EPÍLEG

L’estrella del rock

Cançó 25

QUAN va obrir la porta de casa seva, no s’ho podia creure.

Sis mesos de gira. Sis mesos sense trepitjar aquell terra familiar. Sis mesos fent concerts sense parar, amb el seu grup, d’un costat a l’altre, a Espanya i a mig món. Sis mesos d’intensa i meravellosa bogeria.

La Banda d’en Domènec era número u a tot arreu, i Sílvia la cançó de l’any.

Bé, ara per fi tindrien temps de casar-se.

Ella, evidentment, ja no treballava al forn. Se l’havia endut per poder estar junts durant la llarga gira. Era el seu principal suport, consellera, ajuda i font d’inspiració. Acabava de deixar-la a casa dels seus feliços pares.

Va deixar la guitarra, de la qual mai se separava, i es va treure el disc de la butxaca. Entre concert i concert, havien continuat treballant intensament. Tenia tantes cançons que ja es podia morir. No se li acabarien mai. Però de fet… s’adonava que ja no el necessitava. Ara les melodies, les lletres, sortien molt més lliurement.

Però el disc màgic era el seu amic.

Sempre estarien junts.

Mentre hi pensava, van trucar a la porta.

Els veïns? No, perquè allà no en tenia. I ningú sabia l’adreça de la casa nova. Potser les seves fans, que aquestes sí que estaven a l’aguait i l’empaitaven per demanar-li coses a cada moment. Tot i que les adorava, a vegades eren molt esgotadores.

Va obrir la porta i gairebé de seguida els ulls, abans d’acabar obrint també la boca.

—Vostè! —va cridar.

El Senyor de la Música.

Allà.

—Hola, Zosi —va saludar-lo somrient amb una amistosa sensació de pau.

Estava igual que mesos enrere, quan va anar a parar a la botiga per casualitat després del desastre a Karma Discos. I també vestia igual. Era com si el temps no transcorregués per a ell.

En Zosi es va llançar als seus braços, un cop superada la sorpresa, i el va abraçar.

—Gràcies —li va dir emocionat—. Gràcies.

—Oh, d’acord, d’acord —va aconseguir dir l’home, masegat.

—No sé com ho va saber, però el cas és que ho va saber, i em va vendre aquest meravellós disc.

—Jo diria que se’t notava molt, amic meu —va convenir el Senyor de la Música—. Tenies notes musicals, cançons i poesies sortint-te per les orelles. No calia ser gaire llest per veure-ho. I eres bo, per això et vaig donar el disc. No es pot donar una cosa així a un mediocre, perquè la mediocritat segueix sent mediocritat encara que la vesteixis de seda. Tu, en canvi, eres brillant, com s’ha demostrat. M’agraden molt les teves cançons, especialment Sílvia.

—Va ser la primera que vam compondre junts.

—Sí, ja conec la història. —Li va fer l’ullet amb complicitat—. És molt bonica.

En Zosi va saber que no es referia a la cançó, sinó a la seva nòvia.

—Tampoc la tindria si no hagués estat per vostè. Va ser la seva música la que em va donar ales, la que em va omplir de coratge.

—No et pensis que tot ho va fer el disc, amic meu. Et repeteixo que tot el que has aconseguit era dintre teu. Només necessitaves un llevataps. Els passa a molts joves; tenen moltes coses en el seu interior, però no saben com treure-les a fora, ni quan, ni de quina manera. I quan el que posseeixen és talent artístic… Ah, Zosi, l’art no es pot mesurar, només se sent, creix i creix i ens inunda, i és tan fort que ens podria fer esclatar!

—Ho sé molt bé —va dir en Zosi.

—En fi —el Senyor de la Música es va fregar les mans amb satisfacció—, ara que ja està tot com havia d’estar, he vingut a buscar el disc.

En Zosi es va quedar blanc.

—No! —va exclamar.

—Em temo que sí, noi.

—El necessito!

—Ara ja no. I ho saps.

—Però és que és… el meu amic!

—Només és un disc, tot i que sé com t’agraeix que diguis això d’ell.

—Em va costar molt «saber utilitzar-lo», però ara…

—Zosi —el Senyor de la Música va posar-li una mà al braç—, la vida sempre és així, una mica de felicitat, una mica d’amor, una mica de mala sort, i tot amanit en funció de com siguem nosaltres. Tu ets optimista, vital, valent, honrat, bona persona… Has aconseguit el que sempre havies somiat. Et vaig donar el disc perquè el necessitaves, res més. Ara cal que entenguis que també el poden necessitar més persones.

—Nous músics?

—És clar. Aquest disc ha passat d’una mà a l’altra des de fa molt temps. Com et penses que van començar, els Beatles?

—Què diu ara! —Es va quedar bocabadat.

—No has sentit dir que John Lennon i Paul McCartney ja tenien més de cent cançons compostes quan van començar?

—Qui més l’ha tingut?

—Oh, ja he parlat massa. —El visitant es va posar a riure.

—M’està enganyant. —En Zosi no s’ho va creure—. Als temps dels Beatles no hi havia discos compactes.

—Naturalment —va assentir el Senyor de la Música—. És que al començament, quan el vaig trobar, no era així. Era un disc molt antic, per a fonògrafs, un «disc de pedra», com solem dir-ne ara. Després es va convertir en un elapé de vinil i, finalment, ara és un CD. Més endavant ja ho veurem.

—Com ho fa per canviar?

—No ho sé. S’adapta als temps.

—Sí que ho sap, però no m’ho vol dir. Vaig anar a la seva botiga, i havia desaparegut. Vostè és…

No va trobar la paraula adequada. Un mag?

I si el Senyor de la Música no era d’aquest món?

—Zosi, aquí tens els teus deu euros amb vint cèntims. És el que vas pagar pel disc. Te’l torno a comprar.

Es va trobar amb els diners a la mà.

I, en aquell instant, el disc va sortir volant pel seu compte des del lloc on l’havia deixat, per retrobar-se amb el seu amo.

—Ha estat un plaer, amic meu. —L’home es va acomiadar allargant-li la mà dreta.

En Zosi la hi va estrènyer.

—Gràcies —va ser l’única cosa que va poder dir.

El Senyor de la Música va fer mitja volta i es va allunyar unes quantes passes. I a mig parpelleig d’en Zosi, per impedir que les llàgrimes li caiguessin des de les fonts obertes dels seus ulls, va desaparèixer.

En algun lloc llunyà es va sentir Sílvia.

En Zosi va somriure.