Una de metges

En aquest territori que els nostres polítics incapaços d’acabar amb la «província» i altres seqüeles del centralisme espanyol, en diuen eufemísticament «les comarques de Girona», s’hi dóna un tipus humà psíquicament singular. La barreja de mar i de muntanya, de planes i de serrats, de pesca i de pastura, de liberalisme i de carlinada ha conformat una mentalitat esquerpa, lúcida, sensual i de tornada de tot, que es fot literalment dels esnobismes urbans —sobretot si vénen de Barcelona— i fins i tot té prou cresta per menysprear-los i compadir-los públicament.

Això, almenys, és el que en resulta si ens posem a analitzar el genius loci del ciutadà, ai las!, de les anomenades «comarques gironines» —sobretot el de les de l’Empordà i la Garrotxa— nascuts trenta anys abans que ens arribés, cap al final dels cinquanta, la imponent última onada immigratòria des d’Espanya, i, per descomptat, les immigracions d’arreu del món que ens han vingut més recentment.

¿Com serà, d’aquí a uns quants anys, l’empordanès o el garrotxí, una vegada feta la important barreja de sangs a la qual està sotmesa l’espècie catalana d’uns anys ençà? Diuen els antropòlegs que les barreges de sang milloren la raça. Tant de bo sigui així, i tant de bo els pròxims catalans, si arribem a integrar lingüísticament els fills o els néts dels immigrats de fa trenta anys i dels més recents —cosa prou difícil al pas que anem—, recuperin aquella fermesa i aquell coratge a defensar la pròpia identitat col·lectiva que antany havia caracteritzat el nostre poble.

Però ara no pretenc pas fer un tractat de deontologia patriòtica. Ara vull limitar-me a explicar-los alguns fets, que, entre centenars d’altres de possibles, revelen una determinada idiosincràsia força vigent encara entre les Alberes i la Tordera.

Una de les professions que més liberals ha produït en aquestes contrades ha estat la medicina. El metge, en general, hi ha estat alhora un científic i un bruixot, un home del poble i un «doctor», la qual cosa ha creat sovint al voltant d’ell una alternativa cascada d’admiracions o d’improperis.

A Palamós, per exemple, tenim un metge tan bon professional que es permet —és a més alcalde i diputat— començar el torn de visites a casa seva quan, de nit, ja tots els televisors han emmudit. Aleshores, el qui té mal de cap o mal de panxa acostuma a dir als seus familiars que se’n van a dormir: «Jo me’n vaig a cal metge». I tots ho troben d’allò més natural.

Així, doncs, quan són quarts d’una ben tocats, a la sala d’espera —mai tan encertada la paraula— de cal batlle-doctor, la gent comença a agombolar-s’hi pacíficament, amb una absoluta cara de resignació cristiana. Alguns hi fan un son. D’altres hi llegeixen un llibre, o dos. I d’altres, que, en previsió, s’hi han emportat la mitja, van per feina. Es conta que hi ha hagut més d’un pacient —quina altra paraula més idònia!— que ha començat, en arribar a cal metge, un jersei de criatura i l’ha acabat poc abans de visitar-se.

L’anècdota que ara us vull contar, però, correspon a un altre metge, fill també, com el metge de Palamós, d’aquestes mateixes contrades. El fet va passar a la Garrotxa, concretament a Olot, una nit fredíssima de l’any de gràcia de 1955. Una urgència, a mitjanit.

El vell doctor Ginebreda, arraulit sota un tou de flassades i un edredó de plomes, es trobava somniant prats verdíssims. De sobte —inclement, desesperat— sonà el timbre de la porta. El doctor Ginebreda se sobresaltà, agafà la pera, encengué el llum i va maleir durant uns instants l’hora en la qual havia decidit estudiar medicina.

—Ja va! Ja va! —digué, del llit estant encara.

En posar els peus a terra, s’adonà de l’extremada fredor que queia sobre la ciutat. Per ventura, glaçava?

El timbre de la porta no abaixava la guàrdia ni un moment.

—Riiing! Riiing! Riiing!

—Ja va! Mecagoncony! —se li va escapar al metge. S’abrigallà amb una bata i va treure el caparró per un tros de finestra.

—Dotó, ¡mi marido se muere! ¡Dotó, venga enzeguida! ¡Por Dioj, dotó, que ze muere!

—Ja baixo! —va dir el metge tot llançant un atapeït reguitzell d’imprecacions.

Es va posar els mitjons, les botes, tres jerseis, la geca, la bufanda…

En passar per la cuina el va assaltar la temptació de fer-se un cafè ben calent.

—¡Dotó, Dotó, que ze muere!

—¡Buenu, ya vengu! —va contestar el doctor amb un terrible castellà. I decidí oblidar-se del cafè.

En obrir la porta del cancell una bafarada d’aire fred li glaçà el nas. Se l’abrigà amb la bufanda i s’enfundà les mans dintre de les butxaques, tot convidant aquella dona a pujar en un Ford quadriculat dels anys quaranta, que no s’engegava ni per commiseració. El metge rebotia la porta, prenia la maneta i engegava el cotxe manualment. Les dents li criquejaven.

Les seves mans, ara closes al cim del volant, li havien quedat balbes, intàctils. A la pobra andalusa, les dues llàgrimes de la cara se li havien tornat estalagmites.

—Bueno, ¿qué le pasa a su hombre? —preguntava a la dona, el doctor, des de l’altre vessant de la bufanda.

—Ay, no zé, dotó —contestava la dona—. Que ejtábamoj durmiendo y le ha dao un coraje que ze ha quedao tiezo, azí, como mirando ar texo, y rejpirando mu fuerte. ¡Ay, dotó, que mi Antonio ze muere!

—Bueno, bueno, bueno —etzibà el doctor, noucentista en el fons i poc partidari dels escarafalls. Pel carrer no es veia ni una ànima vivent. Ni tan sols la dels serenos.

Arribats al grup de cases barates del barri de Sant Roc, el doctor demanà:

—¿Dónde es eso?

—En er 23, ¡ay, dotó! ¡En er 23! ¡Mijmamente donde hay la lú ensendía! Ay, mi pobre Antonio, Dioj mío! ¡Ay, dotó!

El doctor Ginebreda aparcà el vehicle, agafà la maleta de l’instrumental i es dirigí a la casa. Abans que hi arribessin, una vella amb un mocador negre al cap els franquejava la porta.

—¿Cómo ejtá? —preguntava la dona jove a la dona gran.

—Iguarito, mi vía. Soro mira ar tendío.

Els llavis de les dues andaluses, en contacte amb el fred de la nit, fumejaven espectacularment.

El doctor, sense ni treure’s la bufanda, s’introduí a la cambra del candidat a difunt.

Li prenia el pols. Li obria les parpelles, li esguardava les nines… Les dues dones miraven els gestos facials del doctor amb una ànsia infinita.

—¿Qué la parese, dotó? —esclatà la dona jove, impacient.

El doctor —el rostre impenetrable— féu amb la mà actitud de contenció. Després, obrí la maleta de l’instrumental i s’adreçà a la dona:

—Oiga, ¿que tiene coñac?

—¿Coñac?

—¡Sí, sí, coñac, coñac!

—¡Pues sí, creo que sí, dotó! —contestà la dona.

—Y huevos y asúcar, ¿que tiene?

—Zí, zí. Creo que tambié, dotó.

—Pues escalfe un vaso de coñac, y cuando lo tenga caliente, lo mescle con un par de huevos. Sólo la yema, ¿eh?… ¡ah!, y una cucharada pequeña de asúcar. Lo debata todo bien debatido y me lo traiga en seguida. ¿Eh?

—¡Zí, dotó! ¡Enzeguía!

—¡Ah! —afegí el doctor—. Y sobre todo bien caliente.

—¡Zí, dotó, bien caliente!

La dona acudí cuita-corrents a la cuina a preparar la barreja. El doctor Ginebreda mentrestant tragué del seu maletí l’aparell de mirar la pressió i el col·locà al malalt. Després li palpà el ventre, els costats, i es col·locà l’estetoscopi a les orelles per tal d’auscultar-li el tòrax. Breus moments després, la dona compareixia amb el beuratge salvador. En veure-ho, el doctor es tragué l’estetoscopi, agafà el vas de conyac, l’alçà a l’altura dels seus ulls, se’l mirà uns moments amb detenció i se l’empassà tot. Gairebé d’un glop.

Les dones es miraren fulminantment el metge, astorades, corpreses, aterrides…

Mentrestant, el doctor Ginebreda, tot guardant l’aparell dintre de la cartera, comentava:

—Mire, señora, siento mucho desírselo. Con su marido la siensia ya no tiene nada que haser. Yo, de usted, en todo caso, avisaría al saserdote. ¡Créame, señora, su marido se nos va, se nos va, el pobre, se nos va…!

I encara, tot creuant el llindar de la porta, afegia:

—¡Ah!, y muchas grasias por el coñac, señora. Estaba riquísimo. ¡Créame! Me ha hecho entrar en reacsión. ¡Tenía un frío que me pelaba!