11

L’última mudança

—I aleshores… —diu en Christophe amb aires de misteri—, en Gabriel es va despertar al seu llit de la pensió, amb els llençols amarats, i va comprendre que tota aquella epopeia de París havia sigut un somni.

—…

—…

—…

—No. Ei, que no! Que és broma! No feu aquesta cara, cristòfols. Tot el que us he explicat és cert. De debò.

Som a l’entresòl del carrer Nàpols, enmig d’una de les nostres «sessions d’espiritisme», com en diu la Rita, i ens estem tornant bojos. Literalment. A estones semblem posseïts per l’esperit volàtil d’en Gabriel, com si aquestes parets que el van protegir ens xuclessin l’enteniment. Cada reunió que fem al club dels cristòfols serveix per obsessionar-nos-hi una mica més. Estrenyem el llaç, com diuen els detectius privats a les pel·lícules, però mai no capturem el nostre pare. La descripció dels seus moviments, pas a pas, sovint ens deixa insatisfets. Encara que incloguem en el nostre relat tot de persones que el van tractar, i molt, no aconseguim fer-lo més vívid, més pròxim. Al contrari, sembla que en Gabriel disfruti camuflant-se en la multitud per passar inadvertit.

—Get back, get back, get back…, to where you once belonged!

Qui canta aquestes paraules dels Beatles no és en Chris, com caldria esperar, si no en Christof. En Cristoffini li fa els cors i tots dos desafinen. Caminen de puntetes per l’entresòl (bé, qui camina es en Christof, l’altre sempre va a coll) i obren les portes d’una revolada, com si al darrere hi haguessin de descobrir el nostre pare amagat. «Torna, va, torna, torna d’una punyetera vegada al lloc on vas pertànyer». Ho veieu?, fins i tot en les cançons escollides som inexactes: si tenim alguna certesa, després de tants mesos de reconstruir-li la vida, és que en Gabriel no va pertànyer mai enlloc. La majoria de persones necessiten trobar un espai per arrelar-se. Pot ser en un replec solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Pot ser on tothom quedi a prop o bé on tothom quedi lluny, però sempre els cal un lloc al món per sentir-se vius. N’hi ha d’altres, en canvi, que són incapaços d’estar-se quiets i la seva llar acaba sent aquest moviment mateix, la fuga constant i quotidiana sense un destí fix.

—Com els taurons, que han de nedar sempre. Que fins i tot dormen mentre neden perquè, si s’aturessin, el seu cos no ho suportaria i es moririen —ens il·lustra en Christophe.

És així. Des dels disset anys, quan va sortir de l’hospici i va entrar a dispesa junt amb en Bundó, en Gabriel va viure sempre amb un parell de maletes sota el llit. La primera, de cartró, l’hi havien regalat les monges com un passaport per al futur. Es podria dir que eren el seu armari principal. Entre totes dues hi encabia els tresors d’infantesa, uns quants quaderns d’escola que s’havia endut de la Casa de la Caritat, algun llibre, fotos de nosaltres, objectes que es quedava de les mudances. Tenia la pretensió que tota la seva vida podia ficar-se en dues maletes i prou. Aquesta lleugeresa combinava molt bé amb els viatges de La Ibèrica, que el feien sentir com un nòmada, i amb l’allotjament sempre provisional de la pensió. Ara em veus, ara no em veus. En Gabriel hauria pogut exemplificar el moviment perpetu, amb un desgast mínim, però llavors un matí de febrer, en sec, es va aturar per no moure’s més durant una bona temporada. Prop de tres mesos d’inèrcia absoluta, calculem, que per a ell devien ser una eternitat. L’instant exacte de la frenada, tan físic, tan newtonià, va produir-se amb un esgarip eixordador, d’aquells que desafien la barrera del so i et sacsegen amb un calfred. La desgràcia va provocar que aquella fos l’última mudança i, si volem ser fidels als nostres mètodes, en aquest capítol hauríem de reconstruir-la sense que ens tremolin el pols ni la veu. No serà fàcil.

Aquest report que acabeu de llegir és el de l’últim viatge que van començar junts en Gabriel, en Bundó i en Petroli. L’última cavalcada del Pegaso. El nostre pare va detallar el repartiment del botí com sempre, sense saber que no n’hi hauria cap altre. Pot ser que l’escrivís una mica cohibit, perquè s’acostaven a la mudança 200 i ja se sap que els números rodons fan respecte, però seria absurd buscar-hi algun senyal premonitori del que havia de passar deu hores més tard a l’autopista, quan la tinta encara era fresca. D’altra banda, després de mirar-nos-ho de tots els angles, els cristòfols estem temptats de creure que els tres amics es dirigien des de feia temps, inconscientment i de mala gana, cap a un punt de no-retorn. És aquella incertesa que ens xucla des del futur i que, per simplificar, en diem el destí. Tots ho fem, no?: quan s’esdevé una desgràcia, ens afanyem a buscar-ne indicis en el passat més proper per entendre-la o fins i tot per justificar-la. És com si així abolíssim l’error, com si se’ns permetés tornar a l’ordre natural de la causa i l’efecte.

A vegades, durant les nostres reunions a l’entresòl del carrer Nàpols, els cristòfols provem de convertir aquests indicis en certeses i ens embranquem en tot d’hipòtesis. Per exemple aquesta: és molt probable que, si els viatges de La Ibérica haguessin continuat, aquell any 1972 en Gabriel hauria fet mans i mànigues per afegir un altre Cristòfol a la llista. Un germanet. Ens avala una qüestió de coherència biogràfica: en Christof va néixer l’octubre de 1965, el juliol de 1967 va arribar en Christopher i en Christophe és del febrer de 1969. La cadència diu que cada vint mesos, més o menys, el pare es deixava seduir per una noia i, al cap dels nou mesos de rigor, aquell intercanvi esporàdic es traduïa en una criatura. No tenim cap dubte, doncs, que tard o d’hora una altra dona europea —una italiana, una holandesa, una suïssa?— hauria cedit als seus encants.

Quan vam visitar en Petroli a Alemanya i li vam comentar la nostra teoria, ell va pensar-hi uns segons i, arrufant el nas, ens la va impugnar dient que en Gabriel mai no havia planejat de tenir fills. Que aquestes coses li passaven i ja està.

—Tingueu present que el vostre pare era un don joan passiu —va dir-nos—. En Bundó sempre havia pagat, per sentir-se com un don joan, i jo em servia de la xerrameca del Tenorio per entabanar les meves espanyoletes melancòliques (els recitava allò d’«A las cabañas bajé…, a los palacios subí…»). El vostre pare, en canvi, es regia pel mínim esforç. En matèria amorosa, simplement, no sabia dir que no. Ah, i tenia una extrema facilitat per fer diana, com confirma la vostra presència en aquest món. En això dels fills, veus?, era tot el contrari d’un don joan.

D’acord, potser no buscava una paternitat europea, però nosaltres els cristòfols estem convençuts que aquell hivern fatídic, amb ganes o sense, el don joan passiu s’hauria deixat pescar una altra vegada.

Vet aquí el panorama d’abans del desastre.

A principis d’octubre de 1971, finalment, amb deu mesos i trenta crisis nervioses de retard, en Bundó va rebre les claus del pis de Via Favència. El primer dissabte lliure, va gastar-se els quatre quartos estalviats per comprar uns quants mobles, els més necessaris. Els hi van entregar i muntar al cap de deu dies —dos transportistes que, als seus ulls de camioner internacional, no passaven de ser uns aprenents— i, aquell mateix vespre, junt amb en Gabriel, van agafar la DKV i van traslladar-hi tots els béns pispats durant els viatges amb La Ibérica. Un cop enllestida la feina, en Bundó va observar les caixes escampades per terra, els mobles encara per distribuir, les bombetes nues, les finestres sense cortines, i de sobte aquest entorn desangelat li va semblar tan familiar i acollidor —vist mil vegades— que va decidir quedar-s’hi a dormir aquella mateixa nit.

—Sense llençols, només amb una manta, sobre el matalàs nou, amb el primer raig de sol com a despertador… —va fabular—. Com aquella vegada a París, te’n recordes? En alguna caixa hi tinc l’estora de benvinguda que em va tocar aquell dia. Serà la primera cosa que posaré, perquè sempre siguis ben rebut a casa meva.

Els rampells d’en Bundó. En Gabriel li va seguir la veta una estona, però va veure’l tan entusiasmat amb el pis que es va estimar més deixar-lo sol. Li va donar les claus de la furgoneta, perquè fos ell qui la portés l’endemà a La Ibérica, i li va dir que se’n tornava cap a la pensió.

—Ja són les vuit tocades —va fer, mirant-se el rellotge—. Si no m’afanyo, arribaré tard a sopar. Ja saps que llavors la Rifà es posa de mal humor.

Tot i la seva flegma, no va poder evitar que allò sonés com una excusa. La situació tampoc no li resultava fàcil. En Gabriel sabia que era llei de vida, i es deia que així estava bé, però per primer cop en trenta anys, d’ençà que eren criatures de bolquers —de seguida és dit—, els dos amics deixarien de viure sota el mateix sostre. Feia temps que, cadascú pel seu compte, s’havien acostumat a les peculiaritats d’aquest món i, com a tothom —tampoc no cal fer-ne un drama—, la vida se’ls havia anat enredant i esmunyint per camins que no s’esperaven. Ells mateixos se’n devien haver burlat, al fons d’alguna nit d’aquelles en què acabes rient per no plorar: «Mira que en som de tabernacles! L’un amb tres dones i tres fills escampats pel món i l’altre que festeja amb una puta. Perdó, amb una cocotte…, amb una cocotte, que queda més fi». Amb aquest historial, doncs, semblava inconcebible que ara, finalment, en Bundó i en Gabriel haguessin d’aprendre a viure pel seu compte —com si els siamesos, un cop separats, no fossin bessons, ni tan sols germans.

Quan es va quedar sol, en Bundó va sortir al balconet que tenia el menjador i va abocar-s’hi per mirar al carrer. Era un sisè pis i a l’acte li va venir una mica de vertigen. Es va agafar fort a la barana. S’havia fet fosc i, a baix, l’asfalt negre, pastat de poc, es confonia amb les ombres de la nit. Els fanals nous escampaven una llum groguenca i clapejaven el carrer. Una part de la vorera encara estava a mig construir. Demà al matí el despertaria la formigonera. Va passar un minut i va sentir la porta de l’edifici que es tancava, després va entreveure la figura d’en Gabriel que marxava carrer avall, cap a buscar l’autobús. Caminava amb passos decidits. Va xiular per dir-li adéu, amb una tonada que tots dos reconeixien des de nens, però l’amic no el devia sentir perquè no es va girar. Per distreure’s, en Bundó va buscar la furgoneta allà on l’havien aparcada, petita com de joguina, i va llançar una escopinada per veure si la tocava. La foscor va engolir el projectil a l’altura del primer pis. Més enllà, a l’horitzó, la constel·lació de llums de Barcelona el va hipnotitzar una bona estona. La Carolina quedaria bocabadada, quan ho veiés. Va agafar fred. Va tornar a entrar al menjador i aleshores, de sobte, com un atac, ara sí, va ser conscient del canvi que ell mateix havia provocat en la seva vida. Feia anys que esperava i temia aquell moment, i no sabia si li agradava o no. Un neguit desconegut li naixia a l’estómac, se li ramificava pertot arreu i el paralitzava. Tot d’una, va semblar que el cos se li feia més pesat i que l’aire es tornava més dens al seu voltant, pressionant-lo, com si la casa necessités fer un motllo seu per reconeixe’l. Encara que no era una sensació dolorosa, hauria donat mitja vida perquè la Carolina fos amb ell. L’hauria abraçada ben fort i, junts, haurien esberlat aquella quietud.

Vet aquí una qüestió espinosa: d’ençà que en Bundó havia començat els tràmits per comprar aquell pis, dos anys enrere, la Carolina feia el ronso per anar a viure a Barcelona. Cada cop que ell la visitava al Papillon i, inevitablement, li parlava d’allò del pis, ella li responia que es moria de ganes d’estar sempre junts, de llevar-se cada matí al seu costat, de perdre de vista els francesos pudents —i en aquest punt en Bundó li demanava que no entrés en detalls, per l’amor de Déu. Alhora, però, es resistia a liquidar aquella etapa de la seva vida d’un dia per l’altre. Si en Bundó la provava de convèncer perquè pugés al Pegaso sense pensar-s’ho i marxessin junts, ella li deia que no n’hi havia prou de tancar la porta i perdre de vista per sempre més el neó rosa d’aquell casalot. No sabia exactament el que volia, però les coses mai no eren tan fàcils.

Potser caldrà recordar que, la tardor del 1971, la Carolina ja tenia 25 anys i en feia sis que es dedicava a l’entregent de carretera. Havia après a conviure dia a dia amb la Muriel, el seu doctor Hyde particular, i se l’estimava com si realment fossin una sola persona. Gràcies al seu alter ego, també, durant aquests anys havia desenvolupat una visió escèptica del món. «Aquí no hi ha bons ni dolents», deia la Muriel en matinades de barra, xampany barat i veu enrogallada, «tots ens rebolquem com porcs en la nostra misèria particular. I ens agrada. No perquè sigui una misèria, sinó perquè és la nostra. No es pot triar: ho admets de bon grat o, si no, val més que et pengis de la biga més alta». Els últims temps, el seu paper al prostíbul havia guanyat una altra categoria. Havien arribat noies tendres i, per tant, treballava menys hores que abans, cosa que mig satisfeia en Bundó. Contra els consells de la madame, ella i dues companyes de feina havien llogat un pis a Saint-Étienne i anaven al Papillon les hores justes. Quan hi havia una estona morta, la Muriel agafava per banda les noies més joves que ella —n’hi havia dues d’espanyoles, ingènues, analfabetes i maquíssimes— i les alliçonava en les arts de la simulació i l’escaqueig amb els clients.

Tot i això, aquesta dinàmica no la feia més feliç. Al contrari. Quan la Carolina de cinquanta anys llargs, esplèndida i reservada, es va trobar amb en Christophe a París, va parlar-li sense embuts d’aquells mesos decisius.

—Ara és molt fàcil de dir, esclar —va fer la Carolina—, però tant de bo hagués marxat amb en Bundó cap a Barcelona a les primeres de canvi. El meu problema va ser la indecisió, com ens passa a totes. No t’ho pots ni imaginar: la rutina d’un bordell et bloqueja i et fa sentir igual que una esguerrada, com si el teu present estigués atrofiat. Ets jove, intentes no pensar i, per justificar-te, cada trenta dies envies diners als pares. En el meu cas, de tant en tant es produïen esclats de lucidesa, sovint just després d’una visita d’en Bundó, i aleshores m’adonava que el meu llast era la Muriel. No me la podia emportar a Barcelona ni enlloc, però tampoc la podia deixar allà tota sola, esperant que es reencarnés en les altres noies. Aquests dubtes em van consumir durant mesos i mesos, com quan no t’atreveixes a fer-te unes anàlisis per por dels resultats, i així fins que ja va ser massa tard. Llavors, poc després de la gran desgràcia (i a causa d’ella), quan la meva vida ja no valia res, i no estic exagerant, un matí clarivident em vaig aixecar del llit sabent exactament el que calia fer. —La Carolina va callar uns segons, com si es repensés el que estava a punt de confessar, i després va continuar en un to més confidencial—. Això no ho he explicat mai a ningú, Christophe. Que no surti d’aquí, és a dir, de tu i si de cas dels teus germans. Va ser a finals d’aquell febrer terrible, un dia entre setmana, a mig matí, en una hora en què sabia del cert que el Papillon estaria tancat i buit. Vaig llevar-me, posant fi a una nit d’insomni (el cap m’anava a mil), vaig vestir-me de Muriel i vaig demanar un taxi per telèfon. En una bossa de viatge vaig ficar-hi la meva roba de Carolina i quatre coses que volia conservar, sobretot regals d’en Bundó. Vaig escriure una nota a les companyes del pis, explicant-los que m’havia sortit una feina especial al Papillon (de tant en tant ens passava) i que ja ens veuríem allà al vespre. Vaig fer-me portar pel taxi fins a la gasolinera que hi havia a mig quilòmetre del bordell i després el vaig fer marxar. Amb una garrafa buida que duia de casa, vaig comprar tres litres de gasolina. Com que els nois de la gasolinera em coneixien, vaig dir-los que era per al cotxe d’un client: m’havia pagat per anar fins allà i portar-li la gasolina. «Vés a saber el que voldrà, aquell malparit! Hi ha cada viciós pel món…!», els vaig comentar. Caminant per la vora de la carretera, tal com havíem fet amb en Bundó la nit que me’n vaig enamorar, vaig arribar al Papillon. No passava cap cotxe, tot estava en silenci i la casa semblava adormida. Hi havia una finestra, a la part del darrere, que donava al magatzem i al recambró on es guardaven les escombraries del bar. La madame sempre deixava aquella finestra entreoberta, perquè s’airegés la barreja perpètua de pudors (tabac, ambientador, desinfectant, suor). Després, al migdia, la tornava a tancar una dona que hi anava a fer neteja, rentar llençols i treure tota la porqueria. No em va costar gens forçar la persiana fent servir un pal vell d’escombra que vaig trobar per allà terra. Vaig ficar-me a dins i vaig pujar al primer pis, on hi havia les habitacions. Vaig escampar la gasolina als llocs on podia cremar millor: les cortines, els llençols, les catifes. Vaig endollar una de les estufes elèctriques perquè, si algú ho investigava, semblés un accident. Vaig gastar la gasolina que quedava per fer un regueró que baixés per les escales i anés fins a la barra, que era de fusta i estava corcada. Després vaig calar foc a la casa. Es va encendre tot amb una virulència bíblica. Em va quedar el temps just per despullar-me completament, de pèl a pèl, i llençar la roba i els objectes de la Muriel a les flames. L’escalfor em cremava la pell, però així i tot era agradable. Vaig saltar de nou per la finestra i allà fora em vaig vestir de Carolina. Vaig marxar camps a través, caminant ajupida i sense mirar enrere, fins al proper poble, i d’allà vaig agafar un autobús cap a París. Quan tot just sortíem, ens van avançar dos cotxes de bombers i una ambulància. A la llunyania es veia la columna de fum. A la tarda, hores després, quan el foc ja havia ensorrat i carbonitzat tota la casa, i només en quedaven les cendres, la policia va certificar que no hi havia víctimes i els bombers van atribuir l’incendi a un curtcircuit. Feia temps que el negoci demanava a crits una reforma. Llesta com era, la madame es va estimar més oblidar-se de mi, cobrar l’assegurança i no embolicar-se en denúncies i investigacions que no li convenien gens. I així, tots contents. Adéu per sempre, Muriel.

Quatre mesos abans de la immolació de la Muriel, el Bundó que provava de passar aquella primera nit a casa seva hauria agraït el caliu de les brases del Papillon. El pis de Via Favència no tenia calefacció i s’estava pelant de fred. A més, per conveniències mentals seves, encobria l’absència de la Carolina tot dient-se que aquella pesantor inesperada no era culpa de la solitud, sinó de la rebuda glacial que li havien ofert les habitacions. Que ingrates! Que no ho veien, que aviat ell i la Carolina les omplirien de vida? Haurien pogut ser més considerades. Empantanegat en aquestes excuses, en Bundó va rebuscar en una de les caixes i en va treure un termòmetre de paret que tenia la forma d’una estrella polar, manllevat qui sap quan i qui sap on. El va deixar a terra, al costat de la finestra, i va observar com baixava la ratlla de mercuri fins que es va quedar quieta. Deu graus! I aquella humitat! Si no vigilava, agafaria una pulmonia. S’hauria de comprar una estufa. Els vidres de les finestres eren prims com el paper de fumar. Va posar-se l’anorac i va picar de peus per entrar en calor. Després va anar fins a l’habitació que havia de ser la de matrimoni i va preparar-se el llit, amb el matalàs a terra i una flassada feta de totes les mantes que tenia i a més a més dues tovalloles de bany. Si tot i així passava fred, dormiria vestit. En acabat va mirar l’hora i es va sorprendre que tot just fossin quarts de deu. El temps no corria en aquell iglú. Va decidir que el millor combustible per al cos seria una copa de conyac, o dues, i va sortir a buscar un bar. Recordava haver-ne vist un tot passant amb la furgoneta, carrer amunt, a la cantonada amb el carrer d’Almansa. Quan va arribar-hi, l’amo netejava la barra amb un drap. No hi havia ningú més. Va picar el vidre de la porta i va fer el gest de beure. Sense immutar-se, l’amo li va fer que sí, que passés.

Una hora més tard, amb el quart Veterano a la copa —l’últim perquè ara sí que era hora de tancar—, en Bundó va adonar-se que en un racó de la barra hi havia un telèfon. Va demanar línia i va trucar a la Carolina. La conferència amb l’estranger li costaria un ull de la cara, però li era igual perquè en el fons sabia que ella no agafaria el telèfon. En aquestes hores li tocava ser al Papillon. Va escoltar el bip de la línia, l’absència, i com que venia de França, en va tenir prou per sentir-se la nòvia més a prop. Després, sense saber per què, va fer una cosa que no li convenia gens: va marcar el número de la pensió. Al quart repic la senyora Rifà va despenjar el telèfon.

—Puc parlar amb en Gabriel Delacruz? —va fer en Bundó.

—Qui el demana?

—Un amic… Bueno, sóc jo, en Bundó.

—Goita’l en Bundó! Que t’has perdut o què? —va fer la mestressa—. Ara li dic que s’hi posi.

Van passar uns segons. A través de l’auricular s’escoltava una gresca de fons, una cridòria inhabitual per a aquella hora de la nit a la pensió. Llavors va recordar que el mecànic alemany, un noi que muntava telers a can Fabra i s’estava a dispesa una temporada, els havia explicat que esperava una criatura, la primera. Feia dies que el veien neguitós i els havia promès que, quan hi hagués novetats, brindarien amb xampany a la salut de la mare i el nen o nena. En Bundó va penjar abans que en Gabriel arribés al telèfon. Després va aconseguir que aquell home del bar li servís un altre conyac, va, l’últim i cap a casa. El necessitava per fer-se passar el fred. La nit a l’iglú seria llarga.

L’endemà, en Bundó va arribar a La Ibérica congestionat, fent ulleres i amb cara de son. En Gabriel li va preguntar per la trucada del vespre anterior, si havia penjat o se li havia tallat la línia o què, si era una broma, però l’amic no es recordava de res. Una boira espessa havia cobert el trajecte del bar al pis. Durant la nit, per sort o per desgràcia, la cremor d’estómac li havia neutralitzat el fred solitari.

Les mudances previstes per a aquell dia els van fer voltar per Barcelona amb la DKV. En Petroli estava de baixa per una ciàtica, mal curada des de feia setmanes, i el va substituir el Tembleque. Durant tota la jornada els dos amics van reviure aquella gràcia seva, que tant els havia divertit i espavilat als primers temps a La Ibérica. A punt de jubilar-se, més despreocupat que mai, el Tembleque repartia floretes a totes les dones amb qui es creuaven, tan si eren joves, velles o maniquís d’aparador; orquestrava el clàxon, els xiulets i els crits per la finestra amb la desimboltura d’un napolità; saludava els guàrdies urbans com si els conegués de tota la vida i li deguessin calés. A l’hora de descarregar, van comprovar que els anys no li havien refinat l’art de ser un cantamanyanes: donava les mateixes excuses que vuit anys enrere. Si per casualitat s’ajupia i carregava algun paquet, la cama dolenta li tremolava amb l’ímpetu de sempre, però és que ara la bona, més desgastada, se n’encomanava. De sobte, tot ell semblava que ballés el twist amunt i avall, come on everybody, com si tingués una molla en lloc d’extremitats. La mudança va ser llarga i avorrida perquè havien d’anar d’oficina a oficina —un gestor amb èxit traslladava el despatx d’Urquinaona a Calvo Sotelo—, però al final, quan ja eren de dalt de la DKV, el Tembleque els va recordar que ell havia sigut el seu mestre en els furts. Amb uns ullets maliciosos i un somriure de punyetero, va treure’s de sota la caçadora una capsa plena de bolígrafs Bic que s’havia emportat, tots per estrenar, i els en va regalar tres a cadascú.

—Para escribir cartas de amor a las novias, chavales. Ya sería hora de que os echárais una parienta.

Gràcies al protagonisme aclaparador del Tembleque, en Bundó va passar aquell dia desapercebut i sense haver de parlar gaire. En Gabriel l’havia notat decaigut i, a l’hora d’acomiadar-se, amb tota la intenció, li va preguntar quin autobús havia d’agafar per pujar des del Poblenou cap a Via Favència.

—No, avui vindré un altre cop a la pensió —va respondre en Bundó—. Tinc tota la setmana pagada i és llàstima perdre-la. A més, a casa hi fot massa fred. Dissabte em compraré una estufa.

Les paraules van tenir un efecte balsàmic per a tots dos. Després de sopar van baixar mitja hora a fer el cafè al Principal. Estaven cruixits, com cada nit, però el retorn a la rutina comuna els alleujava. Drets a la barra mataven l’estona enllaçant comentaris insubstancials, que si el Tembleque es feia vell, que si el Dicen assegurava que el Barça no sé què, que si aviat haurien de comprar loteria de Nadal…, i aleshores, d’improvís, en Bundó va proposar a en Gabriel que anés a viure amb ell al pis de Via Favència.

—Uns quants mesos, eh? Només fins que vingui la Carolina. Ho dic pensant en tu. T’estalviaràs el lloguer de la pensió i canviaràs d’aires.

El nostre pare el va deixar acabar i va respondre-li de seguida que no, sense rumiar-s’ho gens. Ho tenia claríssim. A ca la Rifà s’hi estava molt bé.

—Ho havia de provar —va admetre en Bundó i va tornar a canviar de tema com si res. La processó, però, li devia anar per dins, perquè poc després, quan caminaven de nou cap a la pensió, ara sense dissimular un aire d’urgència, va fer prometre al nostre pare que, com a mínim per Nadal, passarien el dia junts i dinarien a casa seva. Tots tres: ells dos i la Carolina. Compraria un arbre de Nadal i el guarniria i cantarien les cançons que els havien ensenyat les monges, sense vergonya, i després es farien regals.

—Pobre de tu que no m’hi haguessis convidat —va ser la resposta d’en Gabriel.

Quan volem representar-nos el nostre pare en aquell final d’octubre de 1971, la imatge que més ens convenç és la d’un saltimbanqui de circ. Un d’aquells acròbates que juguen a mantenir una colla de plats giravoltant a la punta d’una vara flexible. La seva virtut principal és l’equilibri: saben aguantar una vara al palmell de cada mà, una al front i una altra de recolzada al mentó. Amb una parsimònia que exaspera els espectadors, les mantenen dretes mentre els plats donen voltes, cada cop més a poc a poc; a l’últim instant, quan sembla que la trencadissa serà inevitable, les fan fimbrar de nou, alternativament, i el moviment torna a començar.

En Gabriel havia après a compassar la seva relació amb les tres dones i els tres fills equidistants i, com a bon saltimbanqui, no aparentava gaire trasbals. Esclar que les regles del joc li anaven a favor: tenia el camp base a Barcelona, on feia vida de solter i, gràcies a les mudances de La Ibérica, pujava a visitar les seves famílies de tant en tant. Apareixia un cop cada tres mesos, amb sort una mica més sovint. Si un mes s’esqueia que apareixia dos cops, tot d’una semblava que ja vivia amb nosaltres i el món era meravellós. L’espera entre dues visites costava de suportar, però les nostres mares havien après a no fer-ne un drama. Eren joves, valentes, modernes, emancipades. I ens tenien a nosaltres, els cristòfols. De tota manera, seríem ingenus si penséssim que per al pare aquella dispersió era idíl·lica de debò i no patia gens. Més aviat es tractava d’una situació inevitable, sobrevinguda, tot i que això no l’exculpa de res. Nosaltres mateixos, que érem vailets de sis, quatre, dos anys, ploràvem quan el vèiem marxar o ens retorçàvem d’enyorança durant hores i hores —i ell ho sabia. Amb aquests arguments, les nostres mares provaven de convence’l un cop i un altre perquè no tornés a enfilar-se mai més al maleït Pegaso i es quedés a viure a casa.

No seria cap disbarat imaginar-se que, per algun dèficit d’afecte d’ençà que era petit, aquesta insistència l’animés a no canviar mai. Se sentia estimat. Sempre reconforta saber que hi ha algú que t’espera en algun lloc. Ara bé, com haurien reaccionat elles, si haguessin descobert que en Gabriel feia acrobàcies per trampejar aquelles mateixes il·lusions amb altres dones i altres fills? La Sigrun, la Sarah, la Mireille i la Rita (que va aparèixer més tard però també compta) s’estimen més no aprofundir-hi. Les notícies els han arribat al cap de tants anys, enterrades sota tantes palades de càlculs i sospites i resignació i després indiferència, que els semblen inversemblants, com un d’aquells breus destinats a provocar l’admiració incrèdula dels lectors de diaris. «La cuinera va fer servir per error les cendres del seu avi com a condiment per a una sopa». «Un advocat va guanyar dos-cents plets seguits sense tenir el títol». «Un transportista va mantenir d’amagat, durant dècades, la relació amb quatre dones diferents i quatre fills».

La realitat, no cal dir-ho, era molt més complicada i depassava els límits d’un titular sensacionalista. El pare feia un esforç constant per mantenir aquella mentida a ratlla. Es gastava un dineral trucant-nos un dia fix de la setmana, sempre al vespre, tornant de la feina; sempre amb converses que, per culpa del seu còctel de llengües mal apreses, semblaven el creuament de dues conferències internacionals. Les úniques frases perfectament comprensibles eren les que barrejaven llocs, dies i dates. «I arrive Londres, Saturday twelve in the morning, and go the Monday very early». «Nous serons a Paris le divendredi quinze». Bé, i les més íntimes del comiat també; les mares no les volen revelar, però admeten que sonaven sinceres i carinyoses.

En Gabriel era meticulós i dedicava un dia diferent per a cada família.

—A casa era els dimarts —fa en Christof—, ho recordo perquè sopàvem més d’hora. A partir dels tres anys, més o menys, la mare em va ensenyar que havia de dir el meu nom, «Christof», i em deixava despenjar el telèfon. Jo sentia la veu del pare, que reia, i emmudia de vergonya.

—Doncs a nosaltres ens trucava els dijous —diu en Chris.

—Dimecres. Sempre els dimecres.

No sabem si el pare s’apuntava les coses o és que tenia molta memòria, perquè ningú no recorda cap relliscada. La Sigrun no va sentir-se anomenar mai Mireille, per exemple, ni la Rita es va convertir en Sarah. París no va ser Londres, ni en Christof, en Christophe —i això que només li anava d’una lletra i l’entonació. Pel que diuen les mares, el seu subconscient era igualment ordenat: sabia on dormia sempre i ni tan sols en somnis, als diversos llits de matrimoni, s’havia delatat mai pronunciant el nom d’una de les dones que no tocava.

Tota aquesta discreció va estar a punt d’esquerdar-se, precisament, per culpa del sopar de Nadal a can Bundó. Va ser el primer indici que algun d’aquells plats del saltimbanqui podia anar per terra i, trencat un, trencats tots. Durant els anys de concubinatge amb la Sigrun, la Sarah i la Mireille, en Gabriel havia aconseguit que la seva vida a Barcelona quedés discretament a l’ombra. Es pot dir que ell, amb l’ajut d’en Bundó i en Petroli, mai no els havia amagat res, però que tampoc no els ho havia explicat tot. Les havia entendrit rememorant la seva infància d’orfe. No escatimava detalls a l’hora de parlar-los de la feina a La Ibérica: com hi havia entrat, com els maltractava l’amo, com se’n revenjaven robant a les mudances. En aparença, el pare tampoc no les excloïa de la seva vida quotidiana. Totes sabien que vivia en una casa de dispeses al centre de la ciutat, junt amb en Bundó. Els havia donat el telèfon, però amb la consigna que només podien trucar-li si hi havia una emergència. Els havia fet un retrat precís de la senyora Rifà, afegint-li només uns quants anys i uns quants quilos, i fins i tot les havia fet riure amb la història dels animals dissecats. Els parlava dels altres dispesers, sempre tocats d’un aire estantís. A canvi d’aquestes minúcies, en Gabriel havia pogut dissimular el seu present amb tot de vaguetats i generalitzacions. Al rerefons de les seves paraules, Barcelona apareixia com una ciutat sòrdida, avorrida, inhòspita. Els carrers estaven mal il·luminats, els pobres vivien en barraques, el mar era brut i quedava lluny, l’hampa plomava els escassos turistes que s’hi aventuraven. «Spain is different!», els deia amb una sornegueria que elles no podien detectar. Jonquera enllà, en Gabriel es tornava un antifranquista més actiu i criticava el dictador amb una vehemència poc natural, però molt efectiva.

De mica en mica, doncs, per acumulació, les nostres mares es van fer una idea de Barcelona com un infern on mai no posarien els peus. Sota aquest prisma, la vida de dispesa d’en Gabriel només podia considerar-se un trànsit, un lloc de pas cap al futur. El problema va ser que el futur, concretament el futur francès, es va cansar d’esperar. Un matí de desembre la Mireille es va decidir a comprar un bitllet d’autocar amb destinació Barcelona. Eren d’una línia especial, pensada per als treballadors espanyols que volien passar el Nadal en família, i els autocars sortien el dimarts 21 a mitja tarda. La Mireille va preferir deixar en Christophe amb la Justine, que ara vivia aparellada amb un dels antics companys de la comuna. Tots dos l’havien bressolat de nadó i sabien com tractar-lo.

—Tenia dos anys i deu mesos. Em feien ballar les cançons psicodèliques de Pink Floyd i a la nit, com que estava hiperexcitat, em donaven te de cascall amb llet per fer-me adormir —vol recordar el protagonista.

Després d’una pila d’hores a la carretera, que li van fer comprendre millor el sacrifici d’en Gabriel amb les mudances, la Mireille va arribar a la parada de la plaça Universitat el dimecres a la una de la tarda. Com que eren dates difícils, de moltes reunions familiars, només havia trobat bitllet de tornada per al dissabte a la nit. Tres dies i mig li semblaven una misèria, però pitjor hauria sigut no veure gens en Gabriel, i esperava que la visita per sorpresa fos el millor regal de Nadal. També esperava —però això només s’ho deia a si mateixa— que finalment, amb aquell impuls arrauxat, provocat per una mena de fe amorosa, sabria convèncer el seu home que estaven fets l’un per a l’altre i que el seu lloc era a París.

Quan va trepitjar els carrers de Barcelona, una ullada de sol la va fer estremir de dalt a baix, batejant-la d’un optimisme desconegut. Feia mesos que a París no veien un sol com aquell. Havia plogut la nit abans i, tot i que la temperatura era freda, la llum rossolava sobre les llambordes humides i els edificis espurnejaven amb una lluïssor daurada. Va pujar en un dels taxis que feien cua a la plaça i va dir una adreça al conductor. Almogávares, 135. Se sabia aquell nom impronunciable de memòria, de llegir-lo tants cops al remolc del Pegaso. Com que es va adonar que era estrangera, el taxista va fer-li una visita panoràmica de la ciutat: va enfilar per la Gran Via, va girar per la Via Laietana i va baixar fins a correus, d’allà se’n va anar cap a la Ciutadella. Durant tot el trajecte, la Mireille no es va perdre detall de la gent que passejava. Es fixava en les façanes sutjoses de les cases, els aparadors entelats de les botigues i dels bars, els fanals on brillava un estel amb cua, de tons daurats, que a la nit es devia il·luminar. A la cruïlla amb l’avinguda de la Catedral, un guàrdia urbà amb uniforme de gala ordenava el trànsit des de dalt d’una trona. La Mireille va quedar meravellada de la quantitat de regals que hi havia al seu voltant, al peu del carrer. El taxista se’n va adonar i va somriure, pres d’una mena d’orgull per la seva ciutat. De fons, els acompanyava un estrany programa de ràdio que a la Mireille li va semblar màgic: uns nens cantaven sense parar tot de números amb una sonsònia de pregària. Quan passaven pel costat de la Ciutadella, va deixar-se encantar per la cadència de les reixes del parc i els arbres despullats al darrere. Uns quants carrers enllà, on el Poblenou es compactava en un seguit de fàbriques i magatzems, van avançar un carro tirat per un matxo i carregat de cols, enciams i sacs de patates. Van aturar-se davant La Ibérica que eren quarts de dues. Tot i la propina generosa que va donar al taxista, la Mireille va trobar el trajecte increïblement barat.

En aquella hora, el senyor Casellas alliçonava els seus operaris al garatge. Com cada any, el dia 22 de desembre, reunia tota la plantilla i oficiava la cerimònia de la paga extra de Nadal. Mentre ell es quedava al despatx, escoltant per ràdio el sorteig de la loteria de Nadal, els transportistes dedicaven el matí a netejar el local, rentar els camions i furgonetes i decorar-ne els capots amb unes branquetes de boix grèvol i quatre cintes brillants. Després els disposaven en semicercle, com en una fira de mostres, i al mig hi muntaven un Naixement de figures gegants (sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús). Quan l’escenari quedava a punt, el senyor Casellas els convocava a tots amb un toc de clàxon i es posava al costat del pessebre acompanyat de la seva secretària titulada, la Rebeca, i d’un capellà que li enviava la seva germana des de la Casa de la Caritat. La cosa anava així. Amb el seu castellà de la Bonanova, el senyor Casellas primer els arengava sobre les virtuts de la feina diària, de l’esperit de superació, i els recordava que el Nadal era temps de recolliment, de reunió amb la família, de pensar en Déu Nostre Senyor. El capellà assentia seriós i després prenia la paraula per conduir un avemaria, que resaven tots junts en veu alta, i recordar-los un cop més que aquells dies eren festes de guardar. Se’ls esperava a missa. Finalment, amb l’ajut de la Rebeca, el senyor Casellas cridava els treballadors un per un, els felicitava les festes i els feia entrega del sobre de les estrenes i el lot de Nadal. A cada treballador li dirigia uns mots paternalistes.

La Mireille va assistir a la pantomima d’incògnit, des de l’entrada del garatge i mesurant la repulsió que li feia aquell home de galtes molsudes, sens dubte el feixista Casellas. Al final, el capellà i l’amo es van posar a cantar la nadala d’El Tamborilero, que cada any significava el punt final de l’acte, i els treballadors els van acompanyar tímidament. Quan el «ro-po-pom-pom» ja s’esllanguia, la Mireille va fer unes passes i es va endinsar en la mitja claror del local. En Gabriel va ser el primer a veure-la, retallada en el contrallum, amb la bossa a terra, i la va reconèixer al moment. Es va separar del grup i s’hi va acostar, sense dissimular el desconcert però alhora sense ofuscar-se. Feia anys que s’havia mentalitzat per superar aquell imprevist, si un dia es produïa. Va abraçar-la i li va fer un petó. De fons es van escoltar crits i xiulets dels col·legues, i entremig la veu d’en Bundó que cridava:

—Oh la là!

—Caramba, Delacruz, se lo tenía muy callado —va dir el senyor Casellas mentre se’ls acostava. Va allargar una mà tova i de dits botits a la Mireille—. ¿Y a quién debemos el honor?

En Gabriel va fer les presentacions. L’amo es va estarrufar com un paó davant la noia, però, tan bon punt va sentir el nom francès i la procedència, va corrugar les celles. Va ser un gest instintiu i curt, com si en una dècima de segon hagués intuït l’origen de tots els destrets de La Ibérica quan sortien a l’estranger. Els paquets perduts, els retards, les excuses, les queixes dels clients. L’actitud de la Mireille, distant i gens servil, tampoc no hi va ajudar. Va passar un àngel funest. L’esclat d’un tap de xampany que volava va interrompre aquell silenci. Imbuït de nou de l’esperit nadalenc, el senyor Casellas va córrer a buscar-se una copa per fer el brindis i va convidar la Mireille a celebrar el Nadal amb ells, la gran família de La Ibérica. Més endavant, va apuntar-se mentalment, passat festes, interrogaria en Bundó —que era el més feble dels tres amics— sobre la novieta francesa d’en Delacruz.

Quan els va deixar sols, la Mireille es va girar cap al Gabriel i a cau d’orella, amb una veu que li feia pessigolles, li va preguntar:

—El teu amo no ho sap, oi, que en Christophe existeix?

—Estàs boja? —va respondre-li en Gabriel—. Si descobrís que tu i jo, sense estar casats, tenim un fill junts, em faria excomunicar aquí mateix per aquest cony de capellà. Fins i tot seria capaç de fer-me fora de la feina.

—Doncs així potser hauria d’haver-me presentat amb el nen i muntar una escena —va deixar anar la Mireille enjogassada.

—O potser la solució és que tu i jo ens casem un dia d’aquests —va sentenciar ell.

Era una rèplica arriscada, una fugida endavant, i la Mireille va reaccionar-hi esclafint a riure. Ha! Casar-se! Ni en el pitjor dels malsons es deixaria temptar per aquesta institució masclista, burgesa i caduca que és el matrimoni. Un dia viurien junts, a París, a Barcelona, on fos, i sense passar comptes amb ningú. Amb el compromís de tots dos n’hi hauria prou, no li semblava? Va encendre’s un Gauloises per fer alguna cosa amb les mans. En Gabriel va exclamar un sí retràctil, sense ganes de ficar-hi cullerada, i no se’n va parlar més.

Avui dia, la Mireille sospira i recorda que en aquell moment, molt en el fons, es va sentir afalagada per la proposta, com si en Gabriel l’hagués sorprès entrant per la porta de darrere dels sentiments. Temps després, però, quan ja era un altre cop a París, sola amb en Christophe, se li va anar imposant una nova sensació: «No sabria explicar-ho. Era aquella recança inconcreta de quan intueixes que algú t’ha ensarronat però no hi ha manera de demostrar-ho».

Més enllà d’aquell estirabot inicial, l’estada de la Mireille a Barcelona va transcórrer de manera pacífica. Aquella mateixa tarda, en Gabriel la va portar a la pensió i li va presentar la senyora Rifà. Al principi, la mestressa va comportar-se amb tanta gravetat i discreció que ratllava l’ofensa —o potser eren gelos?—, però de mica en mica es va anar amorosint. Parlava un francès més que correcte, que de petita havia après i practicat a les claretianes de Vic, i la Mireille va saber-lo elogiar a la tercera frase. La senyora Rifà va baixar la guàrdia i aviat van congeniar. Conversaven saltant d’una cosa a l’altra, d’Edith Piaf a Gràcia de Mònaco, de la Torre Eiffel a la llebre à la royale. La senyora Rifà li va fer la visita guiada del pis mentre li explicava, retocada amb escarni, la història del senyor de Logronyo i els animals dissecats. La Mireille reia amb complicitat, com només les franceses saben riure’s dels desamors dels altres i no quedar malament. Es va encaterinar del colibrí de plomes tornassolades, que en quinze anys no s’havia mogut de la vitrina del menjador, i la dispesera li va confessar que també era el seu animal preferit. Un moment que la noia va demanar per anar al lavabo, la senyora Rifà va abaixar la veu i va felicitar en Gabriel. Li agradava, aquella mossa, se li veia caràcter. «Fa per casa», hauria dit si hagués sigut la seva mare. Per tot plegat, i en virtut dels anys que feia que en Gabriel s’estava a dispesa, la mestressa va fer una excepció i la va deixar quedar a dormir. Seria la primera dona en dues dècades que, a banda de la mateixa Natàlia Rifà, pernoctaria a la pensió.

Cap al tard, quan ja fosquejava, en Gabriel va ensenyar el barri a la Mireille. Primer van acostar-se a la Casa de la Caritat i van vorejar-ne les parets altes i de carreus ennegrits. La majoria de fanals estaven fosos, o trencats, i l’edifici s’alçava amb aquell aire tètric, de presó medieval, que més d’un cop havia provocat malsons en el nen Gabriel (la Mireille el va abraçar). Després, seguint pel carrer Elisabets, van arribar a les Rambles. Havien penjat unes rastelleres de llumets de colors de banda a banda del carrer i, vistos des de Canaletes, refulgien en la distància i feien l’efecte d’un envelat inacabable, ple de gom a gom. Van ficar-s’hi decidits a creuar-lo fins al final. Una gernació pujava Rambla amunt, carregada de bosses i paquets, i els va semblar que nedaven contracorrent. Més avall, a l’altura del Liceu, el sentit de la marxa va canviar i de cop tothom baixava, com ells, cap a Colom. En alguns trams els acomboiava una agitació de xaranga. Mentrestant, la Mireille absorbia cada particularitat d’aquell descens: els plafons pintats de les pel·lícules de Can Pistoles; els crits dels cirabotes —¡limpia!— barrejats amb l’escàndol pintoresc del xèrif de la Rambla, que en aquella hora ja anava cuit; els quioscos de diaris, els ocells piulant a les gàbies, les venedores de flors… Van aturar-se al Moka per beure-hi una cervesa a la memòria dels revolucionaris —feia poc, la Mireille havia llegit Orwell. Passejaven agafats de la mà i per primer cop a la vida en Gabriel va experimentar una calma interior. De sobte, la companyia de la seva nòvia francesa li feia sentir que aquell paisatge no li era del tot aliè. Li agradava ensenyar-lo com una cosa pròpia. Quan van ser al final de les Rambles, es van ficar per Escudellers i van anar a sopar a Los Caracoles. A la porta del restaurant, la Mireille va quedar admirada d’aquella formació de pollastres a l’ast i va acostar-s’hi fent el gest d’escalfar-se les mans. Un cambrer molt simpàtic, amb els cabells lluents i la pitrera del davantal clapejada de taques, els va prendre a tots dos per turistes francesos —en Gabriel no el va voler desmentir— i va convidar la Mireille a triar el pollastre que li agradés més. Tot seguit, amb un ferro roent, va marcar-ne una cuixa perquè el reconeguessin quan arribés a taula.

L’endemà dijous i el divendres, vigília de Nadal, La Ibérica tancava per vacances. Eren dies de fer balanç a les empreses, d’ajustar l’any, i la gent no s’aventurava a fer mudances. La Mireille i en Gabriel van repartir les hores de sol entre la cambra del falcó i els passejos per Barcelona. La Mireille, que no hi ha volgut tornar mai més des d’aleshores, té un record borrós del que va veure aquells dos dies. Massa novetats. Diria que van aturar-se en un mercat, però no sap si era la Boqueria o el de Sant Antoni. Diria que van pujar una muntanya (Montjuïc?, el Parc Güell?). Diria que, en passar per una plaça amb palmeres, van entrar a fer el vermut en un bar (el Glaciar?, l’Ambos Mundos?) i després —això sí que ho recorda— van caminar fins al zoològic perquè en Gabriel li volia ensenyar un goril·la de pèl blanc, bufó com un peluix gegant. També recorda que la va portar a una fira de Nadal al carrer i, com que es devien sentir culpables, van comprar regals per a en Christophe.

El dijous al vespre van aprofitar-ho per fer un encàrrec. Mesos enrere, la Justine, la millor amiga de la Mireille, havia conegut un noi de Barcelona a la universitat. Passava una temporada a París, era despert, pelut, lector afamat de Lukács i els estructuralistes, molt dialèctic, i dubtava si dedicar-se al cinema o a la crítica literària. La Justine havia coincidit amb ell en unes jornades de debat sobre les divergències entre marxisme i maoisme. El noi, poc orgànic i més aviat fanfarró, havia discrepat d’una opinió que ella havia defensat amb contundència. A la sortida, la Justine li havia volgut matisar alguna idea i la discussió havia continuat en un bar. Al capdavall de la nit, com que no hi havia manera que es posessin d’acord, havien traslladat la discussió intel·lectual al terreny del que en deien la praxi, és a dir, sota els llençols, en una habitació que ell tenia llogada. Dos dies més tard, el noi havia hagut de tornar a casa sobtadament, per qüestions familiars, i la Justine frisava per saber què se n’havia fet. A canvi de cuidar-li en Christophe per Nadal, doncs, havia demanat a la Mireille si podia portar uns llibres al diletant de Barcelona i fer el xafarder.

Encara ara, trenta anys després, la Mireille s’exaspera quan recorda aquella visita.

—La Justine em va escriure l’adreça en un paper. El noi li havia dit que, si mai visitava Barcelona, el trobaria en aquell bar cada vespre abans de sopar. —Els cristòfols hem fet les nostres indagacions i hem sabut que el bar es deia Bocaccio—. En Gabriel havia llegit aquell nom en algun diari, en cròniques de societat. Era a la zona alta, lluny del món normal, i no podia imaginar-se que s’hi reunissin estudiants. Només d’entrar al local (diverses cares, aquí i allà, ens van seguir amb la mirada), vam comprendre la situació: era un bar de nens pijos, de fills de papà! Alguns fins i tot havien assolit la categoria de papàs de fills de papà. A París també en teníem d’aquests: joves perpetus de casa bona que jugaven a la contracultura i a l’hora de la veritat es casaven per l’Església. Aquell vespre, els plançons dels senyors de Barcelona es repartien entre la barra llarga i els sofàs de vellut vermell. Vistos de lluny tots s’assemblaven, com variacions de George Peppard i Audrey Hepburn a Esmorzar a Tiffany’s. Vam demanar a un cambrer per l’amic de la Justine. Amb un cop de cap ens va indicar un extrem del local. El nostre objectiu estava assegut entre un grup de nois i noies i dominava la conversa. S’ha de dir que tots plegats, i especialment l’amic de la Justine, irradiaven un optimisme natural, hauríeu dit que involuntari. Els resultava extremament fàcil ignorar que vivien sota una dictadura. Potser per això anaven tots vestits com d’uniforme: elles amb túniques vagament orientals, vestits fluixos i minifaldilles, i ells amb texans Lois, jerseis de llana shetland, camisa britànica i, en algun cas, una corbata de punt. Reien per qualsevol cosa, amb unes rialles satisfetes, i es bevien els gintònics amb una set de desert. Dues de les noies fumaven cigarrets extrallargs. En Gabriel va preferir quedar-se a la barra fent una cervesa. Jo em vaig acostar al grup i tots van callar. Vaig pronunciar el nom del noi i li vaig entregar el paquet de llibres. «De part de la Justine de París», vaig dir-li. Ell va lligar caps i em va donar les gràcies. Una de les noies que seia al seu costat va fer cara d’avorrida. El noi va obrir el paquet i, sense prestar-los gaire atenció, va passar els tres llibres als seus amics. Va llegir la nota que hi havia dins el paquet. «Ah, així que tu ets la famosa Mireille!», va fer, «la Justine em va parlar molt de tu…, i aquell d’allà deu ser el teu camioner de Barcelona. Digues-li que s’acosti, va, deixeu-me convidar-vos». Vaig anar a buscar en Gabriel. Ens van fer lloc i vam seure amb ells una estona. Tot i que jo era l’única estrangera, van passar-se al francès amb molt de gust. Ens miraven encuriosits i ens feien preguntes, després algú les traduïa al castellà per a en Gabriel. Ell no deia ni piu. La conversa va ser una desfilada de banalitats. S’esforçaven per ser brillants, cosmopolites, però parlaven un francès afectat i sonaven pedants i gomosos. Feia poc havien estat a Nova York i a cada moment citaven Andy Warhol. Em van explicar, sense cap mena de pudor, que a Barcelona els coneixien com la gauche divine. Així, en francès. Imagina’t. Vaig preguntar-los per la situació política, per les últimes revoltes d’estudiants. Un d’ells va alçar el got i, molt seriosament, va brindar per uns companys de l’Assemblea de Catalunya, però no se’ls veia gaire convençuts. Els altres el van imitar d’esma. Aquell dring conjunt dels glaçons em va donar la clau: vivien instal·lats en una ficció, es pensaven que el seu Bocaccio era el Flore, el Deux Magots, el punt de trobada de l’esquerra més intel·lectual. És ben bé que cada classe social té els seus sistemes per evadir-se. Allò em va fer venir ganes de provocar-los una mica i preguntar-los per les seves famílies, a què es dedicaven i si Franco les havia fet patir gaire, però aleshores algú va tallar-me per proposar un sopar en un altre dels seus temples. Un restaurant de moda on feien omelettes, ja em diràs. El Gabriel i jo vam aprofitar-ho per acomiadar-nos i els vam deixar amb la seva comèdia. Eren seductors i aviat trobarien algú altre disposat a fer-los la gara-gara. Ens vam desitjar tots unes bones festes i segur que al cap de dos minuts ja ens havien oblidat.

—Lucy in the Sky with Diamonds… —canta en Chris. La seva interrupció té un sentit. És la seva manera insidiosa de recordar-nos que cal explicar encara un últim detall d’aquella tarda. I és que quan en Gabriel i la Mireille encara eren a la porta del Bocaccio, acompanyats per l’amic de la Justine, una noia se’ls va acostar per darrere i va tustar l’espatlla d’en Gabriel.

—Ei, què hi fas tu aquí? —va dir-li—. Que no em coneixes?

En Gabriel va haver de rescatar del fons de la memòria aquella cara prima i angulosa, amb els cabells curts i rossos. Va retrocedir sis anys enrere, va pujar de nou al ferri que els portava cap a Anglaterra i aleshores va repescar la figura escàpola d’una amazona nua dalt d’un cavall. Sí, era l’Anna Miralpeix. Va resultar que l’Anna era cosina de l’amic de la Justine. Tot quedava en família.

—Què va ser al final, nen o nena? —va preguntar-li en Gabriel.

—Una nena. Es diu Llúcia, però li diem Lucy. Ara té cinc anys i es la més maca del món. Una mica rebel i mogudeta, això sí.

—Es deu assemblar a la mare. Li agrada el mar?

—Li agraden més els animals. Sobretot els cavalls —va picar-li l’ullet.

La visita a l’esquerra divina de Barcelona va quedar neutralitzada —com un antídot— l’endemà mateix amb el sopar de Nadal a casa d’en Bundó. O potser, ni que sigui per primera i última vegada, hauríem de dir de la Carolina i en Bundó. Si els dos amics haguessin estat sols, haurien celebrat el Nadal com sempre —amb un dinar el 25, a la catalana—, però la presència de les dues noies va fer-lo traslladar a la vigília. La Carolina també havia arribat el dia abans, a mitja tarda, en cotxe de línia, i amb poques hores ja havia pres possessió del pis. Quan hi va entrar, en Gabriel no s’ho creia. Res a veure amb aquell lloc desolador que havia abandonat el primer vespre, a punt de deprimir-se. N’hi havia hagut prou amb quatre retocs i una mica de bon gust per fer-lo més acollidor. En Bundó, esclar, exultava. La Carolina va sortir a saludar-los des de la cuina, encara amb el davantal posat, com si ho hagués fet tota la vida. L’olor del gall dindi amb castanyes, daurant-se al forn, es repartia per la casa i la perfumava d’una calidesa domèstica que tots quatre —per motius diferents— identificaven amb una idea de la felicitat. Com que els era desconeguda, i la nostàlgia de nadals anteriors no els oprimia, aquella nit els va unir amb una puresa única. Tan irrepetible que ja no la tornarien a sentir mai més. Si haguessin cregut en algun déu, haurien sigut l’essència mateixa del Nadal.

Aquesta mena d’energia els va esperonar tota la nit. Encara que s’acabaven de conèixer, la Carolina i la Mireille s’havien avingut de seguida. Totes dues vestien minijupe i botes altes. Fumaven la mateixa marca de cigarrets. Havien crescut a batzegades. Entre elles parlaven en francès i, si en Bundó i en Gabriel es queixaven que no les entenien, imitaven el posat altiu de dues expatriades riques i se’n burlaven, tractant los amb una indiferència exagerada. Per sota d’aquests jocs, però, si l’amistat es tensava era gràcies als secrets dels dos amics: en Bundó mai no havia explicat a la Carolina que en Gabriel tenia dues dones i dos fills més a Anglaterra i Alemanya.

A l’hora de les postres, quan el gall dindi ja era història, van menjar torrons i van brindar amb un xampany francès que els dos transportistes havien rampinyat en un viatge recent. Dies abans, havien acordat que comprarien un regal per a cadascú. Mentre els obrien, la Carolina i la Mireille van fer broma que no acceptarien res que provingués d’una mudança. Per Nadal no seria ètic, avisaven. Després en Bundó, que era el que havia begut més tota la nit, va començar a cantar nadales, inventant-se la lletra si no la sabia, i la Carolina i en Gabriel li seguien el joc. La Mireille va provar de recordar-ne alguna en francès, de quan era petita, i la Carolina també s’hi va afegir. Havien apagat els llums i cantaven a la claror fràgil d’unes espelmes i les pampallugues de discoteca de l’arbre de Nadal. En Bundó estava tan animal que, a falta de simbomba, va agafar una ampolla d’anís i la rascava amb un ganivet per marcar el ritme. Les dues noies van esclatar a riure, un atac incontenible fins a les llàgrimes, i en Bundó va respondre-hi fent encara més el pallasso. Ballava sense control per tota la sala, suat i amb la camisa per fora, rascant l’ampolla d’anís. Era la viva imatge de la satisfacció, la victòria del present.

En Gabriel, més contingut, reia de veure’l fer el mico. Temps després, quan fos inevitable, de tots els bundós que havia conegut, recordaria precisament aquell de la nit de Nadal. Cada dia de cada dia, perquè l’única manera de suportar el dolor era exagerant la felicitat del passat.

Ens hem entretingut massa, oi? Els cristòfols s’entretenen massa. Quina novetat. Fa estona que retardem l’últim viatge del Pegaso, com si el fet de no parlar-ne pogués canviar el curs de la història, però ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. A hores d’ara, estem tan entrenats que podríem reconstruir en temps real —escala 1:1— tot el que va passar entre la nit de Nadal i aquell 14 de febrer, trist dia de Sant Valentí. Però això no ens convé. Si volem avançar en la recerca del nostre pare, hem de reviure aquell mal tràngol d’una punyetera vegada. Hem de traçar dreceres per fer via. Per exemple: tot i que la nit de Nadal es van fer molt amigues, la Mireille i la Carolina no s’han tornat a veure mai més.

L’endemà, en Gabriel i la Mireille van mandrejar tot el matí a la cambra del falcó. S’havien despertat amb una ressaca inhumana i cada paraula que pronunciaven els redoblava dins la closca com un timbal, «ro-po-pom-pom». Amb aquesta migranya alcohòlica, van imposar-se la foscor i el silenci, i no van parlar més del seu futur. Si haguessin sabut que aquelles eren les últimes hores que estarien junts, per sempre més, com a parella, segur que haurien aprofitat millor el temps.

A mitja tarda, quan va sentir que es llevaven, la senyora Rifà els va escalfar un plat de la sopa de galets i pilotilles que li havia sobrat de dinar. El brou era substanciós i els va revifar una mica, ni que fos per comprendre que al cap d’un parell d’hores, a les vuit, l’autocar ja sortia cap a París. Quan la Mireille feia l’equipatge, la senyora Rifà va picar a la porta de l’habitació i li va regalar el colibrí dissecat. Havia tret la pols de les plomes tornassolades i aquells colors vius i canviants li animarien el comiat i el viatge de tornada.

—Cuida-me’l —li va dir en francès la mestressa—. Ah, i torna un altre dia a buscar en Gabriel. Jo me l’estimo molt, però si continua vivint gaire temps en aquesta casa, corre el perill de convertir-se en una bèstia dissecada com les altres.

Avui dia, com a mínim, el colibrí encara és a casa de la Mireille a París. Pel que fa al nostre pare, veus?, no sabem com va reaccionar davant l’absència d’ella. Per primer cop tastava la mateixa medecina que havia donat tants cops a les nostres mares. Per primer cop era ell qui feia adéu i es quedava quiet, qui tornava a casa i s’enfrontava a la solitud. Els cristòfols intuïm que aquella novetat li devia resultar incòmoda. A més, per si calia subratllar-la, els dies següents van portar una altra situació emprenyadora. La Carolina s’havia quedat a Barcelona una setmana sencera, fins per Cap d’Any, i el primer de gener havia tornat a França. La Muriel la requeria al Papillon. Tot i que ho havien acordat des del principi, i ella li assegurava que un dia no gaire llunyà viurien junts a Barcelona, en Bundó s’havia agafat molt malament la seva marxa. De sobte, el compromís que la Carolina havia mostrat ja no significava res. La por que ella es desdís el desmoralitzava i, de retop, se li despertaven els gelos per tots aquells gavatxos que pagaven pels seus favors. Es posava malalt.

—Si ni tan sols ha deixat un raspall de dents! —cridava en Bundó quan en Gabriel mirava de treure ferro a les seves manies.

La primera setmana a La Ibérica, passat festes, encara va agreujar més el seu fatalisme. En Bundó estava convençut que l’única alternativa era visitar la Carolina al Papillon, però aquells dies no estava prevista cap mudança a l’estranger i van haver de fer sortides a ciutat i alguna per Espanya. Cada dia que passava sense veure-la en persona, en Bundó pressentia que la Carolina s’allunyava d’ell. Desesperat, li telefonava als vespres, però només d’escoltar la seva veu ell es bloquejava i penjava l’auricular. A partir de la tercera trucada, la noia havia començat a insultar el putain de connard que la molestava. Enmig d’aquesta follia esgotadora, en Bundó va albirar una solució feta a mida. La Carolina necessitava un incentiu per venir a Barcelona. Li feia pànic sentir-se sola i avorrir-se. Si la Mireille també fos aquí, com que eren amigues, li seria més fàcil adaptar-se. Per tant, la Mireille també havia de viure a Barcelona. A partir d’aleshores, en Bundó va iniciar una campanya per combatre la dispersió amorosa del nostre pare i convence’l que havia de centrar-se a fer feliç la Mireille. A Barcelona. De cop va saltar-se la discreció mútua de tota una vida i l’atacava per tots els flancs. Li deia que havia de triar una dona —la Mireille— i oblidar-se de les altres, que aquelles barreges no li convenien. L’empenyia a marxar de la casa de dispeses —que no se n’adonava?, la Rifà li tirava els trastos, el volia segrestar— i comprar-se un pis a la Via Favència, com ell. «Tothom necessita una família, Gabriel, però una i prou, no fotem». «No et deus pas voler morir tot sol…». Tossut com era, en Bundó aprofitava qualsevol excusa per assetjar en Gabriel. Quan viatjaven amb el camió, quan descarregaven junts un armari pesadíssim, quan sopaven després d’una jornada esgotadora. No li importava que en Petroli presenciés aquestes arengues, al contrari, era un amic i fins i tot buscava la seva aliança. Oi, Petroli? Oi que sí, Petroli? Hi estàs d’acord, Petroli?

—En Bundó, pobret, va perdre la xaveta una temporada —recordava en Petroli quan el vam visitar a Alemanya—. Feia basarda, veure’l obsessionat d’aquella manera. Li havia canviat l’humor. No menjava, cosa increïble en ell, i gairebé era pitjor quan es quedava en silenci. Es tancava en si mateix, esprement-se el cervell, i ens feia pànic que conduís el Pegaso en aquell estat. Aleshores no s’hi donava importància, però ara, avui dia, els psicòlegs li haurien diagnosticat una depressió de cavall.

En Gabriel coneixia en Bundó com si fos el seu germà —era el seu germà, què carai, el nostre oncle— i els primers dies el va aguantar amb molta paciència. Ja li passarà, es deia, és una febrada de les seves. A finals de gener van fer el primer trasllat internacional de 1972 (Barcelona-Ginebra, mudança núm. 198) i en Bundó per fi va poder trobar-se amb la Carolina. Però les dues hores de visita al Papillon no van resoldre res. Al contrari. La Carolina va acollir en Bundó amb la tendresa i la devoció de sempre —l’havia enyorat tant, aquelles tres setmanes!—, però ell estava massa capficat per adonar-se’n, massa encegat a voler-la convèncer, i ella va acabar protegint-se amb els dubtes i evasives habituals. En Bundó va pujar de nou al Pegaso amb la sensació d’haver fet un pas enrere. El món s’ensorrava. L’endemà estava tan decaigut que no va tenir forces ni per anar a treballar. Com que encara no li havien instal·lat el telèfon a casa, no podien localitzar-lo. A mig matí, va baixar amb autobús a la pensió i va demanar a la senyora Rifà si li quedava alguna habitació lliure. Volia oblidar-se del pis de Via Favència i ser més a prop d’en Gabriel. Amb molt bon criteri, la senyora Rifà li va fer una til·la i va mentir-li dient que no quedava res. Tot seguit va enviar-lo de nou a casa, fent-li prometre que es distrauria i a la tarda aniria a treballar. Quan va ser un altre cop a Via Favència, amb la intenció de ficar-se al llit i quedar-s’hi fins que la Carolina el vingués a rescatar, en Gabriel i en Petroli l’esperaven davant del portal. Se’l van endur a fer una mudança —el senyor Casellas treia foc pels queixals— i aquella nit, per por que fes algun disbarat, en Gabriel es va quedar a dormir amb ell. Quatre setmanes sense la Carolina, va descobrir l’amic, i el pis s’havia convertit en un niu de brutícia i deixadesa.

Aquesta espiral es va allargar i semblava no tenir fi, però aleshores va arribar el viatge a Hamburg i ho va desencallar tot.

Després de tots aquells anys de mudances internacionals, en Gabriel, en Bundó i en Petroli s’havien acostumat a comparar cada viatge amb l’escalada d’una muntanya. La idea havia sorgit d’en Petroli, que de jove havia practicat l’excursionisme de cap de setmana. La pujada sempre era la part més lenta i pesada: carregar mobles, sortir de matinada, respectar els horaris d’entrega marcats pel senyor Casellas… Un cop havien arribat al destí i havien descarregat, com qui planta la bandera, la cosa es tornava més senzilla i agradable. Europa feia baixada. El Pegaso corria més lleuger, es repartien el botí, s’inventaven excuses per descansar i, sempre que la ruta els ho permetia, s’aturaven a visitar la família —doneu la fondària que més us plagui a aquesta frase. Seguint aquest símil, doncs, el viatge a Hamburg era el seu Everest. El recorregut més llarg possible dins el radi d’acció de La Ibérica. Només havien fet aquell trajecte en una altra ocasió, però en tenien un record nefast. Hamburg, havien descobert, era a l’extrem més al nord d’Alemanya. Només de buscar-la al mapa ja els agafava fred.

—Si gairebé arribarem al Cercle Polar Àrtic —havia comentat en Bundó amb la seva tendència a exagerar.

El viatge se’ls havia fet interminable i, com que també havia sigut a l’hivern, havien patit els rigors del mal temps. Pluja i neu, i més pluja i més neu, i conduir amb cadenes a les rodes, i controls policials cada dos-cents quilòmetres, i cues a les carreteres, i la calefacció de la cabina que fallava… El camió s’estava fent vell i ja no aguantava batalles tan extremes com aquella.

Ara, dos anys després, el Pegaso era el mateix avi cançoner, Hamburg continuava al mateix lloc del mapa i ells tres havien rebaixat el seu esperit aventurer.

L’ascensió va iniciar-se la matinada del dissabte 12 de febrer. El senyor Casellas els havia calculat vint-i-quatre hores de carretera per creuar França i Alemanya, mentre dormien per torns a la llitera, i descarregar el diumenge 13 a primera hora del matí. Si mantenien aquest ritme, podien ser de nou a Barcelona el dilluns a la nit, a punt per treballar el dimecres al matí. Ells tres ja sabien que aquestes agendes tan tibades mai no funcionaven, però la mudança els feia respecte. A més, el Pegaso anava carregat fins a les orelles: portaven els mobles i records d’una viuda recent que tornava a casa, quaranta anys després d’haver fugit dels nazis, casar-se amb un banquer catalanista i passar-les magres durant la guerra civil, mentre criava quatre fills que ara se la treien de sobre.

Tot just havien traspassat la frontera francesa —conduïa en Petroli— quan se’ls va presentar el primer contratemps. En Bundó havia estat inusualment quiet i pensarós. De sobte va trencar el silenci.

—Ara aviat —va dir-los—, quan passem per Clermont-Ferrand, hauríem d’aturar-nos un moment al Papillon. Serà entrar i sortir, deu minuts. He de parlar amb la Carolina.

Va parlar en un to calmat, falsament ingenu, de criatura que demana que li comprin un regal sabent que li diran que no. En Gabriel i en Petroli ja s’ho temien. Abans de sortir havien pactat tots tres que no s’aturarien enlloc a l’anada, per arribar com més aviat millor a Hamburg. Guanyarien temps i després, a la baixada, es podrien relaxar. En Gabriel va prendre la paraula:

—Ja saps que no pot ser, Bundó. Dius deu minuts, però serà més. Ja ens coneixem. Aquest cop no podem perdre temps. Això es l’Everest.

—Per què sempre s’ha de fer el que dieu vosaltres? —va respondre en Bundó—. Saps què? Em deixeu baixar i continueu sense mi. —Els dos amics van riure de l’acudit—. No, ho dic seriosament. Plego. Ja m’espavilaré. Plego de La Ibérica. Ja l’hi podeu dir en en Casellas. Adiós. Fa temps que hi dono voltes: em compraré una furgoneta i faré transports pel meu compte. Total, per la merda de sou que ens paguen…

—Dius les coses sense pensar-les, Bundó —va fer en Gabriel—. A la tornada et podràs quedar tanta estona com vulguis amb la Carolina. A més a més, no sé per què pateixes. Està boja per tu. Només calia veure-us la nit de Nadal.

—No, però és que a la tornada potser ja serà massa tard. L’he de veure ara. L’he de convèncer perquè deixi aquest collons de feina i vingui amb mi. Demà mateix, si pot ser. Li he d’explicar que un dia la Mireille també serà a Barcelona.

—Ja saps que això no l’hi pots dir. No passarà mai —en Gabriel es va posar vermell de ràbia.

—Doncs aleshores li diré una altra cosa. Què et sembla si li explico que tens una dona a Frankfurt i una altra a Londres? I dos fills més de propina. —Va fer una pausa—. Sempre m’he vist obligat a mentir per tu, Gabriel, a protegir-te, i jo no en trec res, de tot plegat!

El nostre pare —ho sabem tot per en Petroli— va quedar mut i li va clavar una mirada de llàstima. En Bundó va esbossar un somriure culpable, espantat de la seva pròpia audàcia. Hauria entès millor que el seu amic li fotés un gec d’hòsties. Des del volant, de cua d’ull, en Petroli va copsar aquella quietud en què s’enfonsaven trenta anys d’amistat i va provar d’aturar la sagnia.

—D’acord, ens aturarem deu minuts al Papillon —va dir—. Deu minuts i prou, el temps de fumar un cigarret. Si trigues més, Bundó, marxarem i tu te n’aniràs a prendre pel sac.

En Bundó va donar-los les gràcies amb un filet de veu i va tornar a les seves oracions. Van recórrer els quilòmetres que quedaven fins al bordell sense dir res. En Gabriel seguia paralitzat i amb els ulls buits. En Petroli va posar Radio Exterior de España per matar aquell silenci.

—Deu minuts, Bundó. Sis-cents segons —va repetir en Petroli mentre aparcaven al davant del Papillon—. Et cronometrarem.

Quan es complia el temps, va encendre el motor del camió i en Bundó va aparèixer com una fletxa a la porta del bordell. Mentrestant, tot fent el cigarret, en Gabriel havia donat les gràcies a en Petroli. La Carolina va saludar-los des del capdamunt de l’escala amb cara de no entendre res.

—A la tornada em donarà una data! —va cridar en Bundó quan el Pegaso es posava en marxa. Estava tan excitat que li havia canviat la cara.

—Li has dit res? —va preguntar-li en Gabriel sense mirar-lo. Tenia la vista fixa a la carretera.

—Què?

—Que si li has dit res. De la Sigrun i la Sarah i la Mireille i els nens.

—No, esclar que no! Qui et penses que sóc? Un traïdor? —va exclamar en Bundó—. Amics meus: diu la Carolina que a la tornada em donarà una data. Ho enteneu? El dia exacte que vindrà a Barcelona! És que ens enyorem massa, i això no pot ser!

Els nervis no el deixaven parar quiet. Tot seguit va abraçar en Gabriel i li va esborrifar els cabells. Era la seva manera de demanar perdó. El nostre pare va treure-se’l del damunt amb una empenta conciliadora i en Petroli va tocar tres cops el clàxon.

Un cop superat aquest escull, l’ascensió cap a Hamburg va transcórrer amb la proporció de dificultats i distraccions de les millors èpoques. A l’altura d’Estrasburg van tenir pana i van haver de canviar la corretja del ventilador. Ja a Alemanya, tocant a Karlsruhe, van aturar-se a sopar en un restaurant de carretera on guisaven cérvol cada dia. Una cosa anava per l’altra.

Els cristòfols pagaríem diners per viatjar en el temps i assistir a un d’aquells sopars de carretera, o per fer una tirada de quilòmetres dins la cabina del Pegaso. Participar en el concert de veus i les discussions i les bromes, ensumar la pudor d’enxubat i queixar-nos de la tirania del senyor Casellas, passar fred i maniobrar el volant amb guants, adormissar-nos i somiar en les noies despullades dels calendaris. Ser un d’ells, vet aquí.

En el fons, ens diem, les hores que dediquem a resseguir la pista del nostre pare i els seus amics són un estalvi en psicòlegs. Coneixent les seves circumstàncies, potser entendrem millor qui som nosaltres mateixos. Per això ara, si volem acotar aquest últim viatge, hem d’agafar una altra drecera: per increïble que sembli, aquell mateix dia en Petroli es va quedar a viure a Hamburg.

Les últimes hores de l’última mudança van ser especialment esgotadores. A partir de Hannover, la neu que cobria l’autopista s’havia glaçat i el camió avançava a una lentitud exasperant. Van arribar a Hamburg el migdia del diumenge, amb més de cinc hores de retard sobre el pla previst, i van trigar-ne una altra per localitzar l’edifici on havien de descarregar. Feia més de trenta hores que viatjaven. Sempre passava igual, però: a punt de defallir, la visió del cim els carregava d’una energia desconeguda i arriscaven un últim esforç. El dia d’Hamburg, a més, la sort els va acompanyar en aquell darrer tram: la viuda alemanya havia contractat dos camàlics que ja els esperaven. Impregnats de l’esperit olímpic de Munic 72, els propers Jocs, van demostrar-los que tenien un lloc a l’equip alemany d’halterofília. Entre tots cinc, doncs, van acabar la feina de fosc, però prou d’hora per trobar un restaurant obert. Acomplint el ritual que sempre posava fi a una mudança, van treure’s la roba de treball, van rentar-se per sobre i van posar-se una muda neta. Abans d’acomiadar-se dels dos forçuts, els van demanar si en coneixien algun per allà a prop i, per alguna mena d’intuïció obrera, els van indicar el Centro Asturiano d’Hamburg. En Petroli no es podia creure la seva sort. Aquell centre no sortia a cap llista!

Abans ja ens ho han avançat en Christof i en Cristoffini, però ara ho hem de detallar. Mentre en Gabriel i en Bundó se submergien literalment en un plat de fabada asturiana, mida camioner, en Petroli va preferir asseure’s a la barra i beure’s una sidra tot buscant conversa. Si el seu radar detectava emigrants espanyoles a prop, la gana i el cansament li desapareixien. Aleshores algú li va presentar l’Ángeles i la seva vida, així, en el lapse d’uns segons, va fer un gir de 180 graus.

Cal dir que l’enlluernament va ser mutu. L’Ángeles i en Petroli van passar dues hores mirant-se als ulls i seduint-se amb històries de postguerra. (Després d’aquella nit, asseguren, es van vacunar del passat i no va ser mai més tema de conversa. No els calia). Mentrestant, en Bundó i en Gabriel, amb el ventre a punt de petar, s’havien deixat caure en unes butaques d’un racó i feien capcinades. A la fi se’ls va acostar en Petroli, els va despertar i els va engegar sense miraments:

—Jo em quedo, nois.

—Què vols dir? —va preguntar en Gabriel.

—Doncs això, que em quedo. Que no torno amb vosaltres. He conegut la dona de la meva vida. Fa anys que m’arrossego per aquesta mena de locals i avui he descobert per què. No, no estic begut. Ja sé que no us ho creureu, però aquella noia d’allà (no us gireu ara!) es diu Ángeles i estem fets l’un per a l’altre. És un pressentiment, i ja sabeu que jo no tinc mai pressentiments. Si la cosa no surt bé, ja m’espavilaré per tornar. Marxeu sense mi, sisplau.

Ho deia tan convençut que no el van saber replicar. En Petroli no era un milhomes, ni estava desesperat com en Bundó, a punt d’engegar-ho tot a dida per deu minuts al Papillon. En Petroli sabia el que volia. Va cridar a l’Ángeles, els hi va presentar i després se’n van anar junts nord enllà, on diuen que la gent, etcètera.

Tal com el mateix Petroli ens va confirmar, després d’aquella nit no es van tornar a veure mai més.

En Bundó i en Gabriel van dormir a les butaques com dos angelets. En Petroli havia pagat el compte i havia demanat als asturians que sisplau no els despertessin fins que fos hora de tancar. Després d’haver escombrat, l’últim cambrer els va sacsejar una estona. Dormien profundament i, quan van obrir els ulls, van trigar a comprendre on eren. Van retornar a l’últim moment abans d’adormir-se i van recordar la decisió d’en Petroli: formava part del son o de la realitat? Amb bones paraules, el cambrer els va fer fora del local i els va aconsellar que, si volien passar la nit calentets, anessin a l’estació de trens —«la “Hauptbanhof”, la llaman»—, que era molt a prop i hi havia un bar obert a totes hores.

Al carrer, l’atmosfera era tan humida i freda que els va eixorivir com una dutxa d’aigua gelada. Mitjanit tocada i no es veia ni una ànima enlloc. Els seus passos ressonaven esmorteïts per la neu glaçada. Havien de vigilar perquè relliscaven a cada moment.

—Em surt sang de les orelles? —va preguntar en Bundó—. És que no me les noto!

—Hamburg és el nostre Everest —va comentar el nostre pare com a resposta.

Caminaven arrupits, abrigats amb un anorac i una bufanda massa prims. Tot i les quatre hores de becaina, les cames els pesaven i els músculs se’ls havien endurit com pedres. Van fer dos cafès ben carregats a l’estació, acompanyats de tres rodamons i un grup de hippies, i amb una certa desídia, mig obligats per la tradició, van obrir la caixa rectangular que havien escatimat de la mudança. Es van repartir el botí i, com era habitual, el pare va dedicar uns minuts a apuntar l’inventari a la llibreta. Després van pujar al Pegaso.

En Gabriel va oferir-se per conduir. Ara que feia baixada, havia calculat que arribarien a Frankfurt cap a les nou del matí, just a temps per esmorzar amb la Sigrun i en Christof. Els donaria una sorpresa. Durant els primers quilòmetres, fins que la calefacció va començar a cremar a tot drap, van notar més que mai l’absència d’en Petroli: quan eren tres a la cabina, viatjaven més estrets i s’escalfaven els uns als altres. En Bundó no va trigar a adormir-se i, amb la banda sonora dels seus roncs, el nostre pare va agafar ben fort el volant. A les nits d’hivern, totes les autopistes de la terra tenen un aire fantasmal. Va posar una emissora alemanya. La veu del locutor li feia companyia i, encara que no entenia res, li feia la impressió que així practicava la llengua.

A quarts de set va sortir el sol i va revelar un cel grisós, carregat de núvols baixos. Al cap d’una estona, en Gabriel va despertar en Bundó.

—Vés-te desvetllant —li va dir—, acabem de passar Kassel. No falta gaire per a Frankfurt.

En Bundó es va remoure al seient.

—No, no, no ens podem aturar a Frankfurt. Si ho fem, no arribarem a temps a França. Saps quin dia som avui? 14 de febrer, Sant Valentí, dia dels enamorats! Vaig prometre a la Carolina que també la visitaria. No em pots deixar penjat!

En Gabriel va dubtar uns segons si havia de discutir o no i al final va prémer l’accelerador sense replicar-li, fent que sí amb el cap, un sí arrossegat. Uns quilòmetres més tard van passar de llarg de la sortida a Frankfurt. No havia tingut temps d’avisar la Sigrun que hi volia anar, o sigui que tampoc no era tan greu. Quants cops, en el futur, retornaria a aquell segon de dubte? Quants cops maleiria la seva indecisió?

Va seguir conduint.

—Si et sembla, a la propera àrea de servei ens aturarem per esmorzar —va fer—, i després tu agafaràs el volant.

En Bundó va roncar com a resposta. S’havia adormit de nou, tan de pressa que en Gabriel fins i tot va dubtar d’haver-lo sentit parlar feia un moment. Al cap de vint quilòmetres, més o menys, en una recta llarga i de baixada, el Pegaso es va embalar com un cavall alat. Al mateix temps, en Gabriel va notar una nosa a la vista, com un granet de sorra, i una pesantor irresistible al front que el vinclava cap endavant. Llavors també es va adormir.

Al món exterior tornava a nevar amb força.