Capítol 6
(15/3 + 1/3 + 1/3 + 1/3)
Es van reunir al pati molt nerviosos després de les dues primeres hores de classe. Ni rastre d’en Flip. La primera reunió de professors per comentar les diverses notes i avaluar els resultats alumne per alumne ja devia haver acabat. Ara mantenien la il·lusió secreta que fos possible d’esmenar els seus errors.
—No crec que ens faci un altre examen —va dir en Lluc.
—No, això segur que no, però potser ens munta unes proves ràpides aquí mateix, com va fer ahir —va considerar en Nicolau.
—Sembles de més bon humor —va somriure l’Adela—. Voleu que us digui una cosa? Ahir vaig fer el joc d’endevinar el nombre amb els meus pares, i no vaig fallar ni una sola vegada! Es van quedar al·lucinats.
—Jo els vaig fer el del nombre de monedes parell o imparell —la va secundar en Nicolau—, i també em va sortir rodó.
—Doncs jo li vaig posar, a la meva germana, la multiplicació amb el zero i la vaig deixar al·lucinada —va recordar en Lluc.
Semblaven satisfets de les seves petites victòries.
—Per què no ens va explicar aquestes coses a classe? —es va lamentar l’Adela—. Per què a classe tot són problemes i fórmules i coses per l’estil? Si ensenyessin les matemàtiques tot jugant seria ben diferent, n’estic segura.
En Lluc i en Nicolau van fer que sí amb el cap. Hi estaven d’acord.
De cop i volta va aparèixer en Felip Romero caminant a bon pas, amb una expressió animada i molt de nervi als seus moviments. Semblava que ell també els buscava, perquè en veure’ls va aixecar un braç i va anar cap a ells. Tots tres es van quedar sense alè en veient-lo avançar amb els seus cabells llargs ondejant al vent i el seu aspecte desmanegat.
—La sort ja ha estat tirada —va proclamar l’Adela, repetint una frase del protagonista d’una de les seves novel·les policíaques favorites.
En Felip Romero es va aturar davant d’ells. No va deixar d’exhibir el seu somriure triomfal. Va mantenir el suspens durant uns segons més.
—Què, què? —el va esperonar l’Adela, molt nerviosa.
—Us donaré una segona oportunitat —va proclamar el mestre.
—De debò? —en Nicolau va empal·lidir.
—Hem aprovat la resta d’assignatures? —va preguntar en Lluc.
—Sí, però això és un secret de tots quatre, d’acord? Oficialment jo no he dit res. No ho puc fer.
—I què els ha dit vostè quan li han demanat les nostres notes de matemàtiques? —va voler saber l’Adela.
—Doncs que ahir a la nit em trobava molt malament i no vaig poder corregir els exàmens —es va resignar—. No cal dir que m’han deixat com un drap brut.
—Ha arriscat la pell per nosaltres! —va exclamar l’Adela emocionada.
—Paga la pena o no? —la va interrogar el mestre.
—Vostè sí que és un paio com cal —va dir en Nicolau.
—Mai ningú no havia fet una cosa així per mi —va declarar en Lluc.
—Doncs ara depèn de vosaltres que la jugada em surti bé. Voleu una segona oportunitat o no?
—Sí —van manifestar tots tres sense dilació.
—Us aviso que no serà pas fàcil —els va prevenir—, però també us dic que serà el que us vaig dir ahir: un joc.
—No ens farà un examen?
—No, Adela. Els exàmens us bloquegen, oi? Doncs res d’exàmens. Això serà diferent, tot i que també hi haurà un límit de temps i us asseguro que us faré suar sang i aigua. Res de cinc problemes. En seran quinze.
—Quinze? —gairebé van cridar a l’uníson.
—Hi haurà vuit problemes de matemàtiques i set d’enginy, d’aprendre a pensar i a raonar. Si no resoleu una prova d’enginy no podreu arribar a la pista i al problema següents. Aquest és el truc. Però per descomptat per a una experta en criminals —va mirar l’Adela—, un expert en màquines i batalles galàctiques —va mirar en Lluc— i un jugador de videojocs ràpid i resolutiu —i finalment va mirar en Nicolau—, això hauria de ser peix al cove. Bufar i fer ampolles.
No sabien si era veritat o estaven somiant. Primer allò de la segona oportunitat, després l’entusiasme d’en Flip, i en tercer lloc, les quinze proves.
O bé s’havia tornat boig… o bé els parlava seriosament.
I feia l’efecte que es tractava d’això últim.
—I quan el farem? —va preguntar l’Adela.
—Demà dissabte ens veurem a l’esplanada a les nou del matí i us duré la primera pista i el primer problema. He de posar la resta a les diverses parts de la gimcana matemàtica que dureu a terme.
—Mare de Déu! —va gemegar en Nicolau.
—I no ens pot avançar res? —va proposar en Lluc.
—D’acord —es va resignar el professor—. Veniu aquí.
Van anar en un racó del pati. Hi havia massa animació a tot arreu a causa del final dels exàmens, de la imminència del cap de setmana, que començava a la tarda, i sobretot de la proximitat de les vacances d’estiu, ja gairebé a tocar.
Quan van estar tranquils i ben apartats de tothom, en Felip Romero va iniciar la seva exposició:
—Imagineu-vos que em maten —va dir amb un somriure irònic—. Què s’acostuma a fer en aquests casos?
—S’interroga els sospitosos —va respondre amb rapidesa l’Adela.
—I per què no resoldre el cas amb l’ajuda de les matemàtiques? Al cap i a la fi tot és qüestió d’elles, a més de la física i la química. Només l’assassí ha estat a la mateixa hora i al mateix lloc que l’assassinat. Hi ha un motiu, una emoció, una energia. El que us proposo és ben simple: m’inventaré algú que vulgui matar-me, la qual cosa no és gens difícil, tenint en compte la quantitat de gent que em té mania.
—No cal que ho juri! —va remarcar en Nicolau.
L’Adela li va donar un cop de colze.
—No, no et preocupis, Adela. En Nicolau té raó —va arronsar les espatlles—. No podem agradar a tothom de la mateixa manera, ni caure bé als altres al cent per cent. És així, la vida —va reprendre el fil de la seva explicació—. Així doncs, una persona m’assassina. Jo us deixaré pistes a diversos llocs que vosaltres coneixeu, perquè trobeu els vuit problemes matemàtics que us donaran les vuit respostes de la combinació de les quals sortirà el nom del meu assassí. És ben senzill.
—Senzill? —en Nicolau va fer cara d’espant.
—Si fallem en una pista no trobarem el problema següent. És a dir, que si no resolem la primera prova ja no arribarem ni al segon punt —va deixar ben clar en Lluc.
—És aquest, el repte —va dir en Felip Romero.
—Però seran senzilles, oi? —va manifestar insegura l’Adela.
—Em sembla que sí, però tot depèn de vosaltres. Ens hem passat tot el curs fent més o menys aquestes coses —va insistir el mestre—. No obstant això, en aquest cas no perdeu de vista l’essencial: jugueu. No penseu en problemes, sinó en enigmes i endevinalles. Les pistes per trobar els problemes són de lògica pura, no de matemàtiques.
—Però llavors…
—Les regles són meves —va recordar ell—. O potser us penseu que perquè em caigueu simpàtics us ho posaré ben fàcil? Quants en coneixeu, que hagin tingut una segona oportunitat per aprovar les matemàtiques al juny?
Allò sí que era d’una lògica aclaparadora.
Ho posaven tot sobre una carta. O bé jugaven… o bé suspenien.
—Vostè s’ho passa bé amb això, oi? —va dir l’Adela amb els ulls brillants.
—M’ho passo d’allò més bé —va reconèixer en Felip Romero.
—La persona que l’haurà assassinat, la coneixem nosaltres? Ho dic perquè pot donar-se el cas que no sapiguem qui és i que pensem que ens hem equivocat i… —va vacil·lar en Lluc.
—No us preocupeu per això. No és important, però… sí, triaré algú que conegueu perquè sigui més emocionant.
—En Palmiro o la seva ex —va gosar dir en Nicolau.
L’Adela va tornar a donar-li un cop de colze.
—Vols parar, tia? —es va enfadar el seu amic—. Què he dit, ara?
Va sonar el timbre que anunciava el final de l’hora del pati. El professor de matemàtiques es va separar d’ells.
—Així doncs, hi estem d’acord?
—D’acord —va acceptar en Lluc.
El somriure final d’en Felip Romero els va ensenyar totes les dents, de tan obert com era.