Capítol 19
(0 + 19 - 0)
En Marià Fernández.
El director de l’escola on estudiaven.
Ni més ni menys.
Es van quedar de pedra.
—Aquesta mateixa tarda he estat… amb ell —es va estremir l’Adela—. M’ha tingut allà, amb el sobre… a la mà i…
La realitat s’obria camí dins les seves ments enterbolides.
Ja no els importava haver-ho descobert, haver resolt els vuit problemes, les set pistes, haver obeït la voluntat del seu professor de matemàtiques. La magnitud d’aquell nom era com pretendre acusar…
Era el director de la seva escola!
—Ningú no ens creurà! —va concloure en Nicolau.
—No en tenim proves! —va ser més explícit en Lluc.
—Ens matarà a nosaltres també! —l’Adela continuava pensant en la trobada anterior amb ell.
La van mirar.
—A tots tres?
—No pot matar-nos a tots tres!
—No pretendreu que anem allà i…? —l’Adela era un feix de nervis.
—Si s’adona que algú ho sap, es lliurarà a la justícia, segur —va pronosticar en Lluc.
—No, s’escaparà, com va dir en Flip —en Nicolau hi va afegir l’evidència decisiva.
—Escapar-se!
—Quina hora és?
—Falten nou minuts per a les sis!
No va ser premeditat. Tampoc no ho van parlar. Només va ser instintiu.
Tots tres es van aixecar i van tornar a l’escola a una velocitat encara més gran que a l’anada, la qual cosa ja era prou difícil. L’única diferència era que aquest cop en Lluc no es va avançar. No volia arribar el primer i sol.
Ara estaven tots tres ficats fins al coll en aquell embolic espantós.
Tots tres.
—Corre, Nicolau!
—Sí, ja!
—Vinga, Adela!
Van travessar carrers, van esquivar cotxes i motos els propietaris dels quals van protestar furiosos, van driblar tots els vianants i la resta de fauna urbana que s’interposaven en el seu camí, van saltar, van patinar, van fer les mil i una, les vambes els fregaven el cul de tan ràpid com corrien. Només es van aturar en un semàfor, menys de cinc segons.
—Podria haver col·locat les pistes més a prop!
—És clar que… com podia saber ell que…!
—Tres minuts!
Un altre cop, vinga a córrer.
Dos minuts.
Un.
La imatge de l’escola es retallava a l’horitzó darrere l’últim carrer. Per fi entenien per què l’assassí s’escaparia a les sis. Era l’hora en què plegava el director els divendres a la tarda. I segurament no pensava tornar mai més.
El que no entenien era el motiu.
I ben pensat, tampoc allò de la fugida a les sis.
Ni com en Felip Romero…
No podien pensar i córrer alhora, així doncs van parar de pensar. Van recórrer els últims metres a una velocitat d’infart, sobretot per a en Nicolau, i es van precipitar sobre la porta de l’escola, encara oberta, en el moment precís en què al campanar més pròxim sonava la primera de les sis campanades horàries.
La porta del despatx de la direcció era oberta.
La van creuar a bots i empentes.
Com una banda de saltejadors.
El primer que van veure, de cara, assegut plàcidament a la seva butaca, va ser en Marià Fernández, el director, l’assassí, ben somrient, amb els caps dels dits junts i recolzats pels extrems sota la barbeta. Tan tranquil com feliç.
Però allà hi havia algú més.
Una visita.
D’esquena a ells.
—Hola, nois —els va saludar l’assassí.
La visita va girar el cap.
Llavors sí que es van quedar de pedra.
Glaçats.
Blancs.
Perquè allà hi havia l’assassinat, o més ben dit, el presumpte assassinat, fresc com una rosa, també somrient, però ell ho accentuava d’orella a orella, i amb un aspecte de felicitat que contrastava brutalment amb el que li atribuïen després d’haver-lo vist cosit a bales tres hores abans.
—Profe! —van exclamar tots tres, al·lucinats.