CD 3
El disc esbojarrat
Cançó 10
IMPRESSIONANT. El disc era seu i de ningú més. I només sonava per a ell quan estava sol. Hi havia més possibilitats, sentir-lo en un altre lloc, vendre’l o regalar-lo a una altra persona… Però aquestes eren alternatives impensables. Per què havia d’escoltar-lo en un altre lloc? I pel que fa a vendre’l o regalar-lo… Ni que s’hagués tornat boig. Mai es desfaria del seu disc! Mai!
L’única cosa que li sabia greu era haver tingut allà la Sílvia, la seva Sílvia, el seu amor platònic i secret, i haver-la gairebé obligat a anar-se’n, a més d’haver fet el ridícul.
Va haver de baixar de nou al banc a buscar diners, i anar a comprar, i per descomptat entrar al forn per emportar-se la seva barra de pa ben torradeta. La Sílvia va continuar somrient-li, ruboritzada; i ell va continuar mostrant tota la seva timidesa, davant la desesperació de la companya de la Sílvia i l’expectació de les clientes i els clients. Però res més. I això passava cada cinc dies, el màxim de temps que aguantava. Es moria de ganes que la seva amiga tornés a pujar a casa seva, tot i que l’aspecte de l’habitatge era cada dia pitjor. Però ella deia a la seva companya:
—Està treballant. Com vols que el molesti?
En Zosi s’havia aprimat tres o quatre quilos, feia ulleres, cara de boig.
El disc, el disc, el disc.
S’havia oblidat fins i tot dels seus somnis.
Aquella nit ja no va poder ni arribar al llit. Es va adormir a la butaca, rebentat, al límit. La seva resistència juvenil havia dit «prou». Se li van tancar les parpelles i es va adormir escoltant Madame Butterfly.
Ni tan sols es va adonar de quan, ni com, s’acabava l’òpera i emmudia el sistema musical.
Dormia com un soc.
Pels volts de mitjanit, en retrunyir a la sala el més ferotge i demencial hip-hop del súper raper Eminem, es va aixecar d’un bot, espantat, amb el cor disparat al pit.
Primer no va saber on era ni què passava. Va respirar com si una mà invisible li engrapés el pit per dins. Després va reaccionar. El disc, l’equip, la música a tot drap.
—Però, què…?
No havia donat cap ordre, llevat que ho hagués fet mentre dormia.
Sí, havia de ser això: parlava en somnis.
Doncs quina gràcia.
—Para el carro! —va cridar atordit.
El tema es va interrompre.
Després de l’ensurt, en Zosi va temperar els seus nervis i, com que estava dret, va caminar fins al dormitori, gairebé arrossegant-se, i es va deixar anar com un sac sobre el llit. No va trigar ni deu segons a tornar a penetrar en les profunditats del seu son reparador.
Aquesta vegada, el que va fer retrunyir el pis, al cap d’una mica més de mitja hora, va ser un potent, suggestiu i marxós mambo.
A tota potència.
Va fer un altre bot, espantat, mig adormit a peu dret, i va caminar fet una fúria cap al reproductor, que sens dubte s’havia tornat boig, per aturar aquella orgia sonora.
—Sssst…! —va demanar—. Què passa aquí?
Naturalment, el disc no li va respondre.
Només hauria faltat això.
Va vacil·lar bo i preguntant-se si l’estrany fenomen es repetiria, però estava massa esgotat per fer conjectures. Es va limitar a desendollar el sistema i resignar-se. Potser estava somiant. Si era així, el disc li estava afectant la salut, i hauria de prendre mesures, fer alguna cosa.
Escoltar-lo menys, veure una mica la tele. Sortir.
Va tornar al llit, s’hi va estirar per segona vegada, i es va quedar adormit.
Durant les catorze hores següents, no el va despertar res.
Cançó 11
ES VA PASSAR el dia escoltant música, ajagut a la butaca. Va veure la tele, el partit, però sense volum. Només la imatge. Havia descobert la màgia de la música brasilera. Saltava d’un intèrpret a un altre, d’una samba a una altra. El que passés al món, no li interessava.
Va fer una prova. Va dir que volia escoltar l’ultimíssim disc de Springsteen, que havia d’estar a punt de sortir o ben aviat faria acte de presència a les botigues. I el CD li va permetre escoltar-lo de cap a cap. Evidentment, el disc tenia accés a la més rabiosa actualitat. Per comprovar-ho, va demanar-li una cançó que acabés de ser gravada en aquell moment.
I va sonar un tema estranyíssim, d’un grup desconegut per a ell, que bevia de moltes fonts musicals.
Quan se’n va anar a dormir, cap a les dues de la matinada, tornava a estar rebentat, amb les parpelles literalment enganxades al front amb cinta adhesiva. No havia sopat.
Al cap de mitja hora o menys d’haver-se ficat al llit, pels altaveus va sonar una frenètica samba de les que havia estat escoltant durant el dia.
—Ostres…
S’havia descuidat de desconnectar l’equip.
Es va aixecar del llit fet pols, va caminar un parell de passes, va treure el cap per la porta de la saleta i va demanar silenci. Després va estirar el cable amb el qual s’alimentava elèctricament tot el sistema. Va contemplar-lo enfadat.
—Ja n’hi ha prou, no? —va renyar-lo com si fos un nen dolent.
El llit el va rebre amorosament. No volia dormir catorze hores, com la nit anterior, però va reconèixer que començava a estar una mica fart de música, música, música. Abans, a les nits, pensava en la Sílvia, i s’imaginava històries fantàstiques en què ell sempre era un heroi que la salvava i la rescatava de mil perills. A vegades la raptaven uns segrestadors, d’altres les barres de pa que venia cobraven vida i pretenien ficar-la al forn per torrar-la. Ah, la seva Sílvia. Al final es casaven i vivien feliços.
No tenia ni idea de com, però vivien feliços.
Somnis.
I per què, de sobte, se sentia «una mica fart» de la música?
Tothom donaria el que fos per tenir un disc com el seu.
Màgic.
Les notes estridents d’un tema electrònic, ballable, pur dance, li van fer obrir els ulls.
Només feia un quart que dormia.
Es va posar dret, no ja enfadat, enfadadíssim. Aquesta vegada el disc el sentiria! Aquesta vegada…!
—Prou! Prou! Prou!
Va treure el cap a la sala i llavors va recordar el més important: que havia desendollat l’equip.
Va mirar l’endoll.
Estava connectat a la presa de corrent.
—Que hi ha algú, aquí? —va preguntar en veu alta.
No, no hi havia ningú.
I si era somnàmbul?
S’havia llevat, havia endollat el sistema, i després parlant en somnis…
No tenia ni idea que parlés en somnis, i encara menys que fos somnàmbul.
Va tornar a desendollar l’equip. Allò no tenia cap sentit.
Es va ficar al llit, però li va costar agafar el son. Cada vegada que se li tancaven els ulls, els obria i parava esment als sons de la nit. Una vegada més, el cansament el va vèncer.
I el va despertar la música, estrident, en aquest cas d’una banda militar, una vegada més al cap de mitja hora.
—Nooo! —va udolar en Zosi.
Va anar a la saleta. El sistema tornava a estar endollat.
I no creia en fantasmes.
Va obrir el reproductor i en va extreure el CD. Va mirar-lo fixament i li va cridar:
—Deixa’m dormir!
El CD va restar inalterable.
En Zosi va arrufar el nas i després va alçar una cella.
—Vols marxa tot el dia o què?
Perquè si es tractava d’això, hauria de prendre mesures dràstiques. Va tornar a l’habitació amb el compacte a la mà i el va posar sota el coixí. No el trencaria, segur. Ni se li apaivagarien els impulsos. Però seria l’única manera que el disc no actués pel seu compte, com li vingués de gust. Només faltaria.
Es va ficar al llit més tranquil, va tancar els ulls, va pensar en la Sílvia per primera vegada en moltes nits, i amb la seva dolça companyia va caure als braços del diví Morfeu, déu mitològic dels somnis. Estava segur que dormiria com un tronc fins que…
Evidentment es va quedar adormit, a l’instant.
Però com un tronc…
Al cap de vint minuts, un violent tema de rock duríssim el va obligar a incorporar-se del llit, novament esbufegant per l’ensurt i amb el cor bategant encara més violentament al pit, tip de sobresalts.
No podia ser el seu equip, no podia ser el seu disc, no podia ser…
En Zosi va alçar el coixí.
El CD no hi era.
Cançó 12
AQUELLA NIT va ser la pitjor de la seva vida.
Un infern.
Una vegada li van dir que no hi havia pitjor tortura que tenir son, voler dormir, i no poder fer-ho, per la raó que fos. Va poder constatar que era així.
Una vegada li van dir que sense dormir, tot canvia, el caràcter es torna agre, i fins i tot allò que estimem més, si és causa directa o indirecta del problema, ho acabem odiant. I també va poder constatar que era així.
El disc funcionava pel seu compte.
Sonava quan li donava la gana.
Ja no era el seu amic, era un instrument de tortura perversa.
Al matí, després de fer-lo llevar una dotzena de vegades, tocant tota mena de coses, i a tot drap, l’odiava.
—Jo no sóc de plàstic, saps? Sóc un ésser humà! Necessito dormir! —va cridar-li.
El disc li va brillar a la mà.
—Què et passa, a tu, eh?
Només faltava això. Se’n va adonar de cop i volta: estava parlant amb un disc.
Per més màgic que fos.
El Senyor de la Música li havia dit que anés amb compte, que si no l’utilitzava bé…
Però com s’utilitzava un disc? Es ficava al reproductor i ja està, no?
Què devia haver volgut dir l’enigmàtic vell?
Va intentar dormir de dia, i ho va aconseguir una mica més i millor que durant la nit. Però el cas era el mateix: ell desendollava l’equip, i l’equip tornava a estar endollat quan es despertava amb la música sonant per tots els racons de la casa. Posava el CD sota el coixí, o el tancava a l’armari amb clau, i el CD tornava a aparèixer al reproductor sense més ni més. Sens dubte, no quedava cap altra opció que la de considerar el seu somnambulisme.
O no?
Es va lligar els peus, va tancar la porta de l’habitació, va col·locar una corda al mig del lloc amb dues campanetes a cada extrem, de manera que fos impossible deslligar-la o tocar-ne un extrem per impedir que una campaneta sonés, ja que llavors dringaria l’altra. Tot això, a més de tancar el disc al bany i desconnectar tot l’equip, el reproductor, l’amplificador, els altaveus. Tot.
Es va ficar al llit.
Tens, hipertens, plusquamtens.
Al cap de dues hores va obrir els ulls.
I es va posar a plorar.
La marxa triomfal d’Aïda escampava els seus ecos pertot arreu, com si a la saleta hi hagués tot el vell imperi egipci desfilant amb la seva pompa i ostentació.
Seguia estant lligat, la porta estava tancada, i la corda tibada d’un costat a l’altre de l’habitació, amb les campanetes sensibles i disposades per dringar amb el més petit frec.
No era somnàmbul.
El disc era viu.
Més que viu.
Cançó 13
VA CANVIAR d’estratègia.
El que havia de fer era no dormir, espiar-lo, veure com ho feia, de quina manera sortia d’on estava tancat, com endollava i connectava tots els sistemes de l’equip.
Sí, això! No se sortirà pas amb la seva!
Màgic o no…
Li costava reconèixer que necessitava el disc, però que al mateix temps s’havia convertit en un greu problema per a la seva estabilitat física i emocional. Durant les últimes jornades el disc s’havia tornat boig, i el feia tornar boig a ell.
Actuava pel seu compte.
No va demanar-li cap cançó, ni li va dir el nom de cap artista, ni li va sol·licitar res de res de res. Es va asseure a la butaca i el va mirar fixament. El compacte era a la taula contigua a la seva butaca. El sistema reproductor, desconnectat entre si i de la presa de corrent.
A veure com s’ho feia.
Va passar una hora. En van passar dues. En van passar tres.
Silenci.
El primer dia, després de molts dies, que la música no expandia les seves notes harmonioses pel pis.
Al cap de tres hores, en Zosi va tenir una necessitat urgent.
Es va aixecar, va entrar a la cambra de bany i, quan tot just feia deu segons que estava en plena feina, pels altaveus va sonar la guitarra d’Eric Clapton.
Va acabar el que estava fent —no era cosa de deixar la feina a mitges—, va sortir del bany i va tornar a la sala. El CD era dins del reproductor i l’equip estava connectat entre si i endollat al corrent.
—Atura’t!
Va extreure el CD, va desactivar de nou el sistema, i el va desendollar.
—Per què m’ho fas, això? —va preguntar al disc.
Si era capaç de moure’s sol, potser també parlava.
Però no hi va haver resposta.
Va repetir l’operació: compacte a la tauleta i ell sense treure-li els ulls de sobre.
Una hora. Dues. Tres.
En fer-se fosc, se li van començar a tancar els ulls. No havia dinat, ni sopat. Ja no havia tornat a anar a la cambra de bany. L’única cosa que se li va acudir va ser posar-se cinta adhesiva a les parpelles i el front, per mantenir els ulls oberts. No obstant això, al cap de dues o tres hores més de pacient i silenciosa espera, el cansament va acabar fent-li efecte.
A altes hores de la matinada, la veu d’Alejandro Sanz el va despertar per enèsima vegada.
—Nooo… —va gemegar.
Quan ell el vigilava, el disc no es movia. Només quan no el veia.
N’hi havia per tornar-se boig.
—No puc més —va dir-li—. Sisplau, deixa’m dormir…
Va tornar a intentar-ho.
Aquella nit, l’endemà i la nit següent.
Res a fer. El disc sonava com i quan li donava la gana, i tant emetia una òpera com rock, una cosa tradicional com una peça genuïna dels beduïns del desert.
De tan esgotat que estava, en Zosi va arribar a adormir-se amb la música sonant a tota potència al seu voltant.
El que el va despertar, una hora després, no va ser la música, sinó les trompades que els seus colèrics veïns donaven a la porta. Es va aixecar com va poder i es va arrossegar fins a l’entrada, no sense abans demanar al disc que callés.
Tots els veïns de l’escala eren allà, al seu replà.
—Que s’ha tornat boig?
—Sap quina hora és?
—Ja n’hi ha prou que ens doni la tabarra durant el dia, però la nit és sagrada!
—Jo matino i necessito dormir!
—Brètol! Es passa les nits fent orgies o què?
En Zosi no sabia què dir. Que tenia un disc màgic? No s’ho creurien. Després d’allò de la Sílvia, no tenia proves que fos així. El ficarien en un manicomi.
—No sóc jo —va intentar dir.
—Com que no és vostè?
—La música ve d’aquí!
—Com es pot ser tan barrut! A ningú més li agrada tant armar soroll com a vostè, jove!
Estiraven els caps per escodrinyar l’interior del pis, per si hi veien restes de la presumpta orgia. En Zosi es va sentir defallir.
—I el seu aspecte? Estic segur que fuma coses estranyes!
En Zosi ni fumava.
—Quina joventut que hi ha avui dia!
En Zosi sempre havia estat avorridament responsable, per més que volgués ser una estrella del rock.
—No ens obligui a trucar a la policia!
La policia! Només faltaria això!
Se’n van anar tots, enfadats, i es va quedar sol. Sol amb el seu meravellós CD, ara convertit en gairebé un malson. No entenia res. Per què es comportava així? Què li passava?
Va decidir que aniria a veure el Senyor de la Música. No tenia cap més alternativa.
Cançó 14
AMB EL DISC a la butxaca, i tres píndoles a l’estómac per mantenir-se despert, va sortir de casa a primera hora del matí i va anar al barri on s’havia perdut. N’hi hauria prou amb preguntar, o fer-hi un tomb. Quan trobés la botiga, se li acabarien els problemes. No es volia deslliurar del disc, no!, però el Senyor de la Música li explicaria, almenys, com «utilitzar-lo». Era això.
«Has de saber utilitzar-lo».
Caram, li ho podia haver explicat quan el va comprar.
Es va endinsar pel laberint de carrerons foscos i bruts, mirant a tot arreu, però a més de no ensopegar cap persona, tampoc va veure el més petit rastre de la botigueta musical. Una hora més tard, després d’haver passat per tercera vegada per una cruïlla en la qual hi havia un pòster colorista i cridaner d’un circ, va comprendre que no la trobaria, que devia estar amagada en algun racó més enrevessat del que es pensava.
Va trucar a una porta.
Va obrir una senyora que vestia un davantal, duia un monyo lletgíssim al cap i sostenia en braços un nen encara més lleig. Així que el va veure, es va disposar a tancar-li la porta pels nassos.
—No compro res! —va rondinar furiosa.
—Senyora, senyora, esperi! —Hi va posar el peu per impedir el cop de porta i de poc es queda sense peu—. Ai!
—Què vol? —Ella va fulminar-lo amb una mirada agressiva, acompanyada per la del seu fill, solidari amb la mare malgrat tenir amb prou feines dos mesos d’edat.
—Bus… —li feia molt mal el peu—, busco una botiga de discos que ha de ser per aquí a la vora. Una botiga que es diu El Senyor de la Música.
—Una botiga de discos per aquí? —La mirada va canviar d’ira a sorpresa—. Vostè està begut o què? Per a què hi volem, aquí, una botiga de discos? Deixi de molestar les persones honrades i vagi-se’n, home!
Va tancar-li la porta pels nassos, i aquesta vegada es va guardar ben prou de posar-hi res al mig per impedir-ho.
No semblava que la senyora conegués gaire bé el seu barri. Perquè, evidentment, la botiga era per allà. N’estava segur.
Va tornar a caminar, fins i tot va planificar la seva estratègia, va prendre nota de totes les cantonades per on passava per no perdre’s o repetir un mateix camí. I per més que va anar amb compte, va acabar passant tres vegades més per davant del pòster del circ. I ni rastre de la botiga.
Va intentar-ho en una altra casa, però no va preguntar a cap senyora ni a cap senyor. Allò era cosa de gent jove.
—Senyora, vostè té un fill adolescent?
—Què ha fet en Miquelet?
Es va trobar amb un bigoti femení davant del nas.
—Res, res, només volia preguntar-li una adreça…
—Miquel!
El Miquelet en qüestió feia un pam més que en Zosi, i estava quadrat. No devia tenir més de quinze o setze anys, però o era pivot a l’equip de bàsquet del barri o bé feia karate. També lluïa un bigoti de borrissol al llavi superior, com a digne fill de la seva mare.
—T’envia en Maxi? —va preguntar-li amb cara de pomes agres—. Perquè si t’envia en Maxi, digue-li que ja se’n pot anar…
—No m’envia ningú —va tranquil·litzar-lo al caire de la desesperació en Zosi—. Només busco una botiga, de discos, per aquí a la vora.
—Una botiga de discos? —va fer cara de sorpresa el noi.
—Sí, El Senyor de la Música.
—Escolta, tu, aquí no hi ha cap botiga de discos. Estàs tocat de l’ala o què?
—Hi ha una botiga.
—No, no n’hi ha cap.
—Hi ha una botiga. Jo mateix hi vaig comprar…
En Miquelet va fer una passa endavant. Va mirar-lo de dalt a baix, molt enganxat a ell i des de molt amunt.
—Escolta, mira’m els llavis —va ordenar-li—. T’he-dit-que-per-aquí-no-hi-ha-cap-botiga-de-discos. —Va fer una pausa determinant i va afegir—: Entesos?
—Entesos —va assentir en Zosi.
Un cop el seu interlocutor va haver traspassat el llindar, de tornada al seu pis, la porta es va tancar i en Zosi es va quedar igual.
Tenia moltes ganes de plorar.
Se sentia impotent.
Va tornar a caminar, ara ja sense rumb, pensant que podia buscar a la guia telefònica o una cosa així. I va ser llavors, perdut pels carrers d’aquella zona tan estranya, quan de sobte va reconèixer una cosa.
La següent cantonada.
La botiga!
Però estava tancada, i semblava abandonada des de feia mesos, o anys; i, sens dubte, l’última cosa que hi havia hagut al seu interior havia estat qualsevol cosa menys una botiga de discos, ja que a un costat i a l’altre de la lletja, ennegrida i destrossada porta hi havia unes quantes xapes de begudes refrescants, com si allò hagués estat un bar.
O alguna cosa semblant.
—Eh! —va cridar en Zosi.
Res.
Va colpejar la porta.
—Eh, Senyor de la Música!
Des d’algun lloc, a les altures, algú va abocar-li un gibrell d’aigua, i no precisament neta.
—Calla d’una vegada, esvalotador! —Una veu va acompanyar la seva xopa figura en franca retirada—. Vés a fer sarau al teu barri!
Cançó 15
EL DISC era màgic.
El Senyor de la Música era un mag, un extraterrestre, o un ésser d’un altre món.
Estava perdut.
En Zosi ni tan sols va passar pel forn a veure la Sílvia. Necessitava la pau que li proporcionava la simple visió de la noia, però encara necessitava més posar fi a allò definitivament.
Algú l’havia escollit per a alguna cosa malèfica i diabòlica.
Així, doncs, ara ja es tractava del disc o d’ell.
Si no eliminava el disc, el disc eliminaria la seva persona.
Va arribar al seu pis i va anar directament a la cuina. Va connectar el gas i va encendre un dels quatre fogons on preparava el menjar. Després va agafar el disc amb unes pinces i el va posar damunt de les flames.
Se sentia estrany, malament. Cremava un tresor. Però també cremava una cosa fora de control. Allò, capaç de donar-li totes les músiques del món, havia canviat. Ara només li donava maldecaps. El conduïa directament a la bogeria, principalment per manca de son.
Va esperar que el disc es cargolés entre les flames, es doblegués, es rebregués, es consumís. Però, en comptes d’això, gairebé un minut després, el que es va posar vermell i li va cremar la mà van ser les pinces.
Va haver de deixar-les anar.
El disc estava intacte. Ni tan sols s’havia sobreescalfat. Res.
Gairebé li va fer por.
Va agafar-lo, va obrir la porta de la nevera i el va ficar al congelador.
Es va quedar quiet davant l’aparell, expectant. Un disc congelat ja no feia res, ni de bo ni de dolent. N’estava segur.
Al cap d’uns deu minuts, es va adonar que s’havia format un bassal d’aigua a terra.
Va obrir la nevera, i el congelador.
El disc estava, novament, intacte. Però el sistema de congelació s’havia espatllat, o simplement es fonia perquè el disc emetia més escalfor que la que el sistema podia absorbir. Era incongelable.
—Aaaaaah…!
Va arrencar a córrer, ple de fúria, en direcció a la finestra de la saleta, i un cop oberta va llençar el disc a l’exterior, amb totes les seves forces.
—Vés-te’n! —va acomiadar-lo a crits.
Ni que fos a Austràlia. El disc va descriure un semicercle perfecte en l’aire, volant amb una facilitat esbalaïdora, i va penetrar de nou al pis com si es tractés d’un bumerang. Ni tan sols va caure a terra. Va anar a parar damunt la butaca, on es va instal·lar còmodament.
—No m’ho puc creure! —va balbucejar en Zosi.
Va repetir l’operació. Va tirar-lo amb més força.
El disc va tornar amb la mateixa velocitat.
Va fer-ho per tercera vegada, però ara, en comptes de llençar-lo, el va deixar caure.
El mateix resultat. El disc va flotar en l’aire, es va enlairar com si un corrent el mogués com una ploma, i va entrar per tercera vegada a la casa. Aquesta vegada, i com que el reproductor estava obert, hi va caure a dins, es va tancar la tapa i va començar a sonar Flying.
«Volant». Molt agut.
En Zosi es va deixar anar, abatut, derrotat, a la butaca.
Indestructible.
Fidel.
«El seu» disc.
Quan va aconseguir superar el xoc un parell d’hores més tard —durant les quals el disc va oferir-li tot un recital de músiques alegres i festives—, va provar uns quants mètodes més, si l’un original i terrible, l’altre encara més. Primer va intentar destrossar-lo, matxucar-lo, a cops de martell. Cap mena d’efecte. En segon lloc va provar de trencar-lo amb la porta, tancant-la de cop. La porta va rebotar com si fos de goma. En tercer lloc el va submergir a la banyera, plena d’aigua. Al cap de pocs segons, l’aigua va començar a bullir. En quart lloc…
El compacte devia estar fet de titani. Com a mínim.
—Per què m’ho fas, això? —va acabar plorant en Zosi.
Quan el qui estava a punt de tirar-se per la finestra era ell, davant la perspectiva d’una altra nit d’insomni, va tenir l’última idea. Es va asseure a la taula, va escriure un nom i una adreça imaginaris, a Sibèria, en un sobre, es va abstenir de posar-hi el remitent a la part posterior, i en acabat hi va ficar el disc a dins. Va tancar el sobre, el va segellar amb el doble del que exigia el servei de Correus i va anar a buscar una bústia.
Estava segur que el sobre, o el disc directament, sortiria per la boca de la bústia i tornaria al seu costat, però no va ser així. Es va aguantar la respiració i, fins i tot, va esperar que arribés la furgoneta de recollida de la correspondència. Volia estar segur que s’enduia el sobre.
Un empleat va retirar la saca plena de la bústia, en va posar una altra de buida al seu lloc, i es va allunyar amb el sobre al seu vehicle carrer avall.
—Ho… he aconseguit? —va xiuxiuejar aclaparat per una ferma esperança en Zosi.
Va caminar en direcció a casa seva. A poc a poc. Esperava que el disc aparegués a qualsevol lloc. En obrir la porta, va estar segur que el disc seria de nou al reproductor bo i donant-li la benvinguda amb una cançó apropiada. Però no va ser així.
A casa seva hi regnava el silenci.
Va sopar, i es va ficar al llit immediatament. Va tancar els ulls.
Quan es va despertar, amb un doll de llum penetrant per la finestra, va creure que era l’endemà. Però no. Havia dormit trenta-sis hores seguides.
Estava fresc com una rosa, amb moltes ganes de sortir… i de veure la Sílvia!
El malson s’havia acabat!