Escàndol a l’UCE

Qui no ha estat mai a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, no sap el que s’ha perdut. Un servidor de vostès deu haver-hi acudit quinze o setze vegades. Estiu rere estiu, des del 1968, catalunyesos, valencians i baleàrics, és a dir, els catalans d’enjús del Pirineu, tenen puntual acolliment, cada segona quinzena d’agost, en aquella bellíssima localitat nord-catalana, que, recollida a la falda del Canigó, es troba a un tret de bala del monestir de Sant Miquel de Cuixà, i que Pau Casals, exiliat, escollí per celebrar-hi, també anyalment, els festivals de música que duen el seu nom.

Any rere any, doncs, sense interrupció, pels volts de la Mare de Déu d’agost, una gernació de catalans procedents d’arreu arriba a Prada, amb les motxilles plenes d’il·lusió, els uns per aprendre-hi —a Prada no s’hi exigeix ni COU ni títol de cap mena— i altres per ensenyar-hi.

Els primers anys, els professors que hi acudien —extrets, alguns, del bo i millor de la intel·lectualitat catalana— eren allotjats en el mateix edifici del Licée Renouvier, seu permanent de la Universitat, als afores de Prada, juntament amb els estudiants. L’única diferència de tracte consistia en això: que mentre aquests últims compartien sales de dormitori col·lectives, als professors els assignaven unes cambres individuals situades al costat.

La incursió, però, cada any més en alça, d’estudiants procedents del País Valencià, en general molt més donats a la gatzara i a la barrila nocturna que no la resta dels seus compatriotes del Principat, les Illes o la mateixa Catalunya Nord —el País Valencià és el nostre pati de col·legi nacional—, determinà que l’administració de la Universitat decidís allotjar els professors —queixosos que els costés dormir a causa de les gresques nocturnes provinents del «campus»— en uns hotelets ubicats a un parell de quilòmetres de la Universitat, concretament, en dos bellíssims indrets d’estiueig anomenats, respectivament, Vernet i Fullà.

Sempre quedava un reduït nombre de professors, no obstant, que, o perquè no disposaven de vehicle, o perquè se la passaven prou bé amb la gresca o, senzillament, perquè els tocava el número més desafortunat d’aquella rifa, quedaven allotjats dintre el clos de la Universitat i a mercè, per tant, dels batibulls, els crits, els cants i altres excentricitats nocturnes i imprevisibles de l’estudiantada, fet que en l’actualitat ja no es dóna com abans.

Aquell any el professor Canadell —historiador de reconegut prestigi, però d’un més aviat escàs sentit de l’humor— havia estat convidat per primera vegada a impartir classes a l’UCE i anava acompanyat de la seva muller, una dona rossatenyida i ancagrassa que no el deixava de petja ni un moment.

Era al voltant de les sis de la tarda del dia en què estudiants i professors solen arribar a l’UCE quan el matrimoni Canadell, que ja era a la Universitat des de les quatre, va trobar-se amb el primer company de claustre conegut, el professor Codina, de Literatura, el qual, acompanyat també per la seva muller —ell ja coneixia l’UCE d’altres estius—, una vegada arreglats al Secretariat els papers corresponents, es disposava a traslladar-se a l’hotelet de Vernet que, com l’any anterior, havia d’allotjar-los.

I varen mantenir el següent diàleg:

—Hola! Quan heu arribat?

—Doncs, mira, ara mateix. Acabem de recollir els papers i ara ens n’anàvem ja cap a l’hotel, que, per cert, ens han donat el mateix de l’any passat, on vam estar molt bé.

—A l’hotel, dius? —intervingué, estranyat, el professor d’Història.

—Sí, a un hotel d’un poblet d’aquí a la vora, que es diu Vernet. I vosaltres on us allotgeu?

—Nosaltres, aquí mateix —responia el professor d’Història amb el punt d’orgull de qui es pensa que li han donat un millor tracte.

—Aquíííí? —exclamaren a duo el professor de Literatura i la seva muller—. Però si aquí no podreu aclucar ulls fins a la matinada. Si no podreu dormir gens. A nosaltres, això ens va passar el primer any. D’aleshores ençà, escarmentats, sempre demanem anar a un hotel.

—Però, per què no podrem dormir?, ¿que hi ha mosquits, per ventura?

—Mosquits no —afegia el literatòleg—. Hi ha valencians! I no sé pas quina plaga és pitjor! Cada nit t’organitzen un sarau que no et deixa dormir fins a les quatre. Això si no et vénen a clavar la murga a la mateixa porta de la cambra.

A l’historiador i a la dona, aquella premonició els va produir el mateix efecte que si els hagués caigut una llosa al damunt. No podrien dormir! Ells que aquell any justament, alliberats de fills i de néts per primera vegada en molts estius, volien aprofitar l’estada a Prada per reposar, per relaxar-se de cos i d’esperit i fins, en la mesura del possible, per viure, plegats, una segona lluneta de mel…

—Encara potser us canviarien de lloc, si ho demanàveu —digué el professor de Literatura al seu col·lega en veure’I tan enfonsat…

—I és clar que sí —reblà la senyora rossatenyida i ancagrassa, bo i adreçant-se al seu marit—. Au, corre! Canadell, vés-ho a reclamar a Secretaria! No t’entretinguis!

I el marit, orellabaix de mena, va obeir.

L’aula destinada a recepció semblava una olla de caragols bullint. O un manicomi. Centenars d’estudiants —i desenes de professors— acabaven d’arribar a l’UCE. Tot eren motxilles, anoracs, guitarres, suor, cridòria, joventut… Tothom es concentrava al costat del taulell de recepció, en requesta, els uns, del pagament de la seva matrícula i de l’obtenció dels tiquets per al menjador; els altres, en sol·licitud dels llençols i les flassades necessaris per agafar plaça al més aviat possible en qualsevol dels dormitoris col·lectius.

Les secretàries, a l’altra banda del taulell, estaven atabalades, nervioses, extenuades gairebé.

—Senyoreta, sisplau, quan pugui… —feia tímidament l’historiador tot aixecant el braç perquè el veiessin.

—Vostè altra vegada, professor? Què vol, ara?

—El cas és que un servidor…

El professor exposà la seva petició de ser allotjat fora del recinte universitari. I, si podia ser, en el mateix hotel del seu amic, el professor de Literatura…

La secretària, atribolada, sense dir res però fent senyes molt expressives de negació amb el cap, repassava la llista dels hotels, per veure si quedava alguna cambra buida encara. L’hotel de Vernet era del tot ocupat. Impossible! Vejam, a Fullà…? Sí, a Fullà, semblava que encara hi quedava una cambra buida. L’únic petit inconvenient —pensava la secretària— és que a Fullà, per mor de no comptar amb prou personal, s’han de fer el llit els mateixos clients.

El professor d’Història fitava, esperançat, les successives expressions de rostre de la secretària, la qual, abans de dir res en concret, volia estar segura que la cambra de l’hotelet de Fullà estava realment disponible. Ho comprovava.

Davant del silenci perllongat de la noia, el professor d’Història ja gosava atacar amb un nou argument:

—Miri, senyoreta, si hagués vingut sol, tant se me’n donaria d’estar en un lloc com en un altre, però és que he vingut amb la meva senyora, sap? i…

A la qual cosa, la secretària, ja resolta, va contestar:

—Miri, si volen anar a Fullà, s’hauran de fer vostès mateixos el llit.

No em veig amb cor de descriure fidelment el rebombori que va organitzar-se. El professor, indignat, començà a insultar la secretària, tot dient-li que era una desvergonyida, una grollera i una mal educada, i que mai de la vida ningú no havia gosat dir-li unes paraules tan ofensives ni faltar-li al respecte d’aquella forma i, menys encara, en públic.

I bo i assegurant que allò no acabaria d’aquella manera, entre l’astorament de tots els presents, ventà un cop de porta i s’encaminà a veure el rector, al qual exigí, cridant, un desgreuge públic d’aquella ofensa, condició innegociable si es volia que ell impartís, l’endemà, les classes d’història a les quals s’havia compromès.

Quan, en presència del rector, de la secretària i dels nombrosos estudiants testimonis de l’escandalera, es reconstruí el diàleg i s’aclariren els fets, el professor d’Història de la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada, desitjà, per uns moments, no haver nascut.