3

Orfes imperfectes

—Som orfes, nosaltres?

—Tots quatre som fills únics d’un fill únic. I de filles úniques. Es pot dir que, mentre no vam conèixer l’existència dels altres i res, érem orfes de germans, si és que això existeix.

—Orfes imperfectes.

—Després de la trucada d’en Cristòfol, quan vaig saber que tenia tres germanastres, vaig imaginar-me que ens uniria alguna marca de naixement. Un senyal secret per identificar-nos que el pare ens hauria tatuat al bressol, com als prínceps abandonats dels contes. Jo tinc una d’aquestes marques, com una cicatriu, a l’espatlla dreta. Sembla la silueta d’un llebrer que corre, amb les cames molt primes. La teniu vosaltres per casualitat?

—No.

—No.

—Jo sí, però és a la natja esquerra, i no és una cicatriu, és una taca de la pell, un desig, i no té forma de gos. De petit, quan em banyava, la meva mare em deia que semblava la vela d’un vaixell, i les pigues eren els esquitxos d’aigua, però jo hi veig una ratapinyada que desplega les ales.

—Ah, si parlem de taques a la pell, jo també en tinc una, però al pit, com la cua d’un cometa que recorre l’òrbita del mugró dret.

—Per cert, quins regals us portava quan us venia a veure? A mi, una vegada em va regalar un ukelele de joguina.

—A mi em va tocar la bateria de plàstic. Com que li faltava un tambor, vaig completar-la amb un paquet de sabó.

—Quina sort! Jo em delia per una bateria quan era petit. En canvi, a mi em va portar un piano d’aquells tan senzills, amb vuit notes i prou. Me’n vaig cansar de seguida.

—A mi em van tocar les vostres escorrialles, si es pot dir així. Quan jo vaig venir a aquest món, el pare s’estava quiet a Barcelona i a vosaltres ja no us visitava mai. De tant en tant, quan ens venia a veure a la mare i a mi, rebuscava entre els objectes que guardava i me’n portava algun. Em va regalar un micròfon que no funcionava. Les piles s’havien fet malbé i havien quedat incrustades dins la carcassa, però jo el feia servir igualment. Si els amics del barri no em deixaven jugar a futbol, perquè deien que no era prou bo, jo retransmetia els partits amb el micròfon.

—No et sentís menystingut, Cristòfol. Al capdavall tu estaves amb el pare quan nosaltres tres ja el trobàvem a faltar. A més, ara que hi penso, tots quatre instruments devien ser del mateix lot. De quatre germans rics.

—Ah, una altra cosa: a l’escola, tots els nens fardaven de pare. Si ens barallàvem, el seu pare vindria i em tallaria el cap amb la serra (fuster) o em clavaria l’aixada al pit (pagès) o m’arrencaria l’orella amb una clau anglesa (mecànic de cotxes). Quan em demanaven a què es dedicava el meu, primer els deia que no en podia parlar i després, en veu més baixa, els revelava el secret: el meu pare era un espia. Si viatjava per tot Europa en un camió de mudances, era només per dissimular. La mentida em donava prestigi.

—Doncs jo els deia que el meu pare s’havia esfumat d’un dia per l’altre i que el buscaven els de Scotland Yard. Que era un dels lladres del tren de Glasgow i un dia tornaria carregat de joies. A mi també em feia popular, però la mare s’enfadava si ho explicava, perquè després els altres pares es queixaven.

Etcètera. Etcètera. Etcètera.

Som orfes, nosaltres? Nosaltres no som orfes. Encara no. A més, atorgar-nos aquesta condició seria un caprici de nens malcriats. Com si així poguéssim reencarnar les peripècies que el nostre pare va viure de petit, però estalviant-nos la sensació de desemparat que devia empaitar-lo tots aquells anys. A vegades, parlant-ne tots quatre, arribem a la conclusió que tot el que va venir després —la vida dalt del camió, voltant contínuament, i la discreció malaltissa de quan va deixar les carreteres i es va amagar del món— és només una conseqüència d’aquella infantesa descol·locada. Tot i això, quan recordava aquells anys, el pare no era fatalista, ni rancuniós, ni tampoc condescendent. S’hi conformava i ja està.

Ens imaginem, per exemple, aquell infant retret i poruc que el 1945 va entrar a la Casa de la Caritat. Estava a punt de fer quatre anys. Tot i que ell ho ignorés, en aquells moments encara duia l’estigma de ser un nen de la guerra. Vés a saber d’on havien sortit totes aquelles criatures abandonades, es deia la gent. Dones de la mala vida, mares solteres, minyones ingènues o desvergonyides que s’havien deixat prenyar… I el que és pitjor: podien ser fills de rojos separatistes que havien mort al front. Per les seves venes hi corria la sang del dimoni. Enmig d’aquest panorama, cal pensar, l’orfenat no devia ser un destí tan terrible.

Les monges dirigien la vida quotidiana de l’hospici i un mestre feia classe als nens més grans. Els petits com ell creixien en un ambient d’espiritualitat catòlica. Es veu que els àpats, per exemple, es convertien en una classe de religió. Les monges li peixaven les farinetes tot recorrent al santoral:

—Ésta para San Pelayo, mártir de la castidad… Ésta para San Esteban, que fue el primer mártir y murió lapidado… Ésta para San Cosme y San Damián, hermanos gemelos que murieron decapitados… Ésta para santa Engracia, patrona de Zaragoza, a quien un caballo arrastró por toda la ciudad…

El pare no havia oblidat mai aquella cantarella, ni tampoc les estranyes relacions que s’establien entre els plats que li feien menjar i les morts sagnants i espantoses d’aquella colla de sants.

A la tarda, una hermana els llegia fragments del catecisme que ells s’havien d’aprendre de memòria. Tot i que les monges els agafaven afecte maternal, sobretot si havien arribat a l’hospici des de molt petits, la disciplina els feia anar drets. No els estalviaven càstigs ni amenaces, retrets o lliçons amb moralina, però com a mínim el nervi dels nens sempre trobava camins per esbravar-se. Anys després, la memòria d’en Gabriel ho revivia com un purgatori. Un purgatori dolç perquè l’infern, per a aquells nens, es deia Asil Duran. Quan els enxampaven tramant alguna malifeta —o barrabassada, com en deien elles—, les monges els aquietaven amb la simple menció d’aquell reformatori que hi havia al nord de la ciutat. Se n’explicaven de tots colors. A l’infern de l’Asil Duran, es deia, els nens dormien lligats al llit perquè no s’escapessin i sempre duien el cap pelat al zero per evitar les plagues de polls. Un dels jardiners que cuidaven l’hort de la Casa de la Caritat era l’escollit per fer córrer les llegendes més negres. Si una colla de nens jugaven a fet i amagar i li trepitjaven les verdures, ell els agafava per banda i els atemoria explicant-los que a l’Asil Duran —on anirien a parar si no es portaven bé— els nens que destrossaven l’hort estaven castigats a menjar cada dia rates i escarabats, que havien de caçar ells mateixos als soterranis i clavegueres de l’edifici.

El pas del temps sempre deforma la realitat. En qualitat de professor de física quàntica, en Christophe insisteix que apuntem aquesta frase. El pas del temps sempre deforma la realitat. Per en Gabriel, aquells vuit anys viscuts a la Casa de la Caritat s’apilaven mal camuflats al fons de la memòria, com si obeïssin l’ordre de passar inadvertits però alhora els sabés greu caure en l’oblit. Cada cop hi havia menys moments o imatges que aconseguissin destacar-se amb vivesa. L’emoció de quan va fer deu anys i els nens més grans el van segrestar i el van portar per primer cop al petit museu de la institució, a mitjanit, per contemplar els ossos fluorescents d’un esquelet humà («i tant que s’ha mogut, si te’l mires fixament veuràs com riu»). La calidesa forçada que ho embolcallava tot cada any per Nadal, quan venia alguna autoritat a portar-los regals i era com si les monges i els professors i fins i tot el jardiner s’esforcessin per amagar-los una desgràcia i s’aguantessin les llàgrimes en públic.

Aquesta mena de records, que de ben jove se li imposaven sense avisar, fins i tot a desgrat, de mica en mica havien après a no fer nosa. Només alguns episodis havien sobreviscut activament. Eren històries que en Gabriel i en Bundó recordaven junts —i això devia ser el més important— quan circulaven amb el camió. Se les explicaven cada cert temps, vés a saber per quina casualitat del trajecte (una cançó a la ràdio, el nom d’un poble, un anunci a la carretera), i havien après a repartir-se la narració per torns. Ara l’un, ara l’altre, omplien els buits amb nous detalls versemblants, petites variacions de la mateixa història. Aquesta reconstrucció pacient desesperava en Petroli. Com que tenia més memòria que ells dos, recordava perfectament els fets des de l’últim cop que n’havien parlat, però quan es ficava en la conversa i provava de corregir-los, el tallaven dient-li que ell què sabia, si no havia anat mai a la Casa de la Caritat. En Petroli, que era de bona pasta, els deixava xerrar. De totes aquelles històries que ara ja no poden recordar junts, la més habitual, la més famosa, era la que es referia a la monja coixa i el seu secret.

El pare ens explicava la història com si fos un conte d’abans d’anar a dormir. Nosaltres érem massa petits per entendre-ho tot, però en aquelles ocasions li canviava la veu i ens embruixava. Encara ara creiem recordar de quina manera més lenta i misteriosa pronunciava cada paraula —i com sovint aquell encant quedava trencat per una traducció incorrecta, per una pronúncia incomprensible. Com que érem uns nens àvids d’afecte, nosaltres mateixos ens encarregàvem de fer lligar mentalment els detalls inconnexos. L’hermana Elisa, explicava el pare, era molt alta i duia sempre l’hàbit negre i lluent. Amb el vaivé de la coixesa caminava com un corb ferit. Quan la veien per primer cop, acabats d’entrar a l’orfenat, els nens més petits solien reaccionar posant-se a plorar. És veritat que ella no havia fet res per espantar-los, però tampoc no somreia mai a ningú. La cara rodona li quedava emmarcada per la toca blanca de l’hàbit, que s’alçava sobre el seu cap com les banyes d’un animal fantàstic, i de nit, o quan hi havia poca claror, aquell rostre se li encenia com una lluna pàl·lida suspesa en l’aire. La boca se li mig torçava en un rastre d’angúnia i li estrafeia una ganyota permanent del dolor de ser coixa. No parlava gairebé mai i semblava que escampés el silenci per allà on passava: les converses s’aturaven de cop i tothom emmudia. Per estrany que sembli, la monja coixa duia una cama de fusta. El cloc-cloc rítmic dels seus passos encara feia més funest el silenci que naixia al seu voltant. (En aquest punt, el pare callava i inesperadament, amb el puny tancat, colpejava quatre o cinc vegades la fusta de la tauleta de nit, de l’armari, de la cadira, la que tingués més a mà. El cor se’ns estremia i ens bategava més lentament, seguint el compàs d’aquells cops i a punt d’aturar-se).

El secret de la monja coixa era que ningú no li havia vist mai la cama de fusta. Oculta sota l’hàbit balder, aquella cama ortopèdica esperonava les fantasies de tots els nens que vivien a la Casa de la Caritat. Creixien obsessionats per aquell misteri i amb els anys l’acabaven veient com un objecte amb vida pròpia. Quan l’hermana Elisa recorria un passadís, o entrava a classe per donar alguna notícia al professor, o acompanyava els alumnes a l’església, els nens no podien evitar de mirar-li l’hàbit, just en aquell punt on hi hauria d’haver la cama. A vegades, si la monja de sobte feia una passa massa llarga, o s’aturava un segon per reposar, a la roba negra s’hi dibuixava un angle estrany, com una estella que sobresortís d’un fèmur mal trencat. Si li tocava guàrdia als dormitoris, el cloc-cloc pausat d’aquella cama sobre les rajoles feia la nit més negra i glaçava els llençols. La sang s’espesseïa. Els malsons eren cíclics.

Les llegendes transmeses de grans a petits asseguraven que el mite no decaigués. Corrien històries prou rebuscades sobre l’origen d’aquella cama de mentida. Una de les més reeixides deia que un vespre de tempesta que l’hermana Elisa voltava sola pel jardí, capficada en els seus pensaments, un mal llamp li havia caigut als peus i li havia calcinat una cama fins a la cuixa. Es veu que fumejava com una teia mal apagada. El mateix llamp havia fet caure allà al costat la branca més gruixuda del roure on s’aixoplugava. El jardiner, que havia sentit el terrabastall del tro i havia corregut a veure què li passava al seu arbre preferit, havia salvat la monja de la mort i havia fet una prometença al peu de l’arbre: si l’hermana i l’arbre sobrevivien, per la gràcia de Déu, d’aquella branca de roure en tallaria una cama de fusta perquè la monja pogués caminar. Segons aquesta versió, doncs, el jardiner era l’únic que sabia com era la cama, però no en parlava mai amb ningú. A partir d’aquí, la llegenda s’havia perfeccionat i, segons algunes versions fantasioses, un ull de la branca de roure havia començat a brotar i la cama de la monja aviat tindria fulles. També es deia que la cama ortopèdica provenia d’un maniquí vell de Can Jorba i era buida per dins, i que per això feia aquell cloc-cloc sinistre. Una colla de joves curiosos, que ja havien llegit L’illa del tresor, s’imaginaven que sota l’hàbit hi trobarien una cama de pirata com la que tenia John Silver el Llarg: prima com un pal d’escombra i amb una cassoleta al capdamunt que s’adaptava al monyó del genoll escapçat. Si passaven a prop de la monja i volien fer-hi referència, però en secret —perquè això els donava una superioritat molt valuosa als ulls dels altres—, taral·lejaven: «… rom, rom, rom, i una ampolla de rom».

Nosaltres quatre, els cristòfols, cadascú a casa seva i en nits diferents, vam escoltar les trifulques de la monja sense acabar-les d’entendre. El pare, que no calculava bé fins on ens podia espantar, ens les explicava quan ens ficava al llit. Potser érem massa petits, però mentre ens adormíem, cada cop més inconscients, els calfreds de por ens transportaven als dormitoris comuns de la Casa de la Caritat. Ens regiràvem al llit, suàvem d’angúnia, desfèiem els llençols i, quan ens despertàvem desorientats, a cavall del somni i la realitat, ens calmava la certesa que en aquella mateixa cambra comunitària també hi dormiria el pare. Ell ens protegiria si la monja coixa s’acostava al nostre llit.

Quan el pare es va esvair definitivament de les nostres vides —i fins avui—, la cama de fusta va continuar present a la nostra imaginació, ja menys amenaçadora, però encara imponent i amb la presència simbòlica d’un exvot. En això també coincidim. Fa uns quants anys, en una d’aquelles cerimònies multitudinàries que se celebren al Vaticà, el papa Joan Pau II va beatificar una colla de monges màrtirs. A la llista hi havia l’hermana Elisa, de la Casa de la Caritat, i de sobte va sortir a la llum una part del misteri. La monja havia perdut la cama durant la crema del convent de les Jerònimes de Barcelona, mentre provava d’impedir que un grup d’anarquistes s’emportessin un Sant Crist per profanar-lo. Enmig de les flames i el fum que ho envaïen tot, una biga de fusta de l’església li va caure al damunt i li va destrossar una cama. Els anarquistes la van deixar per morta, però quan va tornar en si, una força divina la va ajudar a arrossegar-se uns quants metres i a cridar demanant ajut perquè algú la salvés.

No sabem si el nostre pare en va tenir notícia, de la beatificació, però segur que centenars d’antics alumnes de la Casa de la Caritat, en llegir-ho o veure-ho a la tele, van recordar immediatament —i amb algun càrrec de consciència— els ensurts i les hores de maquinacions que aquella dona coixa, silenciosa i trista, els havia inspirat quan eren petits. També estem convençuts que, sigui on sigui, el nostre pare encara manté un costum que li ve d’aquells anys: sovint enmig d’una conversa, si volia foragitar un pensament de mala sort, deia «toquem fusta» —com fa tothom— i després, en un gest instintiu, es donava dos o tres copets a la cama dreta.

Els dies que estava més expansiu, el pare es deixava anar i explicava altres records de la Casa de la Caritat a les nostres mares. La majoria eren anècdotes de nen rebel, aventures d’orfenat que solien acabar amb dues plantofades al cul o una cullerada d’oli de ricí. Les mares l’escoltaven amb un punt de compassió i, si feien cara de desconfiades, ell els deia:

—No t’ho creus, oi?, doncs pregunta-ho a en Bundó, que ell també hi era.

Quan en Bundó i en Petroli venien per recollir el pare i marxar de nou (algun cop, segons els horaris, fins i tot s’havien quedat a esmorzar o a sopar), les mares ho aprofitaven per interrogar el company de batalles del pare. Li demanaven si ell havia aconseguit veure algun cop la cama de fusta de la monja, o que els donés la seva versió de les excursions en què ells dos s’escapaven de l’hospici, ficant-se per una cisterna buida de l’escola, i durant hores i hores recorrien les clavegueres de Barcelona fins que anaven a parar al refugi antiaeri del carrer Fraternitat. Algú es creia, preguntaven elles, que al subsòl de la ciutat hi vivien amagades desenes de persones, encara dels anys de la guerra, i que s’havien tornat cegues com talps perquè no veien mai la llum del dia? Mentre les escoltava, en Bundó somreia i mirava de reüll al pare —potser perquè no entenia gaire la llengua—, però després testificava la veracitat d’aquelles històries amb un posat gairebé científic, com un doctor Watson que confirmés les aventures del seu Sherlock.

Potser perquè havia arribat a l’hospici uns mesos després que en Gabriel, en Bundó sempre havia assumit que el nostre pare era com el seu germà gran a la Casa. El seu nom complet era Serafí Bundó Ventosa. Venia d’un poble del Penedès i podríem dir que era un orfe imperfecte. Al seu pare el va pelar el govern franquista el dia que ell va néixer. Casualitats de la vida no tan casuals. Feia set mesos que l’home esperava el mal moment a la Model, acusat i condemnat per alta traïció a la pàtria i intent de passar la frontera, i va haver de ser precisament aquell mateix dia a trenc d’alba. (Quan es posava sarcàstic, en Bundó deia que el seu primer udol en aquest món havia coincidit exactament amb el darrer crit del seu pare davant l’escamot). Per no tallar-li la llet, les infermeres de la Maternitat del Vendrell van ocultar la notícia a la mare durant una setmana, però al final van haver-l’hi de dir, obligades per les autoritats. La noia es va assabentar de la mort del marit amb la criatura als braços i no va plorar gens. Només bressolava el nadó i prou, sense parar però mostrant un gran aplom. Mesos enrere, durant una visita a la presó, ella i el seu home s’havien consolat triant un nom per al nen. Es tractava de planejar alguna mena de futur junts, per improbable que fos. A l’hospital s’ho va repensar i va decidir que es diria Serafí, com el pare.

Després es va tornar boja.

Al cap d’uns quants dies, quan ja tornava a ser a casa, va començar a parlar amb el nen igual que amb una persona adulta. Com si la vida fos un moviment perpetu, un cercle viciós, el cervell se li havia girat i estava convençuda que aquell nadó era la reencarnació del marit assassinat. «Au, Serafí, menja amb ganes, que quan surti el sol has d’anar a treballar a la vinya», li deia mentre l’alletava a mitja nit. Després el ficava al llitet i li deixava a punt, allà al costat, la roba per a l’endemà i les eines de treball: les espardenyes, l’aixada, la màquina d’ensulfatar.

Els pares d’ella havien mort joves i, sense una família que se’n pogués fer càrrec, els metges no van dubtar a tancar-la al Pere Mata de Reus. Al cap de deu anys s’hi va morir, sola i poqueta cosa. Mentrestant en Bundó havia seguit l’itinerari de tots els orfes de família pobra, de la infermeria a la Casa de la Caritat. I el record de la seva mare només era un punt borrós a l’inconscient, una mirada fixa en un rostre tèrbol que li revenia com un llamp en moments d’extrema tristesa (però també podria ser un record inventat).

Ho dèiem fa una estona: nosaltres quatre ens representem en Bundó igual que un germà del pare. En aquells anys, la vida als orfenats ajudava a construir aliances indestructibles i manies irracionals. Els nens hi arribaven desemparats i, per sobreviure, s’inventaven societats clandestines i es feien pactes de sang secretíssims. Les raons que afavorien una amistat infantil eren purament instintives i cruels. Tu m’agrades, tu no m’agrades. Per alguna filiació atzarosa, doncs, que ni ells eren capaços d’explicar, des del primer dia a la Casa de la Caritat en Bundó i en Gabriel es van convertir en carn i ungla. Hand in glove. Comme les doigts de la main. Wie Pech und Schwefel. Per les fotos que en conservem, pels records de les nostres mares i d’en Petroli, sabem que en Bundó era alt i terrandòs. No estava gras perquè carregant i descarregant mobles feia exercici, però disfrutava amb el menjar i els pantalons sempre li anaven justos. Per ell la migdiada era sagrada, ja fos al llit de la pensió o dins el Pegaso. Des de petit havia desenvolupat un tarannà menys sorrut i més desmanegat que el d’en Gabriel, més donat a l’aventura i menys calculador —i en això segurament també es completaven.

Tot i que els va costar, amb l’edat, a mesura que es van anar fent grans, els dos amics van aprendre a distanciar-se quan era necessari. Van viure gairebé sempre junts, primer dins les mateixes quatre parets i després damunt les quatre rodes del camió de mudances, però de mica en mica van ser conscients que la vida íntima de cadascun s’organitzava en altres habitacions no compartides. A més a més, en matèria amorosa van demostrar uns gustos gairebé antagònics. Al llarg dels anys, el nostre pare va arribar a tenir quatre dones en quatre països, un crescendo familiar que va quedar interromput en sec (ja ho explicarem). En Bundó, en canvi, preferia el tracte fugaç i en aquells anys va freqüentar trenta, quaranta, cinquanta dones, sempre en diferents prostíbuls de carretera de França, d’Alemanya, d’Espanya —en coneixia tots els topants—, fins que un bon dia va aparcar aquest frenesí i va concentrar-se en una noia que no es podia treure del cap (sí, també ho explicarem).

No seria estrany, d’altra banda, que aquest esperit de tastaolletes —perdoneu-nos, mares— ja se’ls despertés a tots dos a l’adolescència. La confabulació que en Bundó i en Gabriel havien mantingut durant tota la infantesa a l’orfenat —ajudant-se per guanyar-se el respecte dels altres nens més grans, per exemple, o encobrint-se quan les monges els acusaven d’alguna malifeta— va fructificar d’una manera encara més fantasiosa cap als tretze anys, amb l’arribada de les primeres escalfors sexuals.

—Aquesta setmana et toca a tu —deia en Bundó.

—Ja ho sé. Demà al vespre t’ho passaré. Ho escriuré a l’hora de repàs de matemàtiques. Amb qui vols que sigui aquest cop?

—M’és igual, m’estimo més no saber-ho. O sí, la Sofia Loren.

—Qui?

—La Sofia Loren, o com es digui, aquella que vam veure als quadres del cine Novedades. La italiana de les mamelles com dos càntirs. No em diguis que no te’n recordes… O si no, saps què? Posa-hi la Carmen Sevilla. O totes dues alhora, va, pot ser divertit. Això sí: no t’emocionis gaire, sisplau, que si t’emociones fas mala lletra i després no s’entén res.

En Gabriel era dels que escrivia a poc a poc, mirant que les línies li sortissin rectes, però no protestava perquè sabia per experiència pròpia que la cal·ligrafia resultava essencial. Una paraula mal escrita, un guixarot que enlletgia la pàgina, i de cop es perdia fatalment el fil de la història. La confiança entre els dos amics s’havia concretat en un pacte que els ajudava a sacsejar-se la imaginació i alguna cosa més: cada setmana s’intercanviaven un relat eròtic on ells mateixos eren els protagonistes. N’hi havia prou amb un full de llibreta per les dues bandes, deixant una mica de marge. En Gabriel tocava de peus a terra i volia que a les històries que li escrivia en Bundó hi sortissin sempre les nenes de la Casa de la Caritat. Com que nens i nenes no es podien barrejar, elles s’estaven en una altra part de l’edifici i no les veien gairebé mai, però aquesta convivència a distància podia ser molt excitant. Li exigia noms fàcils de recordar i detalls per sentir-se-les més a prop. En Bundó, en canvi, era més somiador, i preferia les actrius de cine i els decorats mítics. Amb el temps l’un i l’altre van anar polint les preferències del seu lector únic.

Al principi en Gabriel es va queixar que les històries d’en Bundó eren poc apassionades i massa descriptives. Tant li feia si sobre la tauleta de nit d’una noia de cabells rossos, d’ulls blaus i pell blanquíssima, hi havia un missal, un mocador amb unes inicials brodades, un retrat emmarcat dels pares morts, tot posat damunt una estoreta amb puntes de coixí: ell es moria d’impaciència per saber què passava sota els llençols d’aquell llit. Al seu torn, la primera història que en Gabriel va escriure per a en Bundó era molt llarga, tenia massa enfarfec i poca carn, i estava protagonitzada per un tal Serafín. La va llegir tancat dins el vàter, pres d’una excitació nova que el feia tremolar tot. Els poders sexuals que se li atribuïen en el text, força matusserament, el van escalfar de seguida, però així i tot en Bundó no s’hi va acabar de reconèixer. Potser perquè un mestre de la Casa de la Caritat també es deia Serafín i causava interferències en la identificació. L’endemà al matí va demanar al seu escriba que a partir d’aleshores el protagonista fos citat com a Bundó, amb el cognom i prou. En Gabriel li va fer cas i en Bundó s’hi va sentir tan ben descrit i arrecerat, sota aquell cognom, que va eliminar el Serafí de la seva vida per sempre més (excepte per a les monges, esclar, que li deien Serafín i, en algun cas d’instint maternal malaguanyat, fins i tot Serafinín).

Al cap de quatre o cinc provatures, els relats van començar a sortir-los més rodons. Hi tenien la mà trencada. Els escrivien en castellà perquè els semblava una llengua més adulta i més perversa. Se’ls passaven d’amagat i el risc que els descobrissin, fins i tot els seus companys de l’orfenat, ho revestia tot d’un aire de prohibició, de pecat mortal —com deia el capellà que els ensenyava Religió—, que els feia sentir-se més embrutits i més homes. Transformats així, en l’aïllament dels lavabos o sota la tenda de campanya del llençol nocturn, els era més fàcil ficar-se dins el personatge.

Transcurridos unos minutos, después de ingerir esa pócima extraordinaria que él mismo se había preparado en clase de química, burlando al profesor don Marcelino, Bundó se miró en el espejo del baño y comprobó que no se reflejaba en él. ¡Lo había logrado! ¡Era invisible y su plan funcionaría! Pese a no poder verlo, notó como su pollón se empinaba sólo con pensar en los placeres que le esperaban en el futuro. […] Pasada la puerta giratoria, ya dentro del hotel Ritz, le fue muy fácil seguir a esa belleza nórdica de Siam, que era la hija de un Rajá muy rico, hasta su habitación. Como estaba muy impaciente, ya en el ascensor probó a tocarle por encima de la ropa sus pechos grandes y redondos y ella sonrió por las cosquillas que le hacía, y creyendo que estaba sola, porque Bundó, recordémoslo, era invisible, se puso un dedo bajo las faldas. […] Bundó se las prometía muy felices pero cuando entró con ella en la habitación, pegado a su cuerpo para no levantar sospechas, descubrió que allí dentro le esperaban la madre y una hermana de la hija del Rajá, a cual más bella y viciosa, desnudas ambas después de bañarse juntas y dispuestas a los jueguecitos que se dice tanto gustan a las orientales. Bundó, todavía invisible para los ojos humanos, se acercó al vicioso trasero culo respingón de la madre y lo sobó con devoción…

Vet aquí un fragment. Al final de la història, el beuratge d’en Bundó perdia el seu efecte i les tres belleses asiàtiques el descobrien, però ell les encisava tant que preferien no denunciar-lo i quedar-se’l com a semental privat per sempre més. Per en Bundó, aquest era un dels relats més reeixits d’en Gabriel. A vegades, a classe, el professor li cridava l’atenció perquè el veia amb la mirada somiosa.

—Bundó, está usted en Babia —cridava l’home per arrancar-lo d’aquell entotsolament.

—Perdone, señor maestro —li responia ell tot seguit i mirant de semblar despert, però per dins pensava: «No, en Babia, no, señor, estoy en un palacio de Siam y no me iría nunca».

En Gabriel era més tímid i patia més que en Bundó. A vegades, en plena efervescència, mentre se la pelava, aguantant el full amb la mà esquerra i amb la dreta treballant amunt i avall, se li apareixia l’espectre de l’hermana Mercedes —la més jove de totes— que el renyava amb un rictus de patiment, seriosa però no pas enfadada. Ell provava de tancar els ulls per fer-la esfumar, però, quan finalment pujaven, aquells segons de plaer tan preciosos quedaven estroncats a l’instant per l’onada expansiva de la culpa. Un dia especialment difícil, en Gabriel va voler explicar el secret a en Bundó i l’amic va prometre-li que hi posarien remei. L’endemà, durant l’hora de repàs, assegut a la biblioteca del centre, li va escriure un relat especial. Vet aquí el moment culminant:

La hermana Mercedes vestida con su hábito negro oyó unos gemidos delatores en el baño. Entró en él y con la llave maestra abrió todas las puertas una por una y en la del final estaba Gabriel haciéndose una gayola. Él tenía los ojos cerrados y, de repente, cuando se acercaba el momento de máximo gozo, los abrió y descubrió a la hermana allí delante y se pegó un gran susto, pero ella hizo ¡chitón!, para significar que estuvieran los dos en silencio. Por toda respuesta, Gabriel alargó los brazos y le levantó el hábito negro con esmero y debajo descubrió un liguero y unas bragas rosas pequeñas de artista del Paralelo y más arriba unas tetas desnudas que eran las más increíbles que había visto nunca. La hermana Mercedes le cogió de la mano y lo llevó luego a su habitación de ella y allí le reveló su secreto mejor guardado: tenía una doble vida y por las noches trabajaba como mujer viciosa en la calle Conde del Asalto…

En Gabriel va llegir la narració aquella mateixa nit, garratibat, i a mesura que aquell compendi de porcades es desplegava davant dels seus ulls, cada cop s’excitava més i més s’esporuguia també pel que li podria passar si les monges el descobrien. L’endemà, a l’hora de l’esmorzar, es va acostar a en Bundó pel darrere i el va agafar pel coll.

—Estàs boig o què? —li va dir a cau d’orella. L’amic va somriure satisfet—. Estic decidit a cremar el teu text. Aquesta mateixa tarda, de seguida que pugui.

Però va arribar el vespre, en Gabriel es va tornar a tancar al vàter, va llegir de nou la història, angoixat com qui escolta un testament que li serà advers, i al final no la va cremar. No la va cremar mai. La prova és que nosaltres encara la podem llegir. Quantes vegades, corsecat pel delicte i la culpa, el noi adolescent devia amnistiar aquells dos fulls a última hora, amb el llumí encès a la mà? Un buf. La flama que s’apaga. Un alleujament.

En el fons, durant els anys a l’orfenat, en Gabriel va guardar aquell relat com un tresor, la joia de la corona de la seva col·lecció. Com que encara era jove, per sort l’hermana Mercedes es dedicava a tasques de la congregació i es barrejava poc amb els alumnes de la Casa. Per sort: perquè cada cop que havia de parlar amb ella, en Gabriel s’embarbussava i es posava vermell com un perdigot. Ella se n’adonava i provava de tranquil·litzar aquell nen tan tímid tot donant-li afecte amb carícies i moixaines, però el cataplasma era pitjor que la febre. Va haver-hi una temporada que, de tant freqüentar el relat, en Gabriel estava convençut que la monja li seguia el joc i tots dos s’havien enamorat secretament. Quan es va adonar d’aquells atacs quixotescos, en Bundó el va fer baixar dels núvols tot escrivint-li noves històries que passessin ben lluny de l’hospici i en ambients molt menys higiènics: al Somorrostro, als banys de Sant Sebastià o en una barraca de gitanos sota la muntanya de Montjuïc.

Calculem que aquesta aliança pornogràfica dels dos amics va durar gairebé un any i mig. Cadascú va arribar a escriure uns quaranta relats, tot i que al final molts personatges reapareixien i les intrigues es repetien. Els fulls s’anaven rebregant amb l’ús i l’abús. Per forassenyat que sembli, tant en Gabriel com en Bundó havien decidit que la millor manera de camuflar els relats era barrejar-los amb les llibretes de Religió. Per això les narracions sempre duien un títol que, si les descobrien, no fes sospitar les monges. Eren títols com «Las flores de la Virgen de mayo», «El calvario del padre Salustio» o «El misterio de los clavos de Cristo».

Quan van començar a treballar amb les mudances, la vida a l’exterior va substituir de mica en mica les paraules i la fantasia per la realitat molt més prosaica del sexe afamat. Els cristòfols estem convençuts, tanmateix, que aquella biblioteca eròtica els va llegar un pòsit d’imaginació per a les relacions amb les dones de carn i ossos. Sigui com sigui, anys després, quan ja voltaven amb el camió per Europa, les trampes de la memòria els havien fet reviure més d’un cop aquella sensació de proximitat entre la religió i el sexe, un tracte de protecció mútua, com si fossin dues cares de la mateixa moneda. Com la majoria de camioners, en Gabriel, en Bundó i en Petroli havien empaperat l’interior de la cabina del Pegaso amb calendaris de dones despullades. Eren calendaris del 1967, 1968, 1969, que els havien regalat per Any Nou a les benzineres d’Alemanya i de França: una galeria de valquíries fecundes i gatetes vergonyoses, posant sobre pneumàtics Pirelli o al damunt del capó lluent d’un cotxe que sempre era vermell. Els tres companys les tenien tan vistes que s’havien acostumat a la presència d’aquell harem de paper. Quan tornaven a casa i s’acostaven al pas fronterer de la Jonquera, però, sempre havien de girar els calendaris i deixar a la vista les làmines que hi havien enganxat al darrere per dissimular. Les estampes pietoses del sant pare Pau VI o de la mare de Déu de Montserrat, aleshores, els guiaven pel recte camí a les carreteres mal peraltades de l’Espanya de Franco.

Per poder avançar com cal, ara els cristòfols hem de tornar al carrer Nàpols. La primera vegada que tots quatre germans ens vam trobar a Barcelona, encara atordits per les novetats, incrèduls i recelosos, en Cristòfol ens va ensenyar l’entresòl on vivia el pare.

Era un dissabte de maig i feia un sol de primavera que als tres transpirinencs ens semblava un privilegi dels déus. Havíem acordat que ens trobaríem a les dues al restaurant d’un hotel cèntric, on en Cristòfol ens havia reservat habitació. Ens vam conèixer i vam dinar junts. Les primeres hores van ser cordials, com de tempteig, però tots quatre estàvem massa tibats i a l’expectativa, insegurs amb la llengua, i durant el dinar no vam acabar de trencar el gel. L’únic element de confluència era el pare, però en parlàvem com si per nosaltres fos un estrany (que ho era), un amfitrió capritxós que ens havia reunit per sorpresa i ara havíem de descobrir per què. A mitja tarda vam creuar el barri de la Ribera a peu, vam aturar-nos al Born —avui dia tancat i barrat— per rememorar els primers plors del nostre pare i, travessant la Ciutadella, vam fer cap al carrer Nàpols.

Tan bon punt vam pujar les escales fosques que duien a l’entresòl, en silenci i amb una actitud circumspecta —com si anéssim a la vetlla d’un mort per compromís, hauríeu dit—, tan bon punt vam entrar a casa d’en Gabriel Delacruz Expósito (com ho deia la bústia de l’entrada), vam començar a recuperar el passat que compartíem. No hi vulgueu veure cap rastre d’esoterisme, perquè no n’hi ha: és només que tots aquells objectes que ell havia conservat, disposats per en Cristòfol damunt la taula, ens activaven els records i aprimaven les distàncies que ens separaven. Els quatre nens vam reviure anècdotes, manies, paraules, disgustos, sensacions. Al cap de tres hores ja era com si ens coneguéssim de tota la vida. Cadascú va buscar la petja de velles coincidències amb la certesa feliç que, només de formular-les, els altres tres les aprovarien alhora. Amb el joc ens vam enriolar. Com que a l’entresòl no hi havia llum, quan fosquejava vam marxar i vam buscar una cafeteria per continuar la nostra exhumació. Una cosa ens portava a l’altra. A les tres de la matinada, un cambrer somnolent ens va fer fora del bar de l’hotel.

Després d’aquella primera visita junts a l’entresòl del carrer Nàpols, vam acordar que entre tots quatre posaríem al dia els pagaments que devia el nostre pare. Un primer pas. Així és com l’entresòl va esdevenir una mena de seu social, una oficina per a les nostres investigacions. La Rita, que encara es resisteix a posar-hi els peus, se’n burla dient que aviat ho convertirem en el Club dels Cristòfols, «una casa-museu amb un vigilant, vitrines empolsegades i cordons vermells que et barren el pas a les cambres matrimonials».

No n’hi ha per a tant. No som uns devots del nostre pare, nosaltres. Potser cal creure que, si vam confabular-nos en la seva recerca, era més per satisfer la nostra curiositat que pensant en ell. Ara mateix, si ens ho proposéssim, podríem desgranar un catàleg de greuges compartits amb la mateixa facilitat amb què entrellacem els nostres records d’infantesa. I no cal dir que tots quatre, cadascú pel seu compte, sense haver-ne parlat, més d’un cop hem tingut la temptació d’abandonar aquest projecte. A hores d’ara seria molt senzill pretendre que en Gabriel ja no existeix. Fa molts anys que ens hi entrenem.

—He’s a real nowhere man, sitting in his nowhere land… —entona en Chris, com si així pogués fixar els nostres pensaments.

Què és el que ens empeny a buscar-lo, doncs? Potser en podríem dir l’afany per completar un impossible retrat de família del nostre pare. Durant aquella primera visita conjunta a l’entresòl, l’examen minuciós de les pertinences d’en Gabriel ens va captivar amb tot d’indicis tan absurds que no els podíem ignorar. Un paquet contenia deu baralles de cartes per estrenar, embolicades amb paper de cel·lofana. Tres caixes ben apilades guardaven una colla d’objectes inversemblants, estotjats amb molta cura per aprofitar l’espai: hi havia una pinta de carei, una figura de ceràmica que representa Acteó i els gossos, un petjapapers de fusta de teca, una closca de tortuga, un radiocasset, una cinta de Maria Dolores Pradera i una de l’orquestra de Xavier Cugat, un llibret de postals de Londres que s’obria com un acordió, una càmera de fotos de joguina, un tallaungles de marca suïssa, una col·lecció de fitxes del casino de Montecarlo per jugar a pòquer…

L’únic lligam aparent que es podia establir entre aquelles andròmines, esclar, el donaven les peripècies del nostre pare. Durant uns quants anys —ja ho avancem—, en Bundó, en Gabriel i en Petroli es van quedar una penyora de cada mudança feta amb el camió. Una capsa, una bossa, una maleta casualment extraviada que es repartien com a bons germans. Ells sabien que era un delicte, però havien après a disfressar-lo amb l’excusa de la justícia social, com una propina merescuda per tantes hores de treballar sense pausa i en unes condicions esclavistes. A més, qui no ha perdut un fardell durant una mudança? És llei de vida.

En Gabriel havia revelat aquells furts a les nostres mares, amb aires de Robin Hood, i fins i tot ens n’havia fet beneficiaris a nosaltres. Gràcies a una troballa d’en Cristòfol, vam poder resseguir millor l’itinerari d’aquells anys. En una capsa de sabates, entre targetes de restaurants, mapes de ciutats i guies de carretera, hi va aparèixer una llibreteta amb les cobertes d’hule negre i aspecte clandestí, una mica rebregada per l’ús, on en Gabriel havia apuntat el contingut de cadascuna de les maletes, caixes i baguls saquejats en les mudances. Com que era una persona aplicada, a la llibreta no hi faltava res: el trajecte, la data dels fets i l’enumeració de tot el que finalment sortia d’aquell botí compartit com a bons pirates.

Aquesta existència de corsaris de carretera, si se’ns permet l’exageració, va esdevenir una forma de vida idíl·lica per a en Gabriel i en Bundó. Idíl·lica perquè els rescabalava a tots dos dels anys erràtics de la primera adolescència i perquè alhora els instal·lava en una mena de paradís ambulant. Abans d’arribar-hi, però, van haver de superar una temporada d’aprenentatge que va agafar les dimensions i la foscor d’un purgatori.

Acabaven d’estrenar el 1958 i tant en Bundó com en Gabriel ja havien fet els setze anys. L’hospici s’havia traslladat finalment a les Llars Mundet, tal com estava previst des de temps enrere, i el canvi els havia desorientat de mala manera. La nova institució, situada a la Vall d’Hebron, era un mastodont que s’alçava lluny de tot, una ciutat per si mateixa que els obligava a viure d’esquena a Barcelona. No feia ni quatre setmanes que havien inaugurat el nou edifici i ja trobaven a faltar l’atmosfera laberíntica de la Casa de Caritat. De sobte, des de la distància, els coïa aquella certesa que rere les parets gruixudes del vell hospici s’hi desplegava un altre laberint més enrevessat i alhora més atractiu, una xarxa de carrers sorollosos i empegueïts de vici. En aquella zona muntanyosa i semidesèrtica, en canvi, què hi pintaven ells? Els vells calats sortien a respirar l’aire pur als jardins i els més petits havien guanyat terrenys per jugar a l’aire lliure, però, i ells? «Això és el Far West», deien, i passaven les hores de lleure caçant sargantanes, fent punteria a una llauna de conserva o tramant fugides heroiques.

Aquesta actitud indolent esgarrifava les monges i no van trigar a posar-hi remei. Com que no eren uns alumnes especialment brillants i, sobretot, no hi havia una família al darrere que els pogués acollir, la mare superiora va decidir que ja tenien edat per deixar els estudis i posar-se a treballar.

En Gabriel escrivia el castellà sense fer gaires faltes i va entrar d’aprenent de caixista a la impremta que mantenia la Casa de la Caritat. Aviat va adonar-se que no li agradava. La seva feina principal consistia a netejar les restes de tinta seca del plom que ja havia passat per la impremta. A vegades també li manaven que guardés els tipus de fusta dels titulars en les caixes que corresponien. De bon principi semblava una feina distreta, com fer un trencaclosques —la efa amb les efes, la be amb les bes…—, però no es podia encantar i sovint l’encarregat li cridava que anés més de pressa. Brillo, brillo. Només de tant en tant, com un premi de consolació, li deixaven compondre una mitja columna de successos, o uns quants anuncis per paraules, però com que era desnerit i anava mal alimentat, i l’aire no corria en aquell catau, el joc de miralls de les lletres capgirades li feia rodar el cap i li venien basques. Cada dia enterrava dotze hores a la impremta, de set a set, i dos cops al mes li tocava treballar dissabtes i diumenges perquè l’Hoja del Lunes s’imprimia a la Casa de la Caritat. Sortint de la feina li hauria agradat distreure’s una mica pel seu barri de sempre; aventurar-se, ara que li deixaven més llibertat, cap a les Rambles o més enllà de la plaça de la Universitat, Aribau amunt. En canvi, havia de córrer per agafar el tramvia i l’autobús per creuar tot Barcelona i tornar a les Llars. Les monges eren molt estrictes amb els horaris i, si arribava tard, no li donaven sopar i a sobre el renyaven.

Un vespre, mentre el tramvia s’enfilava pel carrer Dos de Maig i les façanes sutjoses de les cases s’il·luminaven sota els llamps de les espurnes elèctriques, es va adonar que dues nenes l’assenyalaven i reien. Va mirar-se en el reflex de la finestra, instintivament, i no es va reconèixer en el rostre que hi veia. Duia un bigotet de tinta sota el nas, una ratllada, i en aquelles faccions emmascarades hi va descobrir un home atrotinat i lúgubre. De cop es va veure amb vint anys més, fent aquell mateix recorregut, i es va sentir infeliç com mai. «Fer-se gran deu ser això», va dir-se aleshores amb resignació. Un espeternec del tramvia va alliberar-lo d’aquell somieig diürn i el reflex a la finestra va desaparèixer.

En Bundó va tenir més sort. S’ha de dir que la seva còrpora refeta i aquell aire resolut davant les sorpreses de la vida hi van ajudar. La mare superiora, sor Elvira, venia d’una família ben establerta, del barri de la Bonanova. Tot i que ella covava algun remordiment, els seus pares i germans havien superat el sotrac de la guerra amb una naturalitat insòlita i, d’ençà que manaven els seus, s’havien afanyat a restablir aquell ordre antic de les coses que els afavorien. No cal dir que el gener del 39, després de dos anys llargs de malviure en una finca dels afores de Barcelona, amagats i escagarrinats, sense minyones i havent de racionar a desgrat el cafè de l’esmorzar, havien sigut els primers a posar el llençol blanc al balcó de casa i a baixar fins a la Diagonal per saludar els vencedors en comitiva. En Robert Casellas, el germà gran de l’hermana Elvira, havia heretat l’empresa familiar i l’havia tornada a engegar de zero. Cada any, el 18 de juliol, celebrava aquella bonança fent un donatiu generós a la Casa de la Caritat. Parlem de pela llarga: ell ho veia com la millor manera de guanyar-se un lloc privilegiat al cel. A canvi del favor, de tant en tant demanava a la germana que li enviés algun camàlic per a l’empresa de mudances. Els volia forçuts, sense manies i orfes, perquè així no li venien amb festes familiars. Aquest va ser, un dia de maig de 1957, el destí del jove Bundó.

L’empresa es deia Transportes y Mudanzas La Ibérica. Tenia les oficines i el garatge al carrer Almogàvers, a tocar de la Rambla del Poblenou. Al local hi dormien tres furgonetes DKV i tres camions Pegaso, lluents i rabassuts. Les DKV s’utilitzaven per a les feines més senzilles i gairebé mai sortien de la província, mentre que els camions s’encarregaven de les grans mudances i, si calia, viatjaven de Barcelona a qualsevol punt d’Espanya. Tots sis vehicles eren seminous perquè les col·lectivitzacions del 1937 havien escurat l’empresa de màquines i d’homes. En Robert Casellas els havia recuperat després de fer molt bons tractes amb el Ministerio de Transportes. Els camions eren la nineta dels seus ulls i podia estar-se hores i hores contemplant aquelles criatures amb un amor paternal. Quan tornaven a casa d’algun trasllat, els feia rentar i abrillantar pels treballadors més novells, fins que semblessin acabats de sortir de fàbrica.

Encara que d’aprenent cobrava una misèria —i, a més, una part dels diners passava directament de la butxaca d’en Casellas a la caixa comuna de les monges—, en Bundó disfrutava revivint aquells temps. A nosaltres ens fa pensar en una reducció del patiment a una pura anècdota. Minimitzar-lo, sense reviure’n igualment el dolor, perquè així valgui la pena.

—Recordo que els primers dies d’entrar a La Ibérica —havia explicat a en Petroli, en un d’aquells moments de regressió que compartien amb el pare— arribava de fosc a les Llars Mundet. Tenia l’esquena totalment escruixida. Les cames i els braços no em responien. Estava tan baldat que me n’anava directament al llit. En un matí i una tarda, per exemple, havíem desmuntat i carregat un principal del carrer d’Aragó i l’havíem tornat a muntar en un pis de l’avinguda del General Mola. I tot sense ascensor, pujant els embalums més grossos amb politja i la resta per una escala de servei estreta, recargolada i fosca com unes catacumbes. I amb una mestressa histèrica que ens seguia a tot arreu per por que no li trenquéssim res. «Si falta alguna cosa, sapastres, la pagareu de la vostra butxaca!», ens cridava. Però així i tot m’agradava. De mica en mica m’hi vaig acostumar i vaig saber-li trobar la gràcia. Reconec que allò d’entrar a les cases dels altres, de ficar-nos per carrers de Barcelona que ni sabia que existissin i després voltar per la ciutat amb la DKV o el camió (amb el parabrisa com si fos una finestra panoràmica), era una novetat que compensava l’esforç i la suor, els sangtraïts i les esgarrinxades, les queixes dels conserges uniformats i els crits del senyor Casellas.

Tot i el cansament, després de la jornada en Bundó s’adormia fent cara de felicitat. Al dormitori compartit, en Gabriel l’observava amb enveja i no es podia estar de despertar-lo per explicar-li les seves penes. Dia a dia, dins la seva imaginació, la impremta de la Casa agafava les dimensions d’una gran cova esgarrifosa, negra i abjecta com la fornal de l’infern. Hauríeu dit que descrivia una txeca on el torturaven. En Bundó se l’escoltava acabat d’emergir de les flonjors del son, amb les parpelles que li pesaven, i mirava d’animar-lo tot fent-li veure que la seva feina de camàlic tampoc no era una ganga. Per justificar-se i impressionar-lo, li ensenyava les segades que les cordes li deixaven al palmell de les mans, de tant pujar i baixar mobles. Per dins, però, se’n curava tot recordant que aquell dia li havien tocat dues pessetes de propina. Després, de mica en mica, s’adormia un altre cop sense poder evitar que se li dibuixés a la cara el somriure de beneitó i un ronxet pacífic li compassés el son.

Quan feia quatre mesos que treballava per a La Ibérica, durant una mudança considerada per l’amo d’«altíssima transcendència», en Bundó va viure de prop un accident que havia de ser providencial. Providencial per a ell, per al pare i, fet i fet, per a tots nosaltres. Un nou secretari de governació nomenat per Franco es traslladava de Segòvia a Barcelona. Entre els objectes que havia decidit endur-se de casa hi havia una taula de fusta massissa, treballada amb ferro forjat i d’aparença medieval, que havia de presidir el seu despatx.

—He aquí un talismán que acompaña desde hace siglos a mi familia. A pesar de su engorroso traslado, me dolería dejarla atrás en este momento crucial de mi carrera política. Ténganla en gran cuidado, por favor —havia anunciat solemnement el delegat davant els tres camàlics desplaçats i dos mossos més de la finca.

La taula va sortir per la portalada del casalot de Segòvia, a pes dels deu braços, i va entrar mansament al camió, però un cop a Barcelona, quan la descarregaven entre quatre homes, va rebel·lar-se com un animal feréstec i amb una rebrincada va relliscar-los de les mans. El resultat del desastre va ser —per aquest ordre d’importància, segons el senyor Casellas— una pota de la taula esquerdada, amb una esquerda que feia de mal arreglar, i el peu dret trencat —més que trencat, esmicolat— d’un dels operaris de La Ibérica.

El company accidentat d’en Bundó, a punt de jubilar-se, tenia els ossos massa gastats i els metges de la mútua li van aconsellar que no tornés a carregar pesos i s’espavilés per demanar la invalidesa. Fins que van poder arreglar l’esquerda de la taula, el senyor Casellas es va queixar durant tota una setmana de la seva mala sort, amb una cantarella de ploricó tan estrident que ressonava al garatge i feia posar els pèls de punta als operaris. Un cop va haver passat la mala maror, en Bundó va anar a veure l’amo i amb un filet de veu li va demanar si ja havia pensat en un substitut de l’accidentat. Un substitut? No, encara no. Aleshores li va començar a fer propaganda d’en Gabriel, de la seva complexió física, tota fibra, i de la seva bona voluntat per treballar. Era un Hèrcules. Si calia, en podia demanar referències a les monges.

—Ni que fuera tu novia, caramba —va fer en Casellas amb un deix de menyspreu—. Que venga a verme un día de éstos.

Una setmana més tard, aprofitant un dilluns que tenia festa a la impremta, en Gabriel va demanar permís a l’hermana Elvira i va anar a veure el senyor Casellas. En Bundó li havia descrit més d’un cop la fatxa grotesca de l’amo, sense escatimar detalls ni burles, però durant aquella primera entrevista cara a cara, agreujada a més pels nervis del moment, va fer-li la impressió que es trobava davant d’un ninot de barraca de fira. El senyor Casellas era baixet i gras. El sotabarba se li dividia en una doble papada, com els sacsons de la panxa d’un nadó, i la pell de les galtes, carnoses, li brillava igual que si s’acabés de menjar un rostit molt oliós. La seva veu, massa aguda, no s’adeia amb la seva còrpora voluminosa. Ara que el veia, va adonar-se que en Bundó sabia imitar-lo amb molta gràcia. Quan parlava, somreia sense adonar-se’n i movia les mans, assenyalant i fent gestos amb els dits curts i gruixuts com botifarrons. Quan estava en silenci, escoltant algú altre, tenia el tic de moure el llavi de dalt amunt i avall, mig mossegant-se’l amb les dents. Potser per dissimular-ho, al damunt s’hi havia deixat créixer un bigoti finíssim, a la moda del règim. Com que la seva posició d’empresari demanava un principi d’autoritat —i algú o altre li devia dir que de natural no el tenia—, havia pres dues decisions que anaven conjuntades i el feien un amo més despòtic i alhora més ridícul: sota el vestit fet a mida a la sastreria Santaclara, hi duia sempre una camisa de tons blavosos —no era l’oficial, però hi tenia una retirada— i, tot i venir de família catalana, a la feina es dirigia a tothom en castellà.

En Gabriel va trucar a la porta del despatx del senyor Casellas i va sentir aquella veu irritant que li manava que passés. Va entrar.

—Hola, sóc en Gabriel Delacruz. Vinc dels Hogares Mundet. En Bundó…

—Hola, hola… —el va tallar en Casellas. Se’l va mirar de dalt a baix—. Estás un poco ñiclis, ¿no? ¿Cuánto pesas?

—Setenta kilos, señor Casellas.

—No es verdad, estás más flaco. Te lo digo yo. Vuelve a pesarte. ¿No te dan de comer las hermanas? Diles que te den más de comer, si quieres trabajar aquí. Sobre todo espinacas, que tienen mucho hierro. Y lentejas. Y carne, hay que comer más carne. Tienes que comer lo mismo que Bundó, que está hecho un toro.

En Gabriel assentia amb el cap. Per dins es deia que ni ell ni en Bundó no havien tastat un tall de carn de vedella, un estofat o ja no parlem d’un bistec, des de feia mesos. Potser des d’aquell dia en què les monges havien fet un extra perquè una dona prima com un fideu i amb cara d’ocell carronyer, donya Carmen Polo de Franco, havia visitat la Casa de la Caritat. Tots els asilats s’havien hagut de mudar per desfilar al pati, davant de les autoritats locals, i el cor de la Sección Femenina havia cantat el Salve Regina.

—¿De verdad quieres trabajar cargando muebles? Mira que es una faena muy dura y sacrificada…

—Sí, señor Casellas —en Bundó li havia recomanat que li digués «señor Casellas» perquè el tracte distingit li agradava i el feia més comprensiu.

En Casellas el va tornar a repassar de dalt a baix i, quan estava i punt de dir-li alguna cosa, va sonar el telèfon. Només de sentir el primer ring, l’amo es va quadrar com un soldat, assegut amb l’esquena recta a la cadira del despatx. Després va agafar l’auricular i va posar-se a parlar amb algun client important, un peixarro. Escoltava el que li deia amb molta atenció i responia que sí a tot, sí, sí, claro, claro, sí, cómo no, accentuant les paraules amb una entonació servicial. Van passar ben bé dos minuts fins que es va recordar que tenia en Gabriel allà al davant. Aleshores va tapar l’auricular un moment i va dir-li:

—Au, vés, vés. Ya puedes marcharte, ya. Dile a la hermana Elvira que empiezas el lunes que viene. Estás dos semanas no las cobrarás, serán de prueba. Irás con Bundó en la furgoneta. Él responderá por ti. Ah, y lo que te decía antes: come más espinacas, chico. Tienes que ser un Popeye o como se diga.