9

Es va instal·lar a la barra, de cara al taulell i d’esquena a les tauletes. En el fons se sentia com un adolescent o un jove en el seu primer dia «de gran». La diferència era que els adolescents o els joves buscaven fer el salt, atemorits o inquiets. Es mentalitzaven per a aquell moment suprem, el de la seva «primera vegada». Ell no. Ell era allà per un atzar, malgrat que la visió de totes aquelles dones li regirés l’estómac, l’ànima, els seus records d’home.

El fet de tenir seixanta-tres anys no era sinó una anècdota.

—Què li poso?

Es va trobar amb un cambrer vestit de blanc i negre al davant. No l’havia vist aparèixer.

—Un cafè.

Tan senzill com això. Asseure’s a la barra d’un bar i demanar cafè.

Com si tot fos igual que abans.

El cambrer es va retirar. Potser no seria cafè cafè. Tant li feia. Havia gaudit del dinar. El cafè, en canvi, no era res més que una excusa. Mentre esperava, es va girar i va observar el panorama.

Davant seu hi havia una noia d’uns vint-i-un o vint-i-dos anys. O potser era el maquillatge, que la feia semblar més gran. Galtes rodonetes, braços i cames grassonets, cos rodanxó, però amb un somriure torbadorament encisador, juvenil. Tenia unes pestanyes molt llargues i una boca rodona, que feia joc amb les seves corbes. A un parell de metres, la següent era més gran, s’acostava als trenta i se li notava. Més intenció en la mirada, en la posició del cos, inclinat cap endavant per abaixar una mica l’escot, en el gest de les mans, en la rotunditat de les formes… Els ulls de la dona van destil·lar foc tan bon punt es van encreuar amb els seus. I era un foc tan vívid, tan abrusador, que ell els va apartar sense adonar-se’n, revelant la seva total inseguretat masculina. La tercera dona, a l’esquerra de la primera, mostrava un agut contrast, com si la marqués la necessitat i l’empenyés l’angoixa. Va ajuntar els llavis, gairebé llançant-li un petó, i va obrir les cames separant els genolls, en un clar gest de reclam.

En Miquel Mascarell es va empassar la saliva.

—El seu cafè, senyor —va sentir que algú deia al seu darrere.

Va recuperar la postura inicial i es va enfrontar amb el cambrer i el cafè.

Es va empassar la saliva. En un altre temps no s’hauria espantat. En un altre temps s’hauria mantingut ferm. En un altre temps, aquella dona no hauria estat allà.

El cafè era dolent.

Va esperar un parell o tres de minuts prudencials. Pel mirall del bar va veure que entrava un home, parlava amb la de trenta anys i l’ajudava a aixecar-se allargant-li la mà. L’home devia tenir uns quaranta anys i vestia amb una certa elegància. Tots dos se’n van anar de bracet, sense problema, i van sortir al passeig de Gràcia.

Va extreure de la butxaca de la jaqueta la fotografia de la desconeguda i la va posar a la barra. El cambrer va trigar uns vint segons a tornar a passar per davant seu.

—Sisplau…

—El senyor desitja alguna cosa més?

Va col·locar-li la foto sota el rostre.

—La coneix?

Ja no era policia, no vestia com un policia, però el to, la intenció, van rescatar les seves maneres de policia. El cambrer va mirar la foto, després a ell, i novament la imatge.

—No —va respondre massa ràpidament.

—Prengui’s el seu temps —li va aconsellar en Miquel.

Se’l va prendre. Va clavar els ulls en el rostre capturat pel fotògraf i es va refermar en la seva negativa.

—No la conec, ho sento.

—Gràcies.

L’opció d’anar noia per noia preguntant no era pas la millor. En presència de les altres, cap d’elles no li diria res i perdria la seva oportunitat. Però esperar-les fora i abordar-les a mesura que anessin sortint, en la major part dels casos acompanyades, tampoc no semblava una estratègia gaire reeixida.

Algú va ocupar el seient contigu al seu i va deixar de pensar-hi.

Devia tenir uns vint-i-cinc anys, moreneta, rostre exuberant presidit per uns ulls líquids. S’assemblava a la Rita Hayworth en gairebé tot, la primesa del cos, la barbeta, els pòmuls, un pentinat esculpit mesuradament per un bon orfebre de la perruqueria, la boca. La seva mà esquerra va quedar situada a escassos centímetres d’ell, repenjada amb indolència damunt del taulell. Una mà blanca, pura, guarnida amb un anell coronat per una pedra falsa de color granat. Vestia un conjunt senzill, format per una faldilla oberta pel costat, una brusa i una jaqueta curta, les tres peces de colors clars.

—Em dóna foc? —Va il·luminar-lo amb la seva veu cantaire.

—No fumo, em sap greu.

—Oh! —va semblar desil·lusionar-se, abans de demostrar que no es rendiria fàcilment—. Com es diu?

—Ramir.

—Jo tenia un oncle que se’n deia. —Va alçar les celles, gaudint de la casualitat.

—No és un nom freqüent.

—No l’havia vist mai per aquí.

—Sóc nou.

—I està sol?

—Sí.

Se li va acostar i va abaixar la veu de manera que les seves paraules únicament poguessin ser captades per la seva oïda. La proximitat va fer que l’escalfor del seu alè li arribés al rostre.

—Per deu pessetes podríem passar una estona plegats, i li asseguro que no se’n penediria. L’he vist tan trist…

—Deu pessetes?

—Sí.

El jornal d’un dia.

Va observar-la. La tenia molt a prop. Feia bona olor, i en somriure-li li va mostrar una doble filera de dents blanques. La Quimeta havia estat una dona molt guapa, però mai provocativa. Ni tan sols en la intimitat de l’habitació, on al començament, durant anys, el llum va estar apagat a l’hora de fer l’amor.

Aquest cop sí, la noia li va posar la mà al braç.

En Miquel Mascarell va sentir el contacte com si l’hi hagués posat la mà sobre la pell en comptes de fer-ho sobre la jaqueta.

Es va preguntar com devia ser acariciar un cos com el seu.

I besar uns llavis joves.

Aquella primera vegada, amb la Quimeta, al caire del col·lapse i tan nerviós que…

—Au, animi’s. Només es viu un cop. Vostè m’ajuda a mi i jo l’ajudo a vostè. Li asseguro que no ho oblidarà mai.

Li va prémer el braç i el va ventar amb les pestanyes.

Acariciar un cos com el seu, besar uns llavis joves, olorar-la, cridar en l’èxtasi d’un orgasme capaç de compensar aquells anys d’empresonament…

Va aclucar els ulls.

No hi havia res que pogués compensar aquells anys.

—Com et dius?

—Lali.

La fotografia va reaparèixer a la seva mà. El viatge des de la butxaca havia estat llarg i penós. Un viatge carregat de capitulacions.

—La coneixes?

La jove va trigar a reaccionar.

—No. —Es va sentir desil·lusionada.

—Segur?

—Segur —va manifestar amb una accentuada neutralitat, plegant veles en el punt final de la seva xerrada.

Ja no era un client, era algú que buscava alguna cosa.

Feia olor de socarrim.

—Ho sento. —Es va apartar del seu costat, tot baixant del tamboret.

No va actuar dissimuladament. En Miquel Mascarell la va observar pel mirall de la barra. La Lali es va asseure primer amb una de les noies més allunyades. Li va parlar a cau d’orella i el va assenyalar. Tot seguit, les dues joves van fer el mateix amb dues noies més, bo i escampant el rumor, el perill o el que fos el que ell representava. Això li tancava totes les portes. La seva única «pista», o si més no l’únic indici de què disposava, s’esvaïa tot just començar.

Qui li havia enviat la foto, els diners, el nom del Parador del Hidalgo i la frase en forma de repte, probablement no havia calculat bé les seves forces.

«Vol tornar a sentir-se policia?».

Tant de bo.

No es va voler quedar allà, mentre les noies el miraven com si fos un monstre amb dos caps. No volia esvalotar el galliner. Va pagar l’insalubre cafè i va abandonar el seu lloc. Anant cap al carrer, va abaixar la barbeta. Va sentir damunt seu les mirades d’algunes de les dones i també la del cambrer de la barra. A la porta va ensopegar dos homes que entraven rient sense manies, com només riuen els despreocupats, els que se senten segurs i no han de témer res.

Els nous cadells de l’Espanya franquista.

Va arribar a la vorera i es va aturar.

Podia tornar passeig de Gràcia avall, en direcció a la plaça de Catalunya i les Rambles, o bé pujar passeig de Gràcia amunt, fent marrada fins…

Fins on?

Va ser en aquell instant que va aparèixer ella, de cara, caminant en línia recta cap al Parador del Hidalgo.

Més que bonica, encisadora, vint-i-set anys, rostre perfecte, d’oval simètric, cabells negres i pentinats amb senzillesa, ulls abaltits i tèrbols, boca gran i carnosa, cos cisellat per una mà celestial.

El cop en la seva memòria gairebé li va robar l’alè.

Perquè, malgrat tot, no li va costar gens reconèixer-la.

L’última vegada que l’havia vist va ser el dimecres 25 de gener de 1939, i sobretot la recordava nua, amb els seus increïbles divuit anys, al balcó d’aquell pis on la tenia l’Ernest Niubó abans de morir, disposada a saltar si no se n’anava. Tan nua com minuts després, quan la va salvar de morir a les mans d’en Fernando, el sicari d’en Pasqual Cortacans.

El seu darrer cas.

I ella tornava com un fantasma del passat.

La Patro Quintana.