31

Al Valle de los Caídos va tenir un parell d’accidents. Tots dos amb el cap com a protagonista. Els metges van dir que el tenia molt dur. De resultes del primer va estar quaranta-vuit hores en observació. Arran del segon, ni això. Una aspirina i llestos.

Va saber que no era al Valle perquè no va reconèixer les veus.

I com que no era al Valle, no es va bellugar.

Ni tan sols es va tocar la part ferida.

—Et vols afanyar!

—Tranquil, home. Cal muntar-ho bé.

—Està ben muntat.

—Si ens passa alguna cosa per alt, ja ho veuràs. Vols que ens escorxi vius? La policia ha d’interpretar l’escena com Déu mana.

—Doncs a aquest li has pegat una mica fort, no trobes?

—Ni poc ni massa.

—Vejam…

En Miquel Mascarell es va deixar anar tant com va poder. Estava ajagut de bocaterrosa, de manera que havia d’afluixar els músculs al màxim per si de cas un dels dos homes el girava.

No va arribar a tant. Només li va posar els dits d’una mà al coll.

—Respira.

—Vaig a la cuina mentre acabes aquí.

—Un altre cop?

—Vull veure-la, cony.

—Ets un malalt!

—I tu un idiota. —La rialla va ser sarcàstica—. Quan l’has vist, una dona com aquesta?

—És morta!

—I què? Continua sent una bellesa. No et ve de gust tocar-la, encara que només sigui una mica?

—Això fas, tocar-la?

—És clar.

—Estàs malalt, Bernardo.

—Però tu has vist quin cos, quines mamelles, quins mugrons… i el cony, que sembla de vellut?

—Viva em posaria a mil, però morta…!

—Que bé que les escollia aquest fill de puta, oi?

—Ajuda’m aquí, collons!

—Ara torno.

—Bernardo!

—José María! —es va burlar el necròfil.

En Miquel Mascarell va entreobrir les parpelles. Prou per examinar el seu voltant. Sortosament, tenia el cap girat cap al costat on es produïen els fets, ja que altrament hauria tingut la paret davant dels ulls. Va veure l’anomenat José María organitzant convenientment les coses, tenint cura dels detalls de l’escena del crim.

En José María era corpulent, cabells negres, bigoti, d’uns trenta anys.

L’home que li havia portat els dos sobres a la pensió.

I, sens dubte, no el qui havia orquestrat tot allò, sinó tan sols un sicari.

Tot d’un plegat va aparèixer la pistola amb silenciador. L’home se la va treure de la butxaca, embolicada amb un mocador. Es va acostar al lloc on era ell, de manera que va tornar a fer veure que encara estava inconscient, relaxant tots els músculs. La hi va posar a la mà dreta, estrenyent-li els tous dels dits perquè fessin contacte amb la culata, i la hi va deixar allà abans d’escorcollar-lo a fons.

No li va prendre els diners.

Però sí el collaret que acabava de comprar a en Valerià Serra.

—Aquest ximple és una capsa de sorpreses!

—Per què? —Es va sentir la veu d’en Bernardo des de la cuina.

—Porta un collaret d’or a la butxaca.

—No toquis res, ni li prenguis els diners!

—Els diners no, però això li agradaria molt a la meva nòvia.

—Que ets burro! —Va reaparèixer en Bernardo a la sala—. I t’enfades amb mi perquè vull grapejar aquella meravella!

—És diferent.

—Depèn de com t’ho miris.

—Doncs m’ho quedo. —Es va guardar el collaret a la butxaca.

—Tu mateix. Ja està tot?

—Aquí sí. I tu, ja has deixat de fotre-li mà a la morta?

—Estic empalmat. Cinc minuts més i m’escorro.

—Collons, Bernardo, calla d’una vegada! Toquem el dos!

—Has netejat la pistola?

—Sí.

—La hi has posat a la mà perquè hi deixés les empremtes?

—Que sí! Per què no et quedaves aquí, cony?

—Doncs vinga. Ja pots avisar a baix perquè truquin.

En José María es va acostar al balcó. No hi va sortir del tot. L’única cosa que va fer va ser treure el cap i sacsejar una mà. El senyal convingut.

N’hi havia prou amb una trucada a la policia.

En Miquel Mascarell va abaixar novament les parpelles que acabava d’alçar gairebé de manera imperceptible.

Tenia una pistola a la mà dreta.

Una pistola amb silenciador i només li faltaven tres bales.

Va romandre quiet.

Li feia mal el cap. Molt. Sabia que si s’aixecava de cop es marejaria i això seria definitiu. No s’aguantaria dret i ells eren dos. Potser en podria matar un. Potser. Tots dos, no. Així, doncs, el seu únic avantatge era restar quiet i escapar-se.

Sortir d’aquell parany.

Però si els pogués seguir…

Ells el portarien fins a la persona que havia muntat tot allò.

Va sentir les seves passes allunyant-se pel passadís.

Seguidament, el silenci.

No havien tancat la porta.

Es va incorporar, lentament, respirant a plens pulmons, però no va poder evitar la punxada que li va travessar el cap d’un costat a l’altre, la pèrdua d’equilibri i el velat mantell provocat per un miler de llumetes abatudes sobre els seus ulls. Va haver de repenjar-se a la paret i comptar fins a deu.

Estava a punt de perdre’ls.

Sense remei.

En Bernardo, en José María i el qui era a baix.

—Maleït sigui…! —Va fer un esforç per posar-se a caminar.

Ho va fer oscil·lant d’un costat a l’altre del passadís. La mà dreta amb la pistola. L’esquerra al cap, prement-se el lloc de l’impacte. Estava tan segur d’estar sol que l’ensurt va ser majúscul quan va xocar amb ell.

En Bernardo, el necròfil, sortint un cop més de la cuina.

Les dues reaccions van ser igual de ràpides.

Una, la de l’aparegut, intentant colpejar-lo. L’altra, la seva, disparant a boca de canó.

L’espetec va ser sec.

El cop de puny d’en Bernardo li va arribar ja sense forces al rostre. Va néixer amb ràbia i força, però va morir pel camí. Amb prou feines el va fregar. La bala, en canvi, li va encertar de ple el pit. En Miquel Mascarell es va tirar cap enrere. Hauria caigut a terra si no hagués topat amb la paret del passadís. En Bernardo, per contra, va tentinejar sota el marc de la porta de la cuina, primer empès pel tret, després en ensopegar amb els peus de la morta, i mentre girava el cos agònicament va caure a plom damunt d’ella.

Va quedar situat de bocaterrosa, sobre la Genoveva Clarà, com si li fes l’amor.

En Miquel Mascarell el va mirar amb un indici final de sorpresa.

Les llumetes li van tornar als ulls, i el zum-zum es va apoderar de la seva resistència. Ja no els podria seguir. Adéu a l’incògnit. Quan en Bernardo no es reunís amb el seu company, aquest pujaria a buscar-lo.

Havia de…

Massa tard.

Per la porta del pis va aparèixer en José María, abans del que s’esperava.

—Merda!, vols venir d’una vegada i deixar de…?

Les seves mirades es van trobar.

I aquest cop, l’avantatge estava de part del supervivent.

Tan sols va haver d’alçar la mà novament i disparar.

Dues vegades.

Per assegurar-se’n.

La primera li va encertar l’estómac. La segona, l’ull dret. No va ser premeditat. Pur atzar. En José María va caure com un sac després d’encastar-se a la paret del rebedor.

Dos morts en un parell de minuts. Tot un rècord. Ni en la seva època d’inspector.

I quedava el de baix, però ni podia sortir al carrer com si res, descobrint-se, ni tampoc anar-se’n sense més ni més.

Es va arriscar. En primer lloc va tancar la porta, per evitar ensurts inesperats. Tot seguit es va guardar l’arma a la butxaca i es va ajupir per escorcollar en José María. Va recuperar el collaret i va trobar una altra cosa.

Dues notes.

Escrites a mà, amb la mateixa lletra amb què s’havien redactat les seves i els sobres.

En una hi va llegir:

Àlvar, tens raó, sóc un porc. Tinc un deute amb tu. T’espero avui a dos quarts de set en un pis que tinc al carrer Consell de Cent, 449, 4t 2a. És la casa d’una bona amiga, la Genoveva Clarà. No hi faltis. Sigues puntual. Et juro que et compensaré per tot.

A l’altra nota, el text deia:

Ricard, pel teu bé i el de la Patrícia, t’espero avui a casa de la teva amant, a tres quarts de set. Com pots veure, ho sé tot, de manera que val més que vinguis.

Dues notes, dues cites. Tres amb la seva.

I tres morts amb un presumpte culpable.

Ell.

El comissari Amador llençaria la clau a la claveguera després d’engarjolar-lo. Això si no ordenava afusellar-lo d’entrada.

Va buscar la cartera d’en José María. La va trobar. L’única cosa que hi havia a dins, a més de cinquanta pessetes, era el seu document nacional d’identitat. José María Cañas Velarde. Es va quedar les cinquanta pessetes i li va tornar la cartera. A continuació es va aixecar i es va acostar al lloc on jeia en Bernardo. No es va prendre la molèstia d’apartar-lo del damunt de la Genoveva Clarà. Ja no podia sentir-la. Ni a ella li importava. Tenia les butxaques buides i a la cartera, com en el cas del seu company, l’única cosa que hi va trobar a més de trenta pessetes va ser la seva identificació, Bernardo Llorca Paniagua.

Es va quedar els diners i li va tornar la cartera.

—Què més? Què més? —va remugar.

Quanta estona havia estat inconscient o semiinconscient? No gaire, n’estava segur. Potser només uns segons. El seu beneït cap dur i el reflex en evitar l’impacte de ple. De tota manera va voler assegurar-se’n. Va tornar a la sala i va contemplar l’escena. Estava igual que la recordava quan hi havia entrat. No va voler treure el cap pel balcó, per si de cas.

Va furgar a les butxaques dels dos morts. En José María ja els havia pres les notes citatòries, de manera que únicament hi va trobar les respectives carteres, amb els seus documents i alguns papers. A la de l’Àlvar gairebé hi havia dues-centes pessetes. Se’n va endur la meitat. A la d’en Ricard, gairebé tres-centes. Va fer el mateix.

Els temps eren difícils i a ells ja no els farien falta.

Finalment va caminar un altre cop fins a la cuina. Tenia set, molta set, però no es va atrevir a beure un got d’aigua.

«Vés-te’n, vés-te’n, vés-te’n!».

Aquesta vegada sí, valia més fer-se fonedís.

S’havia deslliurat de…

Va arribar al rebedor i va obrir la porta silenciosament. El replà era buit. No va sentir res. Quan es disposava a tancar-la a càmera lenta, un soroll sord, ofegat, provinent de les plantes inferiors, el va encertar de ple.

El xiuxiueig, com de passes precipitades, es va sentir de nou, més viu.

No va haver de fer res més que abocar-se a la barana.

Per l’ull de l’escala va veure els homes, amb uniformes grisos, armes a la mà, apressats, pujant els esglaons de dos en dos.

Ja eren a la primera planta.

No es podia ficar pas al pis, ni baixar com aquell qui res. La seva única sortida era pujar, pujar i confiar en la sort: que l’escala tingués un terrat, i un accés sense tancar per fugir-hi.

Va deixar la porta oberta. Va mirar de fer el mínim soroll i es va arrambar a la paret. Ell també va pujar els esglaons de dos en dos, sense importar-li el cansament o que pogués patir un infart. Va fer cas omís fins i tot del vertigen, el mareig o el mal de cap produït pel cop de culata. Quan va arribar a la planta superior i va veure la porta del terrat es va sentir alleujat, però es va quedar molt quiet perquè els policies ja havien arribat a la de sota.

Xiuxiuejos.

—Compte!

—Està ajustada!

—Alerta!

En Miquel Mascarell va posar una mà al pom de la porta del terrat.

El va fer girar.

I la va obrir.

No podia cridar d’alegria, però interiorment ho va fer.

Va sortir al terrat i va ajustar la porta un altre cop, per si de cas. En acabat va arrencar a córrer cap a un dels costats. Pel davant era inútil, i pel darrere igual. La seva única possibilitat consistia a trobar una manera de saltar cap a una de les dues cases contigües. Si els murs eren massa alts, o la diferència d’alçada dels edificis no concordava, l’atraparien allà i s’hauria acabat tot, perquè tard o d’hora algun policia hi pujaria a fer una ullada.

El mur que separava les dues cases era massa alt per superar-lo a les bones, però no tant perquè no pogués intentar-ho.

Va mirar al seu voltant, panteixant, marejat, el cap a punt d’esclatar-li.

A pocs metres va localitzar dos cistells.

Potser n’hi hauria prou, si suportaven el seu pes.

Va anar a buscar-los i els va col·locar l’un sobre l’altre arran de paret. S’hi va enfilar a poc a poc, sabent que una caiguda acabaria de complicar les coses, i es va aguantar tant al primer com ja coronant el segon. D’allà estant no tenia altre remei que jugar-se-la. Un salt i res més, ja que amb l’impuls, els dos cistells sortirien impulsats cap enrere. D’una banda li convenia, per si la policia apareixia abans d’hora. De l’altra, si fracassava en l’intent…

Es va aguantar la respiració, va estirar les mans i va saltar.

Va aconseguir quedar suspès per damunt de la paret, mig cos per una banda i mig per l’altra. Adéu al seu impecable vestit. Es va arrossegar de costat, per tal de situar-se paral·lelament al mur, i després es va redreçar fins a asseure’s, bo i coronant-lo. El salt no era fàcil. Va mirar cap enrere. La porta del terrat romania ajustada.

—Flexiona les cames —es va dir a si mateix—. Si te’n trenques una o et desllorigues un turmell…

Es va deixar caure.

No va ser un impacte net, però tampoc dramàtic. Com que no va poder sostenir-se sobre els peus, es va deixar caure cap endavant i va rodolar sobre si mateix. Això, a la seva joventut, era una rutina, un entrenament policial. Amb seixanta-tres anys, tota una loteria. Va quedar mig ajagut a terra però il·lès, si bé amb el cap a punt de rebentar-li.

La resta va ser relativament fàcil.

Va trobar la porta del terrat tancada, però era tan vella que en va tenir prou amb una puntada de peu per fer-ne saltar el pestell. En acabat va baixar per aquella escala, espolsant-se el vestit, arreglant-se una mica, passant-se la mà pels cabells i compassant la respiració. Quan va arribar al vestíbul, va sospirar d’alleujament. La portera era al carrer, mirant el que passava a la casa del costat. Ni tan sols es va fixar en ell. I no solament ella era la curiosa. Un eixam de persones contemplava els tres cotxes de la policia i els homes uniformats que sortien o entraven a l’edifici de la Genoveva Clarà.

En Miquel Mascarell es va posar a caminar en direcció contrària, cap a la cantonada de Roger de Flor.

El parany no havia funcionat. La policia no en sabia res, d’ell. Una trampa sens dubte perfecta. Fins i tot havien tret la portera de la garita, amb alguna mena d’excusa, per tal que no hi hagués testimonis. Es va tocar la butxaca on amagava la pistola i per un instant va estar temptat de llençar-la a la claveguera. Se’n va desdir. Algú volia ficar-lo en problemes i potser l’hauria de fer servir. Algú havia liquidat tots els implicats possibles en la mort de la Celia Arteta, i això capgirava totalment el cas.

El seu cas.

Perquè ara sí que ho era, més que mai.

I la seva única possibilitat consistia a trobar el culpable.

Quan es va trobar fora de l’abast de qualsevol sospita, es va repenjar en una paret. Va superar l’arcada amb dificultat, vencent el mareig, però es va adonar que no resistiria gaire més abans de caure rodó a terra. El mal de cap, la feblesa de les cames, el seu cos al límit. Podia agafar un taxi i marxar a la pensió, però el taxista el reconeixeria més tard si la policia es posava a investigar de valent, i ho faria.

Llavors es va recordar de la Patro.

Ella vivia a València amb Girona, a cinc illes d’allà.

Per l’hora, segurament ja devia haver sortit de casa. Era un tret a l’atzar, però també la seva única possibilitat d’amagar-se i refer-se durant uns minuts.

Descansar.

Pensar.