5. Les pseudo-raons dels nous civilitzadors

LA FORÇA DE LA IGNORÀNCIA I LA IGNORÀNCIA DEL PODER

He arribat al darrer esglaó, més enllà del qual no trobarem sinó el buit. Perquè aquesta grada postrema porta a un abisme en què la tendresa és negada; allà on la humanitat esdevé barbàrie i les paraules es poden tornar crits, i els crits, cops. Rara vegada podrem fer recaure la responsabilitat de la mala educació en la gent que la pateix, en aquells que han estat instal·lats, sense saber-ho, en el primer esglaó del nostre itinerari. També haurem d'excusar, potser, alguns savis perquè l'estimació a la pròpia llengua pot enfosquir-los l'enteniment fins al punt de fer-los cantar lloances fora mesura. I perquè, en ocasions, les coordenades en què han fet la seva tasca no sempre han afavorit la llibertat de pensament i d'expressió: «Castilla, levantisca y ambiciosa en su política, revolucionaria en el derecho, heroica en su epopeya, fue la región màs innovadora en el lenguaje. Y así como su prodigiosa vitalidada a ser el eje de las empresas nacionales, su dialecto había de erigirse en lengua de toda la comunidad hispànica», escrivia Rafael Lapesa (a qui tampoc arrabassarem els seus mèrits poc discutibles com a filòleg i la seva estimació envers llengües diverses) l'any 1942... tot i que aquestes paraules es tornaran a imprimir el 1980 i són molts els qui van haver d'aprendre-les de memòria tal com ell les havia recollides, aproximadament, del seu mestre Menéndez Pidal. Aquests tics d'amor a la llengua pròpia, barrejats amb les limitacions circumstancials d'una època, no són exclusius dels autors esmentats: Viktor V. Vinogradov, gramàtic soviètic i un dels innovadors formalistes russos, escrivia això, segons Seriot, l'any 1945: «El poder i la grandesa de la llengua russa són el testimoni irrefutable de les grans forces vitals del poble rus, de la seva gran cultura i del seu gran destí històric. La llengua russa és reconeguda unànimement com la llengua gran d'un poble gran».

Són les ressonàncies, a què ja he fet aHusió més d'una vegada, d'aquell desig romàntic que volia la identificació entre llengua i poble. El que és sospitós és que aquesta simbiosi circular, gràcies a la qual un poble fa una llengua i una llengua un poble, mai no és plantejada a la baixa: som un poble modest i és per això que la nostra llengua és humil; som un poble petit i la nostra parla és curta. Les identificacions es fan, més aviat, amb el patró de la grandesa, i les fa qui pot fer-les; és a dir, el poder d'un estat que és fort, o que vol viure encara en la nostàlgia d'un imperi.

Avui, a les acaballes del segle XX, cap lingüista de debò no avalaria amb les seves paraules l'ideari romàntic ni dedicaria tan sols una mínima part de la seva intel·ligència, molta o poca, a lloar una llengua i un poble per sobre de qualssevol altres. Hom ha après la serenor i l'equitat; hom ha entès que les diferències entre parles i humans són, només, menudències, qüestions d'estil. Els poders, però, ni són tan lúcids, ni solen ser gaire amics de l'autocrítica, i o bé mantenen inèrcies multiseculars (<»ho veurem ―ho estem començant a veure― amb les celebracions transoceàniques que ens preparen?), o bé donen versions noves als vells estereotips. Ara, cap estat poderós i modern (o que es cregui poderós i modern, o que hagi de proclamar una força que no té) no anunciarà que la seva llengua oficial és la més clara, la més dolça, la més fàcil i la que té més paraules. Ara el món és un espai obert i no hi ha lloc per a les potineries (llevat de casos extrems i no fàcilment guaribles), i és per això que els nous arguments per cantar les excel·lències de les llengües ens volen afalagar pel cantó pràctic: alguns idiomes seran (i d'altres no) «internacionals», de «comunicació» i de «progrés».

No us faré una interpretació gaire brillant si us dic que, tot plegat, la grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat; una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva: la de la ignorància. I potser són aplicables aquí unes paraules força pessimistes del lògic John Wilson: «El desig dels homes envers el coneixement és més aparent que no pas real. El seu desig bàsic és la seguretat, i fer-se preguntes porta al dubte i la inseguretat. Perquè cal dubtar de la veracitat d'una frase per poder-nos preguntar honestament sobre aquesta frase amb la ment lliure: si hom està segur de la veracitat d'una expressió, amb prou feines arribarà a una conclusió diferent. És per això que molta gent troba més còmode i senzill de mantenir l'enteniment tancat.

Quan manifesten i defensen les seves creences, no ho fan amb el desig científic i racional de conèixer, sinó amb la finalitat de persuadir-se ells mateixos amb la persuasió dels altres: d'aquesta forma, creixerà el seu sentiment de certesa i de seguretat».

Les paraules de Wilson ens parlen de l'univers petit, d'uns homes que es tanquen en ells mateixos i que tenen por a la veritat, a viure en una situació permanent de provisionalitat. Però també les podem projectar, i amb més raó, cap a la dimensió gran, perquè la seguretat de la ignorància ha estat sempre el millor recurs per a menar les multituds. Simplificant-ho tot una mica, sabem que hi ha dues maneres de controlar un poble: n'és una l'opressió; l'assimilació ideològica n'és l'altra. El primer dels mètodes no ens interessa pas aquí perquè l'estat que es vol poderós i modern farà mans i mànigues per tal d'estalviar-se unes formes cavernícoles i barroeres que, a la curta o a la llarga, generaran crits d'alliberament difícils de silenciar. Les formes directes d'opressió només podran ser momentànies i seran útils per a aquella economia salvatge que vol beneficis escandalosament grandiosos en períodes de temps excessivament curts. En canvi, l'assimilació ideològica com a mètode de consens, tot i ser més lenta, és molt més segura i garanteix, amb l'adhesió mental d'un poble, períodes molt més llargs de domini econòmic. Semblarà paradoxal, però un estat modern promourà alhora la instrucció i la ignorància: caldrà comptar amb tècnics ben preparats, experts monogràfics en disciplines diverses i rendibles (vet aquí una de les causes del menyspreu que el poder manifesta envers les «humanitats») i que no estiguin en condicions de dubtar, de preguntar-se si allò que fan té alguna mena de sentit i per a qui el té.

I ara tomarem al nostre vell problema: la ignorància es nodrirà d'estereotips, d'allò que és bo (nosaltres) contra allò que és dolent (els altres); dels qui som civilitzats contra els qui són primitius; dels qui som tres-cents (o sis!) milions contra els qui ni tansi sols existeixen (i és que, en qüestions d'ignorància, alguns poders «petits» no s'estaran de seguir les passes dels «grans»). Quant a la parella llengua-poder, també funciona (o vol funcionar) l'assimilació ideològica creadora de consens, perquè l'estat modern no és amic de la diversitat i manté ben fondes les arrels de l'esperit jacobí: en aquest cas ja no us diran que deixeu de parlar la vostra llengua «regional», «perifèrica» o «autonòmica»; us parlaran dels avantatges internacionals d'una llengua oficial, de la llengua «de tothom», la que us permetrà de salvar mars i oceans i, fins i tot, de servar vida i salut.

I, si us penseu que això darrer és una broma, llegiu atentament l'anècdota i les conclusions de Gregorio Salvador; no us estalviaré ―tot i que la citació serà més llarga del normal― ni un bri de la seva retòrica:

«Hace poco he leído una historia real que parece màs bien la relación de una pesadilla. Un dia de 1921 la policia encuentra en una calle de Filadèlfia a una mujer de veintitantos anos que llora desesperadamente, que se arana, que se mesa los cabellos y que mezcla sus gritos con sonidos que forman palabras absolutamente ininteligibles. Como los policías no entienden nada y estiman que aquello no es asunto de comisaría, la conducen a un hospital psiquiàtrico. Allí la calman con los medios que fueran habituales en la època, pero los arrebatos se reproducen y no deja tampoco de emitir secuencias de sonidos que resultan indesciífables. Queda recluida, los médicos se van olvidando del caso y ella se convierte en un ser desolado y mudo, que va espaciando cada vez màs la articulación de aquellas sílabas extrañas. Y pasan 48 aíñs; en 1969 una enfermera de origen lituano entra a prestar servicio en aquel hospital. Y un dia oye musitar algo a la enferma y descubre, sorprendida, que lo que està hablando es lituano. Casi recién llegada, como inmigrante, a los Estados Unidos, sin saber una palabra de inglés ni de ninguna otra lengua, aquel ya lejano dia de 1921 había perdido a su hijo de pocos años y de ahí su desesperación. La historia es sobrecogedora y siniestra. Y siniestros son todos esos movimientos y esfuerzos, ahora frecuentes, por reduir a las gentes en lenguas minoritarias, por alentar de un modo u otro el espíritu de campanario, por querer transmutar la babelización de maldición divina en bendición cultural.

»De eso me gustaria ponerme a hablar ahora. Pero me he pasado del tiempo que calculé. Con tantos millones de exceso, yo me he excedido en los minutos. Les ruego que me disculpen. Y confio en que algunos de mis guarismos sirvan por lo menos para alegrarlos a ustedes. Dijimos que los 300 millones del programa televisivo podrían ser muy bien, hoy por hoy, 275. Los suficientes para que ninguno de nosotros pueda córrer el peligro de vivir la aterradora historia de la joven lituana, esos 48 años de irremediable soledad lingüística. A cualquiera de nosotros, antes de las 48 horas, nos la hubiera remediado, con toda seguridad, alguna enfermera puertorriqueña».

¿ Veieu com la pietat d'alguns pot arribar a voler-vos estalviar el sofriment? ¿Enteneu, ara, que defensar una llengua minoritària, segons alguns, és un moviment sinistre, és a dir, anormal, funest, que només port portar-vos la desgràcia i la follia? ¿Heu notat que promoure la diversitat lingüística és viure encara en el pecat original de l'orgull contra l'Altíssim i que cal que tornem al Paradís de la llengua única? I ara no voldria pas que les meves paraules fossin objecte de mala interpretació o que algú pensés que és el moment dels delers pamfletaris. Que ningú no cregui que hi ha, ara, unes llengües bones (les petites, les maltractades) i d'altres que tenen la desgràcia de ser molt milionàries: ni les llengües prevariquen, ni les llengües fan bondat, com vós i jo sabem; el que no es pot admetre, de cap de les maneres, és un discurs pretesa-ment benfactor que oblida (volgudament?) allò essencial: si una gent parla una llengua diferent de l'oficial, no ho fa per molestar els altres o per barrar el pas als parlants d'altres llengües, o per mantenir atavismes folklòrics; ho fa perquè ho ha de fer així, amb les, mateixes raons amb què els molt milionaris parlen la seva llengua; que no la parlen perquè són molts, sinó perquè és la seva. I això ni ho han de justificar els grans, ni "ho haurien de justificar els petits; ni tan sols els benfactors professionals haurien de gosar anar pel món regalant els seus consells salvavides. ¿És tan difícil d'entendre-ho, tot això?

LA COMPLEXITAT, LA COMPLICACIÓ I EL NEGUIT

Hom parla sovint de la «complexitat» lingüística del món; però, segons qui empri aquest mot, podríem entendre que vol dir «complicació». Ja sabem que a alguns la varietat els fa nosa. És curiós com, de vegades, la riquesa és negada. La qüestió de la «complexitat» depèn del punt de vista: ja fa anys vaig conèixer un poliglot autèntic que parlava més de dues dotzenes de llengües i us ben asseguro que s'hi trobava de gust, en aquest món tan divers. Però alguns monolingües declarats i militants ho veuen tot molt diferent des de la seva impotència volguda. Per a la immensa majoria de la humanitat la qüestió de la «complexitat» lingüística, ras i curt, no existeix. Pregunteu-ho a la immensa majoria dels qui parlen portuguès, alemany, francès, castellà, anglès, japonès i tantes altres llengües; feu enquestes pels poblats d'Àfrica i d'Àsia els habitants dels quals saben, això sí, que hi ha d'altres parles, però no pas que al món hi ha més de tres mil llengües. Potser vaig molt errat; però, fins i tot si es donés el cas que tots els humans coneguéssim l'status lingüístic mundial, serien molt pocs proporcionalment els qui viurien capbussats en la «complexitat». Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d'això, no se'n pot dir «complexitat».

Parlarem ara de la simplificació. Tot sovint, fem servir dues etiquetes bipolars per expressar la sort i la desgràcia: hi ha «llengües amb estat» i «llengües sense estat». Aquesta divisió, que no negaré pas, potser és còmoda si algú vol fer l'esborrany d'una part del problema: el que es planteja en un territori divers on una llengua oficial és proposada com a llengua «de tothom» mentre que les altres abasten «només» uns fragments del territori de l'estat. A nivell mundial, però, caldria fer una tipologia més primfilada: en primer lloc, sí, les llengües sense estat, que són majoria aclaparadora, i més si tenim en compte que n'hi ha més de tres mil de contingudes en poc més de cent setanta estats, com ja vam veure. En segon lloc, llengües amb estat; tanmateix, cal introduir-hi dues variants: d'una banda, els estats que només tenen una llengua (i són molts pocs), i de l'altra, els que n'inclouen més d'una (aquests, amb tot de situacions diferents, segons que hi hagi o no una llengua oficial, o més d'una, vàlides en tot el territori o només en una part. I cal no oblidar que una mateixa llengua pot tenir totes les benediccions d'un estat i també que pot viure en un altre estat com a no oficial i de minories). El cas tercer és el de les llengües que són parlades en més d'un estat. I el quart (i darrer), el d'alguns idiomes que, ultra els seus dominis més o menys històrics, són promoguts al rang de «internacionals» o «de comunicació».

Si en voleu els exemples (només uns quants), són aquests: la primera situació és la del quítxua (llengua de dominadors en l'època de l'expansió incaica i avui de dominats), del bretó, del gal·lès, el de la majoria de les llengües autòctones d'Àfrica i Amèrica i el d'algunes més que vós i jo coneixem de prop. El cas d'una sola llengua en un estat és, com ja he dit abans, molt rar i en seria un exemple bastant ajustat el suec a Suècia, tot i que hi ha petites comunitats que parlen suec a Estonià i a Finlàndia i, a més, dins de les fronteres sueques hi ha un contingent de parlants d'altres llengües. Els estats anomenats «plurilingües» són la majoria: amb només una llengua oficial, França, Gran Bretanya, els Estats Units, etc; amb dues o més d'oficials, Bèlgica, Canadà, Suïssa, etc, que tenen diferents ordenacions lingüístiques. Llengües que abasten més d'un estat (amb més o menys diferències dialectals) són el portuguès, l'alemany, l'àrab, el castellà, l'anglès i d'altres. Val a dir que algunes d'aquestes llengües, com ara l'alemany, són efectivament parlades en més d'un estat (les dues Alemanyes, Àustria, etc); d'altres, però, plantegen problemes especials, perquè ningú no creuria, de debò, que l'anglès sigui la llengua de Ghana, el portuguès de Moçambic o el francès de Congo Brazzaville, tot i figurar com a oficials en aquests estats. Finalment, les anomenades llengües «internacionals» i «de comunicació» són, com tothom sap, l'anglès, el castellà, el francès, el rus i no gaires més.

Tot i que podríem arribar a ser amics de les utopies i que ens agradaria tornar a viure en l'estat natural del salvatge rousseaunià (almenys mentalment i idealment, o en les estones rares en què ens és permès de ser un xic maximalistes i, doncs, prescindir de l'inevitable possibilisme), la realitat és que el panorama lingüístic del món és complex de mena; però no pas per ell mateix, sinó per la intromissió de factors aliens a les realitats originals dels pobles i de les seves llengües. Si la realitat lingüística és complexa, això és degut a les superposicions d'uns pobles sobre els altres, a les conquestes i colonitzacions. La realitat lingüística no és sinó una conseqüència de les relacions de domini; una mostra de com la història de la humanitat és, per dissort, una història de desigualtats i d'humiliacions. I les desigualtats i les humiliacions no les fan les llengües: «les llengües ―diu Carme Junyent, experta en la situació lingüística africana― no són coses, les llengües són ficcions; el que dóna cos a una llengua són els parlants: sense parlants no hi ha llengua. I, de la mateixa manera que l'indoeuropeu no existeix perquè ningú no el parla, les llengües que existeixen hi són perquè hi ha qui les parla, i són els parlants, els pobles en definitiva, els qui són forts o dèbils, grans o petits, i no precisament en virtut de llur llengua, sinó, generalment, de la seva capacitat d'agressió».

EL RENTAT DE CERVELL EN LLIBERTAT

La complexitat lingüística del món és malvista pel poder. I, com que el poder no s'estima gens ni mica els competidors, si pogués els esborraria del planisferi: faria desaparèixer les forces econòmiques rivals (o suposadament rivals, o l'enemic creat a posta) i, correlativament, les cultures i les parles diferents. De moment, i de la mateixa manera que l'Àfrica fou dibuixada interiorment seguint els dictats d'una geometria implacable, el món és sotmès a una divisió en macroàrees d'influència i els poders que hi concorren ens fan viure en un equilibri més o menys inestable segons les èpoques, les direccions de l'economia, les necessitats de fonts energètiques o el desenvolupament de la indústria i el negoci d'armament, entre d'altres factors. És en aquest panorama general que cal inserir un problema lingüístic que no és, de cap de les maneres, una bombolla hermètica: si un poble diu «Deixeu-me parlar la meva llengua!», està defensant la pròpia identitat,'la supervivència, l'espai històric; si un poder diu «Parleu la llengua que us proposo; deixeu-vos de rareses minoritàries!», us vol engolir dins la seva àrea d'influència i, a més, us vol engolir amb comoditat.

He dit pàgines enrere que l'estat poderós i modern (tant si ho és, com si s'ho creu, o com si li convé de creure-s'ho) no sol fer pasterades; els poders han après urbanitat i saben, a més, com funcionen els mecanismes de persuasió i com es pot fer que les masses es congreguin a l'entorn dels grans ideals (és a dir, dels «valors» proposats com a desitjables) i rebutgin allò que és aliè, que pot fer pensar, que pot desvetllar la crítica i la dissensió (tot això considerat com a «contravalors», destructors de la «moral» del poder). Noam Chomsky explica el cas de Vladimir Dantxev, un locutor de ràdio soviètic que durant cinc dies va denunciar la invasió de l'Afganistan i va haver de passar un parell d'anys en un centre psiquiàtric de la Unió Soviètica abans de ser reposat al seu lloc de treball. I diu Chomsky, i em sembla que ho fa amb lucidesa: «Aquí això mai no podria passar; cap locutor americà no ha estat mai enviat a un hospital psiquiàtric pel fet d'anomenar "invasió* una invasió americana o de dir a les víctimes que resistissin. Tanmateix, podríem intentar d'esbrinar per què això no ha passat mai. Una possibilitat, si més no una possibilitat abstracta, és que cap locutor americà mai no podrà tenir el coratge de Dantxev, o no podria pensar que una invasió americana del tipus de la de l'Afganistan fos realment una invasió, o que una persona en un estat mental normal pogués dir a les víctimes que resistissin. Si la realitat fos aquesta, hi hauria un nivell d'adoctrinament molt més pregon que l'aconseguit amb el terror soviètic, molt més gran del que Orwell hagués pogut imaginar mai. Això, <|és tan sols una possibilitat abstracta o és un retrat fidel i realista de les circumstàncies en què vivim?». I acaba el seu escrit (significativament titulat «La manufactura del consentiment») amb paraules que fan tremolar: «Per a aquells qui, tossuts, busquen la llibertat, no hi pot haver res de més urgent que arribar a entendre els mecanismes i les pràctiques de l'adoctrinament. Aquests mecanismes són més fàcils de veure en les societats totalitàries que en els sistemes de "rentat de cervell en llibertat' en el quals vivim i que massa sovint servim, conscientment o inconscientment».

També els poders «manufacturen el consentiment» pel que fa a les llengües, i ho fan amb la promoció de la conveniència. ¿Quantes vegades hem sentit que hi ha llengües «de comunicació», llengües «internacionals»? ¿I què volen dir aquestes dues qualificacions? Doncs que hi ha llengües dignes d'emmudiment, locals i bàrbares, cosa que, òbviament, no es diu, perquè el poder ha après urbanitat i sap daurar la falç de la collita. Tanmateix, les dues qualificacions són molt fàcils de denunciar, tant des del punt de vista de la lingüística com des del sentit comú més elemental. ¿Hi ha llengües de comunicació? No ho dubtéssiu pas. ¿quines són aquestes llengües? Totes, sense cap excepció. I si algun prejudicador arribés mai a trobar una llengua que no fos, entre d'altres coses, un sistema de comunicació, faríem bé de fer-li un monument fastuós, perquè hauria descobert un cercle perfectament quadrat. En el fons, quan alguna persona identificada amb la mentalitat lingüística del poder us diu que la seva llengua és «de comunicació», el que us vol dir és que no està gens disposada a comunicar-se amb la vostra; que cal que vós feu un esforç que ell no vol fer. Vegeu com la qüestió de la comunicació esdevé un problema de comoditat desigual. I més encara. La mentalitat lingüística del poder té un partí pris: de debò, hi ha una entitat substancial que és la llengua; la resta només és un conjunt d'accidents, potser tendències subversives contra la unitat.

No voldria pas negar allò que és evident: que hi ha més parlants de l'anglès que de la llengua gal·lesa (en termes absoluts, i si mirem el conjunt del món). Com també és veritat que les deu o dotze llengües que ocupen la capçalera de les estadístiques abasten més de la meitat de la població mundial. Això són fets; però els promotors de la campanya comunicacional no juguen amb els fets, juguen amb la seva conveniència, i és per això que no us inviten a incrementar una llengua milionària diferent de la seva. Seguint amb els fets, i deixant ara al marge que tota llengua és valuosa i desitjable per ella mateixa, és evident que alguns idiomes ens obriran uns camins que d'altres no ens obririen pas: si algú vol ser exportador, agent de turisme, diplomàtic o professor de literatures comparades, és clar que haurà d'orientar els seus esforços en una direcció determinada.

Justament, caldrà veure a quins països voldran dirigir els seus productes o uns viatgers desficiosos per conèixer mons diferents; on volen gaudir d'immunitat civil i penal; quines literatures volen posar en relació. I arribem a la fi d'aquest camí: tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom vol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu. Aquesta és la qüestió, i és per això que no té cap sentit que algú pretengui imposar (o ni tan sols suggerir) que cal renunciar a la pròpia llengua... en el propi territori en què aquesta funciona.

Quant a la segona de les qualificacions, des d'un punt de vista lingüístic l'adjectiu «internacional» no pot tenir cap validesa. En tindrà des de les perspectives de la política econòmica, de les relacions macrosportives o d'un intercanvi d'alta tecnologia que molt sovint ignoren les realitats dels pobles i ni tan sols fan l'esforç d'assabentar-se de quines llengües són les parlades en els llocs on deixen les seves petjades indelebles. Una llengua és una llengua i només arriba a ser «internacional» a causa d'una expansió colonitzadora, amb un exèrcit fent d'ambaixador o amb l'espasa troclear de la seva amenaça. Potser, també, gràcies a l'esquer d'una «modernització» que és venuda als anomenats pobles «primitius» per convertir-los en consumidors de l'empori imperial.

La desigualtat entre els pobles té un senyal lingüístic molt clar: «La identificació de préstecs ―escriu Carme Junyent― és una bona guia per al coneixement de la història, especialment perquè són la mostra més palesa de l'imperialisme. No cal aprofundir gaire en el fenomen per adonar-se que el tipus de préstec està sempre en funció de la relació ocupant/ocupat. El poble ocupant pot manllevar termes com banana, tomàquet, etc; però l'ocupat en manlleva molts més, especialment del tipus iudex, lex, pensa... La conclusió no és difícil de treure: el que s'està manllevant, de fet, és la producció d'un poble en un cas i un sistema social aliè en l'altre».

ELS IDEÒLEGS DE LA LLENGUA I LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Davant de les dificultats que suposa la definició de llengua, hi ha qui tira al dret, fuig d'estudi a consciència i diu ―no pas sense unes engrunes de raó― que una llengua és allò que té un exèrcit de terra i una armada que li guarden l'esquena (cosa que ja he suggerit pàgines enrere). La idea és francament lluminosa, però hi manca un ingredient essencial: els ideòlegs de la llengua, que són els acompanyants indispensables de la milícia. Ja vam tenir l'ocasió de veure el cas paradigmàtic del francès, abans i després de la Revolució; un cas que ha sobreviscut al pas dels temps i que fins i tot va arribar al nostre segle i va contaminar un gran lingüista com Antoine Meillet, company de Ferdinand de Saussure: «Amb relació al francès, el bretó és un instrument tan rudimentari i tan poc útil que cap bretó assenyat no podrà ni somiar fer-lo servir com a eina preferent. I no es pot dir que la bombeta elèctrica oprimeix l'espelma o el ble de resina; ni tampoc té sentit lamentar que la segadora perjudica la corbella». Només hi ha un problema: l'il·lustre Meillet ―de qui tants hem après tantes coses útils sobre les llengües― va perdre de vista en aquest cas que les corbelles no poden pensar, mentre que els bretons (i tots els qui s'han trobat, o es troben, en circumstancies semblants) sí que poden pensar i pensen.

Perquè la corbella desplaçada existeix per ella mateixa; però la llengua bretona viu (o malviu) perquè hi ha una gent que la parla. Al capdavall, doncs, menyspreant la llengua bretona, Antoine Meillet desdenyava els seus parlants. O potser se'ls estimava tant, els bretons, que els volia fer progressar pels camins esplendorosos de la llengua i la civilització franceses.

De vegades, la insensibilitat arriba a ser esfereïdora. Morris Swadesh, expert en les llengües autòctones d'Amèrica, va escriure l'any 1946 un estudi sobre les categories gramaticals d'algunes llengües ameríndies.

L'estudi és un model des del punt de vista de la lingüística descriptiva i fins i tot s'hi diu que llengües com el navaho, el wishram, el yana i d'altres no són, ni de bon tros, llengües «primitives»: tot allò que es pot dir en anglès també es pot dir en qualsevol d'aquestes llengües. Fins aquí, tot va bé; però l'estudi comença amb una lamentació: aquestes llengües s'estan perdent. ¿sabeu per què cal lamentar-ne la desaparició? Aquesta n'és la causa: «condemnades a l'extinció, mai no podran ser adequadament recollides, perquè no hi ha encara el nombre suficient d'investigadors preparats per fer-ho». I vós i jo podríem preguntar, amb les raons més poderoses: Què se n'ha fet, dels parlants? És clar, Morris Swadesh va participar en un projecte per a la integració lingüística dels aborígens americans: ras i curt, es tractava d'alfabetitzar-los en la llengua autòctona per fer que l'abandonessin tot seguit.

Deia fa una estona que, a la «definició» de llengua, li faltava l'ingredient dels ideòlegs. El poder sempre ha necessitat els ideòlegs perquè al poder sempre li ha calgut o bé l'autojustificació de les seves accions (i això deu ser perquè no es poden suprimir alguns racons de la mala consciència), o bé l'adoctrinament, o totes dues coses ben conjuminades. A més, i encara que sigui molt trist de dir-ho, el poder difícilment es pot basar en el no-res: és per això que s'aprofita dels sentiments heteròfobs, d'unes tendències d'odi que tenen en nosaltres mateixos l'únic medi de cultiu imaginable. I com que el poder, que ha après urbanitat, no gosarà tancar amb pany i clau les boques d'uns parlants díscols i minoritaris, perquè això podria provocar reaccions no fàcilment controlables, haurà de jugar amb la persuasió. Ara bé, la gent que mana de debò no ha perdut el seu temps preciós estudiant filosofia. Hi ha d'altres que ho han fet per ells, sabent-ho o sense saber-ho ―com deia Chomsky―, conscientment o inconscientment.

Amb un exemple n'hi haurà prou. Però abans voldria reiterar-vos que no m'agrada gens ni mica assenyalar la gent amb el meu dit: en part, perquè un dit és massa puntual i la , gent és molt complexa; en part, també, perquè no tothom és propens a les crítiques i aquestes poden tenir un efecte contrari a allò que hom desitjaria.

Fa uns quants anys, Manuel Àlvar va publicar un escrit titulat «Bilingüismo e integración» i, que jo sàpiga, va ser Joan A. Argente el primer a denunciar-lo amb aquestes paraules: «Així com existeix una "sociolingüística* que es dedica bàsicament a la crítica de les ideologies, n'hi ha una altra que es dedica bàsicament a la producció d'ideologia, en el sentit més instrumental i manipulador del terme. Una mostra diàfana n'és...».

Aquestes paraules són, a parer meu, exactes si tenim present l'escrit en qüestió, en què són freqüents expressions tan allunyades de la lingüística i de la sociolingüística com «lento proceso de quehacer patriótico», per al·ludir al canvi de llengua i cultura en els països americans, o bé «lengua nacional» referint-se al castellà que cal imposar als indis d'Amèrica.

Si no m'erro en les interpretacions, la tesi fonamental de l'escrit d'Àlvar és aquesta: les llengües dels indígenes americans són un factor d'aïllament i d'endarreriment perquè el progrés en aquells països s'expressa en la llengua «nacional»; en conseqüència, cal que els parlants de les llengües indígenes es passin al castellà, amb la qual cosa es podrà produir la integració. Ara bé, i seguint les propostes de Swadesh, caldrà filar prim en el procés de substitució: s'haurà de començar per alfabetitzar-los en la pròpia llengua, perquè molts no saben castellà, i un cop alfabetitzats passar-los a la llengua castellana: «saber la lengua vernàcula escrita es, a la vez, un paso decisivo a la total alfabetización en castellano». Tanmateix, s'haurà de justificar la necessitat d'aquest canvi, perquè en cas contrari semblaria una tasca dolorosa i gratuïta; una imposició pura, simple i sense causa.

L'excusa vol aparèixer com a benfactora: com que l'ensenyament a tots els nivells sembla inviable en les llengües autòctones, «no queda, pues, otra solución que instruir a los indígenas en la lengua nacional para acceder ―a través de ella― hasta los niveles mas altos de instrucción». D'entrada, doncs, l'autojustificació és prou clara: es tracta de salvar el salvatge, d'alliberar-lo del primitivisme i la misèria, de «romper las estructuras que mantienen marginadas a ciertas comunidades».

Les intencions benfactores, però, deixen el pas lliure de seguida a uns objectius que no se saben o no es poden amagar (i sóc jo qui subratlla): «Es necesario que las cosas sean así, para mejora de gentes que viven en estado de misèria y para el desarrollo equilibrado de naciones en marcha, que no pueden caminar con el lastre de cientos de miles de personas ajenas a la obra que la colectividad ha emprendido. Las ventajas indiscutibles y ―ya― insoslayables exigen otros sacrificios». Els sacrificis són, òbviament, 1 abandó de la llengua i cultura pròpies, que, això sí, «no se extinguen por completo, sino que dejan ―como adstrato― algunos elementos que condicionana lengua que se impone o ―como substrato― tienen ecos para siempre en la entonación y en la fonètica». Això està bé: les llengües americanes hauran de morir; però deixaran alguna empremta en la llengua triomfadora. -¿»Heu llegit mai un magnífic sonet de Quevedo que comença amb «Cerrar podrí mis ojos la postrera / sombra que me llevaré el blanco dia»? Aquest sonet, que porta el títol afegit de «Amor mís poderoso que la muerte», és un prodigi gramatical: amb la reiteració de les construccions concessives expressa tot allò que sobreviurà malgrat l'acció devastadora de l'Hora indefugible. L'endecasíl·lab final fa esgarrifances: «polvo seran, mas polvo enamorado». I és aquesta la qüestió: les llengües amer-índies sobreviuran més enllà de la riba, deixaran el seu ressò amorós en la llengua «nacional»; el que és ben segur és que seran pols, la cendra consecutiva al sacrifici.

És clar, l'obra empresa per la col·lectivitat s'ho mereixia i, a més, per si algú sentia cremor de consciència, coses com aquesta ja s'havien esdevingut abans: «La situación de la estructura colonial no hace sino crear una nueva ordenación de los grupos, pero la división de los grupos venia desde mucho antes. En última instància, los aztecas no eran otra cosa que un pueblo conquistador, que tenia bajo tributo a otras 371 tribus y poblados, poco propicios al yugo que se les imponía.

Lo que ocurre es que, igual que los nahuas marginaron a las otras culturas, la azteca fue marginada por la conquista». Pàgines enrere he fet una interpretació inicial de l'escrit d'Alvar. Ara cal modificar-la a la vista d'uns materials que he tret ―és clar- del seu context, però que allà on formen part del discurs global fan tremolar encara més. Hem arribat a la fi del camí: el que cal és anihilar-se per a la construcció de l'estat; no importa la gent, les seves cultures i les seves llengües; no cal demanar-los la seva opinió i veure si es volen incorporar a les grans empreses col·lectives. Cal incorporar-los-hi perquè cal que l'estat navegui amb bon vent.

Per si no ho sabíeu, la victòria és per al més fort. I la tendresa? I l'ètica? ¿I, fins i tot, l'estètica?