiguda"». Ara serà veritat que per créixer en saviesa ens haurem de deslligar de la natura, purs i eteris, i prendre la forma informe dels arcàngels! ¿«I què hi tenen en contra de nosaltres, que disposem d'un terme per a cada aliment, per a cada esport, per a cada mitjà de locomoció, per a cada herba medicinal del nostre entorn, i que sabem distingir la roba de llana, de cotó, de lli, de fil, de seda... ?

El que no diu Schulte-Herbrüggen (i sí que ho diu Malherbe i molts d'altres) és que l'esquimal té al seu abast una llengua riquíssima quant a les possibilitats de sufixació i que té sis casos nominals que, ves per on, hauran de servir per a alguna cosa. Quant a les llengües bantu (el swahili ―ja esmentat―, el kikongo ―de Zaire, Congo i Angola―, el kirundi ―oficial a Burundi―, el shona ―de Zimbabwe―, el tonga ―de Zàmbia― i moltes altres llengües), tenen curiosament un prefix u- que classifica com a «abstractes» els noms i és per això, ves per on, que poden dir ubaya («maldat»), udogo («petitesa»), uzuri («bellesa»), urefu («longitud»), umoja («unitat») i moltes coses més. Ja se sap: quan un aspecte d'una llengua fa nosa perquè no encaixa en els esquemes preconcebuts, el millor que es pot fer és ignorar-lo, intencionadament. Tota aquesta gent hauria fet santament de llegir Franz Boas, expert en llengües «no presentables»: «El fet que una llengua no faci servir paraules generals no prova una incapacitat per formar-les; vol dir, senzillament, que el sistema de vida d'un poble és tal que no les fan servir; però les crearan tan bon punt les necessitaran». I, un altre cop, Sapir: «El boiximà més humil de Sud-àfrica parla amb un ric sistema simbòlic que és, en essència, perfectament comparable amb la parla d'un francès culte». Aquesta és l'herència de la lingüística moderna, i tota la resta és pura ganga.

VOLEU ESCRIURE LA «DIVINA COMÈDIA» EN SWAHILI?

Fa uns quants mesos, Julian Marías escrivia en un rotatiu això que ara us transcric: «La idea, muy difundida hoy entre lingüistas, de que todas las lenguas son equivalentes, y en todas ellas se puede decir todo, es una suposición gratuita y, por supuesto, nada "positiva", nada empírica. A los que dicen eso habría que preguntarles: ¿cómo lo saben? ,»¿Se hubiera podido escribir la Crítica de la razón pura, en ningún dialecto alemàn del siglo X? ¿Se puede escribir en swahili el Faust to o la Divina Comèdia? ¿ Es imaginable la obra de Quevedo, Unamuno, Ortega, en la lengua del Poema del Cid o incluso del Arcipreste de Hita?». De debò que és una llàstima, perquè, ¿podia escriure Ramon Llull les seves obres de filosofia neoplatònica, de ciència, i la poesia i la novella... en la llengua catalana del segle XIII?

Deixaré de costat la impertinència dels salts temporals, locals i culturals; no sense dir, però, que avui és igualment impensable l'escriptura de la Divina Comèdia en llengües tan «dotades» com l'alemany, l'italià i el castellà, cosa que representaria, em sembla, un argument que no agradaria al deixeble d'Ortega. Cal no barrejar temps diversos i cultures diverses i cal tenir molt present que les posicions culturals sobre el món no poden viatjar d'un lloc a l'altre, ni d'un temps a l'altre si no és per les vies de la distorsió; és per això que els maridatges impossibles que expressa Julian Marías farien riure qualsevol estudiant d'antropologia i qualsevol persona que tingués nocions elementals d'història de la cultura.

Més greu, però, és l'acusació contra els lingüistes, en la seva dimensió de defensors de la igualtat entre les llengües. Com que no tinc constància dels coneixements tècnics que sobre lingüística pugui tenir el deixeble d'Ortega, hauríem d'esbrinar, en primer lloc, si la desigualtat que ell defensa rau en els nivells fonològic, morfològic, sintàctic o lèxic de les llengües. Dubto molt que es vulgui referir als tres primers, perquè, per exemple, no penso que tingui la intenció de defensar l'anglès per sobre del castellà pel fet que el primer tingui més fonemes vocàlics que el segon; o vindicar el sànscrit per sobre de l'italià en atenció a la major «riquesa» flexiva de l'antiga llengua de l'índia. El problema és, al capdavall, el del lèxic, que és, com ja sabem molt bé, el nivell menys important pel que fa a les possibilitats expressives de les llengües.

I ara us explicaré una història ben curiosa. Sembla que, al segle XVIII Gregori Mayans va voler fer un diccionari català (la història, l'expliquen Antoni Comas i Mila Segarra) i, per començar, va triar trenta mil mots castellans amb l'esperança de trobar-ne els equivalents catalans. Les seves expectatives es van veure frustrades quan va comprovar que només li'n sortien tres mil de catalans. El que és sorprenent és que, al segle següent, Pere Labèrnia pogués confegir un diccionari força voluminós amb unes cent mil entrades.

Què havia passat? S'havia produït una desclosa esplendorosa del lèxic? ¿Havia despertat el poble, de cop, i s'havia llançat, amb passió, pels camins de la creació de paraules? Res de tot això. Potser Mayans tenia mandra i Labèrnia no. O el primer no tenia coneixements i competència lèxics i el segon sí. En totes les llengües es pot dir tot allò que interessa culturalment els seus parlants, i, si s'obren nous móns en un moment donat, noves paraules vindran per força a segellar els nous conceptes. Julian Marías i d'altres com ell haurien d'haver llegit amb reverència les paraules d'Émile Benveniste, aquest, sí, un gran lingüista: «El pensament xinès ha elaborat categories tan específiques com el tao, el yin i el yang; però no és, per això, menys capaç d'assimilar els conceptes de la dialèctica marxista o de mecànica quàntica, i és que no hi ha cap mena de resistència o obstacle en l'estructura de la llengua xinesa. Cap tipus de llengua no pot, per ell mateix, afavorir o impedir l'activitat de l'esperit. Els vols del pensament estan més lligats amb les capacitats humanes, amb les condicions generals de la cultura i amb l'organització de la societat que no pas amb la naturalesa particular de la llengua».

Les paraules que he sotmès a discussió no són res més que una petita mostra d'un prejudici molt estès: aquell que expressa diferències entre les llengües a causa de l'existència o de la suposada inexistència d'una literatura prestigiosa i d'obres mestres del pensament humà. Voldria dir d'entrada (i voldria que quedés molt clar) que la literatura valuosa, siguin quins siguin els camins que l'hagin portada als cims de la glòria, és un guany inestimable per a la humanitat i, més en concret, per a tots aquells que poden gaudir directament d'aquests tresors. Això, mai no ho negarà cap lingüista. Però cal destriar amb cura la llengua, patrimoni de tot un poble, dels productes individuals (o d'un grup molt restringit) que són les obres literàries. A més, cal tenir molt present que aquestes obres es fan dins de la llengua i no al marge i que, en conseqüència, és la llengua que les fa possibles i no a l'inrevés; de manera que cap literat ni cap estudiós de la literatura no tindran mai el dret de mirar-se la llengua de cada dia com un objecte miserable, que fa nosa i del qual cal allunyar-se tant com sigui possible. Hi insisteixo: la literatura més excelsa pressuposa la llengua, les paraules quotidianes, les estructures lingüístiques que un poble, amb paciència i sense adonar-se'n, ha anat creant dia rere dia.

Sobre la base indefugible de la llengua creix l'esplendor de la literatura, i en són les causes les capacitats humanes, les condicions generals de la cultura i l'organització de la societat, tal com deia Benveniste. És d'aquesta forma que ens podem explicar el fenomen literari com una confluència de factors diversos, entre els quals ― ai las! ― no podem oblidar, de cap de les maneres, la promoció que faci un estat d'unes obres determinades, escrites en una de les llengües de l'estat: és a dir, en la llengua oficial d'un estat. Com també cal no oblidar les validacions internacionals del Premi Màxim que, gairebé sempre, recauen en les llengües «conegudes», amb la qual cosa sempre trobarem que unes llengües són valorades perquè «tenen» literatura de prestigi mundial i d'altres són ignorades o menystingudes perquè «no tenen» aquesta glòria, que, tot s'ha de dir, és purament aliena no solament a la qualitat de les obres (que seran genials o vulgars per elles mateixes, abans després del Premi Màxim), sinó també, i sobretot, aliena a la llengua en què puguin haver estat escrites. Els qui valoren les llengües sobre la base de la literatura sembla que ignoren (i això és greu) que la immensa majoria de les llengües humanes, durant tota o la major part de la seva existència, han estat parlades, i no pas escrites.

És per això que els qui parlem llengües romàniques, per exemple, som els hereus lingüístics dels analfabets llatins i no pas de Ciceró i de Virgili.

La tasca prodigiosa que han fet les llengües, sense cap excepció, no ha culminat amb les obres mestres de la literatura i del pensament filosòfic, sinó amb una altra de molt més esplèndida encara: la de fer possible el desplegament de la humanitat; és a dir, ser el factor decisiu per a l'emergència del simbolisme que ens fa éssers pensants, cosa que ens permet un grau altíssim de cooperació i d'organització social. Entre d'altres factors de què ens podrien parlar els biòlegs, el llenguatge ens ha fornit elements d'una importància cabdal i ha permès que ara jo em pugui considerar (com vós i com tothom) homo sapiens sapiens i no pas australopithecus robustus.

Els lingüistes, gent que solen estimar-se totes les llengües i que fan mans i mànigues per no perdre mai de vista els elements essencials que hi ha sota la fullaraca, ja fa temps que han après a descriure i no pas a prescriure. I també a valorar uniformement les estructures de la parla i de l'escriptura, en el benentès que aquesta és considerada, amb tota justícia, un fenomen derivat: podem imaginar (i trobar) sense cap esforç llengües sense escriptura; però foren inimaginables unes obres escrites sense el suport de les parles corresponents, potser ja mortes, però necessàriament vives en algun moment de la història.

El problema que es planteja és, en el fons, el següent: dins de cada llengua hi ha uns usos (literaris o no) que, segons els prejudicadors, són lloables i d'altres que són mereixedors del menyspreu i de la riota. Els primers són propietat dels homes cultes i educats, dels qui tenen «cura de la llengua»; els segons són cosa de la gent del carrer, més aviat illetrada, que s'expressa amb quatre clixés, tot i que, de tant en tant, hom els reconeix algunes gràcies i vivacitats en l'ús de la llengua. Els gramàtics clàssics i els seus epígons actuals (més en unes llengües que no pas en altres) no dubten a titllar de «vulgarismes» expressions que trobem cada dia en la parla de la gent del carrer. Jo, però, dubtaria de la legitimitat d'aquesta dicotomia perquè les diferències entre les parles anomenades «culta» i «vulgar» no es poden establir sinó amb dificultats, són molt lluny de ser lingüísticament satisfactòries i depenen, en gran mesura, de l'existència d'unes institucions educatives uniformistes i del rebuig de les diferències dialectals. Deia Leonard Bloomfield (que he parafrasejat en les ratlles anteriors) que, «des del punt de vista científic, una comunitat petita de gent, parlant una llengua uniforme i, per sobre de tot, sense escoles ni escriptura, no distingiria entre els usos "bons"i els "dolents"», i també que «una persona que ha après a dir I seen com a forma de passat corresponent a I see ha après tant com aquell que diu I saw. Senzillament, ha après una cosa diferent».

Les valoracions diferenciadores poden arribar molt lluny; tant que fins i tot poden caure en el pou negre del racisme (recordeu, si no, les opinions paradigmàtiques de Schultz-Herbrüggen). Ja Sapir havia dit, l'any 1921, amb la lucidesa de sempre: «Als Estats Units hi ha uns quants milions de negres que no saben cap altra llengua a part de l'anglès. És llur llengua materna, la vestidura formal de llurs pensaments i sentiments més íntims. És tant llur propietat, tan inalterablement * d'ells", com del rei d'Anglaterra». Estudis de fa pocs anys han vingut a demostrar, com explica Akmajian seguint els treballs de Labov, Burling i Dillard, que l'anglès dels negres americans, considerat com a no estàndard, «està tan governat per regles i és tan lògic com l'anglès estàndard», i que les variacions que hi podem trobar es troben també, d'una manera anàloga, «en la parla espontània de tots els dialectes de l'anglès americà».

Fóra aconsellable fer provisió d'equanimitat davant els usos diversos d'una llengua i, més encara, caldria acceptar els parlants tal com són i tal com sonen, a menys que facin declaració expressa en favor de la descurança i que la portin a la pràctica en un acte de provocació. Aquests, però, no són el comú dels parlants genuïns, ni els qui volen aprendre una nova llengua, amb esforç i bona voluntat. És per això que els paràgrafs anteriors no es poden interpretar com una invitació a la deixadesa, com una proclama que convida a la laxitud lingüística. Són, més aviat, una defensa de tots els registres lingüístics: dels més solemnes (i àdhuc arcaistes, si així ho vol l'autor) i dels més espontanis i col·loquials. Perquè la unitat estructural de cada llengua és el regne lliure de les diferències; és l'espai que permet el capteniment més sublim i el més casolà. I fóra útil (i tranquil·litzador) que tots n'aprenguéssim la lliçó i que estiméssim, sense restriccions, les formes variades d'una parla.

ELS ÀNGELS PARLEN FRANCÈS; ELS MORTALS, NOMÉS VALÓ

Això darrer em porta de forma prou natural a la consideració d'un altre prejudici: aquell que s'expressa en la lloança de les llengües i en el menyspreu dels dialectes. «Llengua» i «dialecte» són noms que els lingüistes fan servir molt sovint i que tenen l'estatus de termes tècnics dins l'àmbit de la disciplina. Els lingüistes tindran sempre la precaució de fer coincidir aquests vocables amb realitats (sempre que això sigui possible) o amb abstraccions útils per a la delimitació dels àmbits o dominis lingüístics i mai no assignaran a «llengua» i «dialecte» els colors vius o foscos de les valoracions personals.

Amb tot, aquests termes tècnics s'empren sovint amb dificultat, en part per causes alienes a la lingüística, en part per obstacles objectius. Joan Veny ha expressat amb precisió els elements que lluiten contra la clarificació d'aquests conceptes: «Termes aparentment simples [els de "llengua" i "dialecte"] s'amaren de complexitat a causa dels diversos valors semàntics de què s'han cobert, de l'aplicació d'aquests conceptes a llengües diferents o de la dificultat de destriar un dialecte dels altres».

En general, els especialistes en la matèria donen diversos valors a «dialecte», segons els casos: un d'històric o genètic i un de sincrònic o descriptiu, tot i que això es podria entendre com una simplificació excessiva. En el primer cas, hom parla del català, castellà, francès, italià, etc, com a dialectes del llatí; és a dir, donant al terme «dialecte» un valor genètic o de filiació. En el segon cas (i això és el que ara ens interessa), s'entén per dialecte una varietat d'una llengua, al costat d'altres varietats. Però aquesta formulació planteja problemes greus: <;què ens autoritza a afirmar que dues parles (o més) pertanyen a la mateixa llengua? I més encara: ¿hi ha, d'un costat, la llengua i, de l'altre, els dialectes de la llengua, és a dir, les varietats?

La primera pregunta només es pot respondre de forma temptativa, per la via de l'aproximació: podem dir que dues parles són constitutives d'una mateixa llengua si acompleixen els tres requisits que Joan Veny enumera: «(1) la comprensió recíproca; (2) l'homogeneïtat estructural; (3) llur adopció per la mateixa comunitat social». Veny, que defuig el simplisme, no amaga que aquest conjunt de criteris «toparia amb problemes pràctics» en el moment de# la seva aplicació. Per exemple, no costa gens d'imaginar que la comprensió recíproca depèn en gran mesura de la bona voluntat dels interlocutors, de l'existència o inexistència de prejudicis i dels tipus de relacions entre les diferents àrees d'un mateix domini lingüístic (sense oblidar, és clar, la influència de possibles campanyes secessionistes). A més, la comprensió recíproca és qüestió de graus: potser ara tens una mica de dificultat; però d'aquí a dues setmanes els problemes seran dats i beneïts; potser ara tens moltes dificultats i trigaràs sis mesos a vèncer-les, potser un any.

El segon requeriment de Veny (l'homogeneïtat estructural) és un factor l'avaluació del qual és competència del lingüista o del dialectòleg, i són aquests els qui determinaran si dues parles es diferencien o no en aspectes rellevants: aquí hi ha un fonema de menys; algunes formes verbals són lleugerament diferents; els demostratius tenen tres formes (i no dues); un deu per cent del lèxic no és comú, etc. Malauradament, no s'han establert uns criteris numèrics com ara aquests: fins a tres fonemes diferents, dialecte; a partir de quatre, llengua. He dit «malauradament» i hauria d'haver dit «assenyadament», perquè les diferències lingüístiques són difícilment quantificables i els criteris numèrics, és clar, sempre serien arbitraris en casos com aquests.

Quant al tercer requisit (l'adopció comunitària), els problemes són encara més punyents perquè s'hi immisceixen unes ratlles artificials que anomenem fronteres estatals (o «provincials»), fetes sense la més mínima pietat lingüística. Mireu, si no, com és de quadrat el mapa d'Àfrica. O compareu els mapes polític i lingüístic de la nostra vella i estimada Europa. Pot passar (i passa tot sovint) que una frontera estatal divideixi una comunitat de parlants. A partir d'aquest moment, metròpolis diverses seran pols d'atracció i la seva parla es podrà convertir en «model» de parla, diferent per a cada una de les zones ja segregades. A més, els mitjans de comunicació i els aparells educatius controlats per cada metròpoli tendiran a proposar patrons lingüístics diferenciats, amb la qual cosa els pobles a banda i banda de la frontera aniran perdent, cada cop més, les possibilitats de mantenir les condicions expressades en el primer dels requisits: la comprensió recíproca. Ja veieu, doncs, que les dificultats per destriar allò que és un dialecte al costat d'altres dialectes i allò que és llengua diferent d'una altra són quasi insalvables.

Siguin quins siguin els problemes de la delimitació entre llengües i dialectes, els lingüistes i els dialectòlegs, amics de les realitats i no de les fantasmagories, no tenen per norma l'avaluació valorativa de les parles diverses: no hi ha cap dialecte que pugui ser considerat millor que l'altre, i qui pensi el contrari haurà de trencar-se el cap (i se'l trencarà, sens dubte) en la recerca d'unes mides que li permetin de quantificar uns avantatges imaginaris. I allò que hom anomena estàndard, o bé no és sinó un dialecte magnificat per l'administració, l'escola i els mitjans de comunicació, o bé no és altra cosa que una varietat social que tot sovint s'ha edificat sobre les bases del dialecte prestigiat. Caldrà, però, no confondre les coses: l'estàndard no és la llengua, òbviament: és una varietat més que haurà estat privilegiada per raons extralingüístiques (de lingüístiques, no en trobaríeu cap ni una) i que, tot s'ha de dir, podrà ser molt útil en el cas que la comunitat vulgui romandre unida superant les diferències entre els dialectes (és el cas italià). L'estàndard podrà tenir, fins i tot, una utilitat decisiva des del punt de vista de la política lingüística: si una llengua es troba en perill d'extinció, l'estàndard podrà salvar-la. I, si és aquest el cas, alguns parlants tindran la responsabilitat de fer una tria potser dramàtica, especialment pel que fa als models de llengua dels grans mitjans de comunicació: o salven la llengua gràcies a l'estàndard, o perden els dialectes i, amb ells, la llengua (¿és aquest el cas del català?).

Al marge d'aquest gran ventall de problemes, hi ha qui tria la via més curta i, amarat de maniqueisme, sentencia la diferència entre llengua i dialecte tot adjudicant a la primera els avantatges d'una valoració positiva. És clar que vós i jo sabem molt bé que això no té sentit perquè la llengua (si arribàvem a posar-nos d'acord sobre el seu status) no podria ser sinó el conjunt dels elements essencials que trobaríem en els dialectes. Però els prejudicadors ho tenen tot molt clar: solen dir que una llengua és allò que té molts parlants, escriptura, literatura de gran volada (des de l'època medieval, si pot ser) i un estàndard fet (i com més antic millor). Només els falta enumerar algunes altres condicions que, tanmateix, sortirien si els punxéssim: uns poders legislatiu, judicial i executiu i, a més, un exèrcit al darrere. Un cop més, és «llengua» la que és oficial d'un estat. Val la pena de transcriure unes paraules de Joan Veny en què ens relata un cas sorprenent: «En francès, per exemple, en el segle XVII, època de fixació de la llengua, del bon usage, és quan la paraula patois, usada sovint amb el sentit de "parla popular", adquireix un valor desfavorable, s'envileix; l'status de llengua A [alta] atribuït al francià (= francès) codificat, normativitzat, enfront del de la llengua B [baixa] endossat al való, dialecte familiar, es pot observar en una moralité de Lieja, del mateix segle, on personatges populars, com la mare i la filla, que intervenen en la peça, parlen en való, mentre que l'àngel que se'ls apareix s'expressa en francès, llengua superior, considerada més pròpia d'un personatge sobrenatural». Així, doncs, no sols un exèrcit al darrere; la mateixa cort celestial!

L'existència o inexistència d'un estàndard, i de la resta de condicions que hom exigeix a les parles per assolir el nivell de «llengua» plantejaria problemes als prejudicadors: <;era llengua o no ho era allò en què va escriure Plató?, ^parlava una llengua Ciceró?, ¿el Quixot, va ser escrit en llengua o en dialecte?, ^el català, era un dialecte abans de la reforma fabriana i, de cop, es va convertir en llengua? Perquè si l'existència d'una escriptura normalitzada i d'una literatura culta fossin les condicions indispensables per gaudir del títol de «llengua», el panorama lingüístic del món es veuria reduït de tres o quatre mil a uns quants centenars de llengües, cosa que xoca contra l'evidència. El problema que alguns es plantegen (bé, no sé si se'l plantegen, perquè solen anar pel món amb esquemes preconcebuts, i més aviat ho tenen tot resolt de bon antuvi) és, al capdavall, el d'un canvi qualitatiu il·lusori. Tothom deu saber que la gent es fa adulta, de debò, quan arriba a vint-i-un anys (¿ potser ara a divuit, segons la nova llei de la majoria d'edat?), i si són homes, un cop fet el servei militar, la qual cosa explicaria de manera perfectament empírica i concloent el perquè de la immaduresa de l'altre sexe... Amb els dialectes deu passar una cosa anàloga: esdevindran llengües quan hauran assolit una fita semblant.

¿I quina o quines són les fites necessàries, el moment gloriós del canvi qualitatiu? Ho veurem amb aquesta petita i clàssica perla ideològica de Ramon Menéndez Pidal, a qui, d'altra banda, ningú no voldrà arrabassar l'enfilall dels seus mèrits com a filòleg pacient i eruditíssim: «Castilla, al emanciparse de la tradición de la corte visigoda tan seguida en León, al romper con una norma común a toda Espana [la legislació del Fòrum Iudicum], surge como un pueblo innovador y de excepción. Retengamos esta característica que nos explicarà la esencia del dialecto castellano. Y añadamos una curiosísima coincidència: Castilla, que, caracterizada por su derecho consuetudinario local, se opone al derecho escrito dominante en el resto de Espana, es la región que da la lengua literària principal de la Península». El pas, doncs, de dialecte a llengua (mots que he subratllat en el text) no es concep sinó amb la mediació d'un fet aliè a totes dues: un fet polític. Agafeu un dialecte i poseu-hi un bon raig d'empenta històrica; no feu res més: la llengua està servida. És clar, però, que els savis són molt més pacients i tenen la serenor que dóna l'estudi dels temps passats: durant tot de segles, l'empenta històrica inicial anirà fent forat i vindran les conquestes, els descobriments, les colonitzacions (evangelitzadores, no caldria sinó), l'engrandiment i enriquiment del bressol originari (o d'una nova metròpoli, feta ad hoc), l'art, la literatura, l'estat modern... i la llengua oficial.

Un cop més, els lingüistes i la gent de bona voluntat haurien de posar les coses en el seu punt: si algú vol dir que una parla no li agrada, que ho digui així de clar; si algú vol menysprear la gent que parla diferent, que faci servir l'insult sense embuts. Tothom, però, hauria de ser instruït per fer servir les paraules amb justícia: un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per al complex d'inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes, aquell denominador comú que ens aplega i que, tard o d'hora, farà que la solitud del nostre campanar soni amb veus semblants en una polifonia inextingible.