6

Ella va aclucar els ulls i deixà caure el cap sobre el pit. Havia donat voltes i més voltes durant una hora per Santa Clara, Saratoga i Cupertino i Sunnyvale, dibuixant un cercle, abans d’aturar-se en aquell parador per menjar alguna cosa. Estava esgotada, com si ho hagués fet tot a peu.

—Déu meu! —sospirà.

—Per què no em diu què passa aquí? —li va aconsellar ell.

Els ulls de Tracy automàticament es van obrir.

—Jo a vostè? —barbollà fent que algunes persones la miressin—. Valga’m Déu! Que fa broma?

Bailey va fer un gest de suprema evidència amb totes dues mans.

—L’han seguida tot el temps, des que va sortir de Nova York, de la mateixa manera que van seguir al seu pare aquests darrers mesos.

—Com ho sap?

—Perquè portava un any sencer vigilant-lo!

—També anava darrere d’aquests plànols, documents o el que sigui?

—De què em parla?

Tracy el mirà directament als ulls. Semblava sincer, però no se’n podia fer gaire cas, d’això.

—Per què vigilava el meu pare?

—Ja li ho vaig dir a Nova York… Almenys ho vaig intentar.

—Aquell dia estava massa atabalada. Per què no ho intenta altra vegada?

—Ara em creurà?

—Ara sé que, si més no, vostè em va dir la veritat.

—Quina?

—Que el meu pare es deia Paul Hausserman i que va estar a Auschwitz amb Josef Mengele.

—Com ho ha sabut?

—Algú m’ho ha confirmat.

Andy Bailey es va quedar perplex… i preocupat.

—Qui?

—La CIA.

—La CIA sabia…? —callà i va reflexionar alguns segons. Després va reconèixer—: Sí, bé… entra dins d’una lògica. Continuï, si us plau.

—Era vostè qui m’anava a donar explicacions.

—Abans digui’m una cosa. Què en pensa, del que li vaig dir i s’ha confirmat?

Tracy s’havia fet la mateixa pregunta en diverses ocasions al llarg d’aquests dies. Era la primera oportunitat que tenia de reflexionar en veu alta.

—Com ja li vaig explicar, feia molt de temps que no veia el meu pare i, per descomptat, jo no en sabia res, de tot això.

—Què en pensa? —repetí.

—Era el meu pare.

—Un assassí d’innocents, de nens…

—Era el meu pare —tornà a dir amb una veu gelada.

L’home es va relaxar. Va empassar-se l’últim tros de l’hamburguesa abans de dir:

—Està bé! Disculpi’m. Suposo que hi ha sorpreses difícils d’entendre.

—Tinc odi a qualsevol mena de violència, de repressió, de força imposada, i odio els sistemes totalitaris, el comunisme d’avui o el nazisme de fa quaranta anys —digué Tracy—. Però només sé el que vostè l’altre dia em va dir durant un minut i el que m’ha explicat la CIA, que no és gaire; només que el meu pare va estar a Auschwitz i va treballar amb Mengele. Malgrat les evidències, no són molts elements de judici, els que tinc, i el testimoni principal, l’únic que podia aclarir-m’ho, per si no ho sap, va morir assassinat a Nova York.

—Ho sé. Jo hi era.

Tracy va trigar a entendre-ho.

—Hi era? On?

—A Sant Patrici.

—Vostè?

Andy Bailey va tranquil·litzar-la.

—He dit que hi era, no que el matés. Ben mirat, si hagués sabut què passava, tal vegada hauria pogut evitar-ho.

—Com?

—Miri, jo m’adonava que el seu pare estava ficat en algun afer estrany, però això no era cosa meva. L’única missió que jo tenia consistia a seguir-lo, esbrinar amb qui es veia i comprovar si mantenia contacte amb els nazis d’abans o amb el seu amic Mengele. De fet, el seu pare ni ens interessava. El gran objectiu era i és Mengele. L’altre dia vaig seguir el seu pare fins a Nova York i no em va ser gens fàcil; però vaig estar de sort. Va despistar els altres, a tots… que jo no sé ni qui són, però sí que sé que no tenen res a veure amb la meva qüestió. Per desgràcia, el que no havia succeït abans va ocórrer a Nova York: quan el seguia amb taxi des de l’aeroport, el vaig perdre de vista. I com que sabia de l’existència de vostè, m’ho vaig jugar tot a una carta: vaig anar a casa seva. M’hi vaig haver d’esperar una bona estona, prop de mitja hora. Aquest fet em va estranyar i ja em pensava que m’havia equivocat, però per fi, va comparèixer. Va sortir al cap de cinc minuts sense el maletí que duia quan va entrar, i es va posar a caminar sense pressa Carrer 51 amunt. En arribar a la catedral de Sant Patrici, se la va mirar, va dubtar un moment i, per fi, hi va entrar. No em vaig adonar que el seguís ningú… però aquesta vegada sí que em vaig ben equivocar.

—Va veure qui el matava?

—No, ho sento —va reconèixer Bailey—. El seu pare es va asseure en un banc i jo ho vaig fer a l’altra banda, a certa distància. Algú se li va col·locar al darrere. I prou. Al cap de dos minuts, la persona que estava asseguda al darrere es va aixecar i se’n va anar. Bé… de fet vaig poder veure-li la cara un instant. No l’havia vist mai. Vaig continuar assegut i van passar els minuts fins que em va estranyar la immobilitat del seu pare i vaig tenir un pressentiment. No em pregunti per què, perquè no ho sé. Em vaig aixecar, m’hi vaig atansar, vaig pensar que dormia i vaig veure les gotes de sang que queien a terra. Aleshores el vaig tocar i va caure. En veure que era mort, me’n vaig anar corrents. Quina altra cosa podia fer, si no?

—I mort ell, m’he convertit en el següent objectiu de vostè.

—Això mateix.

—Per què era al meu apartament?

—No hi era. Em vaig passar tot el dia seguint-la i, al cine, em vaig asseure rere seu. Pensava parlar-li a casa. El seu pare no hauria col·laborat, però em vaig pensar que vostè potser ho faria. Vaig pujar a peu i, quan vostè va entrar a l’apartament, vaig fer el mateix. La porta era oberta, vaig adonar-me del desordre i després, ja sap què és el que va passar.

—M’ho hauria pogut dir, això!

—Vaig decidir d’utilitzar una altra tàctica, intimidaria una mica, aprofitant que estava tan desconcertada, per veure si deixava anar alguna cosa o confessava qualsevol detall que ens servís de pista.

—Jo no sabia res… Ni tan sols que el meu pare era mort!

—Ara ho sé. I quant a això del seu pare… anava a dir-li-ho per castigar-la més, però arribà la policia i vaig fugir. Ho sento. Jo també estava aclaparat per tot el que passava… I ja té idea de qui va matar el seu pare?

—No.

—Sap? He arribat a pensar que han estat els nazis mateixos per protegir-se de nosaltres. Tal vegada van sospitar, ho van descobrir o van cometre un error. És difícil de saber.

—Però, vostès qui són?

—Tan complicat és imaginar-s’ho?

—Caça-nazis —proferí Tracy movent el cap en sentit afirmatiu—. Com aquest tal Simon Wiesenthal.

—Nosaltres som més i estem organitzats.

—He sabut que el meu pare vivia amb el pes del passat a la consciència. Per què no van enraonar-hi?

—Ja ho van fer dues persones del nostre grup i no va voler col·laborar.

—No m’ho puc creure.

—Hi ha un sentiment de fidelitat i respecte entre ells, per petita que hagi estat la implicació en algun crim de guerra. Quan van veure que no servia de res em van encarregar aquesta missió. Vam estar a punt d’aconseguir alguna cosa positiva fa uns quants mesos, quan es va celebrar el judici multitudinari a Israel contra Josef Mengele i hi van testificar alguns supervivents dels seus experiments. L’opinió pública es va mobilitzar, però va passar el de sempre: hermetisme, silenci i, setmanes més tard, ningú se’n recordava.

—El meu pare sabia on era Mengele?

—És possible. Però només possible. A favor hi havia bon nombre de probabilitats.

Tracy s’acabà el refresc que encara li quedava al got. S’adonava que un factor imprevist havia entrat en el cas, suposant que aquell home, Andy Bailey, jugués net i digués la veritat. A favor seu comptava el fet que l’havia salvada dels russos i que no demostrava cap interès pels papers que tothom buscava… Llevat que tot fos una trampa per guanyar la seva confiança.

—Li he dit la veritat —assegurà llegint-li el dubte als ulls.

—Per què em va alliberar d’aquests homes?

—Vaig veure com se l’emportaven mentre el seu amic feia l’estúpid. Els vaig seguir i, un cop al motel, vaig comprendre que havia d’actuar.

—Perquè estava en perill?

—Perquè la necessito.

Tracy va arrugar el front.

—Vaja! De sincer, n’és! —ponderà.

—Va bé ser-ho. La gent sap a què atenir-se.

—Què vol de mi?

—Que m’ajudi. Llevat que també vulgui protegir Mengele.

—Mai protegiré aquest home, jo —assegurà—. El que passa és que no en sé res.

—El seu pare li va parlar alguna vegada de Mengele, Uruguai, Brasil…?

—Hi vaig viure deu anys, amb el meu pare! I, que jo recordi, mai va tocar aquest tema. Podria ser que la meva mare en sabés alguna cosa, però va morir l’any passat. També hi ha Kate Cadwell…

—Ja hi vam parlar fa tres anys, amb aquesta dona, quan ell la va deixar. Tampoc no en sabia res.

—Doncs, jo sóc qui té menys probabilitats.

—És l’última oportunitat que tinc.

—Ho sento. Li agraeixo que s’hagi arriscat abans, però…

—Puc donar-hi una mirada, a casa del seu pare?

Era una pregunta a considerar tot i que el seu salvador volia una resposta immediata. Tracy va dir-se que, actuant amb lògica, el que havia de fer era trucar Graham Cronin com més aviat millor.

Però, hi havia alguna cosa de tot plegat que en tingués, de lògica?

—Si us plau —reiterà Bailey.

—Li tinc un deute, oi?

—Si ho vol veure d’aquesta manera…

Li ho estava demanant. No la manava ni l’obligava. Era el primer que demostrava una actitud raonable. I, al cap i a la fi, la casa del seu pare, almenys, era un terreny conegut.

—D’acord —va cedir— anem-hi!

Va sonar el timbre del telèfon quan Bailey havia llegit aproximadament la meitat de les cartes que s’havien escrit els seus pares durant els dos anys previs a la mort de la mare. Tracy, absorta pel miler d’ulls oberts provinents del munt de fotografies, va fer un xiscle de pànic en ferir-la la sobtada interrupció auditiva. Mirà l’aparell plena de dubtes i, tremolant, va fer un pas per agafar-lo.

—Aquest matí també ha sonat —informà.

—Hi ha algú que sàpiga que vostè és aquí o que s’ho pugui imaginar? —digué Bailey.

—No ho sé.

—Doncs no l’agafi. Val més que deixi les coses tal com estan.

—Però…

—Fins ara no ho ha fet gaire bé tota sola, oi? —indicà l’home—. I aquest Cronin, de qui m’ha parlat, tampoc.

Mai arribà a saber què hauria fet, perquè el timbre deixà de sonar després del cinquè senyal. Tracy es va relaxar. Bailey retornà al seu mutisme i continuà la lectura d’aquelles cartes, passant els fulls un rere l’altre amb bastant de celeritat. Tracy el contemplà amb amargura. Era un estrany travessant un tel, fent forat en una relació sentimental tan complexa com bonica, la d’aquells dos éssers, les vides dels quals s’havien separat el 1968 per tornar a trobar-se en una relació que no sabia com dir-ne, catorze anys després. Si, almenys, ella hagués llegit abans aquelles cartes!

Un consol i prou.

—Hi ha alguna cosa? —li preguntà, temerosa del silenci que els envoltava.

Andy Bailey observà les que quedaven, sense alterar-se.

—Temo que no. Estan plenes d’imatges, records, sentiments… Res que parli d’Alemanya o de què va passar més tard. En totes, vostè sembla el motiu central.

—El meu pare va comprar aquesta casa fa tres anys. Dubto que hi guardi res del que a vostè li interessa.

—Un home sempre porta al damunt les seves coses, allò que fa que se senti protegit. Em consta que conservà tot el que tenia a l’altra casa, la que va compartir amb aquesta dona, Kate Cadwell.

—Quan ens va deixar, la meva mare i a mi, se’n va anar sense res. Deixà llibres, records… Tot. Només se’n va endur el que havia escrit.

—I la seva mare, ho va conservar?

—Sí. Confiava que tornaria.

—I després?

—Tampoc devia tenir motius per desfer-se’n.

—Què va passar quan va morir la seva mare?

—Tot el qui hi havia a la casa, s’hi va quedar tal com estava. Jo no vaig tocar res. La vaig tancar i vaig tornar a Nova York.

—Riverside —digué Bailey.

—Coneix bé la història —admeté Tracy.

—Bé. Potser el que busco sigui allà.

—Se n’anirà a Los Angeles?

—Sí.

—Perfecte. Qui li obrirà la porta? No pretendrà que li doni les claus!

—Serà vostè qui me l’obrirà.

Tracy es posà les mans a la cintura. Bailey continuava assegut a la cadira del despatx del seu pare i contemplà com s’aturava al davant seu, enrabiada, amb els ulls espurnejants.

—Que s’ha tornat boig? Quina una en porta de cap?

—Que vol quedar-se amb aquesta gent, potser? —temptejà ell.

—Avisaré la CIA!

Andy Bailey va fer una ganyota molt expressiva i la cara se li va enfosquir. Era una manera d’exterioritzar els dubtes.

—Tots busquem el mateix i pretenem de vostè el mateix. Quan ho aconseguim, bona nit! Qui guanyi se’n desentendrà i els que perdin no li tindran cap consideració. Ja hi ha pensat, en això?

—No… no és possible… —mormolà Tracy.

—De veritat que s’ho creu? Que es pensa que la CIA la protegirà eternament? Vinga, senyoreta Hauser, en quin món viu, vostè?

—Sempre és millor la llei que res!

—Depèn. Què és el que busca tothom? Què tenia el seu pare que tant els interessava i els interessa?

—No li ho diré! —objectà ella.

—D’acord! No ho faci! —bramà Bailey, i Tracy va haver de fer una passa enrere, espantada per aquesta reacció sobtada, i una altra quan ell es va posar dret—. Però escolti’m bé i pari atenció perquè és important. Intenti ficar-se una mica de la realitat dins la closca: Si va a buscar el seu amic, l’idiota que va deixar que aquells dos se l’enduguessin als seus nassos, els altres la tornaran a trobar. Perquè queda clar, i no pregunti com, que, a ell, també el controlen o el segueixen… o jo què sé! Ara miri’s la situació des d’un altre cantó, el seu. En aquest precís moment vostè té un avantatge sobre els altres. Faci’l servir! Aprofiti-se’n!

—I què vol que faci? —cridà també Tracy—. No en tinc ni idea, de què passa!

Bailey va estirar els braços i li posà les mans a les espatlles. Tracy es va mirar una mà, de reüll, però ell no les va treure. El punt àlgid de la tensió es va morir tal com havia començat.

—Abans m’ha parlat d’uns documents —digué l’home—. No, no m’interessen… encara que,… com que el seu pare era científic em sembla que ja vaig lligant caps. Si és això, per què no busca el que tots volen trobar, però al seu aire, sola? I quan ho trobi, si ho aconsegueix, decideix què fer-ne.

Tracy va respirar fons. Reconegué que era el punt de vista més intel·ligent que havia escoltat des de feia dies.

Però topava amb un mateix obstacle, i gros.

—No sé ni per on haig de començar.

—El seu pare va anar a Nova York a veure-la. Per força vol dir alguna cosa, això. No li va telefonar ni li va enviar un missatge, va anar-hi personalment.

Continuava desconfiant, insegura, temerosa, però s’adonava que ja no podia més. Van venir-li al cap les imatges de l’alliberament. Bailey i els russos. Una empresa arriscada davant de dos professionals. El tret que va fer saltar el retrovisor de la porta i el forat en la part posterior del cotxe demostrava que no eren bales de salva. Graham Cronin no era al seu costat. No tenia ningú.

Excepte aquest nou… com en podria dir?

Què hi havia al maletí? Què li va dir el seu pare?

Calia confiar… Però, havia de ser en aquest individu precisament? Se suposava que odiava el seu pare per tot el que havia fet, i ella era la seva filla.

O potser per aquesta raó?

Una necessitat mútua, sense cap més interès.

Es va sorprendre enraonant, dient tot allò…

—Tot és possible.

—Què diu?

—Al maletí no hi havia res, però el meu pare em va deixar una nota a la bústia amb aquestes paraules: «Tot és possible».

—I tenen algun significat?

—Que jo sàpiga, no. Però això és el que em va deixar. La CIA va examinar el maletí i no hi va trobar res.

—Porta aquest paper a sobre?

La mateixa força la va obligar a agafar la bossa, a obrir un compartiment protegit per una cremallera i a treure’n la nota.

—«Tot és possible. Hauser» —va llegir Bailey. I preguntà—: De veritat que no sap què significa?

—Acostumava a dir sovint aquesta expressió. Però és tot el que recordo.

Andy Bailey mirà el paper a contrallum, hi va passar l’ungla per totes dues bandes, amb una atenció especial a la part escrita. Va treure un encenedor de la butxaca i el va fumar, buscant algun guixot invisible. Després li tornà el paper i Tracy el va desar al mateix lloc.

—El seu pare es va endur alguna cosa de la feina, oi?

—Per a vostè era un assassí nazi. Què més vol?

—Ara no som enemics —digué ell posant les mans a tall de pantalla protectora.

—Perquè necessita alguna cosa de mi! —manifestà la noia, amb una última reticència de rebel·lia.

—No ho nego —admeté Bailey—, però continuo sent sincer i em refermo en tot el que he dit. Comprenc que el que busquen tots aquests homes és important i, si la CIA és al mig, és perquè té al davant experts de categoria. Un cas d’espionatge em complica molt les coses… Ja han assassinat i continuaran fent-ho.

—Cronin em va dir que aquesta gent ha d’estar desesperada per deixar-se veure, per sortir així, al descobert. Russos, japonesos…

—Vostè busca el que tenia el seu pare i jo busco un indici que em porti fins a Josef Mengele. Dos mons diferents que passen pel mateix camí. Què, vindrà amb mi a Los Angeles?

—Abans voldria fer una diligència aquí, a Silicon Valley —digué Tracy sense afirmar ni negar, només adonant-se que, gradualment, anava cedint.

—Quina cosa?

—Parlar amb un home.

—Qui?

Ella assenyalà la fotografia de la paret on es veia Paul Hauser a les portes de l’Ayerscomb amb un home gran.

—Kate Cadwell em va dir que el meu pare tenia un amic íntim, de confiança, Marcus Odell. Vull parlar amb ell.

Andy Bailey es va atansar a la fotografia. Els dos homes portaven bata blanca i una identificació penjada a la butxaca superior. En la de l’home gran es podia llegir el seu nom: M. Odell.

—Pot ser perillós —considerà Bailey.

—Ho sé. I no m’importa. No me n’aniré si abans no parlo amb aquest home. Pot esperar-me aquí o fer el que…

—No penso perdre-la de vista ni un segon.

Tracy assentí amb el cap. Prendre les regnes per primera vegada enmig d’aquella crisi va fer que se sentís una mica més bé. Sabia que si Odell coneixia els fets, la seva situació personal no seria gaire agradable i, probablement, ell no voldria veure-la i molt menys, parlar-hi. Però ho havia d’intentar. Continuava dubtant del paper d’espia i traïdor que havien assignat al seu pare.

Trobà el telèfon de Marcus Odell en una agenda petita situada vora l’aparell i aixecà l’auricular abans que Bailey li ho pogués impedir. L’home encara la va aturar amb una mà, però va topar amb la mirada de Tracy i la va enretirar.

Marcà el número.

Gairebé es va sorprendre en escoltar una veu a l’altra banda, una veu d’home. Es pensava que el científic treballava a l’Ayerscomb fins molt tard.

—Senyor Odell? —preguntà amb un to de dubte.

—Jo mateix. Amb qui parlo?

Tracy Hauser mirà Andy Bailey. Ja no es va fer enrere.

—Sóc Tracy Hauser, senyor Odell.

Es produí una pausa.

—Senyor Odell?

—Beneïda siguis, criatura! —sospirà la veu masculina, més dèbil, dominada per una emoció palpable.

—Necessito veure’l. Sóc aquí, a Sunnyvale.

—Escolta, escolta… —la va interrompre Odell—. Aquí no, i molt menys avui. Pots anar demà al Fisherman’s Wharf de San Francisco?

—Sí. A on exactament?

—Hi ha un restaurant anomenat Tarantino’s, a Jefferson Street, davant mateix de l’Embarcadero. A les 10 del matí.

—Hi seré —prometé Tracy.

—Vés amb compte, filla. Estàs sola?

Tracy va tornar a mirar Andy Bailey.

—Amb un amic.

—Que ningú et segueixi, perquè no podrem parlar.

—Gràcies, senyor Odell i fins demà.

—Fins demà, Tracy, fins demà —va desitjar-li amb vehemència el científic.

Penjà l’auricular i Bailey encara va trigar uns quants segons a trencar el silenci.

—Gràcies per dir-me amic —va fer.

Deixà el paquet damunt l’única tauleta de l’habitació i recordà una escena similar que es va produir el dia abans al matí, quan Graham Cronin li portà la muda neta.

Aquell seria el tercer llit en tres dies. Sorprenent.

—De veritat que no m’ha deixat agafar una habitació individual pel que m’ha dit abans?

—Vull estar a prop seu —contestà Andy Bailey—, per protegir-la, evitar que se m’escapi i, de passada, dormir una mica, que bé que em fa falta. Però no per a res… romàntic, no es pensi. Si hagués deixat que agafés una habitació, la policia hauria estat aquí en menys d’una hora i, suposant que fes servir un nom fals, la descripció no falla, cregui’m.

Havien pujat aprofitant l’arribada d’un autocar carregat de turistes baladrers. No la va veure ningú. L’habitació era, no obstant, petita, minúscula. I l’únic llit, de matrimoni, impossible de dividir.

—On dormirà, vostè?

—Posaré una flassada al terra de la sala de bany, i no s’hi amoïni. No és el primer cop que dormo sobre una cosa dura.

Tracy es va asseure al llit, rendida. Havien escorcollat la casa del seu pare, de dalt a baix, sense trobar-hi res que fes referència a Mengele, ni tan sols que fes referència al passat de Paul Hauser. I se n’anaven quan van veure que la veïna de la casa contigua hi demostrava més interès del que fóra habitual. Havien sopat, després de l’escorcoll, sense enraonar gaire, més aviat mirant-se en silenci, tan separats pels pensaments que els rondaven pel cap com units per aquella situació especial.

Bailey entrà a la sala de bany.

—O dormo amb les cames arronsades o hauré de deixar la porta oberta —comentà.

Tracy va mirar el telèfon.

Per què no trucava a Cronin? A què jugava? Bailey l’havia ajudada, però aquest fet no el convertia en una persona millor que les altres.

No, no era per Bailey, encara que en alguna cosa hi havia contribuït, especialment perquè tenia raó quan li deia que en aquest assumpte estava sola. Era per ella mateixa, per la promesa d’esbrinar la veritat. I per començar, l’endemà s’havia de trobar amb Odell.

Era la seva imaginació o va captar recel, fins i tot por, en el to de veu del científic? Li va dir que anés amb compte, que vigilés que no la seguissin. Però, qui l’havia de seguir? Primer va tenir por que Marcus Odell no volgués parlar amb ella perquè la considerés la filla d’un traïdor. Però ara… I si Odell mateix també estigués ficat en…

Andy Bailey sortí de la cambra de bany. Duia la camisa per fora descordada de dalt a baix i amb les mànigues arromangades. Tracy, només per un moment, sospesà l’atractiu d’aquell home, diferent del de Gra-ham Cronin.

—Sembla feliç —digué la noia quan va veure que somreia—. Que el diverteix, això?

—La vida és plena de sorpreses i a mi m’agrada viure-la. I prou. Aquest matí no sabia què podia passar avui i no m’hauria imaginat mai que aquesta nit la tindria aquí. I minuts abans d’alliberar-la d’aquells dos, tampoc sabia que ho faria.

—És un aventurer, vostè.

—No —considerà ell—. Si fos empleat de banc, amb una rutina i un un món estable al meu voltant, les coses no foren el mateix. Necessitaria, o almenys ho suposo, una seguretat. Però tinc una feina diferent i visc d’acord amb ella, aprofitant cada minut, procurant fruir del que faig.

—No li agrada perseguir criminals de guerra?

Bailey es posà seriós.

—No.

—Per què ho fa, doncs?

—Pel motiu més estúpid: algú ho ha de fer.

—Per què no confessa que els odia, que ho fa per venjança? M’hi jugo el coll que els seus pares van morir a Auschwitz o que la seva família…

—No tinc pares —la va interrompre—, i difícilment podien morir a la guerra tenint en compte l’edat que tinc. Faig això perquè em van escollir per fer-ho, perquè se suposa que compleixo bé amb la feina precisament perquè tinc el cap fred i clar, el que cal per no tenir odi. La meva missió consisteix a investigar, descobrir, seguir i com a màxim capturar. Sóc una mena de policia. La llei, la compleixen els altres.

—Tan important és agafar Mengele? —preguntà Tracy.

Andy Bailey es va asseure al seu costat, al llit.

—Què vol que li digui?

—La veritat.

—La meva o la dels meus que el volen veure penjat? Mai hi ha una sola veritat. Tot allò s’acabà fa més de quaranta anys i la gent té tendència a oblidar; però a la vegada hi ha una memòria latent, tant individual com col·lectiva, i també la necessitat de mirar el futur sense deixar forats en el passat. I Mengele és un d’aquests forats. Sap que, actualment, a Alemanya i en molts altres llocs està rebrotant la febre nazi? Resultarà que si trobem Mengele, l’agafem i el matem, per a molts encara s’haurà convertit en un heroi, un màrtir. Si s’hagués fet justícia fa quaranta anys, ara això no seria d’aquesta manera. Aquest home encara és tot un símbol i ensorrar-lo és acabar amb moltes altres coses.

—És tan culpable ell com aquells que van deixar que sortís d’Alemanya o hi van pactar després per permetre-li viure.

Bailey va arrugar el front.

—Pensa en el seu pare?

—Encara no sé què va fer el meu pare. M’ho dirà vostè?

—Vol saber-ho?

—Sí.

—Per què?

—Li ho he dit abans: era el meu pare. Tinc dret a saber-ho.

—Escolti, Tracy. Fa tres dies que vostè era una americana mitjana, amb una vida estable i feliç sense més problemes que els quotidians. Avui, en canvi, és la filla d’un científic assassinat, té la CIA i uns presumibles serveis secrets russos i japonesos rere seu; busca una cosa que no sap ni quina forma té i ha descobert que el seu pare va ser metge a Auschwitz. I tot això en tres dies… No, en menys. Simplement en quaranta-vuit hores. De veritat que vol saber-ho tot?

—Vostè ho acaba de dir: en tres dies ha canviat la meva vida. Quin mal pot fer-me que ho sàpiga tot d’una vegada?

Andy Bailey medità uns quants segons aguantant-li la mirada. Hi va descobrir serenitat i més fermesa que hores abans. Per fi va brandar el cap en sentit afirmatiu.

—Posi’s còmoda —digué.

Tracy no ho va entendre.

—Tan llarg és?

—Faci el que li dic.

Va tenir una esgarrifança i aquesta vegada sí que va entendre’n el motiu. Enfilà les dues cames sobre el llit, s’hi va asseure al damunt i recolzà l’esquena contra el capçal. Andy Bailey semblava que busqués alguna cosa entre els laberints de la ment. Finalment començà a enraonar.

—El seu pare es deia Paul Hausserman, tal com li vaig dir, i va néixer a Munich el 29 d’agost de 1918. Procedia d’una família benestant. La mare, Karla Ottembraum, fou concertista de piano, i el pare, Einrich Hausserman, un metge rellevant. Paul no el va arribar a conèixer perquè va morir a la fi de la Primera Guerra Mundial. Ella havia quedat embarassada durant un permís de pocs dies. En acabar la guerra, Alemanya va quedar enfonsada i derrotada i, per alguns, va ser difícil aixecar el cap. Karla Ottembraum era una dona d’empenta i va aconseguir tirar endavant tocant el piano, fent classes… Per desgràcia, el coratge i l’esforç que hi posava anaven aparellats amb el ressentiment i l’odi. Va lluitar tant perquè el seu fill tingués estudis com per alimentar-li el desig de venjança. Paul va créixer idolatrant la memòria del seu pare, clamant amb orgull la seva condició d’alemany, desitjant ser metge…

—Suposo que les ferides de la Primera Guerra i el fet que els polítics ho van deixar tot molt malmès, va alimentar la revenja de la Segona.

—Això és el que va passar, i amb un factor en contra: tenien un Hitler —conveni Andy Bailey—. Paul Hausserman ja era, als dotze o tretze anys, un nen prodigi. Estudià medicina, però no s’hi va acontentar. S’interessà també per l’enginyeria, la física, l’aeronàutica… Conegué Von Braun, va tenir contacte amb Einstein; es va relacionar amb el bo i millor de l’Alemanya de la preguerra. Així i tot, la influència de la seva mare va ser decisiva i el nazisme li donà la possibilitat de realitzar tots els somnis emmagatzemats en la derrota del 18. Hitler era el líder esperat; el nazisme, la nova religió, i Alemanya, el poble elegit per Déu. Paul Hausserman ingressà en les Joventuts Hitlerianes. Per a un home intel·ligent com ell, aquest va ser únicament el primer pas cap a la cúspide. Ho aconseguí entre els catorze i els vint-i-quatre anys. Quan va esclatar la guerra, només en tenia vint i, en molts camps, ja se’l considerava un geni. El 1942, el treball desenvolupat pel seu pare en un d’aquests sectors va cridar l’atenció de Josef Mengele, el carnisser d’Auschwitz, i aconseguí que enviessin el seu pare a aquell camp d’extermini. Era la primavera de 1943. Per aquests dies, en un bombardeig, va morir Karla Ottembraum.

—La meva àvia —mormolà Tracy.

—Exacte.

—M’acaba de dir que va ser Mengele qui va cridar el meu pare…

—Que canviaria gaire les coses, aquest fet? Certament que el seu pare era metge i oficial i no podia pas negar-s’hi, però… —Bailey es passà la llengua pels llavis ressecs. En cap moment havia deixat de mirar Tracy als ulls— Paul Hausserman era un amant de la bioquímica, un entusiasta de la genètica i de les possibilitats de futur d’aquesta ciència, i admirava Mengele com a investigador. Potser va pensar que no estava en disposició de judicar, que la història i la guerra els oferia una oportunitat única… Això no ho sé. El que és cert és que ho va fer i va col·laborar amb Josef Mengele en una colla d’experiments inqualificables. Pel que sabem, Mengele el va enlluernar i, després de la guerra, tot i adonant-se del que havia fet, no deixà d’admirar-lo ni de protegir-lo.

—Però encara no m’ha dit què va fer exactament.

—Estudià la transmissió mental entre bessons —digué Bailey—. Vostè sap que els germans bessons tenen reaccions comunes i que quan un pateix, l’altre pot sentir el dolor, encara que estigui a cent quilòmetres. Aquesta percepció gairebé extrasensorial era un dels temes més interessants de Mengele. Realitzava operacions, empelts, traqueotomies, lobotomies i tot tipus d’intervencions de viu en viu. Però col·laboradors com el seu pare li van brindar l’oportunitat d’aprofundir-hi més. Paul Hausserman inventà un aparell per amidar aquests pensaments dels quals li he parlat, la intensitat i el valor. I Josef Mengele l’introduïa al cervell de les víctimes…

—Déu meu! —exhalà Tracy.

—Els nens que no es morien en l’operació d’empelt, ho feien hores o dies després, amb dolors fortíssims. Els que sobrevivien més enllà d’aquest període, estaven sotmesos a proves tais com separar-los, ocasionar dolor en un i comprovar si s’enregistrava algun senyal al cervell de l’altre. Els fracassos successius no els van desanimar. Aquests experiments van durar més d’un any, gairebé any i mig, fins que els russos van alliberar Auschwitz. Aleshores el seu pare, Mengele i molts d’altres ja havien fugit i s’havien estimat més els americans que els soviètics. El que queda no cal que li ho expliqui, ja s’ho pot imaginar.

—El meu pare arribà als Estats Units, va començar a viure un altre cop, es va adonar del que havia fet…

—Com ho sap, que se’n va adonar?

—Estava penedit. M’imagino que, per a ell, va ser com trencar la catarsi. Va triar la casa de Riverside perquè hi havia un col·legi al davant, i al darrere, la universitat de Loma Linda. Volia estar voltat de nens i nenes, sentir la influència de la gent jove. També volia tenir molts fills, però la mare només em va poder tenir a mi. Adorava…

—No ha pensat mai que l’únic que feia era auto-castigar-se i que aquests nens l’obligaven a recordar, a patir?

—Què diu, ara!

—Sí s’hagués penedit, s’hauria integrat o, fins i tot, hauria acabat amb la seva vida.

—Això és absurd! Podia fer més bé a la humanitat viu que mort. Jo sé que es va penedir!

—I si Alemanya no hagués perdut la guerra?

Tracy recolzà el cap a la paret i va aclucar els ulls. Les paraules d’Andy Bailey, relatant a pinzellades la història de la seva família i la vida del seu pare, l’havien deixada sense esma. No se sentia ni amb forces per discutir.

—Abans ha dit que vostè era una mena de policia, que la seva única missió consistia a trobar, vigilar, capturar… I ara no fa de jutge, com tothom?

Andy Bailey es va posar dret. Caminà en direcció al bany, però no arribà a entrar-hi.

—Per què tota aquesta gent va darrere del seu pare, Tracy?

La noia no es mogué.

—Demà ha de veure aquest tal Odell, se’n recorda? —insistí—. I jo hi seré.

—Diuen que passava informació secreta i que desaparegué amb documents i plànols molt importants.

Es va produir un silenci llarg. Tracy continuà amb els ulls aclucats.

—Bona nit —digué, per fi, Bailey—. Que descansi.

Marcus Odell tenia el mateix aspecte que en la fotografia que hi havia al despatx del seu pare. Gran, molt gran, però terriblement lúcid, amb uns ullets perspicaços, de mirada inquieta i penetrant; el front ample fins a la meitat de la closca i flocs de cabells blancs al clatell i a les temples. Anava amb un vestit antiquat i mitja dotzena de llapis i plomes treien el cap per la butxaca de la jaqueta. Les altres dues butxaques estaven inflades amb una pila de papers entaforats allà dins aparentment sense ordre ni concert. Duia unes ulleres rodones que li conferien l’aspecte que possiblement hauria tingut John Lennon si hagués arribat a vell.

Tracy i Andy Bailey no entraren a la terrassa del Tarantino’s fins que van estar segurs de dues coses: que ningú els havia seguit i que ningú vigilava Odell. Per això van ser-hi tres quarts abans per poder presenciar l’arribada del científic. Van fer el trajecte amb automòbil, però baixant després de Fisherman’s Wharf fins a Market Street amb tramvia, per tornar-hi a pujar per Powell i Hyde a través de Nob Hill i Russian Hill. Fisherman’s Wharf, l’antic moll de pescadors, farcit de turistes, bullia des de primera hora del matí. Embarcadero, l’avinguda que cobria tota la zona nord-est de San Francisco, amb els antics molls de les ja desaparegudes grans línies marítimes, era actualment una barreja de comerç i passeig. Alguns molls, com el 39, s’havien convertit en reductes d’evasió, amb botigues, restaurants i mil possibilitats més d’esbarjo. La cua per agafar el vaixell que anava cap a Alcatraz i el Golden Gate s’alimentava d’homes, dones i nens que desitjaven veure de prop La Roca, la presó més famosa del món. S’hi barrejaven les ganes d’aprendre història i una curiositat morbosa.

Marcus Odell ocupava una taula a la terrassa del Tarantino’s, prop de la porta. S’aixecà en veure que Tracy s’hi atansava i se li transfigurà la cara amb una expressió entre adolorida i profundament humana. Quan Tracy arribà al costat seu, el vell l’abraçà i ella va poder percebre la intensitat d’aquell contacte, l’escalfor del petó a la galta, la suavitat de la mà que li acaricià els cabells, l’amor de la mirada velada per l’emoció…

—El teu pare me’n parlava tant i tant, de tu… —digué—. És com si fossis filla meva, com si et conegués de fa molt anys… —Mirà Bailey amb recança—. I aquest?

—M’està ajudant.

—Bé, bé… —va ser l’única cosa que digué—. Ara asseieu-vos. No disposem de gaire estona.

—Vostè sap què és el que passa? —l’interrompé Tracy ocupant la cadira immediata a la del científic.

—Com a mínim sé què és i què no és —afirmà l’home—. Sé que passa alguna cosa i sé que Paul no era ni un espia ni un traïdor.

Tracy se sentí alleugerida. Però immediatament va comprendre que, tal vegada, era ella que necessitava creure en aquell home i que aquest fet no la deixava raonar.

—La CIA em va dir…

—A fer punyetes la CIA! —rondinà Odell—. Proves circumstancials, sospites, teories… Jo coneixia Paul més bé que ningú.

—I com ho sap, que era innocent? Li ho va dir ell? —va interrompre Bailey per primera vegada.

—No calia que m’ho digués. Ni tan sols sabia que passava alguna cosa. La primera notícia que vaig tenir de tot això va ser la de la desaparició de Paul. Ahir, el director d’operacions de l’Ayerscomb em va comunicar que l’havien assassinat a Nova York i que, en anar-se’n, es va endur els plànols i la documentació del Projecte Vox. No m’ho podia creure, ni que fos mort ni aquesta acusació. Vaig haver d’anar-me’n a casa i va ser aleshores quan em vaig adonar que em seguien.

—I aquest matí?

—Fa anys que a tots els científics de l’Ayerscomb ens van ensenyar tècniques i tàctiques d’evasió. Vaig ser un bon alumne. Puc ser vell, però no estúpid.

—Què és el Projecte Vox? —preguntà Tracy.

A Marcus Odell li va semblar que sentia aquesta paraula per primera vegada; va quedar sorprès quan Tracy la pronuncià. I va recordar que havia estat ell qui l’acabava de dir. Mirà al voltant seu i va dubtar un moment. Una cambrera, somrient, s’hi acostà i això va afavorir que es relaxessin. Van demanar cafè.

Marcus Odell va reprendre el fil.

—El Projecte Vox forma part d’un altre projecte més gran, l’MX. N’han sentit a parlar?

—Es refereix al míssil? —Bailey va dubtar, bocabadat.

—Jo l’anomenaria super-míssil —aclarí el científic—. El més car, el més fort, el més polèmic, el més perfecte, el més… de tot. Una autèntica arma del segle XXI.

—No sabia que l’Ayerscomb treballés en el MX —digué Bailey—. Fa uns quants dies vaig llegir un informe al diari i duia una llista de totes les empreses que fabricaven els components del projecte. No recordo que l’Ayerscomb hi fos.

—Perquè hi ha molt poca gent que ho sap. I tampoc saben en quina part de l’MX s’està treballant. Tot és molt secret i molt perillós —Odell semblava que estigués recitant una lletania apresa de memòria—. La Thiokoi fabrica la fase 1; Aerojet Strategis, la 2; Hercules Incorporated, la 3; Rockwell, la 4. Els sistemes operatius són tot un altre món: Boeing té al seu càrrec les modificacions de les enormes sitges; la Westinghouse, la creació dels mecanismes de llançament i separació; GTE Sylvania, el control del comandament i les comunicacions de la sitja; Martin Marietta, el muntatge i les proves; AVCO, el sistema de reentrada i, com a última cosa, la direcció i control corre a càrrec de tres grans monstres: Rockwell, Northorop i Honeywell. Tot això és del domini públic, però en tot programa, i més si és bèl·lic, hi ha més coses. El Projecte Vox es aquesta «cosa més» del l’MX.

—De què es tracta, doncs? —preguntà Tracy.

Marcus Odell arronsà les espatlles. Donà la impressió de ser un home cansat, desil·lusionat.

—El Projecte Vox és el resultat d’una complexa i elaborada investigació que es realitza des de fa deu anys. En paraules entenedores per a un no entès, es pot dir que és un sistema gràcies al qual el míssil obeeix una veu, només una veu, que pot ordenar-li el llançament, la variació del rumb en ple vol, l’autodestrucció… i tot el que estigui programat a l’ordinador central del míssil. Una veu que, en cas de guerra, pot ser la del president… o, en cas de pau, qualsevol boig que pugui tenir accés al sistema Vox.

—N’havia sentit a parlar, d’això —digué Bailey—, però no en aquest sentit. Ja hi ha cadires de rodes que obeeixen la veu de qui les ocupa, robots que compleixen instruccions…

—Però no hi ha res que pugui destruir una ciutat com Moscou en el temps d’aclucar els ulls. I això ho pot fer l’MX i el Projecte Vox, que n’és la part més secreta. La importància d’aquest sistema és tal que, prescindint de l’aplicació a l’MX, qualsevol potència voldria disposar dels plànols amb altres finalitats. Aquesta és la possible raó per la qual és una troballa tan desitjable. En la indústria dels microprocessadors, representa la cota superior.

—Jo també he sentit a parlar molt de l’MX —digué Tracy—, però mai m’havia parat a pensar que fos un míssil diferent dels altres.

—El Govern, el Congrés i el Pentàgon porten deu anys enfrontats en una dura polèmica —explicà Bailey—, i només fa uns quants dies que Reagan ha guanyat la batalla en el Congrés. Ha aconseguit 1.500 milions de dòlars per construir-ne vint-i-un, dels cent MX que han d’instal·lar-se al país entre 1986 i 1990. Reagan els anomena «els guàrdies de la pau».

—Els míssils actuals de llarga distància —continuà Odell— són els balístics intercontinentals, coneguts com ICBM, i l’MX és el més estratègic. L’MX volarà des de la base de llançament dels Estats Units al seu destí, Rússia o qualsevol part del món i encertarà el blanc elegit amb un marge d’error de només cent metres. El sistema de guia inercial li permetrà corregir el rumb mentre fa la trajectòria. Ah! I cada MX porta deu caps nuclears! I malgrat la grandària i el poder que té, no està considerat com una arma d’atac, sinó de «primer cop». La funció que faria en una guerra fóra destruir les armes enemigues. Això és el que ara s’ha decidit. N’hi ha que pensen que seria millor convertir-los en invulnerables, de manera que si un atac soviètic destrueix els actuals ICBM, els Titan II i els Minuteman 11 i 111, els MX quedessin com a reserva victoriosa, com a arma de «segon xoc».

—S’està construint un monstre —mormolà Tracy, esglaiada.

—I gairebé amb vida pròpia, amb cervell. I el Projecte Vox pot ser el màxim refinament.

—Aleshores, aquest projecte ja és una realitat?

—Jo no hi treballo —digué Odell—. El que sé és per filtracions naturals entre els col·legues. Paul i jo no vam parlar-ne mai de les feines respectives, per raons de seguretat i respecte professional.

—Quantes persones més hi treballen, al Vox?

—Paul dirigia un equip de només dos tècnics. Ningú, només ell, tenia accés a la seva àrea de treball. Una vigilància especial custodiava la zona.

—L’Exèrcit?

—La CIA. El Vox s’investiga per encàrrec de la CIA.

Tracy recordà la història que li explicà Graham Cronin sobre Boyce i Daulton, els homes que facilitaren informació secreta als russos sobre els satèl·lits espies. També la CIA hi anava al darrere. La traïció representa anys de retrocés.

Era el seu pare la següent anella de la cadena?

—O sigui que no se sap el que es va endur el meu pare?

—El teu pare no es va endur res! I menys per donar-ho o vendre-ho als altres! —s’enrabià Odell.

Tracy no va voler dir res del mig milió lliurat pels japonesos i l’altre mig milió pels russos. Marcus Odell creia en l’amic. No va voler apunyalar aquesta confiança amb una informació tan evident… llevat que tant uns com els altres no diguessin la veritat.

—Aleshores, per què se’n va anar i per què l’han assassinat?

—No ho sé… Hi ha d’haver alguna cosa més —justificà el científic—. Paul era un bon home, un bon americà. Menyspreava el comunisme i els punts de vista que mantenia eren quasi viscerals. I no fingia! Valga’m Déu! Han estat massa nits xerrant fins a la matinada i massa bones estones les que hem passat junts. Era un home torturat, solitari, però magnífic.

—En sap la causa, d’aquesta tortura? —intentà esbrinar la noia.

—No. No en parlava mai, del passat, llevat de la teva mare i de tu. Mai no em va explicar per què va haver de deixar-vos ni per què no et trucava ni t’anava a veure. Vaig haver de respectar aquest silenci. Els científics som una mica estranys, excèntrics, bojos… Paul no era ni millor ni pitjor que jo. Quan el vaig conèixer, en entrar a l’Ayerscomb, no va obrir-se a ningú. Va ser casual que tinguéssim contacte, si bé després…

Van dur els cafès. Andy Bailey veié dos homes que entraven a la terrassa i s’asseien en una punta. I li va sorprendre una cosa: que ni van mirar cap a on eren ells tres. Inversemblant! Tenia un sisè sentit que li deia que era increïble, no perquè Tracy cridés l’atenció com a dona ni que Odell també la cridés per raó del seu aspecte, sinó que dos dels homes que acabaven d’arribar van fer un esforç considerable per mostrar-se com els altres, per passar desapercebuts i per donar a entendre que no s’hi havien fixat, en ells.

—Quan va entrar el meu pare a l’Ayerscomb?

—El 1976.

—I el 1977 conegué Kate Cadwell.

—Així va ser —somrigué Odell—. Fins i tot ell va rendir-se a la necessitat de compartir alguna cosa. Kate va exercir una gran influència sobre Paul. Pocs mesos després de conèixer-se, van decidir de viure junts. El teu pare, Tracy, no ho volia, no ho veia clar, tenia por de tot el que allò representava.

—Què el va fer canviar d’idea, l’amor?

—Un dia em digué que valia més una mica de felicitat viscuda que cap altra cosa, passés el que passés en el futur.

—Tenia por del futur?

—Tant com del passat. Jo no vaig saber mai on va treballar abans de 1976.

—Per què va abandonar Kate Cadwell?

—Van plantejar el tema a instàncies de Paul. A mi, em va dir que, per favor, no li ho preguntés. I no ho vaig fer. Va ser molt poc abans d’iniciar les investigacions del Projecte Vox.

—Va tenir res a veure una cosa amb l’altra? —inquirí Tracy reaccionant davant d’aquesta última observació del vell científic.

—No n’estic segur, però sempre he cregut que sí. Paul va canviar radicalment. Hauria prescindit de la nostra amistat si no hagués estat per mi. Em va doldre, però després me’n vaig oblidar. Apreciava Paul. Hi veia alguna cosa indefinible, estranya, tal vegada aquesta tortura latent, potser la visió de la seva humanitat i el fet d’adonar-me que, per dins, patia. Era un home que, sense dir-ho, demanava a crits consol, companyia, tendresa… estimació.

—Sabia que, quan va deixar Kate, es va escriure amb la meva mare?

—Sí.

—Podria ser que s’hagués enfonsat per algun motiu moral o físic, o que es trastoqués?

—No.

—Quan va ser l’última vegada que el va veure?

—Dissabte.

—Tracy va fer un càlcul mental: diumenge el seu pare havia viatjat en cotxe fins a Los Ángeles i el dilluns volava a Nova York. Marcus Odell devia haver estat una de les últimes persones que el va veure amb vida.

—Quin aspecte tenia?

—Hi he pensat molt, en aquesta trobada, des que ahir em van fer saber la notícia —sospirà el científic—. Aleshores no li vaig donar importància, però ara comprenc que en tenia. I molta.

Un tercer home, retrat exacte dels altres dos, va comparèixer al peu de l’escalinata del Tarantino’s. Andy Bailey es va enravenar. L’home que havia acabat d’arribar es recolzà a la fusta i va estendre el diari que duia sota el braç. Els altres dos simulaven mirar la badia sense bellugar un múscul igual que si estiguessin afectats de torticoli.

—Què va fer el meu pare aquell dia? —apressà Tracy dirigint-se a Odell, que estava ben lluny de tot el que passava al seu voltant.

—No va ser el que va fer, sinó el que no va fer —advertí aixecant un dit—. Cada dissabte acostumava a comprar el dinar del diumenge perquè li agradava cuinar i aquest dia no va anar al mercat. No el vaig veure a la tarda i em va semblar que estava content, va somriure unes quantes vegades. Estava més aviat enigmàtic. No obstant això, a mitja tarda va sonar el telèfon i ell va fer un bot, sobresaltat… Va tirar per terra el tamboret, i el got que tenia a les mans també li va caure i es va trencar. Em vaig adonar que estava nerviós, sobreexcitat. No l’havia vist mai així. Generalment era pacient, metòdic, poc enraonador, ensopit com jo. Aquest dissabte era un altre. Vam jugar a escacs; va fer errors de principiant i va perdre per manca de concentració. Quan me’n vaig anar em va donar la mà amb força, em va fer mal i tot. Li vaig dir «fins demà» i va contestar «fins sempre».

—Puc fer-li una pregunta, senyor Odell? —digué de sobte Bailey.

—I tant que me la pot fer!

Tracy s’inquietà. Va mirar el seu company. Temia que anés a descobrir el passat del seu pare. Si Marcus Odell havia estat l’únic amic durant els últims anys, Tracy volia protegir per sobre de tot el bon record que el científic en tenia. Bailey no es va adonar del caire de la mirada de la noia.

—Li va parlar alguna vegada, el senyor Hauser, d’Uruguai, Paraguai o Brasil? Sap si hi tenia amics o si algú havia vingut a visitar-lo durant aquests últims anys?

—D’aquests països no me’n va parlar mai. Mai no va fer menció d’amics passats o presents. I, que jo sàpiga, no va venir mai ningú a veure’l. Per què?

Andy Bailey no respongué a la pregunta del científic. Es va abocar damunt la taula i abaixà la veu en dir:

—No facin cap gest ni cap moviment estrany. Continuïn enraonant. Vostè Tracy, escolti amb atenció: ara jo m’aixecaré, baixaré les escales i caminaré tranquil·lament fins al cotxe. Hi pujaré i el conduiré fins a la porta i un altre cop vindré aquí i quan jo ho indiqui, sortirem corrents escales avall. Tracy, passi el que passi, pujarà al cotxe. Si jo no aconsegueixo de ser-hi a temps, vostè es posa al volant i surt com una bala. Ens trobarem a l’hotel. Vostè, senyor Odell, continuï aquí, assegut, sense moure’s fins que estiguem salvats.

Tracy quasi no va poder parlar.

—Què… què passa?

—Vam fer un error estúpid. Res més que això —digué Bailey—. Ningú havia de seguir el senyor Odell ni buscar-nos a nosaltres: el telèfon de casa el seu pare, per força, ha d’estar intervingut.

—On són?

—Els dos de la punta i el del final de l’escala. Aquest és el més important; me n’hauré de desempallegar si vull arribar al cotxe. Podríem provar-ho vostè i jo sols, anar-nos-en tranquil·lament. Però no sé ni qui són ni què volen. I val més la sorpresa si els volem esquivar. Ha entès el que he dit?

—Sí.

—Bé. Continuïn enraonant. I estigui alerta per quan torni.

Andy Bailey es posà dret. Al mateix moment, els dos homes de la terrassa van girar el cap. En veure que se n’anava tot sol, van continuar asseguts. El de baix de l’escala encara es va posar a llegir amb més interès.

Tracy va posar les mans sobre les de l’ancià. Tenien el contacte suau del pergamí.

—Ho sento —lamentà—. N’hi ha tantes, de coses, que voldria preguntar-li!

—Tornaràs, oi?

—Quan tot hagi passat, res no m’ho podrà impedir. Vostè i Kate és l’últim que em queda.

—Que Déu t’acompanyi, filleta!

—Hi ha una cosa que… —Tracy va dubtar—. Ahir, quan li vaig telefonar em va semblar que la meva trucada no li venia de nou, ni tampoc el fet que jo fos aquí.

—Per què m’havia de sorprendre? —justificà el científic—. Paul va anar a Nova York per tu. Finalment, estàveu condemnats a trobar-vos i a entendre-us. En morir el teu pare vaig saber que vindries a buscar les respostes que necessites. Hagi passat el que hagi passat i passi el que passi, ell era el teu pare.

—És el que penso, senyor Odell —digué Tracy.

No va poder continuar enraonant. Andy Bailey tornava. Ho feia sense pressa, caminant, amb l’americana penjada al braç esquerre, com qualsevol altra persona que prengués el sol tot passejant. El cotxe, amb el motor engegat, s’esperava a uns deu metres. L’home de l’escala va deixar de repenjar-s’hi quan li va passar pel costat i va pujar a la terrassa.

—Bona sort, senyor Odell —desitjà Bailey.

—I gràcies —va afegir-hi Tracy.

Els ulls del vell tornaren a estar il·luminats com al principi. Bailey agafà Tracy per un braç i la va aixecar d’una revolada. La reacció dels homes que s’esperaven asseguts a l’altra punta de la terrassa fou immediata. Mentre baixaven l’escala, Bailey agafà l’americana amb la mà. A menys de tres metres de l’home que estava llegint, se li van tensar tots els músculs.

—Ara! —va cridar.

Li tirà la jaqueta a la cara i al darrere va seguir ell, amb tot l’impuls de que era capaç. Va resultar, perquè el vigilant, desprevingut, va caure enrere amb l’agressor a sobre. De reüll, Bailey veié que Tracy no perdia el temps: ja era a punt d’arribar al cotxe. Es concentrà un altre cop en el seu enemic i me li etzibà dos cops de puny ben ràpids, un a l’estomac i l’altre a la cara, aquest amb el cantell de la mà i sobre la paret nasal. L’home va fer un gemec d’acomiadament. Bailey es posà dret en el moment en què al seu darrere se sentien sorolls i xivarri de veus indignades.

Andy Bailey comprengué que els altres dos homes li haurien caigut al damunt des de dalt de la terrassa si no hagués estat per la oportuna i ràpida intervenció de Marcus Odell. El científic s’havia aixecat just en el moment en què els dos perseguidors passaven pel costat seu. Tots tres rodaven per terra en un renou que incloïa taula i un parell de cadires.

No perdé l’avantatge. Recollí l’americana i va posar-se a córrer cap al cotxe. Tracy s’apartà del volant i quan Andy Bailey el va agafar, repetí la mateixa maniobra de la vigília, quan la va salvar dels russos. Amb un xerraqueig angoixós a les rodes, el cotxe sortí disparat i uns segons més tard es perdia per l’embarcador en direcció est.

Tracy va penjar.

—De veritat que ho creu necessari, tot això? —preguntà Andy Bailey.

—Sí, molt necessari. Kate Cadwell estava veritablement intranquil·la per tot el que havia passat i això l’ha calmada. M’ha dit que quan Cronin pujà va comprendre que m’havien segrestat. Es va sentir culpable. No sé com no hi vaig caure ahir al vespre!

—Ni tan sols la coneix —protestà l’home—, ni ella ni Odell. Podria ser que tots estiguessin ficats en aquest embolic.

Tracy no va dissimular el disgust.

—Vostè no es refia de res, ni de ningú, oi?

—Quan s’està en perill, totes les precaucions són necessàries.

—Si és així, què hi faig jo amb vostè, l’home que anava rere el meu pare i que tampoc sé si no busca el mateix que els altres?

Aquesta vegada Bailey se’n va sentir. Aclucà els ulls i va deixar de posar la roba dins les dues bosses de viatge que estaven sobre el llit.

—Touch —reconegué.

La noia aixecà novament l’auricular.

—Li telefona? —va voler saber Andy Bailey.

—Cal que ho faci. Vaig venir aquí amb ell i se suposa que ha de protegir-me.

—Quina colla de gamarussos!

—Si us plau…

—Està bé! Està bé!

Va ficar dues camises, de cop i sense mirar prim, en una de les bosses inhibint-se del que passés.

Tracy marcà primer un número i sol·licità la informació que desitjava. El número següent la va portar a parlar amb alguna central la qual n’hi va facilitar un altre i aquesta, encara un altre. La quarta trucada va ser més efectiva. El nom de Graham Cronin va fer moure alguns fils i ressorts. Un home li preguntà on era i ella repetí dues vegades que només parlaria amb Cronin. Li demanaren que s’esperés.

—Compte! —li va advertir Bailey—. Poden estar investigant d’on ve la trucada.

Tracy digué que ja tornaria a trucar. I que o li facilitaven número directe per parlar amb ell o no tornaria a trucar. La veu de l’altre cantó del fil es va rendir.

—Ens acaba de trucar des del seu cotxe. Prengui nota del número, senyoreta Hauser.

L’anotà i va penjar immediatament. Andy Bailey ja tenia les dues bosses fetes i es bellugava per l’habitació com un lleó dins la gàbia. La fugida pels carrers de San Francisco i la por que localitzessin els va fer agafar moltes precaucions. En comptes de tornar a Sunnyvale per la interestatal 280 o l’estatal 101 ho van fer per la provincial 82 on el trànsit era lent.

Com més aviat deixessin l’hotel i viatgessin en direcció a Los Angeles, millor.

Tracy marcà el número definitiu. A l’instant va sentir la veu de Graham Cronin.

—Digues-me Murray.

—Graham. Sóc jo, Tracy.

No va haver-hi relaxament ni un sospir de descans.

L’agent de la CIA es mostrà congestionat.

—On ets? —cridà—. Cony de mossa! Però, què passa, aquí?

—Estic bé —assegurà ella.

Tracy pensà que seria la primera cosa que ell li preguntaria. Però va notar una intranquil·la tristesa en comprovar que no havia estat així.

—Et crèiem segrestada i després apareixes amb Marcus Odell a San Francisco!

Andy Bailey tenia raó: el telèfon havia estat intervingut per la CIA.

Els homes del Tarantino’s eren de l’organització.

—Graham, escolta’m —demanà.

—No, escolta’m tu —continuà ell—. Qui és aquest home? T’obliga a alguna cosa? Tinc entès que us heu posat d’acord i us heu escapat tots dos. Qui és? Pots enraonar?

—Puc enraonar. Només et puc dir que és un… un amic. I no té res a veure amb tot això.

—Com ho saps?

—Em va alliberar dels russos.

Cronin va fer una pausa:

—Els que et van segrestar a casa de Kate Cadwell eren russos?

—Sí. Volien reconstruir els passos del meu pare per trobar els plànols i els documents del Projecte Vox.

No ho havia d’haver dit. Però ja era tard.

—Què en saps, del Projecte Vox? —digué Cronin amb un to eixut—. Te’n va parlar aquell vell nostàlgic d’Odell?

—No. Van ser els russos —mentí Tracy—. Un em va dir que es deia Elliot Robinson i l’altre, un energumen de quasi dos metres, Benjamin Neal. Suposo que deuen ser noms falsos, però pot ser que tinguin documents i tot.

—Ara deixa estar els russos. On ets?

—Si els d’aquests matí eren homes teus —continuà ella ignorant la pregunta—, per què no ens han detingut o s’han donat a conèixer? Per què s’han portat com si fóssim delinqüents i ens han espiat sense dir-nos res?

—Jo no sabia quina era la teva situació! I la presència d’aquest home els ha alarmat, o sigui que han decidit quedar-se a l’expectativa —digué Cronin cada cop més excitat—. I més: voldria saber que hi té a veure Marcus Odell, amb tot això!

—Només era un bon amic del meu pare —Tracy el defensà—. Volia veure’l perquè m’expliqués coses seves. Ni tan sols treballaven junts, i la mort del meu pare li ha representat un bon cop, tant la mort en si com els rumors sobre el que havia fet. No hem pogut parlar-hi ni deu minuts.

—On ets, Tracy? —tornà a preguntar Cronin.

Andy Bailey es va situar davant d’ella i li ensenyà el rellotge; el viatge fins a Los Angeles, sense possibilitat d’anar a més de cinquanta cinc milles per hora per les autopistes era lent.

—No t’ho puc dir —proferí la noia.

—Què?

—Intento…

—Que continues amb aquest home? —la tallà Cronin inquiet—. Es això? T’impedeix…?

—Graham, escolta’m… —demanà Tracy—. Estigui amb ell o no, no hi té res a veure: això és cosa meva. He pres una decisió i la penso tirar endavant fins al final.

—Quina?

—Continuar això tota sola.

—Per què?

—Era amb tu a Nova York i els japonesos em van agafar. Era amb tu aquí i els russos van segrestar-me. Bé, s’ha acabat: ara tinc una mica d’avantatge; ningú sap on sóc i penso continuar així.

—Em pensava que podia comptar amb tu!

La veu s’havia convertit en una ombra dura i fosca.

—I hi pots comptar.

—No intentaràs continuar el joc del teu pare?

—Graham!

—Què faràs tu sola? Aquests homes són perillosos i pensa que no s’aturen per res, ni per ningú.

—Tenia decidit d’esbrinar qui va matar el meu pare i ara aquest interès s’ha vist augmentat especialment perquè continuo pensant que ell no és ni un espia ni un traïdor. Buscaré aquests maleïts papers i si els aconsegueixo ja et telefonaré.

—Aquest cas es dinamita, Tracy!

—Ho sento, Graham.

—Em pensava que érem amics —insistí ell dèbilment.

—I ho som —assegurà ella—, lamento que ahir t’amoïnessis per mi i sento el que ha passat aquest matí. Malgrat el que puguis pensar, bé que t’he trucat, no?

Tracy es va topar amb els ulls d’Andy Bailey. Ell va desviar la mirada.

—Si et passa alguna cosa serà per culpa meva i no podré…

—No em passarà res. Haig de penjar.

—Tracy, espera’t!

—Adéu, Graham.

Penjà l’aparell.

Andy Bailey dugué les dues bosses fins a la porta.

La va obrir i va esperar que ella s’alcés. Tracy no ho va fer.

—Els homes d’aquest matí eren de la CIA —li digué. La contesta de Bailey va ser agra.

—Ja ho sabia. Ja ens en podem anar?