CD 4

Amics per sempre

Cançó 16

QUAN la Sílvia el va veure entrar per la porta del forn, somrient i amb millor aspecte que les últimes vegades, va sospirar alleujada, si bé ningú excepte ella es va adonar d’aquest detall. Es va acostar al taulell amb el cor bategant ple de força. A l’altra banda, també el cor d’en Zosi bategava amb molta intensitat.

L’estrèpit de cadascun, per desgràcia, només el podia sentir el seu amo.

—Zosi!

—Hola, Sílvia.

—Quants dies sense veure’t.

—Sí, he estat una mica embolicat, però ara ja està —va dir convençut d’això.

El disc viatjava cap a Sibèria. I dubtava molt que a les fredes estepes russes hi hagués gaires reproductors de discos compactes.

—Vols la teva barra de pa?

—Sí, sisplau.

L’última clienta que hi havia en aquella hora va pagar i se’n va anar. L’altra dependenta, que l’acabava de despatxar, es va ficar a la rebotiga. Va pensar que potser així s’animarien. En Zosi i la Sílvia es van quedar sols. Ella va embolicar-li la barra de pa.

«El dia de la cançó vas quedar malament», pensava en Zosi dintre seu. «N’hi deus una… Convida-la al cine. Si diu que sí…».

I si deia que no?

—Sílvia, tens nòvio?

—Jo? No, i ara!

—Sembla mentida.

—Aquí, tot el dia treballant… —S’havia posat vermella—. I tu, Zosi, tens nòvia?

—Jo? —Ell també es va posar vermell—. Encara menys. Tot el dia component…

—Deu ser tan bonic treure alguna cosa del no-res —va sospirar la noia.

—Deu ser-ho quan realment crees alguna cosa —va confessar ell—. A mi em costa molt. Ho tinc aquí dins, ho sé —es va tocar el pit amb una mà i el front amb l’altra—, però no acaba de sortir. És com voler escriure sense saber unir les paraules, o provar de llegir un llibre sense saber llegir. No sé ni explicar-ho.

—Jo vaig tenir un parent cec. Quan li explicaven com eren els colors, no ho entenia.

—Ja.

—Bé, no és el mateix. —La Sílvia es va mossegar el llavi inferior pensant que havia dit una bestiesa.

«Vinga, endavant», s’animava en Zosi a si mateix.

«No el deixis marxar. Aquesta vegada, no», s’instava la Sílvia a si mateixa.

—Sílvia, l’altre dia, quan vas venir a casa a portar-me el pa creient que estava… No t’he donat les gràcies pel detall.

—Oh, no té importància, Zosi. Per a això hi som els amics, per donar-nos un cop de mà els uns als altres.

—Estava una mica estrany.

—No, de cap manera.

—Feia dies que no dormia, i havia estat sotmès a una pressió molt forta.

—És el que jo dic. —La Sílvia va mirar la porta de la rebotiga, per on havia marxat la seva companya.

—T’agradaria anar algun dia al cine… amb mi?

Ho havia dit! Ho havia fet!

Estava tan content d’haver-se desempallegat del disc!

—Quan? —La Sílvia estava pàl·lida.

—No ho sé, dissabte… o aquesta nit.

—Aquesta nit, sí —es va afanyar a manifestar.

—Ah, sí?

—Oh, sí, sí, molt bé.

En Zosi va mirar darrere seu, per si ella parlava amb una altra persona. Però, no; parlava amb ell. Al forn no hi havia ningú més.

Que n’era, d’important, sentir-se bé amb un mateix per tenir coratge!

En el fons, gairebé ho devia al disc!

—Llavors, vols-vols que pa-pa-passi a bu-bu-buscar-te qu-qu-quan tanqueu? —va començar a quequejar.

—Sí, perfecte —va convenir la Sílvia.

—Entesos, doncs…

—Doncs això, sí.

No els quedaven gaires més coses per dir, aclaparats per les seves respectives sorpreses, però encara els en van quedar menys quan van entrar dues persones al forn i va reaparèixer l’altra dependenta, casualment amb un somriure d’orella a orella i fent saltirons.

En Zosi va sortir del forn, sense ni tan sols adonar-se que no havia pagat la barra de pa.

Cançó 17

LI VA VOLER EXPLICAR allò del disc, però no va poder.

De fet, volia dir-li tantes i tantes coses, que el cap se li va convertir en un embut pel qual tot entrava apilotadament i gairebé no en sortia res.

En tenia prou amb estar al seu costat. Sentir-la. Respirar el mateix aire.

Va anar al forn a buscar-la. Estava preciosa. Guapíssima. Van anar caminant fins al multicine i van entrar-hi a veure la pel·lícula que, de comú acord, havien decidit. Un cop enmig de la foscor de la sala, en Zosi es va debatre prop d’una hora davant el dubte de si agafar-li la mà o no. Ella segurament ho interpretaria com un atreviment. Només era una primera cita, i tot i que estava encantadora… No, no, res de ficar la pota. Valia més esperar.

Es va acontentar a fregar el braç amb el seu.

Això sí, com que la pel·lícula era romàntica, els sospirs de l’un i de l’altre es barrejaven sense parar, demostrant que els agradava molt, i com era d’emotiu aquell frec amb els braços respectius.

Al final, quan pujava l’emoció, i passava alguna cosa més, ella fins i tot va arribar a agafar-se-li al braç, tremolant.

Oh, no cal dir que allò va ser sublim.

En Zosi va saber què era tocar el cel amb la mà.

Millor que compondre una meravellosa cançó. Millor que gravar-la. Millor que cantar-la en directe davant deu mil persones.

Bé, això ho imaginava, res més.

En acabar la pel·lícula van sortir del cine sense presses, bo i comentant-la intensament, i com que la nit era molt agradable van anar a prendre un refresc. Llavors sí que van xerrar pels colzes.

Però ni ell va dir-li que la trobava molt guapa, ni ella que li agradava molt.

Van parlar i parlar, fins que va arribar el moment de tornar a casa. I en Zosi va acompanyar-la fins a la porta.

A les pel·lícules era el moment del petó, l’instant crucial.

Però és clar, una pel·lícula era una pel·lícula, no pas la vida real.

—Zosi, ha estat fantàstic.

—Sí, oi?

—Ho repetirem?

—Oh, per descomptat.

Va pensar en el disc. Ja era lliure.

—Sempre que tinguis temps, és clar —va preveure la Sílvia—. El més important és la teva música, i la teva carrera. Jo puc esperar.

—Ets genial.

—No, tu ets genial.

—No, tu.

—I ara, tu.

Es van quedar en silenci mirant-se als ulls, fins que de comú acord es van acostar una mica més. Els seus caps es van aproximar i també ho van fer els seus llavis. L’últim indici de vergonya o por va desaparèixer del seu voltant. El petó tot just va ser un frec.

La punta dels llavis.

Però, per a tots dos, va suposar un esclat.

Com si dintre seu s’haguessin desencadenat dos terratrèmols silenciosos i privats.

Després, en Zosi va correspondre a l’últim somriure de la Sílvia i, fent mitja volta, se’n va anar a casa seva.

Ella flotava.

Ell corria.

Va arribar al pis, va obrir la porta, va mirar el reproductor, va somriure, i es va ficar al llit imaginant que estaria una altra setmana sense poder dormir.

Es va quedar adormit a l’instant.

Va dormir unes altres deu hores, i potser hauria dormit deu hores més, si no hagués estat perquè van trucar a la porta i es va despertar, arrencat d’un plàcid i bucòlic somni en què la Sílvia i ell passejaven per un prat ple de roselles molt vermelles.

Es va llevar, va anar cap a la porta i va obrir.

—Zòsim Garriga i Garriga?

Era el carter. Si trucava a la porta era perquè li portava un certificat, és clar.

—Sóc jo.

—Una carta retornada, senyor Garriga i Garriga.

Va sentir com el fred li pujava per les cames.

I en veure el sobre, se li va glaçar el cor.

—No po-po-pot ser.

—Miri, és el seu remitent, no?

Ell no havia escrit cap remitent al sobre. I, tanmateix, era allà. Escrit i ben escrit.

—Pel que sembla no hi ha cap Rimskij-Korsakov en aquesta adreça de Sibèria, sap? —va explicar-li el carter—. I el servei de Correus, a més de ràpid, és molt eficaç. Li hem portat la carta tan aviat com hem pogut, per si era alguna cosa important.

Va poder sentir com el disc vibrava de nou entre les seves mans, dins del sobre.

Estava segur que tan bon punt el carter se n’hagués anat, saltaria al reproductor.

Seguríssim.

I tot tornaria a començar.

—Escolti —va sospirar abatut i desanimat—, vostè sap si fa gaire fred a Sibèria?

Cançó 18

NO havia canviat res.

El compacte continuava sonant com i quan li venia de gust. Ja no esperava les seves ordres. Nit i dia.

Va haver d’oblidar-se de la Sílvia.

Deixar de dormir.

Pensar una altra vegada a saltar per la finestra.

Els veïns l’havien amenaçat que l’expulsarien de l’edifici. La policia havia anat a veure’l un parell de vegades la mateixa nit —van fer-lo bufar per un aparell per si estava begut—. I el CD no parava de tocar de tot, rock, pop, techno, rap, hip-hop, dance, jazz, blues, heavy, reggae, punk, corals, òperes, sarsuela, simfonies, folk i un etcètera tan llarg com ho era la història de la música.

En Zosi va arribar a mirar-lo amb lupa, a pressionar-lo pertot arreu per si hi descobria alguna cosa, a preguntar-se més i més per què el Senyor de la Música li havia dit allò: «Aprèn a utilitzar-lo».

També es va fer una altra pregunta: Per què ell?

No havia estat casual. La botiga, el vell, el compacte.

Allà en passava alguna.

O era la víctima d’una maledicció grotesca o realment hi havia alguna cosa més.

Va posar el CD al reproductor i se li va acudir una idea.

—Música de silenci.

Silenci.

Era un primer pas.

—Vull sentir aquesta música silenciosa durant les pròximes hores.

El silenci es va mantenir.

Se’n va anar a dormir.

Si més no, va dormir dues o tres hores. Van despertar-lo els Rolling Stones amb el seu trepidant Satisfaction.

Mentre es llevava per fer callar el CD abans que apareguessin els veïns, o la policia, o tots junts alhora, va pensar que s’havia produït un fet curiós: estava somiant, precisament, que cantava amb en Mick Jagger i la seva colla.

—Calla! —va dir al compacte.

Curiós?

Somiava els Stones i sonava Satisfaction.

Es va asseure a la butaca.

Va tenir una sobtada però absurda idea.

—Em trobo molt malament —va dir al CD—. Em moriré.

A l’instant va sonar la Marxa fúnebre.

No, no és que el disc es burlés d’ell. Ho va entendre de seguida.

L’única cosa que feia era interpretar els seus sentiments!

Posar-hi música!

El dia que havia sonat Eminem, somiava que assistia a un concert de grups de hip-hop, i una altra nit, en què somiava que passejava amb la Sílvia, el va despertar una cançó romàntica. Una nit de malson, el va sacsejar la pitjor música satànica.

Ell dormia, però el disc màgic percebia el seu estat d’ànim, i hi posava música! Com una pel·lícula!

La banda sonora!

—És increïble —va gemegar davant la senzillesa del seu raonament.

Va fer la prova:

—Ara estic molt content; oh, sí, que content que estic! —es va posar a ballar per la sala—. Em sento tan alegre!

Pels altaveus es va expandir l’encomanadissa musicalitat de l’Himne a l’alegria.

—Prou, prou.

Es va asseure a la butaca.

Per fi, una porta oberta. Potser el primer pas per «utilitzar-lo» tal com calia.

Va treure el CD, se’l va posar al palmell de la mà i hi va parlar.

—Escolta, disc —va dir lentament, amb veu plàcida i tranquil·la—. Vam començar amb bon peu, i després… Has d’entendre que volgués fer-te miques, i perdre’t de vista. No era res personal, al contrari. M’encanta tenir-te. No obstant això, necessito descansar, dormir, fer altres coses a més de sentir-te. No sé què va voler dir el Senyor de la Música amb allò d’«aprendre a utilitzar-te». Però si em dónes temps, potser… Què et sembla si fem un pacte? —Com que el disc no va dir res, naturalment, va seguir amb el seu discurs—. Et prometo que et faré sonar durant el dia, però a la nit, encara que somiï coses molt boniques, has d’estar calladet. Em compraré un reproductor portàtil, amb auriculars. Et trauré a passejar, estaràs sempre amb mi… Però a la nit, res. Silenci. Hi estàs d’acord?

No tenia ni idea de si el disc hi estava d’acord o no.

Se sentia completament com un boig pel fet de parlar-hi, encara que començant per l’absurditat de tot allò, que fos l’amo d’un disc màgic… Fins i tot que existís una cosa com un disc màgic…

Va col·locar-lo al reproductor.

—Demà en compraré un de portàtil, a terminis. T’ho juro. Sonaràs tota l’estona que vulguis. Però durant la nit… Entesos?

Es va aguantar la respiració.

No se sentia ni una nota.

Es va aixecar de la butaca, va tornar al llit, s’hi va estirar, i va tancar els ulls.

El mateix silenci.

Va pensar en la Sílvia. Va pensar en un enterrament. Va pensar en un concert de rock dur. Va pensar en els cors i danses de…

El disc no sonava.

En Zosi es va adormir sense adonar-se’n.

Va somiar moltes coses, moltíssimes. La Sílvia, els seus pares, una pel·lícula de ciència-ficció del tipus Blade Runner, una baralla amb en Solanes, concerts, festes, malsons. L’endemà al matí es va recordar d’algunes de les coses que havia somiat.

I el disc havia estat mut tota la nit.

Es va llevar, va anar a la saleta i llavors, en comptes d’un gos movent la cua, va sentir a manera de benvinguda joiosa el Good morning, good morning dels Beatles a tota potència.

—Bon dia —va desitjar al seu disc.

I va sospirar. Finalment semblava que la cosa començava a funcionar.

Cançó 19

VA SORTIR de casa i va complir la seva promesa. Va anar al banc a cobrar la seva assignació i després a una botigueta, a la cantonada mateix del seu carrer, en la qual venien alguns models barats d’equips de música. Va triar un reproductor de discos compactes molt senzill, però altament operatiu, i tan econòmic que va poder pagar-lo al comptat i no a terminis, com es pensava que hauria hagut de fer. Tampoc necessitava gaires ximpleries, botonets o sistemes. En tenia prou amb demanar el que desitjava sentir i ja està. Va sortir de la botiga, el va treure de la capsa, la va llençar en una paperera, i es va asseure en un banc del parc. Va introduir-hi el CD a dins i es va posar els auriculars. El disc ja feia voltes, content com unes pasqües, a l’interior de l’aparell. Una nova casa!

—Què et sembla la música de Star Trek? —li va proposar.

I pels auriculars va sonar, amb nítida precisió, l’excelsa música de la sèrie de televisió de ciència-ficció més famosa de tots els temps.

Es va passar el dia connectat al seu nou reproductor, passejant i pensant, per primera vegada en molts dies, a tornar a treballar amb la guitarra. Volia fer una cançó a la Sílvia. Aquesta era una idea que li voltava pel cap des de feia molt temps, però no es veia amb cor, ni amb la qualitat necessària, per expressar tot el que sentia per ella i ficar-ho en una simple cançó de quatre o cinc minuts.

Tornava a sortir el sol.

Va anar a buscar el pa, va veure la Sílvia, però al forn hi havia tanta gent que no van poder parlar, només somriure’s embadalits. Malgrat haver sortit ja una vegada amb ella, se sentia insegur, tan tímid com sempre. Una trobada no era res. Aquell suau frec de llavis, tampoc.

Ni ell volia adonar-se de l’amor que desprenien els ulls de la fornera, ni ella estava encara segura dels sentiments d’ell.

Va tornar a casa i aquella nit va dormir una altra vegada les hores necessàries per sentir-se en forma. Durant el temps que ell tancava els ulls, al pis hi regnava la pau. Just per, a l’hora de llevar-se, ser rebut amb alguna música especial i característica.

Va passejar de nou, aprofitant que feia un temps magnífic, assolellat i ple de promeses. Sentia dintre seu la primavera de la vida. Alguna cosa estava canviant. Tenia el disc més o menys controlat, «domesticat», i només que s’atrevís a declarar-se a la Sílvia…

De sobte, el disc va grinyolar.

—Ai, caram —va remugar en Zosi—. No, si això de comprar coses barates…

Va mirar el reproductor. El CD girava al seu interior. Potser tan sols havia estat una falsa alarma. Va fer una passa i el disc va tornar a grinyolar. Es va aturar.

—Què et passa, ara?

Va sacsejar-lo una mica. La cançó va continuar sonant bé.

Va provar de fer una altra passa, i per tercera vegada es va reproduir el grinyol, tan agut que aquesta vegada li va travessar els timpans.

El disc intentava dir-li alguna cosa.

Va mirar al seu voltant, però no hi va notar res. Gent que caminava, botigues al llarg del carrer… Res.

Llevat que a la seva esquerra, a menys de cinc metres, hi havia una enorme i majestuosa botiga amb les últimes novetats en equips d’alta fidelitat.

—Què vols ara? —va preguntar al CD.

Un altre grinyol.

Es va acostar a la botiga. El disc es va posar evidentment content, ja que va tornar a emetre l’Himne a l’alegria, que devia ser la seva peça preferida per als moments de felicitat. La tocava sempre.

En Zosi va mirar els rutilants equips, tots caríssims, que reclamaven l’atenció del públic des de l’aparador.

—No deus pas pretendre que et compri…?

Ho pretenia. Ho va saber en el moment que un aparell d’ultimíssima generació es va activar tot sol i a la seva pantalla de color verd hi van començar a saltar els dígits. Cap altre va fer res de semblant, únicament aquell. Era un Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total.

—Quin nom —va sospirar en Zosi al·lucinat pel preu.

Quan es disposava a girar cua, el disc no li ho va permetre. Un nou grinyol el va fer tornar a l’aparador. Semblava com si el CD i el reproductor s’acabessin d’enamorar de manera sobtada. En Zosi va sentir pels auriculars The Show Must Go On, de Queen, i… a la pantalla verda del reproductor hi va aparèixer escrit el nom de la mateixa cançó i el grup!

—Oh, sí, molt bé! Perfecte! —va reconèixer en Zosi, impressionat pel detall, però encara més pel que costava l’equip—. Tens uns gustos molt cars, saps?

El disc li va tocar un tema molt suau, Imagine, de John Lennon.

—Ni que fóssim nòvios!

Ara va sonar A tu lado, de la colla d’Operación Triunfo, i gairebé a continuació Cositas buenas, de Paco de Lucía.

Estava perdut. Coneixent com coneixia el disc, sabia que no aconseguiria allunyar-se de la botiga sense una dotzena d’espantosos grinyols abocats a les seves orelles. Això si no tornava als seus esbojarrats concerts nocturns. Havia de comprar-li aquell equip, l’impressionant Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total.

Estaria condemnat a pa i aigua durant un parell o tres de mesos.

—D’acord, molt bé! —es va rendir.

El disc li va oferir, en senyal d’alegria, una aclaparadora gravació dels cors de Carmina Burana.

Va trigar mitja hora a signar tots els papers, els terminis, els contractes. El dependent va haver de cridar l’encarregat, i aquest el cap, perquè no es fiaven gaire de la seguretat i la fiabilitat econòmica d’un client amb aquell aspecte que s’atrevia a comprar-se el millor equip que hi havia al mercat. Fins i tot es van entossudir que se n’emportés un de més senzill.

—Li asseguro que aquest, tot i que val la meitat, té les mateixes prestacions que l’Ex-T-Si 975 System Max Plus - Música Total.

El disc va vibrar dins del portàtil.

—No, no, ha de ser aquest —va insistir en Zosi—. M’és igual el que valgui.

Quan ho va haver signat tot, i el cap va haver trucat per telèfon al banc per assegurar-se que un cert Zòsim Garriga i Garriga hi tenia compte i rebia una assignació periòdica, va poder concloure la complicada operació.

Va sortir de la botiga amb la compra a les mans i es va dirigir a casa seva.

—Em dec haver tornat boig —va sospirar.

Pels auriculars, el disc estava contentíssim. Ara tocava Amics per sempre.