Amb bon humor…

De petit —i a l’adolescència, i ja de gran—, jo també vaig ser un estudiant pèssim de matemàtiques. Les odiava. No les entenia —volia ser escriptor, és clar—. En canvi m’apassionaven els jocs, les endevinalles, els enigmes, els jeroglífics. Fins i tot els feia jo. Ara sé que no n’hi ha per a tant, i que això dels nombres és… un joc, com diu el meravellós —i inventat— professor d’aquest llibre.

Tal vegada aquesta història serveixi per posar una mica de pau als extrems. Un pont entre els profes de mates durs i els alumnes encara més durs (de cap), que no n’encerten ni una. Potser. Sigui com sigui, no és més que un «divertimento», i espero que l’hàgiu interpretat així.

Com que no sóc cap geni matemàtic, els problemes de la novel·la han estat extrets dels llibres Entreteniments matemàtics, de N. Estévanez, publicat a París l’any 1894, i Matemàtiques per a divertir-se, de Martin Gardner. També hi ha aportat la seva contribució un professor excel·lent: Sebastián Sánchez Cerón d’Alhama de Múrcia. La resta és meva, inclosa la superpista del capítol 15 o el jeroglífic del tauler d’anuncis.

Si diuen que «la lletra per les anques entra» —tot i que no n’hi ha per a tant— espero que «les matemàtiques amb bon humor passin millor» —m’ho acabo d’inventar, però em sembla ben cert—. Al capdavall, 2 i 2 poden ser 4 o 22.

O no?