4

Mentre somiava, un estrany pressentiment la despertà. Caminava a les palpentes per una avinguda molt llarga, sense vida; arribava a la riba del món i, als peus, se li obria un immens precipici. No hi volia caure, però alguna cosa la impulsava a continuar caminant endavant, a donar el pas decisiu. Aleshores allargava la mà, perquè sabia que hi havia algú per agafar-se.

Va ser aquesta certesa que li féu obrir els ulls.

I, de fet, hi havia algú.

Va estar a punt de cridar, però un somriure cordial de Graham Cronin va avortar aquest impuls.

Era de dia i un doll de claror entrava per la finestra. Ella no aconseguia dormir mai si no era tot ben fosc, però si no hagués estat pel somni i pel pressentiment, hauria continuant dormint. Aquest fet li va donar la mesura del cansament que duia a sobre.

Cronin estava dret, al mig de l’habitació.

—Ja me n’anava —s’excusà—. No volia despertar-la.

—Quina hora és?

—Les nou.

Tracy es desvetllà.

—Com que ja se n’anava? —va inquirir, preocupada.

—He vingut a deixar-li això.

Va seguir la direcció del gest. Damunt la calaixera va veure un parell de paquets.

—Què és?

—Vaig suposar que necessitava roba neta. Roba interior… i mitges. Vaig veure que en portava.

—Anava amb pantalons. Com ho va poder veure?

—En duia, oi?

Tracy va arrugar el front.

—Sembla que, a vostè, no se li escapa res —va dir.

—Ho procuro.

—És perquè estic en una situació de perill o perquè ara els interesso, almenys fins que trobin el que busquen?

Graham Cronin va fer un parell de passes cap a ella.

—Això no és just per a cap dels dos.

—Està be. Ho sento.

—Comprenc com es troba, i ho dic seriosament, no és una frase acadèmica. Però això no canvia les coses. Som al mateix bàndol, no?

—Vol dir?

—Per què diu això?

—Vostè va acusar el meu pare d’espia i traïdor i jo sóc la seva filla.

Cronin es va asseure al llit.

—Continua essent injusta, especialment amb vostè mateixa.

—No ho crec. Avui puc començar a pensar per mi mateixa.

—Per què no es dóna una oportunitat i me la dóna, a mi també?

—Què vol dir?

—Tot i res. Intento fer-li veure que, tal com estan les coses, tal vegada hàgim de passar algun temps junts i hem de començar a ser amics i a col·laborar. No vol saber qui va matar el seu pare?

—Sí.

—Ho veu?

—Per què pensa que haurem de passar algun temps junts?

L’home de la CIA no va contestar immediatament. Ella va comprendre que buscava les paraules més adients, la millor manera de dir-li el que li havia de dir.

—Estic esperant ordres dels meus superiors de Washington i San Francisco, però per l’experiència que en tinc i com jo veig la qüestió, vostè continuarà estant en perill, almenys fins que ells, els russos o els japonesos, quedin convençuts que no té res.

—I vostè no? El podria estar enganyant.

—Sé que no ho fa.

Tracy va recordar alguna cosa.

—Pel que veig, dedueixo que al maletí no hi havia res —esquivà.

—Puc tornar-l’hi d’aquí a una hora. Ara és seu.

—No el vull.

—Continua sent seu. No em va dir ahir que no tenia diners?

—Vol dir que…

—Que aquests tres mil dòlars li pertanyen. Ningú no els hi pot prendre.

—No els vull, aquests diners! —va cridar.

Graham Cronin va brandar el cap en senti horitzontal.

—No sé si és vostè una caparruda i una tossuda o si pretén de fer d’heroïna per la vida. Per què no accepta les coses tal com són? Per què no és més realista?

—I com són les coses?

—Està bé, li ho diré —afirmà Cronin—. El seu pare tenia una caseta preciosa a Sunnyvale i, llevat que tingués una hipoteca que nosaltres ignorem, ara és seva. Puc assegurar-li que existeix un testament i que el seu pare li ho deixa tot, a vostè. I no em pregunti com és que ho sabem. Hi ha més coses: la casa inclou un cotxe i uns quants diners al banc, no gaires, al voltant de deu mil dòlars. No podrà treure’ls immediatament, però sí tan aviat com s’aclareixi la situació legal i es demostri davant la llei que vostè és la seva filla. Li sembla prou real tot això?

Tracy va esbatanar els ulls amb una barreja d’astorament i d’al·lucinació.

—Vol que jo… que jo toqui aquests diners després que vostè m’ha dit que el meu pare venia secrets?

—Jo no he dit que els vengués, els secrets, només que els facilitava. Si rebia diners o no per aquesta feina, no ho sabem. Però li asseguro que no els hem trobats i que aquests deu mil són nets. Procedeixen de la feina a l’Ayerscomb.

No és el mateix?

—No.

Tracy es bellugà al llit, inquieta.

—Per què no em diu d’una vegada què és el que vol de mi?

Graham Cronin va ajuntar els llavis en una mitja rialleta culpable.

—Per què no fa uns quants dies de vacances, deixa Nova York i se’n ve amb mi a Califòrnia? O, expressi-ho al revés, si vol, sóc jo qui va amb vostè. Potser ens podríem ajudar mútuament. Tindrà ocasió de veure el cas sota una nova perspectiva, podrà ocupar-se de les coses del seu pare…

—M’ho permetran?

—Sí.

—Per què?

—Ningú té per què pagar les culpes dels altres.

—I què faré quan la notícia surti als diaris? Es pensa que m’agradarà anar pel carrer sent la filla d’un… d’un… —no va trobar una paraula que buscava i va optar per ignorar-la.

—No hi haurà notícia als diaris. Ni ens convé, ni interessa remoure la qüestió. Li garanteixo immunitat a més de protecció.

—I si decideixo quedar-me aquí a Nova York?

—Ens farà les coses més difícils i prou.

—Vostè em pot obligar a acompanyar-lo a San Francisco?

Graham Cronin va ser sincer.

—Sí.

Tracy ho va saber reconèixer. I agrair-ho. Sabia que no resistiria ni un segon tota sola a l’apartament i que necessitava anar a qualsevol lloc per pensar.

Sense oblidar que estava en perill.

—Sap que jo hi vaig néixer, a Califòrnia?

—A Riverside, prop de Los Angeles, el 27 de juliol de 1958.

—Sap el nom del metge que va atendre la meva mare en el part? —va alçar la mà sense deixar-lo respondre—. No, no m’ho digui!

Graham Cronin es va aixecar. Semblava que estigués més relaxat.

—Per què no es lleva? Faré que li pugin l’esmorzar immediatament. Puc dir-li Tracy?

—Es clar, Graham —contestà.

—Avisi’m quan estigui vestida —va dir amb gratitud.

Tracy va estirar una mà en direcció a la tauleta que hi havia al costat del llit. Va agafar un paper que hi havia sobre.

—Graham, hi ha una cosa que has de saber.

—Què és?

La noia li va donar el paper.

—«Tot és possible. Hauser» —va llegir l’home de la CIA en veu alta—. Què significa?

—No ho sé. El vespre en què el meu pare va venir a veure’m me’l devia deixar a la bústia. Es lletra seva. Recordo que vaig agafar la correspondència, però me’n vaig distreure quan Charlie em va parlar de la visita i em va donar el maletí. Vaig pujar a l’apartament amb el maletí, la maleta, l’equip fotogràfic, la bossa… i no em vaig recordar en absolut que havia deixat les cartes a la butxaca de la jaqueta. Anit les vaig veure i hi havia aquest paper.

—Un missatge?

—No ho sé.

—On són, aquestes cartes?

Tornava a ser l’agent minuciós i detallista de la vigília. Les va agafar una per una, les va obrir, les va llegir sense preguntar si ho podia fer i va mirar cada paper a contrallum inclosos els impresos de propaganda.

—És correspondència normal? —va voler saber—. Vull dir si són cartes habituals.

—A mi, bé m’ho semblen.

—I aquesta? No va a nom seu.

—La deurien de posar a la bústia per equivocació. Conec aquest individu. Viu al pis de sobre. Si no li hagués parat els peus l’hauria tingut tot el dia al meu llit. Una cosa així com ara vostè… encara que no s’estigui al meu llit.

Cronin va comprendre la indirecta. Es bellugà ràpidament cap a la porta.

—Perdoni —demanà excuses.

—Pot tornar-me aquesta nota, si us plau? —li va manar ella—. Voldria conservar-la.

Va semblar que dubtava. La va mantenir a la mà uns segons fins que va optar per deixar-la sobre la calaixera, al costat dels paquets. Després va obrir la porta que comunicava amb la seva habitació.

—Avisi’m quan estigui llesta —fou l’última cosa que va dir.

No havia assistit mai a un enterrament tan poc concorregut com aquell.

—Thelma, l’inseparable Graham Cronin i un sorprenent inspector Kallin amb vestit fosc. Ni Bernie ni molt menys Jack. Ningú més. Possiblement per a ells ja era morta, professionalment parlant. Bé, hi havia dos cossos més, un de viu i un de mort, el del capellà que oficiava l’acte i els de l’home que ocupava la caixa de fusta coberta de flors Tenia tres mil dòlars… però podia dir amb orgull que, les flors, les havia pagades de les últimes reserves. Tot el que tenia al banc.

—Hi ha un temps per viure i un per morir.

Odiava els enterraments. Odiava l’argot espiritual dels capellans, fossin de la religió que fossin. Odiava la parafernàlia luctuosa, si bé en aquest cas quedava reduïda a la mínima expressió. Odiava els condols que mai eren de veritat.

Odiava la mort.

—… Per això tu, fill Paul, que vas viure en pau i amor…

No era veritat. O sí? Però, a qui li importava! Ja no era del món dels vius… Nazi, espia, traïdor… No, el sacerdot havia de fer el seu teatre. Llegia el llibre sagrat amb reiteració, vehementment, gairebé amb presses davant d’un públic escàs. Posava èmfasi en els gestos, però la veu el traïa i l’entonació també.

El cel amenaçava pluja un altre cop.

—Rep el teu servent Paul Hauser…

Hauser. Hauser. No Hausserman. Dins la caixa hi havia les despulles de Paul Hauser. Quasi va tenir por que el sacerdot digués el nom que havia sentit per primera vegada el dia abans. Va mirar la placa de marbre gravada amb presses. Paul Hauser. A l’espai destinat a la data de naixement només constava l’any 1918.

Algun dia portaria la seva mare perquè descansés al costat d’ell i els deixaria junts per tota l’eternitat. No entenia per què ella se’l va continuar estimant, després d’abandonar-la. Però va ser així, i curiosament, en els últims mesos de vida de la seva mare, aquest amor va revifar. N’hi parlava sovint, disculpant-lo, repetint-li que no estaven en condicions de judicar. Era com si la seva mare la volgués convèncer d’alguna cosa… O dir-li alguna cosa i no s’hi atrevís.

I si…?

No, quina ximpleria!

—Que el senyor aculli al seu si…

El cementeri s’obria en una esplanada atapeïda de verdor, amb arbres que estenien les branques per damunt les tombes. Hauria preferit que el sol les amarés, per allò de la calor; la tomba del seu pare tindria sol en abundància. Quedava enclavada a la meitat del pla que sorgia entre les dues elevacions situades a la seva esquerra. A la tomba de la dreta va llegir el nom de Sarah Andrews Wright, morta als 24 anys i d’això ja en feia quaranta. A l’esquerra va llegir el nom d’una altra dona, Anne Louise Odell Saward; el seu estimat espòs i fills mai l’oblidarien. Almenys això deia la làpida.

No gaire lluny s’esperaven els cotxes de la comitiva fúnebre. Més enllà, la morbosa curiositat d’algunes persones que passejaven entre les tombes o resaven als éssers estimats. Va veure un home agenollat davant d’una creu de fusta i dos més de molt quiets, drets, davant d’una mena de mausoleu coronat per un àngel. Encara un quart i un cinquè que a l’altre cantó estassaven la terra sota la qual descansava un altre desaparegut.

Va tenir un pressentiment.

Intentà concretar la mirada, afuar-la al màxim. El sol sortia, però s’amagava constantment a causa del núvols que tapaven el cel. Núvols cada cop més negres. Li resultà difícil perquè encara tenia restes d’alguna llàgrima perduda i també per la distància.

Però hauria jurat que tots aquells homes la miraven.

Tombà el cap. Un altre home s’esperava al capdamunt del turonet, amb els braços plegats, però aquest és el que anava amb Cronin. Va tornar a fixar-se en els altres. És que no hi anaven dones en aquell cementiri? Semblava que tothom estigués molt enfeinat resant, estassant… I, no obstant…

El que li quedava més a prop era el que estava agenollat davant la creu de fusta. Duia ulleres. I malgrat això era capaç de sentir els seus ulls.

—Graham…

El mormol gairebé va quedar ofegat per una sobtada elevació del to de la veu del sacerdot.

—Oh, Déu totpoderós!

—Sí? —digué l’agent de la CIA.

L’home que estava agenollat davant la creu es va aixecar, se senyà i es va posar a caminar lentament cap al caminet més proper.

—No, res —sospirà Tracy.

La caixa de fusta va rebre unes quantes gotes d’aigua impulsades per la benedicció del capellà. La cerimònia s’acabava. Thelma se li va agafar de bracet, no va saber si per donar-li coratge o per donar-se’n ella mateixa, perquè era molt sensible.

Quan el de la sotana li va donar «el condol més sincer» i es va posar a caminar, Tracy no es va moure del lloc.

—Vull veure com l’enterren —va dir.

No era freqüent. Els familiars s’allunyaven i els enterramorts procedien a baixar la caixa al forat practicat a terra. Va ser el mateix Cronin qui els va fer un senyal. Dos homes es posaren a la feina sense cap pressa. No s’havien d’esforçar gaire. Un motoret baixava la corriola i, amb ella, el taüt. Després sí, van tirar-hi terra i més terra, fins que la caixa va quedar colgada.

Els dos homes que estassaven se n’havien anat. Només quedaven els que estaven drets davant el mausoleu.

—Per què ha volgut veure com l’enterraven? —li va preguntar Graham Cronin.

—No n’estic segura. Potser per què no vulgui deixar-lo o perquè encara tingui por d’alguna cosa.

—Quina mena de cosa? No es pensarà que ells s’arribaran a creure que el que estan buscant s’ho ha endut el seu pare a…

—No ho sé, disculpi… Sé que és una bajanada.

Cronin va mirar la tomba. La terra s’anava apilant palada a palada. I amb l’última s’acostaren a Tracy i ella els donà uns quants dòlars de propina. S’havia acabat tot.

Harvey Kallin se li va apropar.

No procurà mostrar-se o semblar fals i afectat. Li va agafar les mans i aquest senzill gest d’afecte fa valer per un miler de paraules sense sentit.

—Se n’anirà a Califòrnia? —li preguntà.

Tracy no va dubtar gens.

—Sí.

—S’hauria de quedar aquí… Però el senyor Cronin m’ha posat al corrent de la situació, i la comprenc. Nosaltres continuarem la investigació encara que si, com sembla, aquest és un assumpte de professionals, ja deuen ser ben lluny. Malgrat tot… farem el que puguem.

Tracy va tornar a mirar les tombes. L’últim parell d’homes també se n’anava.

—Per què ha vingut, inspector Kallin? —va voler saber ella.

—En un cas d’assassinat sempre és convenient anar a l’enterrament de la víctima, si es pot. S’aprèn bastant veient les cares dels assistents. L’assassí hi és gairebé sempre.

—Sento que aquí no hi hagi hagut assistents. Pensa anar també a l’enterrament de Charlie?

—Sí.

Tracy va estrènyer els dits que encara premien els seus.

—Resi una oració per mi.

—Ho faré.

Les mans es van separar i Tracy el va veure com s’allunyava. Un home únic. Un bon policia. I no li havia preguntat si tenia fills o filles, o potser néts. La humanitat li vessava pertot arreu.

Thelma i Graham Cronin es posaren al seu costat.

—Em permeten que m’hi quedi un minut sola? —demanà assenyalant la tomba.

Van seguir els passos de Kallin sense dir res. El cel s’havia enfosquit del tot i la remor d’un tro va anunciar tempesta. Tracy es va acostar fins a la vora mateix de la tomba.

—Si haguessis pogut explicar-me… —va començar a dir en veu alta.

El nus de la gola no la deixà continuar; va callar, doncs, i va tallar qualsevol impuls de patetisme. Simplement deixà que els sentiments li brollessin recorrent-li les terminacions nervioses, aflorant-li pels porus, alliberant-li el cervell. D’aquesta manera va aconseguir de veure’s ella mateixa molts anys enrere a la casa de Riverside, al jardí, corrent i saltant, cridant i jugant.

Amb ell.

Eren els millors records que tenia.

«On és? On ho has amagat?».

«Pensa. Fes servir la intel·ligència».

Hellen, la seva mare, de vegades protestava.

«Paul, que és molt petita».

«Va, Tracy, vinga! On et penses que ho he amagat?».

«Dóna’m una pista, pare! Dóna’m una pista!».

«Tres!».

«Tres?… Tres? Això significa l’est segons les busques del rellotge! Me’n dónes una altra?».

«Set, dotze menys quatre».

Nombres. Nombres. Combinacions de nombres. Ser la filla d’un científic podia ser divertit, si el pare feia servir les matemàtiques com un joc. Per a ell tot es reduïa als nombres. Qualsevol expressió tenia un equivalent numèric. I, a ella, li encantava.

«Ja ho tinc, ja ho tinc! Aquesta vegada ha estat a la primera!: a l’est, els set arbres del jardí i darrere el parterre de les roses! Ahir tu mateix vas dir que n’hi havia dotze! I menys quatre… significa que està amagat sota la cinquena per ordre de grandària, oi que sí?».

Corria, corria feliç i embadalida i, de fet, hi era, mig enterrat prop de la cinquena rosa per ordre de grandària. El regal d’aniversari o un simple caramel, un conte, un llibre. El seu pare i ella. Només tenia deu anys.

«Mira, mira els estels, Tracy. Això és l’únic que no pot amidar-se amb números. Aquest es el veritable infinit. Quan vulguis fugir de la realitat només els has de mirar. Totes les altres coses tenen una mesura sempre; un sentit, una lògica. Únicament els estels són diferents i, saps per què? Perquè són com nosaltres, els éssers humans. Emmagatzemen tots els secrets, com el nostre cervell».

L’infinit.

Ara, per fi, ell hi era, en aquest infinit.

«Pare, hi arribarem un dia, als estels?».

«Tot és possible, filla, tot és possible».

Va sentir una descàrrega nerviosa elèctrica. Aquella frase…

—Tot és possible —repetí.

Mirà el cel. Ho hi havia estels ni, amb prou feines, cel: només núvols que es tapaven els uns als altres, renegrits per mals presagis.

Estels. Infinit. Què li volia dir el seu pare, si és que li volia dir res?

I si aquell missatge tingués un sentit amagat, això podria significar que ell sabia que es moriria aviat? O havia estat una simple precaució d’home meticulós com ho era Paul Hauser?

—Tracy!

La casa de Riverside va desaparèixer i els records també. Tornava a ser al cementeri i Graham Cronin la cridava perquè queien les primeres gotes. Era hora d’anar-se’n.

—Adéu, pare —digué.

Va fer el primer pas, el més difícil, i la resta va resultar molt més senzilla. Aquesta vegada tampoc va tombar el cap. Una gota li va aterrar a la punta del nas i, en passar-hi la mà, va mirar, sense pretendre-ho, cap a la creu de fusta al peu de la qual s’havia agenollat aquell home. Per instint, s’hi va encaminar, i s’hi anava apropant sense pressa, sense fer cas de les gotes que anaven en augment ni del crit que aquesta vegada li va fer Thelma.

Era una creu vella, gastada. Va llegir-ne la inscripció i va sentir una gran buidor a l’estómac. Tal vegada no significava res…

L’home de les ulleres semblava jove, no podia pas ser-ne un descendent. La creu duia impresa una data: 10 d’octubre de 1912. Va sentir unes pessigolles al clatell i aquesta vegada sí que va mirar al voltant seu. Estava sola, però era com si un miler d’ulls li clavessin la mirada amb força. Un tro la va impulsar a anar-se’n i, per últim, la pluja la va obligar a córrer.

Una pluja sobtada y torrencial.

Quan arribà al cotxe, estava xopa.

No va fer cas de les recriminacions de Thelma i va mirar per última vegada la tomba del seu pare, ara gairebé amagada per aquella cortina d’aigua que queia sense parar.

Descobriré qui et va matar, papa —va dir molt fluixet—. Potser així arribaré a saber què va passar realment.

Graham Cronin li va allargar el maletí.

Ens n’anem?

Tracy se’l va posar sota l’aixella per por que, si l’agafava per l’ansa, s’obrís; les tanques ja no servien de res.

Van baixar per les escales fins al cotxe que estava aparcat davant de la porta principal. Un home es va asseure al volant i, sense dir res, el va engegar i el va fer rodar carrer avall. L’agent de la CIA va comprovar l’hora.

—No tenim pressa —advertí—. Podrà prendre’s el temps que vulgui per fer la maleta.

—Van fer-me malbé la roba i me la van esquinçar per veure si hi amagava alguna cosa a les vores, oi?

Cronin no respongué. Tracy va adonar-se del posat seriós de l’home de la CIA.

—Què és el que l’amoïna?

Deixà de mirar per la finestreta del vehicle per acarar-se amb els ulls de Tracy.

—Se’m nota?

—És per mi? —inquirí ella—. Té por que em passi alguna cosa o és per la responsabilitat que porta a l’esquena?

—Per tot. Hi ha massa caps per lligar.

—Sap? Jo em pensava que quan protegien algú, la cosa era més complicada, amb més gent.

—En teoria i en la pràctica, ningú vol matar-la. No, si és que pensen que vostè té el que busquen.

—Però van matar el meu pare.

—Aquest és el cap principal que queda per lligar.

—De veritat creu que existeixen aquests documents i aquests papers?

Cronin valorà la pregunta. I la resposta que havia de donar.

—Sí —va reconèixer—. Per lògica han d’existir i han de ser en algun lloc. El problema principal rau a saber què és el que contenen.

—Vostè no ho sap?

—Sé què feia el seu pare, però no sé si se’n va endur tot el que sabia o tenia.

—I si s’ho va endur tot?

—Aleshores els russos o els japonesos o qui sigui que ho aconsegueixi anirà déu anys davant nostre en…

No va continuar enraonat. Tracy ho va comprendre.

—Em pensava que el Japó era aliat nostre —assenyalà.

—I ho és —va esbufegar Cronin—, però també són els màxims competidors en tecnologia de microprocessadors i tot el que afecta la robòtica, cibernètica… Silicon Valley és ple d’agents disfressats… N’hi ha tants com bolets. L’espionatge industrial és, en aquest moment, el principal delicte amb el qual ens enfrontem, i no solament a nivell internacional. Les pròpies empreses que competeixen s’espien les unes a les altres. És com una cursa. De vegades, en un laboratori, s’aconsegueix un invent poques hores abans que en un altre i, per al primer, representa una fortuna mentre que per al segon suposa l’enfonsament. I la mateixa lluita s’entaula en la recerca de contractes i concessions, especialment si tenim en compte que el govern és el principal client de la majoria d’empreses d’alta tecnologia.

—En sabia alguna cosa, d’aquest tema, però no em pensava que fos tan important.

—Doncs ho és, Tracy, per això necessitem trobar el que el seu pare tenia… o estava a punt de vendre. I pel que fa a la nota que em va ensenyar ahir a la nit…

—Sí?

Graham Cronin va picar de mans un cop.

—He estat donant-li voltes i cada vegada estic més segur que ha de significar alguna cosa… Per què el seu pare va posar aquest paper a la bústia i no al maletí?

—No ho sé.

—Pensi, Tracy. És important.

—Ja ho he fet i no recordo res —reconegué ella—. Jo era una criatura de deu anys quan el vaig veure per última vegada! L’únic que puc dir-li és que tenia per costum fer servir aquesta frase.

—Quan?

—Quan era feliç o posava punt final a una conversa o li demanava alguna cosa i aleshores ell es feia el misteriós… coses així. No ha pensat que podria ser un simple missatge?

—Ho creu així?

—No —va acceptar sense pensar-s’ho massa—. Si li haig de dir la veritat, estic tan desconcertada com vostè i el que trobo més estrany de tot és la signatura.

—Per què?

—A ell, no li agradava la paraula «pare». Sempre va voler que li diguéssin «papa». Deia que «pare» era massa cerimoniós, una mostra de les rigideses d’abans. Però ara ha signat Hauser. No sé… pot ser que sigui una bajanada, però em va xocar. Hauria estat molt més lògic que hagués signat «papa». O «Paul» a tot estirar!

—Podria haver-se’n oblidat?

—No pas ell. Aquesta mena de coses no s’obliden mai.

Arribaven al 320 del carrer 512, est. El cotxe s’aturà davant de l’edifici que ja havia tornat a la normalitat de sempre.

—Em promet continuar pensant en això, Tracy? —va preguntar Cronin abans de baixar del vehicle.

—Sí, per descomptat.

La va ajudar a baixar i entraren al bloc. El pis del porter estava tancat. Mentre pujaven les cames li van començar a fer figa. Cronin se’n va adonar.

—Es troba bé?

—Sí —va mentir.

Van sortir al replà del pis i els records dels fets de la vigília se li anaven apilotant al cervell amb cada pas que donava. La porta de l’apartament estava tancada i ben bé va haver de regirar un minut per les profunditats de la bossa per trobar-ne la clau. Va intentar introduir-la al forat del pany i el pols la va trair.

—Ja ho faré jo —va dir ell.

Li va agafar la clau de la mà, la va introduir correctament al forat del pany y va obrir. Immediatament la hi va tornar. Una altra vegada, els dits de tots dos es van tocar i tan per a un com per l’altre, va ser un contacte especial. Ella va sentir l’escalfor d’ell; ell, la por d’ella.

L’apartament continuava pràcticament igual com Tracy el recordava, tot i que l’escorcoll fet per la policia havia contribuït a desordenar-lo una mica més, si és que era possible… La noia va fer un parell de passes i es va aturar a la meitat de la sala, sense saber què fer ni on anar, desconcertada per la magnitud d’aquella realitat que se li feia present un altre cop.

Graham Cronin va passar-li pel costat i encengué el llum del dormitori.

Tracy no va voler mirar el matalàs esbocinat ni la roba escampada per terra. Tombà el cap, però encara va ser pitjor. Hi havia la porta del bany oberta i la imatge de Charlie mort a la banyera li va fiblar el cervell amb tota precisió. Un núvol vermell li va tapar els ulls.

—Què li passa?

Graham Cronin era al seu costat, aguantant-la, sense ser-ne conscient.

—Res.

—Doncs, feia tentines com si estigués a punt de desmaiar-se.

—Estava a punt de desmaiar-me.

—Vostè és forta, no faci bromes!

—Estava a punt de desmaiar-me —insistí.

Cronin va mirar al voltant, i després la va conduir suaument cap a la porta de l’apartament.

—Miri —va dir-li amb reflexiva entonació—, val més que m’esperi a fora al carrer. Ara m’adono que ha estat un error deixar-la pujar. Baixi, i entri al cotxe. Jo li faré la maleta i hi posaré el que em sembli més indispensable. I si li falta alguna cosa, no s’hi amoïni, ja ho comprarem a San Francisco. D’acord?

Va fer que sí amb el cap, agraint-li la possibilitat de sortir d’aquell lloc. L’home de la CIA la va acompanyar fins a la porta. Tracy es trobà més bé només pel sol fet de trepitjar el replà, ja fora de l’àmbit de l’apartament.

—Cinc minuts —va dir Cronin.

—Gràcies, Graham.

Fou la primera ocasió en què li somrigué obertament, de bat a bat, infonent-li coratge que, no cal dir-ho, necessitava. Tracy se sentí una mica com una nena petita, però va estar contenta de tenir-lo a prop en aquell moment.

Després va fer mitja volta i es va adonar que la porta se li tancava rere seu.

Va avançar pel passadís, sense pressa, i arribà a l’ascensor. Continuava aturat en aquell pis. Va obrir la porta i, quan anava a entrar-hi, el va veure pel mirall frontal que cobria la meitat del plafó posterior de l’aparell.

L’home de les ulleres.

L’intent de cridar Cronin fracassà. L’home va posar-li la mà dreta a la boca i sense deixar-la tombar, amb l’esquerra la va empènyer cap a l’ascensor. Quasi immediatament i amb una rara habilitat, va tancar la por-teta i va pitjar un dels indicadors.

L’ascensor va iniciar el lent camí de descens.

—Això serà molt ràpid, senyoreta Hauser —va dir aquella aparició—, o sigui que no em faci les coses més difícils.

Era oriental.

Les ulleres no li podien amagar la fesomia i malgrat la foscor de la cabina, va poder apreciar-ho. Semblava que, a ell, no li importés gaire l’examen. Va continuar subjectant-la amb força mentre baixaven, sense afegir-hi cap paraula.

La mà que li tapava la boca no la deixava respirar perquè tenia el nas obturat. Una veueta interior li deia que potser es moriria ofegada. I començà a posar-se vermella.

L’oriental li deuria intuir els pensaments. La mà es va a afluixar.

—No la mataré, no cal que tingui por. Només és una mena de precaució perquè puguem parlar un minut tots dos sols. M’entén?

Tracy va fer que sí amb el cap. La mà es va enretirar del tot.

—De totes maneres és inútil que cridi. Som uns quants pisos sota del seu.

Tracy no pensava fer-ho. El reduït espai d’un ascensor no era el lloc ideal per jugar a fer d’heroïna. De vegades tenia una mica de claustrofòbia. Estava segura de no poder resistir mai més una apagada general de l’electricitat com la que fa anys va sumir Nova York en el caos, i menys encara si era una de les persones que van quedar atrapades en un ascensor. Sempre havia jurat que es tornaria boja durant els primers cinc minuts.

—Bona noia —va ponderar l’home cortesament.

Va aturar la cabina al segon pis i va obrir la porta. Tracy no va saber si era una casualitat, però si el llum es feia notar era, precisament, perquè no hi era. Es va preguntar què passaria si en aquell moment s’obrís una porta o si un veí feia acte de presència. La foscor només quedava trencada pel reflex dels llums del pis superior i inferior. Als extrems del passadís la claror que entrava per les finestres, que eren a la vegada sortides d’emergència, els mostrava el camí de la llibertat. L’home la va conduir cap a una de les que, precisament, corresponia a la part del darrere de l’edifici.

—Vostè era al cementiri —s’atreví a pronunciar Tracy aleshores.

—O sigui, que se n’ha adonat?

—Sí.

—Aleshores tal vegada vostè sigui més llesta que el seu pare.

—Qui és vostè?

—Algú que el coneixia.

—D’Alemanya?

Havia dit una estupidesa, perquè va recordar-se de l’home que se la va endur de l’apartament quan va trobar Charlie assassinat.

L’oriental no semblava gaire gran. Es clar que tampoc ho era Graham Cronin.

Cronin.

—Si no torno amb els que m’acompanyen, s’adonaran que passa alguna cosa.

—No tingui por. Haurem acabat molt abans que se n’adonin. Per què ha dit això d’Alemanya?

M’ha… m’ha passat pel cap.

L’oriental s’aturà. Eren vora la finestra que estava senyalitzada com a sortida d’emergència. Els ferros des-pintats i fins i tot rovellats de l’escala d’incendis es veien a l’altra banda d’un vidre ben brut. Charlie no era addicte a la neteja.

—Ara escolti’m bé, senyoreta Hauser —li va dir l’home—, perquè no ho penso repetir i és important que comprengui la situació. Important per a tots dos, s’entén.

—No n’estic segura.

—Crec que sí —afirmà fent anar el cap amunt i avall sense deixar de mirar-se-la, encara que ella no aconseguia de veure-li els ulls per culpa d’aquelles ulleres fosques. L’home que l’acompanyava l’ha de haver posada en antecedents, si no fos així, no estaria amb vostè.

—Feia disset anys que no sabia res del meu papa. I abans de morir, no el vaig veure.

—Ja ho sé, això. Però aquest ja no és el punt principal. Únicament vull el que em pertany, el que el seu pare ens va vendre.

—Jo no tinc res! —exhalà Tracy.

—També ho sé, en cas contrari no estaria amb vostè aquest policia.

—Aleshores…

—El seu pare no va fer un viatge tan llarg, de costa a costa, només per veure-la, després de tants anys. Va haver de deixar-li algun missatge. El que nosaltres busquem ha de ser en algun lloc. Tal vegada vostè ja ho sap.

—Suposant que ho trobi, els ho haig de donar a ells, a la CIA!

L’oriental s’hi va acostar una mica més.

—M’estic arriscant molt, senyoreta Hauser, massa… De tota manera, en aquestes condicions encara puc arriscar-me una mica més. Vaig pagar mig milió de dòlars al seu pare per aquests plànols i després… no n’hem sabut res més, ha desaparegut. Amb vostè no seré tan confiat. Sé que trobarà el que el seu pare va amagar, i entre la gratitud de la policia o la nostra, estic segur que sabrà escollir la que cau pel seu propi pes. La policia li donarà les gràcies. Nosaltres la deixarem viure.

Tracy va sentir una nàusea. Tenia l’oriental pràcticament a sobre, l’encastava en un racó. Una llambregada va sorgir del vidre esquerre de les ulleres i va aconseguir veure-hi, a sota, un ull esbiaixat, tan fred com una punta d’acer.

—Ni sé per on començar a buscar…

—Ho trobarà. I abans de quaranta-vuit hores o si no…

—No poden anar assassinant tothom!

L’home es va aturar.

—Nosaltres encara no hem mort ningú, senyoreta Hauser, i per aquesta mateixa raó, ja m’estic posant nerviós.

—No m’ho crec! Va matar el meu pare perquè els va enganyar… o el que fos!

—Ignoro per què es va morir el seu pare o si la seva mort té alguna relació amb l’assumpte que ens interessa, però li ben asseguro que aquest fet ho ha complicat tot d’una manera absurda. Per força va haver de passar alguna cosa que es va escapar del meu control des que el vam perdre de vista a San Francisco fins que vaig esbrinar que volava cap a Nova York. Sigui com vulgui, això ja no té remei. Localitzar els plànols, sí. I vostè ens ajudarà. Recordi-se’n: quaranta vuit hores.

—I què faig si els trobo? Poso un anunci al Times?

Sabré on és en tot moment; em tindrà ben a prop, no en dubti. Vostè no em podrà veure, però jo sí.

L’oriental se’n separà definitivament. Va obrir la finestra amb una mà i va passa una cama a l’altre cantó, sense deixar d’observar-la. La bossa que Tracy duia penjada a l’espatlla esquerra li va relliscar braç avall i no va fer res per aturar la caiguda.

—Més val que ho trobi, senyoreta Hauser —va repetir l’home—. Nosaltres farem la resta. Ah! I accepti un consell: no comenti res al seu amic d’aquesta trobada. No voldria haver-lo de matar. No val la pena, oi?

—Però si està sempre amb mi, a tota hora! És impossible que…

—No hi ha ningú, amb vostè, només vostè mateixa. Pensi en el que li dic i sigui intel·ligent. Fins aviat, senyoreta Hauser.

Va passar l’altra cama i desaparegué de la seva vista. Un soroll apagat i metàl·lic va acompanyar l’absència de l’oriental durant els tres segons que van seguir… Després, res.

—Quan Tracy va reaccionar i es va abocar a la finestra, ja no hi havia ni rastre de l’home.

Just en acabar la pel·lícula es van treure els cascos. Les hostesses van començar a recórrer el passadís repartint somriures. Algunes finestretes deixaven entrar les últimes clarors del dia. Tracy s’alegrà que Graham Cronin insistís a veure la pel·lícula que passaven en aquell vol. Pel cap baix, eren dues hores en què no havia pensat en res. El to suau de la comèdia acabà per imposar-se a l’estat de nervis i el cabal incontrolable dels sentiments d’aquells dies.

—La protagonista s’assemblava molt a vostè, sap? —observà l’home de la CIA.

—N’està segur?

—Especialment al final, quan s’ha recuperat, ha publicat el llibre i s’ha fet famosa. Com es titulava?

—«Diferències irreconciliables».

—Exacte. Gràcies.

Semblava un altre. No tenia aspecte de policia i menys d’agent de la Central d’Intel·ligència. És clar que si tots ho semblessin, deixarien de ser eficaços! Tracy tenia ganes de fer-li preguntes, per pura curiositat, però se’n va abstenir. La CIA havia recopilat una exhaustiva mala fama en els últims vint anys, des de la fallida operació de Bahía Cochinos, a Cuba, quan manava Kennedy, fins a la desestabilització centreamericana en l’actualitat, passant per l’enderrocament del règim de Salvador Allende, a Xile. Vuit milions de dòlars li va costar, a Nixon, escombrar la democràcia i posar un assassí com Pinochet a la cúpula del poder. Un preu baix si es considera el que estava en joc.

I només en veure Graham Cronin era capaç de reconsiderar l’opinió. Alguna cosa tenia que li inspirava serenor, tranquil·litat. Era eficient, ho havia comprovat. Però sota el rigor professional bategava una humanitat que es palpava.

Una hostessa els oferí una taronjada.

—D’aquí a uns minuts, servirem el sopar —els informà.

Tracy va beure un glop de taronjada. S’adonà que Cronin se l’estava mirant.

—Com es troba?

Va pensar en l’oriental, en l’última gota d’aquell embolic espantós que creixia i creixia.

—Bé —va assegurar.

—Quant de temps fa que no va a Califòrnia?

—Des de l’any passat, quan va morir la mare… Puc preguntar-li una cosa?

Cronin va semblar que sospesava la pregunta.

—Poder, sí que pot. El que no sé és si la hi podré contestar.

—En què treballava el meu pare?

—Ho veu? Això, no li ho puc respondre.

—Tan important era?

—Important, sí. I també secret. No crec que li faci cap falta de saber-ho… Ni que li convingui.

—Per què el van acceptar, amb els antecedents que tenia?

L’home va estendre els braços en una clara mostra d’impotència.

—Jo encara no havia nascut, o sigui que ho ignoro. Però de tota manera no és difícil d’imaginar, almenys de buscar una teoria raonable. Ja es va jutjar prou gent als judicis de Nuremberg i es van empresonar molts criminals de guerra. Per què no beneficiar-se de la historia i, de passada, estalviar judicis i repressió? Encara hi havia molta gent vàlida a Alemanya! I un món que entrava en una nova etapa històrica amb els Estats Units i Rússia davant per davant. Els russos es van endur molts científics i nosaltres vam fer el mateix. Es va esborrar el passat i es va construir un present nou.

—I tots contents.

—No ho judiqui tan durament. Al cap i a la fi, gràcies al que va fer el seu pare i als que van pactar amb ell, vostè és aquí. El seu pare es va casar, va disposar d’una segona oportunitat…

—I la va engegar a fer punyetes, no és això?

Graham Cronin va ajupir el cap.

—No s’hauria de torturar. Vostè és vostè.

—I com m’haig d’oblidar que sóc filla d’un nazi que va matar a nens a Auschwitz, i d’un espia que ha estat passant informació als altres?

—No sé què va fer el seu pare a Auschwitz i si vol que li sigui sincer, ni m’importa; i crec que, a vostè, tampoc li hauria d’importar. Ell aleshores devia tenir vint-i-quatre o vint-i-cinc anys i era part d’una bogeria col·lectiva que no podem comprendre. En referència a això d’ara… això sí que és important, perquè es tracta del present i del món que coneixem, el món on vivim. Però quan les aigües tornin al seu lloc vostè haurà d’aprendre a viure amb això, i com més aviat comenci, millor.

—Per què ho va fer? Vostè ha de saber-ho, Graham. Digui’m almenys per què va trair el país que estimava, i em consta que era així. Va ser per diners, per un canvi de lleialtat?

Diners. L’oriental havia parlat de mig milió de dòlars. Era absurd i no obstant…

—Cada cas d’espionatge té la seva veritat —va dir Cronin—. Ha sentit parlar de Daulton i Boyce?

—Qui?

—Andrew Daulton Lee i Chistopher John Boyce. Acaben de rodar una pel·lícula sobre la seva història.

Tracy va somriure sense ganes.

—Sempre es fa una pel·lícula sobre qualsevol història. Pot ser que d’aquí a uns quants anys rodin la nostra. La d’aquests individus és fascinant i la recordo molt bé perquè va ser el primer cas en què vaig estar ficat quan vaig aconseguir la meva placa. Daulton va entrar en contacte amb l’ambaixada soviètica a Mèxic i s’hi va oferir obertament com a espia. Va dir que podia obtenir informació d’alt secret. I era veritat. El seu millor amic, Boyce, treballava en una empresa que fabricava satèl·lits espies per a la CIA. Per aquells dies, i li parlo només de deu anys enrere, el 1975, tot això era un dels secrets més importants dels Estats Units. La CIA i, per tant, el govern americà, negaven reiteradament que existissin aquests satèl·lits espies. O sigui que no solament es va comprometre la credibilitat de l’administració, sinó que es va donar als russos informació que va endarrerir durant uns quants anys el funcionament dels sistemes de vigilància de tot el país. Mai vam estar tan desprotegits.

—I per què ho van fer, això?

—Aquest és el quid de Ja qüestió. Daulton i Boyce tenien únicament vint-i-quatre anys. No eren criatures, però tampoc es podien considerar adults en tot el sentit de la paraula. Boyce odiava el seu pare, que havia estat membre de la CIA i era un home autoritari i dominant. Precisament va ser el seu pare qui el va fer entrar en aquesta fàbrica utilitzant la seva influència, o sigui que Boyce va odiar la feina com una extensió del que sentia pel seu pare. Això va coincidir amb una crisi de valors molt pròpia d’aquells temps: el país acabava de viure el trauma del Vietnam, el trauma del Watergate… Boyce se’n va cansar, de tot allò. I això el va portar a convertir-se en espia.

—I Daulton?

—Podríem dir que Boyce era l’idealista, el subjecte propici. Daulton era el delinqüent que busca el propi benefici exclusivament. Era heroïnòman i estava perseguit per tràfic de drogues. Per a ell, l’essencial eren els diners.

—O sigui, que es van unir dos grans factors: una debilitat propícia i els diners.

—Ho ha entès perfectament. Però deixi Daulton de cantó. Boyce és la clau. Una suma de factors el van convertir en agent al servei dels russos. No vull dir que el seu pare estigués en les mateixes circumstàncies, perquè en cap cas d’espionatge solen coincidir les mateixes coordinades, però… Pel que fa referència a nosaltres, el motiu és el que menys compta. No ens interessa. Es millor saber-ho i valorar-ho perquè així tenim avantatges sobre el contrari. L’essencial, per desgràcia, és el delicte.

—Què és el que els va passar, a aquests dos xicots?

—Pel juny de 1977 van ser condemnats a quaranta anys de presó. I a la presó s’estan.

—Què van dir quan els van agafar?

—No n’estic gaire segur… encara que algú va escriure que Boyce era un patriota i que el seu únic interès era la pau mundial. Creia que d’aquesta manera hi contribuiria.

—Vostè no ho veu així, per això, oi?

Cronin li va aguantar la mirada.

—Per a mi eren dos espies i dos traïdors. Aquesta és una qüestió que no admet jocs de mans. Hi ha dos bàndols i s’ha de saber a quin cantó t’has posat.

Tornava a ser una carota, un professional cent per cent. Res del rostre se li va moure durant els segons que van seguir. Tracy es va trobar dient allò gairebé sense adonar-se’n, però sentint que es treia un pes de sobre en fer-ho.

—Un home em va emprendre a l’escala de l’apartament mentre vostè em feia la maleta. Un oriental. Japonès, em sembla.

Graham Cronin es va abocar damunt d’ella. Totes dues mans se li van clavar als braços de Tracy.

—Què diu? Per què no m’ho ha fet saber abans?

—Vaig tenir por…

—No tenia per què tenir-ne, de por! Jo era a prop!

Tracy tenia els ulls plens de llàgrimes.

—Em… em fa mal —gemegà.

Reaccionà com si no n’hagués estat conscient i després de mirar-se les mans les apartà. Tracy va posar les seves a les zones afectades. Després agafà un mocador de paper de la bossa que tenia sota les cames a terra.

—Ho sento —s’excusà Cronin.

—Va dir que el mataria, si jo li ho deia, i em va advertir que parlava seriosament. Va assegurar-me que això era qüestió seva i meva. I de ningú més.

Graham Cronin captà el fons de la idea.

—Què va passar exactament? —va preguntar—. Si pot ser, faci servir les mateixes paraules.

—Tracy ho va fer. Va passar-se els cinc minuts següents referint-li fil per randa la topada amb l’oriental. Mentrestant, l’hostessa els va col·locar al davant una safata petita amb el sopar. O el que fos. Graham Cronin no la va interrompre cap vegada. Quan Tracy va acabar ell encara romangué en silenci un altre minut, deixant que els dits juguessin amb el got de plàstic buit que esperava el torn de la beguda, sense tocar res del que hi havia a la safata.

—Va parlar del mig milió de dòlars? —preguntà per fi.

—Sí.

—I li van donar quaranta-vuit hores per trobar-ho?

—Em va convèncer que seria molt a la vora.

—Ha mirat l’avió?

—Sí —va ajupir el cap—. Al començament, quan li he dit que anava al lavabo. He recorregut l’aparell de punta a punta.

—Pot haver-hi un altre home de la seva camarilla, és clar!

—No hi ha cap japonès a bord, ni xinès, ni cosa que s’hi assembli.

Cronin va deixar anar una llarga glopada d’aire. La tensió va desaparèixer gradualment del voltant seu.

—No l’havia d’haver deixada sola —manifestà amb una abatuda crispació.

—No té per què culpar-se de…

—Això no és un joc, Tracy. És que no ho entén? Les persones no signifiquen res. Només compta l’objectiu. Se suposa que jo ho de saber, això.

—A més de saber-ho… també és el que pensa?

Cronin va veure com els llavis li tremolaven. Va haver de fer un esforç per apartar-ne la mirada.

—No, és clar que no —digué.

Tracy aconseguí somriure una altra vegada. L’hostessa es va aturar al seu costat i li va preguntar què volia beure. Demanà aigua. Cronin una cervesa. Continuava somrient quan va apuntar:

—Com a mínim sabem que estan suficientment desesperats com per sortir gairebé al descobert i, fos el que fos el que tenia el meu pare, va anar molt en compte desant-ho ben desat.

—És valenta.

—No —confessà Tracy—. Però el pare deia que s’ha d’anar sempre endavant i això és el que procuro fer, i ho procuraré fer a cada moment que passi.