7

Un cop passat San Jose, enfilaren cap a l’oest per agafar la interestatal 5 i baixar en línia recta en direcció sud, ja que la carretera de la costa, la 101, a través de San Luis Obispo, Santa Maria i Santa Barbara, suposava més congestió de trànsit i més milles. El viatge, de més de vuit hores, es va fer gairebé tot en silenci; Andy Bailey no semblava disposat a donar conversa i tenia una expressió capficada que demostrava un malestar creixent, que, per altra banda, no s’esforçava gens a dissimular. Tracy no va voler donar peu que exterioritzés què pensava.

En realitat creia que ho sabia.

Per alguna raó la telefonada a Graham Cronin, o el que ella li havia dit, l’havia picat.

Va ser pràcticament a les portes de Los Angeles, mentre passaven vora el llac. Lower Van Norman, que s’estirava un parell de milles a la dreta protegit per dues preses, quan Tracy enfocà un dels dos temes importants d’aquella epopeia.

—Se n’adona, que la casa de la meva mare és l’última oportunitat que té?

—Sí —reconegué ell.

—I què farà si no troba res entre els papers vells del meu pare?

—No ho sé.

—No ho sap?

—Porto massa temps en aquest cas i, pel que em toca, encara no em puc creure que la mort del testimoni principal sigui certa. Ha estat un cop imprevist, descoratjador.

—Li assignaran un altre cas?

—Mengele és el meu cas.

—1 pensa que val la pena perdre la vida empaitant un fantasma, un home de setanta-cinc o vuitanta anys que potser s’ha mort fa temps sense que ningú se n’hagi assabentat?

—A què treu cap tot això? —inquirí ell, reaccionant.

—A res en especial.

—Això no és veritat.

Tracy va serrar les dents, enxampada per la fermesa del company. Per descomptat que no era veritat.

—Està bé —acceptà—. Pot ser que tracti de veure en realitat què hi faig jo, aquí, per què l’acompanyo i per què em sembla com si estigués traint la memòria del meu pare.

—Això tampoc és veritat —li recriminà Bailey—. Tu mateixa vas dir que mai no protegiries un assassí com Mengele.

Notà el canvi de tractament, la manera directa en què ara ell li parlava. El terme «tu» fou un petit espai obert entre tots dos que es va anar tancant, a poc a poc, fins a convertir-se en natural. I Tracy s’adonava com el malestar d’Andy Bailey desapareixia.

—I no el protegiré —digué per fi—. És només que tinc bastants problemes personals i heretats per veure’m ara aquí a Los Angeles, lluny d’on hauria de ser. Mengele pot continuar amagat un parell de dies més o potser un parell de setmanes. Però si no trobem aviat aquests papers…

—No has pensat que la casa de la teva mare entra de ple dins del teu camp d’acció?

—El pare no l’hauria ficada en…

—Bé que t’hi va posar, a tu, no?

—Però la mare va morir fa un any.

—Què va fer el teu pare en anar-se’n de Sunnyvale? No te’n recordes?

Tracy va seguir el fil dels pensaments del company; dins del cap se li produí un xoc total.

Ara passaven sota un rètol de l’autopista que indicava la distància final fins al centre de Los Angeles.

—Viatjà fins aquí! —cridà—. Va venir a Los Angeles i hi passà la nit! Penses…?

Andy Bailey ara somreia.

—No ho sé, però entra dins de les possibilitats. Tal vegada va preferir assegurar-se que havia esquivat els que el seguien i per això es va desplaçar fins a Los Angeles per agafar l’avió, o també podia tenir un motiu més concret.

—Passà la nit a Westwood, a l’altre cantó —advertí Tracy.

—Un simple engany. No ho sap ningú, que la casa és teva i està deshabitada?

—Ho ignoro.

—Bé, és probable que com que se n’havia anat el 68 ningú associï aquesta casa amb ell. Llevat de les cartes que va escriure a la teva mare, el contacte entre tots dos ja es va trencar llavors.

—Cronin no me’n va parlar en absolut, de la casa. Ells no ho saben, que és meva; que jo, quan va morir la mare, no vaig voler vendre-me-la. Ningú sap que existeix!

—No cantis victòria, encara, que això no és més que una teoria…

—És la millor teoria que hi pot haver! —cantà Tracy—. Què va poder fer, sinó, el meu pare, amb tots aquests plànols i papers?

Burbank quedava enrere i ara entraven per l’extrem sud-oest de Glendale. El desviament cap a la interestatal 210, direcció est, quedava a un parell de milles sobre el nord del parc Griffith. A partir d’aquí, una llarga recta, al sud del parc nacional de San Bernardino, travessava la immensitat de l’est de Los Angeles fins a San Bernardino i Riverside.

Andy Bailey va mirar Tracy de reüll. La noia s’havia posat nerviosa, de cop.

—Què et passa?

—No ho sé —dubtà—. Crec que ara, per primera vegada, tinc alguna cosa concreta i sé on vaig i per què… Tinc por. Més de la que he tingut en aquests dies passats.

—Si trobes aquests papers, els donaràs a la CIA?

—Sí.

Bailey no digué res.

—Els pertoquen, no? —insistí Tracy—. Els que hi van al darrere m’hauran de deixar en pau!

—Podria ser que continuessis necessitant la seva ajuda.

—Què vols dir?

—Res d’especial —respongué—. De moment continuarem junts per aquest camí del qual ja et vaig parlar. Tu ets la meva única esperança per trobar Mengele, i mentre estigui amb tu no et deixaré sola amb el teu problema. Pots dir-li com vulguis, correspondència, gratitud, acord mutu…

Primer Graham Cronin i ara ell. Tracy no va saber determinar si realment era sort o no. No obstant, reconegué que es va sentir protegida al costat de l’agent de la CIA, al marge del segrest, i que ara amb Bailey tenia aquesta mateixa sensació.

Dos homes, dos mons, una circumstància.

I ella.

De moment era tot el que tenia.

La claror dels records superà la foscor de la nit i la va vèncer. Va poder veure la casa i sentir els crits, les veus d’un temps que li era llunyà i tan proper a la vegada.

«Mama, mama! El papa ha arribat!».

«Tracy, angelet meu!».

«Avui he estat dibuixant…».

Veus i imatges… Unes arrencaven de la distància, quan a la casa es respirava vida i tres éssers compartien la mateixa felicitat. D’altres sorgien només fent un salt enrere, un any abans, quan es va morir la seva mare i ella va anar a la casa per última vegada, sense saber si hi tornaria. No va voler vendre-la; això significava alguna cosa.

—Es aquí? —preguntà Andy Bailey.

Brandà el cap de forma gairebé imperceptible, tot i que, per a ell, va ser suficient. Girà el volant a la dreta i l’automòbil entrà a la rampa que duia al garatge tot passant pel costat del pal de correus amb la bústia metàl·lica de sostre arrodonit, en forma de volta, on es podia llegir l’adreça. La casa, d’una planta, era tan agradable com la que el seu pare ocupà a Sunnyvale.

Agradable i recollida malgrat el silenci i la foscor de la nit que s’hi estenia damunt com un mantell, acotxant-la, aixoplugant-la i ressaltant, a la vegada, el misteri que potser amagava i el que amagà durant disset anys.

—Déu meu! —sospirà Tracy.

—Podem anar en un motel i tornar al matí —digué Andy Bailey, que va comprendre el rerefons d’aquella exclamació.

—No, de veritat —assegurà la noia.

El jardí que voltava la casa era gran. Un any sense que ningú se n’ocupés l’havia malmès; l’herba tenia una altura considerable i els parterres oferien la tristesa de la desolació, amb mates silvestres on abans senyorejaven flors. La seva mare va estimar sempre aquell tros de terra i si ho hagués pogut aconseguir, li hauria agradat de ser-hi enterrada, sota els set arbres, vora la tanca.

Hi caminà embolcallada amb aquests pensaments. A l’estiu, a recer dels arbres, hi instal·laven una taula i esmorzaven i dinaven a l’ombra. Els dies en què el seu pare era a casa era el lloc preferit per jugar.

Es va sentir sola i girà el cap. Andy Bailey l’esperava al porxo, respectant el silenci i la nostàlgia. Una ràfega d’aire la va fer tremolar de fred i anà cap a on era Bailey. Agafà la bossa i buscà les claus; sempre les duia a sobre. Però si no, sabia en quin lloc exacte de la part posterior del jardí n’hi havia un altre joc. Va obrir la porta i una primera sensació de buidor es va unir a una altra d’amargura i desconsol.

—No et moguis —aconsellà el seu company—. Encendré el llum.

Trobà un commutador general i, com a mínim, tres punts de llum s’il·luminaren al rebedor i d’altres que van escampar claror per sales i habitacions. Tracy tingué un pressentiment.

—El meu pare no ha estat aquí —digué.

—Com ho saps?

—Tot està tal com jo ho vaig deixar, ho recordo bé. L’altra vegada també era fosc, vaig deixar els llums encesos i vaig desconnectar el commutador general. Fixa’t en el terra.

Bailey va seguir la direcció del dit índex de la noia. Una capa de pols, fina, regular i amb prou feines perceptible, llevat que se la trepitgés, s’escampava per l’enrajolat.

—Això no vol dir res —manifestà.

El to de Tracy traí la seva resposta.

—És possible —digué sense forces.

Van anar per tota la casa, sala per sala, habitació per habitació. Ni els mobles estaven protegits per fundes ni els llums, escultures o quadres, per bosses de plàstic. Tracy va comentar que li resultava desagradable veure els mobles tapats, no per quan hi tornés, sinó només d’imaginar-s’ho. La decoració reflectia un discret regust per les coses antigues, un temps aturat vint anys enrere, com si la vida hagués deixat de passar-hi. Malgrat tot, el confort es notava a cada racó i els tocs de distinció afloraven en multitud de detalls.

—És curiós… —mormolà Tracy a la sala gran, on hi havia un finestral que anava del sostre a terra i de paret a paret, i comunicava amb la part posterior del jardí—. Mai no l’havia vista tan gran ni tan plena com avui.

—No sé per què vius a Nova York, tenint això aquí —comentà ell.

—És que no sé si hauria pogut viure aquí tota sola.

—Qualsevol dia t’ho robaran tot.

Dues parets, plenes de llibres de dalt a baix i de punta a punta, flanquejaven una porta de fusta. A l’altre cantó, una porta bessona donava al distribuïdor general. Tracy l’assenyalà.

—Tu dormiràs a l’habitació dels convidats, la que hauria estat per a un germà o germana meva. Jo dormiré en la meva. Hi vols deixar les teves coses?

—Abans prefereixo veure el despatx del teu pare, el lloc on treballava o desava les coses.

Tracy no va dir res en contra de la pressa que demostrava. Li passà pel davant tot dirigint-se a la porta encastada a la llibreria. La va obrir i deixà que Andy Bailey hi entrés primer.

—Valga’m Déu! —exclamà l’home.

Era una habitació gran que, per les dimensions, més aviat semblava una sala. Devia tenir uns deu metres de llargada per cinc o més d’amplada. Malgrat l’espai, no hi quedava gaire tros per ocupar. Les parets no es veien perquè les superfícies estaven tapades per metres i més metres de prestatges doblegats per culpa del pes que havien d’aguantar i pels centenars, milers de llibres que hi estaven apilats formant, en alguns casos, capes de dos o tres volums de fondària.

També hi havia llibres pel terra, amuntegats, que havien caigut d’algun lloc a causa del pas del temps. Uns quants mobles alineats al centre, que deixaven un passadís petit per poder-s’hi bellugar, oferien, a través dels vidres de les portes, una bigarrada quantitat d’arxivadors i papers col·locats sense ordre aparent. Els únics espais lleugerament desembarassats eren dues taules només ocupades parcialment en dues terceres parts de la superfície. Una era un escriptori de dimensions regulars, l’altra un tauló sostingut per cavallets i arrambat a la paret esquerra, l’únic lloc on no hi havia prestatges. Una pissarra i una panòplia amb profusió de material de treball, completava el quadre.

—La meva mare no va voler tocar res —digué Tracy—. Tot està igual que el dia en què ell marxà.

—Però com va poder anar-se’n deixant tot el que havia reunit, llibres, investigacions, obra?

—Em repetia que l’únic important és el que hi ha dins el cap. No hi creia massa, a emmagatzemar coses.

—Doncs, aquí bé que en va amuntegar unes quantes!

—N’hi ha més —postil·là ella—. En tenim unes golfes plenes així i una habitació que el papa feia servir de magatzem on guardava els prototips.

Andy Bailey es repenjà a la paret de la porta. Estava dividit; una part d’ell no podia amagar l’ànsia i l’entusiasme; l’altre reflectia el desànim i la realitat de la situació.

—Puc trigar dies, setmanes, a estudiar tot això i veure si hi ha algun indici que em porti a Mengele.

—Jo no tinc setmanes, ni tan sols dies —digué Tracy. Bailey es passà una mà pels cabells.

—Si pogués avisar els nostres experts d’Àustria i Alemanya… Un equip examinaria tot el que hi ha aquí en molt menys temps.

—Andy… jo no puc —provà de dir ella.

Ell es bellugà molt neguitós, terriblement excitat.

—Tracy… saps què hi podem trobar, aquí? No solament dades sobre Mengele, podria ser que el teu pare sabés més coses.

—Però ja no era un d’ells.

—És possible. Però encara que no ho fos, tampoc els va trair. Anomena-ho com vulguis: por, respecte, solidaritat… Ni sé si realment coneixia alguna cosa i menys on parava Mengele o la pista que ens hi portaria. Però si ho sabia, ha de ser aquí!

—El papa se’n va anar fa disset anys —exclamà Tracy cansada—. En aquest temps Mengele i tots els que eren amb ell poden haver anat a mil llocs diferents. Quan es va jutjar Mengele a Israel, vaig llegir als diaris que l’havien vist arreu, i sense anar tan enrere, més recentment, també ho deien.

Bailey brandà el cap en sentit negatiu. Les mans se li van agitar de manera convulsiva abans de tornar a deixar-se caure al llarg del cos.

—Cal que hi fem una ullada, a tot això, Tracy —suplicà—. És l’únic camí. I m’hi has d’ajudar.

—Estic ficada en un embolic de ca l’ample i vols que t’ajudi? T’he portat fins aquesta casa! Què més puc fer? Estar-me aquí mentre ho deixeu tot de cap per avall?

Andy Bailey l’agafà pels braços. No era la primera vegada que ho feia.

—T’he dit, mentre veníem en cotxe, que tots dos fem un mateix camí, però tenim objectius diferents.

—I què?

—No et penso deixar sola, com vols que t’ho expliqui? Et necessito per poder examinar el que hi ha en aquesta casa, i crec que tu també em necessites, a mi.

—Jo no et necessito…

—Et puc ajudar a trobar el que busques —digué Bailey—. I és just!

Tracy notà la seva presència a prop, molt a prop. Estava tan espantada com sola. Li hauria agradat tenir algú… Va pensar en Graham Cronin, però era molt lluny… Andy Bailey la va acostar suaument cap a ell.

—I si no ho trobem? —mormolà Tracy.

—Ho trobarem.

La proximitat s’accentuà. Va poder veure’s als ulls d’ell, ara dolços i per un moment, s’abandonà. Necessitava un consol, una carícia, precisament allà, a la casa on va rebre tot l’amor de la seva vida. Els llavis li tremolaven en adonar-se que Andy Bailey li anava a fer un petó.

Llavors va reaccionar.

—Serà millor que reposem —digué separant-se’n—. Ha estat un dia molt dur i estic cansada.

Ell va intentar retenir-la, però ella se’n va allunyar.

—De què tens por? —preguntà Bailey.

Tracy s’aturà.

—Només d’allò que no conec —confessà abans de continuar caminant.

Era veritat. Estava rendida i tot i així no aconseguia d’agafar el son. Veus i imatges li omplien la memòria, l’empaitaven, l’atrapaven… L’olor encara familiar de l’habitació, les dimensions conegudes del llit, l’àmbit constant i etern que l’envoltava… Si aclucava els ulls, les ombres s’entretenien i la traïen; si els obria, veia la claror que es filtrava per sota la porta, com quan era petita. La mare entraria d’un moment a l’altre per acotxar-la i ella es faria l’adormida.

La claror, la porta.

Andy Bailey no podia esperar. Menyspreant la son, el descans necessari, havia començat a investigar, a desempolsegar llibres vells, a capbussar-se en el túnel del temps per buscar-hi un indici, una dada, una pista… Professional com Cronin, fet d’una fusta insòlita i especial. Homes estranys en un món estrany.

—On vas amagar el Projecte Vox, papa?

Paul Hauser se li va fer present a la ment. No era el Paul Hauser del dipòsit de cadàvers, ni el de les fotografies de la casa de Sunnyvale o el que compartia un somriure amb Kate Gadwell. Era el Paul Hauser que va conèixer quan ella era petita i amb l’aspecte de llavors.

—Tot és possible —li digué la imatge.

—Ja ho sé, papa —acceptà ella—. Sé que és possible, però… Què, com i on?

Paul Hauser va fer una rialla.

—No te’n burlis —suplicà Tracy.

—Te n’has oblidat, de tot el que et vaig ensenyar? Pensa. Pensa.

—No em vas donar gaire temps. Deu anys no són res, i jo era molt petita.

Paul Hauser deixà de riure i la imatge s’esclarissà.

—Espera’t! No te’n vagis! —cridà Tracy.

La imatge es diluïa. Intentà retenir-la i llavors obrí els ulls.

Continuava ajaguda al llit. Sota la porta, una escletxa de claror. Potser només havia dormit segons o minuts. Un somni estant desperta, tan real de forma com irreal de fons. El cor li bategava amb rapidesa i l’impacte de despertar-se la va desvetllar de cop.

Va pitjar l’interruptor del llum i es va asseure al llit. Era inútil pensar en un got de llet calenta o en un cafè o en qualsevol altra cosa. No havien dut menjar. No disposava de res. Si sortia o veia Andy era incapaç de preveure o assegurar la reacció que tindria. Havia estat a punt de cedir davant d’aquell influx. Tenia vint-i-set anys i un bon itinerari d’amors i desamors al darrere, però no es va imaginar mai una relació en aquelles circumstàncies.

Les coses ja eren prou complicades.

—Si pogués agafar el son…

Apartà la gira del llençol i es va aixecar. Portava un pijama seu, dels vells, i tant a la calaixera com a l’armari, hi quedava molta roba. La seva mare sempre ho guardava tot. Gairebé per instint, obrí el calaix superior de la tauleta on de petita estudiava, llegia, i feia els deures de l’escola. La mateixa taula on no gaires anys abans havia escrit aquella carta a Bernie per dir-li que sí, que anava a Nova York. En veure aquell àlbum de fotos es va asseure a la cadira. El contemplà alguns segons abans d’atrevir-se a tocar-lo i encara en van passar uns quants més fins que no el va treure del calaix i el col·locà sobre la taula.

Fotografies a la casa de Sunnyvale. Fotografies allà, en l’eternitat sense dimensió de Riverside. Un pont a través de la distància i el temps. Sempre el temps.

Al primer full de cartolina es veié ella mateixa amb un parell de mesos rient davant la màquina, innocent. La data, al peu de la fotografia, era la burla de qualsevol edat. A la segona cartolina hi havia, enganxades, quatre fotografies. El seu pare, la seva mare, ella amb tots dos, i ella amb tia Maggie, la germana de la seva mare que havia mort d’accident de trànsit feia deu anys. Al tercer full, ella continuava sent la protagonista, però hi faltava una fotografia i també en faltava una en el quart full. Tracy recordà que l’havia vista a la paret del despatx de la casa de Sunnyvale. La seva mare les hi devia haver enviades.

Continuà passant les imatges, sense pressa, recreant-se no en el dolor, però sí en aquella sensació d’ofec que l’obligava a respirar panteixant. Festes d’aniversaris, pastissos, excursions, disfresses, regals de Nadal, moments transcendents i intranscendents; ella a la porta de Paramount Pictures, i en una estrella de Hollywood Boulevard on es podia llegir «Frank Sinatra», el cantant preferit del seu pare, i a Disneylàndia, i a…

Va tornar enrere.

Eren dues pàgines senceres amb fotografies de l’última vegada que el seu pare la portà a Disneylàndia. Un total de vuit imatges. Main Street, el tramvia tirat per l’etern cavall perxeró, la típica amb el castell de fons, la del vaixell que feia la travessia del Mississipí, la d’ella amb Mickey Mouse i Pluto a cada costat; el cementeri del fort al bell mig del llac; una altra menjant-se un caramel enorme i l’última tots dos, ella i el seu pare, a la plaça del Món Futur.

Disneylàndia.

Tot allò havia passat solament un mes abans que ell se n’anés.

Per què se sentia estamordida? Quina sensació rebia d’aquelles dues pàgines de l’àlbum? Quina veu la cridava des del fons de la memòria?

«Tot és possible».

La fotografia del cementiri.

Un rectangle de terra petit, d’uns cinc metres de llargada, amb una dotzena de tombes i creus i làpides escrites amb noms imaginaris. Simbolitzava els soldats del front que van caure en combat o els colons que es quedaven pel camí. Tracy estava asseguda al costat d’una pila llarga de terra, on hi havia una làpida amb un nom i una data: «Amos Wilson 1787-1862».

—Serà possible? —digué Tracy.

Se’n recordava, i quasi amb les mateixes paraules. Era com si la fotografia parlés, com si tingués vida pròpia.

«Papa, aquí hi ha morts de veritat?».

«Tot és possible, filla».

«Digues-m’ho de veritat!».

«T’ho estic dient: Tot és possible. Si fas un clot a terra, potser hi trobaràs un esquelet».

«Et burles de mi!».

«No Tracy, no. Saps que aquí tot és possible. I és veritat. A Disneylàndia pot passar qualsevol cosa, no hi ha res d’impossible!».

No era casual que en la fotografia mirés de reüll aquella tomba, somrient, però sense estar-ne gaire convençuda.

«Tot és possible Tracy. Recorda-te’n sempre».

Deixà que les pàgines de l’àlbum caiguessin una rere l’altra fins que la tapa gruixuda el tancà. Finalment, el cap va coordinar la primera reacció després de l’impacte d’aquella sorpresa.

La resposta.

—Andy! —cridà tot aixecant-se—. Andy!

—N’està segura?

—Com a mínim encaixa. Fins ara he anat a empentes i rodolons sense tenir ni idea de què podia ser. Però començo a tenir les coses clares.

—Però per què Disneylàndia? Quin sentit té?

—Disneylàndia el fascinava. Deia que si l’home era capaç de fer un paradís artificial tan meravellós, el món encara tenia esperança. M’hi portava sovint i, si no m’equivoco, era a Disneylàndia on més li sentia repetir aquesta frase: «Tot és possible». No hi tenim res a perdre anant-ho a comprovar!

—Llevat d’anar a la presó per obrir una tomba, encara que sigui fictícia.

—Andy, Andy, pensa! —digué Tracy nerviosa—. Ha de ser això: no va venir aquí a aquesta casa, sinó que va anar directament a Disneylàndia a amagar el que portava i em va deixar el missatge creient que jo me’n recordaria de seguida. He estat una estúpida!

—I com ho podia saber ell, que després de tant de temps recordaries aquest incident?

—No va ser un simple incident! Es burlà de mi els dies següents. Em deia a cada moment i amb una veu greu: «Tot és possible, filla». I jo li vaig jurar que mai més tornaria a posar els peus a Disneylàndia i ell em contestava que això ja ho veuríem. Me’n recordo com si hagués passat ahir mateix!

Andy es va deixar anar en una cadira.

—Què et passa? —preguntà Tracy en veure’l desanimat.

—Veuria més lògic que el teu pare volgués deixar plantats els que el seguien agafant l’avió de Los Angeles. Això en canvi… I encara et deixes una cosa.

—Què?

—Que jo el vaig seguir.

—Saps perfectament que podia sortir de l’hotel a la nit, agafar el cotxe fins a Disneylàndia, enterrar els papers i tornar. Tu no podies ser a totes les portes alhora.

—Sabia que diries això —advertí Bailey—. Així i tot no m’imagino un home de la seva edat entrant a la nit a Disneylàndia, dirigir-se a l’illa del llac, enterrar el paquet, tornar a sortir impunement…

Tracy plegà els braços molt seriosa. Va esperar uns cinc segons i després va començar a caminar cap a la seva habitació, agafant-se la bata que portava damunt les espatlles.

—D’acord, pots quedar-te aquí —anuncià.

L’home es va posar dret.

—On vas? —digué.

—A vestir-me i, quan estigui llesta, me n’hi aniré. Per la Riverside Freeway no hi ha més d’una hora de camí.

—Ara? —va fer ell.

—Quan, si no? Demà hi podríem entrar fàcilment, però no desenterrarem pas el paquet enmig de tanta gent! S’ha de fer aquesta nit. I quan el tinguem, ens amagarem i esperarem fins que la gent hi entri. I després sortim tan tranquils.

—Que t’has tornat boja? —rondinà.

Tracy va cloure els punys amb un gest desesperat i sobtat. El rostre se li va congestionar com si, de cop, hagués de posar-se a plorar.

—Andy… Jo vull que això s’acabi d’una vegada! —proferí exhausta—. No sé quant de temps més ho podré resistir! Ho haig de trobar! I ho faré amb tu o sense tu… Til, si vols, pots quedar-te aquí a rebuscar en el passat. Jo intentaré de lluitar pel meu futur.

—Saps que sola no t’hi deixaré anar.

Ho va dir de forma natural, directa i oberta. Aquesta vegada ningú es va moure i les mirades van calcular una distància que va semblar insalvable per a tots dos. Tracy va ser la primera a reaccionar.

—Gràcies —digué.

I se’n tornà a l’habitació per vestir-se.

Va ser a la vora de la cruïlla amb la interestatal 15 quan Tracy recordà alguna cosa i la maledicció que llençà trenca el silenci de l’interior del cotxe.

—Què et passa? —preguntà Bailey.

—Que m’he deixat la bossa! —remugà ella.

Andy Bailey li dirigí un somriure de mascle autosuficient.

—És que no saps anar enlloc sense aquesta bossa?

—Et semblarà una bajanada, però em sento com despullada si no la porto. Hi duc tot el que em pot fer falta. Amb les presses…

L’home, de cop i volta, es posà seriós.

—Com hi entrarem, a la casa, quan hi tornem?

—Hi ha unes claus amagades a la porta posterior del jardí.

Una barrera impedia l’accés al pàrquing. Van fer una volta per tal de trobar un punt que fos suficientment proper a la tanca de bardissa i al filat que envoltava el perímetre d’aquell lloc, i vau provar sort. El van trobar al cantó oest, en un camí intransitat i protegit per una arbreda, situat a vint metres escassos de l’objectiu. Sortiren del cotxe i Bailey obrí el capot buscant alguna cosa que, per fi, trobà. Tracy veié que es dirigia cap on era ella amb una barra de ferro a les mans, acabada en punxa per un extrem i en forma de pala petita a l’altre.

—Que hi portes un arsenal, aquí al darrera?

—Un no sap mai amb què es pot trobar —mormolà fluixet—. Agafa això.

—Li donà la llanterna.

No aconseguiren entrar per aquell cantó ni pels següents trenta metres de ferro i brolla. Ho intentaren més avall i aquesta vegada van trobar un forat a la tanca protectora. Andy Bailey amb l’eina improvisada l’engrandí fins aconseguir-ne un per on pogués passar el cos. Obrir-se pas entre l’atapeïda extensió de bardissa, va ser lleugerament més dramàtic. Les branques li van estripar l’americana per dos llocs, Tracy es va fer una esgarrinxada a la mà esquerra i li va sortir una mica de sang.

Un cop dins, van intentar orientar-se procurant que cap vigilant nocturn els descobrís. Tracy amb pocs passos va saber on era i li continuava semblant que hi havia estat el dia anterior.

—Aquest és el sector de Nova Orleans —digué.

No hi havia lluna plena, però la nit era bastant clara, prou clara com perquè no s’haguessin de valdré de la llanterna. Tracy assenyalà endavant mentre caminaven, mig ajupits, protegits pel perfil de les construccions. El llac, a cinquanta metres d’on eren, reflectia les estrelles; per arribar-hi, havien de sortir al descampat. I això no era el més important. Andy Bailey hi va caure.

—I com hi arribarem, a l’illa, nedant?

—Hi ha un rai lligat a un embarcador.

Un soroll va fer que s’arreceressin a la foscor d’un portal en forma d’arc. Des d’allà i, a menys de deu passes, van veure passar un home que caminava sense pressa, amb les mans agafades a l’esquena i els ulls clavats a terra.

S’allunyà amb l’evidència de no anar enlloc i s’aturà al reixat d’una casa d’aspecte senyorial, com del segle XIX.

Aixecà la vista al cel i probablement es va posar a comptar estels perquè no es va moure en els deu minuts que van seguir.

—Quan l’he vist, m’he pensat que la tanca metàl·lica havia donat algun senyal d’alarma —digué Bailey.

Tracy començà a posar-se nerviosa.

—Va, vés-te’n, vés-te’n d’aquí, estúpid!

El vigilant no la va obeir.

Passats ben bé deu minuts va tornar a posar-se en moviment desfent el camí d’abans. Els passà una altra vegada a prop cantant una cançó, un blues antic titulat «Stormy Monday Blues». Andy i Tracy esperaren un temps prudencial abans de tornar-se a posar a la feina.

—Quina hora és? —va voler saber ella.

—Dos quarts de cinc. Només ens queda una hora i mitja de claror.

—El que és més important és arribar al cementiri —apressà la noia—. Ens amagarem a l’illa.

Sortiren de l’amagatall i no van dubtar gens. Van caminar la distància que els separava del llac, una zona sense la més mínima protecció natural ni artificial, mig ajupits com ja hi havien anat anteriorment i junts per córrer tots dos un mateix risc. La sensació que d’un moment a l’altre sentirien veus o un crit d’alto els feien sentir pessigolles a l’estómac. No succeí res i arribaren al llac. Tracy s’orientà.

—Allà —assenyalà.

L’embarcador quedava a uns quinze metres més amunt. Hi arribaren. Bailey no estava gaire eufòric en veure el que els esperava.

—És que pretens que dirigim això fins a l’illa?

Era un rai de fusta, rectangular, del mateix estil dels que feien servir els pioners per travessar els rius o per navegar-hi vencent els ràpids. L’única diferència era que el de Disneylàndia tenia motor. L’illa els quedava a trenta o quaranta metres davant seu.

—Deixem anar l’amarra i fem que…

—Això és un llac! —bramà ell en veu baixa—. Sigui com vulgui, el que no podem fer és quedar-nos gaire estona enmig d’aquesta claror!

—Aleshores, remarem amb les mans.

L’anava coneixent, lentament, a poc a poc, però encara no d’una manera clara. D’ella, no li estranyava ni el coratge ni la determinació. Anaven de bracet amb la por i l’angúnia. Com més por tenia, també més valor per decidir d’acabar d’una vegada. Bailey estudià el rai. Feia uns quatre metres de llarg i era pesant. Però no tenien cap altra opció. Tracy ja hi havia pujat.

—D’acord —acceptà ell.

Deixà anar l’amarra i amb el peu pitjà l’embarcador. Com més força aconseguís fer, més podrien aprofitar la inèrcia. El rai basculà damunt l’aigua i se separà uns tres metres del lloc on s’arrecerava. En aquest instant, Tracy introduí un braç a l’aigua i es va ajeure a terra. Bailey va fer el mateix al cantó oposat. Durant uns deu metres el resultat fou excel·lent; després el bloc de fustes començà a avançar més a poc a poc.

—Ens estem desviant —avisà Tracy.

—Continua, continua —manà ell.

La noia el va entendre. Era molt millor arribar a l’illa encara que fos en diagonal que no pas provar de rectificar el rumb. No obstant, la lentitud del viatge es va fer anguniosa. Si l’home que minuts abans es passejava per allà a la vora repetia l’experiència, els descobriria fàcilment. I si no a ells, sí el rai a la deriva.

Els darrers deu metres van ser els pitjors. El rai era un monstre immòbil i a Tracy li semblava que el seu braç només era un bri d’herba que intentava fer pressió sobre l’aigua. El ritme de Bailey, més constant, va fer que el vehicle gairebé donés la volta rodant sobre si mateix. Quan faltaven un parell de metres, baixà a l’aigua. Es va mullar la meitat inferior del cos però aconseguí l’objectiu. Tracy li llançà la corda i Bailey acostà el rai.

—Què en fem? —inquirí la noia.

—Deixar-lo a la deriva. Quan arribin els empleats es pensaran que no el van subjectar bé.

Va tornar a pitjar-lo amb el peu i el rai s’allunyà dos o tres metres voltat per la suavitat d’aquella presó líquida. Veieren com s’allunyava fins a aturar-se no gaire més enllà, aleshores van fer mitja volta i es van internar a l’illa. Un caminet conduïa a una muntanya buida per dins que formava com un passadís a la roca, des d’allà es veia l’empostissat de fusta del fort. La impaciència de Tracy s’encomanava. Agafats de la mà per ajudar-se mútuament, avançaven cada cop més de pressa cap a la meta final. Bailey no es recordà ni de la humitat dels pantalons.

—El cementiri és aquí, a l’altre cantó…

La veu li traspuava ansietat i cap ganes de dissimularia; era el reflex dels dies que passava. A través de la mà que s’unia a la seva copsava la dimensió d’aquell foc. Bailey es va adonar que representaria un fracàs per a la seva companya. Potser per a ell mateix…

—Tracy…

Ella no li va fer cas. No se’l va escoltar.

—Allà, allà… rere aquesta porta…

La porta d’aquell fort imaginari estava eternament oberta de bat a bat. Davant de les fustes de la torre, el cementiri cantava al cel la tètrica però falsa experiència. Un quadrat a terra, amb creus i làpides coronant pilots de terra buida. Un símbol autèntic d’una història passada, perquè els nens sabessin que, una vegada i en altres llocs, allò que veien hauria pogut ser real. A l’altre cantó del cementiri de l’oest, entre els arbres, les ombres deixaven veure el perfil d’un campament indi.

Tracy assenyalà la tomba: «Amos Wilson 1787-1862».

—És aquesta —digué.

Andy Bailey passà la fusta que feia de protecció i de separació a la vegada i que s’aixecava gairebé un pam per sobre el nivell de terra. S’agenollà al peu de la tomba i es va esborronar com si allà sota hi hagués un mort de veritat. Tal vegada el que trobés o no trobés fos pitjor que aquesta inversemblant realitat.

No semblava que la terra hagués estat remoguda. El sòl era ben pla.

—Vinga! Què esperes? —el va apressar Tracy.

Li va voler dir alguna cosa, però no va poder. Només se la va mirar. Tenia els ulls clavats a la tomba, el cos li tremolava; els punys deixaven ben palès la força amb què els tancava. Bailey enfonsà el ferro a terra.

—Ha de ser aquí —mormolà Tracy—. Aquest malson s’ha d’acabar, oi, papa? Ha de ser aquí.

El ferro es va enfonsar una segona vegada i una tercera i més vegades en aquella tomba petita. Primer, la terra fou remoguda i, posteriorment, apartada amb l’extrem més ample de la improvisada pala. Quan la capa superficial hagué desaparegut, Bailey continuà amb la següent. La desesperació dels cops no era més que la impotència que sentia sobre seu.

Tracy se li situà al costat.

El forat negre destil·lava una burla agra.

—No pot ser! —gemegà—. No pot ser! Ha de ser en algun lloc!

Andy Bailey només va tenir temps de deixar el ferro a terra abans que Tracy es posés a plorar i ell l’abracés procurant de proporcionar-li una pau, per altra banda, difícil d’aconseguir.

—Et trobes més bé?

—Sí —reconegué Tracy amb veu dèbil.

—Aleshores fes l’esforç de comprendre que això no ha estat més que un accident. El missatge del teu pare deuria tenir un altre significat, per força. Més tard o més d’hora el trobaràs.

—I si és tard? No puc estar fugint de Cronin tota la vida! I aquesta gent acabarà enxampant-me.

—No tenen per què trobar-te.

—Em mataran, com van fer amb el papa i amb Charlie!

—No siguis criatura! —li recriminà ell—. No sé si t’has parat a pensar en una cosa que et va passar per alt i també em va passar per alt a mi, quan m’ho vas explicar tot. Fins aquesta nit no he lligat caps mentre mirava els papers del teu pare. Ha estat com una revelació.

Tracy es va apartar una mica de Bailey, intrigada pel que acabava de dir. Ell li passava un braç per l’espatlla. Eren a l’interior de la muntanya buida, còmodes dins la incomoditat i a recer de la nit i de possibles mirades. Una claror lleu que es filtrava pel forat més proper els siluetejava les cares amb perfils espectrals.

—De què es tracta? —va voler saber ella.

—Van matar al teu pare al voltant de dos quarts de vuit del vespre del dilluns, i Charlie gairebé vint-i-quatre hores més tard. No et diu res això?

—No —confessà Tracy.

—Si el que el va assassinar a Sant Patrici el seguia, únicament és perquè el va estar esperant a casa teva. Perquè sabia que s’hi presentaria!

—No el podia seguir des de l’aeroport?

—No. Jo el seguia i el vaig perdre. No vaig tornar a trobar la pista fins a casa teva. I de la mateixa manera que ho vaig pensar jo, bé ho va poder pensar algú més.

—I això què prova?

—Que l’assassí havia de veure que el teu pare hi entrava amb un maletí i en sortia sense. Només havia de matar-lo i tornar. O, fins i tot, oblidar-se del teu pare i buscar el maletí per si hi havia aquests plànols. Però el que va fer va ser consumar el crim. Ho entens, ara? I qui va escorcollar el pis l’endemà va ser un altre i, per tant, fou aquest qui va matar Charlie.

—Charlie, el van matar els russos.

—Aleshores ells no van matar el teu pare. I això confirma la meva teoria que era absurd que ho haguessin fet. I els japonesos, també hauria estat absurd! Almenys abans haurien d’haver tingut a les mans el que buscaven.

—Aleshores, qui ens queda?

Andy Bailey no digué res.

—Els nazis? —inquirí Tracy.

—De veritat que no ho sé —reconegué.

—Des del primer moment que sembla com si el passat del meu pare no hagi estat important per a ningú, només per a tu. Per què no busquem aquí la clau? Gra-ham Cronin em va dir que, a la CIA, no li importa el que hagués fet durant la guerra. Marcus Odell no ho sabia. Tant la meva mare com Kate Cadwell superaren el coneixement d’aquesta etapa amb amor. Només tu i els teus us heu entestat a aprofundir aquesta ferida.

—No t’entenc…

—Per què no vau detenir el pare quan el vau localitzar? No era un criminal de guerra? N’hi hauria hagut prou a donar la notícia i, zam!, el sensacionalisme barat de l’apocalipsi. T’imagines?: «Científic americà, investigador en projectes secrets per al govern, es descobreix que fou metge a Auschwitz».

—Ets injusta —advertí Bailey. Vam descobrir el teu pare el 1980 quan ja era un peix gros i estava ben protegit. Així i tot, l’home important no era ell, sinó Men-gele. Atrapant-lo, a ell, no hauríem aconseguit res, al contrari, probablement Mengele hauria tornat a desaparèixer, si és que en algun moment algú havia confiat que l’atraparíem.

—Per què no vau obligar-lo a parlar?

—Com? Practicant-li el tercer grau? Nosaltres no som d’aquests!

Tracy callà un moment. S’anava fent de dia de manera gradual, imperceptible.

—Escolta —continuà ell—. Vull dir-te una cosa, i crec que és el moment de fer-ho. No es tracta de minimitzar el que va fer el teu pare, perquè per a nosaltres tots van ser criminals de guerra, tant el que ordenà matar dos-cents mil jueus com el que els va matar amb les seves mans; el que en va matar un de sol o el que va abusar del seu poder amb altres. Però Paul Hauser no fou més que un científic; ell havia creat alguna cosa que Mengele va voler aprofitar. Els nostres informes diuen que Paul Hauser col·laborà, si bé no va fer res directament.

—I per què em dius tot això ara?

—Crec que has de veure el problema amb tota l’autèntica perspectiva.

—Ahir l’atacaves sense pietat. Jo mateixa sé que ha viscut tota la vida torturat pel que va fer. No és una mica tard per minimitzar la realitat?

—Et dic la veritat, no el que crec que has de sentir per estar més tranquil·la.

Tracy mirà la claror de la matinada a través del forat del túnel.

—Que n’és d’absurd! —Digué. Després de fer petar els dits hi afegí—: Tot és com això.

—Ara, què sents i què en penses, del teu pare?

Tracy contestà, dubtosa.

—Continuo estimant el pare que vaig conèixer tot i que menyspreï allò que quan era jove el va fer ser diferent i li va fer cometre errors que l’han perseguit la resta de la seva vida. Pel que fa a això que era espia, no ho sé. No crec que el que es va endur sigui en cap lloc que jo conegui. Ho pot haver deixat en qualsevol consigna, en una caixa forta d’un banc… Qui sap! No el coneixia tant com per saber les intencions que duia, en què pensava o en què creia.

—I el missatge?

—Una salutació. Una manera de dir «Hola, sóc aquí, he tornat», perquè jo estigués segura que era ell. Em donava a entendre que tot era possible després de disset anys.

Encara faltaven tres hores ben bones perquè Disneylàndia s’obrís al públic aquell matí del dissabte; perquè els primers centenars de nens i nenes amb pares i mares, els primers centenars de turistes, de parelles d’enamorats o de nostàlgics omplissin aquella extensió de l’eterna fantasia. Amb l’arribada de la primera fornada sortirien, encara que cap de tots dos sabés què farien immediatament després. En sentir el fred del matí Tracy es va arrambar més a Bailey.

—No em deixaran en pau mai més, oi? —cità a tall de pensament expressat en veu alta.

—Podries anar-te’n lluny i començar de cap i de nou.

—No en tinc ganes, de començar un altre cop. Sóc una dona fotògrafa i vull triomfar dins la meva feina. No em vull passar la vida esporuguida, fugint, sense poder signar una foto per no deixar pistes. A més sé que, de tota manera, tant la CIA com els altres em trobarien.

—Aleshores només tens dues alternatives.

—Dues? —s’estranyà ella—. Em pensava que únicament en tenia una: trobar els papers.

—N’hi ha una altra de difícil, possiblement perillosa i arriscada, però que pot donar resultat, el resultat just perquè et deixin en pau.

—De què parles?

—Fer veure que ja has trobat aquests papers.

Tracy se’n va separar un altre cop. Els rostres tenien el to de les màscares, banyats per una claror suau, oberta dins la penombra de la muntanya. Una crosta pàl·lida, sense color.

—I qui enganyaries amb això?

—La CIA no, per descomptat, perquè els hauries d’utilitzar, però els russos i els japonesos, sí.

—Cronin m’esmicolaria —afirmà Tracy.

—No pot impedir que lluitis pel teu compte, i serà massa tard quan s’adoni de l’engany.

—Ell vol els papers, però m’imagino que també vol agafar les dues xarxes d’espies.

—Es tracta de la teva vida, Tracy —apuntà Bailey—. T’hauràs de decidir i arriscar-te.

—Quina idea se t’ha ocorregut, ara? —preguntà.

—’Truca’ls i els dius que aquí a Disneylàndia has trobat el que buscaves. De sobte vas entendre el missatge del teu pare i vas localitzar els plànols. Cronin voldrà recuperar-los tan aviat com pugui però li dius que res de venir ell: tu decidiràs el lloc de la cita. Triarem un lloc públic, obert i on se us pugui veure de lluny. Aleshores aniràs a la cita i li donaràs un sobre ben voluminós.

—I què hi guanyo?

—O molt m’equivoco o russos i japonesos seran a prop. Veuran com dones el paquet a Cronin.

—Com pots estar segur que seran a la vora? Nosaltres els hem deixat plantats!

—¿Tu no estaves amb Cronin quan el japonès et va assetjar a l’ascensor? I no et protegia Cronin quan els russos et van agafar? Suma dos i dos i obtindràs la resposta: vigilen Cronin com abans et vigilaven a tu. Saben que tard o d’hora o ell et trobarà o tu li trucaràs.

—Cronin és de la CIA, s’adonaria que el segueixen!

—Per mi que Cronin està sol i que aquest assumpte li ve massa ample. La manera com ens vam desfer dels homes de la CIA ahir a San Francisco ho demostra tot. Si els russos i els japonesos veuen que li dónes aquest sobre, els deixaràs d’interessar.

—Poden matar-me en senyal de venjança!

—No. No ho faran. Estic segur que no voldran perdre-hi temps. Seria una mort inútil… Però aquest és el risc del qual et parlava abans.

—Ells em van dir que havien donat diners al meu pare.

—I què? El que els importa són aquests maleïts papers. O bé ho intentaran un altre cop o bé desapareixeran si saben que la CIA ha recuperat el material.

Tracy es reclinà contra la paret del túnel practicat en la muntanya de joguina. La idea se li obria pas pel cervell. Un joc perillós, però no ho havia estat des del primer moment?

No hi tenia res a perdre.

—Ara com ara, és l’única possibilitat que tens —l’encoratjà Bailey.

—Què farà Graham quan vegi que el que li dono no val res?

—Cridarà, et demanarà ajuda per continuar buscant els papers, però tu llavors seràs ben lliure de fer el que et plagui. No podrà ni retenir-te ni obligar-te a res. Potser et seguiran alguns dies o algunes setmanes perquè tal vegada es pensaran que intentaràs fer-los una mala passada, però si ho fan, això mateix et servirà de protecció contra els altres, i és d’ells de qui vols deslliurar-te, oi?

Utilitzar Cronin. La possibilitat no li agradava, però el resultat sí. I es tractava de la seva vida.

I després de tot…

—Aquesta nit podem ser a San Francisco i demà al matí el teu malson s’haurà acabat —digué Andy Bailey.

—M’acompanyaràs?

Ell somrigué.

—No em perdria això per res del món —digué serenament.

—Graham?

El seu nom es convertí en un crit a l’altre cantó del fil telefònic.

—Tracy!

—Sento…

Graham Cronin no la deixà parlar.

—Estàs bé?

—És clar que estic bé, per què no ho haig d’estar?

—Aleshores, quan acabaràs de jugar? És que no t’adones que si et troben no podré fer res per protegir-te?

—És impossible que sàpigues on sóc i mai no m’havia sentit més bé ni més segura des que va començar aquest embolic.

—On ets? Carall, no et comportis més com una criatura! Puc anar-te a buscar on em diguis, ara mateix. On ets, Tracy?

Andy Bailey escoltava la conversa per un altre auricular. Li va fer un gest que ella interpretà perfectament. Per si no ho hagués fet, tapà l’aparell amb una mà i li va xiuxiuejar a distància:

—Digues-li!

—Escolta Graham…

—Estàs sola? Encara és amb tu, aquest home?

—Graham, estigues atent: ho tinc.

L’home de la CIA va emmudir de cop. El silenci va ser inusitadament dens.

—Què has dit?

Tracy li ho va repetir. Aclucava els ulls i premia el telèfon amb totes dues mans, ben fort, igual que si s’hi repengés.

—Que ho tinc.

—Què és el que tens? —preguntà Cronin.

—Per Déu, Graham! Què vols que sigui? Els plànols! He trobat el que el meu pare va amagar!

—Tracy, què dius?

El to era d’una absoluta expectació.

—El missatge… —proferí ella—. Era el missatge: «Tot és possible». Tenies raó, significava alguna cosa, una clau, una pista… He trigat a comprendre-ho, però per fi, ho he vist clar. Després de disset anys em sembla gairebé impossible… Oh, Graham! Si sabessis que feliç que sóc i que tranquil·la quedaré demà quan t’ho hagi donat!

—On eren aquests papers? —inquirí Cronin.

—Demà t’ho diré, si us plau… No vull parlar per telèfon, sento com si ens escoltessin mil orelles. Avui no ens podem veure perquè no sóc a San Francisco.

—Tracy —digué Cronin—, pel que més vulguis… Els has vist?

—Què vols dir?

—Et pregunto que si has mirat això que tens? —insistí ell—. Com ho saps, que són autèntics? De què es tracta, de plànols o d’informació? Pots haver trobat qualsevol altra cosa.

Andy Bailey li féu un altre senyal: es passà un dit pel coll indicant-li que tallés com més aviat millor.

—És el projecte Vox, Graham! —afirmà ella buscant la forma de no semblar que estava aixafada—. I ara deixa de fer-me preguntes, vols? Han estat dos dies infernals per a mi i no puc més. O m’escoltes o t’asseguro que me n’aniré i això s’acabarà per a tots. Puc cremar-ho i llestos! Ja no m’importa res del que passi.

—Tracy, espera’t…

—T’espero demà a les dotze en punt al Jardí de Te Japonès del parc de Golden Gate, a San Francisco. Adéu, Graham.

—Tracy! —la veu de Graham va sonar com un tro.

Ella va penjar.

Des de l’altre extrem de la sala, Andy Bailey féu el mateix. Va ser ell qui va resumir el sentiment de tots dos.

—I ara resa perquè els altres tinguin la suficient informació i hi siguin —digué—. És tot el que podem fer fins demà.

Tracy s’abocà a la finestra. Més enllà del breu passadís, el carrer Ellis dormia en la nit. Els llums de San Francisco feien pampallugues sota la pressió esmorteïda d’un plugim fi i constant que donava al paisatge un aire de tristesa i desemparança. El rètol del motel, el Travelodge, al Downtown de la ciutat, s’encenia i s’apagava com un reclam sense esperança. Eren a poca distància del Civic Center, el cor neuràlgic de l’urbs i, així i tot, allò no semblava pas San Francisco. No tenia el sabor de Chinatown i Russian Hill, ni la dimensió de gran ciutat farcida de gratacels de Columbus Avenue, ni tan sols el batec de Market Street o l’animació d’Embarcadero. El Travelodge, a la cruïlla d’Ellis i Polk, era un racó mort.

—Hauries de dormir.

Era la veu d’Andy Bailey en algun lloc de l’habitació, rere seu. Es pensava que ell sí que dormia, cansat pel viatge de retorn amb cotxe des de San Francisco i després d’una nit en blanc, empaitant fantasmes per les tombes del cementiri de Disneylàndia.

Deixà la finestra i s’assegué a la punta del llit.

L’única habitació lliure.

Tota una promesa de contingut incert.

—No tinc gaire son… —anuncià.

—Demà serà un dia especial, possiblement dur. I estaràs sola, no te n’oblidis.

—On seràs, tu?

—A prop.

—Per què no m’acompanyes? Em sentiré més bé si ets al meu costat.

—I deixar que el teu amic Cronin em clissi? No, gràcies. Recorda que no vaig deixar gaire ben parats els seus homes al Fisherman’s Warf i que pot acusar-me del que li doni la gana. No tinc llicència de caça-nazis, saps?

—Em pensava que vindries amb mi —mormolà Tracy amb una visible tristesa.

—Vindré amb tu —la tranquil·litzà—, però em quedaré pel Jardí Japonès. Us veuré de lluny. Quan puguis, em truques aquí o véns a trobar-me.

Tracy se’l va mirar. La silueta se li retallava al llit i apareixia i desapareixia al compàs del neó del motel. Andy estava tombat cap a ella. Durant ben bé un minut una idea li va bullir pel cervell i sense saber com, es va escoltar fent-se aquella pregunta:

—Ets jueu?

—Sí —respongué ell.

—I et dius de veritat Andy Bailey?

—Andrew Kossoff Bailey: aquest és el meu nom autèntic. El meu pare era americà i la meva mare alemanya. Jo vaig néixer a Viena, però tinc la nacionalitat americana. Per què?

—En realitat no sé per què t’ho he preguntat —tornà a dir Tracy—. No sé… tal vegada em pensava que et deies d’una l’altra manera i que aquest era el… com en diuen? Nom de guerra? Aquells dos russos també utilitzaven noms americans.

—Jo no tinc per què amagar-me. La meva feina no resulta fàcil, però és legal.

—Què faràs quan tot això s’acabi?

Andy Bailey s’incorporà i quedà assegut al llit. Duia els tors nu.

—Quan s’acabi què?

—Em referia a demà, si la CIA em deixa tranquil·la. Buscaràs Mengele en els papers del meu pare?

—Depèn de tu.

—Aleshores emporta-t’ho tot —digué Tracy—. I no pel fet que vinguin una dotzena d’homes desconeguts a regirar la casa, sinó perquè n’estic cansada. He sentit a parlar més de nazis en aquests dies que en tota la meva vida i no crec que ho pogués suportar més. O sigui que t’ho pots endur on vulgueu, tot el despatx del papa, els arxius, els prototips, tot el que hi ha a les golfes, l’habitació. Tot.

Andy Bailey va mantenir un silenci prudent.

—No vols conservar-ho, com va fer la teva mare? —raonà per fi.

—No, de veritat que no. No vull saber res d’aquest passat. I tampoc vull ser l’esclava d’uns records. Tan aviat com t’hagis endut el que t’interessa, jo m’enduré algunes coses importants per a mi i després, el més segur, és que acabi venent la casa. Serà l’única manera de…

—De què? D’oblidar? —apuntà ell.

—No, només de sentir-me lliure després del que està passant. Bailey apartà el llençol i s’assegué al llit, davant d’ella. Estirant el braç, l’arribava a tocar.

—Gràcies! —digué.