CD 2
Totes les cançons del món (i més)
Cançó 6
DE FET, a cada passa que feia, en Zosi estava més i més segur que el vell li havia pres el pèl, venent-li una enganyifa. És clar que la culpa era seva. Havent-hi allà tants discos bons, com se li havia acudit comprar l’únic que no tenia caràtula ni crèdits ni res de res? Quina ximpleria. Allò havia de ser… qualsevol cosa. Potser una maqueta com la seva.
No tenia caràcter.
Li venien de tot, una vaca voladora o un ase parlador. A aquest pas…
Va recordar els ulls de l’home.
Les seves paraules.
«El millor disc que tinc», «Una peça única», «Et pot donar tot el que ara no tens», «Et pot canviar la vida», «Vés amb compte», «Has de saber utilitzar-lo i estimar-lo», «És més fort que la vida».
—Ostres! —va remugar impressionat.
Com s’enrotllava el Senyor de la Música!
I quin matí que havia tingut ell. Primer el seu fracàs personal, el retrobament amb en Solanes, la fi de les seves il·lusions. Ara això del CD, la volatilització dels seus últims deu euros —amb vint cèntims—, i la sensació d’haver-se comportat una vegada més com un veritable beneit.
Una vegada més.
Ja només li faltava trobar-se amb la Sílvia.
—Hola, Zosi.
La Sílvia, naturalment.
Havia sortit de la zona de carrerons foscos i misteriosos, del submón desconegut en el qual s’havia perdut sense adonar-se’n. Tampoc s’havia adonat de com havia anat a parar ara a l’avinguda. I això era dolent. Deixava volar el pensament i…
I allà tenia la Sílvia.
Mira quina casualitat, tan gran que és la ciutat, tan lluny que es trobaven del seu barri!
Es va posar vermell com un tomàquet.
—Ho-o-ola, Sílvia.
La noia dels seus somnis. El seu amor. De fet, li importava ben poc tenir milers, milions de fans, ja que l’única que li interessava era ella. La Sílvia. Els cabells més negres del món, els ulls més expressius, els llavis més encisadors, el cos més dolç, les mans més boniques, la tendresa més evident.
Volia posar-li l’univers sencer als peus.
Però…
—Com va allò de la maqueta?
—Bé.
—Ja, però t’han dit alguna cosa els de Karma Discos?
—No, no —va mentir, incapaç de dir-li la veritat.
—Tranquil. Ja veuràs com et contractaran. Ets tan diferent dels altres cantants d’avui dia, i tens unes lletres tan maques.
La Sílvia era molt amable, i atenta, i educada.
Estava segur que en el fons li semblava d’allò més vulgar, però no volia ferir-lo.
—Bé, només és una primera maqueta. Tampoc esperava que es tornessin bojos.
Ella havia insistit a escoltar-la. Si no, no s’hauria atrevit mai a deixar-la-hi sentir. Però com que el veia comprar el pa cada dia amb la guitarra a coll, i parlaven, i ell feia aquells ulls de lluç…
El pa. Amb els seus deu euros —i vint cèntims— volatilitzats, aquell dia no en tindria. Menjaria cançons amb la imaginació.
—Has compost més temes?
—No —una altra mentida.
—I què hi fas, per aquí?
—Res, res, un tomb.
—Ah, els artistes sou tan espirituals —va sospirar la Sílvia.
—I tu?
—Comprant unes cosetes al centre. Ja tornava a casa. Agafaràs l’autobús?
—No, haig de fer un altre encàrrec.
Hauria pogut tornar a casa amb ella, com si acabessin de fer una passejada, o tornessin del cine! Amb ella, amb la noia dels seus somnis! I no en tenia ni per a l’autobús, de manera que estava obligat a tornar a peu!
—Bé, doncs, fins després. —La Sílvia el va embolcallar amb un dels seus somriures carregats d’il·lusions i es va disposar a travessar el carrer per dirigir-se a la parada.
—Fins després, Sílvia.
—Et guardo la barreta de pa ben torrada?
—No, no, ahir me’n va sobrar mitja.
—D’acord.
Es van separar, i va semblar com si ella volés per damunt del carrer fins a l’altre extrem. Va veure-la córrer al final perquè ja s’acostava l’autobús. Arribaria a casa en menys de deu minuts, mentre que ell…
A peu!
Amb un disc sense nom a la butxaca i la seva maqueta destrossada a l’altra!
Genial!
—Ostres! Que n’és, de dur, ser artista! —va lamentar amb tristesa.
Cançó 7
VA ARRIBAR a casa esgotat, amb els peus inflats i amb molt poc humor a sobre. A mig camí, per allò que sempre tot pot ser pitjor del que és, o torçar-se més encara, s’havia posat a ploure. Així, doncs, a més d’esgotat, de tenir els peus inflats i molt poc humor a sobre, estava xop.
El seu petit pis el va rebre amb escalf i fredor. Escalf perquè era casa seva, i fredor perquè era com una nevera. Es va ficar a la seva habitació —l’única—, es va treure la roba mullada, va rescatar-ne la maqueta i el CD, els va deixar sobre el llit, es va eixugar amb una tovallola i es va disposar a escoltar el misteriós contingut de la seva compra a la saleta d’estar, on sentia música, veia la tele, assajava amb la guitarra, menjava…
Ja s’imaginava de nou a la botiga del Senyor de la Música exigint-li que li tornés els diners, o un compacte millor i més d’acord amb els seus gustos.
Es va asseure al costat del reproductor, el va encendre, va polsar el ressort que alliberava la tapa superior i va inserir el petit disc platejat al seu lloc. Després la va tancar i va esperar. Va recolzar el cap al respatller de la petita butaca i va abaixar les parpelles per concentrar-se en la música, com sempre solia fer.
Un segon, dos, tres…
Com que no se sentia res, va obrir els ulls i va mirar l’aparell.
Els llumets verds que indicaven que el CD s’estava reproduint, el nom de la cançó i el temps que feia que havia començat, restaven immòbils. Com si no passés res.
—No et deus haver espatllat pas, tu, ara? —va preguntar-li defallit.
Va posar la mà al control de volum de l’amplificador connectat al reproductor. Va moure’l. Va passar-la pels altres botonets i dígits. Tot estava bé. Però a través de les dues pantalles dels altaveus, situats estratègicament davant seu i a banda i banda, va continuar sentint-se el buit.
—Però, què és això?!
Va polsar l’stop, va treure el CD, va tornar a inserir-lo i va tancar la tapa. Va accionar de nou la posada en marxa. Es va aguantar la respiració.
Res.
Però res de res.
O el seu equip s’havia fet malbé, o el compacte… no tenia gravada cap cançó.
El Senyor de la Música era el Senyor de la Farsa. Ara devia estar fent-se un tip de riure a costa seva.
—Però, per què tot m’ha de passar a mi?!
Va extreure per segona vegada el CD i el va mirar atentament. Normalment hi havia una lleugera separació entre les cançons, una coloració o densitat diferent. I allà, ni això. Després va pensar que com que era igual per les dues bandes, potser l’havia inserit pel costat equivocat.
—Que en sóc, de ruc —va sospirar.
Va repetir la col·locació, girant el compacte. Va tancar la tapa, va polsar el dígit i…
El mateix silenci d’abans.
—Aaaaah! —va cridar enfurismat.
Si hi hagués hagut alguna cosa, el que fos, li hauria semblat menys presa de pèl, però és que no hi havia res, res! Un CD buit, verge, per gravar, això tenia al reproductor!
—Encara que fossin valsos, no ho sé! —va exclamar encès d’ira—. Un vals!
Les notes suaus d’un vals van començar a fluir pels altaveus.
En Zosi va fer un bot.
L’aparell funcionava, el compacte tenia música.
—Ostres, quina casualitat —va dir en Zosi.
Acabava de dir que encara que fossin valsos…
I sonava un vals.
Va recordar la veu del seu pare, quan era petit, dient-li: «Les casualitats existeixen, però quan t’enfrontis amb una, pregunta’t si en el fons no la deus haver buscat tu».
Casualitat? El Senyor de la Música li havia venut un disc… de valsos, després d’haver-li dit que ell era un rocker?
I tot aquell rotllo.
«El millor disc que tinc», «Una peça única», «Et pot donar tot el que ara no tens», «Et pot canviar la vida», «Vés amb compte», «Has de saber-lo utilitzar i estimar-lo», «És més fort que la vida».
Va mirar el reproductor. Anava a aturar l’audició del CD, però el seu dit no va arribar a tocar l’stop. El vals va deixar de sonar.
En Zosi va parpellejar espantat.
Gairebé ni s’atrevia a parlar.
Era tan gros, tan i tan gros, el que li ballava pel cap, que se sentia ridícul. I ximple.
—No pot ser això, home. —Es va riure d’ell mateix.
Això no obstant, havia dit la paraula vals en veu alta, i d’on no sonava res n’havia sortit un vals.
«Vés amb compte», «Has de saber utilitzar-lo».
Utilitzar un disc era la cosa més fàcil del món. O no?
—Rock… dur —va aconseguir dir en veu alta.
En un no res, pels altaveus, va sonar la trepidant i majestàtica música rockera dels pares del rock dur, Led Zeppelin.
En Zosi es va quedar sense alè.
Mut.
Paralitzat.
Allò ja no era cap casualitat. Allò era real.
Al·lucinantment real.
—Beatles.
El primer disc dels Beatles, Love me do.
—Let it be.
Va sonar el beatlemaníac Let it be.
—Dylan, Like a rolling stone.
Es va sentir la veu de xiulet i aflautada, però essencial, de Bob Dylan cantant el seu famós Like a rolling stone.
Va fer una altra prova.
—Stravinsky, La consagració de la primavera.
La més bonica, avantguardista i torrencial música clàssica composta al segle XX, va expandir la seva captivadora bellesa per la sala, amb una qualitat de so molt superior a la que la senzillesa del seu equip solia proporcionar-li.
En Zosi ja no tenia dubtes.
Va mirar el reproductor amb la boca oberta. Va aturar-lo i en va treure el compacte. Va sostenir-lo amb les mans. Era com tots. Ni més ni menys. Un CD de dotze centímetres de diàmetre, amb el foradet al mig per ficar-hi el dit en posar-lo i treure’l. L’única diferència era aquella: que no hi havia res escrit.
I per què hauria de tenir-hi res?
Allà hi era tot! La música del món sencer!
No era possible.
Va introduir-lo una altra vegada a l’aparell.
—Una polca.
Una polca.
—Un cant gregorià.
Un cant gregorià.
—Música… àrab.
Música àrab.
—Només percussió.
Només percussió.
—Només guitarra.
Només guitarra.
—Joaquín Sabina a duo amb… Miguel Ríos i… Miguel Bosé i… Serrat fent cors i… La Oreja de Van Gogh!
I va sonar com si realment haguessin treballat tots junts alguna vegada.
Al cap de tres hores, meravellat, impactat, al·lucinat, tot, ja no tenia el més petit dubte que aquell disc era màgic.
I era seu.
Cançó 8
EN ZOSI es va oblidar de tot.
Menys de respirar, que era una cosa automàtica, de tota la resta.
Menjar, dormir, rentar-se, sortir de casa.
Tota la música del món era allà, a casa seva!
El somni de qualsevol melòman!
I pensar que el Senyor de la Música li havia dit que anés amb compte, que l’utilitzés amb compte! Compte? No havia de fer res més que inserir el CD al lloc corresponent i demanar. Si sol·licitava una cosa genèrica, el compacte triava a l’atzar. Si volia una cosa concreta, el disc la hi oferia a l’instant, sense ni un segon de retard. La fantasia de les fantasies feta realitat.
Què més necessitava per ser feliç, si més no a casa seva mateix?
Fins i tot va deixar de pensar en la Sílvia.
Matí, tarda, nit. Música. Ara una cosa primitiva, ara el més recent en techno. Ara una òpera interpretada pels millors cantants, ara una simfonia dirigida pel millor director. Ara rock adrenalític, ara ritmes ancestrals provinents de l’Índia o de la Xina. Sort que tenia algunes enciclopèdies de música, ja que no hauria sabut què demanar un cop passats aquells dies. Va buscar-hi noms, obres, peces, cançons, melodies.
Al cap de cinc dies, es va marejar en llevar-se i va comprendre que no havia fet altra cosa que beure aigua i menjar les restes de les restes de les restes del seu buit i paupèrrim rebost. Havia de sortir a l’exterior.
Però com ho podia fer, deixant allà, com si res, el més gran dels tresors?
Se’l va ficar a la butxaca, i amb una mà a dins, agafant-lo amb força, es va atrevir a sortir de casa. La primera cosa que havia de fer era anar al banc, on per ordre de la seva família, li lliuraven cada dia una quantitat suficient per menjar. Cinc dies sense anar-hi representava la paga diària multiplicada per cinc. Els seus pares vivien en un poblet llunyà i, després d’haver confiat en ell, quan els va dir que havia de viure a la ciutat per provar de ser músic, es van avenir a costejar-li la independència amb la condició que disposaria del que fos necessari però sense luxes. Així es va estipular i així funcionava. Cap problema.
Va baixar al carrer. El món semblava diferent. Tot seguia igual, però ell, ell!, tenia un disc màgic.
Va ser llavors que es va fer aquella pregunta.
—Per què jo?
Per què aquell home, el Senyor de la Música, li havia venut aquella meravella per la irrisòria quantitat de deu euros amb vint cèntims?
I la botiga? Tan recòndita, perduda, aïllada, estranya.
Va decidir que aniria a visitar el vell, però va canviar d’idea a l’instant. I si li reclamava el disc? I si, malgrat les seves enigmàtiques paraules, s’havia equivocat?
No, no podia ser. D’equivocació, res. El Senyor de la Música.
L’havia escollit per alguna raó.
Va anar al banc, va cobrar la paga dels últims cinc dies, es va ficar en un bar i va esmorzar amb una voracitat extrema. Quan va acabar, es va dirigir al forn. La Sílvia, darrere el taulell, atenia els clients. Va fer el ronso, com sempre, per aconseguir que l’atengués ella. Ni tan sols s’adonava que l’altra dependenta, dia rere dia, passava de preguntar-li què volia, i sempre cedia l’oportunitat de fer-ho a la Sílvia.
En Zosi estava segur que la noia ni tan sols s’havia fixat en ell. El tractava com un client més i ja està. Bé, amb això de la música pel mig gairebé podia dir que eren amics. Però res més.
Com podia fixar-se en ell una criatura tan meravellosa com ella?
—Hola, Zosi.
—Hola, Sílvia.
—El teu pa?
—Sí.
—Has estat cinc dies sense menjar-ne?
Se n’havia adonat. Quin detall. Cinc dies.
—El dia que ens vam veure em vaig mullar, i vaig agafar un refredat —va dir ell.
La cara de la Sílvia es va omplir de pena.
—Oh, Zosi, quina mala sort.
—Sí, ja ho veus.
—Per què no trucaves per telèfon? T’hauria pujat el pa.
—Ho hauries fet?
—És clar! No em diguis que no has menjat res?
—No gaire, la veritat.
—Zosi… —Es va posar molt trista—. Fins i tot els artistes com tu han de menjar.
Era tan tendra i encantadora. I l’estimava tant.
I si la convidava a escoltar música a casa seva?
No, quina ximpleria. Ella no es creuria allò del disc, i pensaria que era un truc per lligar. No es podia pas endur una noia a casa i fer-li escoltar discos. Havia de portar-la al cine.
—Has vist la pel·lícula que fan a la sala u del multicine? —va preguntar-li de sobte la Sílvia.
—No.
—Diuen que és molt maca.
—Ah, sí?
La companya de la Sílvia va mirar la seva amiga amb cara de desesperació.
—Jo hi aniré dissabte —va continuar la noia.
—Dissabte —va repetir en Zosi.
—A la tarda, a primera hora.
—A la tarda, a primera hora —va tornar a repetir en Zosi.
Va dipositar les monedes sobre el platet dels pagaments i va agafar la barra de pa. Sempre que era al forn tenia ganes que el temps s’aturés. Però quan se n’adonava, els nervis l’empenyien a anar-se’n com més aviat millor, arrencar a córrer. Mitja dotzena més de senyores esperaven el seu torn, juntament amb un parell de senyors amb aire despistat.
—Fins demà, Zosi —va acomiadar-lo amb afecte la Sílvia.
—Fins demà, Sílvia.
Va sospirar i va sortir al carrer. Al seu darrere, mentre s’allunyava del forn, va sentir una veu femenina, que va identificar com la de la companya de la Sílvia, rondinant:
—Però com es pot ser tan ximple, per l’amor de Déu!
No parlaven d’ell, és clar. No havia fet res perquè aquell comentari es referís a la seva persona.
Havia d’anar com més aviat millor al súper, comprar-hi menjar en abundància per a uns quants dies, i tornar a casa, a seguir escoltant música.
El disc!
Al forn se n’havia oblidat. Es va ficar la mà a la butxaca i, en comprovar que hi era, va respirar tranquil.
No havia estat mai tan feliç.
La vida «gairebé» era perfecta.
Encara havia de triomfar com a cantant i declarar-se algun dia a la Sílvia.
I veia més fàcil la primera cosa que la segona.
Cançó 9
VA ESTAR cinc dies més sense sortir de casa, dormint poquíssim i més per esgotament que per cap altra cosa. La música sonava i sonava sense parar. Aprenia moltes coses. El disc era capaç d’obeir qualsevol petició que li formulés.
—Aquesta cançó té arrels en algun altre tema o estil anterior? —I sonava la melodia que al seu temps havia influït en la creació d’aquell disc, o formava l’antesala de l’estil en què el creador s’havia basat per desenvolupar-la.
—Toca les cançons d’U2 per ordre.
Una rere l’altra, sense parar.
—Desglossa aquest concert per parts: percussió, vent, corda…
El concert sonava com ell desitjava, secció a secció, per poder apreciar-ne els arranjaments, l’estructura.
—Pautes de la música dels anys seixanta i de la música dels anys noranta del segle passat. Interdependències.
Cançons, semblances, fonaments, estils.
Ni durant tota una vida escoltant el CD aconseguiria absorbir tota la música que era capaç de donar-li.
Al cinquè dia li va semblar que sentia tocar campanetes. Va mirar el reproductor i els altaveus. Hi sonava música medieval, de manera que les campanetes no podien provenir del disc.
—Atura’t —va ordenar.
Ho va entendre de seguida. Era el timbre de la porta. Estaven trucant!
Es va aixecar bo i preguntant-se qui podia ser. Els seus pares, que li feien una visita sorpresa? No, li haurien trucat abans. La mare no era de les qui donaven «sorpreses». Els de Karma Discos, penedits d’haver-li dit que no? Ja li hauria agradat! Un veí, per informar-lo que es cremava la casa i calia sortir cames ajudeu-me? Això sí que era possible.
Va obrir la porta i es va quedar com qui veu visions.
La Sílvia.
Es va posar vermell com un tomàquet. Anava en pijama, sense afaitar, amb els cabells esbullats, i la casa feia pena. Es va quedar sense parla, mut. Però no va semblar que la noia es fixés en res, ni tan sols en la seva deixadesa. Va somriure-li, plena de preocupada candidesa.
—Zosi, estàs bé?
—Jo? Sí, per què?
—Com que has tornat a estar cinc dies sense passar pel forn, he pensat que havies recaigut del teu refredat.
—Refredat? Quin refre…?
Va estar a punt de ficar la pota.
La Sílvia duia una barra de pa sota el braç, embolicada amb cura. Torradeta, com a ell li agradava.
—No, el que passa és que he estat component i…
—Component? Oh, que bé! —La Sílvia es va ficar a dins d’un salt—. Puc escoltar-ho?
—Jo…
—Em faria molta il·lusió, Zosi, sisplau!
La seva carona estava ansiosa. Se li notava que li venia molt de gust, i de veritat, no pas per cortesia ni per fer-li un favor d’amiga. A més, ja era a dins.
Tot i que no havia compost res. Res de res. No calia.
Era un fracàs, i tenia el disc.
Era molt millor sentir tots els grans, que eren molt bons, que no pas continuar somiant despert.
Va sospirar.
Era la primera vegada que ella era allà.
Potser…
—Vine, Sílvia. —Es va animar de sobte, oblidant la seva timidesa.
Potser un àngel com ella s’enamorava d’algú com ell…, si aquest algú com ell tenia un disc màgic que li permetia sentir la música que desitgés.
—Gràcies —va sospirar la Sílvia.
Va portar-la a la saleta. És a dir, van fer tres passes agafats per la mà. La primera vegada que l’agafava per la mà. Ja es podia morir.
—Seu. —Li va oferir la seva butaca.
La dependenta del forn s’hi va asseure.
—Què t’agradaria escoltar?
—El que hagis compost, és clar.
—No, meu no. De qui sigui. Quina és la teva cançó preferida?
—M’estimo més parlar si no…
—Sílvia, és només un moment. Vull que vegis una cosa, d’acord? Digue’m quina és la teva cançó preferida.
La Sílvia va fer memòria.
—Amor porta accent a la cinquena, d’Esdrúixols Abjectes.
En Zosi va somriure amb seguretat.
—Amor porta accent a la cinquena, d’Esdrúixols Abjectes —va demanar al CD.
Esperava sentir la dolça entrada de guitarres, la cortina sònica formada pels teclats, la irrupció suau del ritme preludiant la repetició de tot el bloc instrumental, característic de la famosa cançó, i després el joc de veus dels Esdrúixols.
En comptes d’això, el que van sentir va ser el silenci.
Va mirar el reproductor.
—Amor porta accent a la cinquena, d’Esdrúixols Abjectes —va repetir remarcant cada síllaba.
Novament, res.
—Zosi, si no hi has posat cap CD —li va recordar la Sílvia.
—N’hi ha un —va dir ell.
—Estaves escoltant casualment aquest disc?
No va contestar-li. Què dimonis passava? Era possible que justament aquella cançó no la conegués? Impossible, impossible.
Va arrufar el nas.
—Yesterday.
Silenci.
—Himne a l’alegria.
Ni una mosca.
—Alguna cosa. El que sigui.
O el reproductor s’havia espatllat de tant funcionar, o el compacte s’havia quedat sord, o el seu poder… s’acabava d’esfumar.
En Zosi va sentir com un fred esglaiador li envaïa el cos.
Potser calia carregar-lo, o recarregar-lo. Potser anava amb piles, tot i que no tenia ni idea d’on les tenia col·locades. Potser…
Va mirar la Sílvia.
—No funciona —va murmurar.
—Bé, no t’hi amoïnis. —Ella no acabava d’entendre-ho, però va prescindir de tot. Els ulls li van somriure abans que els llavis—. Vols que et doni un cop de mà i arreglem això en un tres i no res?
La Sílvia havia de marxar com més aviat millor.
—No, no, gràcies.
—Però, Zosi, si està…
—De debò, m’agrada així. M’ajuda a… concentrar-me. Això. Necessito el caos exterior per trobar la pau interior. —En Zosi va mentir adoptant un posat que va imaginar molt d’artista, si bé en realitat era més aviat el d’algú que acabés de patir un atac sobtat de ronyons.
—Oh. —Els ulls de la Sílvia van brillar, fent-se càrrec de la situació—. Sí, és clar, els genis teniu aquestes coses.
—M’alegra que ho entenguis. —Va empènyer-la de manera suau però ferma cap a la porta.
No s’ho podia creure. La feia fora. Tenia la Sílvia a casa seva i se’n desempallegava! S’havia tornat boig!
Va estar a punt de demanar-li que es quedés, que ni caos ni romanços, però va fer lliscar una mirada ansiosa en direcció al reproductor. Havia d’esbrinar…
Malgrat la seva sobtada tristesa, la Sílvia semblava ben disposada a col·laborar.
—Zosi, si necessites res…
—Et trucaré. De debò. Trucaré al forn i demanaré per tu.
—Encara que no sigui pa. Qualsevol altra cosa. M’imagino com deu ser de dur per a tu haver de pensar en coses mundanes, com menjar o dormir, i encara més baixar al carrer i fer la compra. Truca’m i, quan surti de la feina, te la faré jo. Puc pujar-te-la i…
—Gràcies, gràcies. Ets molt amable. Ho tindré en compte, de debò.
—És que… per a això hi som els amics, no?
Una amiga. Només una amiga. Li ho recordava perquè no es pensés… Què li podia haver passat, al disc?
Eren a la porta. La meitat del seu ésser es debatia buscant la manera de retenir-la. Era un moment feliç i extasiant; la Sílvia, allà! L’altra meitat volia fer-la fora.
Era com una tortura.
—Sílvia…
—Sí, Zosi?
—Jo…
Va tancar-li la porta pels nassos.
El cervell li va cridar: «Obre-la una altra vegada, ximple. Obre-la!». Les mans no el van obeir. I, per si no n’hi hagués prou, les seves cames van arrencar a córrer cap al reproductor. Gairebé va tenir por d’ordenar-li:
—Amor porta accent a la cinquena, d’Esdrúixols Abjectes.
Sense que transcorregués ni un segon, tan bon punt va haver pronunciat la «s» final, pels altaveus va sonar la dolça entrada de guitarres, seguida de la cortina sònica formada pels teclats, després la irrupció suau del ritme preludiant la repetició de tot el bloc instrumental, característic de la famosa cançó, i finalment el joc de veus dels Esdrúixols.