Capítol 17

(395 x 14 x 9.278.602 x 7 x 19.588 x 0 x 1 + 17)

L’última prova. L’últim problema.

Podien tocar l’èxit amb les mans.

Descobrir l’assassí odiós del pobre professor de matemàtiques.

Ja seria tard, res no li tornaria la vida, però almenys ell n’estaria orgullós.

I ells també.

—Jo corro més! —va cridar en Lluc a mig camí en veure que l’Adela i en Nicolau es quedaven enrere.

—Això, avança’t, a veure si pots anar resolent el problema! Va accelerar i els va deixar enrere.

En un moment ja els havia perdut de vista.

Va travessar carrers, va esquivar cotxes i motos els propietaris dels quals van protestar furiosos, va driblar tots els vianants i la resta de fauna urbana que se l’interposaven al camí, va saltar, va patinar, va fer les mil i una, les vambes li fregaven el cul de tan ràpid com corria.

Quan va arribar al parc, el cor li bategava a mil per hora.

S’hi va ficar de cap.

L’estàtua es trobava al bell mig del parc i era molt grossa. Això implicava que havia de buscar el sobre i, en el pitjor dels casos, enfilar-s’hi. Només faltava que algú li cridés l’atenció o que un guàrdia li ho impedís. Només que intentés explicar-li de què anava la cosa ja se li acabaria el temps. Va arribar fins a la placeta central, envoltada de bancs en els quals seien gent gran i, sobretot, mares amb els seus infants aprofitant el sol de la tarda, i va començar a fer voltes al voltant de l’estàtua, l’homenatge de la ciutat a un escriptor que havia nascut allà mateix, en un carrer a la vora. També es va posar a fer bots, buscant el maleït sobre.

Llavors el va descobrir. Als peus de l’escriptor, sota una pedra que impedia que volés.

Va saltar la tanca, es va enfilar al pedestal, va allargar el braç i va enretirar el sobre abans que ningú no el veiés o pogués protestar. El sobre, a més de dur un gran 8 puntuat per signes d’admiració, tenia una cagarada de colom immensa en un dels angles.

—Oh, no! —va tremolar—. Com s’hagi esborrat el text per culpa d’això…!

El professor Romero no havia pensat en tot.

El va obrir tremolant i va sospirar alleujat. La taca de la defecació de colom era ben visible, però per sort no havia escorregut la tinta amb la qual estava escrit el problema.

Va intentar trobar la calma necessària per poder llegir l’enunciat.

I ho va fer un cop, tan de pressa que…

Però ja no calia fer res més.

Esgotat, defallit i sobretot derrotat, es va deixar caure a terra amb unes ganes de plorar immenses, que va evitar per simple orgull.

Va sentir ràbia.

Tan aprop…

Però tant…

I ara allò.

—Per què, profe? —es va lamentar.

Va mirar cap on havien d’arribar l’Adela i en Nicolau. Encara van trigar un parell de minuts a aparèixer pel passeig central del parc, i gairebé un altre a arribar fins a ell. Quan el van veure, tots dos van parar de córrer automàticament. La seva cara ja era prou expressiva.

—Què passa? —es va alarmar l’Adela.

En Nicolau no va dir res. No podia.

—Hem perdut —en Lluc va arronsar les espatlles.

—No pot ser! Per què?

El noi els va lliurar el full perquè ella i en Nicolau llegissin l’última pregunta. Aquesta:

—És el problema que no vam saber resoldre a l’examen! —va exhalar l’Adela.

—El mateix maleït problema! —va remugar en Lluc.

—Per què? —va poder proferir en Nicolau, acaloradíssim.

—I per què al final, quan ja gairebé ho teníem? —les llàgrimes es van deixar veure al rostre de l’Adela.

—Oh, no… No! —la idea de la derrota es va emparar d’en Nicolau.

Havia de ser aquell problema!

Van seure un a cada costat d’en Lluc. O més ben dit, es van deixar caure baldats.

—No és just.

—És més que això, és…

—És una porcada.

Ni tan sols els servia de consol el fet de poder compartir aquell fracàs. Se sentien com tres perfectes inútils.

—Ell volia que el resolguéssim, això és tot. Ja ens va dir que li semblava estrany que no ho haguéssim fet —va dir l’Adela.

—Doncs no sé per què: jo ni el vaig començar —va manifestar en Nicolau.

—Jo en realitat vaig arribar a plantejar-lo, a part, al full de les operacions, però com si no hagués fet res —va admetre en Lluc.

—Jo em pensava que l’havia resolt, però els resultats finals no concordaven —va exhalar l’Adela molt trista.

—Quins resultats finals? —en Lluc va arrugar la cara mentre la mirava.

—Doncs vaig plantejar els trencats i vaig fer allò del mínim denominador comú, però com que al final la part de dalt no era igual que la de baix… Ja ni vaig passar les operacions a l’espai per resoldre el problema. No hi vaig veure cap sortida, va arribar l’hora i… adéu!

—Tu almenys el vas plantejar —va dir en Nicolau amb admiració—. Això hauria de comptar.

—Au, va, tampoc no et castiguis la moral, tu, ara. Ja hem demostrat que som prou bons —va voler donar-li ànims l’Adela.

—En equip —en Nicolau li va treure importància.

—D’acord, en equip, però ho som —va afirmar ella—. Cadascú hi ha aportat alguna cosa, i sense això ara no seríem aquí.

—Vençuts —va dir en Nicolau en un to fúnebre.

—I només per una prova…

—Espera, espera —va insistir en Lluc, encara penjat de les paraules de la seva companya i amb la mateixa cara arrugada—. Planteja la resolució del problema com dius que vas fer a l’examen.

—No paga la pena. No surt.

—Fes-ho. Potser en Nicolau i jo…

L’Adela va arronsar les espatlles.

Va treure el bolígraf que s’havia guardat a la butxaca abans d’arrencar a córrer i, després d’aspirar una gran glopada d’aire, va començar a escriure al dors del full quadriculat amb l’enunciat de la segona pregunta.

—Aquest home ha viscut la sisena part de la seva vida en la infantesa, la dotzena part en l’adolescència i la joventut, es casa un cop passada la setena part de la seva existència i quan el seu fill té la meitat de la seva edat agafa i la dinya. Doncs bé, en teoria caldria sumar totes aquestes fraccions. Així:

—Barrejant-ho tot? —va preguntar en Nicolau.

—Ja t’he dit que en teoria sí. Però en la pràctica no surt —va tornar a dir l’Adela.

—A veure, continua —en Lluc es va posar tossut.

—Mira, ho faré pas a pas, pesat: primer busco el denominador comú:

—Ara, el mínim denominador comú és 2 per 3 per 7 per 2, em seguiu?

—Sí —van respondre en Lluc i en Nicolau.

—Això dóna 84 —l’Adela va fer les multiplicacions.

—Molt bé —van corroborar ells.

—Ara els trencats queden així:

—Per tant, i segueixo pas a pas perquè no us perdeu, el trencat final és aquest:

—Doncs sí —va reconèixer en Nicolau.

—Està bé —va assentir en Lluc.

—I llavors per què a dalt em surt 75 i a baix, 84?

—Què?

—Com?

—Sumeu el que hi ha a dalt —els va demanar l’Adela.

Era cert. El resultat final donava:

—Ho veus ara, llest? —es va picar l’Adela.

—Però si està bé —va dir en Nicolau—. Com pot ser que no…?

—Té raó —va assegurar en Lluc bocabadat—. El problema es resol així, ara em recordo que va posar una cosa semblant.

—Doncs aquí no hi ha cap truc —va manifestar en Nicolau.

En Lluc va sentir una descàrrega d’energia.

De dalt a baix.

—Què has dit?

—Que aquí no hi ha truc —va repetir en Nicolau.

En Lluc va llegir l’enunciat.

—Mira que en som… d’idiotes! —va exclamar.

—Què passa? —l’Adela es va posar rígida.

—Sí que en té, de truc! —es va posar a cridar—. No ho és del tot, però com que som tres caps quadrats… És clar que té truc!

—On, si es pot saber?

—Però si l’enunciat no diu res més que…

—Ho diu! Que no ho veieu? Ho diu! És genial! —en Lluc semblava posseït—. És tan clar que se’ns havia escapat!

—Què se’ns havia escapat? —l’Adela el va sacsejar.

—El 4 i el 5!

Van obrir la boca. Ja no feia falta, però en Lluc els ho va explicar amb paraules:

—Ens hem oblidat d’incloure els 5 anys que van passar des del casament fins al naixement del seu fill, i els 4 que van transcórrer des de la mort d’aquest fill fins a la seva pròpia! 4 i 5… sumen 9!

—75 i 9…!

—… sumen 84!

Problema resolt.

L’havien resolt!

—Déu del cel! —va sospirar l’Adela, meitat sorpresa, meitat enrabiada—. Gairebé el tenia, el tenia! Però no vaig saber veure aquell maleït…

—Però ara ja està! —en Lluc es va posar dret d’un bot.

—L’edat de l’home era 84 anys i, si en morir era 65 anys més gran que el seu nét, llavors el nét tenia 19 anys! —el va imitar l’Adela.

—El resultat és 19! —en Nicolau va fer el mateix oblidant-se del cansament.

—Tenim els vuit resultats dels vuit problemes!

Cridaven tant que la gent els mirava com si fossin bojos. Però quan van començar a fer salts i a abraçar-se, la desconfiança va ser absoluta. Les mares van cridar els seus menuts per si de cas aquells tres es tornaven perillosos.

És clar que allò només va durar uns segons.

Van deixar de cridar, d’abraçar-se i de fer salts per plantejar-se l’última pregunta, la definitiva:

—I ara què?