CD 5

Cap a la fama

Cançó 20

EL NOU EQUIP era una passada. Feia honor al seu nom. Allò de «Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total» era veritat. No solament sonava encara millor, sinó que a través de la pantalla verda podia conèixer tot el que necessitava saber del que estava escoltant, nom de la cançó, artista, durada total, any d’edició, detalls… L’aparell tenia un cervell que identificava el que el disc tenia imprès a la memòria.

Bé, si més no «el seu disc».

Va estar dos dies més sense sortir pràcticament de casa. Només va anar al forn, però totes dues vegades la clientela era tan diversa, que no va poder dir res a la Sílvia. Només es van poder intercanviar els habituals somriures embadalits. Tornava immediatament per ficar-se de ple en les habilitats de la seva nova joguina. Combinat amb la màgia del CD, amb allò n’hi havia per tornar-se boig.

De tant en tant mirava la guitarra, abandonada en un racó.

Començava a sentir un formigueig als dits.

Començava a tenir necessitat d’agafar-la entre les mans, acariciar-la, extreure’n algunes notes.

Tant temps sentint els èxits dels altres, submergint-se en les portentoses facultats del disc.

És clar que després del fracàs a Karma Discos…

Ara es rendiria?

Aquella nit va estar temptat d’agafar-la un parell de vegades. Va fer l’orni. Però a la tercera va haver de claudicar. La guitarra el reclamava. En agafar-la va notar-ne l’escalfor, la llisor del mànec, la lleugera pesantor, el frec de les sis cordes. Era realment bonica.

Si fos capaç d’extreure’n tot el que amagava.

Si fos capaç d’aconseguir que la música que li esclatava al pensament prengués forma i esdevingués so, realitat pura.

Es va asseure a la butaca i va polsar les sis cordes, una per una.

De sobte, pels altaveus, van sonar uns acords diferents.

Va mirar l’Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total. El disc era a dins, naturalment. A la pantalla verda hi va llegir: «Zosi. Prova».

Prova? Quina prova?

Només havia tocat les sis cordes.

Van tornar a sonar aquells acords, provinents de l’equip sònic. Era un apunt de melodia. I a la pantalla hi va tornar a llegir: «Zosi. Prova».

Va arrufar el nas, però va provar de tocar aquelles notes. No era complicat. Do-si-do-sol-fa…

Quan va acabar, va sonar una altra breu ràfega d’acords de guitarra. Era la continuació de la melodia que acabava d’interpretar. També ho va provar amb aquesta. A la pantalla verda s’hi mantenien els dígits que anunciaven: «Zosi. Prova».

Es va deixar portar.

Sense preguntes, arrossegat per la música, embolcallat per la melodia que estava tocant. La melodia que li dictava el reproductor… no, el disc… No!

Es va quedar glaçat. No era el disc! Era ell! Feia molt temps que tenia aquella cançó a dins. Sonava dins del seu cap, en les seves emocions, en els seus sentiments, cada vegada que veia la Sílvia, cada vegada que pensava en ella. El problema era que no havia sabut donar-hi forma, treure-la fora d’ell mateix, fer-la realitat en solfa. I ara era allà! El CD seguia llegint-li el cor!

I ell sí que era capaç de convertir allò en música!

Va mirar el reproductor, astorat.

A la pantalla verda hi va llegir: «Toca, Zosi».

I va tocar.

Va tocar la cançó, sencera, suau i sublim, bonica i màgica. I no solament la música. La lletra, el poema, va sorgir gairebé sense adonar-se’n. No va haver de fer res més que pensar en la Sílvia, tancar els ulls i deixar-se portar. Quan l’última nota va arribar a la fi, estava tan bocabadat que no es va atrevir ni a moure’s.

Llavors va tornar a escoltar-la.

El disc, com si l’hagués gravat, la hi va oferir.

Però no era cap gravació. Com tantes altres vegades, el CD li donava una cosa que acabava de néixer.

L’havia ajudat a crear, a treure a fora allò que tant sentia dintre seu!

«Aprèn a utilitzar-lo».

—No… pot… ser —va balbucejar.

El disc era un mitjà, un mirall, un…!

Es van sentir uns aplaudiments, com si allà hi hagués algú més.

Però estava sol.

Així, doncs, també era el disc. L’aplaudia a ell.

Cançó 21

AQUELLA CANÇÓ era la millor que havia fet en sa vida. Ho sabia. Estava molt emocionat. Per fi era capaç d’expressar de veritat el que sentia, el que sabia que existia tan dintre seu!

—Gràcies —va dir al disc.

«Has estat tu», va aparèixer escrit a la pantalla.

Va mirar atentament l’Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total. Davant dels ulls… i les mans, se li obria un ventall infinit de possibilitats. Amb el disc a dins, aquell trasto podia obrir-li les portes de la seva pròpia consciència musical.

—Saps com sonaria la cançó si la gravés amb un grup? —va preguntar-li.

Va llegir a la pantalleta: «Baix, bateria, teclat i segona guitarra». I, tot seguit, va sonar la cançó com en el fons l’estava imaginant.

Mentre l’escoltava, més i més emocionat, va llegir una altra cosa a la pantalla de l’equip reproductor: «La Banda d’en Domènec».

La Banda d’en Domènec?

—Qui és…? —Es va aturar sense finalitzar la pregunta.

La Banda d’en Domènec eren ell i els seus músics, els seus futurs músics!

El seu futur era allà, escrit a la pantalleta de color verd, i sonant a través dels altaveus del sistema. El disc era un telèfon que tenia línia directa amb la seva ànima. El reproductor i els altaveus no eren res més que els mitjans finals de què se servia l’insòlit CD. I no és que acabés de recordar que era músic. Sempre ho havia estat! S’havia adormit una mica, i amb la decepció que havia tingut a Karma Discos…

Ja havia compost i escrit la primera cançó: Sílvia.

Va tornar a agafar la guitarra. Feia un parell d’anys que li ballava pel cap una melodia formada per tot just mitja dotzena de notes i els primers vuit compassos. Però no passava d’aquí. La química va tornar a funcionar a l’instant. Va tocar els vuit compassos i la mitja dotzena de notes i, seguidament, el disc va executar-ne els següents. En Zosi va començar a seguir-se a si mateix. Un gir per aquí, un doble compàs per allà, un canvi aquí, un break allà… i la cançó va quedar completada en tot just cinc minuts.

Una altra meravella.

—Té títol? —va preguntar a l’equip reproductor.

«Les veus del futur», va respondre-li el disc a través de la pantalla verda.

Va improvisar-ne la lletra, la va escriure en un tros de paper, la va cantar, i la va perfeccionar en tot just deu minuts més. Quan per fi va interpretar el tema amb la lletra, el disc la hi va oferir acabada.

Una altra cançó.

Ja n’havia fet dues.

Va provar-ho amb una tercera.

Després una quarta.

Una cinquena.

A altes hores de la matinada, amb una dotzena de cançons acabades i sòlidament estructurades, en Zosi sabia que acabava de donar forma a una bona part de l’àlbum de la seva vida, el disc que sempre havia volgut gravar, les cançons que li pul·lulaven pels racons del pensament des de feia anys, com vespes inquietes que brunzien sense parar però mai es materialitzaven en res. Amb aquelles cançons, i les següents que fes, podria fins i tot triar, i en acabat portar una nova maqueta a Karma Discos o allà on fos.

Se li tornaven a obrir les portes del seu futur.

Ser una estrella del rock.

Quan es va ficar al llit, esgotat, va treure el CD del reproductor i li va fer un petó. El disc va vibrar d’emoció.

El Senyor de la Música tenia raó.

Li havia costat arribar a saber «utilitzar-lo», però finalment sabia com fer-ho.

Cançó 22

TAN BON PUNT es va haver llevat i dutxat va sortir de casa, tot i que això ja era a mitja tarda. Va deixar el disc sol i se’n va anar amb la guitarra a coll. La primera cosa que va fer va ser passar pel forn. La Sílvia va sortir a rebre’l, darrere el taulell.

—Escolta —va dir-li en Zosi—. Durant uns quants dies estaré bastant ocupat, i és possible que no vingui ni a buscar el pa. Però vull que sàpigues que estaré treballant de valent, molt intensament, perquè per fi sé què tinc aquí dins —es va tocar el cor—. Volia que ho sabessis, i que tinguessis paciència amb mi. Et sembla bé?

—Sempre he cregut en tu —va xiuxiuejar ella.

—Doncs ara va de debò. Creua els dits.

—Has fet cançons noves, Zosi?

—Les millors. M’esperaràs?

—És clar que t’esperaré. No aniré enlloc —va somriure una mica desconcertada, però també esperançada pel canvi sobtat d’en Zosi.

—Gràcies.

N’hi va haver prou amb acompanyar-la en aquell somriure. Va ser millor que tota una declaració d’amor. En Zosi va sospirar i es va allunyar del taulell. Els clients i les clientes els miraven a tots dos com si s’haguessin tornat bojos. L’última imatge que ell va tenir d’ella va ser la del seu cap flotant gairebé per damunt de la separació de vidre, envoltada d’un halo de tendresa i confiança. L’última que ella va tenir d’ell va ser la de la seva petja emocionada mentre arrencava a córrer carrer amunt.

En Zosi removia l’aire al seu voltant com si l’acariciés. Amb cada gest i cada passa desprenia invisibles notes musicals.

Ara la música li fluïa com una aurèola màgica.

Primer va anar a l’Acadèmia de Música, on havia estudiat durant uns quants anys. Quan va deixar-la, hi estudiava un noi alt i espigat, que es deia Renat, i que l’havia impressionat per la seva manera de tocar els teclats. Es preguntava si encara hi seria, i en comprovar que sí, se’n va alegrar.

Va trobar-lo en una de les aules, tocant el piano amb delicada intensitat.

—Hola, no sé si te’n recordes, de mi —es va presentar davant seu.

—Tu ets en Zòsim, oi? Tocaves molt bé la guitarra.

—Busco músics per formar la meva pròpia banda. Tinc unes cançons que m’agradaria que escoltessis.

—Endavant —va dir-li en Renat.

En Zosi va agafar la guitarra i va interpretar mitja dotzena dels temes que havia compost amb l’ajuda del disc. En va tenir prou amb veure la cara del teclista al final de cada interpretació. En Renat no podia tancar la boca.

—Això és… molt bo —va balbucejar.

—T’interessa?

—Que si m’interessa? És genial. És clar que m’interessa!

—Ens direm La Banda d’en Domènec —va anunciar-li amb un somriure.

En Renat es va posar a riure.

—Tens algú més? —va voler saber.

—No, has estat el primer en qui he pensat.

—Llavors vine, vull que coneguis dues persones.

Van sortir de la sala i de l’Acadèmia de Música. Van xerrar una estona mentre anaven amb autobús, però en Renat no va voler dir-li on anaven ni qui anaven a veure. Van baixar a la zona amb més marxa de la ciutat i, després de caminar tres minuts més, es van ficar en un club que es deia La Cosa que Sona. Ja estava ple de gom a gom tot i que encara no era de nit, tan sols una tarda més que llanguia fora del local. En sentir un grup interpretant versions de clàssics del rock, en Zosi va comprendre de què anava allò.

El cantant era dolent, els dos guitarristes fluixos, el teclista mediocre, però la baixista i el bateria…

—Quina marxa que tenen aquest parell! —va reconèixer al cap de pocs minuts.

—Ella es diu Tonis, i ell, Fidel —va informar-lo en Renat—. Són la millor secció de ritme que conec. Estan junts des que eren unes criatures i es nota. Es compenetren només mirant-se.

Van presenciar el petit xou, i quan van acabar, van entrar darrere seu als vestidors del club. En Renat va parlar amb la noia i amb el noi, i al cap de deu minuts tots quatre eren fora d’allà. A casa de la parella, ja que a més eren nòvios, en Zosi els va tocar les cançons que ja havia fet sentir a en Renat. Les cares de la Tonis i d’en Fidel també es van convertir en un poema.

—És el que sempre havia volgut tocar! —va cridar ella emocionada.

—De debò ens vols a la teva banda? —va preguntar en Fidel.

—Ho accepteu?

Ja eren quatre. Tots van estar d’acord que si en Zosi cantava, necessitarien un segon guitarra. Cap d’ells coneixia ningú amb prou qualitat per completar el grup, de manera que l’endemà van començar a donar veus.

La notícia que se’n coïa una de grossa es va expandir pels ambients musicals de la ciutat com una reguera de pólvora. Tan grossa, que la majoria de guitarres no s’hi van atrevir. Però aquella mateixa nit, mentre discutien arranjaments i detalls al pis d’en Zosi, amb el disc tan callat com sempre que hi havia algú a més del seu amo, van trucar a la porta i, en obrir-la, es van trobar amb un noi jove que duia una guitarra a l’esquena. No devia tenir més enllà de disset anys.

—Busqueu un guitarra?

—Sí.

—Em deixeu que ho provi?

No tenien res de millor, de manera que el candidat va entrar, va treure la guitarra de la funda i va començar a tocar unes notes. Movia els dits pel mànec amb una rapidesa vertiginosa.

—Voleu sentir alguna cosa en concret? —va preguntar-los.

Cadascun d’ells va demanar una cançó. Ràpida, lenta, de virtuosisme. El noi no va tenir cap problema. La guitarra era una prolongació de les seves mans, i aquestes estaven perfectament enllaçades amb el seu cap.

—Com et dius? —li va preguntar en Zosi.

—Fortunat.

—Vols unir-te a La Banda d’en Domènec, Fortunat? —va continuar en Zosi sense necessitat de preguntar-ho als altres, perquè n’hi havia prou amb veure’ls la cara.

—Serà un plaer! —va expandir un somriure feliç pel rostre.

Així va ser com La Banda d’en Domènec va quedar completada.

Cançó 23

SEMBLAVA que hagués passat una eternitat.

Però també era com si hagués estat allà el dia abans.

La sala d’espera de Karma Discos.

Amb el seu neó lluminós, el seu influx, el poder que emanava d’aquelles quatre parets i el que hi havia a l’altra banda.

En Zosi va recolzar el cap a la paret i es va arrepapar al seient. Tenia el cap tan ple de música que li costava deixar de pensar-hi. Ja havia compost més de cent cançons. Quan no era amb la banda, assajant al petit local que havien llogat, el disc i ell treballaven sense parar. L’acompanyava sempre a tot arreu. Després, a casa, tots dos sols, continuaven pel seu compte. En Renat, la Tonis, en Fidel i en Fortunat eren feliços, no solament perquè tocaven el que els agradava, sinó també per la sort que havien tingut. Tots quatre creien que en Zosi era un geni.

Cada nova cançó era millor que l’anterior. Tenien material per a mitja dotzena de compactes de setanta-cinc minuts de durada cadascun.

La porta de la sala d’espera es va obrir, i va aparèixer en Just Solanes. Vestia més o menys com la vegada anterior, de manera estrafolària, molt d’acord amb la seva imatge. Molts fantasmes de la indústria del disc intentaven estar al dia o impressionar els altres d’aquesta manera. Roba cridanera, colors, posats «progres», aspecte d’estar en una altra ona, fraseologia «in», demostracions de poder encara que fossin l’últim de tots, i un llarg etcètera. En Solanes duia una jaqueta fosforescent de color butà, pantalons verds, una samarreta del grup Tant Se Me’n Fot, sabates de pell de cocodril autèntic —no s’havia assabentat que el fet de dur peces animals era un atemptat contra l’equilibri ecològic mundial— i els cabells sobtadament tallats a l’u i mig, amb franges violetes i malves.

L’altra vegada li havia somrigut amb suficiència.

L’altra vegada portava la seva maqueta a la mà, i es disposava a clavar-li la puntada de peu al cul.

L’altra vegada li havia dit Zositet.

—Zòsim…, caram, home, com estàs?

La seva cara era d’estupefacció. Simple estupefacció. Els temps de l’escola quedaven més i més penjats en la distància. El seu torturador ara tenia aspecte de llop amb pell d’ovella. El desconcert el superava.

—Bé, i tu? —va contestar educat en Zosi.

—La teva maqueta…

Era clar que no sabia com dir-ho. En Zosi el va ajudar.

—És formidable, molt bona, genial, súper, d’allò que no hi ha.

En Solanes va obrir la boca, tot i que més aviat va ser com si li caigués la mandíbula inferior.

—Sí —va reconèixer.

—Però això no ho dius tu, és clar —va apuntar en Zosi—. No crec que sàpigues diferenciar una bona música d’una música genial.

—Ho diu el meu cap —va balbucejar.

—I em vol veure ara mateix.

—Sí —va repetir el seu balbuceig el secretari personal d’en Pep Montagut, cap de promoció de la discogràfica—. I no solament ell. També… el senyor Robert.

El senyor Robert. Així era com anomenaven en Robert Prunes, el director, el qui tallava el bacallà i el cap pensant de Karma Discos. L’home que havia estat capaç de crear un imperi gràcies al fet de tenir nas, de saber què editar, quan i com. I sempre amb un fonament: la qualitat. Res de ximpleries. Res de productes de consum o matèria perible. Sempre el millor.

—Ah, molt bé —va dir com si res en Zosi.

—El teu grup…

—És massa, oi?

—I les teves cançons…

—Boníssimes, no?

—Sí —la veu d’en Solanes era un delicat i fràgil fil sonor.

—Com és po-po-possible que en tan po-po-poc temps…?

—Bé, tu mateix m’ho vas dir: em faltava ànima. Vaig buscar-la i la vaig trobar. Tenia cosetes, tocava bastant bé, componia amb gràcia… —Va anar recordant, una per una, les paraules del seu odiat torturador infantil—. Però em faltava ànima.

En Just Solanes estava blanc.

—Jo no volia… Vull dir que no era la meva intenció…

Es veia al mig del carrer.

En Zosi va pensar que havia fet molt bé d’enviar la nova maqueta directament al senyor Robert.

—No t’hi amoïnis, Justet. —Li va posar una mà amistosa a l’espatlla—. No tothom neix amb oïda, i el teu fort, precisament, no era tenir sensibilitat. De fet, eres bastant ruc, te’n recordes?

—Jo?

—Un tros de ruc. —Se li va omplir la boca en dir-ho—. Sort que la gent no és rancuniosa, perquè si no… Bé, jo he compost una cançó que es diu El perdonavides de la meva classe. Lleugerament inspirada en tu.

—Inspirada en mi? Oh, que bé! —Se li va dibuixar un somriure de mal de panxa sobtat a la cara.

En Zosi començava a estar segur que el senyor Robert, més que veure’l, ja li havia preparat el contracte, amb ordres expresses i extremes que no podien deixar-lo escapar d’allà sense signar. L’actitud servil i disposada a tot d’en Solanes li ho va confirmar.

—Tu creus que puc ser tan ximple de pensar a fer una maqueta, arribar i gravar? Això tenint en compte com estic de verd.

—Ximple? Verd? —La pal·lidesa es va accentuar. La cara d’en Just Solanes va adquirir el to terrós de qui s’està descomponent per dins.

—Ai, Justet! —va sospirar en Zosi—. Hauré de parlar amb el senyor Robert i amb el teu cap, perquè no serà fàcil trobar-te un lloc aquí.

—Oooh…!

El braç que en Zosi tenia posat per damunt de les espatlles d’en Solanes el va empènyer cap a la porta de la sala. El secretari amb prou feines va poder fer una passa. Va començar a suar.

—Zòsim, jo…

—Quins temps, eh, Justet? I tornaran, però ara seran al revés! M’encantarà tenir-te a prop mentre gravo discos, faig gires i em converteixo en el rocker que sempre vaig voler ser! I tenies raó. El que em vas dir l’altra vegada, una veritat com una casa! Cal tenir barra, perquè el món és dels qui saben per on trepitgen, i aquest és un negoci implacable en el qual fan falta persones fortes, com tu. Sí, sí, això mateix em vas dir, em va quedar gravat. Quanta raó! Cal ser implacable, no mirar prim, trepitjar fort!

Ho reconeixia: s’estava divertint amb la seva escenificació. No era venjatiu, de manera que res més lluny del seu pensament que convertir aquell pobre infeliç en l’objecte de les seves ires. Ni tan sols tenia ires. No n’havia tingut abans i encara menys ara. Se sentia massa feliç amb la seva música, les seves cançons, la possibilitat d’aconseguir allò que tant havia desitjat. Fins i tot l’èxit era relatiu, ja que el més important per a un artista era sentir el plaer de la feina ben feta, vibrar amb la pròpia felicitat. I, en aquest sentit, en Zosi i La Banda d’en Domènec estaven molt ben servits.

S’ho passaven d’allò més bé.

Però en Just Solanes no ho sabia, i no estaria de més fer-lo patir una mica.

—Em portes davant el Gran Cap, col·lega? —Va donar un cop a l’esquena del defallit poca-solta.

Cançó 24

QUAN la Sílvia va sortir del forn, molt cansada, i el va veure a la cantonada, esperant-la, li va passar el cansament de cop. Els peus, fins feia un moment inflats per la llarga jornada laboral sense ni un segon per asseure’s, es van posar a volar sobre el carrer. La cara li va canviar en el mateix sentit. De l’esgotament físic a la recuperació miraculosa, dels ulls tristos al desbordament de l’alegria, de la tristesa a un radiant i encomanadís somriure.

—Zosi!

—Sílvia!

No sabien si donar-se la mà, fer-se un petó a la galta, abraçar-se o no fer res. No estaven sols i cara a cara, sense el taulell del forn pel mig, des de la nit del cine i el frec dels llavis en el moment del comiat. Van optar per la segona opció i es van fer un petó a la galta, però prop, molt a prop, de les comissures dels llavis.

Tots dos van contenir l’impuls de girar una mica més el cap i…

—Quants dies sense veure’t! —va exclamar ella.

—Et vaig dir que havia de treballar de valent.

—Ja, però em pensava que te n’havies anat del barri o una cosa així.

—Aquest és el meu barri, i mai me n’aniré d’aquí —va dir en Zosi.

—Zosi… —La Sílvia el va mirar de fit a fit—. Què et passa? Et veig diferent.

—Sóc el mateix.

—No, estàs millor, et brillen els ulls, has recuperat una mica de pes, se’t nota feliç, gairebé se’t pot tocar l’aurèola.

Va passar-li una mà per sobre del cap, sense posar-la-hi al damunt, com si realment li acariciés l’aurèola.

—Deu ser perquè ho he aconseguit, Sílvia.

—Què has aconseguit?

—Pots venir al meu pis?

—Ara?

—Si és tard o has quedat amb algú…

—No! Una cita? —Va ser molt convincent en la seva negativa—. Ho deia per la sorpresa. És clar que puc acompanyar-te al pis!

—Vull que escoltis una cosa.

—Oh, Zosi…

Es van posar a caminar cap a casa seva. Amb la mà a la butxaca, acariciant el disc, que en percebre tota aquella felicitat vibrava una vegada més, en Zosi va sentir que ja era a un sol pas de morir-se de gust, d’aconseguir tot allò per què hauria mort en vida. Ara ja no calia morir. Només seguir endavant.

Però sense deixar de treballar, ni canviar mai.

Durant el trajecte amb prou feines van parlar. Van intercanviar algunes frases ambigües i misterioses i poca cosa més. Quan en Zosi va obrir la porta del pis, ella va entrar a dins i va veure els canvis que s’hi havien produït. Hi havia més mobles, més comoditat, un sofà preciós, dues butaques immenses, més guitarres i equips de música, i un llit enorme que es veia a l’altra banda de la porta de l’habitació.

—Seu, Sílvia —li va demanar ell.

El va obeir i es va asseure. En Zosi va agafar un CD que hi havia damunt d’una tauleta i el va col·locar al reproductor. El potent Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total es va activar a l’instant. A la pantalleta verda s’hi va poder llegir: «La Banda d’en Domènec - Maqueta Primera». I, a continuació, el títol de la cançó: Sílvia.

La Sílvia es va quedar muda.

Es va començar a sentir el tema, romàntic, fort, preciós. Sonava d’allò més bé, pur i esplèndid. La veu d’en Zosi era un bàlsam. Quan la lletra va començar a esgranar-se vers a vers, la Sílvia va haver de tancar els ulls.

Dues llàgrimes emocionades li van brollar de les parpelles.

La cançó va flotar entre ells, els va embolcallar, els va unir. Quan la Sílvia va poder tornar a obrir els ulls, en Zosi la mirava fixament, envermellit d’amor. No feia falta gairebé res més, però en acabar el tema, es va produir.

—Zosi… —va xiuxiuejar.

—Sílvia, estic enamorat de tu —li va confessar—. Ho estic des de la primera vegada que vaig entrar al forn. De fet, em vaig buscar aquest pis aquí, tan a prop, per poder-te veure cada dia. Tu ho has estat tot per a mi, però mai vaig pensar que algú tan extraordinari pogués…

—Oh, Zosi, però si jo també estic enamorada de tu —li va confessar ella—. T’estimo. T’estimo molt. I t’estimava abans de saber que eres músic o que em fessis aquesta cançó tan bonica.

—Tu també m’estimaves?

—És clar! Era jo qui pensava que tu…!

S’havien comportat com dos ximples. Se’n van adonar de seguida. Dos ximples enamorats, tímids i insegurs. A vegades, la felicitat és tan evident que no es reconeix, i tan clara que esdevé transparent.

—Sílvia, la gravaré —va dir ell assenyalant la maqueta—. Serà el primer tema del meu primer treball discogràfic: un doble CD amb les meves primeres cançons, perquè n’he fet tantes… Tinc una banda i serem el gran llançament de Karma Discos per a aquest any. Seré… —anava a dir «una estrella del rock», però de sobte va canviar i es va limitar a dir—: músic.

Músic.

Amb això n’hi havia prou.

—Zosi, no m’importa el que siguis. —La Sílvia li va agafar les mans—. Si ets feliç, jo ho seré, i espero que tu ho siguis si jo ho sóc. Gràcies per aquesta cançó, és el millor regal que m’han fet mai, però no oblidis que el més important sempre és dins nostre.

S’havien d’explicar tantes coses.

Tots dos n’eren conscients.

Però de moment en van tenir prou amb abraçar-se, feliços, i fer-se un petó que els va semblar música celestial.