15

La senyora Rosa llegia La Vanguardia. Li va deixar la clau al costat, però no va poder esquivar la seva xerrameca després de donar-li el bon dia. La dona va tancar el diari i li va ensenyar la portada. Era del dia anterior.

—A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou —va afirmar.

La guerra civil a Grècia ocupava més de la meitat de l’esmentada portada, amb tres fotografies molt desiguals. Una d’una desfilada de les tropes regulars, amb els seus curiosos uniformes amb faldilles; una altra de l’exèrcit, ja amb vestit de campanya, dirigint-se al front per lluitar contra les brigades internacionals i els guerrillers, i una tercera, la més gran, amb un peu significatiu:

Comunistas arrestados en El Pireo por la policía. En camiones son trasladados a los muelles, para embarcarlos con destino a las pequeñas islas de las costas, hasta esperar los juicios que los han de sentenciar.

La darrera frase era prou precisa: «… los juicios que los han de sentenciar».

Res de jutjar.

Directament sentenciats.

—Li interessa la política? —va preguntar a la mestressa de la pensió.

—D’alguna cosa s’ha de parlar, no? Si només ho fem de com estem de malament aquí…

Les altres dues instantànies, a la part inferior de la portada, mostraven l’actualitat de l’Índia i del Vaticà. En aquesta última, el Papa contemplava una càmera de televisió.

El darrer gran invent. N’havia sentit parlar.

Franco era capaç de posar una càmera a tots els espanyols per espiar-los.

—Això de tenir una cosa així com el cinema a casa… Espanta, oi? Sembla diabòlic —li va comentar la senyora Rosa—. No sé on anirem a parar amb tant progrés. Però fins que aquestes coses no arribin a Espanya…

—Tot arriba tard o d’hora, les coses bones i les dolentes, i l’ordre depèn de les circumstàncies i del bàndol on siguis.

—Doncs jo, si encara sóc viva, preferiré la ràdio. Una pot anar fent coses mentre l’escolta; això altre, en canvi… Si cal estar asseguda com un badoc, ja em dirà qui treballarà.

Quan anava a deixar-la definitivament, tots dos van sentir el ritme harmònic d’unes sabates baixant l’escala. L’aparició de la dona de l’habitació número set va impossibilitar el comiat. Vestia amb la mateixa dignitat atrotinada del dia abans, roba a la moda d’una dècada enrere, o més, potser de la primera meitat dels anys trenta. El maquillatge era excessiu, els ulls marcats, els llavis de nou molt vermells. La nouvinguda va fer el mateix que ell: deixar la clau al taulell, donar el bon dia, rebre’l i, amb més fortuna que no pas ell, arribar al carrer i girar a mà dreta, en direcció a les Rambles.

En Miquel Mascarell i la senyora Rosa van restar tres segons en silenci.

—Es diu Glòria Miserachs —el va informar ella de sobte.

—Devia ser una gran dama.

—Oh, sí! —va assentir amb èmfasi—. Pel que sé, va enviudar dues vegades, va acumular una fortuna, i després, amb la guerra, ho va perdre tot… o gairebé. Va ser amant d’un peix gros i es va salvar miraculosament.

—Per què diu que ho va perdre tot… o gairebé?

—Crec que va salvar algunes joies i després les va vendre o les va empenyorar, no n’estic segura. A mi em paga puntualment i això és l’única cosa que m’interessa. Mentre els estalvis li permetin sobreviure… És una dona discreta i poc parladora, no es fica en problemes. Però és molt solitària. Sol passar moltes hores al cafè que hi ha davant del nostre carrer, a les Rambles. També va molt al cinema. Una vegada em va demanar que li sargís unes mitges i li asseguro que no n’havia vist mai de millors. Eren d’allò més suaus.

No volia continuar coneixent els secrets íntims de ningú. I es va imaginar que, per la mateixa regla de tres, podia explicar els seus a la seva veïna.

—Me n’haig d’anar.

—Fa un dia preciós.

Va sortir a l’exterior i va caminar pel carrer Hospital fins a les Rambles. La Glòria Miserachs s’asseia a la mateixa taula del dia anterior. Aquesta vegada, els seus ulls no es van trobar, de manera que va continuar la seva marxa buscant a dreta i esquerra allò que més li interessava en aquell moment.

Ho va trobar al carrer Canuda.

Un barber.

Al cap d’un quart d’hora, va sortir-ne afaitat i amb una bona tallada de cabells. Es va sentir molt millor. Havia trobat a faltar tantes vegades una cosa així, simple i senzilla, que el fet de poder-ho dur a terme li va semblar un plaer únic. Va travessar les Rambles i es va ficar a la sastreria La Modelo. La seva aparició va ser saludada per un empleat circumspecte, que el va mirar de dalt a baix, sens dubte desaprovant la seva deteriorada indumentària.

—Necessito un vestit —va ser directe i concís.

La cara li va canviar en un no res.

—Oh, naturalment, senyor! A mida, per descomptat.

—Em sap greu contradir-lo, però no puc esperar. El necessito urgentment, ja ho veu. —Es va assenyalar a si mateix.

—L’entenc, sí. —L’home el va examinar amb ulls crítics.

Un vestit a mida podia costar-li entre quatre-centes i sis-centes pessetes. No era tan boig. I quan acabés l’estiu, necessitaria molt més que això: un per a l’hivern, i un abric, per no morir-se de fred.

—Té alguna idea del que li pot agradar pel que fa a textura, qualitat…? —li va preguntar l’empleat.

—El gust, l’hi deixo a vostè —va ser encara més directe—. El pressupost sí que és meu i s’acosta a les dues-centes pessetes.

Al cap de deu minuts va sortir de la botiga, portant ja posat un vestit nou, senzill, i el vell embolicat sota el braç. Li havia costat dues-centes vint-i-cinc pessetes. La camisa a part. L’última cosa, unes sabates còmodes, per caminar, les va aconseguir al Portal de l’Àngel. Quan va tornar a la pensió per deixar-hi totes les coses velles, la senyora Rosa es va quedar bocabadada.

—Ui, Déu meu, si sembla un marquès!

—Deixem-ho en comte.

—El veig de bon humor.

—No sap els miracles que fa una bona afaitada i una tallada de cabells, així com una aparença més raonable. Em fa l’efecte que feia pudor de presidiari.

—No tant. Però sí, així està molt bé.

Va pujar a l’habitació per deixar-hi els paquets amb el vestit vell, la camisa i les sabates. Els mitjons continuaven sent aprofitables, i naturalment ningú no s’hi fixaria. Havia prescindit d’una corbata per la calor. Ja no era l’inspector Mascarell. Era en Miquel Mascarell, el civil.

Indultat i sense feina.

Li quedaven gairebé set-centes pessetes de les mil que li havien plogut del cel, a més de la misèria que li havien donat en posar-lo en llibertat.

Va mantenir les cinc-centes a l’amagatall de la maleta i va tornar a sortir de la cambra amb la resta. Passés el que passés, n’hi hauria prou.

En el moment de sortir al passadís, més animat del que era habitual, va topar per segona vegada aquell dia amb la seva veïna.

En aquesta ocasió va estar a punt de xocar amb ella.

—Oh, ho sento, perdoni! —es va excusar immediatament, malgrat que tan sols havia estat un frec.

—No té importància. Hi ha poca llum.

—De tota manera, volia saludar-la i… bé, potser demanar-li perdó.

La veïna no va dissimular la seva sorpresa.

—Per què?

—Vostè dorm a l’habitació contigua, i crec que a vegades ronco. Si la molesto…

—Fins ara no ha estat així. —La seva veu mantenia aquell to greu, digne—. De tota manera, acostumo a dormir amb taps a les orelles, senyor…

—Miquel Mascarell. —Va allargar-li la mà i li va estrènyer la seva, fent una lleu inclinació amb el cap, de dalt a baix.

Es va adonar que ella havia apreciat el gest.

—Glòria Miserachs, però m’imagino que ja ho sap. L’he vist parlant amb la senyora Rosa.

—Em temo que sí.

—Li deu haver explicat coses.

Va arronsar les espatlles sense comprometre’s a res.

—És una xafardera —va reconèixer la dona—, però també bona persona, de confiança. No viuria pas aquí, si no ho fos.

—A mi també m’ho sembla.

—Es quedarà gaire temps? —Va estudiar el seu vestit, li va mirar les sabates.

—Sóc de Barcelona. Hi he tornat després de molts anys.

—Ho entenc —va assentir—. Jo ni tan sols sé si hi he tornat o si és que no me’n vaig anar mai, si bé això implicaria haver viscut dues vides. —Va tornar a estudiar el seu aspecte, ara la tallada de cabells i la perfecta afaitada—. Sé que va ser policia.

—Inspector.

—Potser va conèixer l’Artur Molins, el meu primer marit, o l’Enric Mora, el meu segon espòs.

—Em fa l’efecte que no.

—Llàstima. —Va plegar veles, revestida de la seva constant dignitat.

—Suposo que ens veurem per aquí.

—És clar.

—Si ronco… digui-m’ho, d’acord?

—Ho faré, no pateixi.

—Ha estat un plaer.

—Gràcies, igualment.

La Glòria Miserachs va introduir la clau al pany de la seva porta. En Miquel Mascarell va començar a baixar l’escala.

Aquest cop va aconseguir deixar la clau damunt del taulell abans que la senyora Rosa emergís de les profunditats de l’altra banda de la cortina de llàgrimes.