Capítol 16

(Meitat dels quadres negres d’un tauler d’escacs)

El senyor Josep sempre anava de blau, ja que duia una bata d’aquest color, un guardapols que era com el seu uniforme de treball. I vivia en una caseta de color verd, a la part del darrere de l’escola. No era un espia, sinó una bellíssima persona. Tanmateix, com que havia de vetllar per l’ordre d’un centre tan gran, de vegades es veia obligat a posar-se dur perquè no se’l rifessin i, si calia dir alguna cosa al director, ho feia. La gran majoria dels alumnes l’apreciava moltíssim.

—Acabarem anant als Jocs Olímpics!

—Mai no havia corregut tant a la meva vida!

—Però ja només ens falten dos problemes!

—Nicolau, no et quedis enrere!

—Ja us atraparé!

—I un be negre! Au, va, corre!

—Què és això? Una venjança?

—El temps se’ns acaba!

El rellotge de l’església els ho va recordar. Fins i tot en Nicolau va doblar els seus esforços. Al cap i a la fi, ell era l’heroi de l’última pista. Allò li donava ales.

Van arribar a l’escola en un altre temps rècord i la van vorejar per la dreta, que era el camí més curt. Quan van veure la caseta de color verd del senyor Josep, amb la porta i les finestres tancades, es van alarmar un cop més. A penes podien parlar.

—I… si no… hi és?

—Doncs deurà ser… a l’escola!

—Si la pista deia… casa verda, espia blau, Josep i pista 7, és perquè… ha de ser aquí segur. En Flip va planejar això… molt bé.

—Si no hagués estat perquè casualment el va matar el mateix que ell va escollir per fer el maleït joc…

Cada cop que es recordaven que l’artífex de tot allò era mort, se’ls refredaven els ànims i se sentien molt malament.

Però ara tot el que els feia tirar endavant era la determinació ferotge de venjar aquella mort.

Van arribar a la casa. En Lluc va tocar el timbre. Van esperar inquiets, panteixant per la correguda que acabaven de fer. De seguida van sentir unes passes darrere de la porta i van respirar alleujats. Però quan es va obrir el batent de fusta, qui va aparèixer va ser l’esposa del senyor Josep, la senyora Eulàlia.

—Hola, que voleu res? —els va somriure dolça però estranyada.

—Voldríem veure el seu marit.

—Sí, el senyor Josep.

—Que hi és?

Com que tots tres van parlar alhora, la dona va trigar un parell de segons a reaccionar.

—Vaig a buscar-lo. Espereu-vos aquí. És a la part del darrere fent no sé què.

Els va deixar sols a la porta, nerviosos, inquiets.

En Lluc mirava un edifici en construcció, a prop d’on es trobaven ells. Les màquines abocaven formigó en unes planxes enormes. Gairebé per associació es va recordar del cos cobert de sang del professor de matemàtiques i de la seva sorprenent desaparició.

—I si es trobés en un lloc així?

—Qui? —va preguntar l’Adela.

—El profe de mates.

—On?

—Ficat en formigó.

—Au, va, no diguis bestieses! —l’Adela es va estremir.

—On el deu haver portat, l’assassí?

—Segur que l’ha amagat —va intervenir en Nicolau, ja més recuperat.

—És el que jo dic —va continuar en Lluc—. Si l’assassí vol fugir a les sis, ha de procurar que ningú no trobi el cos no només abans d’aquella hora, sinó durant els pròxims dies.

—Potser l’ha llençat a un abocador —va afirmar en Nicolau.

—O potser l’ha cremat —en Lluc va aportar una altra teoria.

—O potser l’ha esquarterat —va continuar en Nicolau.

—O…

—Voleu fer el favor de callar? —va cridar l’Adela espantada—. Sou uns animals!

—Bé, només són idees —es va justificar en Lluc.

—I tu llegeixes novel·les policíaques? —es va estranyar en Nicolau.

—És diferent, a les novel·les no conec la persona morta!

En Lluc no estava disposat a renunciar a les seves disquisicions mentals.

—Encara hi ha una altra cosa —va assenyalar—. És ben clar que l’assassí és un home.

—Per què? —va voler saber en Nicolau.

—Perquè una dona no hauria pogut carregar-lo, pesava massa —va ser categòric—. Érem al bell mig del solar.

—I no només va fer això, sinó que a més va netejar la sang del terra en pocs minuts —va intervenir l’Adela, aquest cop mostrant més interès.

—I si era una dona forta?

—No va tenir temps.

—I si tenia un còmplice?

Va ser automàtic. Tots tres van mirar amb recel i inseguretat més enllà de les parets de l’escola, per si de cas notaven alguna cosa estranya. Algú amb uns prismàtics o qualsevol cosa per l’estil. Potser un rifle de precisió amb mira telescòpica.

Van tenir un bon ensurt quan van sentir la veu sonora i rotunda del senyor Josep, acostumat a cridar i a imposar-se amb força fent servir aquell to.

—Hola, nois!

Es van girar i el van mirar. Duia la seva bata blava habitual. I somreia.

—Us estava esperant —va dir l’home.

—Ah, sí?

—El senyor Romero em va dir que vindríeu i que us donés això.

Era el sobre marcat amb l’última pista i el problema 7.

—Gràcies —l’Adela va allargar el braç.

—Un moment, un moment —el va retenir a la seva mà—. Em va dir que us el donés si arribàveu abans de les sis.

—Encara no són les sis —va assegurar en Lluc.

—Falta molt per a les sis —va dir en Nicolau amb vehemència, però la veritat era que a penes faltaven dos quarts d’hora.

—Bé, doncs aquí el teniu —va estendre la mà amb el rectangle de paper.

L’Adela el va atrapar.

—Gràcies, senyor Josep —van iniciar la retirada.

—Es pot saber en quin embolic us heu ficat? —el bidell de l’escola va decantar el cap amb la cella de l’ull esquerre arcada.

—És una història massa llarga.

—Doncs el professor Felip Romero semblava força content quan em va donar aquest sobre per a vosaltres.

—És que…

No sabien què dir-li.

I el temps s’acabava. Ara de debò.

—Ja ens veurem dilluns!

Van arrencar a córrer, van sortir de l’escola i van tornar a la cantonada on havien resolt els primers problemes. Un cop hi van aterrar i es van sentir protegits, l’Adela ja estava obrint el sobre amb una mà nerviosa.

—Au, va, llegeix, llegeix —frisava en Lluc amb els nervis crispats.

I va llegir:

Problema 7: Quan fa la diagonal AB?

Pista per trobar l’últim sobre: L’últim sobre, estimats meus, és en una estàtua. De quina estàtua es tracta? Si la trobeu i encara teniu temps, podreu aconseguir el sobre i resoldre l’últim problema. Si us equivoqueu d’estàtua i aneu justos de temps, no ho aconseguireu. Així doncs, ull viu! Hi ha dues estàtues possibles, la del parc, que es troba a deu minuts corrent en una direcció, i la de la plaça, que és a deu minuts corrent en la direcció oposada. Segurament només tindreu una oportunitat. Quina és l’estàtua bona? Si sabeu resoldre la pista final, ho esbrinareu.

Pista: Un explorador es troba amb dos indígenes que pertanyen a dues tribus diferents. Una tribu és la dels falsos, la dels que sempre menteixen, i l’altra és la dels autèntics, la dels que sempre diuen la veritat. Un dels indígenes és alt, l’altre és baix. L’explorador els pregunta: «On és l’estàtua amb el sobre de l’última prova?». L’indígena baix li diu: «Al parc». I l’indígena alt li respon: «A la plaça». Però qui menteix i qui diu la veritat? Per tal de saber-ho, l’explorador els interroga un cop més. Al més alt li pregunta: «Ets de la tribu que sempre diu la veritat?». I l’indígena alt li respon: «Sí». Tot seguit pregunta al més baix: «Ha dit la veritat?». I l’indígena baix li respon: «No». Qui diu la veritat, l’alt o el baix? Si ho esbrineu, sabreu on és el sobre.

Nota: Ara que heu arribat fins aquí no em falleu, eh? Ànims!

Com ja els havia passat altres vegades, la complexitat de la pista els superava i es van oblidar del problema.

—Quina bajanada, això de la veritat i la mentida!

—Que fort!

—Com vol que sapiguem qui diu la veritat i qui diu una mentida, per l’amor de Déu?

—Au, vinga, que és l’última pista…

—Si ens equivoquem d’estàtua, ja no tindrem temps d’anar a l’altra, de resoldre el problema i de trobar l’assassí. L’hem d’encertar!

—I si ens ho juguem a sorts? És el cinquanta per cent!

—Després de l’esforç que ens ha costat arribar fins aquí fent servir el cap, vols que ens arrisquem al final temptant la sort?

En Lluc va intentar restablir la calma.

—I el problema? —va dir.

—És fàcil, es resol amb una equació insignificant —va dir l’Adela—. La suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, que ja no us en recordeu?

—Vols dir? —va dubtar en Nicolau.

—I tant!

—Demostra’ns-ho.

Va passar el bolígraf, que s’havia quedat ell, a la seva amiga. L’Adela va començar a buscar la hipotenusa del triangle format per A, B i C, bo i mesurant les rectes AC i CB.

En Lluc va mirar fixament el dibuix. Un somriure sobtat va aparèixer al seu rostre.

—No és necessari que multipliquis, ni que sumis ni que restis ni res —li va dir.

—Ah, no? A veure.

—El resultat és 16.

—Sí, home!

—T’asseguro que és 16.

—Com ho saps? —va balbucejar en Nicolau.

—És un truc per fer-nos perdre temps. No veieu que la recta AB és exactament igual que la que podríem traçar de C a D, i que en aquest cas és el radi de la circumferència, és a dir, 16?

L’Adela es va adonar que en Lluc tenia raó.

—Molt bé! —es va sorprendre.

—Genial! —va assentir en Nicolau.

—Doncs hem guanyat uns minuts preciosos —va reconèixer la noia—. Si ara esbrinem quin dels dos indígenes diu la veritat…

Es van concentrar en l’endevinalla de les dues tribus.

—Si l’alt diu la veritat, el baix… —va començar a raonar en Lluc.

—Però si diu una mentida i l’altre… —en Nicolau va intentar seguir el fil d’un raonament lògic.

—Suposem que qui menteix és el baix —l’Adela buscava un camí per desxifrar l’enigma.

Se sentien perduts.

I anaven contra rellotge.

Deu minuts fins a una de les dues estàtues, més el temps que trigarien a resoldre l’últim problema, més el que trigarien a lligar-ho tot i després anar a buscar l’assassí per vigilar-lo, seguir-lo i denunciar-lo abans que no s’escapés…

—No ho aconseguirem pas —en Nicolau es va enfonsar.

—És massa complicat, ens haurem d’arriscar —va suggerir en Lluc—. Jo proposo que anem a la plaça.

—No, no… —l’Adela es va aferrar a les seves deduccions—. Deixeu-me pensar. No digueu res més.

Van callar.

—Vejam… Quan l’alt diu que sí… Suposem que és de la tribu dels que diuen la veritat. Això voldria dir que sí que diu la veritat. Però si és de la dels mentiders… ha de mentir i llavors… la resposta continuaria sent que sí!

Estaven blancs.

—Així doncs… —va intentar continuar en Lluc sense aconseguir-ho.

—Així doncs si el baix ha dit que no, que l’alt no ha dit la veritat… ell també està dient la veritat quan assegura que el seu company és un mentider!

En Lluc i en Nicolau s’havien perdut, però en veure l’entusiasme de l’Adela es van adonar que ella estava segura de les seves deduccions detectivesques.

—L’alt menteix i el baix diu la veritat! El sobre és a l’estàtua del parc!

Apa, tornem-hi. A corre-cuita.

Però com que eren tan a prop, ningú no va protestar. Cada segon comptava.

I en deu segons eren tres puntets a l’horitzó urbà, corrent com bojos.