Com un oasi de llibertat

Si, d’entrada, us digués que he tingut una experiència barcelonina que probablement només han tingut en els últims cinquanta anys Franco, Tarradellas i comptadíssims personatges més, segurament no em creuríeu. Si, a més, us precisés que m’he passejat amb cotxe descobert pel mig de la Diagonal de Barcelona, amb la policia urbana obrint-me pas i acompanyat de músics que tocaven airoses peces al meu davant, i que he avançat triomfalment entre la multitud, tot saludant, a dreta i a esquerra, el públic que sortia als balcons per aplaudir-me, us pensaríeu que m’he tornat boig o que intento rifar-me de vosaltres. I en canvi, bons amics, us asseguro que és veritat.

Un oasi de llibertat d’expressió

Durant la nit del franquisme, una de les excepcionals —incomprensibles— vàlvules d’escapament que existien per fer pública burla del règim polític imperant era una festa que cada any se celebrava a la Facultat de Dret per la diada de Sant Ramon de Penyafort —patró, com se sap, dels advocats i dels estudiants de lleis— anomenada Juicio Bufo.

Com la seva mateixa denominació castellana indica, la festa —feta aleshores, òbviament, en aquesta llengua— consistia en una pantomima de judici en la qual un reu, col·locat enmig de dos guàrdies civils, un fiscal, un defensor i uns jutges, tots ells estudiants de cinquè curs convenientment disfressats, posaven en solfa humorísticament catedràtics, professors, polítics, policies i institucions de tota mena.

Ningú no era oblidat ni perdonat en aquella anyal histrionada, on una gernació entusiasmada i baladrera, procedent de totes les facultats i escoles del districte universitari, es concitava a l’amplíssim vestíbul de la Facultat de Dret.

És ben de doldre que no s’hagin conservat els textos ni les cassets d’aquelles pontificals d’humor i de causticitat que eren, cada any, els Juicios Bufos de la Facultat de Dret. Paradoxalment, tot i l’enorme i descordada crítica als personatges i a les institucions de la dictadura franquista que s’hi practicava, i que les convertien, com he dit, en un inexplicable oasi de permissivitat, aquestes festes varen sobreviure als directoris dels rectors més declaradament franquistes i, en canvi, van sucumbir immolades, ai, per sempre!, en l’altar d’un dels últims rectors que va tenir la dictadura, el doctor Fabià Estapé i Rodríguez, que passava, més aviat, per lliberal.

Una mena de precedent, també anual, del Juicio Bufo era l’anomenada «recepción de novatos», que incloïa com a plat fort la presentació, bufa també, dels professors de la facultat als alumnes de primer curs, pocs dies després del seu ingrés a la facultat.

I si el Juicio era organitzat invariablement pels alumnes de cinquè, la responsabilitat de la «recepció» requeia, també invariablement, en els de tercer.

Reunió preparatòria

Jo estudiava, llavors, tercer de Dret, carrera que compaginava amb Filosofia i lletres, amb Periodisme i amb Teatre. Déu n’hi do, no? La meva residència barcelonina era el Col·legi Major Sant Ramon de Penyafort, edifici que cau ben bé davant de la Facultat de Dret de Pedralbes i que, per tant, resultava per a mi d’una comoditat absoluta.

Malauradament, i per raons polítiques, vaig ésser-ne foragitat, juntament amb quaranta estudiants més, al cap de tres inoblidables anys de permanència, en temps del massa cèlebre rector franquista Francisco García Valdecasas.

Un dels meus companys del Penyafort, estudiant, com jo, de dret, em va dir que formava part d’una mena de comissió preparatòria de la «recepció de novatos» d’aquell any i que els de la comissió comptaven amb mi, lletraferit com era —jo aleshores escrivia a La Vanguardia—, per tal d’ajudar-los a preparar el guió d’aquella espectacular histrionada.

I així fou com, una nit, l’esmentat company i jo ens vàrem deixar caure a La Venta de Don Quijote, que era un bar situat a la part alta del carrer Balmes, on trobaríem ja, asseguts al voltant d’una ampla taula, bolígrafs en mà, un abundós esplet de companys de curs, comissionats també per engendrar el libretto de la festa.

Quan érem a mig discórrer, un company que arribava amb retard ens va transmetre el que, de seguida, fou qualificat com una molt mala notícia:

—Nois —ens va dir—, en Curro Román aquest dia ha de ser indefugiblement a Madrid i no ens podrà imitar el Jiménez de Parga.

La frustració del company immediatament va quedar socialitzada. Tots quedàrem desinflats.

Un personatge en tecnicolor

El doctor Jiménez de Parga era un granadí petit i elegantoi, amb primerencs cabells blancs, veu de tiple i posats de petimetre, que, anys més tard arribaria a ser fugaç ministre de Treball espanyol d’un dels governs d’Adolfo Suárez, i més tard president del Tribunal Constitucional espanyol. Jiménez de Parga era aleshores el catedràtic de Dret Polític de la Facultat i el membre del claustre que passava més per contestatari, dintre de les possibilitats que tenia d’ésser-ho un home de la democristiana espanyola, liberal i europeista, enfrontat teòricament amb l’aparell ideològic del franquisme. Més tard, en l’exercici dels seus càrrecs «madrilenys» esborraria radicalment la seva antiga imatge, i esdevindria, en temps sobretot del govern Aznar, un conservador recalcitrant i anticatalanista.

El fet que aleshores jugués a ser el profe «progressista» i sobretot el seu aspecte físic i el seu particular «gracejo andaluz», el feien una figura absolutament imprescindible a l’hora de presentar, imitar o ridiculitzar els catedràtics davant els cadellets de primer curs.

I només es coneixia fins aleshores un alumne a la Facultat de Dret capaç de ridiculitzar amb certa gràcia els gestos i les paraules del catedràtic de Dret Polític, i aquest alumne es deia Curro Román. I fou per aquest motiu que tothom va quedar literalment aixafat quan, a tres dies vista de la «recepció», es comunicà que Curro Román no hi podria ser present.

Després d’uns moments d’astorament i de reflexió, es va convenir que calia cercar-li un substitut. Perquè la imitació d’un altre catedràtic es podia suprimir fàcilment, però la supressió de la corresponent a Jiménez de Parga era del tot impensable, ja que acabava essent sempre el més acolorit i celebrat plat de la festa.

Fou aleshores quan el meu company del Col·legi Major tingué la gosadia de comprometre públicament el meu nom com a possible substitut del famós Curro Román.

Em vaig quedar d’una peça.

La veritat és que, en alguna estona de gatzara, davant d’alguns companys de residència, jo havia escarnit amb un cert èxit els tics i les paraules del catedràtic granadí. Ara bé, d’això a constituir-me en imitador suplent de Jiménez de Parga hi havia tot un camí que no veia pas gens còmode haver de recórrer.

Els meus col·legues, però, varen demanar-me —es tractava d’un cas d’emergència— que els demostrés els meus dots imitatoris en aquell mateix moment. Jo m’hi negava. Ells, però, insistien com qui, enmig d’un naufragi, entrelluca l’esperança d’agafar-se a un tauló baldament estigui un xic corcat.

Finalment, després de molta insistència, vaig accedir a la immolació. Només vaig fer que compondre els primers gestos i articular les primeres paraules que es produí un esclat generalitzat de rialles i aplaudiments. Jo —pel que van dir-me després— vaig deixar de ser en Josepmiquel Servià durant uns minuts per convertir-me literalment en la imatge viva del catedràtic de Polític.

Imitador oficial cum laude

Després de la meva «actuació» va convenir-se, unànimement, que la plaça només podia ser meva i que si tornava, per casualitat, Curro Román se li adjudicaria, en qualsevol cas, un altre paper, però no el de Jiménez de Parga, plaça que jo acabava de guanyar amb «excel·lent cum laude i felicitació del jurat».

A partir d’aleshores vaig esdevenir el titular indiscutible de la plaça d’imitador de Jiménez de Parga no sols en les festes de presentació sinó també en tots els Juicios Bufos que van tenir lloc mentre vaig ser alumne de la facultat.

L’últim any de ser-hi ja no em vaig limitar a la imitació del catedràtic granadí, sinó que, a més, vaig ser elegit director del Juicio i vaig escarnir-hi també —modèstia ben a part—, amb un gran èxit, personatges aleshores de tan notable actualitat com el ministre Solís Ruiz, el crític de cinema Alfonso Sánchez, el locutor Federico Gallo, l’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, o l’actor Pepe Isbert.

I, curiosament, vaig acollir i propiciar en el marc d’aquest Juicio Bufo la primera actuació pública d’un altre estudiant que seria, més tard, àmpliament conegut per la seva gràcia a imitar també personatges. Amb ell, ens vàrem repartir la festa. Ell es dedicà, recordo, a parodiar magistralment, entre altres, el general Franco, l’actor Alejandro Ulloa i el crític de toros Manuel Lozano Sevilla. Jo, Jiménez de Parga, Solís Ruiz, Pepe Isbert i altres del meu repertori habitual. Aquest estudiant es deia ni més ni menys que Pedro Ruiz, el qual, en dedicarse professionalment, uns quants anys més tard, a la imitació, cosa, ai las!, que a mi ni se’m va acudir de fer, va convertir-se en l’humorista famós —i riquíssim— que és ara. I que per molts anys!

Una cercavila triomfal

Immediatament després del Juicio Bufo, mitjançant una cavalcada de camions, cotxes particulars i motocicletes, una immensa multitud acompanyava cada any la «miss» de la Facultat de Dret, acabada de proclamar, des de Pedralbes fins a la Universitat Central, en el Paranimf de la qual ella hauria de competir, al seu torn, amb les representants de les altres facultats per a l’elecció de «Miss» Universitat de Barcelona. Al bell mig d’aquella atapeïda gernació d’homes, dones i màquines, escortat per un parell de bandes musicals, s’hi disposava un vistós descapotable de color blanc —crec que es tractava del mateix en què anys més tard el president Tarradellas, de retorn del seu exili, entraria triomfalment a Barcelona— sobre el qual exhibia la seva bellesa pels carrers de la ciutat la flamant «miss» de la nostra facultat.

Doncs bé, aquell any, un servidor com a personatge més «popular» d’aquella histrionada, vaig ser pregat de pujar també al cotxe de la «miss» en qualitat d’acompanyant. La comitiva ja estava formada al llarg d’una bona part de la Diagonal. El trànsit, normalment atapeït, del lloc havia estat desviat a les calçades laterals.

Els músics iniciaren la seva actuació, i un eixordador concert de clàxons esclatà de cop, per no interrompre’s ja fins al final del trajecte. Arribat el cap de la comitiva a la rodalia de la plaça de Francesc Macià —aleshores, de Calvo Sotelo—, una gran quantitat de finestres es començaren a badar i una col·lecció de caps començà a abocar-s’hi, atrets tant per la murga dels clàxons com per les notes festives de l’orquestrina que ens precedia.

La «miss» semblava una reina —com es diu popularment— saludant delicadament amb la mà la gent que aplaudia el nostre pas des dels balcons. Un servidor corresponia també als aplaudiments bo i aixecant els braços i mirant, i somrient, les balconades d’ambdós costats de la Diagonal, fins que, ja a l’alçada de Balmes, la comitiva davallà per aquesta via fins a la universitat.

Fou en aquest moment quan em va fer l’efecte que allò era la Cinquena Avinguda de Nova York i que jo era un astronauta, o en Lindberg, o el mateix president dels Estats Units, que la recorria triomfalment, aclamat des de finestres i balcons.

Franco, Tarradellas, Kennedy… Servià!

Només hi faltava el confeti.