2. Les velles petjades de l'etnolatria

PLATÓ TAMBÉ S'ENDORMISCAVA

El sentit del temps, això ho sabem amb certesa i a desgrat, és inexorable. La imaginació humana, però, es pot permetre llicències il·lusòries i mirades enrere, ni que siguin momentànies. I la tasca dels historiadors, la reconstrucció de les arrels, és justament una defensa del record, una lluita contra el flux intolerant de les hores.

Posats, doncs, a recuperar el record, cal fer ara un breu recorregut saltat (i no sempre ordenat), informal (i, si voleu, frívol) sobre la història d'alguns despropòsits lingüístics: cal reivindicar, també, la memòria dels disbarats; així no farem el ridícul repetint algunes pàgines grotesques de la història.

He dit més amunt que, molt probablement, l'egocentrisme és part de nosaltres mateixos. Podríem ara especialitzar una mica les paraules i afirmar que tots tenim una tendència, més o menys forta, envers els prejudicis lingüístics. Si això és cert, si és humà opinar sobre les llengües i sobre els parlants, també deu ser veritat que la història de les opinions sobre el llenguatge és, en part, una història sobre el prejudici lingüístic.

En aquest bagul dels records històrics, hi trobarem una mica de tot: des d'uns prejudicis que s'expressen per primera vegada i única fins a la creació i difusió d'estereotips persistents que arriben, des de molt lluny, fins als nostres dies; des de les opinions innocents sobre la musicalitat de les llengües fins a les pseudo-argumentacions que volen demostrar la força i la claredat d'uns idiomes contra el salvatgisme dels patois o la inutilitat d'allò que hom encara anomena les langues régionales. Ja ho deia Diderot: parlez françois au sage.

Com sempre, les primeres notícies, hem d'anar-les a buscar en el doll inexhaurible de les reflexions clàssiques, en les obres dels grans mestres que, tot i ser-ho, de vegades donen senyals de cansament, es relaxen i ―com deia Horaci parlant d'Ho-mer― fan una clapadeta, que, això sí, se'ls pot perdonar «si l'obra és llarga».

No recordo qui (potser Ciceró?) va restablir-ne l'equilibri i, al seu torn, va considerar que aliquandu-lus Horatius dormitat; això és: «algunes vegades, l'Horaci fa una clapadeta». El gran Plató va seguir de prop l'exemple involuntari d'Homer i en el diàleg Cràtil ens va deixar una petita mostra de relliscada lingüística. El problema de Cràtil és aquest: cal veure si les paraules, concebudes com a imitació de les coses, poden donar-nos uns indicis veritables que ens obrin les portes del coneixement de la realitat. La dificultat, però, és que, d'imitacions, n'hi pot haver de bones i d'imperfectes i que, a més, és possible d'imitar totalment una cosa o només parcialment. És per això que les paraules no són un camí fiable si volem arribar a l'essència de les coses; ni tan sols ens poden apropar a les idees. Aquest és l'estat del problema en l'època de Plató; però, en els orígens, els noms eren els noms-de-les-coses, els veritables i correctes ―cosa que es fa palesa, segons Sòcrates, si retrocedim als noms arcaics―, aquells que el Legislador, coneixedor de la naturalesa de les coses, hi havia atorgat: eren els noms immutables, que ningú no hauria d'haver gosat canviar. Però, ¿qui o quins havien estat els responsables de les desfiguracions?

Aquells que «en lloc d'ocupar-se de la veritat ―diu Sòcrates― s'estimen més fer figures de dicció»: ras i curt, els poetes. És aquesta la primera mostra històrica que tenim a l'abast sobre la proscripció d'uns usos lingüístics i és, potser, la més greu: noteu que no es tracta de bandejar el canvi perquè hom cregués que les paraules noves fossin més lletges que les antigues; el que aquí es blasma és un canvi contra natura, la gosadia d'uns humans que s'han desentès de les prescripcions divines: canviar les paraules era, si fa no fa, com canviar les lleis (també immutables perquè els déus les havien ajustades a la naturalesa dels humans) i, doncs, era incórrer en el pecat màxim: Yhybris dels tràgics, l'orgull humà que gosa prendre als déus el foc de l'Olimp. És aquest el destí gloriós dels poetes, capaços de tornar-nos unes paraules que els déus s'haurien volgut reservar per sempre més.

Ironies de la vida, les «desfiguracions» dels poetes van servir de model a una nova desfiguració i van ser precisament els usos literaris allò que la tradició gramatical (més aristotèlica que no pas platoniana) va promoure com a norma de bona educació lingüística dins d'una nova manera d'entendre la correcció: ara, les paraules, deslligades del vincle natural amb les coses, no n'eren més que els rètols convencionals. L'artifici retòric podia tirar al dret amb la consciència ben tranquil·la. Conquerida, però, la muntanya dels déus, els gramàtics ens han volgut fer viure, permanentment, a l'Olimp. No tots, però. Els primers gramàtics, els alexandrins, confegiren unes obres la finalitat de les quals era l'accés a les obres antigues, depurades d'aquelles intromissions lingüístiques amb què la transmissió tradicional les havia llastades. Eren instruments filològics dirigits, en darrer terme, a l'estudi i a la interpretació dels vells poetes i de cap manera reguladors dels usos quotidians. Amb tota probabilitat, les necessitats de la retòrica van fer el primer pas cap a la desfiguració de la desfiguració, i el mateix Quintilià va descriure el grammaticus com l'home que posseïa la ciència per ensenyar a parlar correctament i (herència dels filòlegs alexandrins) per ensinistrar els alumnes en les tasques d'interpretació dels poetes. Quintilià, però, ho deixa tot molt clar: el gramàtic comença la seva tasca «tan bon punt el nen ha après d'escriure i de llegir».

El decurs de la història, tot sovint ple de simplificacions i d'empobriments, acabaria lliurant-nos unes obres gramaticals concebudes ―i ara sense matisos― com «l'art de parlar i d'escriure correctament una llengua» (així, per exemple, l'Académie Francaise), definició que sovint és completada amb uns punts de referència: parlar i escriure «com ho fan els millors escriptors i la gent educada». Aquest era l'Olimp a què abans em referia. I vet aquí el prejudici en què ha viscut llargament el món d'Occident: el de creure que només era bona la llengua robada als déus, sense advertir que, com deia Sapir, «quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja juntament amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d'Assam».

DE FIL VULGAR, AGULLA LLATINA I PANTERES FUGISSERES

D'una banda el pes de les auctoritates o escriptors modèlics i de l'altra el prestigi de les gramàtiques llatines (la de Donat i, molt especialment, la de Priscià) van ser elements determinants en la llarga pervivència del llatí. Durant tot de segles, el llatí, herència històrica, record de temps gloriosos i llengua d'intercanvi, va ser la llengua per definició i, quan el Renaixement va obrir els ulls a mons diversos, les llengües noves van ser examinades amb els patrons de les gramàtiques velles.

El temps, però, no havia passat en va: durant els segles que hom ha qualificat de «foscos» («foscos» on i per a qui?), el llatí dels escriptors es va anar allunyant dels models ciceronians (una bona part dels textos que ofereixen Quintilià i Priscià són extrets de les obres de Ciceró) i, a parer dels gramàtics renaixentistes, es va corrompre. És per això que Laurentius

Valia, l'autor de la primera gramàtica humanista del llatí, Elegantiarum linguae latinae libri sex, composta l'any 1444 i publicada el 1471 (seixanta edicions fins a l'any 1550!), s'exclamava d'aquesta forma contra els pervertidors de la llengua llatina: «Fins quan, cavallers, fins quan permetreu que la mare de les lletres sigui senyorejada pels gals! ^Permetreu que la llatinitat sigui dominada pels bàrbars? Fins quan haureu de veure amb els vostres ulls sense pietat que tot és profanat? ¿Potser fins al moment en què s'hagin esvaït les restes dels nostres fonaments?». El to catilinari (Quousque tàndem...?) va produir efectes fulminants i la gent lletraferida va començar a sentir vergonya d'escriure Sòcrates albus currit bene («Sòcratesel blanc, corre bé»): en poc menys d'una centúria van aparèixer prop de vuitanta gramàtiques llatines, entre les quals les de Nebrija, Erasme, Despauterius, Linacre i Melanchthon, totes elles, si fa no fa, de conjormitate amb Priscià i amb l'estil de Ciceró.

Tot plegat, això hauria estat perfecte si només hagués afectat la llengua llatina. Si del que es tractava era de recuperar, per motius de gust, educació i prestigi social, la puresa del llatí dels antics, contra els usos instrumentals dels avis escolàstics, s'havia triat una bona via: mancats dels models orals que una llengua viva forneix, el camí obligat de les gramàtiques llatines era el model escrit i, doncs, era del tot legítim que hom triés els bons escriptors, consagrats per la pervivència secular de les seves obres. El prejudici, però, de la literatura com a llengua bona va créixer de mida tan bon punt els gramàtics van posar el fil de les llengües dites «vulgars» (és a dir, les que parlava tothom) a l'agulla llatina i les van sotmetre als patrons de les gramàtiques clàssiques. Cal no oblidar un altre prejudici: en el temps de l'humanisme i en els anys subsegüents, una llengua era reputada valuosa si havia desvetllat l'interès dels gramàtics. Així, doncs, les llengües vulgars només podien assolir el prestigi del llatí si eren sotmeses a la descripció gramatical i si hom podia descobrir-hi les mateixes parts de l'oració, els mateixos casos, les mateixes possibilitats d'expressió literària. En síntesi, el prejudici humanista, perllongat en el Renaixement, era aquest: tota llengua és bona... si els savis de la gramàtica així ho avalen; prejudici que és viu encara als nostres dies quan alguns obren els ulls de bat a bat si els dius que totes les llengües tenen gramàtica, tot i no tenir-la continguda en un volum relligat amb pell.

L'escriptura com a ús bo de la llengua, la literatura com a pauta excelsa. I més: el bandejament dels vulgarismes i dels estrangerismes. Aquestes gramàtiques no es limiten a proposar models positius, sinó que blasmen els «vicis de dicció» sense discriminar el que és genuïnament dialectal (i, per tant, propi de la llengua, en alguna de les seves dimensions geogràfiques i històriques) d'allò que és un ús francament descurat; sense distingir el barbarisme cru d'aquell altre ben cuit en els fogons seculars de l'assimilació i de l'analogia; sense acceptar que, ultra el conservadorisme venerable de l'escriptura culta, hi ha la realitat present i brogidora d'una llengua viva i, doncs, en un procés d'evolució indeturable, fidel a no sabem quins designis interns de canvi.

Malaurada la llengua que només és lleial al seu passat.

Malgrat tot, aquestes gramàtiques del Renaixement, marcades amb el segell indeleble de les auctoritates literàries, van desvetllar l'amor envers les llengües vulgars (o, potser, van ser la conseqüència d'una estimació creixent). Un dels exemples primerencs d'aquesta afecció, i tal vegada el més explícit i combatiu (però també el més contradictori i amarat de prejudicis), va ser l'immortal Dante a De vulgari eloquentia, obra de començaments del segle XIV, on clareja una sensibilitat lingüística nova, barrejada amb l'escòria d'unes opinions insostenibles sobre les parles i els parlants de la península itàlica. Entre parèntesis, un avís adreçat a tots aquells «savis» secessionistese, pel que es veu i s'ha vist, tenen molt clar què és llengua i què és dialecte: quan Dante es refereix a les varietats itàliques (que normalment anomena vulgaris) i parla de la gent d'Apúlia, Roma, Spoleto, Toscana, Gènova..., diu: linguae hominum variantur; això és: «les llengües dels homes difereixen». Aquest ús de «llengua» només es pot interpretar, desinteressadament, d'una forma: «llengua» hi vol dir «manera de parlar». I aquest ús va ser el general i sense intencions amagades per a la majoria dels autors que hom ha volgut adduir com a prova concloent d'unes barreres tan volgudes com imaginades.

Fora ja del parèntesi, Dante té un projecte ambiciós: trobar, entre les parles itàliques, aquella més noble en què sigui possible la dignitat literària i, doncs, el tractament dels grans temes: segons que diu, les armes, l'amor, la justícia i l'amistat. Un cop examinades les parles itàliques, Dante arriba a la conclusió que cap d'aquestes no té prou mèrits perquè hom pugui fer-la servir com a instrument preferent de la literatura.

Tanmateix, la pantera negra metafòrica que Dante perseguia, la «llengua vulgar il·lustre», es pot ensumar ara aquí, ara allà; i és per això que la construcció d'una llengua literària haurà d'aplegar el bo i millor d'aquest ventall complex constituït per les «mil parles, potser més, que hi ha en aquest petit racó del món». Les passes d'aquesta construcció, però, són acompanyades d'un rosari d'opinions inacceptables i és per això que l'escrit de Dante té tot l'aire d'una petita antologia del prejudici, com ara veurem.

La llengua dels romans ―diu Dante― és la pitjor de totes, «la qual cosa no pot sorprendre'ns perquè es tracta d'una gent corrompuda que fa ferum»; els habitants d'Aquileia «sembla que eructen quan parlen»; els sards «imiten la gramàtica [és a dir, el llatí] com si fossin micos»; els sicilians, gloriosos en el passat, però ara cruels i gasius, tenen una parla massa lenta; els d'Apúlia, massa aspra; els toscans «estan obnubilats amb la seva llengua plena d'estupideses». Al Laci, uns dialectes són «femenins» (els homes que els parlen semblen dones) i d'altres «masculins» (i les dones «ens fan dubtar de la seva condició i, àdhuc, de si pertanyen a l'espècie humana», cosa que, és clar, no diu Dante dels homes que, per la seva parla, semblen dones: tot sovint els prejudicis s'enganxen com les cireres).

Aquesta és l'albada bromosa d'uns prejudicis que arriben fins als nostres dies. També avui hom parla de llengües «aspres» i de llengües «femenines» (com aquell grup de mestres difícils de reciclar ―és històric!―

que no volien acostar-se a una pronúncia francesa del francès, perquè això feia... marieta). Recordeu que, seguint la línia del temps, Carles I diria allò tan conegut: «Cal parlar amb Déu en castellà; als amics, en francès; als enemics (d'altres versions diuen "al cavall propi"), en alemany; a les dones, en italià (d'altres transcripcions hi afegeixen: "als ocells, en anglès")». Val a dir, llengües diferents per a funcions diverses, com a conseqüència d'una concepció que atribueix, a priori i sense cap fonament, qualitats morals i estètiques a les llengües: religiositat, companyonia, energia, gentilesa i, en el cas de l'anglès, potser volubilitat i lleugeresa. I no són històries velles. Superada, de bon tros, la primera meitat del nostre segle, Dàmaso Alonso (d'altra banda un excel·lent estudiós de la literatura i un amant de les llengües) escrivia això en comentar una coneguda glossa de San Millàn de la Cogolla, comparada amb les primeres mostres en les llengües italiana i francesa:

«Tres primeros murmullos de tres grandes lenguas, cuya literatura llenara el mundo. Y miro, y pienso si habrà sido casualidad. ¿O no es, mas bien, que tenia que ser así, porque de lo que està lleno el corazón habla la boca?

España, Francia, Itàlia... ;Oh, no!: no ha sido casualidad que las primeras frases francesas que conservamos sean militares y políticas (genio de Richelieu, glorias de Austerlitz). Ni que las primeras italianas miren a los bienes materiales (recuérdense las burlas contra banqueros genoveses, en nuestras letras clàsicas, pero no se olvide tampoco cuànto oro de Venècia hay en los cuadros de Tiziano). Y no puede ser azar, no. O, si acaso lo es, dejadme esta emoción que me llena al pensar que las primeras palabras enhebradas en sentido, que puedo leer en mi lengua española, sean una oración temblorosa y humilde. El César bien dijo que el español era lengua para hablar con Dios. El primer vagido del español es extraordinario, entre los de sus hermanas. No se dirige a la tierra: con Dios habla, y no con los hombres». Vós mateix...

AL SAVI, PARLEU-LI EN FRANCÈS

L'associació entre les llengües i uns trets que hom els adjudica es va desfermar en el Romanticisme; però, la seva llavor, ja l'havien plantada, poc abans, alguns il·lustrats amb la divisió maniquea entre llengües més bones i llengües menys bones. Mirem-ho amb un exemple prou representatiu d'una obra força influent. Al volum novè de l'Encyclopédie aparegué, l'any 1765, l'article «langue», segons que sembla redactat per Nicolas Beauzée. Deixant ara de banda els prejudicis dogmàtics sobre l'origen del llenguatge, examinem el problema de la diversitat lingüística: l'autor es mostra partidari de la unitat de les llengües, d'allò que és universal i comú a tots els parlants; però després d'aquesta declaració de bones intencions, davant l'evidència d'una pluralitat de llengües, vol establir-ne la classificació. Hi ha, diu, les llengües «anàlogues» i les llengües «transpositives»: aquestes (entre les quals hi ha el llatí i l'alemany) es caracteritzen per un ordre oracional lliure, per les possibilitats de l'hipèrbaton; les altres ―les «anàlogues»― segueixen l'«ordre natural» (hi ha analogia entre una suposada successió dels pensaments i l'ordre oracional), i són l'espanyol, l'italià i, òbviament, el francès. És clar, diu l'autor, que tota llengua té els seus mèrits i que els seus parlants hi troben «tot allò que és necessari per a l'expressió del conjunt dels pensaments»; però, i cita paraules de Denis Diderot, hi ha, d'una banda, llengües aptes per a l'oratòria, el teatre, la fabulació i la mentida (el grec i el llatí) i, de l'altra, una llengua apta per a «instruir, il·luminar i convèncer». Aquesta llengua és, no us ho penseu gens ni mica, el francès: una llengua apta per a les ciències. Un segle i mig més tard, Charles Bally ironitzava contra el mite de l'ordre natural:

«Alguns punts de vista massa generals i discutibles es perpetuen perquè forneixen de certesa l'esperit o afalaguen l'orgull nacional. No hi ha res de més fàcil que atribuir a un idioma les qualitats de lògic, clar i vés a saber què. Però en la majoria dels casos el que es caracteritza és un poble, no pas la llengua. A més, els mateixos fets provoquen sovint judicis sorprenentment dispars. Per exemple, el francès ordena els elements de l'enunciat per determinació creixent (une table longue de deux metres); l'alemany, per determinació decreixent (ein ztaei Meter langer Tisch): excel·lent ocasió per a pretendre que una d'aquestes construccions és més "lògica" que no pas l'altra; només que per uns és l'alemanya i pels altres la francesa».

Tanmateix, Beauzée discrepa en un punt del maniqueisme de Diderot i afegeix que «la dimensió analítica del francès no ens impedeix pas d'expressar el fervor, l'eloqüència i l'energia; només ens priva d'una manera de fer-ho»: el francès és, doncs, una llengua clara i, alhora, eloqüent i, «si mai el llatí deixés de ser l'idioma comú dels savis europeus, la llengua francesa haurà de tenir l'honor de la preferència». Vet aquí el xovinisme.

Cal advertir que Diderot i Beauzée parlen de llengües com el grec, el llatí, l'italià, el francès, l'alemany, l'espanyol... i que, decantades cap a les ciències o cap a les lletres, totes aquestes llengües tenen un segell de noblesa, especialment si brollen de la ploma d'un homme de génie. El problema és tot un altre amb les llengües dels pobles «aliens»: «l'ús habitual d'articulacions rudes és l'indicador d'un poble salvatge i incivilitzat». Uns quants anys abans, el 1751, James Harris publicava el seu Hermes i dividia les llengües en dos blocs: d'un costat, a les nacions més sàvies i amb idees més nobles els corresponien «llengües més exactes i riques»; de l'altre, els pobles mesclats i compostos posseïen llengües no analògiques. Amb tot, l'anglès, que pertanyia a aquest segon grup, guanyava en «abundor» el que li mancava en «bellesa». Al marge d'això, restaven d'altres pobles com ara els orientals: pobles tiranitzats, «les idees dels quals són servils i abjectes», per la qual cosa «les seves paraules són, també, abjectes». Com ha escrit Louis-Jean Calvet, durant el segle XVIII és freqüent l'oposició entre la civilització europea i la barbàrie dels altres pobles: el primitivisme d'aquests és contemplat «com una forma inacabada de la nostra perfecció». Vet aquí l'etnocentrisme Els fonaments del discurs prejudicatiu ja estaven posats, i ni més ni menys que per l'autoritat de l'Encyclopédie: feta la diferenciació, que hom acceptava sense discussió, entre llengües «primitives» i llengües «de cultura», assumida la idea de la superioritat de les llengües «anàlogues» i sentenciada l'excel·lència d'un idioma capaç d'esdevenir «internacional», només calia passar a l'acció: proposar el francès (prèviament consagrat en el temple de la saviesa) com a llengua de la llibertat i de la Revolució, en contrast amb els patois, que, com ha estudiat Mathée Giacomo, eren considerats un obstacle per a la circulació de les idees revolucionàries i, fins i tot, usats amb finalitats subversives!! Velles històries? Sentirem ara (som l'any 1949) les paraules de Deixonne, pare de la Llei sobre l'ensenyança «de les llengües i dialectes locals», encara en vigència: «la llengua, la literatura, el folklore, la història d'una regió constitueixen una riquesa que ningú no té el dret d'arrabassar a les nacions que en són les dipositàries. Però no seria enriquidor, sinó empobridor, substituir per un idioma local, encara que fos parcialment, la nostra llengua nacional i els seus recursos prodigiosos; la nostra llengua nacional que ha estat reconeguda universalment com el vehicle d'un pensament capaç d'ultrapassar les fronteres i el temps». I és per aquesta raó que hom pot fer, si vol, una horeta setmanal d'occità, de bretó, de català... Santa Mare Generositat!

Ni tan sols el geni de Rousseau no va poder defugir uns estereotips que configuraven l'àmbit d'opinió de la seva època. A l'Essai sur l'origine des langues, de 1782, referint-se a les llengües dels primers humans, establia diferències entre les llengües a causa... del clima, amb la qual cosa no feia sinó continuar una línia que havia començat a l'Essai de Condillac, de 1746. Condillac havia deixat anar la idea que el clima determinava el caràcter dels pobles i que aquest deixava la seva empremta en les llengües. Aquestes idees, amb alguns canvis d'estil, van ser reproduïdes a l'Encyclopédie i les seves ressonàncies arribaren a Rousseau, el qual les va recrear sota la forma d'una bipolaritat: llengües del nord, llengües del sud.

Les llengües del nord, aspres, cridaneres i clares; les del sud, eloqüents, vivaces i fosques. Això, pel que feia a les llengües dels primers humans. Quant a les modernes, el francès, l'anglès i l'alemany, llengües del nord, eren reputades fredes, fetes per al raonament i la cooperació; les del sud, en canvi, eren llengües «per a parlar dels misteris sagrats, donar les lleis al poble i menar les multituds» (l'àrab i el persa n'eren els exemples).

Les primeres, valuoses en l'escriptura; les segones, en la parla. Aquesta depressió climàtica va ser sens dubte persistent i fins i tot Ferdinand de Saussure va fer la seva petita relliscada en afirmar que «el clima i les condicions de la vida poden arribar a influir en la llengua». Tanmateix, li'l-lustre lingüista ginebrí va reconèixer que les llengües dels lapons i dels finesos eren més vocàliques que l'italià. En aquests primers anys del nostre segle, a l'altra banda de l'Atlàntic, Franz Boas, el gran mestre de l'antropologia lingüística, confessava tenir dubtes raonables sobre la responsabilitat del clima en el tarannà de les llengües i ironitzava d'aquesta guisa: «Alguns han postulat que el clima plujós i borrascós de la costa del Pacífic-Nord provocava una situació catarral crònica entre els seus habitants, i que aquesta situació era la causa de la pronúncia gutural i de l'aspror de les seves llengües; en canvi, la suavitat del clima californià era la responsable del caràcter eufònic de les llengües d'aquesta zona. No crec ―afegia Boas― que unes investigacions minucioses puguin avalar aquesta teoria». Rousseau, tanmateix, no va incórrer en xovinismes. Al seu parer, les llengües de la llibertat eren les llengües sonores i harmonioses, les llengües del sud, nascudes de les passions; el francès, en canvi, no era sinó una llengua per als «xiuxiuejos de divan», incapaç de commoure un poble. Tot plegat, el bon Rousseau va caure en el prejudici contrari.

El bon Jean-Jacques Rousseau, i també Wilhelm von Humboldt. El fundador de la Universitat de Berlín, diplomàtic, polític i teòric eminent de les relacions entre pobles, cultures i llengües, va escriure l'any 1822 una obra breu a l'entorn de les formes gramaticals i sobre la seva incidència en la gènesi de les idees on es reflecteixen prejudicis semblants als que estic presentant; però aquesta vegada pretesament avalats pel gran coneixement que Humboldt tenia de l'estructura i tipologia de llengües molt diverses. Diu Humboldt que la facultat humana del llenguatge s'ha desenvolupat de forma progressiva i que cal reconèixer diferències de grau entre les llengües. Això, però, no és cap obstacle a l'hora de considerar que «tota llengua es presta als usos més ajustats i també als més delicats i perfectes». Aquestes propietats de les llengües deriven del fet que totes tenen els mitjans necessaris per expressar les relacions gramaticals; és a dir, els papers o funcions que les paraules acompleixen dins d'una oració (agent, objecte, instrumental, etc, per posar-ne uns exemples). No obstant això, hi ha llengües amb formes gramaticals i sense, i aquest és el nus de la qüestió. Les llengües sense formes gramaticals, aquelles en què és l'ordre el marcador de les funcions, imposen als seus parlants una tasca suplementària: la d'establir-hi les relacions gramaticals. En canvi, les llengües amb formes gramaticals, és a dir, les flexives o desinencials, donen ja fetes les relacions i alliberen l'esperit dels seus parlants perquè puguin enlairar-se per les vies excelses del pensament abstracte: «la nació que faci servir una llengua com les primeres podrà ser, en molts aspectes, intel·ligent, hàbil, plena de sentit pràctic per als afers de la vida quotidiana; però el desenvolupament lliure i pur de les idees i el plaer del pensament abstracte no poden brollar d'una llengua com aquesta». Sí, en canvi, d'una llengua flexiva, com ara... l'alemany.

UNS, AL TRON; ELS ALTRES, A LA TRONA

La persistència d'aquest maniqueisme lingüístic en els grans escriptors de la Il·lustració i del Romanticisme europeus té una versió més modesta i casolana, si voleu, en les apologies, excel·lències o defenses de les llengües. Fóra, però, injust traslladar sense matisos els retrets dels rics als pobres i ficar-los a tots en un mateix calaix de sastre, perquè és clar que hi ha apologies i apologies. Posats, doncs, a fer les distincions necessàries, hem de considerar que és un el cas de les llengües «fortes» i tot un altre el de les llengües «febles». Més encara: una llengua forta es pot enfrontar a la resta de les llengües reputant-les inferiors i incapaces d'una vida normal. Això és imperialisme lingüístic, i és el cas del castellà a Amèrica, del francès a l'Àfrica, de l'anglès a l'índia i a l'Amèrica del Nord... En serà la mostra aquest text del segle XVIII, escrit per Lomonosov sobre el rus (i adduït per Seriot): «Sobirana de moltes llengües, la llengua de Rússia és gran davant de totes les llengües d'Europa no sols per la immensitat dels llocs on regna, sinó, més encara, per les seves dimensions i opulència».

Però també una llengua forta pot contendre amb una altra igualment forta: això és competència, i en són els exemples el castellà contra el francès al segle XVIII o el francès contra l'anglès als nostres dies. Ho veurem en les paraules de dos il·lustrats. Als Orígenes de la llengua española (1737), Gregori Mayans rebutja els paral·lelismes entre llengües fets per Bouhours, el qual havia arribat a la conclusió que el francès era millor que l'espanyol i l'italià, i diu: «Sepa, pues, todo buen espanol y todo el mundo que tenemos una lengua abun-dantísima y suave, y que podemos usar de ella con la mayor propiedad y energia, con brevedad, sublimidad, elegància, ar-monía y, por decirlo en una palabra, con elocuencia». L'actitud de competència es manifesta, també, a l'obra de Capmany i la podem resumir amb un text de l'Excelencia de la lengua castellana (1786): «el vulgo en Francia no se explica con tanta afluència de palabras, variedad de dichos y viveza de imàgenes como el vulgo de Espana; ni sus poetas [...] son comparables con los nuestros en la abundància, energia y delicadeza de expresiones afectuosas, y sublimes pinturas que varían al infinito»......

Ben diferent és el cas de les llengües febles, lluitant com poden (i, en general, poden poc) contra la força i, de vegades, el prestigi social, cultural i militar de les llengües poderoses. Això ni és imperialisme ni és competència; és supervivència o defensa, tot i que, prou sovint, aquestes obres apologètiques manlleven les argumentacions prejudicatives de les seves germanes grans i cauen, al seu torn, en la desgràcia maniquea.

Potser no simplificarem gaire si ara establim una tipologia d'aquestes defenses i, grosso modo, considerem que n'hi ha de tres classes, amb els prejudicis que hi són associats (exemplificarem amb les defenses de la llengua catalana). Un és el cas de l'esquizofrènia: davant l'embranzida de la llengua forta a la qual són reconeguts (molt sovint de bon grat) els latifundis de la ciència, de l'educació, dels mitjans de difusió i dels usos judicial i administratiu, la llengua feble reclama un lloc en el temple de la poesia. Mireu, si no, aquest text paradigmàtic de Tomàs Forteza (1886) on fins i tot el temple és compartit: «Impere en hora bona en l'alcàçar de la Ciència la llengua castellana, sens que per açò negue un setial à sa germana desfavorida; mes les portes sagrades del temple de la Poesia queden à les dues francament obertes». Com ha remarcat Joan Solà, una de les característiques d'aquests textos apologètics és «l'acceptació o la defensa de la reclusió del català a la vida familiar i al terreny de la poesia». D'alguna manera, doncs, alguns escriptors donen per bo que la seva llengua és «transpositiva» i que no pot servir per a l'expressió pública i com a vehicle de les ciències. Al capdavall, s'accepta gairebé l'emmudiment.

En d'altres textos, la reacció defensiva ultrapassa la mesura i la llengua és elevada en solitari al cim altíssim de la perfecció absoluta. L'any 1814, Josep Pau Ballot publicava en el pròleg de la seva Gramàtica y apologia de la llengua cathalana: «Es la llengua cathalana no sols propria y verdadera llengua, sino sensilla, clara, pura, enèrgica, concisa, numerosa, fluida y natural; y es tan sentenciosa, cortesana y dolça [...] que no hi ha llengua que ab mes breus paraules diga mes alts y millors conceptes, tenint en tot una viva semblança ab sa mare la llatina». Adjectius que recorden els d'un text molt anterior de Joan Batiste Ballester (1667), adduït per Vicent Pitarch, i que és força eloqüent: «Que sia la llengua valenciana millor que totes les d'Europa, en après de la llengua santa, que és la hebrea, a no haver-ho jo defensat en públiques conclusions, no m'atreviria a estampar-ho; i és cert, perquè ademés de la gràcia, brevetat, concisió, més que lacònia, i energia sua, és molt sentenciosa, significativa, conceptuosa i aguda, i té en-fàtica valentia, força i magestat en ses paraules». Una mena de cofoisme solipsista que es fa fort en l'allau d'adjectivacions indemostrables amb què es canten les suposades excel·lències d'una parla per sobre de totes les altres.

Entre la timidesa i l'exaltació (dos intents de voler nedar en inferioritat de condicions i contra corrent) hi ha una tercera via, més ideal que no pas real, vistes les circumstàncies tan adverses: la valoració de la llengua pròpia com una més i amb els mateixos mèrits que qualsevol altra, tot i la manca de conreu i, doncs, el seu estat d'empobriment. És el cas de bona part dels escrits apologètics catalans dels segles XVIII i XIX. Un exemple primerenc i previ al desplegament de les idees il·lustrades (que en el cas d'algunes opinions lingüístiques són força fosques, com hem pogut veure), ens el forneix Agustí Eura (Eura, i no Bastero, com va demostrar amb contundència Modest Prats, tot i que alguns encara no se n'han assabentat) a la Controvèrsia sobre la perfecció de l'idioma català, de poc abans de l'any 1731: «per no deurer res, lo Idioma cathalà a qualsevol altre». El reguitzell de declaracions sobre la igualtat lingüística es faria llarg i només n'adduirem uns exemples, prenent-los de les aportacions textuals de Pitarch. Carles Ros, a Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), fa una estricta declaració d'equilibri: «Alabar cada nación su lengua es tan natural que, de lo contrario, faltarían sus individuos a la obligación de buenos patricios. Apasionarse tanto a ella, sublimàndola sobre todas, seria vèncer se de su maternal afecto. Por tanto, no es mi pretensión en este escrito, probar que nuestro idioma valenciano sea el mejor, ni tan bueno como el que mas; sí solamente manifestar sus Cualidades y algunos blasones...». Lluís Galiana, en la carta adreçada a Carles Ros que obre Rondalla de Rondalles (1768), estableix l'equiparació entre el català i el castellà en aquests termes: «no solo es apreciable por ser breve y agraciada, sino también por ser capazoda aquella majestad que se da a la castellana, tan pròpia para hablar de asuntos seriós, como reputada siempre por glòria especial de este idioma». I Marc Antoni d'Orellana, a Valencià antigua y moderna, declara en diverses ocasions que no vol menysprear cap llengua («todas tienen su particular mérito») i que la de València «no madrugó menos que las otras en pulirse y mejorarse, elevàndose a clase de lengua muy elegante».

Són només, com he dit abans, petites mostres de la tendència potser majoritària: ni timidesa, ni exaltació; equilibri. Equilibri en les declaracions de principis; desgavell, però, en les argumentacions que hom usava per defensar un igualitaris-me que, per principi, mai no s'hauria d'haver posat en dubte... si les circumstàncies haguessin estat unes altres. Desgavell en les argumentacions, a causa d'una ignorància creadora de mites: el català, la llengua més semblant a la mare llatina, segons Eura; llengua breu, dolça i suau, en la majoria dels autors. Cal, però, perdonar-los perquè volien defensar una llengua que s'estava morint.

Opinions com aquestes, etèries, apassionades i inverificables, es troben avui dia escampades pertot i conformen el nostre bagatge, gran o petit, d'estereotips. Són l'herència d'un Romanticisme exaltador de les glòries provincials (siguin les «províncies» les que siguin), amb tants matisos com vulgui cadascú. Ara, però, deixarem aquesta història, també desgavellada, i girarem els ulls al nostre món present. Tanmateix, valdria la pena deixar anar, ja des d'ara, un avís innocent: cal que no carreguem damunt les espatlles de les llengües les nostres manies persecutòries; cal que no els fem fer una tasca per a la qual no han estat mai dotades. Una bandera és una bandera; una llengua, no.