1

El cadàver era al banc número setanta-nou.

La catedral de Sant Patrici, a Nova York, té cinquanta-quatre fileres de bancs, però estan numerats com si fos un carrer, els parells a la dreta i els senars a l’esquerra, això si mirem de cara a l’altar.

Les cinquanta-quatre fileres es converteixen, doncs, en cent vuit bancs. Cada banc porta el seu número gravat en xifres daurades a l’extrem interior, o sigui, el que dóna al passadís central, avinguda d’esdeveniments singulars de la història de la ciutat i, moltes vegades, del país.

La dona del banc número cent set, l’últim del cantó esquerre, no havia entrat a la catedral precisament a resar. Després d’una bona caminada per la Cinquena Avinguda tenia els peus baldats. Era a l’altra banda, gairebé davant per davant de la catedral, a la Promenade del Rockefeller Center quan, veient patinar els que aprofitaven els últims freds de març, i davant el fet imminent que aquella famosa pista es convertiria aviat en una terrassa, de cop i volta, es va trobar cansada. La silueta familiar de Sant Patrici, encaixonada entre l’Olympic Tower i el Saks, i amb el Rockefeller Center al davant, la va convidar a fer-hi uns minuts de repòs i de silenci. Va travessar l’artèria central de Nova York pel carrer 50 i es va deixar anar a l’últim banc, dipositant al seu costat bosses i paquets.

Eren tres quarts i cinc de vuit.

Va pensar que encara disposava de deu minuts, curts però meravellosos, abans que tanquessin la catedral. I es va relaxar. Va tenir la temptació de treure’s les sabates, però va renunciar-hi de seguida. No és que fos molt religiosa, però mantenia un cert respecte cap a les institucions.

Va contemplar els murs de l’església, seu de l’arxidiòcesi de Nova York, bastits entre el 1858 i el 1874 per James Renwick, arquitecte que va seguir la pauta del gòtic europeu i que va aconseguir-ne, amb aquesta catedral, el més reeixit trasplantament al Nou Món. Després de perdre alguns segons escodrinyant la botiga de souvenir, situada a la seva dreta, just a l’angle d’entrada del carrer 50, es va fixar en els escassos feligresos que en aquella hora l’acompanyaven.

El que tenia més a prop era l’home del banc setanta-nou.

Malgrat la distància, catorze files, va arribar a la conclusió que dormia. El cap li penjava sobre el pit i tenia el cos lleugerament decantat cap a l’esquerra. La dona li va desaprovar aquella actitud abans d’adonar-se que la d’ella no era millor. El silenci de la catedral, la pau i la serenor d’aquell lloc, feien venir ganes d’alguna cosa més que de recollir-se i pregar. Podria fer una becaina ara que, agraint-li el descans, els músculs se li relaxaven. És que anar quatre hores de botigues, des de Gimbe, al carrer 32 i Mac, al 34, era molt per a ella, que ja no era una adolescent. I l’últim part l’havia deixada molt atrotinada.

—Ai, Ricky, Ricky…! —va sospirar.

Ni se’n va adonar, que l’home del banc noranta es posava dret fins que, de cua d’ull, el va veure avançar cap al passadís central. No l’havia vist fins ara perquè estava assegut molt cap a la dreta, vora una de les columnes laterals. I tampoc li hauria fet massa cas si no hagués estat perquè s’acostava, molt a poc a poc, a l’home que dormia al banc setanta-nou.

Tot el que va ocórrer a partir d’ara va quedar ben gravat al cervell de la dona, encara que, més tard, quan intentà explicar-ho a la policia, s’entrebanqués contínuament.

I és que, per unes quantes hores, la catedral de Sant Patrici deixaria de ser el cel i es convertiria en una sucursal de l’infern.

L’home que s’havia posat dret va semblar que mirava amb molt interès el que dormia. Va dubtar. La dona del banc cent set es va quedar enravenada en veure aquell interès tan sobtat i va esborronar-se tota. És que potser li tocaria de ser testimoni d’un robatori? Si és que era això, va maleir la mala sort, el cansament i l’acudit que havia tingut d’haver pres l’església per un parc assolellat.

Aquell home va fer un parell de passes endavant. S’aturà vora del que estava immòbil, a menys d’un metre.

La dona va tenir la temptació de posar-se dreta. Però tenia fama d’alarmista i això la va contenir. El seu marit l’acusava sempre de pensar en desgràcies De fet, què hi havia d’estrany que una persona es mirés una altra dins d’una església? Potser el que feia la becaina tenia alguna cosa de grotesc! I va recordar que el seu pare, ja de vell, bavejava mentre dormia. També podria ser que aquell home ronqués i que a ella no li arribés el ronc, o tal vegada…

L’home s’hi va acostar més, l’últim metre que li faltava, i va estirar el braç a la vegada que s’inclinava una mica. Potser és que l’havia reconegut? Un antic amic… un company…

Quan la mà dreta de l’home que estava dret va tocar l’espatlla del que estava assegut, aquest últim va fer un moviment estrany.

Macabrament característic.

Va anar relliscant suaument cap al cantó esquerre i va quedar mig ajagut sobre el banc, sense fer gens de soroll. En silenci.

Ja no es va aixecar més.

En aquest moment van succeir dues coses. La primera va ser que la dona s’alçà, esverada, sense tenir cap dubte que aquest cop sí que passava alguna cosa fora del normal. La segona, que l’home s’hi va fixar i va reaccionar d’una manera tan ràpida com desconcertant.

Va arrencar a córrer pel passadís central del temple, va passar-li a menys d’un metre i, abans que ella pogués reaccionar, ja havia sortit per la porta que dóna al carrer 51.

La dona va quedar parada sense saber ben bé què havia de fer. Va mirar la porta per on l’home acabava de fugir, i després el banc buit on hi devia haver l’altre home. Li va passar pel cap, com una llambregada, que havia d’anar amb compte, però ni la veu del seu marit recordant-li que en una ciutat com Nova York més li valia esquivar els problemes, no li va fer tenir seny.

Dies més tard quan, per enèsima vegada, hagué de prestar declaració, tingué renovades oportunitats de penedir-se’n, però en aquest instant era el centre d’alguna cosa que no comprenia prou i que, en canvi, l’atreia com un imant. Una cosa peculiarment morbosa.

I estava sola. No semblava que ningú s’hagués adonat de res.

Deixà els paquets i va sortir al passadís central. El primer pas fou el més difícil. Els altres, no tant.

Les files de bancs van anar augmentant darrere seu mentre s’acostava al que duia el número setanta-nou. El cos de l’home no se li va fer visible fins que va arribar al setanta-set. I en afigurar-lo, es va aturar. No hi advertí cap cosa estranya i va tirar endavant. De primer es va pensar que es tractava d’un pobre borratxo i se sentí com si li haguessin tret un pes de sobre. Després, i enmig de la foscor serena d’aquell lloc, s’adonà que anava ben vestit i que la meitat dreta de la cara mostrava una qualitat d’acord amb el seu aspecte. Però se’n va oblidar de seguida, de tot això, quan es va fixar en un detall singular: l’home tenia els ulls oberts.

Havia vist massa pel·lícules a la televisió. Ningú no podia estar en una posició com aquella, amb els ulls oberts i una ganyota d’estúpida incomprensió esculpida en un rostre immòbil… Ningú que no fos mort, és clar.

Però va ser la sang el que la va fer xisclar.

No era abundant, només algunes gotetes menudes a la part posterior del banc i a terra. Però era tan escandalitzadora com li havia semblat sempre, des que els seus pares van morir en aquell accident de circulació i va haver-se d’estar quasi una hora dins del cotxe, amb ells, veient com morien dessagnats.

La sang era sempre la mateixa.

Era el primer senyal de la mort.

El xiscle, doncs, va pujar de to gradualment. Primer com una queixa i després com una tensa cascada de pànic, revolucionant l’aire quiet de la catedral i fent que els últims devots de Sant Patrici quedessin engolits en una nit que, per a ells, havia de ser llarga, molt llarga.

I aquest va ser el començament.

La policia va arribar a Sant Patrici quan encara no feia tres minuts que s’havia sentit el xiscle. Després de comprovar que es tractava d’un cadàver i que la sang que queia d’algun lloc del seu cos era el resultat d’una violència prèvia com a causa principal, l’agent Coltrane telefonà a la seva comissaria mentre el company, Hugh Channing, provava de calmar tota aquella gent esvalotada que encara continuava dins la catedral. Ningú no havia vist res. Tothom se’n volia anar. L’única realitat palpable venia de la testimoni principal, però la seva història li impedia ser, ara per ara, més concreta. Enraonava cridant i deia alguna cosa d’un home sospitós i de com el mort havia caigut de cantó quan aquest home l’havia tocat. Aparentment, l’home sospitós no era el responsable de la mort. Per què havia fugit, doncs?

L’agent Coltrane es va reunir amb el seu company i entre tots dos van posar ordre en aquell petit caos. Van arrenglerar les catorze persones, inclosa la venedora de la botigueta de souvenir, en les dues últimes files de bancs. Quan arribaren els altres policies i els inspectors que s’havien d’encarregar del cas, ja tenien els noms i les adreces de tothom. La rutina d’un assassinat en una ciutat com Nova York va col·locar el primer engranatge en la gran roda.

El metge forense va ser el primer a examinar el cadàver, sense gairebé moure’l. Parpellejà unes quantes vegades mentre semblava que hi busqués alguna cosa que no trobava.

No es veu cap ferida, però aquesta sang… Un moment!

Els que l’envoltaven es van ajupir una mica. Algú va cridar:

—Enfoqueu aquí!

El metge forense va palpar, pel darrere, l’americana del cadàver fins a trobar allò que hi buscava. Era una taca de sang, petita i prou humida com per deixar-li una mica de senyal vermell al palpis dels dits. El forat de l’americana era petit com una mongeta.

Es va incorporar.

—D’acord, podeu fer les fotos —va manar un dels inspectors.

—Un objecte punxant… —digué ei forense—. Prou llarg i dur perquè no es doblegués. No crec que fos una agulla de fer mitja… llevat que estigués feta d’acer. Aquest individu ni tan sols ha sagnat!

—Quan fa?

—Tres quarts, encara no. Algú se li ha assegut al darrere i…

El flash de la màquina fotogràfica va esquitxar l’església de flamarades de claror que dibuixaven ombres curioses a les cares de les imatges que ornamentaven el temple. Estupefacció de sants i santes, ganyotes en siluetes de guix venerades per la il·lusió, la vocació i el desig. Amb l’últim llampec, totes les imatges tornaren al seu recolliment ancestral. No n’hi va haver cap que fes el miracle de tremolar davant d’aquest esdeveniment que representava la violació sacrosanta d’aquell lloc.

—Això s’omplirà de bisbes i d’escarabats de tota mena —va deixar anar algú—. Més val que enllestim.

Un home va resseguir amb guix la silueta del cadàver. Es va quedar indecís quan va trobar que el braç dret del mort penjava fins a pocs centímetres de terra. Per fi, arronsà les espatlles i va fer un cercle a terra, sota la mà que penjava. Com és que cap mort quedava en la mateixa posició? Devia haver fet la silueta, com a mínim, de cinc-cents morts i no recordava haver-ne vist cap d’igual.

—Fa una setmana que un home va caure de bocons sobre la tassa del vàter. T’ho imagines? —sospirà dirigint-se al de la màquina fotogràfica—. Va quedar encastat a la merda.

—Ahir vaig retratar-ne una amb una ampolla al sexe, com aquella artista de cine dels anys 20 o 30 —li respongué el fotògraf, decidit a no quedar-se enrere.

Es van allunyar pel passadís central de la catedral. Amb el mort, només s’hi van quedar un inspector i el metge forense.

Catorze files rere els dos homes que s’allunyaven, la dona que va donar l’alarma començà a plorar un altre cop.

—Vull telefonar al meu marit! —va dir cridant.

—Qui deu ser? —preguntà el forense.

—No porta cap identificació, però no era un vagabund, això ho pots donar per segur —va contestar l’inspector—. La roba que porta val diners, les sabates són cares, duu les mans arreglades… Quan estarà l’autòpsia?

—És important?

—Podria ser-ho.

—L’instint?

—La faries aquest vespre, com un favor especial?

El forense va fer un cop d’ull al rellotge.

—No.

—Està bé. Aleshores no et deuré cap favor, però la faràs igualment.

—Va, Harvey! —va protestar el metge—. Què et passa?

L’inspector va assenyalar el cadàver.

—L’americana porta l’etiqueta de San Francisco. I aquest home semblava que tingués molt bon aspecte… estava moreno… No semblava d’aquí, vaja!

—I què?

—Res. Però m’agradaria saber qui era i per què ha hagut de venir a morir-se a Nova York.

Se’ls van acostar dos homes i es van aturar al costat del banc número setanta-nou. Un va desplegar, a terra del passadís, un sac de plàstic de color negre. L’altre va mirar l’inspector i, quan aquest va fer que sí amb el cap, agafà el cadàver per sota l’aixella esperant que el seu company fes el mateix amb els peus.

—Anem-nos-en! —va fer el policia—. No m’agrada sentir el soroll d’aquesta cremallera quan es tanca.

Mentre el cadàver de l’home assassinat a la catedral de Sant Patrici era introduït a l’ambulància que el conduiria al dipòsit, el vol de TWA 300 entre Saint Louis i Nova York aterrava a l’aeroport de La Guardia, l’aeroport novaiorquès reservat als vols locals. El John Fitzgerald Kennedy quedava a disposició, gairebé exclusiva, dels internacionals. L’ambulància va començar a circular per la Cinquena Avinguda just en el moment en què l’avió, amb els alerons aixecats al màxim, reduïa progressivament la velocitat per arribar a frenar del tot i deixar els motors en pau. El vol TWA 300 havia sortit a un quart de sis de Saint Louis, vint-i-cinc minuts Més tard del seu horari, i aquest era el retard exacte amb què acabava d’aterrar, quan faltaven tres minuts per a dos quarts de nou del vespre. Al comandant, no li va servir de res recuperar la demora en ple vol perquè el nombrós trànsit aeri damunt els dos grans aeroports novaiorquesos l’obligà a fer dues voltes sobre la ciutat esperant l’ordre corresponent i el permís d’aproximació a les pistes. A dos quarts i cinc de nou, els motors van emmudir del tot i el passatge s’alliberava dels cinturons de seguretat.

Tracy Hauser va ser una de les últimes persones que van baixar de l’aparell.

L’home que havia intentat diverses vegades, i sense gens d’èxit, entaular-hi conversa va contemplar com s’allunyava amb un imprecís sentiment de fracàs. Era un viatjant que es passava molt més temps volant d’una punta a l’altra dels Estats Units que no a terra. Tenia la sensació que sobre la seva persona pesava una mena de maledicció perquè per company de vol sempre li tocava alguna vella xerraire o algun home de negocis. I en la primera oportunitat que la deessa Fortuna li oferia, fracassava estrepitosament. Estava segur que no tornaria a tenir mai al seu costat una dona com aquella.

És clar que el viatjant no podia saber que Tracy Hauser només tenia ganes d’arribar a casa, ficar-se al llit i dormir. Primer, per recuperar la nit passada, en què no havia aclucat l’ull, i segon, per oblidar-se per unes quantes hores que es trobava a les portes de l’atur, cosa que no entrava en absolut dins dels seus plans i que, per descomptat, l’horroritzava.

La seva maleta va ser una de les últimes a sortir del túnel.

Quedà situada a la part de dalt de la cinta i quan s’hi va acostar per agafar-la, va comprendre que no hi arribaria. Féu un esforç inútil que gairebé li va fer perdre l’equilibri i quan es va redreçar, empipada, amb la maleta que li fugia, veié el seu afable admirador que li feia senyals amb un somriure d’encoratjament. El dit índex de la mà dreta assenyalava l’equipatge i la pregunta que li formulava amb els ulls era ben clara.

Tracy Hauser es va donar per vençuda i va fer que sí amb el cap. L’home, amb una demostració d’agilitat, va capturar-li la maleta. Ella detestava els corcons amb ganes d’enraonar o de qualsevol altra cosa, però li havia quedat ben clar que, d’aquell, no se’n desempallegaria així com així.

Quan se li acostà amb la maleta, va fer un esforç i li va somriure amb educació.

—Aquestes cintes transportadores… —va començar l’home abans d’embarbussar-se i acabar fent un gest imprecís—. Vaja, tingui…

—Gràcies.

—Finney, Albert Finney… Com l’actor, se’n recorda? Anava assegut al seu costat…

—Sí, i tant! Gràcies —va tornar a dir.

Anava a fer mitja volta, decidida a perdre’l de vista d’una punyetera vegada, quan ell li va fer la pregunta més interessant de les últimes hores.

—Que va a Nova York? Si no té el cotxe a l’aeroport, podria venir amb mi. És una bona llàstima fer servir dos taxis, no li sembla?

Tracy Hauser es va aturar. Tot el que tenia eren uns cinquanta dòlars i un taxi no li costaria menys de trenta, propina inclosa. Per altra banda, no podia incrementar més la nota de les despeses. Ja fóra tot un miracle que, a més a més del fracàs que havia estat la seva missió, a sobre la revista li hagués de pagar el que havia gastat de més.

Es va mirar la maleta, que pesava bastant, i el maletí rectangular, metàl·lic i incomode, on duia tot l’equip fotogràfic. L’autobús de línia seria un infern amb tot allò a sobre i, de tota manera, hauria d’agafar un taxi quan arribés a la terminal del carrer 40 amb la Vuitena Avinguda.

L’alternativa era clara: trenta dòlars o aquest plepa.

—Que va a Manhattan? —va voler saber.

L’home no es va poder amagar la impaciència ni l’atreviment.

—Sí. M’hostatjo al Barbizon Plaza.

—Doncs… aleshores li ve de passada —mormolà rendint-se—. Jo vaig al carrer 51 est, entre la Primera i la Segona.

Albert Finney va agafar la maleta que ell mateix havia atrapat de la cinta transportadora amb un aire de triomf.

—Fantàstic! —va dir. I encara va repetir—: ¡Fantàstic!… Que potser és model, vostè?

Tracy Hauser va aclucar els ulls.

—No! —Proferí dominant la ràbia, penedint-se ja de la cínica decisió i pensant que, després de tot, trenta dòlars no valien la mala estona que passaria.

—No en sóc, de model, senyor Finney.

—Al, els meus amics em diuen Al —va fer ell amb una suavitat exquisida.

Quasi en el mateix moment en què el taxi amb els viatgers que acabaven d’arribar del vol procedent de Saint Louis iniciava la lenta marxa cap a la Gran Illa, una ambulància amb el mort de la catedral de Sant Patrici entrava als túnels del dipòsit de cadàvers de Nova York. El sac de plàstic amb la cremallera ben tancada, el van disposar en una llitera de rodes que, empesa per un home de pas indolent, va cobrir l’escassa distància que separava la recepció, com l’anomenaven els que hi treballaven, de les cambres refrigerades, conegudes per «suites». El policia que va fer el viatge amb l’ambulància va intentar, inútilment, agilitar la rutina d’aquell procés.

—Vinga, espavileu-vos, que sembla un cas urgent!

Però l’home de la llitera, en comptes d’apressar-se, encara es va aturar.

—Home o dona?

—Home. Per què cony t’interessa?

No hi va haver resposta, però el policia tampoc la necessitava. Fins i tot una dona bonica, un cop morta, era una imatge macabra. Es posà a estudiar l’individu que portava la llitera. Tal vegada s’entretenia jugant amb els morts, tocant-los o fent coses pitjors. Eren tots bojos, aquests.

Deixaren el sac de plàstic sobre una taula metàl·lica i es van esperar que vinguessin els altres dos homes. Semblaven Stan Laurel i Oliver Hardy: l’un era alt i gros, l’altre, baixet i prim. Per fi, van obrir la cremallera de la bossa i es va veure el mort. L’home alt i gros començà a despullar-lo amb traça i delicadesa a la vegada. Li va treure l’americana, el cinturó i la corbata, acompanyant-li el cap suaument fins a recolzar-lo sobre la taula. Li va treure les sabates, els pantalons, els mitjons, la camisa, la samarreta i els calçotets amb moviments sempre precisos i hàbils que denotaven una gran experiència. L’home baixet i escarransit ho va anar posant tot dins d’una bossa. Quan ja no va quedar res, la va donar a l’agent de policia. Aquest va fer un gest com si se’n volgués anar, però no va poder arribar a la porta de sortida.

—Esperi’s —l’advertí l’home alt i gros.

I es posà un guant de goma a la mà dreta, aixecà els testicles del mort i va palpar el membre inert, ja de color violaci. Tot seguit el va tombar i li va introduir un dit a la cavitat anal. El va treure brandant el cap en sentit negatiu.

—Ara sí que se’n pot anar —li va dir.

El policia va reprendre la intenció d’anar-se’n. La darrera cosa que va veure va ser com l’individu de la ca-milla escrivia alguna cosa en una etiqueta i la penjava del dit gros del peu dret del mort. Mentre se n’anava, va sentir el soroll d’un dels calaixos frigorífics del dipòsit que s’obria, amb una foscor gelada i buida, per engolir el nou ocupant. I li va venir un calfred que el va fer caminar més de pressa.

—De fet, és d’hora.

—No pas per a mi, li ho ben asseguro.

—Vull dir que…

Tracy Hauser va tancar la portella del taxi, impedint qualsevol mena de reacció en l’acompanyant. El taxista, silenciós, va deixar el volant per obrir el portaequipatge.

Albert Finney, Al per als amics, va llançar una llambregada a l’edifici de totxos vermells i pretèrita noblesa que s’alçava rere la noia. Hi va buscar una possible finestra per a un possible somni, i no la va trobar.

—Podríem prendre una copa —mormolà desil·lusionat.

—Miri, porto quaranta-vuit hores sense dormir i sento molt haver de reconèixer que no he tingut gaires bons dies. Però he sentit a dir que la discoteca del Barbizon està molt animada… senyor Finney.

—Library —va fer el taxista—. Es diu The Library. Quines són les seves maletes?

Tracy se’l va mirar i es va trobar que li picava l’ullet en senyal de complicitat. Durant tot el viatge des de l’aeroport el taxista havia estat un testimoni mut de les intencions d’aquell home.

—El maletí metàl·lic i la maleta vermella, gràcies.

Albert Finney es va bellugar al seient, neguitós.

—Escolti —va dir fent un últim intent—. Seré a Nova York un parell de dies. Potser demà al vespre podríem anar a sopar… No vull que m’interpreti malament… No és una ciutat per estar sol, aquesta, oi que m’entén? Només poder enraonar amb algú…

Tracy Hauser va pensar en la proximitat del seu llit. El taxista ja li havia deixat les maletes a la vorera i es disposava a asseure’s altre cop al volant.

—Si puc, li telefonaré demà, paraula —assegurà procurant ser convincent—. Barbizon Plaza, oi? Si per casualitat vostè no hi fos, deixaria l’encàrrec a la recepció.

De sobte va mirar, recelosa, l’edifici. Tot seguit va clavar en el viatjant uns ulls suplicants.

—Ara, vagi-se’n, faci’m el favor. Si la meva mare veiés que parlo amb un desconegut…

—Al, digui’m Al, li ho suplico.

—Adéu, Al.

Es va assegurar bé la bossa a l’espatlla i agafà els paquets. El taxista va engegar i la noia encara va poder escoltar les protestes del viatjant abans de girar l’esquena i entrar a casa seva. En veure-la tan carregada Charlie, el porter, va sortir de la garita que comunicava amb el seu pis.

—Deixi’m que li doni un cop de mà, senyoreta Hauser.

—No s’hi amoïni. Que ja funciona, l’ascensor?

—I tant! Ahir el van reparar. Com li ha anat el viatge?

No era bona cosa que algú com el porter sabés gaires intimitats, i menys ara que la situació podria esdevenir crítica d’aquí a pocs dies. Es va esforçar i somrigué com si estigués animada.

—Molt bé. Vaig aconseguir el reportatge.

—Això és fantàstic!

L’home deixà la maleta i el maletí que li havia pres de les mans davant l’ascensor, però encara no va obrir la porta, sinó que va alçar l’índex de la mà dreta i li va dir:

—Ha vingut a veure-la una persona. Ha deixat una cosa per a vostè.

—Qui diu que ha vingut?

Charlie se’n tornava als seus dominis; va desaparèixer pel taulell de la garita i entrà al seu pis. Tracy va girar la vista cap a les bústies. Per l’espiell de reixeta de la seva, hi va veure una cosa blanca que li va cridar l’atenció. Va desfer el camí des del vestíbul fins a l’entrada, es tragué un manyoc de claus que va trobar, de miracle, entremig de la colla d’objectes de la bossa i, després de triar-ne una, va obrir la tapa de la bústia. Mitja dotzena de sobres i de fulls de propaganda li van caure sobre l’altra mà. Es disposava a mirar-ne la procedència quan va tornar el porter.

Duia a les mans un maletí negre.

Tracy no s’esperava cap visita, però allò ni de bon tros. Va desar maquinalment el pilot de sobres a la butxaca dreta de la jaqueta d’esport i, immediatament, Charlie li va donar el maletí. Era de pell bona i no pesava gaire.

—Però, què és això?

—Fa cosa de tres hores ha vingut un home —explicà el porter—. Li he dit que vostè no hi era i m’ha deixat aquest maletí.

—Sense dir res més?

—Quan li he explicat que vostè tenia previst tornar aquest vespre, tot i que amb la feina que fa no se sap mai del cert, m’ha dit que ja tornaria.

—Quan?

—No ho ha dit.

—Com era aquest home? No s’ha presentat?

—No. Segur que no. Era un home ja gran, d’uns seixanta o setanta anys, no li sabria dir ben bé… Tampoc és que me l’hagi estudiat a fons, vaja… No hi he enraonat pas més d’un minut. Anava mudat, això sí; potser un xic massa lleuger de roba per a aquesta època de l’any. M’ha fet la impressió que tenia fred. Tenia els cabells blancs i feia cara de cansat i em sembla molt que s’ha desil·lusionat quan li he dit que vostè no hi era. S’ha quedat com desinflat, sap?

Tracy Hauser estudià el maletí, però sense obrir-lo. No volia fer-ho davant de Charlie.

Estava pàl·lida.

—Déu meu… No crec que… —mormolà.

—No sap qui pot ser?

—No —respongué—, i no vull fer ni cas d’això que m’acaba de passar pel cap.

—Què faig si torna? O què li dic?

Es va aturar a mig camí entre on era ara i la porta de l’ascensor. No va ser una resposta segura, la d’ella.

—Pregunti-li qui és… I m’ho comunica pel telèfon interior…

—Entesos senyoreta Hauser. Ho faré tal com diu vostè. Que vol alguna cosa més?

Li va dir que no i es va ficar a l’ascensor arrossegant les maletes, però sense deixar el maletí. Vora la tanca, feta per la combinació de quatre números, hi va veure unes inicials no gaire grosses i amb lletres daurades: P.H.

I això va passar just en el moment en què la caixa de l’ascensor, impulsada per Charlie que acabava de pitjar el botó corresponent al seu pis, iniciava la pujada cap al cel de l’edifici, entranyes amunt.

El soroll de la maquinària li ofegà les paraules.

—No, ara no…

El llum del sostre va oscil·lar d’un cantó a l’altre, enviant un cercle lluminós cap al racó més allunyat, abans que la tornada li robés un altre cop la claror en benefici de l’extrem oposat de la sala. El llum no va repetir aquest moviment més de dues vegades perquè la mateixa mà que havia accionat l’interruptor l’aturà i el va deixat quiet, suspès verticalment sobre la taula on s’esperava el cadàver. Els ulls del forense van recórrer la llargada del mort, de punta a punta, abans de posar-se a la feina.

Entre el llum i el cap del metge hi havia un altre objecte que també penjava del sostre. Amb la mà dreta el va fer baixar uns vint centímetres. El micròfon es va esperar, sense èxit, que l’engeguessin de seguida. Abans, però, el forense va tombar el cadàver per veure-li el darrere.

El foradet era al bell mig de l’esquena, a l’alçada de la cintura, a uns divuit centímetres del final de la columna vertebral. Ara només era un botó de color vermell fosc, una taca per on no feia gaire estona que s’havia escapat la vida d’aquell cos. Pensà en els bancs de la catedral de Sant Patrici i va entendre per què la punxada no es va fer directament sobre el cor. Perquè el respatller devia arribar pràcticament des dels omòplats fins a la cintura. I si el mort ni tan sols va reaccionar, només podia significar dues coses: una feina ben feta, d’autèntic professional, o que hi havia alguna cosa més que una simple punxada que havia causat la mort. Potser un verí d’acció ràpida i fulminant que fos capaç de provocar la paràlisi total dels membres.

—Et devien tenir molt d’odi, paio —va dir en veu alta.

Tornà a deixar el cos de panxa enlaire i es va escurar la gola. Per fi, connectà el magnetofon i, sense fer inflexions de veu, començà a desgranar la cançó habitual, repetida cada dia amb una constància monòtona i amb molt poques variacions en les parts essencials.

—Vint-i-u de març, dos quarts de deu del vespre. Mascle, caucàsic, edat aproximada: entre seixanta i seixanta-cinc anys. Causa aparent de la mort: incisió en el tram final de la columna vertebral motivada per un objecte punxant. L’individu presenta rigidesa…

La primera al·locució va durar un minut escàs. Quan acabà va parar el magnetòfon i es posà al costat els estris que havia de fer servir. Es va assegurar que l’aixeta rajava. Dos mesos enrere, en plena autòpsia, es quedà sense aigua i no va poder rentar-se fins que va arribar a casa seva. Mentre anava pel carrer tenia por que algun policia perspicaç, d’aquells que s’agafen la feina massa a pit, l’aturés. I és que la sang no raja mai en la mateixa direcció i, encara que portés guants de goma i bata blanca i tot el que calgués, se n’esquitxava.

També va comprovar el desguàs. De fet, la taula era una mena de pica grossa amb les vores altes. Un cop va estar segur que podia esventrar l’home sense cap entrebanc, agafà un bisturí ben esmolat i, per segona vegada, va connectar el magnetòfon. Va tornar a parlar just en el moment en què va punxar la carn morta.

—Faig la primera incisió pectoral obrint en canal…

El bisturí va anar deixant una ratlla vermella sobre el pit del mort. La carn es badava igual que la cremallera del sac de plàstic on va fer el viatge des de Sant Patrici, amb un xiuxiueig apagat rere el qual la ciència podria trobar les primeres respostes al gran interrogant.

No havia pogut obrir el maletí. Estava tancat a consciència i, tot i que va provar unes quantes combinacions de números a l’atzar, la tanca continuà inalterable, desafiant la noia des de la seva simplesa matemàtica. Amb l’equipatge per desfer, esgotada, tensa i nerviosa, va acabar tirant-lo, impotent, sobre la butaca del davant. Encara se’l va mirar uns quants segons abans de decidir d’anar-se’n al llit i deixar-ho córrer.

Però… què calia fer per no pensar-hi més?

Va desfer les tres passes que ja havia fet cap al dormitori i s’agenollà al costat de la butaca on s’esperava el maletí. Va passar el palpis dels dits per sobre les tanques daurades i va creure que, només amb un ganivet i fent una mica de pressió, es podrien forçar fàcilment. Quan es posà dreta ja havia pres la decisió, però encara no estava gaire segura d’atrevir-s’hi…

—Després de tot… És absurd que sigui ell!

Hi havia molts homes entre seixanta i setanta anys amb les inicials P.H. Però una veu que li sortia de dins l’advertia.

—Suposo que tard o d’hora havia de comparèixer!

Caminà en direcció a la porta i va despenjar el telèfon interior. Va haver de trucar dues vegades perquè Charlie li respongués. Abans, quan el porter vivia amb la dona i la filla, era diferent; però una tarda la dona va trobar al seu marit amb la noia de la porta trenta-set fent-li un servei que no entrava dins les obligacions que tenia amb la comunitat i, des de llavors, i d’això feia gairebé dos anys, les coses havien canviat. Ara Charlie entrava, sortia, no hi era mai quan se’l necessitava i difícilment se’l trobava al seu lloc, encara que continuava sent un bon home.

—Sí? —esclatà la veu amb un so metàl·lic.

—Charlie, sóc Tracy Hauser. És sobre l’home de qui hem parlat abans…

—Encara no ha tornat, senyoreta Hauser. Aquesta nit me’n volia anar a dormir d’hora, però m’esperaré mitja hora més.

—Només volia saber si ha preguntat per mi, si ha dit el meu nom. Perquè podria ser que tot això fos un error i ara jo tingués una cosa que no em pertany.

Charlie li va demostrar que n’estava segur.

—Ha pronunciat el seu nom, pot posar-hi la mà al foc. I quan li he repetit que vostè no hi era, fins i tot ha dit Patrícia perquè quedés ben clar que tots dos parlàvem de la mateixa persona.

Patrícia.

Ningú l’anomenava així des de…

—Quin aspecte tenia?

Charlie va fer un rebuf.

—Bé, ja li ho he dit abans… D’uns seixanta o setanta anys, proporcions regulars, ben vestit, amb els cabells blancs, el nas sortit, amb ulleres…

—Que tenia el cap triangular?

—Què vol dir?

—Que si tenia la part de dalt ampla i, en canvi, la barba acabada més aviat en punxa, amb les barres formant-li un angle, com jo si fa no fa.

El porter es va animar.

—Sí! —va fer—. Ara que ho diu, té raó! Que ja sap qui és?

Tracy Hauser es va recolzar a la paret.

—Gràcies, Charlie.

Anava a penjar quan la veu del porter va fer que s’aturés.

—Què faig si torna? La crido?

S’ho va pensar durant cinc segons i no quedà massa convençuda que aquesta fos la resposta més encertada.

—Si torna abans que vostè se’n vagi a dormir, deixi’l pujar… De tota manera haurà de trucar des de fora… No s’hi amoïni, Charlie.

—Bona nit, senyoreta Hauser.

—Bona nit.

Deixà el telèfon interior penjat i va tornar a la sala. No era un apartament gaire gran, aquell, però la distància li va semblar enorme perquè, de cop i volta, un sobtat cansament s’havia apoderat del seu cos. Ja no li quedaven gaires dubtes, però la visió del maletí la va guanyar. Només continuava fent falta un ganivet per obrir aquelles tanques…

—Vinga! Que no podràs dormir si no ho fas! —es digué.

I es va decidir. Obrí la mampara que aïllava la cuina de la saleta i, del calaix on desava l’escassa coberteria, agafà el primer ganivet que va trobar. Es va asseure a la butaca amb el maletí als genolls. Va desoir els retrets de la consciència i va agafar el ganivet amb mà ferma. Quan introduí la punta entre la sivella i la tanca va adonar-se que aquesta operació seria més difícil del que es pensava.

Es va empipar.

—Merda!

Es coneixia prou bé el temperament, el mal geni i les reaccions irades quan alguna cosa no li sortia bé. Però no podia evitar-ho i només reflexionava a posteriori, un cop ja l’havia feta. Ara, amb aquest rampell, només havia aconseguit fer malbé el ganivet i donar-se un cop al dors de la mà amb el respatller de fusta de la butaca. Es va mirar el maletí amb un odi visceral, però intentà tranquil·litzar-se a través de la raó. Ja res li impediria obrir-lo, només era qüestió de temps i de saber fer les coses ben fetes.

S’aixecà una altra vegada, va deixar el maletí a la butaca i se’n va anar al lavabo. Les tires de rodets revelats que estaven penjades d’una corda tirada de banda a banda del bany es van gronxar a causa de la ventada de la porta en obrir-se de cop. No se’n va preocupar ni examinà la sèrie de fotografies en blanc i negre que feia dies que s’eixugaven en un estenedor.

El tornavís no era al lloc de sempre, però no va haver d’esforçar-se gaire per recordar on l’havia pogut deixar. Ja fóra estrany que hi hagués alguna cosa al seu lloc! Però havia après a viure amb aquesta contrarietat natural, ja feia anys, i l’acceptava amb filosòfica resignació. La manca de concentració formava part de la seva manera de ser, i l’eterna desorientació va acabar sent una molèstia tolerada, un mal menor. No recordava mai un nom, vagament una cara i, si ho feia, li era difícil col·locar-la en el marc adequat, en un lloc o, fins i tot, en una ciutat. El millor i únic sistema après i seguit amb tenacitat per aconseguir tenir menys problemes dels que ja tenia era ficar-ho tot, o gairebé tot, dins la bossa i no separar-se’n mai. És clar que el tornavís no podia ser dins la bossa, grossíssima per altra banda…

Va estar de sort. Passejà la vista amb ànsia pel lavabo i el va veure mig amagat rere un test, al peu de la finestra. Recordà que feia un parell de setmanes o potser més, hi havia fixat un cargol que ballava.

Abans de tornar a la sala, el mirall li va reflectir la imatge. Anava escabellada, feia ulleres i tenia els llavis tan pàl·lids com les galtes. Necessitava banyar-se, dormir deu hores i un esmorzar decent quan es llevés. Això i prou. Després ja veuria si aconseguiria o no adreçar la mala ratxa que portava.

I malgrat aquella veritat que li reflectia el mirall, sabia que continuava sent especial, massa bonica, massa, per intentar sortir-se’n tota sola treballant com qualsevol ésser humà. Es trobava feta un fàstic i aquell individu… com es deia? l’hauria desitjada en una llarga nit d’amor. El somni de la seva vida…

—Albert Finney, com l’actor —va mormolar més calmada—. Al per als amics.

Va fer un gest imprecís amb una mà i recordà que el taxista li havia picat l’ullet. Davant el mirall ella també va fer el mateix i va sortir del lavabo sense presses, amb una tranquil·litat nova. Els somnis d’un infeliç esperant-lo al Barbizon Plaza, a menys d’una milla de distància, tenien ben poc a veure amb ella i els seus problemes… començant pel maletí.

Va repetir l’operació frustrada anteriorment i aquest cop el resultat fou molt més pràctic i positiu. La primera tanca va saltar sense gaire esforç; la segona i més pròxima al sistema de seguretat format pels quatre rodets, les xifres dels quals treien el cap per una finestreta rectangular, va resistir-s’hi una mica més. Entre el dubte de fer-lo malbé o desarmar el pany amb paciència, va escollir aquest segon sistema. L’últim ressò de culpabilitat va desaparèixer del tot quan el camí cap a l’interior del maletí va quedar lliure.

Es va posar a comptar fins a tres, va vèncer el conat d’excitació que l’envaïa, i va obrir-lo.