AGRAÏMENTS

Vull donar les gràcies a Stefanie Kremser, Jordi Cornudella, Enric Gomà, Ignacio Martínez de Pisón, Mònica Martín, Toni Munné i Eugènia Broggi. Tots ells van llegir la novel·la en diversos estadis i em van ajudar molt amb els seus comentaris, dubtes, preguntes i suggeriments.

Xavier Folch i Bernat Puigtobella van ser els primers a escoltar la història dels tres camioners que voltaven per Europa. Era l’any 2003 i, en lloc de treure-me-la del cap, em van animar a presentar-la al Premi Octavi Pellissa. Gràcies també al jurat pel suport al projecte.

Rita da Costa ha traduït la novel·la al castellà. La seva lectura atenta em va estalviar maldecaps i em va ajudar a polir el text original en català. Gràcies també a Sigrid Kraus, la meva editora en castellà, per la confiança de tots aquests anys.

Mercè Gil em va explicar els seus records de nena que s’estava a la Casa de la Caritat als anys cinquanta. Albert Romero em va fornir de records, fotos i lectures sobre els situacionistes i el Maig del 68.

En diversos moments m’ha calgut marxar de casa meva per poder escriure. Gràcies per l’hospitalitat a Miranda Lee i Terry N. Hill, a Lise Schubart i Jan Streyffert, i a Montse Ingla i Arcàdia.

La primavera del 2009, vaig escriure la part final de la novel·la a la Fundació Santa Maddalena, a la Toscana (Itàlia), dedicada a l’escriptor Gregor von Rezzori. Moltes gràcies, doncs, per la invitació a Beatrice Monti della Corte. Gràcies també, pel seu suport, a Bill Swainson i a Nayla el Amin.

Al llarg de la novel·la hi ha quatre inspiracions concretes que vull agrair. El llibre de fotografies que els cristòfols compren al mercat de Sant Antoni —capítol cinquè, primera part— és Barcelona blanc i negre, de Xavier Miserachs (1964). Les referències al Camp de la Bota —que apareixen al final d’aquest mateix cinquè capítol, primera part— estan en deute amb el projecte artístic del mateix nom que Francesc Abad va iniciar l’any 2004, i que continua viu a internet. La infecció a l’orella d’en Gabriel i la posterior visita a l’otorinolaringòleg —capítol cinquè de la segona part—, me’ls va suggerir la lectura de The Year of the Magical Thinking (2005), l’assaig sobre el dol que va escriure Joan Didion. La imatge de la ruleta russa que tanca el capítol sisè, segona part, prové d’un número musical que l’actor Hugh Laurie va interpretar al programa televisiu Saturday Night Live, el 25 de novembre del 2006.

Gràcies, finalment, als arxius digitals de l’hemeroteca de La Vanguardia i de la revista Triunfo. M’han solucionat molts dubtes i sovint han actuat com a màquina del temps per transportar-me al passat.