EPÍLEG
El paquet era a la bústia.
3286-La Sierra Avenue.
No era gaire gran, però tampoc petit.
Cabia perfectament en un maletí de viatge. Aquesta era la raó per la qual dins el maletí del seu pare no hi havia gairebé res. El contingut principal havia estat dipositat en una estafeta de correus. La data del mata-segells corresponia al dilluns, el mateix dia que ell havia mort.
Tracy tancà la bústia metàl·lica, tan vulgar i tan habitual com totes, com qualsevol de les que hi ha al davant de milers i milions de cases. Una gàbia metàl·lica de sostre arrodonit, col·locada dalt d’un pal, vora l’entrada del jardí.
—Sí. Tot és possible, Hauser —li digué al vent.
«Tot» eren tres lletres, «és» en tenia dues, «possible» vuit. Finalment «Hauser» i no «papa», en tenia sis. El conjunt reunia el número més familiar de la seva vida: 3286.
El de la bústia de casa seva.
Així, doncs, la bústia, tornava a ser un element important.
Ni tan sols va pensar a obrir-la quan hi arribà amb Andy. Per a què? Qui enviaria res a una casa que duia un any deshabitada, des de la mort de la seva mare? Hauria estat absurd obrir la bústia. Absurd.
Els estudiants de La Sierra High School de Riverside sortien al carrer fent xivarri. Ella també hi havia anat, a aquesta escola. El pare no protestà mai pel soroll o pel moviment. Estimava aquell lloc. Era feliç vivint al voltant de nens i nenes, gent jove que creixia lliure i feliç en un món de pau.
Caminà cap a la casa, sense pressa. Sabia què contenia el paquet. No obstant, s’esperava alguna cosa més. I va encertar. Quan li tragué el primer embolcall, un cop asseguda en una butaca de la sala, trobà la carta. La desplegà i començà a llegir.
Estimada Tracy,
Si arribes a llegir aquesta carta, és que tot haurà sortit malament i aleshores no fa falta que t’expliqui la història perquè ja la coneixeràs. Tampoc tinc gaire temps, tot i que m’agradaria contestar-te moltes coses; suposo que no serien més que justificacions. Necessitaria fer-ho, però la meva única esperança és que tu ho hagis pogut entendre. N’hi ha prou. Aniré a Nova York per veure’t, parlar, explicar-te el meu pla i perquè vinguis amb mi però, com ja t’he dit abans, si llegeixes aquesta carta tu sola, serà perquè no haurem pogut tornar tots dos junts, agafar el paquet que tens a les mans i anar-nos-en ben lluny. He desitjat tant començar un altre cop que últimament se m’ha convertit en una obsessió. Et diran que m’he tornat boig i t’asseguro que no és veritat. L’únic que temo és que començar de cap i de nou no sigui més que una fantasia, el recurs dels fracassats i el somni dels il·lusos. Si aquest futur no existeix, almenys tu podràs continuar i això ja és, per si sol, meravellós. Continuar. Mai no et podré pagar el que et vaig fer, ni podré pagar el que vaig fer en la meva joventut. Però això és teu, Tracy, només teu. Espero que puguis fer realitat els teus somnis. Aquestes illes meravelloses que es poden fotografiar i aquests mons màgics que es poden veure i sentir, són aquí, els pots agafar estirant la mà. Viu i sigues feliç per mi, Tracy. I mai no t’oblidis que vas ser el millor de la meva vida i que t’estimo. T’estimo, vida meva.
Estava serena, tranquil·la. La comprensió de l’últim graó perdut, l’havia calmada. De tota manera la paraula «papa» al peu de la carta, la va emocionar.
Una emoció carregada de nostàlgia i de records.
Les veus i les imatges que dansaven per la casa, al voltant seu.
I així i tot no va plorar.
Estripà el segon paper amb moviments metòdics i el va deixar caure a terra. A sota, hi trobà una capsa de cartó, amb tapa. Va passar els dits de la mà dreta per la superfície i deixà que l’esquena es recolzés a la butaca. L’afermament final. L’últim àtom de valor.
I l’obrí.
Mil bitllets de mil dòlars cada un no feien massa embalum. La visió ni tan sols deixava entreveure el que s’hi podia amagar al darrere.
No eren més que mil rectangles de paper.
Però el valor que tenien era de mil claus o només el d’una de sola, però capaç d’obrir totes les portes.
Va agafar un plec de les dues piles lligades amb una senzilla goma elàstica. La numeració no era correlativa. No eren bitllets marcats, que deixessin pistes. Al contrari, eren bitllets sense rastre. Bitllets nets i sense passat.
El seu pare havia mort per a ella.
Un milió de dòlars escamotejat al destí.
Recolzà el cap al respatller de la butaca i aclucà els ulls. Recordà la fotografia del seu pare a Sunnyvale, somrient, i pensà en totes les fotografies d’aquell despatx.
El testament de Paul Hauser.
Aleshores començà a riure, primer de manera tímida i després amb més força, fins que el riure es va convertir en un espasme i ella sencera participà en aquesta erupció incontenible. Rigué un minut, dos… Mirava el milió de dòlars i el fet de veure’l, li feia tenir una nova descàrrega d’energia. Va riure fins que la pau la va envair un altre cop i la serenitat s’imposà a l’última tensió.
Autènticament, allò sí que era el final.
Les esperances, els somnis que havia tingut.
—Sí, papa —digué—. En efecte, tot és possible.