L’últim «senyor» d’Olot

De la mateixa manera que el Risorgimento —tan ben descrit per Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Il Gatopardo— va constituir l’enquadrament d’un canvi, la davallada de l’última, senyorívola, aristocràcia feudal i el galopant ascens d’una nova classe amb molta menys exquisidesa, però amb molts més diners i imaginació: la burgesia, així també la dècada dels seixanta va representar, a casa nostra, els últims escarafalls importants d’una classe social fins aleshores hegemònica: la burgesia industrial i mercantil i la seva substitució en el canelobre del poder per una nova estructura, abismalment inferior, en molts casos, en cultura i en imaginació, a la dels seus immediats predecessors: per una estructura que jo batejaria, si m’ho permeteu, com la dels «polls ressuscitats», és a dir, d’aquella generació deixada a la cuneta culturalment, políticament i fins i tot sexualment, per obra i gràcia del franquisme —situació històrica de la qual, notables excepcions a part, n’integraren la jove generació— i que, a causa del turisme i del boom econòmic de l’esmentada dècada, passaren de la caritat dels formatges americans enviats des dels EUA per matar-los la gana, a muntar en el pòdium dels vencedors.

La seva imatge, però, no va gaudir, ni de bon tros, de la brillantor dels seus predecessors. Aquells, per dir-ho en poques paraules, es compraven, quan podien, una llotja al Liceu; aquests llogaren, tan bon punt els fou possible, una llotja al camp del Barça. Aquells, després del franquisme, ocuparen els ajuntaments perquè «els tocava fer-ho», perquè tenien diners i havien fet i guanyat una guerra per tal de conservar-los; aquests, els seus improvisats successors, ocuparen els ajuntaments, les cambres de comerç o els patronats de turisme, justament perquè «necessitaven» fer uns diners que no havien tingut mai. Els primers havien amassat les seves respectives fortunes, possiblement, amb la plusvàlua que corresponia als seus obrers, però també «mimant» durant anys i panys una empresa familiar que els era tan important o més que no la pròpia família. Els segons, comprant parcel·les i edificant monstres de ciment o aprofitant-se del seu càrrec de regidors o d’alcaldes per fer-se un capital.

Els primers, pel cap baix, i amb tots els seus defectes, editaren una col·lecció Bernat Metge, o construïren un Palau de la Música. Per exemple. Els segons portaren endavant la colossal empresa de destruir paisatgísticament la Costa Brava. Per exemple.

L’últim «senyor» va al casino

El meu amic Toni Puntí, d’Olot, un dels bohemis més fatxendes, però més simpàtics del país, m’explicava un dia, amb l’especial gràcia del causeur que és, una anècdota pertanyent al seu avi, don Martirià Puntí i Batlle, un dels últims «senyors» que ha tingut —segons ell— la capital de la Garrotxa.

Un dia el senyor Puntí, que feia anys que no s’acostava pel Casino d’Olot, hi comparegué.

Octogenari ja, espigat i secardí de cos, caminava ert i amb el cap alt, tot recolzant el senyoriu de les seves passes amb una discreta bengala al puny.

Anava com sempre exquisidament vestit, malgrat que les seves economies havien minvat considerablement. Ell, però, sortia poc de casa i els vestits —això sí, amb un cert tuf de boles d’arna— se li conservaven impecablement.

Feia bon dia i havia decidit sortir a estirar les cames. Des de la seva casa de la plaça del parc havia davallat pel carrer de Sant Rafael fins a l’església de Sant Esteve. Recorregué el firal, féu un tomb pel firalet, i, en veure que, de retorn a casa, encara li sobrava una bona estona per dinar, decidí entrar al casino, al «Casino de Olot».

Déu del cel! ¿Quants anys devia fer que no hi posava els peus? La seva «dignitat» d’antic senyor li ho impedia. Ara, aquell Casino, que ell havia conegut tant en els seus «anys d’esplendor», ja pràcticament només l’omplien quatre «polls ressuscitats»…

Aquell dia, però, la seva curiositat va poder més que no la seva dignitat. Hi entrà.

Tan bon punt els cambrers el veieren, es cridaren entre ells.

—Nois, el senyor Puntí! El senyor Puntí!

Ell els saludà amb la cortesia que li era habitual. Es llevà el barret i els guants i deixà, solemnialment, que li traguessin l’abric i la bufanda.

—Caram, senyor Puntí, quina sorpresa més agradable! Com està? —es permeté dir el conserge—. Feia molt temps que no el vèiem per aquí.

El senyor Puntí —que era home de poques paraules— es va limitar a donar-los les gràcies i a somriure discretament. Després, avançà unes passes, alçà la vista com si cerqués algú amb molt d’interès, i, després de fer un parell de voltes al saló principal, es flectà de genolls i vinclà l’ossada.

Els cambrers, en veure’l en aquesta estranya posició, acudiren immediatament a alçar-lo, pensant que havia tingut un desmai o que, sobtadament, li havien flaquejat les cames. Ell, però, tot aixecant el braç, els feia senyes que no l’atabalessin.

—Senyor Puntí —li demanava un dels cambrers—, que potser ha perdut alguna cosa? Amb molt de gust la hi buscarem. Aixequi’s, per favor!

—No, no…! Estic bé, deixin-me! Deixin-me! Sisplau!

Els cambrers emmudien. Els socis presents, que llegien el diari o jugaven al dòmino, es miraven el vell en actitud d’astorament. El senyor Puntí caminava, com es diu vulgarment, de quatre grapes, pels quatre punts cardinals de la sala, tot inspeccionant amb detenció el dessota de sofàs i de butaques, els baixos de les cortines. També alçava, de tant en tant, les puntes de les catifes. Els cambrers, que seguien amb inquietud el curs dels esdeveniments, no gosaven interrompre aquella facècia.

—Deixin-me, no em destorbin, sisplau, els ho prego!

Els socis, des de les seves butaques, contemplaven l’espectacle tot fent càbales sobre un possible trastorn mental del patrici.

—Coses de l’edat! Ja se sap! No es pot arribar a vell!

Tot d’una, però, quan ja el senyor Puntí va haver examinat tots els punts cardinals del Casino, inspeccionat els racons més ocults de taules, butaques, cadires i tresillos, arraconat cortines i posat al descobert el dessota de totes les catifes de la sala, s’incorporà i, tot recuperant el hieratisme que el caracteritzava, tornà al vestíbul, s’espolsà lleugerament les mans, condicionà els seus braços enrere per tal que li posessin l’abric, prengué la bengala, se la penjà al braç, donà als cambrers una bona propina i, tot posant-se els guants i el barret, exclamà tan alt com pogué, sense perdre —això mai!— ni el gest ni les maneres.

—No s’amoïnin, senyors. Gràcies! Són molt amables. De fet, no em passava res de greu. Els ho asseguro! Senzillament… passava per aquí davant i he volgut comprovar si, per casualitat, encara quedava algun senyor en el Casino d’Olot.