«¡Queda usted detenido!»

S’havia declarat l’estat d’excepció. Això volia dir que ens podien violar el domicili, la correspondència, traslladar-nos a qualsevol punt geogràfic, detenir-nos, torturar-nos i fins i tot assassinar-nos amb la més absoluta impunitat.

Era un quart d’una de la nit. Jo, calavera vocacional, havia acudit aquell dia al meu apartament del carrer Equador de Barcelona —apartament que compartia amb dos estudiants més— relativament d’hora. Estava cansat i tenia son per mor d’un examen de dret administratiu que havia tingut al matí i que m’havia fet passar en blanc la nit anterior. Sí. Era estat d’excepció i jo tenia molts companys del Sindicat Democràtic engarjolats, o bé a la presó, o bé als calabossos de «Via Laietana».

M’havia afaitat, havia pres una menta amb gel i descansava al llit, amb un plaer gairebé pecaminós. I ja estava mig endormiscat quan vaig sentir la veu de dos o tres individus que parlaven en castellà a l’altra banda de la porta de la meva cambra.

Com que el pis era gran i jo havia estat l’últim a arribar-hi, m’havien adjudicat l’habitació més petita. De fet, no necessitava més espai. La banda esquerra de la porta, part de dins, tocava el capçal del llit, el qual, al seu torn, connectava els seus peus amb els d’una taula d’escriure, carregada de papers. Al seu costat, una finestra s’abocava a una petita eixida on s’assentava un safareig, i de la qual partia un celobert bastant ample. Tota la paret estava ocupada, sense deixar gairebé ni un mil·límetre en blanc, per llibres i per pòsters. Entre ells, en recordo un que m’havia acompanyat a totes les meves cambres d’estudiant, a l’estranger, i que, juntament amb el conegut retrat del «Che Guevara» cofat amb la boina estelada, constituïa una mena d’icona simbòlica per als de la nostra generació: el Guernika, de Pablo Picasso.

Era la una de la nit. Endormiscat, sentia com aquelles veus castellanes de l’altra banda llegien i comentaven unes ratlles bufes en mal vers que jo havia penjat, a manera d’autoretrat, a la porta de la cambra i que deien:

Aquí viu un català

que té, per cognom, Servià.

És lletrat, lletraferit

amb un gran foc dintre el pit.

Escriu contes i novel·les

—ofici de poques peles–

Amigues de cada dia

li són Minerva i Talia.

Menfotista, sorneguer

i, a voltes, sentimental,

li agrada viure molt bé,

sense fer a ningú cap mal.

Anarquista, Federal,

Agnòstic, Empordanès…

És que es pot demanar més

a un animal racional?

Enmig del meu endormiscament vaig imaginar que aquelles veus eren les d’uns amics d’un company de pis que, a la nit, solien pujar a fer unes copes i a jugar a la botifarra.

De cop, però, la porta de la meva cambra s’obrí violentament. El llum també. Cinc policies, dos d’ells metralleta en mà, ocuparen en uns segons el reduïdíssim espai de la meva habitació. Un d’ells, un individu greixós, cap quadrat, cabell engominat i ulleres fosques, el qual jo coneixia com a «alumne-policia» de la Facultat, va ensenyar-me una credencial:

—¡Policía! ¡Levántese! ¡Es un registro!

El meu cos es va posar a tremolar, amb un tremolor insòlit que no podia dominar i que em feia fins i tot criquejar de dents.

Vaig alçar-me com vaig poder. Sempre recordaré que portava un pijama vermell. Vaig pregar al policia panxut si em permetria d’anar al vàter. Desitjava perbocar. Però ell, tot clavant-me una empenta al pit, em projectà al cim del llit altra vegada.

—Antes —em digué cridant— deberás decirnos dónde guardas la propaganda.

—No tengo nada. Estoy a punto de vomitar —vaig advertir-li.

—¡Rodríguez! —ordenà aleshores a un dels seus sicaris—. Acompáñale al váter.

Devia tenir por que no m’escapés o que no em llancés per la finestra, com ja havia passat en una situació similar a un estudiant madrileny, en homenatge al qual Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet havien compost una bellíssima cançó.

La presència d’en Rodríguez en el reduït espai de la sala de bany em va estroncar rotundament tota possible acció evaquatòria. I vaig decidir tornar a l’habitació.

Ja al passadís, en Rodríguez i jo vàrem creuar-nos amb dos policies uniformats —dos «grisos»— que, pel que van dir, havien rebut indicació del panxut d’anar-se’n al carrer a esperar-nos en companyia d’altres col·legues seus que ocupaven un cotxe cel·lular ben bé davant la façana del meu apartament i just darrere del meu Dos Cavalls.

Quan vaig entrar de bell nou a l’habitació, una pila de llibres havien estat desallotjats dels seus prestatges i llançats a terra amb una gratuïta, significativa violència. Sota la mirada inquisitorial del panxut, que rosegava, més que no pas fumava, un escanyapits dels ordinaris, els meus llibres anaven essent oberts i llençats a terra amb la pretesa intenció de descobrir alguna cosa comprometedora oculta entre les planes.

En principi, no havia de témer res. Tot allò que podia tenir de comprometedor per a mi o per als meus companys, ho havia traslladat, tot just proclamat l’estat d’excepció, a una casa d’estiueig que la meva família posseïa des de feia molts anys a la Fosca, de Palamós.

Un calfred, però, m’assaltà quan els meus amables visitants començaren a inspeccionar la tercera lleixa de la meva petita biblioteca. Un llibre d’Albert Camus, La sangre de la libertad, editat per l’Editorial Losada, de Buenos Aires, i en el qual es recollien diversos articles periodístics del filòsof i novel·lista francès, publicats a Combat, contenia, enmig de les seves planes, unes ratlles meves, uns folis, que, escrits a l’escalf d’aquella lectura, hi havien quedat dipositats, i eren obertament crítics contra el franquisme i, encara més concretament, contra les forces policíaques que el servien. En aquell moment jo m’hauria volgut fondre. No hi havia escapatòria. No podrien trobarme res de pitjor. Aquell escrit els insultava frontalment.

Anava veient —els minuts se’m feien hores— com la mà d’aquells individus s’anava acostant inexorablement al llibre esmentat. No va caldre ni tan sols que l’obrissin. Només d’agafar-lo, els folis, plegats, van caure a terra ostentosament.

—¡Eh! ¿Qué es eso? —va demanar de sobte el panxut.

Un dels policies desplegà els folis i mirà de llegir-los en veu alta.

—Yo no entiendo ezo, ejtán en catalán —digué.

El panxut els hi prengué amb ràbia de les mans.

—¡En catalán! —repetí, colèric. Em mirà amb un esguard terrible i em digué:

—¡Traduzca!

Jo no sé quines estranyes forces auxilien el nostre esperit en aquestes situacions. Els psiquiatres segurament deuen saber-les molt bé. Jo, l’única cosa que puc dir és que no sé si gràcies a una fortíssima concentració d’adrenalina al cervell o gràcies a la intervenció puntual i afectuosa d’allò que en diuen l’àngel de la guarda, vaig transformar aquell pamflet literari contra els meus visitants i tot el que representaven en una mena de panegíric, moderat, això sí, al voltant de la necessitat de les forces policíaques per garantir l’ordre ciutadà en tota mena de societat. Si ara, posseït d’un estat de relativa calma, em fessin improvisar una «traducció» com la que vaig fer en aquells inoblidables moments de tensió, no me’n sortiria ni la meitat de bé del que me’n vaig sortir aleshores.

Quan vaig acabar, el panxut esguardà un moment els altres policies. Em va semblar que l’havia convençut, i, interiorment, vaig respirar.

Al cap d’uns segons, però, el meu flamant optimisme se n’anà per terra. Fou quan vaig veure que el panxut es guardava aquell escrit a l’interior d’un portafolis. Ara —vaig pensar— no sols em faran pagar tot el que hi dic, sinó també que els hagi enredats. El rellotge del menjador tocava, en aquells moments, les dues.

Una vegada practicat l’escorcoll, és a dir, quan tots els meus llibres van haver passat dels seus prestatges a terra, vaig ser conduït fins al menjador, al voltant de la taula del qual tingué lloc la part més burocràtica de la sessió.

Molt respectuosament, el policia panxut, el qual vaig sentir que, en alguns moments, algú anomenava Don Vicente, va demanar-me si em molestava que usessin la meva màquina d’escriure per fer l’atestat. Ni li vaig contestar. Em semblava un acte suprem de cinisme que, després de disposar arbitràriament de la meva son, de la meva llibertat, de la meva intimitat i dels meus nervis de la manera com ho estava fent, em demanés, versallescament, si podien usar la meva màquina d’escriure.

Al voltant d’aquella taula —i al voltant meu— s’hi aplegaren Don Vicente, un subordinat seu, més aviat jove i propietari d’una esplèndida tara de babau, i un altre individu ja notòriament vell que m’anava mirant i aixecant els ulls al cel amb actitud d’extrema preocupació. Aquell vell em neguitejava. Semblava com si volgués dir-me alguna cosa, transmetre’m algun envitricollat missatge.

En temps d’estat d’excepció deuen tenir tanta feina —em deia entre mi— que deuen mobilitzar fins i tot els policies jubilats. D’altra banda, jo sabia, per amics meus que havien «visitat» Via Laietana, que una tècnica habitual de la policia consistia a ser interrogat alternativament per dos agents: l’un que era declaradament un brètol, un pervers, un botxí, i l’altre que apareixia com un conciliador, un pare pedaç, gairebé un amic, que t’aconsellava el que era millor per a tu i al qual havies de confiar, amicalment, els teus problemes i els teus «errors».

Des de la meva insòlita situació, imaginava que aquell home que em mirava compassivament i amb cara d’escandalitzat pel que estava passant seria l’encarregat d’arrabassar-me més tard afectuosament, paternalment, persuasivament, aquelles informacions que no pogués obtenir Don Vicente mitjançant la força de les seves amenaces.

El policia amb cara de babau s’assegué davant la meva màquina d’escriure, agafà un foli oficial, cinc papers de carbó i cinc papers de còpia i començà a teclejar al dictat de Don Vicente.

—En el día de la fecha, se ha procedido a efectuar un registro en…

La capacitat dactilogràfica d’aquell subaltern era literalment exasperant.

Per teclejar una paraula hi estava un minut. Don Vicente estava a punt de perdre els estreps.

—¡Inútil, más que inútil! ¡Que estaremos aquí hasta las cinco…! ¡Venga, rápido! ¡Inútil!

Jo no sabia quina cara fer-hi.

La veritat és que Don Vicente tenia una mica de raó. Per emplenar els papers de l’atestat —la cara d’un foli— van estar-hi tres quarts. El policia més vell continuava adreçant-me mirades d’una aparent complicitat. Jo mirava d’esquivar-les.

Quan Don Vicente ja estava a punt d’acabar el seu dictat, vaig adonar-me que el policia jove es tornava lívid, que el rictus de la seva cara prenia de sobte un aire d’extremada preocupació. Com paralitzat, va deixar de teclejar i, amb una veueta que no li arribava ni a les pròpies orelles, digué:

—Perdón, jefe…

—¿Qué ocurre ahora? —preguntà l’altre.

—Hemos tenido un pequeño accidente.

—¿Cómo?

—Los papeles de carbón… ¡que me han quedado al revés!

Considero innecessari descriure l’escena que es produí al voltant d’aquella taula. Només apuntaré que va baixar tot el santoral i que si Don Vicente no va matar el seu sicari és perquè, com jo, aquest també devia tenir el seu àngel de la guarda de servei.

Eren ja prop de les tres de la matinada, i el més calent era a l’aigüera.

L’atestat, va caldre tornar-lo a escriure fil per randa. De dalt a baix. El policia jove posà tot el que ja havia escrit sobre la taula i es disposava a escriure-ho de bell nou.

En aquell moment vaig veure que hi havia el perill que Don Vicente, lliure ja de la feina del dictat, comencés a interrogar-me. I em vaig oferir voluntari per dictar l’atestat al policia jove.

Don Vicente acceptà:

—¡Sí, díctele, díctele, a ese inútil! Yo, mientras, me voy a dar un garbeo. A ver qué encuentro por ahí.

La situació em semblava d’un pintoresquisme increïble: jo, dictant el meu propi atestat a la policia.

I, entretant, el suposat policia vell no deixava de llançar-me, altra vegada!, sospitosíssimes mirades de complicitat. Don Vicente havia deixat la meva agenda sobre la taula. En un acte reflex, monstruosament temerari, vaig ficar-me-la a la butxaca.

Quan va tornar, encara faltava una quarta part de l’informe per mecanografiar. Don Vicente, excitadíssim, va foragitar del pis el policia ajudant, i ell, personalment, va posar-se a la màquina. La meva sorpresa va ser gran quan va arribar el moment d’adreçar-se a aquell individu que jo imaginava un policia jubilat:

—Bueno, y usted, ¿cuántos años lleva de portero en este inmueble?

Aleshores vaig comprendre el conjunt de ganyotes amables que m’havia anat dirigint aquell bon ciutadà i tot el seu aire d’acorralada solidaritat: era el porter de l’immoble. Jo no el coneixia perquè era forner i dormia de dia, i, per tant, els meus tractes habituals es feien amb la portera, que era la seva muller. El pobre home, de l’ensurt d’aquella nit, va passar una setmana malalt perquè havia estat obligat a obrir el meu pis amenaçat gairebé a punta de pistola, mitjançant el doble de la clau que posseïa.

Un cop Don Vicente va tenir enllestits tots els papers de l’atestat, va dir-me que els havia d’acompanyar a comissaria.

Jo vaig demanar-li per què els havia d’acompanyar si no m’havien trobat res i jo tenia exàmens l’endemà i…

Aleshores m’agafà desprevingut pel braç i me’l torçà amb dolor fins a l’esquena, tot insultant-me i dient-me que no em resistís perquè seria pitjor per a mi, i que no passés preocupació pels exàmens, que ja m’examinarien ells a comissaria.

—Blasco, llévatelo —va dir a un dels dos «grisos» que acabaven de pujar.

—Al menos, puedo abrigarme, ¿no? —vaig apuntar.

Don Vicente accedí amb el cap. Vaig anar a la meva habitació a cercar un abrigall. Sobre la taula hi havia encara el portafolis que s’hi havia deixat el policia.

Assegurat que no m’espiava ningú, vaig extreure’n els fulls del meu escrit antirepressiu. No sabia què fer-ne. Els vaig arrugar i els vaig llençar sota un safareig que separava l’eixida de la meva cambra.

No tenia temps de fer-los desaparèixer d’altra forma. Llençar-ho al vàter tampoc no hauria estat cap solució. M’hi haurien acompanyat el Rodríguez o el Blasco.

Vaig tornar a tancar la cartera i em vaig proveir d’una jupa de cuir folrada de pell de xai que habitualment duia, tot pensant que als calabossos de comissaria, o a la Model, si alguna cosa hi sobrava, era humitat.

M’emmanillaren. Eren les tres de la nit. Em ficaren dintre un Seat allargassat, on hi havia dues banquetes plegables, i em col·locaren al seient de darrere enmig de dos «grisos». L’inspector i el seu ajudant s’assegueren a les banquetes de davant.

Mentre travessàvem els carrers de Barcelona, l’inspector, tot comentant la presència en el meu pis d’un sacerdot, explicà amb tot luxe de detalls —rabejant-se en els aspectes més luxuriosos del fet— que havia trobat feia poc un conegut capellà nacionalista, «un tal mosén Dalmau, magreando una chavala menor de edad dentro de un coche. El hijo de perra dijo que la estaba confesando. La tenía entre los brazos. Todo un cura… ¡sacrílego! ¡Y la metía la mano en el coño!». Tot això ho feien, d’una banda, com un signe d’odi envers els capellans que lluitaven contra la dictadura, que ja començaven a ser uns quants, i d’una altra, per provocar alguna reacció per part meva que els pogués orientar. Però jo callava i mirava per la finestra els carrers de Barcelona, on circulaven encara un grapat de persones, inconscients potser de la seva pèrdua de dignitat ciutadana, de la seva condició de bèsties engabiades i escarnides sota l’arbitrària legalitat d’un «estat d’excepció».

Quan vam arribar a Jefatura, tocaven dos quarts de quatre al rellotge de la Catedral. Don Vicente, gratuïtament, m’agafà pels cabells —jo tenia les mans emmanillades darrere l’esquena— i em féu sortir amb violència del vehicle.

Ultrapassat el llindar de la porta, m’introduïren per uns passadissos foscos i mòrbids interromputs per dues o tres escales. De sobte vaig clissar uns quants homes amb gavardina, que es condormien al voltant d’una taula plena de revistes pornogràfiques i de butlletins policíacs. Una escarransida bombeta de 20 vats era tota la seva claror.

Don Vicente els preguntà:

—¿Dónde están los jefes?

Li contestaren:

—Se han marchado. Tenían sueño.

—¿Sueño? ¿Y qué coño tengo yo? ¡Me cago en la hostia! Llevo desde las ocho de la mañana sin dormir y cada noche igual. ¡No te jode! ¡Sueño! ¿Y qué hago yo ahora con ése?

L’home de la gavardina que abans havia contestat ni se’l mirà. Féu simplement un moviment d’espatlles i continuà pesant figues amb una burilla apagada als llavis.

—¡Pasa! —em digué, tot fent un gest amb la mà. Jo ja em veia convertit en la víctima propiciatòria de tota aquella son endarrerida.

—¡Blasco!, ve a mirar cómo está abajo.

Aleshores Don Vicente m’introduí dintre una sala groga, relativament il·luminada amb llums de neó i farcida de mobles metàl·lics de color gris. M’indicà que m’assegués. I començà a inspeccionar els fitxers corresponents a la lletra S.

Amb aquesta lletra potser n’hi havia dotze, de fitxers.

—Tu apellido, ¿cómo es? ¡Deletréalo! —m’ordenà.

—Ese, e, erre, uve, i latina, a —vaig fer jo.

—¡Pues, no te encuentro, joder! ¡Y antes estabas! —respongué.

Davant meu anaven passant noms. Serra tal, Serra qual… El meu nom va aparèixer, per fi, immediatament col·locat darrere del cantant Joan Manuel Serrat i Teresa. Juan Manuel, hi deia. Aquell veïnatge, dintre de tot, em va fer gràcia. Perquè, si he de ser franc, em trobava amb l’ànim estranyament serè, com si l’adrenalina del meu cos m’estigués auxiliant contra tot atabalament i tota angoixa. Em sentia recuperat, tranquil.

I veia tan contrariat aquell inspector, que, sense deixar de reconèixer tota la seva maldat, fins i tot em feia llàstima. Tenia son, el pobre infeliç! Per culpa de l’estat d’excepció, havia hagut d’abandonar, segurament, l’altre sou que es feia treballant mitja jornada en un altre indret. Era com un gos al servei incondicional d’uns amos que, a sobre, lluny d’agrair-li la seva servitud, encara el tractaven a baqueta.

—Aquí dice —em digué, tot esguardant-me de reüll— que fue detenido el día de Capuchinos en manifestación ilegal frente a la Catedral de Barcelona.

—¡Aaaaah! —vaig fer jo, com si em tragués un pes de sobre—. ¡Eso no fue nada! Mire, yo había ido con un compañero mallorquín que estudiaba primero de arquitectura a enseñarle el barrio gótico, que aún no conocía. Y al pasar por la Catedral nos detuvieron creyendo que íbamos a una manifestación que, por lo visto, habían convocado. El mismo inspector de policía que nos tomó el carnet, al explicárselo, nos dijo —vaig afegir— que pasáramos por comisaría al cabo de dos días a recoger el carnet y que sólo se trataba de una cuestión de trámite.

Don Vicente em demanà:

—¿Eso se lo dijo un inspector?

—Sí, sí, el mismo que nos cogió el carnet.

—¡Bueno, vale! —contestà, i immediatament em demanà:

—¿Ha oído usted hablar de un tal Portabella?

Portabella era un estudiant de dret que havien detingut aquell mateix matí després que intervingués en un acte a la Facultat, i del qual, malgrat el corresponent interrogatori, no havien aconseguit cap informació.

D’altra banda, cal dir que el senyor Pere Portabella, que uns quants anys després seria diputat i senador pel PSUC, aleshores era políticament, almenys per a molts de nosaltres, un desconegut, i només ens era conegut com a cineasta, perquè havia produït la pel·lícula Viridiana de Luis Buñuel, i havia dirigit algun curt cinematogràfic. Va ser per aquest motiu que, davant la pregunta: «¿Ha oído usted hablar de un tal Portabella?» amb l’ànim de tirar pilotes a fora, vaig respondre:

—Sí, he oído hablar de él.

Aleshores, Don Vicente es col·locà, satisfet, davant la màquina d’escriure i em digué:

—Pues dime todo lo que sepas de este sujeto…

—Bueno —vaig contestar-li—. Saber… no sé mucho. Me he limitado a ver alguna de sus películas.

Aleshores ventà un cop de puny molt fort sobre la taula i digué:

—¡No es ese Portabella! Se trata de un estudiante, de un estudiante como tú; ¿le conoces?

—¡Ah! No, no, señor comisario…

—¡Inspector y basta! —em contestà rebotent la màquina d’escriure.

—¡Ponte en pie!

—¿Cómo? —vaig fer jo, que no ho havia entès.

—Que te pongas en pie, hijo de puta —em digué alçant-me per la solapa i clavant-me els ulls amb odi.

—¿Da usted su permiso, jefe? —va dir una veu darrere meu. Era en Blasco.

—¡Pasa! —digué Don Vicente, deixant les meves solapes en pau.

—Abajo está todo lleno, jefe.

—¡Ya, ya! —exclamà, contrariat, Don Vicente.

I afegí tot cridant, dirigint-se a mi:

—¡Vete! Pero ve a tu casa y no te muevas de allí. ¿Entendido? No te muevas, porque volveremos. ¿Me oyes?

Aleshores, dirigint-se a en Blasco, va afegir:

—Quitadle las esposas y que se vaya. ¡Ah! y devolvedle el carnet.

—Yo no lo tengo, jefe —digué en Blasco.

Aleshores, abans que es descobrís que jo els l’havia tornat a prendre, vaig apuntar:

—Creo que ha quedado en casa.

—¡Pues vete, largo! ¡Y no te muevas del piso!

Abans que creués la porta, però, em tornà a cridar.

—¡Oye! ¿Y a un tal Broggi, le conoces?

Es referia a Pep Broggi, un company del Sindicat Democràtic amb el qual jo tenia, a més, una certa amistat.

—No. Conocerlo, no, pero me suena —li vaig dir—. Como tiene ese nombre que parece italiano… pero no. No sé quién es.

—Te suena, ¿eh? ¡Pues era comunista! —va afegir.

Em vaig quedar petrificat. «Era?». ¿El devien haver assassinat, pobre Pep? Perquè se’m feia molt difícil creure que l’havien convertit.

—Y ahora vete… ¡vete!… ¡Lárgate!

Eren dos quarts de quatre de la nit quan vaig abandonar «Via Laietana». Pel carrer alguns taxis posaven una nota de coloraina groga a la negror d’aquella nit. Trista, feixuga, interminable.

Post scriptum

El mes d’octubre de 1976, Joan Carles de Borbó, poc després de ser nomenat rei d’Espanya, va visitar oficialment Barcelona i va ser portat a presidir una funció de gala al Gran Teatre del Liceu. Jo, afeccionat a l’òpera, vaig seguir la representació a través de la televisió.

Just en el moment en què el monarca feia la seva entrada al teatre, vaig poder veure, per uns segons, entre la gent que li obria pas, el rostre —per a mi inesborrable— de Don Vicente, l’antic estudiant-policia de la meva facultat. Físicament, no havia canviat gens. Políticament, devia ser ja «tot un demòcrata».