21

Quan es va ficar novament al taxi, l’home va engegar el motor.

—Ja no crec que l’atrapem, però ho podem provar. —Es va disposar a arrencar.

—No, no cal que el segueixi. Esperi —el va aturar ell.

—Ah, sí?

—Cinc minuts. Seguirem un altre cotxe.

—Un altre?

—Prepari’s, per si ha de maniobrar.

No va apagar el motor. El ronc els va acompanyar amb la seva monòtona persistència. Sens dubte, quan en Ricard Solana deia cinc minuts, eren cinc minuts. El seu cotxe, un Citroën Pato, va treure el llarg morro pel reixat al moment just. Va girar a l’esquerra i va passar a prop seu. El taxista va fer una maniobra ràpida però discreta i, quan va seguir-li les petjades, la distància que els separava no era excessiva, malgrat la rapidesa amb què conduïa el seu amo.

—Aquest no és el d’abans —va voler deixar clar, observant-lo pel mirall retrovisor.

—És el seu soci. Crec que tenen un negoci de tràfic de blanques.

—Per això viuen tan bé aquests fills de puta!

L’automòbil d’en Ricard Solana va buscar la Diagonal, de retorn al centre de Barcelona. La velocitat amb prou feines va minvar al llarg del trajecte, de manera que el taxista s’hi va haver d’escarrassar molt per no perdre’l de vista. Van superar la plaça de Calvo Sotelo, la cruïlla amb passeig de Gràcia molt més enllà, i també la del passeig de Sant Joan fins a arribar a Roger de Flor. En Solana ja no es va aturar fins que va atènyer Consell de Cent.

Va aparcar a la cantonada de l’esquerra, va sortir del cotxe, va caminar unes quantes passes i va entrar a la primera porteria que va trobar a Consell de Cent.

El taxista va mirar en Miquel Mascarell esperant instruccions.

—Jo també baixo aquí —es va resignar davant l’imponderable.

—Són nou pessetes amb vuitanta-cinc cèntims —va sospirar l’home mirant el comptador.

N’hi va donar deu.

—Quedi’s el canvi. —Va agafar l’ampolla de vi i el diari, que encara no havia pogut llegir.

—Li desitjo sort, amic meu.

—Gràcies. —Va sortir del taxi i, tot seguit, va tancar-ne la porta.

A continuació va veure com el seu transport s’allunyava per Roger de Flor.

Va seguir les passes d’en Ricard Solana, tot i que la sensació d’haver-lo perdut ja era evident. L’edifici, de sis pisos, s’alçava com un baluard inexpugnable davant els seus ulls. Quan va entrar a la porteria, hi va trobar un vestíbul espaiós, semblant al de la seva antiga casa del carrer Còrsega. El cubicle de la portera estava situat a l’esquerra, protegit per una mena de marquesina sense finestres. La dona que l’ocupava devia tenir uns seixanta anys i no era gaire diferent d’altres porteres. Sovint semblava que les haguessin fabricat en sèrie, o fossin allà com una part més de la casa en ser construïda.

Ho va intentar.

—Bon dia! —Va exhibir el millor dels seus somriures—. He quedat aquí amb el senyor Solana, en Ricard Solana, però no recordo a quin pis viu.

—Qui diu? —Va decantar la cara perquè li parlés a l’orella dreta.

—El senyor Ricard Solana.

—Aquí no hi viu ningú que es digui així.

—Acaba d’entrar.

—Ah, bé —va assentir fent un gest de suficiència—. És el quart segona.

—Molt amable. —Va fer una lleu inclinació de cap.

Va pujar els sis trams d’escala. Entresòl, principal i quatre pisos. Va intentar mesurar l’esforç, però no ho va aconseguir. Tenia pressa. De resultes d’això, quan va arribar a la quarta planta, la sisena en realitat, esbufegava com un esperitat i tenia el cor desbocat. No es va entretenir gaire a refer-se. Va enganxar l’orella a la segona porta.

Entre el seu malparat alè i la llunyania de les veus, perdudes en algun lloc del pis ni de bon tros proper a l’entrada, va comprendre que allà s’acabava la seva sort i la persecució.

L’única cosa identificable era que es tractava d’un home i una dona.

Després les veus van callar.

Va esperar uns minuts, disposat a fer veure que pujava o baixava si s’obria aquella o una altra porta.

No va passar res.

Va tornar al carrer baixant molt a poc a poc. Va passar per davant de la portera, la va saludar i, un cop fora, va travessar el carrer en adonar-se que just al davant hi havia un bar. Més aviat una barreja de taverna i fonda. Es va repenjar a la barra i allà, amb les flaires i les sensacions masegant-li l’estómac, va recordar que no havia dinat. Va demanar al cambrer alguna cosa, el que tingués, ja que el lloc no semblava estar gaire ben assortit, i es va notar que l’home es delia per servir-lo. La resta de parroquians no vestien tan bé.

—Té cupons? —Es referia a la llibreta de racionament.

—No cal. Doni’m el que tingui.

—Podria anar a buscar-li alguna cosa, senyor —va deixar escapar.

—Com ara què?

—Bé, conec algú que potser té…

Va treure un bitllet de vint-i-cinc pessetes.

—Vaig a buscar-ho —va assentir l’home.

Va trigar deu minuts, més el temps de cocció, però va ser la millor truita de patates de la seva vida.

Perquè es tractava de les dues parts de l’equació: truita i patates.

Beneït estraperlo.

O el que fos, tant li feia!

En Ricard Solana va reaparèixer tres quarts d’hora després d’haver arribat. Llavors, en Miquel Mascarell ja havia dinat, pagat, rebut el canvi i llegit La Vanguardia gairebé de cap a peus, ja que la densitat dels textos n’impedia una digestió total. Va observar com caminava sense presses fins al Citroën Pato de color negre, lluent, amb el rostre ingràvid però exempt de cap resta d’ira, i després de ficar-s’hi va ser testimoni de la seva ràpida desaparició.

—Bon cotxe —li va fer notar el cambrer.

Va donar les gràcies a l’home, va recollir la consagrada ampolla de vi, el diari, que va anar a parar novament doblegat a la butxaca, va sortir del bar i va travessar el carrer lentament, espiant els balcons de l’últim pis per si hi veia algú o alguna cosa. Quan va entrar al vestíbul de la casa, la portera no era al seu lloc, de manera que es va estalviar noves explicacions o salutacions. Va pujar les sis plantes a càmera lenta i es va aturar davant la porta senyalitzada amb el número dos. Va compassar la respiració i finalment va tocar el timbre.

Les passes van ser immediates.

En obrir-se la porta, es va trobar amb dues coses. La primera, una frase inacabada.

—T’has deixat la clau, amor me…?

La segona, una dona exquisida, molt jove, d’entre vint-i-tres i vint-i-cinc anys, de llargs i despentinats cabells rogencs, ulls de gata, ametllats, llavis enormes i un cos de deessa que ni la bata mal posada podia dissimular.

Va agafar-ne els plecs en un acte reflex, com si tingués por de portar-la entreoberta.

—Perdoni… Digui?

—Busco el senyor Solana.

—Qui?

—En Ricard Solana.

—Ho sento, no sé de què em parla.

Era una bona actriu. Tal vegada ho era de veritat. Les amants no tenien per què haver sortit totes de la misèria o el carrer. En Miquel Mascarell va resistir la neutralitat dels seus ulls i la torbadora sensualitat que l’embolcallava.

Acabava de fer l’amor. Encara tenia els cabells esbullats, els senyals visibles de la luxúria marcats al rostre i el cos, una lleugera humitat facial.

—Això és un afer privat, però si vol trucaré a la policia —es va aventurar.

Va aconseguir fer-la empal·lidir.

Això li va donar més seguretat.

Així, doncs, es va arriscar.

Va passar pel seu costat i va entrar al pis. El perfum de la propietària el va envair un segon abans de deixar-la enrere.

—Escolti!

La casa era més que confortable. Mobles, cortines, detalls de bon gust, la majoria cars, una ràdio, un fonògraf… La Patro ja l’hi havia dit: «No hi ha ni un sol senyor de la burgesia catalana que no tingui una amistançada còmodament instal·lada en un piset. És un senyal d’identitat, un signe de benestar. Fins i tot reflecteix una posició social». L’amant d’en Ricard Solana devia ser de les més ben tractades. I s’ho mereixia. Un no aconseguia una dona així sense més ni més, excepte per amor.

Un bé preuat però escàs.

—Em pot explicar de què va això?

Va arribar a la sala menjador, que tenia els finestrals oberts sobre el balcó, es va girar i es va enfrontar novament amb ella, un xic ridícul traginant la maleïda ampolla de vi. La Patrícia Amorós era una bellesa, una dama, l’esposa que tothom somia tenir. Però en Solana no en tenia prou. No s’acontentava únicament amb això, amb la seva beneïda sort. De manera que gaudia d’una temptació com la que tenia al davant. I a sobre disposava de temps, energia i poder per filar encara més prim, com el detall d’haver deixat embarassada la Celia Arteta. I si l’havia conegut al Parador o al Navarra, era perquè hi anava sovint.

Va començar a odiar-lo.

—Com es diu?

—Genoveva.

—Només Genoveva?

—Genoveva Clarà. Qui és vostè?

—Estem investigant un possible assassinat.

Tenia la pell tan cuidada i perfecta, i era tan jove, que qualsevol alteració se li notava de seguida.

Va tornar la pal·lidesa, encara més intensa.

—Va conèixer la Celia Arteta?

—Qui?

—La Celia Arteta.

—No.

—Val més que no menteixi, pel seu bé i el del senyor Solana.

—Ja li he dit que no sé…

—No em faci perdre el temps, d’acord? —la va interrompre bruscament, rememorant els seus anys més durs al cos—. Si no sap res, no li passarà res. Si sap coses i calla…

—No sé pas qui és aquesta dona. No n’havia sentit parlar mai.

—El senyor Solana la va contractar per seduir el seu exsoci, l’Àlvar Gomis. Creiem que amb la intenció que li passés informació sobre les activitats comercials del senyor Gomis a compte de la guerra lliurada entre les seves respectives indústries tèxtils.

Va aconseguir travessar les seves defenses. Els ulls se li van tornar vidriosos.

—No en sé res, d’això.

—La senyoreta Arteta va morir.

La Genoveva Clarà es va repenjar a la paret. Va mantenir la mà sobre els plecs de la part del davant de la bata. La peça tan sols li arribava als genolls. Anava descalça. Després de la Patro Quintana, era la cosa més bonica que havia vist mai en aquelles circumstàncies.

I semblava el que era: una simple amistançada, aliena a tot el que no fos sexe i companyia en el món de l’home que la mantenia. El seu paper consistia a estar sempre disposada, a qualsevol hora, com feia una estona. En Ricard Solana mai no compartiria més del que convingués amb ella.

—D’acord, tranquil·litzi’s.

S’havia ficat a casa seva i acabava d’engegar-li una història estranya.

—És policia?

—Més o menys.

—Jo… —Va apujar i abaixar les espatlles en un gest de submisa impotència.

Tenia el que volia.

—Em sap greu haver-la molestat —es va acomiadar amb tacte i prudència—. Ja veig que no en sap res. Ho sento.

La dona no va badar boca.

Tot el seu alleujament va quedar palès en la pressa que es va donar per arribar al rebedor i obrir-li la porta. Els seus peus descalços van lliscar com una ploma pel passadís.

En Miquel Mascarell la va mirar per darrera vegada.

Va pensar en ell mateix, en quan era pare, en els dies en què en Roger encara vivia i l’escoltava.

—Li donaré un consell —va sospirar—. Gaudeixi de la vida, d’aquest pis, dels seus impulsos, el seu instint o allò que li dicti la consciència. Però no es fiqui en embolics.

—No ho faig.

—Per res ni per ningú.

—Sí, senyor —va assentir amb el cap.

—Això implica no dir ni piu, m’entén?

—Sí.

—Llavors tot li anirà bé. —Va somriure amb tendresa—. Bona tarda.

La porta del pis va trigar a tancar-se. Va sentir els ulls de la Genoveva Clarà clavats a la seva esquena fins que va desaparèixer al revolt del següent replà.

Llavors sí, es va tancar amb un espetec silent, molt silent.