Capítol 8

(13²-12²-4²-1)

Van sortir del solar i van mirar a la dreta i a l’esquerra. El barri estava tan desert com sempre, i encara més en aquella hora. No tenien ni idea d’on trobar un cotxe patrulla de la policia, i tampoc no sabien a qui trucar. A les pel·lícules tot era molt fàcil, però a la vida real mai no s’havien trobat en una situació com aquella. Estaven molt impressionats, però també morts de por. Aterrits.

—Què fem? Comencem a córrer i a fer crits? —va vacil·lar en Lluc.

—Ens prendran per bojos. Hem de trobar la bòfia —va assenyalar en Nicolau.

—I si ens separem i…? —va començar a dir l’Adela.

Però va callar. No volien separar-se.

En Nicolau encara duia el sobre a la mà.

—Vols fer el favor de guardar això? —es va estremir l’Adela negant-se a veure’l.

En noi va doblegar el sobre i se’l va ficar a la butxaca del darrere dels pantalons.

Ja hi tornaven a ser.

—Hem de fer-hi alguna cosa! —va insistir en Lluc.

—Anem cap a l’avinguda —va proposar l’Adela.

Era una idea i la van acceptar de bon grat. Van començar a caminar cap a l’avinguda, dos carrers més enllà. Tenien la vista clavada al terra. Ningú no va parlar fins que no van veure de lluny l’artèria urbana i el trànsit.

—Pobre Flip —l’Adela es va mossegar el llavi inferior.

—Que fort, no? —va panteixar en Nicolau a causa de l’esforç i de l’ensurt que encara impregnaven la seva veu.

—Però qui podria voler…? —en Lluc no va acabar de fer la pregunta.

—L’ha assassinat la mateixa persona que ell havia triat per al resultat final de la prova! Això vol dir que en el fons ell en sospitava alguna cosa! —va afirmar l’Adela.

—Però per què no ens ho ha volgut dir? Per què pretenia que descobríssim l’assassí? —en Nicolau va serrar els punys.

—No, el que volia era que aprovéssim. S’ha comportat com un profe fins a l’últim moment —va dir en Lluc—. Com que ja havia fet l’esforç de preparar totes les proves, ha volgut donar-nos l’oportunitat de…

—De què? De convertir-nos en herois? Perquè una altra cosa… —va insistir en Nicolau.

—Mireu allà! —va cridar l’Adela.

A la cantonada de l’avinguda amb el carrer de l’esquerra van veure un cotxe patrulla de la Guàrdia Urbana, que pel que fa al cas, ja faria el fet: eren agents de la llei.

—Som-hi! —en Lluc va arrencar a córrer.

Van recórrer els cent metres en un temps de rècord mundial, la qual cosa va servir a en Nicolau per recordar que córrer no era el seu fort. Quan van assaltar el cotxe patrulla, els nervis ja s’havien apoderat d’ells de nou. Van començar a parlar tots alhora.

—Han mort un home!

—Allà, al solar!

—Vinguin, ràpid!

—Era el nostre profe de mates!

—En Felip, en Felip Romero!

—No sabem qui ha estat, però molta gent l’odiava!

—La seva ex, en Palmiro, els de l’escola, el director, potser un professor…!

—Tres ferides de bala al pit!

—Ha estat terrible!

Van deixar de parlar, de cridar, més aviat, i de fer salts davant de la finestra del cotxe de la Guàrdia Urbana, quan es van adonar que els dos agents no movien ni un sol múscul de la cara.

Només els miraven com si fossin una colla de grillats que s’acabaven d’escapar del manicomi.

—Ei, que són sords? —es va enfadar en Lluc.

—Hi sentim perfectament. La pregunta és si vosaltres esteu de broma o què —li va engegar en un to poc amistós un dels agents.

—Han comès un assassinat. Han engegat tres trets a un home. És allà, al solar que hi ha darrere aquelles cases —l’Adela va assenyalar la direcció amb el dit, després de dir allò amb una calma insospitada—. I ara, volen venir amb nosaltres o no?

L’agent al volant va mirar el seu company.

—Endavant —aquest últim va arronsar les espatlles.

—Pugeu —els va ordenar el conductor.

Els nois els van obeir. Van pujar al darrere i es van quedar molt impressionats de ser on eren. El problema era que si algun conegut els veia i anava a xerrar-ho a les seves mares, es pensarien que els havien detingut a ells.

Ves quina gràcia.

La imatge d’en Flip mort els va fer recuperar el pes aclaparador de la realitat.

—Per on anem? —va voler saber el conductor del cotxe patrulla.

—Per aquí —va assenyalar en Lluc.

—I ara?

—A l’esquerra.

No conduïa amb una pressa excessiva. Ni tan sols havia posat en marxa la sirena. En Nicolau va estar a punt de recordar-li-ho, però es va estimar més no complicar les coses. Acabarien a comissaria prestant declaració fins qui sap quan.

—Allà —va dir en Lluc.

—Jo no vull veure’l un altre cop —va començar a tremolar l’Adela.

—Au, vinga —li va demanar en Nicolau—. Hi estem tots ficats, oi?

El cotxe patrulla es va aturar davant del solar.

—On és el cadàver? —va preguntar el conductor amb molta mala bava.

—Des d’aquí no es veu —en Lluc va tornar a conduir l’operació.

Van ser els primers a sortir del cotxe. Els dos agents els van imitar. Tots cinc van començar a caminar a poc a poc, ells tres perquè anaven recuperant la por de l’escena anterior i la imatge destrossada del seu professor o, més ben dit, del seu ex-professor, i els dos agents perquè no tenien altre remei que seguir-los.

Cada cop avançaven més lentament.

Sobretot quan van arribar a les pedres i van veure, a mesura que s’hi acostaven, la realitat nova i insòlita.

Que allà no hi havia ningú.

—Déu meu —va murmurar l’Adela en veu molt baixa.

—Ha… desaparegut —va murmurar en Nicolau en el mateix to.

—Segur que no era mort del tot i s’ha arrossegat…! —en Lluc va començar a buscar una resposta lògica.

Van arribar a les pedres. Tots tres buscaven el mateix: el rastre de sang que devia haver deixat el professor en arrossegar-se cap a algun lloc.

Però allà no hi havia ni una gota de sang.

—On és el mort? —el conductor va repetir la pregunta.

—Era aquí —va assenyalar l’Adela.

—Ho han netejat, fixeu-vos —va fer notar en Lluc.

—Això vol dir que… —va balbucejar en Nicolau.

—Vol dir que ens heu pres el pèl i que ja heu begut oli —va començar a cridar l’altre agent.

Anaven a posar-los les urpes al damunt.

En Lluc va ser el primer a reaccionar.

—Fotem el camp!

L’Adela també ho va fer, gairebé en una fracció de segon. Quan va començar a córrer, en Lluc ja li duia una gambada d’avantatge. En Nicolau va ser més maldestre.

—Ja et tinc! —va cantar triomfant el conductor mentre el subjectava pel coll.

—Nicolau! —va cridar en Lluc.

L’ostatge va passar un moment de pànic. Només un. Es va recuperar en sentir la veu del seu amic. Va ser com si rebés una ordre o una descàrrega elèctrica. Es va girar, li va clavar una bona puntada de peu a la canella i, just quan començava a fer salts sobre l’altra cama, encara subjectant-lo, li va clavar una segona puntada de peu.

L’urpa es va obrir.

I en Nicolau no va perdre ni un segon.

En la seva cursa accelerada gairebé va atrapar en Lluc i l’Adela, que li portaven un bon avantatge, mentre per darrere els crits dels dos agents de la Guàrdia Urbana s’elevaven en un accés d’ira per sobre dels seus caps.

Això sí, no els van disparar com van arribar a pensar.