3

—Vinga, anima’t. Acaba’t de menjar d’una vegada aquest gratacels de pa.

Thelma era una bona amiga; s’hi podia jugar el que fos, i estava segura que guanyaria. Trenta anys, casada, divorciada, tornada a casar, tornada a divorciar. Cap fill.

Enamorada per tercera vegada. Sense res. I feliç. Era Túnica amiga que tenia de veritat en aquell món de bojos.

—No tinc gana.

—Si t’aprimes més, hauràs de comprar-te roba nova. Com estàs de diners?

Era una manera subtil de dir-li si necessitava alguna cosa. Tracy va pensar, quasi per instint, en els tres mil dòlars del maletí.

—Estic pràcticament a zero.

Va fer un somriure desinflat, que Thelma va secundar.

—I ja no tens la teva mare per ajudar-te. Recorda-te’n!

—No. Més aviat estic sola.

Va tornar a pensar en el maletí. Sola?

—Saps? Estic segura que Bernie no t’ho deia seriosament —va dir Thelma—. Jack el pressiona, és això i prou. Li deu haver caigut malament que el «Mirror’s» publiqui el que tu no has aconseguit… i bum! Ha esclatat. En el fons saben que els has fet molt bons reportatges. Bernie ha volgut, diguem-ne, posar-te a prova, llançar-te un repte! De vegades funciona…

—Ja no sóc cap criatura per jugar!

—Però la cosa continua funcionant així. Et diuen «no seràs capaç de fer això» i d’aquesta manera et punxen. TU, aleshores, reacciones i els dius: «que no seré capaç, eh?», i vas i ho fas. TU els demostres el que vals i ells aconsegueixen el que es proposen.

—Doncs, a la merda amb aquestes tàctiques.

—Fes qualsevol reportatge, el que sigui! I d’aquí a una setmana els el portes. Ja veuràs com Bernie et fa costat! Jack ja no es recordarà d’això d’ara. És que en cinc anys encara no has après a conèixer-los?

Van caure les primeres gotes de pluja i la gent de Duffy Square es va convulsionar. Van aparèixer alguns paraigües. Malgrat la pluja ningú va abandonar la cua de TKTS Booth. Ja podia caure un diluvi que ells no es mourien.

—Aquesta vegada va de debò, Thelma —sospirà Tracy.

—Per què ho dius? Com ho saps? Estàs deprimida i prou!

—Bernie m’ha dit que quan no treballo sóc molt bona, que les fotos que faig són meravelloses quan ningú m’empeny a fer-les, quan em surten per mi mateixa… quan, quan… em sento lliure.

—Aquesta és la vessant artística que tenim tots, fotògrafs, pintors, escriptors… Us penseu que si us paguen pel que feu és que us veneu i alguna cosa dins vostre s’hi rebel·la. D’acord, potser sí que és així, però de veritat creus que algú se n’adona?

—Bernie sí. Recorda que ha estat, i que encara és, fotògraf, un gran director d’art. Avui ha posat el dit a la ferida per primer cop.

—I què? Has de menjar! Tothom necessita donar alguna cosa perquè a canvi li donin aquests paperets verds gràcies als quals podem omplir l’estómac cada dia! No hi ha pas res de dolent, en això! Si haguessis nascut milionària, podries complir els teus somnis, anar-te’n en aquests països de què parles de vegades, on la claror i els colors són especials, i fer les millors fotografies i després exposar-les, publicar llibres… Encara que, si haguessis nascut rica, per què voldries perdre el temps fent alguna cosa?

Tracy continuava mirant la gent que feia cua. La pluja només havia estat un xàfec primaveral, un cop de núvol.

—Quant deu valer ja una bona entrada per al teatre?

—Quaranta-cinc dòlars.

Tracy va somriure.

—Tota una fortuna. Només per a gent amb diners.

—Vernon em va dur abans-d’ahir a veure Cat, i per això ho sé —va dir Thelma amb despreocupació—. Què faries si realment et quedessis sense feina?

—No ho sé.

—M’hi jugo el coll que, a Nova York o a on sigui, qualsevol publicació t’admetria.

—És que no sé si tindré forces per continuar en això.

Thelma va posar les mans damunt les de la seva amiga i les va pressionar amb tendresa.

—Estàs deprimida i és impossible de fer-te raonar d’aquesta manera… Per què no te’n vas a casa, engegues la tele, llegeixes un llibre o et tanques al teu laboratori-sala de bany i t’oblides de tot fent el que més t’agradi? Segur que demà ho veuràs tot d’una altra manera.

—No me’n vull anar a casa, almenys fins al vespre.

—Per què? Que et penses que et caurà a sobre? O és que prefereixes estar sola?

—No, no és això. És que no vull veure una persona que potser m’hi estarà esperant.

—Qui?

Tracy va moure el cap negativament.

—Et fa res que ara no te’n vulgui parlar?

Thelma va alçar les mans formant una pantalla protectora.

—Jo haig de tornar al camp de concentració i em temo que aquest vespre sortiré tard. Què faràs, doncs, si no vols anar-te’n a casa?

—Els cines encara valen cinc dòlars?

La companya va fer una rialla.

—Sí, però el blat de moro torrat s’ha apujat vint-i-cinc centaus.

—Aleshores hauré d’optar per anar-me’n al Barbizon Plaza —va aconseguir imitar-la Tracy.

—Què dius, ara? —se sorprengué Thelma.

—Ah! No ho saps? Ahir, quan tornava de Saint Louis, se’m va insinuar Albert Finney, tal com ho sents…

El 720 de Washigton Street, a Sunnyvale, era una construcció rectangular, d’una sola planta, bastida de fusta i combinada amb lloses grosses de pedra sense polir, i amb un jardí ufanós, que vist des del carrer, tapava part de la construcció. Tenia una aparença de petit paradís terrenal, aquell carrer, amb edificacions unifamiliars mig amagades per arbres i parterres d’exuberant floració. Era un ambient d’intimitat absoluta. La gespa, ben cuidada, es disposava en desnivells petits, com si els visitants pugessin el primer graó del paradís terrenal i el tinguessin a tocar.

Abans de l’esclat comercial dels miniprocessadors, el sud de la badia de San Francisco no era diferent de la zona est, des de Berkeley fins a Fremont. Però la creació artificial de la vall del silici, Silicon Valley, ho va canviar tot. En menys de quinze anys la proliferació d’empreses afins a la tecnologia dels xips va fer que la zona compresa entre Palo Alto i Santa Clara amb Mount View i Sunnyvale al mig, es convertís en el cor de la més important i progressiva indústria nord-americana del futur. Ara, Silicon Valley era el rovell de l’ou de la tècnica i la majoria d’habitants de la zona estava vinculada d’una manera o altra a alguna dels centenars d’empreses que naixien, creixien, es fusionaven o desapareixien per escindir-se en altres. Però Silicon Valley, la porta de l’univers tecnològic del segle XXI, continuava sent un món a part.

Per aquesta raó, la dona que amb un complet equip de jardineria estava agenollada davant d’uns esplèndids rosers al jardí de la casa veïna a la construcció de fusta i pedra senyalitzada amb el número 720, va contemplar, sorpresa, els dos homes que pujaven pel caminet. Havien deixat el cotxe al mig del gual situat al peu del garatge, a l’altra banda d’on era ella. Va voler seguir una antiga tradició i va decidir de mantenir-se al marge, tot i que el que ella sabia, va pensar, els hauria estalviat de perdre el temps.

—Mira que deixar el cotxe al mig del gual destorbant el pas de qui hagi d’entrar o sortir! —rondinà en veu baixa—. Només la policia fa coses d’aquestes per si algú surt esperitat del garatge!

Malgrat tot, va deixar el que feia per seguir les evolucions dels dos homes. No tenien aspecte de lladres, ni de venedors. Anaven vestits amb correcció. S’aturaren davant la porta principal i van tocar dues vegades la campaneta. Quan van comprendre que no hi havia ningú, l’un va fer un cop d’ull per la finestra mentre l’altre donava la volta pel cantó dret. Va reaparèixer per l’esquerre, dient:

—Ni tan sols hi ha piscina!

Aleshores va ser quan la dona ja no es va poder aguantar més i es va posar dreta, tossint. Els dos homes se la van mirar.

—No hi és —digué.

Se li van acostar lentament, sense presses. La dona es penedí immediatament d’haver enraonat.

—Ens pot dir qui hi viu, aquí? —preguntà el més alt.

—Si anaven a veure’l, bé ho deuen saber, no? —va etzibar la veïna amb una franca desconfiança.

Els dos homes es miraren. Tots dos alhora van dur-se la mà dreta a la butxaca interna de l’americana i van ensenyar la placa. La dona no va arribar a veure-les bé, però no li va quedar cap dubte que es tractava de la llei. I això la va fer canviar d’actitud.

—Aquí hi viu el senyor Paul Hauser, però no hi és. Fa un parell de dies que no el veig. M’imagino que deu ser de viatge perquè ha deixat el cotxe; si treuen el cap per la finestra del garatge el poden veure.

—Que viu tot sol, el senyor Hauser?

—Sí, i tant!

—No li deu dir res el nom de Peter Millar, oi?

—Millar? No, res. Per què?

No li van respondre. El més baixet va arronsar les espatlles i va fer una ganyota d’indiferència al company.

—Paul Hauser —va dir—. Llestos, oi?

El més alt va semblar que no ho entenia així.

—N’està segura, que no l’ha vist des de fa dos dies?

—Completament segura.

—On treballava, el senyor Hauser?

—A l’Ayerscomb Incorporated, aquí mateix a Sunnyvale.

Ara sí que la reacció dels dos homes va ser fulminant, però no es van mostrar especialment sorpresos. Es van mirar un altre cop i el més baixet va dir:

—És un empresa d’alta tecnologia del govern, oi?

La dona va aplegar les mans deixant traslluir clarament un primer esbós de nerviosisme.

—Què hi ha? És que li ha passat alguna cosa, al senyor Hauser?

Per segona vegada, no li van respondre.

—Senyor Murray?

—Sí.

—Ens han dit que parléssim amb vostè… No és el cap dels serveis tècnics?

L’homenet va mirar les targetes d’identificació que els dos forasters duien penjades a la solapa. La del més alt, sota la paraula «visitant» impresa sobre fons vermell, portava escrit el nom Tom Watts. En la del més baix es podia llegir Richard Pearce. Estaven escrites a mà i duien un segell, i a sota, la data ben visible i l’hora d’entrada al recinte del complex.

—Sí… Sóc el cap dels serveis tècnics —afirmà l’homenet—. Michael Murray. M’han dit en el control de seguretat que vostès són de la policia.

—Es belluguen de pressa, aquí, eh? —observà Pearce.

—També ens hi movem nosaltres —va dir Watts—. No voldríem molestar-lo, però estem realitzant una petita investigació i vostè, tal vegada, ens hi podria ajudar.

—Quina classe d’investigació?

—Treballa aquí un home anomenat Paul Hauser?

El canvi en el rostre de Michael Murray va ser notori. L’expressió d’interès i de recel es va convertir en una màscara d’ansietat sense cap dissimulació.

Els visitants no es van immutar.

—Treballa aquí?

—Sí. És clar que hi treballa. És un dels nostres millors experts.

—En què?

—Això, no els ho puc dir, senyors.

Tom Watts va mirar per la finestra protegida amb barrots.

Més enllà s’estenia un dèdal de construccions blanques, blocs de ciment sense finestres, signes que indicaven direccions prohibides, passos restringits i zones de màxima seguretat. Accessos permesos amb indicacions blaves, portes que s’obrien mitjançant targetes xifrades… Sabia de què anava tot allò.

—Quan de temps Ja que no veu el senyor Hauser?

—Dos dies. I no ha donat el mínim senyal de vida.

—Havia fet abans una cosa així?

—Com què

—Doncs desaparèixer dos dies sense dir res.

—Qui? Paul? No. Vivia pràcticament aquí. Aquest era el seu món. Per això estem intranquils.

—Per què no han avisat la policia?

—Ho pensàvem fer, si no apareixia d’aquí a quaranta-vuit hores.

Un camió enorme, arrossegant un remolc de setze rodes a la caixa del qual viatjava el cap d’un míssil o d’una nau espacial, cosa impossible de saber per un profà, va passar per davant les finestres, maniobrant amb dificultat. Un eixam d’homes amb bata blanca, cascos de protecció i distintius de tots els colors, el seguien a peu, com si es tractés d’un fill a qui s’havia d’amanyagar.

—Qui pot dir-nos què feia el senyor Hauser, senyor Murray?

L’homenet es va ensorrar. La certesa que passava alguna cosa es va obrir pas per aquell cap de científic i se li va agafar al seny. Va ser com descobrir que en el món, i especialment més enllà dels filats de l’imperi tecnològic, hi podien succeir coses vulgars.

Esdeveniments humans.

—Més val que parlin amb el director —va dir amb una veu cansada—. Molt millor.

Quan va sortir del cine els carrers eren molls i mostraven l’empremta d’una altra tempesta passatgera. Va deixar enrere el cartell lluminós que anunciava la pel·lícula que acabava de veure i va pujar per Broadway per anar a agafar, des d’allà, el carrer 51. La pel·lícula li havia deixat un regust estrany. Va tombar el cap per veure el títol una altra vegada: Nòmade… Una estranya història de màgia, vida i mort, amb un rerefons psicològic. No va contribuir a millorar-li l’estat d’ànim. Ni de bon tros.

No era gaire tard, però tenia ganes de tornar a casa d’una vegada. Corria el risc que el seu pare hi fos, esperant-la, i era el que menys desitjava en aquell moment. De tota manera, no es podia passar pas la vida fugint-ne, ara que tornava a ser un ésser real, de carn i ossos, en comptes d’un fantasma perdut pels records. Si el seu pare havia aconseguit trobar-la i com semblava, tenia ganes de veure-la, no pararia.

Tal vegada valia la pena escoltar-lo…

Tancar del tot una pàgina del passat.

Tal vegada.

—Ai, Déu meu! Per què totes les coses s’amunteguen alhora?

Un home que caminava a la seva alçada se la mirà sense saber si és que acabava de fer-li una proposició o era una boja que enraonava sola pel carrer.

—Sóc una boja que enraona sola pel carrer —va dir ella.

L’home va accelerar el pas i se’n va allunyar.

I si el seu pare apareixia en el moment més oportú?

I per què no? Va provar d’imaginar-se un home gran com ell, de seixanta-set anys, demanant-li i explicant-li què era el que havia passat en realitat. I no ho va aconseguir. El seu pare no era dels que demanava perdó. Ella el recordava amb molta empenta, feliç, sempre ben disposat a passar el poc temps que tenia lliure al costat d’ella, però mai, mai, demanant perdó. No pas el seu pare. Tret que l’edat hagués minat aquell orgull. I havien passat molts anys sense que en tingués cap notícia. Era el mateix orgull-que havia heretat ella i que, gairebé sempre, utilitzava malament.

Tenia una setmana de coll per trobar un simple reportatge; disposava de menys de vint dòlars a la butxaca i al voltant de tres-cents al banc. La lapidària frase d’acomiadament al despatx de Bernie va resultar tan impactant com estúpida.

… I no volia tornar-se’n per por d’un fantasma, tot i que estava cansada i no tenia cap altre lloc on anar a parar.

No era estrany, doncs, que se sentís com una vella de vint-i-set anys.

Es va preguntar si el seu pare sabia que la seva mare s’havia mort feia un any.

—Potser se sent vell i està malalt. La soledat pot fer tornar boig qualsevol. Però va ben servit si espera que jo…

Es va recordar dels tres mil dòlars. No era una gran fortuna, ni de bon tros, però per a ella, en el pèssim estat financer en què es trobava en aquest moment, una quantitat com aquesta li semblava meravellosa.

Va arribar al carrer 51 i va tombar a la dreta. Tenia una milla ben bona al davant seu per prendre una senzilla decisió: què havia de fer o de dir si el seu pare l’esperava o si més tard es deixava caure per l’apartament. Sabia que si es refiava completament de l’instint i deixava la resposta a una reacció espontània, podria resultar catastròfic. Perquè d’ella es podia esperar tot, tant un sentiment de pietat que la impulsés a plorar i a tirar-se-li al coll com un cop de geni com el de la nit passada, que l’obligués a agafar-lo i a dir-li tot el que havia pensat en aquests disset anys.

Anava d’un extrem a l’altre.

I la lògica, on quedava?

—Aquesta nit, no, si us plau —gemegà—. Demà, demà…

Travessà la Sisena Avinguda, l’Avinguda de les Amèriques. L’edifici del Time Life era una torxa encesa, un monstre de cent mil ulls escopint claror per cada un. Entre la Sisena i la Cinquena el carrer 51 era quasi un passadís del Rockefeller Center amb el Radio City Músic Hall a la dreta. Quan va arribar a la Cinquena Avinguda, la silueta familiar de la catedral de Sant Patrici se li va alçar al davant.

Recordà que, mentre esperava Bernie durant aquella llarguíssima hora prèvia a l’infern, havia llegit alguna cosa d’un home assassinat el dia abans a l’església.

Un assassinat a Sant Patrici.

—Ens hem tornat bojos —va dir cansada—. Completament bojos.

Per fi, Charlie Mattheson s’atreví a trencar el silenci.

—I ara? —preguntà.

La resposta va trigar a arribar. Harvey Kallin es va estar encara uns segons ben llargs amb el llapis que sostenia a les mans, sense apartar els ulls de les anotacions que prèviament havia fet sobre un full. Un laberint de noms, dades, fletxes i interrogants esquitxava la superfície del paper, com un jeroglífic incomprensible.

Va acabar tirant el llapis sobre la taula, atapeïda de coses.

—Un home anomenat Paul Hauser, i que treballava en una empresa d’alta tecnologia, no va a la feina i agafa un cotxe llogat dies abans a San Francisco. El recull a Sunnyvale, lloc on resideix, a més de cent milles al sud de San Francisco, al bell mig de Silicon Valley, hi puja, i viatja fins a Los Angeles. La diferència entre el nombre de milles facilitada per l’agència en el moment de llogar-li el vehicle i la xifra de l’indicador quan el va trobar la policia, ens diu clarament que no va fer res més que cobrir la distància fins a Los Angeles. Què fa un cop arriba a la ciutat? Deixa el cotxe ben amagat, camina una mica i lloga una habitació en un hotel. Hi passa la nit i, l’endemà, llença les claus del cotxe a la paperera, agafa un taxi i puja a l’avió d’un quart de deu amb destinació a Nova York amb un bitllet comprat també dies abans. Tant el bitllet com la factura de l’hotel van a nom de Peter Millar, però és evident que Mi-llar i Hauser són la mateixa persona. D’equipatge només duu un maletí. Res més. A dos quarts de sis aterra a Nova York i dues hores més tard, sense maletí, és assassinat a la mateixa catedral de Sant Patrici. Què tenim?

—Un trencaclosques —afirmà Mattheson.

—Mogut per un boig… o per un home que fugia d’alguna cosa o que, com a mínim, no volia deixar pistes rere seu.

—No crec que es tracti d’un boig. Això de l’Ayerscomb és bastant revelador.

—Aquest és el quid de la qüestió. Què hi ha de San Francisco?

—Encara res, senyor.

—I per què el van matar precisament aquí, a Nova York? Si el seguien ho haurien pogut fer a la carretera mateix, entre San Francisco i Los Angeles o en aquest hotel. Però en canvi va poder arribar fins aquí!

—Podria ser que aquí hi hagués gent esperant-lo.

—Té sentit… Però no m’agrada.

—El que sí és evident és que el van matar per prendre-li el maletí.

Harvey Kallin va donar uns quants copets sobre la taula, amb el puny clos.

—Per què no ens diuen res de Califòrnia? —es queixà…— Quin misteri hi ha en la relació Hauser - Ayerscomb?

Encara ballava l’últim dels papers mogut pel cop de geni de l’inspector quan la porta del despatx es va obrir i Dalton McNichol va aparèixer al llindar.

—Què hi ha? —va inquirir Kallin sense amagar-se l’ansietat.

McNichol va torçar el coll.

—Aquest individu em sembla que és un peix que es porta l’oli.

—En quin sentit ho dius?

—Important —puntualitzà el que acabava d’arribar. De Califòrnia ens diuen que no fem res, que ho deixem estar. I és oficial.

Harvey Kallin es va tornar vermell.

—Com que ho fem res! Això és un cas d’asses…

Dalton McNichol no el va deixar acabar.

—Ens han enviat algú.

—D’allà?

—No, de Washington.

Clarence Mattheson va buscar els ulls del superior sense trobar-los. Per fi se li va encendre una llumeneta al cervell. Kallin va sospirar, desanimat.

—O sigui que això es converteix en un cas federal?

McNichol va tornar a agafar-lo de trascantó.

—No —va dir—. No vénen els de l’FBI. És la CIA.

Harvey Kallin es va deixar caure enrere. Aquest cas feia un tomb radical i inesperat.

—Valga’m Déu! Dalton! —proferí—. Què cony hi feia a aquest home, a l’Ayerscomb?

No esperava resposta del company i no la va obtenir. A ningú els agradava que els prenguessin el cas de les mans i d’aquí ve que en algunes ocasions la policia de diferents estats col·laborés en una investigació, oblidant-se de l’FBI, l’únic cos amb atribucions interestatals. Però la CIA era una altra cosa. La majoria de la policia ni tan sols la considerava un departament de la llei. Harvey Kallin havia mogut els fils confiant en els propis recursos i ara es trobava davant d’un cas amb noms i dades concretes. I lligat de mans.

—Hi ha més coses —va dir McNichol—, i això sí que és cosa nostra, per ara. Aquest individu tenia una filla que rondava per aquí i l’han localitzada a Nova York mateix: 320 del carrer 51, est.

Kallin es va posar dret.

—Si això cau a un parell d’illes d’aquí! —va dir.

Clarence Mattheson va intercalar alguna cosa més:

—I no gaire lluny de Sant Patrici.

Els dos homes ja havien passat pel seu costat, apartant-lo de la porta, i arribaven a l’escala interior quan Dalton McNichol va recordar alguna cosa i els va cridar:

—La noia es diu Tracy… Tracy Hauser!

Kallin i Mattheson van fugir escales avall.

Tracy no s’ho podia creure.

No hi havia cap més bústia feta malbé, només la seva. L’havien forçada obertament, fent alçaprem fins a aconseguir que saltés la tapa frontal, que ara penjava inerme com un símbol de la trista derrota. Un acte de vandalisme estúpid i probablement banal.

Una bústia no era més que això: una bústia.

Va cloure els punys amb força mentre sentia que dintre seu renaixia una ràbia controlada durant tot el dia, i sense moure’s d’on era, pronuncià el nom que immediatament va desembocar-li als llavis.

—Charlie!

A la garita hi havia el llum encès i rere la porta del pis del conserge també es veia claror. Charlie devia rondar per allà o no gaire lluny.

—Charlie! —cridà Tracy per segona vegada.

Ningú no va contestar. Se’n va anar de davant la bústia, i caminà la distància que la separava de la garita. Va entrar-hi i es va aturar davant la porta mig badada del pis de Charlie. Hi va treure el cap i, més suaument, va dir per tercera vegada:

—Charlie?

Charlie no hi era. Va pensar que si l’havia de buscar, acabaria per voltar inútilment per tot l’edifici. Es va resignar i optà per ficar-se a l’ascensor i afegir el que havia passat amb la bústia al saldo negatiu del dia. Els nombres vermells de l’haver continuaven augmentant.

El seu pare no l’esperava; ja era molt. Parpellejà, confosa, i va aturar l’índex davant del polsador.

El seu pare…

—No, quina ximpleria —es va dir—. Com hi pot haver relació entre…?

Va fer l’esforç de somriure davant d’aquesta estrambòtica idea i es va decidí a pitjar el maleït botó. L’ascensor va iniciar el curt viatge cap a les altures deixant anar aquell habitual zumzeig que produïa la vella maquinària. Si Charlie es passes més estona al lloc que li correspon, les coses anirien més bé!

El pobre Charlie no parava mai.

Tracy arribà al seu pis.

Va sortir al replà i tancà les portes, sense pressa. Aleshores va fer una cosa que pocs feien: retornar la cabina al vestíbul. És clar que si algú d’una planta superior hi havia de pujar un minut més tard, l’ascensor trigaria més des del vestíbul que d’on era ella. Va fer petar la llengua i, en donar el primer pas, va oblidar el tema. La proximitat de l’escalfor i de la pau de l’apartament va fer que es trobes molt més bé.

Va anar més de pressa.

Una mica de música, llegir alguna cosa, deu hores més de dormir…

Es va aturar de cop.

L’esmorteïda claror del passadís, que ara venia del seu darrere, projectava una ombra a terra, deformada i llarga que s’estenia davant seu. Les portes tancades eren rectangles foscos ja que la fusta quedava ensorrada en el marc, a vint centímetres aproximadament del perfil exterior de cada porta.

De totes tret d’una.

La seva.

La seva no estava tancada. No era un ull fosc.

Per l’escletxa d’uns tres centímetres que es badava de dalt a baix, una falca de claror s’incrustava en la seva ombra com si l’estigués assassinant. La sorpresa va fer que Tracy es quedés commocionada com si algú li hagués clavat un bon cop. L’aire li va fugir dels pulmons.

La bústia…

Ja havien entrar a robar en tres o quatre apartaments d’aquell edifici, però mai en el seu.

Però… amb la porta oberta i el llum encès?

—Quina bajanada! —es va dir ben baixet per animar-se.

I aleshores es recordà del seu pare.

Va aclucar els ulls i es repenjà a la part de la dreta perquè les cames li feien figa. Bé, ningú li treia, l’ensurt, però, al cap i a la fi, tampoc no tenia tanta importància. Després de tot, era Charlie qui l’havia deixat pujar!

Aquest manefla de Charlie!

Va recuperar el compàs dels batecs del cor i pensà què havia de dir a partir del moment en què traspassés el llindar de la porta. No obstant, se sentí buida, neutra. Ni llàgrimes de tristesa ni un rampell de mal geni. Res.

Només indiferència.

I per què no? El pare pròdig tornava a casa. Ara li tocava a ell parlar i reaccionar.

No va voler retardar-ho més. Ja era inútil. Es va redreçar, es va omplir el pit d’aire i va fer les tres últimes passes que la separaven de la porta. Un cop al davant, la va empènyer suaument, amb el palpis dels dits de la mà dreta; la fulla de fusta va girar sobre les pollegueres, dolçament, traçant un arc imaginari mentre li permetia veure, igual que una cortina que algú fes córrer, l’interior tan familiar de l’apartament.

I era el seu apartament.

Però no amb la imatge de sempre.

La claror venia d’una de les pantalles, que havia caigut a terra i, tal vegada per aquesta raó, el panorama era més tètric i demencial. Tot era en doina, abatut per un huracà metòdic que no havia deixat objecte sense trencar ni espai sense regirar o esbotzar. Les butaques fetes malbé, calaixos i llibres escampats; el televisor esventrat i les parets i la moqueta de terra arrencades de soca-rel a cops d’alguna cosa esmolada, possiblement un ganivet. La mampara de la cuina, oberta, deixava veure un batibull d’atuells. Al fons, mig a les fosques, el dormitori no era una excepció. Les restes del matalàs escampades arreu, encara semblava que voleiessin.

Va obrir la boca i la va tancar; fou l’única reacció que va tenir. Inexplicablement, només va pensar en una cosa: les cambres, l’equip fotogràfic. Era la cosa més valuosa que tenia. El poc que tenia.

Entrà a l’apartament, aguantant-se la respiració, com si l’aire estigués contaminat. No va tenir por perquè en alguna cosa va notar que allà dins ja no quedava ningú per fer-li mal. El vent destructor havia passat.

La porta del bany també estava badada. El cervell li formulava el desig que els llavis no podien articular.

—Les cambres no… si us plau, les cambres no…

Va badar la porta una mica més i va encendre el llum. I va aclucar els ulls.

Hores abans era un costós equip professional compost per tres cossos de cambres i un conjunt de nou objectius i teleobjectius, més els zooms, lents de tot tipus i múltiples complements. I ara tot s’havia convertit en un munt de vidres trencats i ferros abonyegats. Els clixés i les còpies que al matí encara estaven penjades de l’estenedor, formaven una pluja que, com un mantell burlesc, imatge a imatge, tapava aquestes deixalles.

Va ser en tornar a obrir els ulls quan va veure alguna cosa més.

De primer només era una taca vermella al mirall del lavabo. L’únic color d’aquell lloc. Després, el reflex li va indicar que no es tractava d’una impressió del vidre, sinó d’una imatge. Alguna cosa que era a la banyera, rere la porta on es repenjava.

No volia mirar perquè es repetia que no era possible. Però, per fi, ho va fer.

La banyera era la clau de l’últim absurd. No, no hi havia el seu pare.

Però Charlie sí que hi era. Mort, banyat en sang, amb el ulls tan oberts com el coll i una ganyota d’estúpida incomprensió cisellada en aquell rostre vulgar.

Intentà cridar i tampoc no ho va aconseguir. Va fer mitja volta per sortir corrents d’aquell lloc que, de cop i volta, s’havia tornat un manicomi.

I aleshores va topar amb l’home que l’estava esperant, en silenci, rere seu.

Una mà li tapà la boca.

Va provar de desfer-se’n distribuint cops de colze i puntades de peu sense ser massa conscient de què feia.

I tampoc no va fer-ne gaire cas, quan la veu d’aquell home li va dir:

—Calmi’s… Estic a favor seu. Tranquil·la.

Volia respirar i no podia. Lluitava contra la por i la histèria i només aconseguia excitar-se més. Encara va intentar donar una empenta a l’aparent agressor abans que ell la comminés amb una ordre que va ser més aviat un crit d’ira.

—Quieta!

Va deixar de moure’s i la pressió va cedir. Els ulls se centraren en l’home que havia aparegut.

—No cridi o compareixeran tots els veïns, d’acord?

Va fer que sí amb el cap. La mà que li tapava la boca es va apartar.

—Qui… qui és vostè? —va mormolar Tracy.

—Policia —va ser la pelada resposta del desconegut, abans que l’empentés cap a la porta de l’apartament—. Vingui, serà millor que ens n’anem d’aquí.

Tracy no va poder deixar de seguir-lo. Sentia que una mà d’aquell home encara l’agafava pel braç com una grapa fermament tancada. Sortiren tots dos al passadís.

—Però… on anem?

No hi va haver resposta. Van cobrir la distància que els separava de l’ascensor i van veure que l’aparell-pujava just en aquell moment amb la lentitud que li era habitual. L’home es va moure, inquiet, però va reaccionar en seguida i va assenyalar l’escala.

—Serà millor que baixem a peu —va dir.

—És que… és mort… gemegà la noia mentre, amb la mà que li quedava lliure apuntava en direcció contrària.

—Sí que és mort. Per això ara ens hem de bellugar amb més velocitat. Que no ho comprèn, que cada minut és essencial?

La va sacsejar sense contemplacions. L’ascensor ja només era a dos pisos sota seu. N’hi va haver prou amb una altra empenta perquè es trobés escales avall, saltant els graons de dos en dos. Van parar de córrer quan l’ascensor es va aturar al pis que acabaven de deixar. Tracy va vacil·lar i ell alça el cap amb els sentits desperts al màxim. Aleshores van sentir una veu d’un home que deia:

—Em sembla que no li donarem pas una bona notícia, a aquesta noia.

Un altre va dir alguna cosa, però les paraules ja van ser del tot inintel·ligibles. En avançar pel passadís, ells van reprendre la baixada de les escales. Tracy, acostumada a baixar-les a peu cada cop que l’ascensor s’espatllava, i era sovint, no es recordava s’haver fet mai aquest recorregut en tan poc temps. Abans que pogués tornar a pronunciar cap paraula es trobà al vestíbul i al carrer.

—Què… què fa? —va dir entre esbufecs—. Què passa?

L’home va assenyalar cap a la cantonada del carrer 51 amb la Primera Avinguda. Els llums d’un restaurant s’encenien i s’apagaven fent de reclam al capvespre.

—Anem allà. Necessito parlar amb vostè abans d’avisar la comissaria.

Tracy el va seguir, però amb indicis d’estar enfonsada. El record de l’apartament destrossat i les cambres trinxades li va sembrar el desconcert al cervell, ja prou estomacat. I sense oblidar Charlie.

Mai més es podria tornar a banyar a la banyera, n’estava segura.

La pressió de la mà d’aquell home sobre el seu braç ja no era tan forta, però sí encara prou convincent i fermà perquè no li quedés cap dubte sobre si l’havia de seguir o no. Havia dit que era policia o també formava part de l’últim malson?

No entenia res ni estava segura de poder entendre-ho. Van arribar al restaurant i hi van entrar sense deixar les presses. L’home va agafar una taula que donava a la vidriera del carrer 51 i va asseure’s de manera que pogués veure el bloc que acabaven d’abandonar. En aquest moment es va permetre respirar una densa glopada d’aire i acarar-se als ulls de Tracy, que l’observaven surant en un mar de dubtes i tristeses. Devia tenir cap a trenta anys i era alt, de pell fosca, amb una tofa de cabells molt negres i bigoti esponerós. Semblava palestí.

Em pot dir què hi feia, al meu apartament, i qui l’ha avisat?

Ell s’inclinà sobre la taula.

Seria molt llarg d’explicar i ara no tenim temps, senyoreta Hauser. Abans de res, vostè ha de saber que està en perill.

A ella, se li van negar els ulls.

—Jo? Per què? —mormolà.

—És essencial que ens moguen ràpidament. Confiï en mi, d’acord?

—Qui ha mort Charlie?

Deixi estar Charlie! —esclatà, contenint-se, aquell home—. A ell, l’han mort accidentalment i per alguna raó que jo encara desconec! L’essencial és el seu pare. El seu pare. Un altre cop el seu pare.

—Què volen prendre?

Un cambrer negre s’esperava al costat de la taula. No el van veure arribar. L’home demanà maquinalment.

—Dues cerveses.

—Que soparan?

—Encara no ho sabem.

El cambrer se’n va anar.

—Per què vol parlar del meu pare? Què hi té a veure, amb tot això! —preguntà Tracy.

—Ahir va anar al seu apartament, però vostè no hi era. Li va deixar algun missatge?

—Com ho sap, que em va venir a veure?

De sobte, l’home li agafà les mans. I els ulls se li van tornar petits.

—Contesti les meves preguntes, si us plau! —cridà—. Encara no sé qui els ha mort!

Tracy es va espantar. No sabia ni cridar… però per què ho havia de fer si estava amb un policia?

—Ha dit «els»? Qui?

—Li va deixar algun missatge, el seu pare?

La pressió que l’home li feia a les mans, va augmentar.

—No.

—I abans?

—Abans de què?

—Abans d’ahir. Es va posar en contacte amb vostè, abans d’ahir?

—Jo no sabia res del meu pare des de feia disset anys!

L’home va captar aquesta informació i les mans van deixar de subjectar les d’ella. La va mirar atentament, com si dubtés del que deia, escodrinyant-la de fit a fit.

—Van ser els alemanys?

—Qui diu?

—Van ser ells? Contesti! Van ser els alemanys o és que el seu pare estava ficat en alguna cosa més important?

—Déu meu! Però de què em parla?

L’home va semblar que s’adonava d’alguna cosa. El cambrer va portar les dues cerveses, va deixar dos tovallonets de paper davant de cadascú i, a sobre, els dos gots.

—Sis dòlars —va demanar.

N’hi va donar set. Ni l’un ni l’altre van tocar la cervesa.

—Què ha fet, avui? —va voler saber l’home.

—He tingut un dia pèssim a la feina, a la redacció de la revista per a la qual treballo. Sóc fotògrafa… —va tornar a recordar les cambres—. O… ho era.

El policia va fer que sí amb el cap. La idea que acabava d’entrar-li al cervell va prendre cos.

—Ho entenc —va dir—. Aleshores no en sap res, del seu pare?

—No.

—Algun dels seus amics s’ha posat en contacte amb vostè?

—Amics? Quins amics?

—Els de l’Uruguai, Brasil… ja sap a què em refereixo.

—No. No ho sé. Per Déu, no entenc res del que està passant!

—Va, senyoreta Hausserman, estic parlant dels estimats amics del seu pare, els que es van escapar d’Alemanya amb ell!

Tracy va començar a pensar que aquell home estava trastocat.

—Per què em diu Hausserman i què està dient d’Alemanya? El meu pare…

—El seu pare era Paul Hausserman i va ser ajudant de Josef Mengele a Auschwitz. És que pensava continuar fingint, amb mi? No ho entén encara, que ho sabem tot? Valga’m Déu… em pensava que potser ara ens ajudaria! Que no veu que el temps ens empeny i que se’ns pot tornar a escapar?

Tracy estava esgotada: no podia més. Ni podia fixar la vista. La incapacitat de coordinar tot aquell jeroglífic va acabar de col·lapsar-la.

—Escapar-se… qui?

—Mengele! —va cridar l’home.

Una sirena udolà per allà fora, en algun lloc. S’apropava. Tracy encara va poder percebre l’enravenament de l’home que tenia al davant.

Mengele.

Josef Mengele. El criminal nazi més buscat i odiat des del final de la Segona Guerra Mundial; el carnisser d’Auschwitz, el «metge» que decidia qui havia de viure i qui havia de morir i que va realitzar pràctiques aberrants en éssers humans, especialment en bessons…

—Déu meu, o vostè és boig o sóc jo la que m’estic tornant boja! —va aconseguir articular Tracy.

La sirena s’apropava. Els ulls de l’home es van posar tensos quan un cotxe patrulla va entrar en el seu camp visual, al fons del carrer 51. Ella girà el cap i va veure com s’aturava al davant de casa seva.

No, la policia no es comportava com ho feia aquest estrany.

—Per què no em deixa veure la credencial?

No acabà la frase. En el moment de tornar a girar el cap, s’adonà que parlava a una cadira.

Va reaccionar massa tard.

Va poder veure-li l’esquena, sortint del restaurant, i com s’esmunyia, corrents, per la Primera Avinguda.

—Es troba bé?

Es trobava bé? Ni ella mateixa no ho sabia. Es va mirar el cos, les mans, les cames. I si es pessigués? Potser descobriria que dormia i que tot era un malson de primera classe?

—Sí… no ho sé…

Una massa de carns insensibilitzada, prement-li un cervell bloquejat. Era així com es trobava en realitat.

—Vostè… és policia de veritat? —va preguntar de sobte.

Harvey Kallin va llançar a Mattheson una llambregada plena de sorpresa.

—De vegades ho dubto, sincerament —va respondre—. Però pot estar segura que això és una comissaria i tots els agents que ha vist a baix porten uniforme i tenen la placa corresponent.

Tracy va aclucar els ulls. Recordava alguna cosa d’un cert cansament, d’un desig llunyà, molt llunyà d’arribar a casa, d’escoltar música, de llegir. Però no feia ni mitja hora…

—Ho sento —va confessar—, és que l’altre també m’ha dit que era policia.

—Qui era aquest «altre», senyoreta Hauser?

—No ho sé. Jo he entrat al meu apartament, i ell hi era… —Es va estremir de cop i volta—. Déu meu! Pot ser que fos ell qui ha mort Charlie i jo…

—Què ha fet?

—Ja li ho he explicat al vestíbul de casa meva, no se’n recorda?

—Vostè ha entrat xisclant, molt esverada, demanant que perseguís un home i entrebancant-se amb les paraules.

—Estava histèrica, oi?

—Temo que sí —va reconèixer Kallin—. Ara estem més tranquils i puc escoltar-la millor.

—Vol un cafè? —va preguntà Mattheson.

I Kallin, el seu superior, va arquejar lleugerament els llavis. Una cara bonica sempre influïa en Mattheson. I això no era bo per a un policia.

—Sí, gràcies —va acceptar Tracy.

—Què ha fet aquest home? —insistí Harvey Kallin.

—M’ha tret de l’apartament arrossegant-me, dient que això de Charlie… no… no tenia importància. M’ha fet sortir al carrer, m’ha entaforat en un restaurant de la cantonada i allà allà… m’ha preguntat coses del meu pare i ha dit…

—Què ha dit?

—Ha parlat de Josef Mengele, aquest nazi a qui fa tants anys que busquen, i ha dit que el meu pare era alemany i que havia treballat amb ell… No sé, suposo que era un boig perquè això és impossible.

—Per què és impossible?

Ella se’l va mirar.

—Perquè el meu pare és americà, va néixer aquí, sempre ha viscut aquí i, fins allà on jo recordo, era un científic important.

—Per què diu «fins allà on recordo»?

—No veia al meu pare des que ens va abandonar, la mare i a mi, l’any 68.

—Però vostè no sabia on era i què feia?

—No. Va desaparèixer completament i no vaig tornar a saber-ne res fins que…

Kallin es va esperar.

Per primera vegada Tracy va lligar caps. Això la va fer perdre el control que, per altre banda, ja estava recuperant.

—Fins quan? —la va pressionar l’inspector.

—Fins ahir.

La tassa de cafè li va tremolar a les mans. Mattheson, sol·lícit, la hi va agafar.

—Ahir va veure el seu pare, senyoreta Hauser?

—No… no. Ja era a Saint Louis. Quan en vaig tornar, Charlie em va dir que m’havia vingut a veure una persona.

—Li va dir que era el seu pare?

—No, però va deixar-li un maletí i li va dir que tornaria. Vaig obrir el maletí i hi vaig trobar fotos seves i meves, i de la mare…

Kallin va enviar una instantània mirada a Mattheson, que va sortir immediatament del despatx.

—Vostè va saber que es tractava del seu pare només per aquestes fotografies?

—I per la descripció que me’n va fer Charlie. Pel que semblava, no havia canviat pas gaire.

—Què va fer després vostè?

—Me’n vaig anar a dormir perquè la nit abans no havia dormit gens i estava rendida del viatge. I l’endemà… aquest matí me n’he anat a la redacció de la revista on treballo, i el meu pare no havia donat senyals de vida.

—Tenia idea de per què el seu pare la volia veure després de tant de temps?

—No.

—I la seva mare?

—Va morir ara fa un any.

Mattheson va tornar a entrar, mirà el seu superior va mogué el cap, de manera quasi imperceptible, en sentit horitzontal.

—Va guardar el maletí del seu pare a l’apartament?

—No, l’he donat a Charlie perquè… —de cop i volta va lligar més caps i mirà Kallin esfereïda—. Oh, no!

—Per què l’hi ha donat al porter?

—Charlie… —va mormolar dèbilment Tracy.

—Per què li ha donat aquest maletí, al porter?

—Li he dit que si el meu pare tornava, l’hi donés i… i li digués que no el volia veure… Pot ser que vagin matar Charlie per… per…?

—Què hi havia al maletí?

Va pensar que alguna cosa se li escapava, però se sentia massa embotida per centrar-se en un sol punt. I ara, quina importància tenia?

Malgrat tot, la percepció d’aquest detall va continuar rondant-li pel cap.

—Res —va dir referint-se a la pregunta de Kallin—. Un necesser amb estris de neteja personal, i un bitllet d’avió a nom de Peter… Peter… no sé què.

—Peter Millar?

—Sí! Com ho sap?

—Continuï —manà Kallin.

Es va centrar un altre cop en el maletí. La sensació que es descuidava alguna cosa augmentà i la va omplir d’ànsia.

—També hi havia una cartera amb targetes de crèdit i amb aquestes fotos que he dit. Un parell de paquets de tabac… Ah, sí! I tres mil dòlars. Res més.

—N’està segura?

Tracy es va trobar incòmoda.

—No vaig arrencar la pell del maletí ni vaig esmicolar la ferramenta, si és que es refereix a això!

Mattheson va tossir.

—Em penso que… —dubtà.

—Sí, jo també ho crec —va dir Harvey Kallin.

Tracy es va espantar, conscient, de mica en mica, que estava en una comissaria de policia i que un home havia mort degollat a la banyera del seu apartament mentre ara ella explicava una estranya història on sortia un desconegut que parlava de nazis.

—No es deuen pensar que jo…

Harvey Kallin s’hi va acostar.

—Seria capaç de reconèixer el seu pare si el veiés, senyoreta Hauser?

—És possible que… no, bé, vull dir que sí, que segurament que el reconeixeria, per què?

Mattheson li va allargar la bossa, sense amagar que se li feia estrany tant el pes considerable com les dimensions tan grosses.

Harvey Kallin la va ajudar a posar-se dreta.

—Acompanyi’ns, senyoreta Hauser —digué aquest últim—. Hem d’ensenyar-li una cosa.

No van destapar-lo més enllà del coll. Amb tot, el resultat era el mateix, exactament tan depriment com si tot el cadàver hagués estat a la vista. Els efectes de l’autòpsia eren més que visibles potser per la impossibilitat de dissimular-los o tal vegada perquè es creia que no valia la pena. A qui importa si un cadàver fa patxoca o no?

La cara s’havia tornat pàl·lida, blanca, però a la base del crani, allà on l’escalpel havia penetrat la pell i l’ós, una corona vermella marcava el camí de la tragèdia final. Un cervell ple de respostes silenciades. La ciència només podia diagnosticar realitats molt lleus al voltant de la mort.

Tracy va haver de repenjar-se en Harvey Kallin.

Mattheson el va contemplar amb enveja, mentre el superior passava el braç per l’espatlla de la noia.

—És ell? —va inquirir l’inspector.

Ella assentí amb el cap.

—N’està… segura? —va haver d’insistir el policia.

Tracy va repetir el gest.

—Quasi… quasi no… no ha canviat en aquests anys —mormolà dèbilment.

Kallin va fer un gest, gairebé imperceptible, a l’home que s’esperava a l’altre cantó de la planxa de metall. Aquest es col·locà a l’extrem i la pitjà sense esforç. La planxa va rodar sobre els rails situats a banda i banda i el gran calaix va tornar al seu lloc. Un quadrat més en l’immens arxivador arrambat a la paret. Tot de núvols gelats voleiaven al lloc que acabava d’ocupar el cadàver.

Tracy va tenir una esgarrifança.

Però Kallin no va saber si era a causa del fred, del que havia vist o si, al contrari, era el reflex natural del cop sord que va donar el calaix quan es va aturar. Al plafó frontal es podia llegir la paraula «desconegut» escrita sobre una etiqueta blanca ficada dins d’un compartiment transparent de plàstic.

Ara el seu propietari, almenys, tenia un nom.

Harvey Kallin va empènyer la noia dolçament cap a la sortida.

—Ha estat molt valenta —l’encoratjà.

No havia cridat en veure el cadàver de Charlie. No havia agafat angúnia en veure el del seu pare en aquella lúgubre dimensió del parèntesi final. N’era, de valenta? Ja tenia molts cadàvers a l’esquena i la seva màquina de fotografiar havia sabut captar en més d’una ocasió la tragèdia i l’agonia dels altres. Sempre dels altres, encara que, de vegades, un cop acabada la feina, vomités.

Però allò era diferent.

Charlie, un infeliç sense cap culpa, i el seu pare, que reapareixia en la seva vida més enllà de l’última hora, per deixar-li el buit del seu cos i la densitat carregada de ressentiments dels records.

Valenta?

Atabalada, sí. Una altra cosa no ho sabia. Potser l’endemà ploraria. O potser, a mesura que totes les idees anessin agafant forma, tindria més i més por davant d’aquell absurd. De moment, el present estava format per una sèrie inacabable de llampecs: la casa arrasada, l’equip destrossat, la crisi de la feina… problemes personals.

El seu pare havia mort i ella pensava en els problemes personals… Era una egoista?

—Què esperava després de tant de temps?

—Com diu?

La pregunta de Kallin es va perdre. Aquesta vegada Mattheson va ser més ràpid i li va donar el seu mocador en el moment en què la primera llàgrima li queia a terra després de recórrer-li vertiginosament la galta.

—Ho sento —es va excusar Tracy.

—Pot plorar —digué Kallin.

—No vull plorar.

—Era el seu pare?

—Va deixar de ser-ho el 1968.

—Era el seu pare? —insistí l’inspector.

Tracy se’n va apartar una mica. Semblava un bon home, afable, cortès, amb el rostre solcat d’arrugues que formaven un entrellaçat de camins infinits. La retícula que la vida va sembrant a còpia de temps. No va gosar preguntar-li si tenia fills o néts, persones que l’haguessin vist envellir dia rere dia.

—Sí, era el meu pare —va admetre.

—Aleshores, per què fa el cor fort?

Es van aturar en una dependència petita, de parets blanques, davant d’una taula rere la qual s’asseia un home d’aspecte sorrut. Harvey Kallin li va donar les dades de Paul Hauser i signà un imprès. Tracy va fer el mateix amb mà tremolosa. L’inspector no féu cap gest d’anar-se’n i ella, tot i que en tenia ganes, no li ho va demanar.

—Va venir a veure-la abans de morir —va dir Kallin—. Això ha de tenir un significat, per força.

—Per a vostè o per a mi?

—Per a tots dos.

—Com va morir?

—Algú el va matar anit a la catedral de Sant Patrici, després d’anar-la a veure a vostè. Li van clavar una agulla o un estilet molt prim a l’esquena.

Tracy va tensar tots els músculs de la cara.

—O sigui que si jo hagués estat a casa… ell encara fóra viu.

—No, senyoreta Hauser —assevera Kallin—. Potser si vostè hagués estat a casa, ara també li faria companyia aquí al dipòsit.

L’efecte d’aquestes paraules va coincidir amb el so del telèfon de sobre la taula. Tracy es va espantar. L’home de posat sorrut va agafar l’auricular, va preguntar qui era i va acabar donant-lo a Clarence Mattheson.

Tracy mirà per última vegada cap al lloc on el seu pare dormia el somni etern.

—És curiós —monologà en veu alta—. Estàvem molt units, més del que un pare i una filla de deu anys acostumen a estar-ho. Sempre va ser molt afectuós amb mi i jo l’idolatrava… Però se’n va anar. I ara… ara ha tornat a anar-se’n sense donar-me la més mínima oportunitat.

Mattheson va agafar el telèfon.

—Ja ha arribat, inspector —va fer, dirigint-se al superior—. Ens espera a la comissaria.

Harvey Kallin agafà Tracy pel braç.

—Anem-nos-en, senyoreta Hauser. Hi ha algú que té ganes de veure-la.

—Qui?

—Això serà millor que ho pregunti a l’interessat, i també el perquè.

Així doncs, van deixar la casa dels morts per submergir-se en el Nova York quotidià, que vibrava com cada nit amb tot de gent encaminant-se als teatres de Broadway i amb els llums de la Gran Illa fent pampallugues amb aquella màgia sobrenatural. Algú es podia arribar a pensar que, efectivament, allò era el melic del món.

Ha dit… la CIA?

Cronin. Graham Cronin.

Li va estrènyer una mà sense força, destarotada un cop més pel que se li presentava com inexplicable. L’home se li va asseure al costat, somrient amb una mesurada i equilibrada compensació de poders. Coneixia l’efecte que la paraula CIA causava en algunes persones. Per tal de contrarestar aquest efecte no amagava l’atractiu personal. Probablement era un graduat de Harvard, un cervell brillant embolicat per un cos que s’adeia amb les circumstàncies. Però Tracy no va fixar-se en res de tot això. Només va veure un altre desconegut emergint en la nit. En la seva nit.

Kallin i Mattheson se n’havien anat.

—Per què la CIA? —va mormolar.

—Puc demanar-li que confiï en mi, senyoreta Hauser?

—No ho sé. No el conec.

L’home ajuntà les mans i ajupí el cap amb un gest de comprensió i submissió. Tracy es fixà en les mans. Eren boniques, amb ungles arreglades i dits llargs i prims. Sempre deia que podia saber com era una persona per les mans i, fins i tot, arribar a estimar-la.

Aquesta idea li semblà absurda, i més llavors.

—Sé que ha passat per coses molt desagradables; però de tota manera em temo que haurà de confiar en mi —va dir ell—. Tots dos ens podem ajudar molt.

—Jo no sé res. Ja li he dit a la policia que ahir jo no vaig veure el meu pare i que feia disset anys que no en sabia res. Com vol que l’ajudi?

—Pot fer-ho, no en dubti.

—Com?

—Per què va venir a veure-la, aquí a Nova York, després de tant de temps?

—Com vol que ho sàpiga?

—Vostè era l’única família que tenia.

—I això què vol dir?

—Que és lògic que corregués al seu costat… si és que tenia algun problema.

Tracy estudià la cara de l’agent de la CIA. Les mans havien estat una porta. Ara se sentia capaç de mirar-lo als ulls. Com a dona, i sense necessitat de fer gala de cap sisè sentit, podia apreciar en l’home que tenia al davant certa qualitat humana i moral, alguna cosa que brollava amb suavitat. Es va adonar que, gràcies a ell o a això que hi veia, es trobava més controlada.

—Miri, senyor…

—Cronin. Graham Cronin.

—Està bé, senyor Cronin —repetí—. Jo no sé en què estava embolicat el meu pare, ni què ha estat d’ell en tots aquests anys, però si vostès li anaven al darrere en algun sentit, m’hi jugo el que sigui que en saben més coses que jo. Haurien de ser vostès els qui comencessin a dir-me què està passant i per què l’han mort, a ell i el porter de casa. Digui’m vostès què passa i jo els diré si puc o no puc fer-hi res.

Graham Cronin va accentuar el somriure que li feia de pantalla. Va ajuntar les mans per segona vegada i en el punt de fràgil equilibri on es troben els dits, hi va recolzar la barba.

—M’agradaria deixar-ho per demà, però temo que no tinguem temps.

—Jo tampoc vull esperar fins demà. Ja és hora que algú em doni respostes.

Cronin se li va acostar com si anés a confiar-li algun secret o pretengués accentuar més el to privat i íntim de la conversa. La veu tenia la perfecta modulació d’una escola sòlidament cuidada.

—Sabia que el seu pare era… científic, investigador?

—Almenys ho era abans que se n’anés de casa.

—Continuava sent-ho —li confirmà l’home de la CIA—. Treballava a l’Ayerscomb Incorporated. Sap què és Silicon Valley?

—Sí, és clar.

—Ha sentit parlar de l’Ayerscomb?

—No.

—És una empresa d’alta tecnologia en el camp de la comunicació.

—Ja ho entenc.

—El seu pare feia algun temps que hi treballava…

—I? —va fer Tracy davant la petita pausa de l’interlocutor.

—No fa gaire que vam descobrir que subministrava informació secreta a una xarxa d’espionatge estrangera.

Tracy va esperar una desena de segons llargs. Per fi va dir:

—Què?

—El seu pare treballava en un projecte molt important. El que feia era extremadament delicat.

—Vostè m’està dient que… que el meu pare era un traïdor?

Graham Cronin desvià la mirada per primer cop.

—Sé que és difícil de…

—El meu pare no podia ser un traïdor.

—Per què?

—Senzillament, perquè estimava la seva feina i aquests país.

—Vostè mateix m’acaba de dir fa un moment que duia disset anys sense veure’l.

—Les persones canvien, però les idees no.

L’home de la CIA va procurar ser convincent.

—Li estic revelant un secret, senyoreta Hauser, no una sospita ni una teoria.

—Aleshores, per què no el van agafar?

—Volíem saber fins a on havia dit i a qui. Després se’ns va escapar de les mans…

Tracy es va deixar anar al respatller de la cadira que ocupava. Se sentia molt més segura de si mateixa, tot i que les notícies i la dimensió que prenien continuessin afectant-la.

—Primer un home que diu que és policia em ve amb la història que el meu pare era alemany. Encara més: que era nazi. I ara vostè l’acusa de ser un espia. Déu meu! Què és el que volen fer amb mi? De veritat vostès creuen que…

—L’inspector Kallin m’ha parlat d’aquest home, senyoreta Hauser, i és una cosa que m’ha desconcertat. Estava segur que només nosaltres sabíem que el seu pare era alemany.

Tracy li va buscar un indici de bogeria en el fons dels ulls, i no l’hi va trobar.

—O sigui que és veritat?

—Sí.

—No ho entenc…

—Molts científics al final de la guerra, foren capturats pels russos i es van unir a nosaltres. Pel que sé, el seu pare va col·laborar amb el govern americà i gràcies a això se li va donar una nova identitat. Va deixar de dir-se Hausserman i es va convertir en Paul Hauser.

—Era… nazi?

Graham Cronin li va agafar la mà. La tenia molt freda.

—Va ser ajudant de Josef Mengele a Auschwitz… Però, si li pot servir d’alguna cosa, li diré que es va rehabilitar. Va pagar la llibertat i la immunitat amb anys de col·laboració i serveis.

—Fins ara…

—Fins ara —s’hi va avenir Cronin.

El pare que l’havia venerada, amanyagada, aviciada… L’home que li havia ensenyat a viure i a estimar… era un monstre assassí de nens.

—Miri, senyor Cronin…

—Sé que per a vostè és massa, tot això en una sola nit —l’aturà ell—, però és la veritat. I puc provar-la. Però pensi que el més essencial no és el passat, del qual, en certa manera, ja se’n va rehabilitar. L’essencial és el present.

—Sap qui el va matar?

—No.

—Ni per què?

—El seu pare estava jugant amb foc. Russos i japonesos donarien el que fos pel que tenia entre mans. No sé què es va emportar, però si és que es va endur alguna cosa, és lògic pensar que el van assassinar per aquesta causa.

El graó que faltava.

Va ser un bon cop a la memòria i a la consciència. Mentre parlava amb Kallin sabia que es deixava alguna cosa.

—El maletí! —saltà.

Cronin va canviar de cara.

—Quin maletí?

—El meu pare ahir, quan em va venir a veure, em va deixar un maletí.

—I què hi havia?

—Res… almenys m’ho va semblar.

—I el tenia a l’apartament? —preguntà l’home de la CIA, sense amargar cert desànim.

—No.

Graham Cronin es va revifar.

—Què?

—Esperi’s, esperi’s… —Tracy va fer anar les mans en un intent de coordinar les idees—. Si ells el que buscaven era el maletí, van obligar a Charlie a obrir l’apartament o potser els va enxampar i per això el van matar. Aleshores ho van escorcollar tot i no hi van trobar res… Si és que no hi podien trobar res!

—On és ara aquest maletí, senyoreta Hauser?

Tracy es va posar dreta. Ara va ser ella qui va manar:

—Anem, senyor Cronin. Pot ser que encara hi sigui i així descobrirem per què va morir el meu pare o qui el va matar.

La policia continuava a l’edifici. Al carrer s’arrengleraven tres cotxes patrulla i dos vehicles més sense identificació. Quan van entrar al vestíbul, Tracy va sentir que les forces li tornaven a fallar i Cronin va haver d’agafar-la. Un grup d’homes ja escorcollava el pis de Charlie.

Però el maletí continuava sota el llit.

Tracy es va incorporar amb el maletí a les mans i un somriure tímid, de triomf, als llavis. Graham Cronin el va contemplar, bocabadat.

—Valga’m Déu! —exclamà.

—Ells no sospitaren que eren tan a prop de l’objectiu i van matar inútilment l’únic home que tenia la resposta: Charlie.

Cronin li va prendre el maletí de les mans i el posà damunt el llit.

—Algú l’ha forçat —indicà.

—Vaig ser jo.

—Per què?

—La descripció que d’aquell home em va fer Charlie coincidia amb la del meu pare, i vaig voler saber si l’encertava. No vaig poder-ho evitar, i vaig forçar les tanques. Imagino que vaig fer mal fet… Ho sento.

—No va tocar res?

—No.

—Es recorda del que hi havia?

—Sí.

—D’acord.

Va manipular l’única tanca bona que quedava i no va aconseguir el que es proposava. Això li va fer perdre la paciència per primera vegada. Finalment va superar la resistència de la sivella de metall fent pressió amb totes les seves forces. La ferramenta va deixar anar un espetec, reconeixent la derrota.

I després l’obrí.

—Que hi falta res? —fou l’única pregunta.

Tracy s’hi va abocar. Amb una mà va moure els dos paquets de cigarretes, el bloc, la ploma i els dos bolígrafs, la cartera, el bitllet d’avió i el necesser amb els estris de neteja personal; el flascó de les píndoles i la mitja dotzena de bossetes de plàstic amb tovalloletes perfumades.

—No —contestà.

—N’està segura?

Ho va comprovar un altre cop. Aquesta vegada va obrir el necesser i va fer-hi una ullada. La pasta de dents, la pastilla de sabó a la sabonera, la màquina d’afaitar i el raspallet continuaven allà dins. Va agafar la cartera i repassà les tres targetes de crèdit, les tres fotos i els tres mil dòlars en bitllets de cent. Els comptà. No en faltava cap.

—Hi és tot —repetí.

Graham Cronin es va asseure al llit i va col·locar-se el maletí al davant. Semblava que estigues nerviós.

El que va fer durant els cinc minuts següents, és probable que ho hagués continuat fent amb la mateixa dedicació i plena consciència, encara que un terratrèmol hagués arrasat la ciutat o s’anunciés la imminent explosió d’un míssil nuclear. Tracy l’observà amb tanta atenció, que va arribar a fondre’s amb l’esperit de l’home de la CIA.

Primer va obrir el necesser amb els estris de la neteja personal; va comprovar el raspallet de les dents, va prémer el tub de dentifrici en tota la llargada, el va olorar i va partir la pastilla de sabó per la meitat. Va desmuntar la màquina d’afaitar per tal de veure-li l’interior; per saber si les piles eren piles i no una altra cosa, la va engegar. Quan va concloure l’examen del necesser, ho va desar tot i el va deixar a un cantó. El següent centre d’interès van ser els dos paquets de tabac i els sis sobres amb tovalloletes perfumades. Procedí a obrir els dos primers, però no llençà a terra ni la cinta ni el precinte. Va treure els quaranta cigarrets i els aixafà un per un, de punta a punta, tal com ho havia fet amb la pasta de dents. Féu el mateix amb les bosses de tovalloles perfumades, però sense obrir-les perquè encara estaven segellades. Va continuar amb la ploma i els bolígrafs: els va desmuntar, els va tornar a muntar i va comprovar si funcionaven correctament. El bitllet d’avió va merèixer una visió més fugaç, tot i que va llegir-ne el resguard. Va obrir el flascó de les píndoles i se les mirà una per una a contrallum per comprovar que en totes hi havia el mateix remei. Tracy estava segura que, si hagués pogut, el policia hauria obert les càpsules per comptar els granets de dintre i veure si en tots n’hi havia el mateix nombre. La inspecció final va ser per a la cartera. Va mirar les fotografies, va llegir les targetes de crèdit, va treure d’una bosseta, que Tracy ni tan sols havia vist la nit passada, el permís de conduir i una clau, i després es va estar una bona quantitat de segons fullejant, a contrallum, els trenta bitllets de cent dòlars; va examinar-ne la numeració i buscà alguna anotació en cada una de les cares. Quan va haver acabat, va passar els fulls del bloc un per un. L’última cosa va ser palpar i mirar, encara amb més minuciositat, el maletí.

—De tota manera, el laboratori ho analitzarà tot més bé que jo —va dir relaxant-se;

—La nit passada em vaig fixar en aquest departament de la cartera i ni em vaig adonar que hi duia aquesta clau! —es va creure en la necessitat d’explicar Tracy.

—És la de la casa del seu pare, a Sunnyvale.

—Com… com ho sap, això?

Graham Cronin semblava menys amable, més esquerp. Tornava els objectes al maletí, inclosos els precintes; fins i tot va introduir-los als paquets, minuciosament.

—Ho sabem —digué en un to eixut.

Tracy se li va asseure al costat.

—Sento que no hagi trobat el que buscava.

Graham Cronin va refer el somriure primitiu.

—Després de tot, era l’únic que el seu pare portava a sobre, i va viatjar tres mil milles amb això per veure-la, a vostè. Era lògic pensar que…

—Pensa que el van matar per aquest maletí?

—A ell no ho sé, però al conserge li ho ben asseguro.

Tracy es va tornar pàl·lida, blanca.

—O sigui que ells ara es pensen que jo tinc el maletí… o el que sigui.

Cronin no li amagà la veritat.

—Temo que sí.

Ella es va mirar el maletí amb el ulls plens de ràbia.

—Ha de ser aquí… Hi ha d’haver alguna cosa —va implorar.

—El laboratori ens ho dirà —l’home provà de tranquil·litzar-la. Però això no és Charada, sap? Aquí no hi ha segells que valguin una fortuna ni res que s’assembli a la pel·lícula. I ara tampoc ja no són moda els microfilms en el punt de la i, com en els anys 50 o 60. Qui sap si, al cap i a la fi, no anem a cegues i, probablement, el seu pare no portava res a sobre.

—Va fer tres mil milles per veure’m després de disset anys de no saber-ne res. Jo… jo em pensava que era mort…

—Estàvem a punt d’enxampar-lo. Per que no s’ho mira d’una altra forma? Pot ser que s’adonés que l’havien descobert i mirés d’escapolir-se, o potser, en veure’s atrapat, volgués confiar-se a vostè, veure-la, explicar-li tots els perquès d’aquests anys. No dic que sigui la resposta més bona, però té un sentit.

—I si ell sabia que estava a punt de morir?

—Entra dins de les possibilitats. El seu joc era molt perillós.

Cronin s’aixecà i va ajudar Tracy. L’home que acabava d’entrar no se’l va mirar amb gaire simpatia.

—Ja pot fer l’escorcoll —va fer l’home de la CIA—. M’emporto això, tinc autorització.

Li ensenyà el maletí i l’altre va deixar anar un gruny per resposta. Sabia que tenia autorització. Cronin i la noia van passar pel seu costat i travessaren el pis de Charlie. Un cop al vestíbul, Tracy mirà l’ascensor. La va envair tot un sentiment de soledat i de desfici sense que fes res per evitar-ho.

—Anem —la va convidar Cronin.

—A on? —sospirà Tracy.

—Aquí no es pot quedar.

—És casa meva. O el que en queda…

—Fins que això no s’aclareixi, vostè està en perill. Procuri ser valenta i comprengui la situació.

—És el que intento fer.

—Té on anar?

No hi havia pensat, en això. I la pregunta l’obligà a fer un esforç suplementari al límit de la seva resistència. Thelma li faria un forat a casa. Si…

I per què havia de comprometre Thelma? Havien mort Charlie per aquesta mateixa raó!

—No —va dir.

Graham Cronin li va agafar la mà.

—Aleshores vingui amb mi.

—On?

—Al meu hotel. No és el Waldorf ni el Plaza, però hi ha llits.

Tracy es desanimà una mica més.

—No tinc ni diners.

La pressió de la mà de l’home va créixer i Tracy va rebre una energia suau, una calor que li va insuflar el primer àtom d’una valentia nova.

—Anem-nos-en —li manà ell.

La nit era ja una llarga realitat. I feia fred. Quan van sortir a l’exterior, començava a ploure un altre cop i les primeres gotes esquitxaven el terra. En allunyar-se del bloc d’apartaments, Tracy no va tenir ni esma de tombar el cap.

Vint-i-quatre hores abans era Tracy Hauser, fotògrafa de professió, vint-i-set anys, lliure, independent, soltera, amb domicili a Nova York i a la petita propietat que havia heretat de la seva mare, lluitava, patia, reia, vivia i, probablement, era feliç. S’hi sentia.

Ara era Tracy Hausserman, filla d’un pròfug nazi, col·laborador de Josef Mengele, assassí, americà d’adopció, redimit gràcies als «serveis prestats», científic… i espia. No sabia si era massa o si encara n’hi havia més. Ella mateixa estava amb l’aigua al coll: a punt de perdre la feina, sense equip fotogràfic per fer-la, amb l’apartament trinxat, i ara en una habitació d’un hotel amb una porta que donava a l’habitació del costat, on un agent de la CIA la vigilava i protegia i sense saber quina mena d’horitzó, si és que n’existia cap, l’esperaria l’endemà.

I tot en vint-i-quatre hores.

—És realment prodigiós —va dir-se en veu alta—. Una portentosa habilitat per amenitzar una existència normal.

No tenia ni esma ni força per despullar-se. Duia uns quinze minuts asseguda als peus del llit, davant del mirall que li tornava una imatge desconeguda. Continuava sent ella mateixa, però llevat d’això, ja res no era igual.

La mateixa.

Procurava pensar en el seu pare, veure’l amb l’uniforme nazi, molt jove, ajudant Josef Mengele a injectar tinta blava als ulls d’un nen o col·laborant en l’extirpació en viu d’un testicle. Intentava imaginar-se’l negociant amb russos i japonesos a canvi de diners o d’una nova vida, lluny.

Volia veure’l així, però, per més que ho intentava, no podia.

Continuava veient un home ja gran, perquè ella va néixer quan el seu pare tenia quaranta anys, però jovial, rialler, ple d’estimació per la seva única filla i per tots els nens del veïnat, tenint en compte que vivien davant d’una escola. Un home que estimava el seu país, els Estats Units, i que odiava qualsevol forma de violència. Un home que tenia uns principis, uns ideals… Un home meravellós, almenys fins aquell dia de 1968 en què les va abandonar.

Era aquell home el mateix que havien assassinat a Sant Patrici?

—Què va passar en aquests anys i abans de néixer jo?

I, per primera vegada, es va adonar d’alguna cosa: que no havia conegut el seu pare. Solament va compartir-hi deu anys de la seva vida i amb prou feines es recordava dels dos o tres últims.

No era gaire.

No era… res.

I si tant l’odiava, per quina raó ara el volia defensar?

—Potser perquè estàs atrapat, oi? O perquè, per fi, has tornat, encara que hagi estat tard.

De tota manera, va ser ell qui abans d’anar-se’n, li havia ensenyat moltes de les coses que sabia. Tot el que sabia de la vida, de les persones, de moltes coses petites, ho devia a ell. Cada dia era una experiència i cada joc, una lliçó. En certa manera, era com si el seu pare hagués tingut pressa a donar-li tot, educar-la i ensenyaria, preparar-la i modelar-la. Li deia que era forta i intel·ligent, que aconseguiria tot el que es proposés només desitjant-ho… i lluitant-hi. La va animar sempre. No li va donar mai res: la va obligar a guanyar-s’ho.

«Sempre hi ha una sortida. Quan et pensis que has tocat fons, torna a començar. Si creus que tot està perdut, canvia les coses de dalt a baix. Si un problema no té solució, dóna-li la volta. Fes servir el cap, Tracy, i sigues lògica. La veritat acostuma a ser sempre molt senzilla».

Li repetia sovint això, i amb les mateixes paraules. Mai se’n va poder oblidar. Precisament va aplicar-les quan ell les va deixar, però no en va trobar cap raó, cap resposta lògica. Ni tampoc la seva mare.

La seva pobra mare que mai va deixar d’estimar-lo, malgrat tot.

Quina senzilla raó el va poder impulsar a deixar-les, sense dir ni paraula?

—Potser ara és millor que siguis morta, mare —mormolà—, per no veure res d’això.

Era tard. Li calia descansar o l’endemà, li oferís el que li oferís el destí, i en aquest moment no volia ni pensar-hi, no s’aguantaria dreta. Si aconseguia dormir unes quantes hores, tindria energies suficients. Ni s’havia de preocupar de res. A l’altre cantó de la porta que comunicava amb l’habitació del costat, aquell home, Graham Cronin, la protegia.

Un amic en la foscor.

Encara que fos la filla d’un traïdor?

Va estirar el braç dret i va agafar la bossa. Va buscar en aquella familiar i atapeïda profunditat fins a trobar un paquetet de mocadors de paper. N’agafà un i es va mocar. Quasi al mateix temps va tenir unes immenses ganes de plorar i no se’n va estar. Deixà que la sensació avancés, imparable, fins que l’omplí del tot i aleshores s’alliberà del complex. Les llàgrimes van caure en abundància i li van semblar familiars. Llàgrimes de neguit i de por, de frustració i de tristesa. Llàgrimes que van negar-li els ulls i van vessar, galtes avall, com una font, saltant al buit i caient-li a les mans, a la bossa i al mocador de paper que va acabar, xop, a la paperera. No va intentar aturar-les. No va fer res. Només plorar.

Fins que tot va quedar quiet.

I es va trobar més bé.

Aleshores es va aixecar i se’n va anar al bany. Posà el tap a la banyera i obrí l’aixeta de l’aigua calenta. Mentre el doll queia, eixordador, omplint el lloc de vapor, es despullà i va plegar la roba amb tendresa perquè no en tenia cap altre per a l’endemà. Ni tan sols va pensar a pujar a l’apartament per agafar-ne… No, no hi hauria pogut pujar. Al matí potser telefonaria a Thelma perquè li portés alguna peça de roba de les seves, sobretot les interiors, que eren les més necessàries. Quan va acabar, la banyera era plena. No va fer cas de l’excessiva escalfor de l’aigua i s’hi va ficar.

Després aclucà els ulls.

I va aconseguir el primer instant de pau de les últimes hores.

Pau.

No va sortir de la banyera fins quinze minuts més tard, quan l’aigua ja era quasi freda. Es va embolicar amb una tovallola i deixà la cambra de bany mentre es treia la que prèviament s’havia posat al cap per no mullar-se els cabells. Aleshores va veure les cartes.

Sortien de l’enorme butxaca de la jaqueta d’esport. Sempre es comprava abrics i jaquetes amb les butxaques ben grosses, i les bosses també, perquè hi entaforava de tot. La jaqueta mig queia de la butaca on ella l’havia deixat en treure-se-la. Els sobres i els fulls de paper imprès havien relliscat fins a sortir per la part superior, posada ara gairebé al revés.

Primer no hi va caure, fins que, just al moment que s’hi acostava i els agafava, li va venir al cap una escena, com un flash.

La nit passada, en arribar a casa amb les maletes, va obrir la bústia i agafà la correspondència… i aleshores Charlie va començar a parlar-li del visitant i del maletí.

Desà la correspondència a la butxaca i ja no se’n va recordar més. No duia mai les mans a la butxaca, només hi ficava les coses; i el mateix feia amb la bossa. Tranquil·lament ho hauria pogut dur uns quants dies a sobre i no se n’hauria adonat.

—Vaja! —sospirà.

Anava a entaforar-ho tot altre cop a la butxaca quan, maquinalment i per pur instint de curiositat va fer-hi una ullada. N’hi havia dues del banc, dues més que eren factures, una altra de la companyia telefònica i l’última ni era per a ella. Dels impresos de propaganda, no en va fer cas.

Però sí d’aquell full petit, blanc, escrit a mà amb quatre paraules.

Havia relliscat entre els altres i havia anat a parar al terra emmoquetat vermell. Va quedar de panxa enlaire. Feia disset anys que no veia la lletra del seu pare, però la recordava encara que fos en majúscules. Com aquella.

Sempre dibuixava el cercle sobre la i, mai tancava les os del tot.

Es va ajupir, però no pas per agafar-lo. Li feia por tocar aquell tros de paper. Es va agenollar al davant i va llegir-ne el contingut. Una vegada i una altra.

Tan incomprensible. Tan absurd. Tan buit.

L’últim missatge del mort.

«Tot és possible. Hauser».