CD 1

El Senyor de la Música

Cançó 1

EL LOGOTIP de Karma Discos brillava a la sala d’espera com si fos un anunci màgic, un passatge al paradís. «Xac» i «ffsss…», s’encenia i s’apagava escampant estrelletes. Estava fet de neó vermell i blau, i la guitarra animada que hi ballava al mig es trobava asseguda en posició de lotus. Una guitarra fent zen. Però la combinació resultava tan suggestiva com càlida.

O, si més no, així li ho semblava a ell.

Feia tants anys, des que era petit, que somiava ser allà, gravar i editar per a Karma Discos, que ara que es trobava a les portes de la decisió més important de la seva vida…

No s’ho podia creure.

En qualsevol moment apareixeria en Daniel Mont-roig, el rocker, o l’Edelmira Pastrana, la líder de Tempesta de Plomes, o fins i tot Flux & Maxi, que tot i que es deia que no s’entenien gens ni mica, anaven sempre juntes a tot arreu, al cim del seu èxit. I no solament es tractava dels músics i artistes que ara mateix funcionaven. Hi flotava l’essència dels Adormits, i de Plexiglàs & Cartó, i de J. J. Jotes, i de tants i tants altres que durant els molts anys d’existència de la discogràfica havien omplert el món de cançons i èxits.

Perquè era a la sala d’espera de Karma Discos.

Ell, en Zòsim Garriga i Garriga!

Bé, en Zosi per als amics i per als discos i per a la fortuna que l’esperava d’aquí a cinc o deu minuts.

Es va omplir els pulmons d’aire i el cap de sensacions. Un dia, quan l’entrevistessin i expliqués la seva vida, o les seves experiències, o quan escrivís les seves memòries, hauria de dir exactament com se sentia en aquell moment.

I com se sentia? Doncs nerviós. Molt nerviós.

Al cap i a la fi havien tingut la seva maqueta a prova durant tres mesos. Tres mesos! Això volia dir que l’havien escoltat bé, que l’havien estudiat, esmicolat, analitzat, i que, finalment, n’estaven segurs. Si no els hagués agradat, li ho haurien dit al cap d’uns dies, o no li haurien trucat. Però li havien trucat. Era allà.

Els segons transcorrien molt lentament.

«Zosi, la revelació de l’any», «Zosi, la música del mil·lenni», «Zosi, la veu», «Zosi…».

I si no els agradava Zosi? Era el seu nom, sí, però… El seu pare li havia fet una mala jugada. Zòsim! Calia seguir la tradició i tot aquest rotllo, però… Zòsim?

No hi havia cap rocker que es digués Zòsim.

Va fer tamborinar els dits a la cama, va mirar la porta tancada de la sala d’espera, es va posar més nerviós pel tecleig i es va aixecar. Va fer un parell de passes, es va aturar per la presència de la paret frontal, va recular i va tornar a aturar-se. El neó gairebé era hipnòtic. «Xac-ffsss…». Més passes. «Xac-ffsss…». Començava a semblar un lleó engabiat. «Xac-ffsss…».

El presentarien al director, al cap de promoció, a l’advocat, per començar a parlar de contractes. Hauria de buscar-se’n un. I un mànager! Això en primer lloc. No hi havia cap estrella que presumís de ser-ho que no tingués l’habitual mànager que l’emparava, protegia, discutia, mimava i vetllava. Les fans eren terribles!

I li agradaven tant.

Centenars, milers, milions de noies enamorades d’ell.

I cridant: «Zosi! Zosi! Zosi!».

Les escenes que se li amuntegaven al pensament eren tantes i tan fortes que li va començar a rodar el cap, amenaçant d’esclatar-li. Hauria de prendre-s’ho amb calma.

No, res de calma! Ja feia vint-i-cinc anys que estava calmat! Ara…, un, dos, tres, marxa!

Aquest era l’esperit del rock!

Ja descansaria quan es morís, o quan fes vint anys de carrera i tingués uns dos-cents discos d’or i platí. Tenia tantes coses a dins, tant per treure i gravar i oferir. Tantes cançons, tantes gires. Estimava la música d’una manera tan absoluta.

Vinga, vinga! Què esperaven?

En aquell moment es va obrir la porta de la sala d’espera.

—Zòsim, home! Que content que estic de veure’t! —va cantar el gran somriure d’una cara familiar que va entrar a l’estança.

Cançó 2

LA CARA es va concretar. El somriure es va mantenir. La veu el va inundar de dalt a baix.

La cara era familiar. El somriure, fals. La veu, gèlida.

Es va quedar mirant l’aparegut, que vestia d’una manera estranyament ambigua, jaqueta blava, pantalons vermells, una samarreta de L’Hem Feta Bona, botes de punta. Els cabells, molt llargs per darrere i recollits en una cua, eren molt curts per dalt, i amb blens verds i grocs.

Continuava semblant-li ambiguament familiar…

—Zòsim, home! No te’n recordes, de mi?

Se’n va recordar, de cop i volta. Però, de tota manera, el nouvingut no va perdre gaire temps a aclarir-li-ho. Amb un cop a l’espatlla dreta, que gairebé el va fer caure de costat, de tan paralitzat com estava, li va cridar:

—Sóc jo, en Solanes! En Just Solanes! De l’escola!

En Solanes. El seu torturador oficial. El seu malson vivent. No hi havia dia que no li clavés mitja dotzena de clatellades, o que no li prengués alguna cosa, o que no li trenqués qualsevol objecte que portés a sobre susceptible de ser trencat. Era molt més que una mala bèstia: era un sàdic. Es divertia torturant tot allò que es bellugués. Arrencava les ales a les mosques, lligava petards a la cua dels gossos, tancava els gats en llocs perillosos perquè quan algú obrís la porta l’animal li saltés al damunt ensenyant les urpes, es burlava dels qui tenien un defecte, es ficava amb les noies en actitud masclista, feia xantatge i amenaçava durant els exàmens perquè el deixessin copiar o en cas contrari les seves represàlies encara eren pitjors, calava foc a les coses com un piròman, era boig…

—So… la… nes… —va quequejar en Zosi, congelant un somriure de circumstàncies.

—És clar, home! —Un altre cop al braç, ara l’esquerre, per equilibrar la vertical i els blaus—. Qui ho havia de dir! Però mira que…!

—Treballes aquí? —Va aconseguir formular la frase sencera sense entrebancar-se.

—Col·lega, què dius? Però si sóc el secretari personal d’en Pep Montagut, el cap de promoció. Ja ho veus! Què hi fas tu, en aquest temple de la bona música? Rascant la guitarra? Ai, senyor, però si a l’escola ja eres estrany!

No era estrany. Era normal. L’estrany era en Just Solanes, que de just no en tenia res. La pitjor de les bèsties semblava un angelet al seu costat. Alien, Freddy, el Ninot Diabòlic i tots els altres monstres cinematogràfics eren dolces nimfes comparades amb ell.

En Zosi va tenir un calfred.

La seva maqueta, les seves cançons, el seu èxit…

Què hi feia en Solanes allà?

—Hem sentit la teva cinta —va dir-li.

—Ah.

—Llàstima, perquè ets bo, tens cosetes, toques bastant bé, compons amb gràcia, però et falta… —Va mirar el sostre buscant la paraula adequada i degué trobar-la allà, ja que va concloure la seva primera exposició amb un rotund—: Ànima. Això, et falta ànima.

—Jo…

—Vinga, home, no et desesperis! No et devies pensar pas que això seria tan fàcil, fer una maqueta, arribar i gravar? No ets tan ximple, oi?

Una altra trompada, ara en ple plexe celíac. Es va quedar sense alè.

—Estàs verd, però d’aquí a uns quants anys…, qui sap. Bé, a Karma estem oberts a tot, no faltaria sinó, i tractant-se d’un excol·lega meu…! Les portes obertes, Zositet, de bat a bat! Que per a això sóc aquí!

—O sigui que… —Va aconseguir arreplegar una mica d’aire per xiuxiuejar la frase.

—Zositet, no et rendeixis!

La cinta que havia gravat amb tant d’amor va aparèixer a la mà d’en Solanes. La seva cinta. Les seves cançons. La seva vida. Va lliurar-la-hi i seguidament tot va canviar, la falsa alegria, el to jovial i l’aparent cordialitat. Es va situar al seu costat, li va passar un braç per damunt de les espatlles i, de manera delicada però ferma, el va empènyer cap a la porta.

—Escolta, m’ha agradat molt veure’t i recordar vells temps. No saps com ric a vegades veient la teva cara o la d’en Freixes!

A aquest últim li havia trencat una cama «accidentalment».

—Quins temps, Zositet! Llàstima que ja no puguin tornar! Que bé que ens ho passàvem, eh?

Ja havien sortit de la sala d’espera. Caminaven per un passadís ple de fotografies de les estrelles de la discogràfica en direcció a la porta que donava a l’exterior.

A l’oblit.

—Com has pogut ficar-te aquí si no tenies ni tan sols una mica de bon gust per a res, i encara menys oïda per a la música? —es va atrevir a preguntar al seu odiat excompany.

—Ui, mira-te’l! —En Just Solanes va ensenyar-li les dents i li va clavar l’urpa a l’espatlla—. D’oïda no en dec tenir, però de barra… El món és dels qui saben per on trepitgen, amic meu! Aquest és un negoci implacable, i hi fan falta persones fortes, com jo. Ja saps que a l’escola era tot un caràcter, no?

El que era…

En Zosi va tenir un calfred. Havien arribat a escoltar la cinta els responsables de Karma Discos? I si en Solanes l’havia vist i…?

El calfred, de tan horroritzat com estava, li va recórrer el cos de dalt a baix.

Perquè ja era tard.

Es trobava a la porta de Karma Discos, disposat a rebre la puntada de peu al cul final i a caure en l’oblit.

—Torna algun dia, Zositet! I no et desanimis, eh?

—Jo…

Una última plantofada a l’esquena. Tan forta que va sortir projectat tres metres. Quan va poder aturar-se i girar el cap, si més no per treure la llengua al seu torturador, aquest ja havia entrat a dins i havia tancat la porta del gran imperi discogràfic.

Cançó 3

LES PARAULES d’en Solanes li ressonaven a les orelles, se li espargien pel pensament, li escampaven ecos burletes per tot el cap, que en aquell moment devia estar buit ja que era incapaç de sentir res.

«Llàstima, perquè ets bo, tens cosetes, toques bastant bé, compons amb gràcia, però et falta… ànima. Això, et falta ànima», «Vinga, home, no et desesperis! No et devies pensar pas que això seria tan fàcil, fer una maqueta, arribar i gravar? No ets tan ximple, oi?», «Estàs verd, però d’aquí a uns quants anys… qui sap», «Zositet, no et rendeixis!».

Va tenir ganes de llençar la cinta, la seva preciosa maqueta, en una paperera.

Es va contenir perquè s’hi havia gastat tots els estalvis.

I, a més, hi havia posat alguna cosa més que il·lusió: la seva vida, el seu cor, aquella ànima que el seu inepte, insuportable i inaguantable turmentador infantil deia que li faltava.

Però potser sí. Potser en Solanes tenia raó. Al cap i a la fi els dies d’escola havien passat. Aquell tros de bèstia seguia sent tan brètol i antipàtic com abans, però ja no eren nens. Potser no era bo, ni tan sols mediocre o regular. Potser era dolent. Purament, simplement i directament dolent. Somiador, però dolent. Per això encara no havia aconseguit fer res de profit a la vida, mentre que el seu enemic…, secretari del cap de promoció de Karma Discos! Quina bestiesa!

Va mirar la cinta. Gairebé podia sentir-la.

Els seus milers, milions de fans, passaven de llarg. L’èxit no trucava a la seva porta. Les gires, els discos, haurien d’esperar.

Havia de treballar molt, moltíssim més, o deixar-ho córrer.

Penjar la guitarra.

Però la música li agradava tant, tantíssim.

Ni tan sols es va adonar per on caminava. Les seves passes l’havien allunyat dels carrers principals. Acabava de perdre’s. Vagava sense rumb per una zona desconeguda de la ciutat, una zona fosca, bruta, en la qual amb prou feines hi tocava el sol. La zona del fracàs. Podia percebre-ho, aspirar-ho, mastegar-ho lentament al cap i a l’estómac. I si no aconseguia mai ser una estrella…, tota la resta li importava ben poc. Valia la pena viure? De què serveixen els somnis quan s’esvaeixen com una pluja de tardor carregada de tristesa?

Es va aturar espantat per aquestes idees tan negres.

Quina depressió que havia agafat.

No, bé, la veritat era que no feia falta tant. Això de ser una estrella sonava bé, però tampoc calia. En el fons s’acontentava a ser un artista, un cantant, compositor, guitarrista. Amb això n’hi hauria prou. Tocar de peus a terra. No tothom naixia geni, ni valia per a geni. Un veritable artista era el que tant se li’n donava l’èxit, i era honest amb ell mateix i amb els altres.

Honestedat.

Aquesta era la paraula.

Ho va veure clar.

Tan clar com el rètol de la botigueta de discos que, de sobte, en alçar el cap, va aparèixer allà, davant dels seus ulls, a la cantonada.

«EL SENYOR DE LA MÚSICA».

Una botigueta atrotinada, fosca, gairebé tan bruta com el carreró, però carregada, farcida de discos, i amb tot el sabor de les coses veritables, antigues, autèntiques.

Hi va entrar sense pensar-s’hi.

Cançó 4

SEMBLAVA mentida que en un espai tan estret hi cabessin tantes coses. Hi havia discos de vinil i compactes, cassets i fins i tot els vells discos «de pedra» —els anomenaven així— antediluvians, dels de començaments del segle XX, per sentir amb fonògrafs de corda. Pures relíquies. Menys al sostre, cobert de pòsters de cantants i grups, a les parets no hi havia cap escletxa lliure. Qualsevol visitant —i només n’hi cabia un cada vegada— es veia obligat a moure’s amb compte, a poc a poc, entre les atapeïdes fileres de gravacions. No hi faltaven objectes de colleccionista, de «culte», com discos de vinil transparent, discos amb diferents formes, amb fotografies impreses o pirates. Allò era un veritable paradís.

Hi sonava una encisadora música de violins i piano, que convidava a relaxar-se, a oblidar-se del temps.

En Zosi es va quedar impressionat i sense alè. Com era possible que no conegués aquella botiga tan meravellosa?

Va començar a moure’s entre aquella pila de tresors. Les seves mans van començar a buscar, per inèrcia, lliscant aquí i allà amb velocitat experta. Passava els discos de vinil a bon ritme, i en tenia prou veient-ne les portades per saber de què o de qui es tractava, si el tenia o no. I feia el mateix amb els CD, si bé en aquest cas, amb les cobertes tan petites, a vegades havia d’aturar-se a llegir un títol o observar millor les característiques de la portada.

Hi havia veritables meravelles, joies immortals, incunables. Molts ja els tenia, d’altres no. Aquella era una botiga per arruïnar-se.

—Jo no em puc arruïnar, perquè ja ho estic —es va dir apesarat pel pes de la realitat.

Va pensar que valia més anar-se’n, sense caure en la temptació de mirar més. Acabaria comprant alguna cosa, i després no podria menjar durant una setmana. Li havia passat tantes vegades… Quan l’estómac rondina, no serveix de gaire tenir l’esperit satisfet.

—Els discos no es mengen —va lamentar.

El cap va donar l’ordre als peus. Els va dir: «Mitja volta i al carrer». Els peus devien fer el sord, o de tan lluny que es trobaven del cap ni el sentien. Es van mantenir aferrats a terra dins la botiga, fent passes curtes entre les prestatgeries. A en Zosi li queia més i més la bava.

—Oh, aquest feia anys que el buscava! Ah, el primer de…! Ui, el doble en directe de…! Mmm…!

Era músic, o volia ser-ho. Necessitava escoltar discos, com més millor. Per més que en tingués a casa seva, sempre hi havia alguna cosa més de la qual aprendre, de la qual extreure una idea, en la qual inspirar-se. I en aquella meravellosa botiga…

EL SENYOR DE LA MÚSICA.

Qui devia ser l’amo?

Perquè, a sobre, no hi havia ningú. Però ningú, ningú, ningú. Tothom podia entrar-hi, arrambar uns quants discos, i marxar sense més ni més. Va mirar si hi havia càmeres enlloc…, però, com podia haver-hi càmeres en un cau rovellat com aquell? L’amo, que no devia vendre ni un mal disc, probablement havia sortit a prendre un cafetó al bar.

Va treure el cap per la porta del carrer.

Quin bar?

Allò semblava el cul més amagat de la ciutat.

—Bon dia.

La veu va sonar a la seva esquena, i en Zosi va fer un bot a causa de l’ensurt que de poc el fa caure a terra. Amb el cor agitat, fent-li salts de perxa sense perxa dins del pit, va girar el cap sorprès.

I el va veure.

No tenia ni idea d’on havia sortit, però era allà.

Va entendre a la perfecció allò d’«EL SENYOR DE LA MÚSICA».

Cançó 5

ERA UN HOME, més aviat un vell, sense edat. El seu rostre estava revestit d’harmonies, com si les arrugues que el cobrien formessin pentagrames celestials plens de notes màgiques. Els seus ulls eren dolços, brillants, i tanmateix tenia la mirada més profunda i esglaiadora que en Zosi hagués vist mai. Duia els cabells molt llargs per darrere i pels costats, i es cofava la part superior del cap amb una espècie de gorra enorme, com la dels jamaicans, per ficar-hi a dins la seva cabellera rasta. La duia inclinada sobre el costat esquerre i li conferia un aspecte modern i especial, de passota divertit. Vestia d’acord amb la gorra, una jaqueta brillant i tornassolada, perlejada d’instruments musicals gravats, pantalons negres i camisa d’un viu i intens color vermell. Tenia unes mans increïbles, amb dits llargs de pianista, i sense la més petita arruga.

En Zosi va parpellejar, encara espantat.

D’on havia sortit?

A la botigueta no s’hi veia cap porta que donés a un magatzem o a la típica «part del darrere». Res.

—Ho-o-ola, bon dia —va correspondre a la seva salutació.

—Buscaves alguna cosa en concret?

—Només tafanejava.

—Ah.

Cap dels dos es va moure. En Zosi va pensar que l’home devia vendre un disc molt de tant en tant. I ell tenia bon cor. Potser si trobava alguna cosa realment interessant, i a bon preu…

—Té una botiga molt ben assortida —va comentar.

—És la millor —va somriure amb orgull el venedor.

—És seva?

—Sí.

—Hi entén, de música?

—Tu què creus?

En Zosi el va mirar als ulls. O, més aviat, cal dir que la mirada de l’home es va apoderar de la seva. Durant un o dos segons… va ser com si li esclatessin a les pupil·les totes les músiques del món, totes les harmonies, totes les cançons i simfonies. Va sentir-les de nou al pensament i a l’ànima, bo i inundant-li el cos. En acabat, es va sacsejar com si acabés de ser desconnectat d’una batedora musical, o s’acabés de desendollar d’un Internet sònic universal.

—Escolti, qui és vostè?

—El Senyor de la Música.

—Ja, però el seu nom…

—Sempre m’han dit així. Aquest és el meu nom. I tu?

—Jo em dic Zòsim, però tothom em diu Zosi.

—Un bon nom. El teu sant és el vint-i-sis de desembre.

—Caram, com ho sap? —Ell va al·lucinar—. Em pensava que era l’únic Zòsim del món, i que ningú havia sentit parlar mai d’aquest nom.

—Sé una mica de tot, el que cal. —El venedor de discos va arronsar les espatlles—. Tractar amb el públic requereix mà esquerra. Cal saber vendre, i també conèixer una mica la persona que vol comprar. Tu, per exemple.

—Jo?

—T’agrada la música, somies ser artista, no tens gaires diners, estàs trist, però et sents viu i ple d’esperances.

—Com ho sap, tot això?

—És fàcil. Sé que t’agrada la música perquè ets aquí, a la meva botiga. Ningú entra en una botiga de discos si no li agrada la música. Crec que somies ser artista per aquesta cinta que et surt de la butxaca. Hi ha el teu nom escrit, de manera que és una maqueta amb les teves cançons. Puc endevinar que no tens gaires diners perquè has vist discos que t’han encantat, i se t’hi han anat els ulls, però estaves a punt de marxar sense comprar res. I sé que estàs trist perquè és el que se’t nota més, pels ulls, per l’energia que flueix del teu ànim, per la teva aurèola de color ocre. Això no obstant, no ets dels qui es rendeixen. Tens determinació.

—Caram, ho ha encertat tot —va xiuxiuejar aclaparat en Zosi.

—Psicologia, noi. Psicologia. —Li va passar una mà per damunt de les espatlles i el va portar a l’interior de la botiga—. Vine, passa. A veure què tinc per a tu.

Era curiós. Semblava com si la botiga s’hagués fet una mica més gran. Ara hi cabien tots dos.

I això no podia ser, és clar. Algun efecte òptic… Potser ara hi entrava més llum, o…

Quan el venedor va tornar a aturar-se, se’n va oblidar.

—Quin tipus de música t’agrada? —li va preguntar.

—Home, jo sóc un rocker —va manifestar orgullós en Zosi.

—I les arrels?

—Sí, també m’agrada el blues i la…

—Em refereixo a les arrels de debò.

—Jazz, swing, country…?

—La música va començar amb el ritme, la percussió, a la llunyana Àfrica. Després van arribar els instruments de vent, flautes, l’harmonia de la fusta. Més tard, els metalls. Poc després, la corda. Hi ha gairebé tants elements productors de sons al món com estels sobre el teu cap en una nit clara. No pots fer rock sense haver escoltat de tot, cants gregorians o simfonies, òperes o cantates. La música es nodreix de la música. Estem fets de música. Ens acompanya des que naixem.

—A mi m’agrada tot tipus de música —va admetre en Zosi—. M’encanten Wagner, Mahler, i sobretot Stravinsky, i també Mozart, Beethoven, Bach… Però, és clar, els Beatles, Springsteen, Dylan…

Van començar a discutir de cantants i grups, de cançons i àlbums, d’obres i més obres. Com més en sabia en Zosi, més el superava el propietari de la botiga. Aviat es va adonar que es trobava davant d’un gran expert. El més estrany era que tingués aquella botiga allà, en aquell racó perdut del món. Un paio tan intel·ligent i, a més, curiós i extravertit, havia d’haver situat el seu negoci al centre, al passeig o a l’avinguda. Allà hauria estat l’amo.

I amb els discos que tenia.

—Et vendré una cosa —li va dir de sobte.

—Bé, jo… —va fer un càlcul mental del que portava a la butxaca.

—No t’hi amoïnis. Seré just. Tot i que el que t’ofereixo és una cosa molt especial, creu-me.

—De què es tracta?

El Senyor de la Música va allargar la mà dreta. Sense mirar, va agafar un CD d’un prestatge farcit de compactes. Aquell era l’únic que no tenia caràtula, la capseta de plàstic era transparent i no es veia el nom de l’artista o de les cançons enlloc. Res, ni tan sols la referència discogràfica, el segell, el codi de barres… Res.

Va lliurar-lo a en Zosi.

—No hi diu res —va dir.

—No cal. —La veu del venedor era misteriosa.

—Ja, però…

—Que potser dubtes de mi? —Es va disposar a agafar-li el CD.

—No, no. —En Zosi el va estrènyer amb força per evitar que l’hi prengués.

Si no li agradava, sempre podia tornar a la botiga i canviar-lo. N’estava segur.

Hi havia alguna cosa en aquell home que li inspirava una respectuosa confiança.

—Aquest és el millor disc que tinc. Et puc assegurar una cosa: és una peça única. Et pot donar tot el que ara no tens. Tan sols has d’escoltar, i també estimar-lo.

Els estimava, els estimava. Estimava més els seus discos que cap altra cosa al món, deixant de banda la seva guitarra.

—Quin tipus de música…?

—No t’ho puc dir. Caldrà que ho descobreixis pel teu compte.

—És clar, la música no té etiquetes —va convenir en Zosi.

Els ulls de l’home van brillar.

—Escolta —va dir amb veu greu—. Aquest disc et pot canviar la vida, vés amb compte.

—Escolti, que ja me’l quedo, tranquil, crec en vostè. —En Zosi va somriure.

El Senyor de la Música va agafar-lo amb les dues mans.

—No és això, noi. —Els seus ulls llançaven espurnes—. Aquest disc és especial, i per això és únic. Has de saber-lo utilitzar i estimar-lo. Tot es resumeix en això. Sembla fàcil, senzill, però no ho és. T’ho repeteixo: has de saber-lo utilitzar i estimar-lo. En cas contrari, el perdràs, i llavors arruïnaràs la teva vida. Això que t’he donat és més fort que aquesta vida.

Devia estar com una cabra. Però continuava sent simpàtic, i inofensiu, malgrat la força amb què l’agafava pels braços. En Zosi va assentir amb el cap.

—No pateixi —va assegurar.

—N’estàs segur?

—Sí, sí.

—Bé. —El Senyor de la Música es va relaxar.

En Zosi va contemplar la seva estranya compra. El compacte brillava com tots els compactes, amb el seu tornassolat lluminós segons la incidència de la llum. Ja estava fet.

—Quant li dec? —va voler saber.

—Deu euros i vint cèntims.

Quina cosa més estranya. Estranyíssima. Aquesta era exactament la quantitat de diners que portava a sobre. Quina casualitat.

No en va dir res al venedor. Es va treure l’import de la butxaca i l’hi va lliurar. Hauria de menjar les sobres del dia anterior. Una altra vegada. El propietari de la botiga es va guardar els diners en una de les butxaques de la jaqueta i va corbar els extrems dels llavis, amb un somriure complagut.

—Zosi —li va allargar la mà dreta—, sort.

Sens dubte, era estrany. Semblava com si s’acomiadés d’ell.

—Oh, tranquil. Tornaré.

El Senyor de la Música no va dir res. Els seus ulls van projectar un arc de sant Martí de llums que van espurnejar, bo i crepitant en l’aire, fins a desaparèixer com un castell de focs artificials.

Una pau suau els va embolcallar.

En Zosi ja era a la porta de la botiga.

—Gràcies.

L’home es va limitar a somriure.

I mentre en Zosi es posava a caminar, va continuar fent-ho, més i més.

Però, això, ell ja no ho va veure.