13

La Marga Creixell era menuda, de formes arrodonides i pell molt blanca. Sens dubte, no devia estar en el seu millor moment ni trobar-se allò que se’n diu bé. Feia unes ulleres molt pronunciades i, sense maquillatge, no era precisament bonica, però sí jove i desitjable. Amb els cabells esbullats i la bata agafada amb la mà esquerra a l’altura del pit, senyal inequívoc que en trucar ells se l’acabava de posar o la duia descordada, el seu aspecte era descoratjador. Devia tenir poc més de vint anys, a mig camí de la primera joventut i el desgast ràpid d’una vida accelerada que potser la consumia de manera més acusada que a d’altres.

Va mirar la Patro. Després a ell. Novament la Patro.

I va arrufar el nas.

—Sí?

—Hem parlat alguna vegada —es va presentar la companya d’en Miquel Mascarell—. Te’n recordes, de mi?

—Sí.

—Ell és amic meu.

—No faig numerets estranys. —Va sospirar, sense dissimular un rampell d’incomoditat i cansament.

—Oh, no és pas això —es va afanyar a tranquil·litzar-la la Patro—. El senyor Mascarell només et vol fer unes quantes preguntes.

Es va disparar un primer senyal d’alarma, visible en encarcarar el seu cos.

—Sobre què?

—Sobre la seva amiga Celia —va intervenir ell per primer cop.

—La Celia és morta.

—Per això mateix.

—Quina mena de preguntes? —Va mantenir l’encarcarament.

—No n’estic gaire segur. —Va ser sincer.

La Marga va mirar la Patro.

—Sisplau… —va apuntar una súplica ella—. Te’n pots refiar, tranquil·la.

Van transcórrer cinc segons. Les últimes mirades van ser d’ànim per part de la Patro i de rendició per part de la Marga. En Miquel va mantenir el seu to més asèptic. Quan la inquilina del pis va cedir, es va apartar de la porta perquè entressin.

La Marga Creixell potser guanyava molts diners, o suficients, era impossible saber-ho, però en veure el seu pis no n’hi havia precisament per llançar les campanes al vol. Més aviat era un espai buit, amb poques comoditats. Van passar per davant d’una cambra a través de la porta de la qual, que era oberta, van veure un llit de matrimoni desfet, amb els llençols regirats i una llum molt tènue. El menjador i la galeria formaven una sola peça, amb una taula, un bufet i quatre cadires. S’hi observava un cert desordre, la indolència d’algú que no està per endreces ni vaguetats supèrflues. Potser era la seva dolorosa regla, o la indiferència. El pis, a més, havia estat dividit en dos. Com molts de l’Eixample, donava a dues bandes, l’exterior i el pati interior. Al replà s’havien afegit dues portes a les dues inicials. Suficient per a una sola persona.

La jove es va aturar sense més ni més, abraçant-se a si mateixa.

—És policia?

—No.

—Llavors, per què pregunta?

—Tinc un interès personal en el tema.

—Coneixia la Celia?

—No.

—Encara ho entenc menys. No diu que és personal?

—Podem seure?

Va adreçar una altra mirada a la Patro. Ella li va somriure. A l’últim, la Marga Creixell va capitular. Es va deixar caure en una de les cadires, indiferent, i llavors se li va obrir la bata, de dalt a baix. Duia tan sols unes calces de color negre. La seva pell corporal continuava sent molt blanca, sobretot als pits, de manera que el contrast va ser vívid. En Miquel Mascarell va intentar no apartar els ulls dels d’ella, tot i que el seu no era el cos més bonic del món. La Patro i ell van ocupar les dues altres cadires.

—Perdoni la intromissió i gràcies per atendre’ns. —Va voler ser amable.

Cap reacció. Només aquella mirada de cansament i resignació.

—Era molt amiga de la Celia?

—Relativament.

—Quan es va assabentar de la seva mort…?

—Va ser un cop. —El to va sonar sec—. Però ja sabem que la vida no sempre és justa.

—Creu que va morir accidentalment, com van dir?

Va llançar-li una mirada endurida i asèptica, esquitxada ara per una lluïssor de perplexitat.

—Per què ho pregunta?

—La Patro diu que la Celia era una noia molt alegre, feliç.

—Molt. Sempre agafava les coses pel costat bo.

—Les persones moren per quatre causes, senyoreta Creixell. —Va intentar que el tracte fos amable i respectuós—. Mort natural a causa d’una malaltia, accident, suïcidi o assassinat.

—No es va suïcidar pas, ni estava malalta.

—Això ho redueix a dues, accident o assassinat. I que una dona jove caigui al metro, just quan ha de passar un tren…

La Marga Creixell va arrufar el nas. El més important, atrapar-la amb les seves paraules, ho havia aconseguit.

El grau de blancor de la pell del seu rostre es va accentuar encara més.

—M’està intentant dir que… la van matar?

—És possible.

—Per què?

—És el que algú prova d’esbrinar, crec.

—Creu?

—Una persona anònima m’ho ha demanat. És el que dóna més sentit a tot això.

—Qui és vostè?

—Em dic Miquel Mascarell. Vaig ser policia abans de la guerra. Ara ja no, no pateixi. Passi el que passi, no s’hi veurà involucrada.

La Marga Creixell va posar una cama sobre l’altra. Ara sí que va tancar els dos costats de la bata, amb les dues mans, ajuntant-los sobre el cos, si bé no es va poder tapar les extremitats inferiors, visibles des de més amunt de les cuixes. Als peus hi portava unes espantoses sabatilles masculines, velles i esfilagarsades.

—Valdrà més que comenci des del principi —va proposar al seu visitant.

—El principi és aquest —es va limitar a dir ell.

—Jo l’estic ajudant, tranquil·la —va intervenir la Patro.

—I què vol que li expliqui jo?

—Eren amigues.

—Ja l’hi he dit: relativament.

—Les amigues es fan confidències.

—Depèn. Si es veuen cada dia o viuen juntes, és possible. Si només coincideixen de tant en tant en un bar…

—Com estava els últims dies?

—Esclatant, a punt d’aconseguir el seu somni.

—Quin?

—Retirar-se.

En Miquel Mascarell va mirar subreptíciament la Patro. Va ser tan sols un acte reflex.

«Totes somien en un senyor amb diners que les retiri».

—Qui era ell?

—Veurà. —Es va acomodar una mica, reclinant l’esquena a la cadira—. Fa unes setmanes va aparèixer un home. La Celia em va dir que se l’havia quedat mirant com si fos un fantasma. Al cap d’uns minuts se li va acostar i li va prometre molts diners si feia el que li demanava.

—Ho va fer?

—Naturalment.

—De què es tractava?

—Volia que conegués un home, però abans va haver de canviar d’aspecte.

—En quin sentit?

—El pentinat, el color dels llavis, la roba… Fins i tot la manera de parlar i de comportar-se. Volia que fos encara més espontània i vital. La Celia havia fet teatre, com a aficionada, però n’havia fet, de manera que allò no era millor ni pitjor que interpretar un paper en una obra. No hi va haver cap problema.

—Això que m’explica sembla un parany.

—Jo no ho veig així, ni ella tampoc no ho va veure. No crec pas que fos res il·legal. La Celia estava escarmentada. Ja havia tingut algun petit problema anteriorment.

—Qui era ell? —Va repetir la pregunta que havia fet un minut abans.

—No ho sé. No me’n va dir pas el nom. És possible que ell ni tan sols l’hi revelés a ella, o que li mentís i n’hi digués un altre. Això és una cosa freqüent en la nostra feina. L’únic que em va dir és que es tractava d’algú distingit i adinerat, amb do de gents i atractiu.

—I el que havia de conèixer?

—L’Àlvar Gomis, un industrial tèxtil.

—Va arribar a fer-ho?

—Sí, i evidentment va funcionar. El paio, tot just veure-la, va caure rendit als seus peus.

—La Celia l’hi va explicar així mateix?

—Sí.

—Aquest Àlvar Gomis sabia a què es dedicava ella?

—No, això és segur. L’home que la va contractar li va donar diners per a bastants dies, de manera que no hagués de treballar. Pràcticament es podia retirar. A partir d’aquell moment ja no la vaig veure gaire, fins que una nit me la vaig trobar i em va explicar que el tal Gomis l’havia portat a casa seva i havien dormit junts, i va ser quan va començar a entendre de què anava la cosa. Allà hi va veure la fotografia.

Potser començava a gaudir del seu relat, perquè es va aturar i va esperar la pregunta.

—Quina fotografia?

—La de la dona d’aquell paio, que havia mort feia no sé quant temps. Eren com dues gotes d’aigua.

En Miquel Mascarell es va prendre també el seu temps per assimilar-ho.

—Així, doncs, un home va contractar la Celia perquè conegués i seduís un altre home, després d’haver-se transformat prèviament per tal d’assemblar-se a la seva difunta.

—Això mateix.

—Un bon amic?

—Un bon amic no contracta una puta, senyor! —va dir sense embuts.

—Què més li va explicar la Celia?

—Res més. Va ser l’última vegada que la vaig veure. Va deixar de freqüentar els llocs habituals on solem sopar o anar amb els clients, i vaig pensar el més lògic: que aquell Àlvar Gomis finalment l’havia retirat. Uns dies després em vaig assabentar de la seva mort.

—No va sospitar res?

—Per què havia de sospitar alguna cosa?

—Un conte de fades que acaba de manera dramàtica.

—La policia va dir que havia estat un accident, i els diaris també.

—Guarda algun d’aquells diaris?

—No.

—Qui es va fer càrrec de les seves coses?

—El seu pare, el senyor Florencio Arteta.

—Sap on viu?

—Ara sí.

—Per què diu «ara sí»?

—El dia de l’enterrament vaig haver d’ajudar-lo a arribar a casa seva. L’home estava enfonsat. Ni tan sols va poder veure el cadàver, ja que de la Celia amb prou feines en va quedar res. Si no hagués estat per la bossa de mà, no l’haurien identificat.

—Em pot donar la seva adreça?

—Viu al Poble Sec, al peu de Montjuïc, al carrer Poeta Cabanyes. L’última casa a mà esquerra.

—No tenia més família?

—No, només el seu pare.

—El pis de la Celia…?

—Ara ja deu estar buit. No hi ha res. El seu pare s’ho va endur tot.

Semblava un camí tancat. La Patro no badava boca. La Marga Creixell va tornar a deixar anar els extrems de la bata, que es va obrir de nou, si bé amb menys generositat. Tenia moltes pigues al ventre.

—Vostè no va arribar a veure l’home que la va contractar, és clar.

—No. L’única cosa que sé d’ell és el que em va dir la Celia.

—I l’Àlvar Gomis…?

—No l’he vist mai.

—Ha tornat a sentir parlar d’ell des de llavors?

—No, tot i que no acostumo a llegir els diaris. El del dia de la mort de la Celia sí, perquè al Navarra totes estaven consternades. Algunes vam anar a l’enterrament l’endemà.

—Va poder explicar res de tot això a algú més, la Celia?

—No ho sé, però em fa l’efecte que no. Ella i jo teníem una certa intimitat, això és tot. A vegades, una persona et cau bé sense saber per què i li confies coses que no explicaries a una altra. Parlàvem mentre esperàvem clients, i poca cosa més. Només vaig anar a casa seva un parell de vegades, una perquè es va posar malalta i una altra perquè plovia i vaig pujar per aixoplugar-me. Va venir aquí casa una vegada pel mateix; no em trobava bé i em va donar un cop de mà. Miri, senyor. —Va sospirar i va arronsar les espatlles, apesarada—. Totes competim pel mateix, m’entén? —Va mirar la Patro de dalt a baix, valorant la seva bellesa, la seva elegància—. N’hi ha que ho tenen més fàcil que d’altres. No és una feina que et permeti fer gaires amistats. No tinc ni idea del que li va poder passar. Ni idea. Però si el que m’ha insinuat és cert…

—Potser no és res. —En Miquel Mascarell es va posar dret—. Algú que em deu voler prendre el pèl.

Les seves paraules van sonar falses, però ja no hi va haver cap objecció. Les dues dones van imitar el seu gest. La Patro va sostenir la bossa de mà amb les dues mans a l’altura del ventre. La Marga Creixell va marcar el camí de tornada al rebedor del pis.

—Et trobes bé? Vols res? —es va oferir la Patro.

—No, ja hi estic acostumada. Són cinc dies fastigosos, res més. Encara me’n queden tres.

—Ho sento.

—Gràcies.

Es van aturar a la porta del pis. La malalta la va obrir. En Miquel Mascarell li va allargar la mà.

—Ha estat molt amable.

—Si el que diu és cert, espero que trinqui aquell fill de puta —va dir ella.

No podia «trincar» ningú.

No estava a les seves mans.

Això era el més sorprenent d’aquell «encàrrec», o el que fos.

El comiat va ser ràpid. La Patro li va fer un petó a la galta. Es van dir adéu i, mentre iniciaven el descens, la porta es va tancar al seu darrere. Van baixar l’escala en silenci i no es van aturar fins que van arribar al carrer.

Ja era de nit.

—Què en pensa?

—No ho sé. Ara toca reflexionar.

—A mi em sembla clar. És evident que…

En Miquel Mascarell va alçar la mà dreta i la va interrompre.

—Ara no, d’acord? —Va expressar el seu cansament.

—Entesos —es va resignar ella.

Hora de caminar una mica, plegats, agafada del seu braç igual que a l’anada, fins al moment del comiat i la separació, quan els seus camins es bifurcarien.

—Tornaràs allà? —li va preguntar de sobte.

—Potser sí. —La jove va fer un gest d’indiferència.

—És clar. La nit acaba de començar.

—Me la podria agafar lliure si em convidés a sopar.

Li tornaven a brillar els ulls. I somreia, mostrant aquella doble filera de dents blanques i pures. Probablement, ell ho esperava tot menys allò.

—En un lloc barat, no es preocupi —va voler tranquil·litzar-lo—. Ha dit que al sobre hi havia diners. O ho paguem a mitges. Cadascú el seu sopar.

—Per què?

—Ai, no ho sé. —Va reflectir la sorpresa que la pregunta li provocava—. Em ve de gust.

—Vols continuar parlant de tot això?

—I estar amb vostè. No m’agrada deixar-lo sol així, amoïnat.

Un retrobament casual. O no. La vida tenia cops amagats.

Moments màgics.

Quina altra cosa podia demanar al cel que sopar amb una dona com la Patro Quintana en la seva tercera nit a Barcelona?

—Som-hi —va acceptar—. Tu manes.

I ella se li va penjar al braç.