1. Baixa, Galileu!

DE CASOLANA LÒGICA

No desvetllaré pas secrets amagats si us dic que els humans, especialment si estem ociosos, ens passem bona part de la vida opinant i donant consells, a tort i a dret, a tothom que té, potser, la desgràcia de compartir el nostre veïnatge. Tampoc és cap secret que qualsevol d'aquestes opinions, emeses en unes circumstàncies irrepetibles d'espai i de temps per una persona irrepetible, impliquen per força xarxes molt envitricollades de suposicions i de creences. Els lògics i els filòsofs del llenguatge, sempre entossudits a complicar-nos una existència que voldríem pacífica i planera, ho saben molt bé: jo puc dir-vos, amb la més candorosa de les ingenuïtats, que En Pere canta. Això, però, pressuposa l'existència d'un subjecte, conegut nostre sens dubte, a qui escau el nom Pere i no pas cap altre; i també hem de donar per entès que hi ha una activitat, relativament definida, anomenada cantar. Per acabar-ho d'adobar, vós i jo hem d'entendre o bé que la melomania d'en Pere és del tot puntual i s'esdevé ara mateix o bé que, malgrat el silenci que ens envolta, en Pere fa de la cançó la llei de la seva vida. En cas contrari, és a dir, si una o més d'aquestes pressuposicions no funcionés, vós protestaríeu: No és en Pere; és en Pau; o bé: No canta; ronca. Ho fa sempre quan dorm; o bé: Ni és en Pere, ni canta; és el meu lloro; o bé, finalment: No és cert: ensinistra micos. Tanmateix, no heu protestat, i això vol dir que la meva expressió s'ha acoblat a tot un grapat de condicions prèvies (siguin les que siguin) que vós i jo donem per satisfetes.

No són només els lògics i els filòsofs els qui ens volen complicar l'existència. Els físics i els neuròlegs s'hi afegeixen i, amb armes de coneixement poderoses, malmeten les nostres esperances de vida tranquil·la i ens deixen despullats davant del llenguatge i del coneixement que voldríem reflectir amb les nostres paraules:

«Suposeu ―explica Bertrand Russell― que assistiu a una cursa i que en el moment adequat dieu: Ja han sortit! Aquesta exclamació és una reacció al medi i és feta per demostrar coneixement si d'altres la fan al mateix temps. Considereu ara el que s'ha esdevingut realment segons la ciència. La complicació és gairebé increïble. Podem dividir-ho en quatre etapes: primera, allò que s'ha esdevingut en el món exterior entre els participants de la cursa i els vostres ulls; segona, allò que s'ha esdevingut en el vostre cos des dels ulls al cervell; tercera, allò que s'ha esdevingut en el vostre cervell; quarta, allò que s'ha esdevingut en el vostre cos des del cervell als moviments de la gorja i de la llengua que han constituït la vostra exclamació. D'aquestes quatre etapes, la primera pertany a la física, i especialment a la teoria de la llum; la segona i la quarta pertanyen a la fisiologia; la tercera, per bé que teòricament pertany també a la fisiologia, de fet és matèria pròpia de la psicologia a causa de la nostra manca de coneixements dels processos cerebrals. La tercera etapa engloba els resultats de l'experiència i de l'aprenentatge. Us permet de parlar, cosa que els animals no fan, i de parlar anglès, cosa que un francès no fa. Aquest esdeveniment immensament complicat és, tanmateix, l'exemple de coneixement més simple que hom pot donar».

L'exemple de coneixement més simple! Cridar Ja han sortit! és un joc de ximplets si el contraposem a l'expressió d'un judici com ara aquest: La inseguretat ciutadana és la gran malaltia dels nostres temps. En aquest cas, no es parla d'uns fets que s'esdevenen davant dels nostres ulls: potser ni tan sols s'han produït uns fets; o només en tenim notícia a través d'una cadena llarguíssima i poc fiable; o es titlla globalment de «inseguretat ciutadana» una sèrie de tràngols que abans eren considerats com a successos independents els uns dels altres... L'expressió «inseguretat ciutadana» pressuposa, a més, tot un munt de creences sobre com s'ha d'organitzar la res publica i també pressuposa unes expectatives sobre tot allò que esperem de les nostres vides fugisseres: el doctor Livingstone (suposo) tenia un concepte ben diferent del nostre sobre la «inseguretat ciutadana», per posar-ne un cas.

Els lògics i d'altres científics són especialistes en allò que hom ha designat amb el mot «desfamiliarització»; val a dir, la tasca feixuga d'allunyar-se de les coses quotidianes i de no donar per fet que els nostres actes són senzills. Paradoxalment, el millor procediment per establir una distància desfamiliaritzadora és fer per manera d'acostar-se als nostres actes tant com sigui possible i fer servir uns instruments (tècnics o mentals, segons els casos) que ens deixin veure augmentats aquests objectes i que ens permetin unes anàlisis minucioses en què es revelin les estructures dels nostres comportaments. Les complicacions dels lògics i d'altres científics no són gratuïtes: les nostres interaccions verbals són del més complex i ells en fan l'anàlisi implacable; no s'inventen res.

Tota opinió té, com a rerefons, un espai o marc de coneixement, i no podrem fer-ne l'anàlisi sense referir-nos-hi. Quan Ptolomeu proclamava el geocentrisme, inseria les seves tesis dins del marc de l'astronomia alexandrina, mancada d'instruments d'observació fiables i, en el fons, amarada d'homocentrisme. I les resistències contra la revolució de Copèrnic i de Galileu són del tot comprensibles perquè era repugnant acceptar, és clar, que el fill de Déu pogués haver nascut en un petit racó de l'Univers.

DE LA IGNORÀNCIA A L'IRRACIONALISME

És ja tradicional entre els lògics la distinció entre els judicis de fet i els judicis de valor. Els primers tenen una propietat inquietant: es poden sotmetre a prova pública, i qui no hi estigui d'acord haurà de romandre lluny de la comunitat dels assenyats. Si dic: El dia 17 de novembre de 1986 va ploure a Saní Genis dels Agudells, faig un judici que es pot comprovar: o bé va ploure, o bé no va ploure. I la feina és molt senzilla: consultarem els arxius del servei meteorològic, ho esbrinarem entre els veïns més memoriosos de Sant Genis o passarem enrere els fulls fidels de la nostra agenda. Ara, si la prova, un cop feta, ha resultat positiva, es dóna per segur el fet de la pluja i tindrem tot el dret a arronsar les espatlles si un ximplet qualsevol ens diu que això no és veritat.

Hi ha judicis com aquest que impliquen només l'experiència comuna dels fets. Dic comuna perquè si sóc jo, tot sol, qui s'entesta a assegurar el fet de la pluja, i ni ho confirma el servei meteorològic, ni ho abonen els meus veïns, llavors faré bé si prenc la iniciativa d'autoexcloure'm de la comunitat dels assenyats.

Hi ha, però, d'altres judicis de fet la demostració dels quals és, com a norma, competència dels especialistes. Són els judicis científics. Si un físic diu: El coeficient de dilatació absoluta d'un líquid és igual a la suma del coeficient de dilatació aparent del líquid i del coeficient de dilatació cúbica del recipient que el conté, fa un judici que es pot sotmetre a comprovació i que és considerat vàlid entre els científics, i serem entenimentats si no ens entossudim a portar-los la contrària.

D'una banda, l'experiència comuna i, de l'altra, la ciència són espais prou segurs perquè els judicis que s'hi insereixin tinguin garanties de veracitat. El fet de la pluja és incontestable si ha estat verificat a bastament, i el coeficient de la dilatació absoluta dels líquids es donarà per bo mentre funcioni la física actual, o mentre no es descobreixi un univers possible en què les lleis físiques siguin menys tossudes. Els judicis de fet no donen lloc al prejudici, a les creences, a les opinions o manies personals. Les coses són així i cal creure-hi.

Amb els judicis de valor tot és diferent. Si dic: L'art neoclàssic és lleig o Rebeca era pèrfida, mai no tindré cap possibilitat de saber si l'he encertada: els gustos són escadussers, les persones són inescrutables i els límits de les nostres capacitats discriminatòries ens haurien de fer dubtar més sovint del que és habitual. Els judicis de fet ―ho he dit abans― es fonamenten en l'experiència col·lectiva; en canvi, els judicis de valor poden bastir-se o no sobre un consens: L'art neoclàssic és lleig podria ser patrimoni comú dels amants de l'art nouveau, així com El gòtic és lleig ho era d'uns neoclàssics que enguixaven i dauraven les velles i venerables catedrals tant com podien. En el vessant individual, els judicis de valor donen indicis sobre els gustos personals I també sobre l'educació rebuda, viscuda o no com a part essencial d'un mateix: M'agrada el peix i No puc suportar la gent competitiva en serien els exemples, respectivament. És per això que els judicis de valor són, per força, projeccions de qui els fa; són part del nostre autoretrat, perquè amb ells expressem les nostres actituds davant del món, dels esdeveniments i de la gent. Públicament, som allò que fem I, molt principalment, allò que diem.

Els judicis de valor són o positius o negatius I en són diverses les fórmules: sense o amb l'element marcador de la negació (m'agrada / no m'agrada); amb un adjectiu que hom considera, o no, pejoratiu i que funciona com a predicat (és lleig/ és bonic); amb adverbi positiu o no (escriu bé / escriu malament); amb un verb ara favorable, ara desfavorable (progressa I repapieja). Són presentacions lingüístiques diverses; però amb una mateixa finalitat: la d'inclinar el judici en una direcció o en una altra. Aquesta inclinació de les balances judicatives té poca transcendència ètica quan les nostres opinions impliquen coses i esdeveniments sense participació de persones. Quant a les primeres, ningú no s'hi juga res si diu que li agraden les sabates de pell pentinada o que troba força costerut el camí que puja de Mercadal a El Toro. Quant a les segones, tampoc passa res si opinem desfavorablement sobre l'allau de neu (per sort, sense víctimes personals ni danys materials) que s'ha esdevingut a la banda sud dels Encantats, o sobre la xafogor d'un migdia canicular. Sense implicacions personals, la vida judicativa seria una bassa d'oli... i probablement ens semblaria tan avorrida com un oceà tot glaçat.

Els problemes ètics dels judicis de valor esclaten quan hi ha pel mig la gent, amb les qualitats i obres que els atribuïm, i quan valorem els pobles, les seves accions i les seves característiques. I potser serà útil i oportú de fer ara una distinció imprescindible: la gent i els pobles poden ser judicats sobre la base de propietats ara circumstancials, ara permanents i inalienables. Dir d'algú que parla massa darrerament i que s'ha engreixat amb excés, o dir d'un poble que els dos últims anys segueix una política suïcida, és fer judicis més o menys puntuals que en cap cas no tanquen la porta a un esdevenidor en què el nostre amic recuperarà la temperança verbal i el pes que li eren habituals, o en què el poble de les nostres preocupacions tornarà a la política assenyada dels bons temps. El problema és més greu en el segon cas: el de les opinions sobre les propietats permanents, aquelles que, amb justícia, representen trets essencials de les persones i dels grups humans.

Imagineu una expressió com aquesta: En Pau és un pesat, sempre ho ha estat i sempre ho serà. Això val tant com una impugnació a la totalitat i vol dir que aquesta persona ha de ser exclosa del nostre entorn per sempre més. Li hem atribuït una qualitat negativa i ho hem fet sense donar-li cap esperança de reforma.

Tanmateix, de vegades perllonguem l'expressió i hi afegim: però té molts diners, o bé: però és bo de mena. Ara li hem obert una porta, interessada o no, amb la qual cosa el judici inicial ha quedat esmorteït: la impugnació és només parcial.

Hi ha, però, els límits; allà on el judici no deixa alternativa i on no hi ha lloc per a la salvació folla del clau roent: tot sovint, els judicis de valor s'amaguen darrere les fórmules dels judicis de fet (és una subversió curiosa, i sovint calculada) i donen com a trets negatius algunes característiques que abans he adjectivat d'inalienables, essencials o permanents relatives a les persones i els pobles. Hom diu que aquest és orellut, és baix, és gitano, és negre, és dona... En cap d'aquests casos no ens trobem davant d'uns judicis purament descriptius: uns fets ben naturals d'ordre biològic són presos com a base per a la discriminació i l'insult, tot i que, racionalment, les característiques ara esmentades no tinguin res a veure amb la bondat o la perversitat. La denúncia d'aquests judicis és molt senzilla: si us diuen En Jaume és baix (i el to és de menyspreu), podeu respondre: D'acord; això és un fet. Què més? De segur que no insistirà amb És que només fa metre quaranta-dos; més aviat contestarà: És que no m'agrada: no el puc sofrir. Quedarà, doncs, desvetllada la intenció veritable del nostre interlocutor i l'ús espuri d'una fórmula de judici factual.

Quant als judicis sobre els pobles, no és infreqüent que algú sentenciï sobre la capiquadratura del poble alemany, sobre la. ineptitud dels negres de Rhodèsia per a les sublimitats del pensament abstracte o sobre la gasiveria dels escocesos. En tots aquests casos, hi juguen els estereotips d'una mala educació, les manies classificatòries, la necessitat de viure amb etiquetes ben enganxades que ens deixin tranquils, sabent qui és cadascú per avançat, cosa que ens estalvia les molèsties d'esbrinar-ho per nosaltres mateixos. Les classificacions ens deslliuren del coneixement veritable i són, doncs, una taxonomia de la ignorància; dit d'una altra forma, són el resultat de la frustració de les nostres expectatives: hauríem volgut que els forasters haguessin ballat amb les nostres melodies i no ho han fet; són, en conseqüència, desagraïts, mal educats i estranys: són, justament, els forasters.

Els meus judicis de valor sobre els estereotips han estat, fins ara, massa suaus, per bé que no condescendents. Els estereotips són causats per una tendència a l'egocentrisme (probablement inherent a nosaltres mateixos) que, si no és sàviament frenada, derivarà cap a l'heterofòbia i, àdhuc, cap a la paranoia: en el fons, la dinàmica egocentrista té com a final la destrucció de l'egocentrista, el seu aïllament estèril.

Paral·lelament, els poders tenen tendència a promoure l'etnocentrisme, i això té com a resultat l'emergència de l'etnoheterofòbia, Podi als estrangers (el xovinisme), que, en la seva darrera fase de desenvolupament, podrà portar un poble al racisme ras i curt, a la histèria de l'autoexaltació i a la bogeria de l'extermini dels altres humans.

Definitivament, els feixismes no són sinó la versió més radical de la mentalitat heteròfoba i poden ser entesos com un aprofitament sistemàtic i programat de les nostres tendències, amagades o no, d'odi envers tot allò que és diferent: les altres races, els altres pobles, les altres religions... Aquesta mentalitat es nodreix en la idea de la pròpia superioritat, és fomentada sobre la base d'amenaces hipotètiques provinents de l'exterior i, tot plegat, revela la incapacitat per a la convivència (o els interessos polítics i econòmics de no voler conviure-hi).

L'etnofòbia organitzada i promoguda no vol la riquesa de la pluralitat, l'harmonia de les voluntats diferents.

L'etnòfob només se sent còmode amb aquells que li són semblants, amb aquells que afalaguen els sentiments propis; còmode amb una retòrica ensordidora que no deixa sentir les paraules interiors; les paraules que xiuxiuegen inseguretat, mesquinesa i incultura. Per a l'etnòfob, els altres pobles amenacen la integritat pròpia i és per això que cal combatre'ls fins a la seva extinció. Ja ho deia Rousseau: «La por i la feblesa són la font de la crueltat».

He parlat més amunt dels «meus judicis de valor». I potser heu pensat que, de cop i volta, m'havia embolicat en una mena de cercle viciós: si els judicis de valor són inverificables, com és possible rebutjar-ne uns mitjançant d'altres? Només hi ha una solució per sortir d'aquest cul-de-sac: bastir un sistema de principis ètics que tinguin valor d'axiomes; és a dir, proposicions que no cal demostrar perquè hom les ha de considerar veritables per necessitat, sigui per raons d'estricta supervivència (si els altres són tan racistes com jo em poden exterminar), sigui perquè creiem, ben de cor, en un igualitarisme essencial. Podem doncs proclamar, sense que ningú tingui cap dret a demanar-nos-en les justificacions, que tots els humans som iguals i que no hi ha preeminències entre races, per posar-ne un cas. I podem proclamar això mateix pel que fa als pobles i a les característiques que els defineixen com a tals: la seva cultura i la seva llengua com a elements sobre-sortints.

LA TERRA TOVA DE LES LLENGÜES

Hem arribat ja a les llengües. Deia Gabriel Ferrater que «tothom té idees sobre el llenguatge i, com que la majoria d'aquestes idees són supersticions absurdes, el lingüista no té cap més remei que combatre-les o, com a mínim, oblidaries». Hom pot pensar que el lingüista és un personatge ben estrany que, en el clos de casa seva o en l'agitació brogidora dels departaments universitaris, parcialment esmorteïda per les parets folrades de volums gruixudíssims, compta i recompta fonemes i morfemes, regira estructures sintàctiques i dissecciona els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. N'hi ha que ho fan i que deixen per a l'hora del cafè les converses sobre la vida i la mort. D'altres, però, s'estimen més de no incórrer en esquizofrènies i volen anar d'impurs per la vida, abraçant llengües i parlants, assumint que són humans i que la lingüística com a ciència del llenguatge dels humans s'ocupa, també, del món i de la gent que hi viu. El lingüista, si així ho vol, farà santament si s'enfronta a les «supersticions absurdes» i, potser més que cap altre especialista, podrà argumentar contra la ignorància o contra la barbàrie (que de tot n'hi ha). Els seus coneixements tècnics i la modulació lingüística dels seus axiomes ètics li forniran la plataforma necessària des de la qual podrà contribuir a la construcció d'un món on els parlants no siguin menystinguts pel fet de ser pocs, de viure arraconats o de fer servir la seva llengua.

La tipologia de les opinions lingüístiques és molt variada: hi ha qui veu com a essencials les diferències quantitatives (llengües de molts o de pocs parlants; amb moltes o poques paraules); qui es creu amb autoritat per discriminar les llengües sobre la base d'un sentit més o menys musical (llengües dolces o aspres; clares o fosques); qui pontifica sobre el grau més gran o més petit de complexitat (llengües difícils o fàcils); qui creu que hi ha llengües curtes (monosil·làbiques) i llargues... Totes aquestes opinions vénen viciades d'origen perquè hi ha el partidisme de la llengua pròpia, presa com a punt de referència no reconegut: si el color vermell ens xoca és perquè vivim immergits en els blaus del cel i del mar, en el verd de la natura i en el color torrat de la terra; és per això, més o menys, que ens sobta un camp de blat, ple de roselles.

Algunes d'aquestes opinions prenen la forma de judicis de valor («L'alemany és una llengua aspra»); d'altres són pseudojudicis de fet: si algú diu que l'esquimal té pocs parlants, pot voler dir que aquesta llengua no és ben bé una llengua, que és una relíquia o un abscés empipador. El veritable judici de fet seria, més aviat, aquest altre: «La llengua èsquimo té, miler amunt, miler avall, 85.000 parlants». Malgrat tot, opinions com les que he esmentat són poca cosa si considerem la tipologia de les opinions induïdes; de les que es poden difondre des d'un poder amb intencions mai confessades de debò: es diu que hi ha llengües de cultura, internacionals, aptes per a la literatura, la redacció de les lleis i per al comandament dels exèrcits; llengües de progrés capaces per al diàleg amb els ordinadors més sofisticats... i llengües amb les quals no es pot fer res de tot això. I, si en el cas anterior hi havia el partidisme de la llengua pròpia, ara hi ha els intents de la consolidació i engrandiment de l'estat i de la seva àrea d'influència. Ningú no ens vol salvar; només ens volen fidels, uniformes i productius.

Amb graus diversos, el prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants. El meliquisme lingüístic pot portar a l'exaltació de la pròpia llengua i aquesta, sense saber-ho ni demanar-ho, es veurà obligada a acomplir tot de funcions per a les quals no estava preparada: de ser un instrument neutre per a la comunicació, l'expressió del pensament i la consolidació dels humans com a éssers intel·ligents, esdevé estendard, eina de dominació i àdhuc d'extermini: una llengua, considerada més apta que d'altres, pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en instrument de silenci.

ENTRE LA IGNORÀNCIA I LA MALVOLENÇA

Alguns sociolingüistes tenen diferents maneres de definir «prejudici lingüístic» i, en general, això és degut al fet que els seus estudis prenen direccions específiques i, per tant, creen definicions ad hoc; és a dir, amb unes finalitats que són les dels seus objectius d'investigació. Hom diu, per exemple, que hi ha prejudici lingüístic quan l'oient espera conèixer, mitjançant la parla, l'origen social, el nivell educatiu i d'altres dades sobre el seu interlocutor. En aquest cas, l'interès es desplaça del contingut del missatge a la seva forma («accent», usos sintàctics', lèxic emprat, etc.) i aquesta dimensió formal és contemplada com a indici que pot desvetllar informacions que el parlant no volia donar, si més no d'entrada: vull que m'entenguis, no que em despullis. Penso que aquesta actitud prejudicativa és vàlida si és honesta per alguna raó: un metge podria trobar indicis sobre l'estat d'un malalt escoltant aquesta dimensió formal (s'estan fent estudis, per exemple, sobre l'entonació dels depressius profunds), o un dialectòleg hi trobarà elements preciosos per a l'estudi de les varietats sistemàtiques dins d'una llengua. Si no hi ha, però, una justificació benfactora o científica, l'atenció a la forma és una intromissió deslleial i s'assembla molt a la xafarderia, o al treball vergonyós d'algunes investigacions pèrfides.

En d'altres casos, s'entén per «prejudici lingüístic» la minusvaloració que fan els parlants que han abandonat una determinada llengua (o que es troben disposats a fer-ho). Això es podria anomenar autoprejudici i, en més d'una ocasió, ha estat designat amb paraules com ara autoodi o deslleialtat lingüística. Tot plegat, aquesta minusvaloració no és sinó una forma de justificar l'adéu-siau, el sentiment que aquesta llengua no em serveix, potser la mandra o la incapacitat per treure'n tot el suc... i, prou sovint, encara que mai no es digui, no és sinó un mètode per trobar el reconeixement que hom no ens dóna (som tan importants!) i per obrir espais editorials més poblats (i més rendibles) que no pas el nostre.

Els professionals de les definicions entenen, en general, que un prejudici és un acte de precipitació, una expressió agosarada, i que la persona que n'és la responsable actua sobre la base d'indicis insuficients i moguda per afeccions selectives irracionals. Un prejudici, diuen, és un acte de simpatia o d'aversió i té com a causa la manca de coneixement fiable (aquesta és, com ja sabem, la interpretació benvolent del prejudici, perquè també hi ha qui es tanca la porta del coneixement fiable i no escolta raons). És evident que podem parlar de prejudici només si hi ha diversitat d'opinions: si en algun moment tothom, sense exclusions, hagués cregut que els infants feien via des de la Place du Tertre, no hauria tingut sentit de referir-s'hi. El prejudici es fa palès en el desacord i és font de desacord: «Estem en desacord sobre els criteris que judiquen els valors humans ―diu John Wilson, un lògic― perquè desconeixem moltes coses sobre els humans i perquè no admetem la nostra ignorància i ens estimem més de fer servir els nostres prejudicis [...]. Més coneixement i experiència sobre les coses i la gent a qui donem o neguem valor, d'una banda, i menys prejudici, de l'altra, són els camins que ens conduiran a l'acord que perseguim».

I ara em permetreu que sigui lliure, volgudament, en la definició de «prejudici lingüístic»: ho faré d'una manera descriptiva, poc acadèmica i, com en el cas dels sociolingüistes, orientada a les finalitats d'aquesta obra, que són, alhora, de denúncia i de construcció. Puc entendre que un «prejudici lingüístic» és una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emès bé sobre una llengua (o alguna de les seves característiques), bé sobre els parlants d'una llengua (en tant que parlants), generat directament, sigui per la ignorància, sigui per la malvolença, ajustat a estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències.

Els prejudicis lingüístics són, doncs, una subclasse dels prejudicis i afecten llengües i parlants que algú pot considerar estranys a diferents nivells: (1) ara perquè els parlants empren una llengua que li és poc o gens coneguda, (2) ara perquè parlen una variant de la llengua que no és aquella en què es troba instal·lat qui prejudica. És obvi que els secessionismes lingüístics (que solen ser programats) es fan forts en els prejudicis originats per la ignorància del caràcter variat d'una llengua ―el cas (2)― i tracten d'elevar aquestes diferències al grau (1). I pot arribar el moment en què hom no entengui els parlants d'una altra varietat perquè ni tan sols es pren la molèstia d'escoltar-los: senzillament, són eliminats de l'àmbit de la comunicació.

La vella controvèrsia, avui ja superada, entre la ingenuïtat geocèntrica, elevada a superstició, i la veritat indefugible d'un planeta petit i arraconat ens hauria de fer humils, perquè la ciència ens parla, cada cop més, de l'abast inexhaurible de la nostra ignorància. Però la ignorància suprema, avui, és la de ser, encara, fills de Ptolomeu, instal·lats en l'egocentrisme i l'etnocentrisme, entossudits a fer de nosaltres mateixos, i no de l'ésser humà, la mesura de totes les coses. Cal que Galileu vingui a descobrir-nos, sense pietat, la nostra dimensió exacta i ens doni un lloc precís, captaires entre captaires o sobirans entre sobirans, dins l'univers plural dels parlants. Baixa, Galileu!