29

Continuava disposant de gairebé quatre hores.

Va tornar a les Rambles i va caminar pel passeig central en direcció a la plaça de Catalunya. Es va gastar quaranta cèntims comprant La Vanguardia i es va asseure uns minuts en una de les cadires del passeig. Les sis fotografies de la portada oferien una breu miscel·lània internacional, on la presència de Franco era inexistent. El president Perón saludant el seu homònim xilè, una recepció a l’ambaixada de Xile amb el comte de Motrico i el vicepresident de la República Argentina posant amb les seves respectives esposes, una fotografia d’un vaixell carregat d’exiliats jueus que provaven d’arribar a Palestina i havien estat interceptats a alta mar, notes del cop terrorista de Birmània i una instantània del president d’Irlanda saludant un pagès. Sens dubte, la més destacada era la del vaixell, conegut ja com a Exodus 1947. La marina britànica no els havia deixat arribar a Haifa.

El món continuava convuls, amb crits d’independència i canvi en alguns països, revoltes als més joves i encara moltes nacions buscant el seu marc dins del nou ordre.

Mentre d’altres, vells, com Espanya, s’enterraven un cop més en el seu caduc univers, la foscor de la prehistòria.

Va llegir el diari per sobre.

Sense concentrar-s’hi gaire.

Va passar per les seccions habituals, les informacions de l’estranger i les nacionals, la vida de Barcelona, els esports, les necrològiques… En una hi deia «… va morir sobtadament als setanta-sis anys d’edat, havent rebut els Auxilis Espirituals i la Benedicció Apostòlica». Es va preguntar com era possible «morir sobtadament» i al mateix temps haver rebut «l’auxili espiritual i la benedicció apostòlica».

Va aconseguir somriure.

Potser la morta duia un sacerdot perpètuament enganxat al costat i a l’últim segon…

A l’antepenúltima pàgina hi havia la cartellera de cinemes i teatres.

No coneixia cap d’aquelles pel·lícules. Era un marcià. Es trobava al cor de Barcelona i tenia a prop una colla de cinemes, el Cataluña, el Ramblas, l’Avenida de la Luz, el Maldá, el Palacio del Cinema… Tots eren ja locals refrigerats. En tots s’hi projectava el darrer invent del franquisme, el No-Do, a major glòria del Règim. Va llegir els títols d’aquelles històries inventades, algunes espanyoles, la majoria americanes: Morena Clara, amb Imperio Argentina; Sucedió en China, amb Clark Gable; Los tres mosqueteros, amb Cantinflas; Oro y marfil, amb Nati Mistral i Mario Cabré; Es mi hombre, amb Tyrone Power; ¡Qué verde era mi valle!, La vida empieza hoy, Flor silvestre, Su última danza, El rayo del terror, El signo del Zorro, Viudas del jazz, Lo que piensan las mujeres, Diez héroes de West Point, Siguiendo mi camino, La monja alférez… En molts cinemes s’hi anunciaven variétés, els millors espectacles, el complement perfecte per a les sessions contínues, cançó espanyola, circ…

Per què no una evasió que li impedís pensar massa?

L’última vegada que havia anat al cinema va ser amb la Quimeta.

Va tancar el diari. Tant li feia una pel·lícula com una altra. Això rai. Va acabar de pujar Rambles amunt i va arribar al Cataluña. Les entrades costaven des de tres pessetes amb deu cèntims fins a cinc pessetes. Va donar aquest darrer import a la taquillera i es va ficar a dins. Eren les quatre i cinc, de manera que el programa doble feia una hora que havia començat.

Aquella penombra.

L’olor.

En el moment d’asseure’s, ja tenia els ulls humits.

Després, en la solitud del cinema, enmig de la foscor protectora, refugi de tants silencis, es va posar a plorar per segona vegada des que havia arribat a Barcelona.

Era en un cinema.

En un cinema de Barcelona.

Sol.

Va ser incapaç de concentrar-se. Ja no podia. Fins i tot va arribar a marejar-se una mica pel cúmul d’imatges, el so. La primera pel·lícula es titulava Mar adentro. La segona, Los dos rivales. Va veure’n les dues meitats: la segona part de la primera i la primera part de la segona. Tampoc no li va importar gaire. L’única cosa que volia era seure i recordar.

Beneït cinema.

Quantes evasions tenien ara els espanyols llevat del futbol?

Va sortir del Cataluña a un quart i cinc de set, per si havia d’anar a peu fins a la seva cita a Consell de Cent amb Roger de Flor, o per si preferia arribar-hi aviat i posar-se a l’aguait al carrer per veure qui entrava a l’edifici, si és que hi entrava algú i no era ja a dalt. Va decidir fer servir un transport públic, metro, troleibús, tramvia… Va travessar la plaça, va pujar el tram comprès entre Casp i Gran Via, deixant enrere el Navarra encara amb poc ambient, i va arribar a aquesta última avinguda.

Se’l va trobar poc abans d’arribar a la parada del tramvia.

Era un home jove, encara a un pas o dos de la trentena, cabells molt curts, ben pentinats i enganxats al cap, bigotet, rostre allargat, vestit senzill però correcte, corbata. Duia un maletí sota el braç.

I va ser ell qui el va aturar.

—Senyor Mascarell?

Va ensopegar amb la seva sorpresa, els ulls dilatats, el lleu somriure aflorant-li al rostre.

—Sí.

—No se’n recorda, de mi?

Va mirar-lo amb una mica més de deteniment. Potser sí, en un altre temps.

Sempre en un altre temps.

Cosa que equivalia a parlar d’«abans de la guerra», deu anys enrere.

—Sóc en Valerià, el fill de la senyora Carme! En Valerià Serra Vilà!

Vivien a la mateixa escala, i ell era un jove adolescent que se n’havia anat a la guerra molt abans que…

—Valerià, noi!

No li va donar la mà. El va abraçar. Va ser un gest espontani. En Roger havia mort a l’Ebre. El fet que d’altres haguessin aconseguit sobreviure era important, i molt. Quan es van separar i va tornar a mirar-lo, gairebé no s’ho podia creure.

—Com estàs, fill?

—Bé, ja ho veu.

—I la teva mare?

—Com sempre, queixant-se per tot.

—Què se n’ha fet, de la teva vida?

—Em vaig casar. —Va ensenyar-li l’aliança al dit del mig de la mà esquerra.

—Quan?

—L’any passat. —Els ulls li van brillar—. Espero un fill per demà o demà passat!

—De debò?

—Crec que naixerà dissabte, el dia vint-i-sis. Si és noi, li direm Jordi; i estic segur que ho serà. La meva dona es diu Maria.

Va mirar-lo com si fos boig.

Però no ho era.

Franco no duraria sempre, ni la dictadura. Potser sí que hi havia un futur, en algun lloc.

—Felicitats, Valerià!

—I vostè?

—He estat empresonat, però em van alliberar fa uns dies.

—Em sap greu.

—Ara ja tant se val. El passat ja és passat. I tu?

—En acabar-se la guerra em vaig presentar, quin remei. —Va mirar al seu voltant amb una certa prevenció, gairebé por—. Em van fer repetir el servei militar, tres anys!, i després…

—Treballes?

—A la Mutua General de Seguros. Carrer Balmes cantonada Gran Via.

—La conec. Un bon lloc.

—Els temps de tota manera són dolents. —El recordava lleugerament tartamut i, en pronunciar les paraules «temps» i «tota», se li va enganxar la llengua amb la te—. Treballo a la Mutua als matins, faig hores extres a la tarda en una altra companyia, i entre hores venc joies.

—Com que vens joies?

—Legal, eh? —Va alçar la mà lliure—. Res d’estraperlo. Un comerciant em deixa el seu material i tinc la meva pròpia clientela. Quan algú vol alguna cosa, igual. Hi vaig, n’agafo tres o quatre models, els porto al client, aquest tria i ja està. Servei a domicili! El preu és molt millor que a la botiga i es pot pagar a terminis. —Se li van il·luminar els ulls—. Vol veure algun rellotge o algun penjoll? Porto unes coses precioses.

No va tenir temps de dir-li que no, que tenia pressa. En Valerià Serra va obrir el maletí sense importar-li que estiguessin drets, va treure’n un rotllo de tela embuatada, el va desplegar al damunt i li va mostrar quatre rellotges, tres collarets i tres «nomoblidis», a més de peces més menudes, dos cors petits i tres perles per penjar als collarets.

—Si vol res, l’hi vendré al millor preu.

Mai no havia fet gaires regals a la Quimeta.

I ara no tenia ningú.

Ningú tret de…

—Quant val un d’aquests collarets?

—Per a vostè cent setanta-cinc pessetes. I li regalo la meva comissió.

Va agafar-lo amb la mà.

D’or.

Brillava amb tota la seva màgia.

Va estar a punt de dir-li que no, de treure’s la Patro del cap. I, tanmateix, l’ordre no li va arribar als llavis.

Ni tan sols va saber per què feia allò.

Pietat?

El fet que fos l’única persona que coneixia, encara que només fos una mica, en aquella Barcelona grisa i conquerida?

—Cent setanta-cinc pessetes —va assentir.

En Valerià Serra amb prou feines s’ho podia creure.

—Caram —va exclamar commogut per la seva rapidesa—. No cal dir que ha fet una bona compra, i això és la prova que els fills vénen amb un pa sota el braç.

Va agafar el collaret amb una mà i l’hi va lliurar.

—No tinc cap estoig aquí, ara —va lamentar—. Acabo de donar l’últim que duia.

—No hi fa res. —En Miquel Mascarell se’l va guardar directament a la butxaca de la jaqueta i tot seguit va treure els diners de l’altra.

Va lliurar-li l’import exacte.

Un cop enrotllada de nou, la tela embuatada va tornar al maletí. Els diners també van anar a parar al mateix lloc. En Valerià Serra semblava l’home més feliç del món.

Venda d’un collaret inclosa.

—On s’està?

—Visc a les Rambles.

—Jo continuo al carrer Còrsega, amb la meva mare i la Teresa, la meva germana.

—Me n’haig d’anar. —Va intentar semblar el més normal possible—. Tinc una entrevista.

—Torna a ser policia?

—No, ja no.

—Bé…

Va allargar-li la mà i en Miquel Mascarell la hi va estrènyer.

Aquesta vegada no hi va haver abraçada.

—Que tinguis sort amb el teu fill Jordi! —li va desitjar.

—En tindré! —En Valerià Serra va expandir un somriure feliç i innocent—. I serà un nen, ja ho veurà! Un nen i naixerà el vint-i-sis de juliol, dissabte, per poder estar amb ell almenys diumenge!

I aquí es va acabar tot. Com vaixells encreuant-se a alta mar, un va prendre una direcció, cap al passeig de Gràcia, mentre que l’altre anava a la recerca de la propera parada de tramvia.

Havia perdut deu minuts.

Era hora de preocupar-se per la seva estranya cita.