2

Dins la gàbia

CONTINUA EL TORN D’EN CRISTÒFOL

En lloc de la fantasia romàntica de París, el destí final d’en Conrad i la Leo va ser el cementiri de Montjuïc a Barcelona. Un Père Lachaise més humil però igualment bonic. Cristòfols: si un dia els voleu fer una visita (és només un suggeriment), aneu a l’entrada, demaneu per l’agrupació primera i busqueu les tombes dels anarquistes Durruti i Ascaso. Des d’allà, mirant en direcció al paisatge de pins i camions, amb la calitja que difumina el port de mercaderies, al fons, camineu uns vint metres cap a la dreta i trobareu el nínxol on estan enterrats els meus avis materns. Llegiu-ne la làpida: aquells noms i xifres són pràcticament l’única prova material que van deixar aquest món, perquè, després de l’accident d’avió, no es van trobar restes significatives dels seus embolcalls corporals —per dir-ho a la manera dels espiritistes.

Segons m’ha explicat la mare, l’accident va deixar una desena de morts i un centenar de ferits. En aquella època encara no s’havia inventat la caixa negra dels avions, de manera que la versió oficial dels fets es va construir amb el testimoni dels supervivents —entre ells els pilots— i les dades que aportaven des de la torre de control. Les autoritats van establir que, quan l’avió començava a agafar velocitat per enlairar-se, s’havia rebentat una roda i l’aparell havia començat a derrapar per la pista. El pilot havia aconseguit domar-lo reduint la velocitat, però al darrer moment, quan semblava que només seria un ensurt, havia sorgit del no-res un camió cisterna i hi havia xocat per la cua. Malgrat que semblava que els fets passessin a càmera lenta, de resultes de l’impacte l’avió havia quedat seccionat en dos —un tall net, de guillotina— i la cua de l’aparell s’havia incendiat tot seguit. «Enmig de la histèria general», van escriure els periodistes de successos, «l’explosió va devorar a l’instant els viatgers dissortats que ocupaven els seients posteriors». L’avi Conrad, precisament, seguint el consell d’un veí setciències, havia fet mans i mànigues perquè el seu seient i el de l’àvia fossin a la cua de l’avió. «Diu que és el lloc més segur perquè queda lluny dels motors. Capritxos de l’aerodinàmica», havia manifestat per confortar-se a si mateix.

Aquella primera trucada de telèfon, acabada de sortir de la dutxa, ja va donar poques esperances a la Rita. Amb bones paraules, la noia de la Creu Roja li va dir que calia no defallir, però que els seus pares sortien en una llista de víctimes més que probables. La Rita va deixar-li les seves dades i va esperar notícies. Escoltava la ràdio estirada al llit, com si alguna superstició la retingués a la seva cambra. De tant en tant sonava el telèfon, però no tenia ni ganes ni valor d’agafar-lo. Unes hores més tard dos policies van trucar a la porta. Potser és un clixé, però la mare els recorda com dos homes vells, adustos, amb el bigoti preceptiu i l’uniforme arrugat. Un d’ells, el que semblava més bonifaci, li va parlar amb una veu dolça, infantil, i li va dir que aquella tarda els seus pares havien patit un accident d’avió a l’aeroport, com ja sabia, i que havien «anat al cel». La Rita s’havia mentalitzat tota la tarda per fer el cor fort, però de sobte les paraules del policia la van fer sentir una nena desgraciada i es va posar a plorar.

Els dos homes van esforçar-se per consolar-la. Li van oferir un mocador. Li van passar la mà pels cabells i li van dir que havia de ser una nena gran i forta. La Rita tenia setze anys, saltava a la vista que ja no era una nena, i per dins va sentir vergonya aliena de tots plegats, començant pels seus pares. Va eixugar-se les llàgrimes amb determinació i els policies van agrair-l’hi. El segon policia, de veu més estellosa i tarannà pràctic, va obrir una carpeta, en va treure un full i tot seguit li va demanar si tenia germans. No. Avis? No. Cap oncle? No. Amb cada resposta negativa, al policia bo se li humitejaven més els ulls. I parents llunyans?, recordava el nom d’algun parent llunyà, encara que fes anys que no el veiés? No hi havia ningú, esclar que no, però la Rita es va adonar que la pregunta sonava amb un deix ansiós, d’última oportunitat. Com que va dubtar uns segons, el policia bo la va esperonar recordant-li que encara era menor d’edat i que en aquelles circumstàncies no la podien deixar sola. Hi havia d’haver algú.

—Tinc una tia àvia que viu a Sagunt —va mentir. Va triar Sagunt perquè recordava que els seus avis hi havien viscut anys enrere—. Ja és molt gran, però aquesta tarda l’he trucat i demà al migdia arribarà amb tren.

La mentida va fer efecte i els policies van respirar alleujats. Després li van demanar una foto on sortissin els seus pares i la van acompanyar a casa de la Raquel, la seva millor amiga. Els últims mesos s’hi havia quedat a dormir un parell de dissabtes. La Leo i la mare de la Raquel compraven a les mateixes parades del mercat. Per la Rita, aquells dies van transcórrer com si actués en una obra de teatre. En recorda l’afectació del dol, la roba negra, la compassió general, les atencions melindroses de veïns i amics. Els pares de la Raquel la van tractar com una filla, fent-se càrrec dels tràmits luctuosos, i la seva amiga es va comportar com una germana engelosida.

Com que van haver d’esperar la confirmació oficial de les morts, l’enterrament no va tenir lloc fins al divendres, al cap de sis dies de l’accident. El dijous, els dos policies havien lliurat a la Rita un paper signat pel jutge, ple de segells oficials, i després li havien fet una pregunta singular:

—Vamos a ver, bonita. ¿Podrías confirmarnos si el día de la desgracia tu papá llevaba una peluca o un peluquín?

Resulta que l’única cosa d’en Conrad que va sobreviure a la catàstrofe va ser un fragment de la perruca estil Alain Delon. L’equipatge dels passatgers també va cremar amb la deflagració o es va desintegrar enmig del caos posterior, però hores més tard, mentre els equips de rescat provaven de recuperar restes humanes que els ajudessin a identificar les víctimes, un bomber va trobar un tros de la perruca. Era a vuitanta metres del sinistre, entre restes calcinades i enganxat a l’asfalt. Al principi va recollir aquella cosa amb molta cura, pensant-se que era cuir cabellut, però després, quan la van analitzar els del laboratori, van adonar-se que es tractava de pell sintètica. La Rita no va arribar a veure mai la tofa socarrimada, però aquell retall de la vanitat paterna li va inspirar un últim homenatge. Una de les escasses decisions de futur que havia pres en Conrad, i que la Leo sempre li retreia, havia sigut subscriure una assegurança de vida a La Unión y el Fénix. Encara que els cossos no existissin, doncs, com que els taüts i l’enterrament ja estaven pagats d’avançada, la Rita va voler que se celebrés la cerimònia. A darrera hora, quan les dues caixes buides estaven a punt de sortir des de casa seva cap a la capella de Sant Llàtzer, que és on es deia la missa de funeral, la noia va agafar la col·lecció de perruques de son pare i les va distribuir per l’interior endomassat del seu taüt. N’hi havia una desena, des d’aquell primer casc que semblava un barret de tramper fins a la que va estrenar el dia del seu casament, i totes juntes resumien les diferents etapes de la seva vida. Després, per compensar a sa mare, va buscar un número vell que guardava de la revista Garbo, va retallar-ne una foto de Hedy Lamarr i Victor Mature i la va deixar dins el taüt de la Leo. Els nous Samsó i Dalila.

Un cop passat l’enterrament, la Rita va prendre plena consciència que estava sola al món. D’un dia per l’altre, quan es va convertir en una imposició, aquell desig que havia formulat i cobejat tantes vegades va perdre tot l’encant. Òrfena perfecta, la mare explica que va trigar més d’un any a habituar-se a les noves circumstàncies. Quan finalment ho va aconseguir, ja era una altra persona.

La gran patacada li va venir del cantó del seu pare. Com que no havia volgut estudiar una carrera, la Rita havia deixat l’escola als quinze anys. Des d’aleshores havia passat el temps a casa, fent veure que buscava la seva vocació a distància. Va aprendre a tricotar per correspondència, va provar les classes de francès, va inscriure’s en un curs per ser hostessa de fires i congressos… Consentida com era, tot l’acabava avorrint. Sorprenentment, la mort d’en Conrad i la Leo va apaivagar-li aquesta desídia i un matí, a les nou, pocs dies després del funeral, va anar a obrir El Nuevo Sansón.

—Els pares no havien deixat cap testament i jo havia heretat el negoci, no?, doncs el més lògic era que me’n fes càrrec —recordava anys després la Rita—. El tràfec dels primers dies em va atordir i alhora em va esperonar. Algun cop havia ajudat a la botiga, però ara havia d’afrontar pel meu compte els entra-i-surts comercials. Els clients venien a recollir els encàrrecs i jo havia de remoure mig magatzem per trobar-los; els proveïdors s’aprofitaven de la meva inexperiència per endossar-me gènero. A cada moment, la veu cançonera del pare ressonava dins aquelles quatre parets per donar-me consells. «El secret és pentinar les perruques cada dia, que quedin ben ufanoses sobre els caps dels maniquins», deia. «És molt important que els homes, sobretot els de més edat, perdin la por a emprovar-se el perruquí. Deixa’ls sols davant el mirall, dóna’ls intimitat». Vaig passar les dues primeres setmanes tan atabalada i capficada que no tenia temps de decidir si la feina m’agradava o no. L’única certesa era que al vespre, abans de tornar a casa, feia caixa i no em sortien els números. Mirava la llibreta on el pare apuntava tots els moviments de vendes i compres i no hi entenia res. «Hauràs de llogar un comptable», em deia per calmar-me. Llavors un divendres va entrar a la botiga un home mudat i amb una maleta, que semblava un viatjant, i per sort (això ho dic ara) tot se’n va anar en orris. Resulta que el senyor no era un viatjant, sinó un passant d’advocat. Es va presentar i em va demanar si hi havia el senyor Conrad Manley. Li vaig explicar que el pare i la mare havien mort feia uns quants dies. Em va mirar amb escepticisme. «No és una broma, oi?», va fer. Li vaig dir que no, que jo era la seva filla i ara la botiga estaria al meu càrrec. Va acompanyar-me en el sentiment i, extremant el posat greu, em va allargar un paper i em va etzibar: «Aleshores, senyoreta Manley, li recomano que es busqui un bon advocat. Comprenc que vostè no en té cap culpa, però el seu pare, amb tots els respectes, era un estafador. Aviat rebrà una citació judicial».

Ai, l’avi Conrad, quin milhomes! Cristòfols: dir-li estafador és atorgar-li un pedigrí que no es mereixia. Més aviat hauríem de titllar-lo d’il·luminat, o fins i tot de llampat. La Rita coneixia massa bé el seu pare per espantar-se de debò, però també havia crescut amb els seus atacs de temperament, amb aquelles rauxes obsessives que l’encegaven durant uns quants dies i després oblidava amb la mateixa força.

—En el fons, amb la meva mania per començar desenes de cursos per correspondència i no acabar-ne cap, vaig sortir igual que el pare —admet la Rita—. De sobte, per exemple, li agafava la baterola de fer-se ell mateix els iogurts, i omplia la nevera de cultius de fermentació. O durant quinze dies es dedicava a enviar cartes a tots els diaris, comentant el mal estat dels carrers. O aquella temporada que cada nit s’asseia davant la màquina d’escriure per redactar les seves memòries (no va passar de la pàgina vint, però tenien títol: Ni un pelo de tonto).

Uns dies després, quan el carter li va portar la citació judicial, la Rita va anar a casa de la Raquel i va explicar-ho als seus pares. El pare de la Raquel treballava en un banc i l’endemà va buscar-li un advocat. A mitja tarda, tots dos van passar pel Nuevo Sansón i van estudiar els llibres de comptes, la citació, les factures de proveïdors dels últims mesos. La Rita els sentia que xerraven i discutien al despatxet de la rebotiga, verificant sumes, i quan per fi en van sortir els delatava un posat compassiu.

Vet aquí, resumides, les explicacions que els dos senyors van donar a la Rita. Segons els números, feia més de quatre mesos que el negoci de les perruques anava de mal borràs. En lloc de buscar una solució raonada, en Conrad havia optat per una follia suïcida: havia demanat un crèdit al banc i havia posat la botiga com a aval. És molt probable que la seva intenció fos eixugar els deutes pendents, però alhora, pel que intuïen, no havia pagat cap lletra i s’havia gastat gairebé la meitat dels diners amb els bitllets i la reserva d’hotel a París. Una factura d’una agència de viatges, que havien trobat rebregada com una pilota dins la paperera, confirmava aquestes sospites.

En Conrad, ja ho he dit abans, sempre havia sigut un rampellut, un d’aquells esperits que vessen pertot, però aquest cop l’enlluernament havia anat massa enllà. Fins i tot se li podia atribuir un punt d’ironia malaltissa: el famós majorista de París que, segons ell, els havia convidat a fer el viatge, en realitat era el seu màxim creditor.

La conclusió de l’advocat va ser que la Rita tenia totes les de perdre. Seguint el seu consell, doncs, abans de final de mes va malvendre tot el que va poder de la botiga. Un grup de teatre d’aficionats se li va quedar, gairebé regalades, les perruques. Un drapaire del carrer Tamarit es va endur els mobles, els prestatges, els maniquins i el rètol del Nuevo Sansón (dues dècades més tard, a principis dels noranta, aquelles lletres lluminoses van reaparèixer a la Fundació Miró, formant part de la instal·lació d’un artista conceptual). El dia que el jutge va ordenar que es precintés el local i passés a mans del banc creditor, aquell espai ja només era un record nostàlgic entre uns quants veïns i clients, primer com la barberia d’en Martí Manley i després com l’antagònica perruqueria d’en Conrad Manley. Mentre lliurava les claus als responsables del banc, la Rita es preguntava què hauria passat amb El Nuevo Sansón, amb ella i els seus pares, un cop haguessin tornat del viatge a París. Què se n’hauria fet, de tots plegats?, quines calamitats els haurien portat les noves dèries d’en Conrad? I tot d’una, ara sense desitjar-ho, es deia que potser l’accident havia sigut una bona solució.

Mentrestant, per evitar que se l’enduguessin a un orfenat, la Rita havia cultivat i millorat la mentida de la seva tia àvia de Sagunt. Dia a dia va aprendre a imaginar-se-la, a donar-li un cos, una cara i un nom (tia Matilde). Primer va referir-s’hi en converses amb els veïns, o davant els pares de la Raquel, i sempre la pintava vella i atrotinada. «Té dolor a les cames i només surt per anar al metge», deia. «Va venir per cuidar-me, però ara sóc jo que la cuido a ella», deia. El següent pas va ser donar-li una veu. L’assajava anant pel carrer i després, a casa, li sortia més natural. La tia parlava en castellà. Com que representava que s’havia tornat sorda, els veïns la sentien cridar pel celobert. La Rita va aprendre a mantenir converses amb ella mateixa, comentaris banals i fins i tot alguna discussió. Es posava a prop de la finestra de la galeria, que donava a la cuina, i cridava: «Què farem avui per dinar, tia?». «Mira, nena, vete al mercado y compra para un cocido… Acércame el monedero». Si trucaven al telèfon, a vegades era la tia Matilde qui l’agafava i cedia l’auricular a la Rita. La mare no va explicar mai el secret a ningú, ni a la Raquel, convençuda que la més mínima esquerda podia acabar delatant-la. A més, la tia de Sagunt li feia companyia, l’ajudava a mantenir-se activa i a no sentir-se sola.

La farsa va durar ben bé mig any, fins a la tardor. La Rita havia malviscut amb els diners de les vendes d’El Nuevo Sansón, més uns estalvis que la Leo guardava a la calaixera per si de cas, poca cosa. Sabia que quan arribés a la majoria d’edat rebria els diners que li pertocaven de l’assegurança de vida, una quantitat notable, però mentrestant havia començat a ser pobra, o més aviat diguem-ne necessitada. Es quedava a casa per no gastar i s’avorria davant de la tele. Només menjava dos cops al dia, esmorzar i sopar. Es mirava al mirall i es veia desnerida, pàl·lida, fràgil. Si continuava així aviat la descobririen, es deia en els moments més baixos. Potser era el que calia. Aleshores, quan estava a punt de tornar-se definitivament boja, un cop de sort inesperat va aturar aquella davallada i li va canviar la vida.

El seu àngel de la guarda va ser l’advocat que li havia portal l’assumpte de la citació judicial. Pensant-ho bé, potser que diguem el seu nom, no? Al capdavall, encara que la seva aparició sigui circumstancial, va tenir un paper decisiu.

—Com es deia, mare? Te’n recordes?

—I tant. Es deia, es deia…, Carlos Bravo. Semblava un nom de cantant. Però jo li deia senyor Bravo. Tenia el despatx allà al carrer Provença, tocant a la Rambla de Catalunya, a sobre el Mauri. Li faltava poc per jubilar-se.

En la seva dilatada i penosa trajectòria als jutjats, el senyor Bravo estava acostumat a tractar amb xarlatans sense escrúpols i brivalls que la sabien llarga. La Rita, aquella noia que havia quedat sola i desemparada, era una excepció, una víctima, i li va agafar afecte. Poc després de l’embargament del Nuevo Sansón, el senyor Bravo va trucar-li un matí i va preguntar-li uns quants detalls sobre els seus pares. Si li donava permís, li va dir tot seguit, miraria d’obtenir alguna gratificació econòmica per part d’Iberia o del mateix aeroport. Al cap i a la fi, algú o altre havia de ser responsable de l’accident. La Rita va penjar el telèfon, va comentar-ho amb la tia Matilde —que va ordenar-li que posés un ciri a santa Rita, la seva santa, patrona dels impossibles— i no va pensar-hi més. Va arribar l’estiu, van passar les vacances d’agost i un matí de principis de setembre el senyor Bravo va tornar a telefonar.

—Sap qui sóc, senyoreta Manley? —va fer l’advocat—. Carlos Bravo. Tinc bones notícies, em sembla. Vaig estar investigant i fent trucades, a veure si rebíem alguna compensació per allò dels seus pares. No hem tingut gaire sort. La companyia Iberia ens pagarà uns diners per danys i perjudicis, però ja l’aviso que és una misèria. Més val això que res, esclar, tot i que jo n’esperava molt més. Ara bé: vaig parlar amb els serveis legals de l’aeroport i, encara que no tindrien cap obligació de pagar res, el seu cas els va tocar la fibra i em van fer una proposta. Resulta que amb les obres d’ampliació de la terminal del Prat, l’any vinent s’hauran de cobrir algunes places noves de treball. Si vostè volgués optar-hi, i jo l’hi aconsello vivament, la feina seria seva. No sé de quina àrea es tracta, però m’han assegurat que el sou és correcte i amb possibilitats de promoció personal.

Així és com uns mesos després, el gener de 1968, a punt de fer disset anys, la Rita va entrar a treballar a l’aeroport de Barcelona. Era una edat tendra, però que tal vegada li jugaria a favor, perquè la seva feina seria tractar amb els viatgers indignats a l’Oficina de Reclamació de Maletes Perdudes.

Pel que fa a la tia Matilde, aquella mateixa tarda va fer l’equipatge i, sense acomiadar-se ni tan sols de la Rita, va enfilar cap a Sagunt per sempre més.

Cristòfols: gràcies per permetre’m rescatar de l’oblit l’herència bufonesca i dramàtica dels Manley. Tisores i perruques. I ara que hem deixat la Rita treballant a l’aeroport —cada cop ens hi acostem més, ja ho veieu—, amb unes quantes esperances dipositades en el futur, ara hauríem de viatjar de nou fins a Alemanya. Encara que no tinguem ganes de tornar-hi, el matí del 14 de febrer de 1972, Dia dels Enamorats, ens reclama.

Ens havíem quedat que un altre cop nevava amb força, oi? En Bundó dormia. El Pegaso conduït per en Gabriel s’embalava per l’autopista…

Mesos després, quan ja havia conegut la meva mare Rita i encara dubtava si posar en marxa de nou la seva vida, en Gabriel va deixar-se anar i li va explicar la desgràcia fil per randa. Quanta estona es devia adormir al volant? Vuit, deu segons? Deu segons com a màxim. Ara tanqueu els ulls i compteu fins a deu, cristòfols. No són res i són una eternitat. N’hi havia hagut prou perquè el camió es desviés cap a la dreta, sortís de la carretera i, portat per la mateixa embranzida, davallés per un pendent boscós d’uns quinze metres. En Gabriel recordava que havia obert els ulls enmig d’un estrèpit desconegut i havia cridat aterrit. La primera imatge que li venia al cap, en reviure aquell moment, era la d’una torrentada d’aigua que l’envestia de cara amb una força sobrenatural. Abans de tot allò, el nostre pare havia somiat més d’una nit que ell i els seus amics s’estimbaven d’un pont i queien al riu amb el camió. La trencadissa dels vidres, la fuetada de les branques, la pluja de fang remogut, la confusió sorgida del no-res… Durant l’accident real, tots aquests elements van usurpar la lògica del malson.

Quan el Pegaso va quedar finalment immòbil, gairebé en posició vertical i amb la cabina encongida a sota, en Gabriel va trigar mig minut més per remuntar aquell desconcert. El braç esquerre, que li havia quedat atrapat entre dos plecs de la porta, li va enviar les primeres impressions de dolor. Va comprendre que havien patit un accident. Collons, s’havia adormit. Mentre el cervell recobrava la consciència, la mà dreta va buscar d’esma la clau del contacte i va apagar el motor. Una roda que girava en el buit es va aturar. Llavors va adonar-se del silenci que l’envoltava —un silenci fals, intrús, grotesc— i com un llampec va saber que en Bundó era mort. Va buscar-lo amb la mirada (tenia un ull mig negat de sang) i va cridar-lo.

—Bundó! Bundó! Desperta’t, collons!

El cantó dret de la cabina era el que havia quedat més protegit de l’impacte. Tot i que la seva postura semblava incòmoda, en Bundó jeia amb el cap recolzat a la porta, com sempre que s’adormia. Els ulls tancats. Tres o quatre tallets a la cara que sagnaven. Només hi havia un detall diferent en aquella figura: l’estranya inclinació del coll, un angle impossible. En Gabriel va sacsejar unes quantes vegades el cos del seu amic. Després, retut, vençut, va agafar-li la mà, com si així pogués traspassar-li la seva vida, i, ell també, va aquietar-se.

No es mereixia res més.

Uns crits incomprensibles, cada cop més propers, el van allunyar breument d’aquella commoció i el van mantenir vagament despert.

Sort de la neu, cristòfols. En aquella hora del matí, a les set, encara no passaven gaires cotxes. Un minut després que el Pegaso sortís de la carretera, un turc que conduïa una carraca de Mercedes va comprendre què significava el dibuix de les roderes sobre l’asfalt nevat. Feia uns quants quilòmetres que, per seguretat, jugava a resseguir amb les seves rodes el traç gruixut i constant dels pneumàtics del camió, com si així pogués evitar que desaparegués. De sobte, al capdavall d’aquella recta, va adonar-se que les dues línies paral·leles es desviaven graciosament cap a la cuneta i desapareixien en el no-res. Va frenar a temps, reprimint la inèrcia de seguir el dibuix fins al final, i va aturar el cotxe al costat de la carretera. Després va veure les ruïnes del Pegaso allà sota, una taca fosca que fumejava entre els arbres, i va córrer marge avall, aprofitant la via oberta pel camió.

—Alles in Ordung? Hören Sie mich? Bitte, Sagen Sie was!

En Gabriel no recordava si havia perdut el coneixement, però l’última imatge que havia retingut dins el camió era la cara d’aquell home, espantada o abaltida pel fred, mirant-lo de cap per avall per la finestreta i obrint la boca per parlar. Després ja es veia a dalt de l’autopista, dins de l’ambulància, envoltat de més cotxes i llums d’emergència, mentre un infermer de la Creu Roja li immobilitzava el braç esquerre —se l’havia trencat per dos llocs, a l’altura del colze— i un altre li netejava amb alcohol i cotó fluix les ferides de la cara i el coll. Tenia el front, el nas i una galta senyalats per tot de rascades i tallets dels vidres. El silenci circumspecte dels dos infermers ja predeia la notícia terrible, però quan anaven cap a l’hospital, estirat a la llitera, va preguntar per en Bundó.

—Mein Freund?

L’infermer que l’acompanyava va fer que no amb el cap.

Va passar tot aquell dia i l’endemà en un hospital de Kassel. Primer li van fer radiografies i li van enguixar el braç; després van tenir-lo unes hores en observació. Frankfurt no era gaire lluny i no sabem si li va passar pel cap de telefonar a la Sigrun, però el cas és que no ho va fer. Tal com jo ho veig, cristòfols, no és improbable que aquella renúncia fos el que ens hagi portat a tots fins aquí: el primeríssim senyal d’una inactivitat prolongada.

Mentrestant, a l’autopista, una altra ambulància s’havia endut en Bundó al dipòsit de cadàvers del mateix hospital. Una grua havia recuperat la ferralla del pobre Pegaso i la policia alemanya havia pogut donar un cop d’ull als papers del vehicle. Havien identificat la companyia de mudances, havien trucat a Barcelona i havien informat el senyor Casellas de l’accident.

A mitja tarda, quan en Gabriel començava a sentir-se massa incomunicat, va visitar-lo el secretari del consolat espanyol a Frankfurt. La seva fesomia li era familiar perquè, un parell d’anys enrere, ells mateixos li havien fet la mudança. Després de donar-li el condol per la mort d’en Bundó, el secretari el va informar que el senyor cònsol —un altre antic client de La Ibérica— havia rebut una trucada del senyor Casellas demanant consell i ajut. El senyor Casellas, era obvi, li volia transmetre ara el seu suport màxim, animar-lo perquè estava assabentat que en Bundó era el seu millor amic i desitjar-li una recuperació ben ràpida. El secretari del cònsol també el va informar de les qüestions pràctiques. Gràcies a unes gestions que havien fet des del consolat, la filial alemanya de la companyia asseguradora es faria càrrec de les desferres del camió, del tot irrecuperables. Si els metges descartaven que tingués cap lesió interna, cosa desitjable, li havien reservat un seient al vol Frankfurt-Barcelona, de la companyia Lufthansa, que sortiria l’endemà passat, el dia 16 al matí. En aquell mateix vol, si ell no hi tenia inconvenient, seria repatriat el cos del senyor Serafí Bundó. El consolat, no cal dir-ho, com és preceptiu en aquests casos, també aportaria un taüt d’urgència per al trasllat.

En Gabriel escoltava el secretari i assentia d’esma o responia amb monosíl·labs. Tot i que la situació el disgustava, en el fons l’asèpsia polida i diplomàtica d’aquell pixatinters ja li anava bé. Els calmants subministrats l’havien deixat grogui i el seu cervell agraïa la inèrcia. No pensar. Abandonar-se. Quan l’ajudant del cònsol es va haver acomiadat, tanmateix, un record va infiltrar-se en aquella solitud d’habitació d’hospital. Temps enrere, durant la mudança del secretari i la seva família a Frankfurt, els tres sequaços de La Ibérica els havien extraviat una bossa que contenia roba d’esport. El botí que s’havien repartit era minso: xandalls, sabatilles, uns mitjons de tennis que ningú havia volgut, unes ulleres de natació. Tot i que no era ben bé de la seva talla, en Bundó s’havia emmarranat a quedar-se un barnús d’home, de ris blau marí i caient aristocràtic, amb un escut a l’altura del cor, que semblava nou de trinca. Ara que havia reconegut el seu propietari inicial, alt i esprimatxat i amb aquell posat luctuós, en Gabriel va reviure la imatge d’en Bundó amb el barnús. L’havia dut una temporada, quan encara vivien tots dos a la pensió. Se’l posava per sortir de la dutxa, o a la nit, com un batí sobre el pijama, i resultava molt còmic. Com que ell era més baix i gras, el barnús li anava estret, no se’l podia acabar de lligar amb el cinturó i n’arrossegava les puntes per terra. En Gabriel li deia que caminava com un rei amb capa, un rei medieval, tip de la xusma, a punt de condemnar a mort els vassalls que s’estaven a dispesa. Aquesta visió va provocar-li un somriure dolorós —li tibaven els punts d’un tall— i després va fer-lo adormir de pur esgotament.

Un dia i mig més tard, el matí de dimecres que el van recollir per anar a l’aeroport, aquesta vaguetat de l’esperit havia desaparegut. A falta de calmants que li estovessin el cervell, ara la realitat se li imposava amb una exactitud punyent. Cada segon sense en Bundó al seu costat li foradava les temples com una gota malaia. La culpa ja feia el niu. Sota aquest cel, el futur només podia empitjorar. No havia agafat mai un avió, però aquesta por quedava engolida per les altres pors. Una competició de dolors. I només eren les vuit del matí.

Des de la porta de l’hospital, vestit amb la roba que li havien donat, va veure com arribaven dos cotxes negres. Un era d’enterramorts i acabava de recollir el fèretre d’en Bundó. L’altre el conduïa un xofer del consolat. Va baixar i va obrir-li la porta del darrere, però en Gabriel va fer-li entendre que volia seure al davant, al seu costat. No era cap autoritat, ell. Un cop a dins, el xofer va entregar-li una carpeta amb l’anagrama del consolat d’Espanya a Frankfurt i una bossa de lona negra. Va obrir-la. A dins hi va trobar uns quants efectes personals d’en Bundó i altres objectes recollits del Pegaso, coses com un obridor d’ampolles o unes ulleres de sol seves, intactes, que abans havien sigut útils i ara li feien ràbia. També hi havia una camisa i uns pantalons d’en Bundó que els del consolat, molt curosos, havien rentat i planxat. Eren els que s’havia canviat, després de la mudança a Hamburg, i li va costar identificar-los. En Bundó funcionava per dèries i, els últims mesos, aquella havia sigut la seva camisa preferida. Se l’havia apropiat després d’una mudança a Bonn (núm. 188) i li agradava perquè, deia, reunia les tres grans qualitats que s’han de demanar a una camisa de treball a l’hivern: era de franel·la i abrigava, li permetia fer moviments bruscos perquè li anava baldera i no s’embrutava. Aquesta tercera raó no era objectiva. En Bundó sempre es tacava a l’hora de menjar, però no li importava. Quan en Gabriel i en Petroli l’hi retreien, ell fins i tot en feia broma i buscava formes geogràfiques en les taques —una Itàlia de salsa de tomàquet, una península Ibèrica d’allioli, una Àfrica de gelat de xocolata. La camisa de franel·la feia un dibuix espigat en blanc i negre, modern i molt vistós, i les taques hi quedaven ben camuflades. Ara la visió d’aquella camisa tan flonja i polida, amb el coll emmidonat, va abatre encara més en Gabriel. Era com si n’haguessin llevat l’essència de l’amic.

Per no pensar-hi més, va obrir la carpeta de l’ambaixada. Algú, potser aquell secretari mateix, hi havia guardat el seu bitllet d’avió i, ben ordenats, els documents que s’havien pogut recuperar de la cabina. Va trobar-hi el seu passaport i el d’en Bundó, fulls de ruta, els papers del Pegaso, el permís de circulació internacional, postals sense escriure, uns quants mapes mig estripats per les vores (en Bundó sempre els plegava malament), un fulletó arrugat dels pisos de Via Favència, la llista de casals espanyols d’en Petroli i altra paperassa. Va fullejar aquells papers amb desgana, però de nou el va sorprendre la presència d’en Bundó en tots ells.

En un dels fulls hi va reconèixer la seva lletra. Hi havia unes quantes sumes de números d’un dia que, mentre viatjaven, es distreia comptant quants quilòmetres havien fet tots junts amb aquell Pegaso. Un altre paper més nou duia l’encapçalament de La Ibérica, amb el dibuix d’un camió que travessava un mapa d’Europa, i en Gabriel hi va llegir una sèrie de dates, horaris i noms de metges. Ho havia escrit a màquina la secretària Rebeca, i tot d’una en Gabriel va llegir-los com qui rep una punyalada traïdora: projectaven un futur conjunt d’ell i el seu amic que ja no existiria mai. Cada dos anys, els conductors de La Ibérica estaven obligats a passar una revisió mèdica per confirmar que eren aptes per portar el camió. Aquestes revisions es duien a terme a la clínica de la Mútua, i la Rebeca les programava amb una antelació de més de dos mesos per fer quadrar els compromisos de mudances. En Bundó i en Gabriel les passaven sempre junts. El senyor Casellas insistia en aquest detall per matar dos ocells d’un tret, deia, i evitar així que se n’oblidessin. El dia que estaven a punt de sortir cap a Hamburg, a punt d’iniciar la fatídica mudança 199, la Rebeca havia cridat en Gabriel al despatx i li havia donat dues còpies d’aquella llista.

En Gabriel va quedar captivat pel poder evocador de tots aquells papers, tan dolorós i alhora tan sanador, i no va deixar de fullejar-los fins que el cotxe va entrar a l’autopista. Llavors va agafar el bitllet d’avió, el seu passaport i el d’en Bundó, i va guardar la carpeta dins la bossa negra. Uns quilòmetres més endavant, quan s’acostaven al punt de l’accident, en Gabriel va demanar al xofer que s’hi aturés.

—Zwei minuts —li va dir—. It’s important.

A poc a poc, fent equilibris per culpa del braç enguixat, va baixar tot sol pel pendent. El xofer estava a l’aguait des de dalt. Com que el dia abans la grua ja s’havia endut el Pegaso, tot el que quedava era una franja de vegetació arrasada i terra remoguda. Els arbustos abatuts i l’escampall de vidres assenyalaven el punt on el camió havia deixat de rossolar. Més enllà, un tel de neu glaçada ho cobria tot. Va baixar una mica més. Aquí i allà hi havia restes de ferralla, un esqueix de pneumàtic, un tros d’un retrovisor. Per què havia volgut tornar al lloc de l’accident? Tres setmanes després, reclòs a Barcelona, incapaç encara de plorar, es diria que havia sigut el primer intent per buscar les llàgrimes. Aquell dia, però, es va torturar amb un sarcasme: «L’assassí sempre torna al lloc del crim», es va dir. El xofer va xiular des de la carretera i li va fer un senyal perquè pugés. Perdrien l’avió. En Gabriel encara es va entretenir un moment. El dia s’havia alçat lluminós, en algunes clapes la neu ja es desfeia. Havia trobat a faltar alguna cosa… Amb la punta de la sabata va escodrinyar la terra, la fullaraca. El xofer va tornar a xiular amb impaciència i aleshores, quan ja reculava, a punt de desistir, el seu peu dret va trepitjar un objecte tou. Això mateix. Va recollir-lo i va comprovar amb alegria que era el quadern dels furts, la biografia més fidel de la seva aventura per aquests mons de Déu amb en Bundó i en Petroli.

Després va tornar a pujar al cotxe i el seguici fúnebre va fer via cap a l’aeroport.

Era això el que volíeu, no, cristòfols? Fets!, em dèieu abans. Doncs vet aquí els fets. Un rere l’altre, encadenats, sincronitzats, com si els hagués orquestrat un déu capritxós i foteta. I encara no s’han acabat, no senyor. En Gabriel i el cos d’en Bundó ja volen cap a Barcelona. És el primer cop que el nostre pare agafa un avió, però continua tan aclaparat pel fets —els fets!— que no s’adonarà de res. Mentrestant, a l’aeroport, la Rita és al bell mig d’una nova jornada laboral dins la Gàbia —tal com en deia ella.

Si ho calculeu, us adonareu que aquell 16 de febrer de 1972 ja feia més de quatre anys que la Rita treballava a l’aeroport. En Conrad i la Leo havien anat ocupant de mica en mica, sense presses, l’espai que els reservava en els records. Era un lloc preferencial, esclar, però aïllat i inalterable, gairebé llegendari —com es veurà tot seguit. Pel camí, l’òrfena de pare i mare havia descobert la seguretat que donen una rutina diària i un sou a final de mes. Les hores a l’oficina de Reclamació d’Equipatges li havien accelerat des d’un bon principi la sensació d’independència. Havia hagut d’acostumar-se a matinar i llevar-se sola, per exemple. A les set agafava l’autobús i una hora més tard, ja a l’aeroport, es pintava els llavis per emmarcar el somriure, es posava un uniforme que la feia sentir com una hostessa de vol i, tal com li havien ensenyat a la primeria, es posava a atendre clients enfadats.

La Rita va entrar com a aprenenta i al cap de pocs mesos ja dominava tots els trucs de l’ofici. L’havien triat per la seva joventut innocent i una carona d’àngel que desarmava els més bel·licosos. Com tots els que treballaven en aquella oficina, la seva primera ocupació va ser la d’ase dels cops. El boc emissari. Havia d’escoltar les reclamacions dels clients i fer-los creure que havien tingut molt mala sort, que allò no passava gairebé mai.

—A primera hora —em va explicar un dia la mare, tot recapitulant aquella època—, em tocaven els passatgers més mesells i de bon tracte. Acabaven de baixar d’un vol transoceànic, desorientats pel jet-lag, sense saber si era de dia o de nit, i de sobte descobrien que la companyia els havia perdut l’equipatge. Mentre jo els feia entendre que probablement les seves maletes encara eren a Buenos Aires, o a Nova York, i que arribarien sens falta l’endemà, amb el proper vol, ells es repenjaven al taulell i em responien sense ganes. Els ulls se’ls tancaven de cansament. Em costava Déu i ajut que m’omplissin el formulari, però després la majoria se n’anava resignada i sense remugar. S’ha d’entendre, a més, que aleshores era diferent. Ara viatja tot quisqui, però aleshores no. Els bitllets eren cars i els passatgers rebien un tracte principesc per part de la companyia aèria… A partir de les onze començaven a arribar els homes de negocis, gairebé tots amb una secretària jove. Depenent del seu bon o mal humor sabies si la noia, a més, feia les funcions d’amant. Si eren estrangers, em substituïa una companya de feina que xampurrejava l’anglès. Si eren sud-americans o espanyols, me n’ocupava jo. No cal dir que sempre em tocaven els pitjors. Quins fums, tots aquells nou-rics! Es veia d’una hora lluny que el franquisme els havia omplert les butxaques, i dic butxaques perquè no tenien ni cartera i encara anaven amb aquells feixos de bitllets lligats amb una goma. S’escapaven uns quants dies de la seva ciutat de mala mort, tibats i malcriats, i es creien que arribant a Barcelona els rebríem amb catifa vermella i fent-los reverències. Sovint l’única manera d’amansir-los era buscant la complicitat de la secretària. «Les pido disculpas en nombre de nuestra compañía, señor de Fulano. No sabe cuánto lamentamos que usted y su esposa hayan sufrido este contratiempo», els deia jo tot d’una, i, si calia, ho rematava: «¿No estarán precisamente en viaje de bodas, verdad? Se les ve tan enamorados…». Els homes sempre es posaven vermells, o s’embarbussaven en mil excuses, i eren elles les que agafaven les regnes de la situació. Sense desmentir res, em deien el nom de l’hotel on els podíem enviar l’equipatge, un cop recuperat, i acceptaven de bon grat el necesser de regal. N’hi havia, fins i tot, que en acomiadar-se em picaven l’ullet com si estiguéssim confabulades. Passat migdia, els turistes i els viatgers de circumstància substituïen els homes de negocis. Gent que havia pujat a l’avió amb un problema i ara, en baixar-ne, es trobava que en tenia dos. S’acostava l’hora de dinar i en lloc de ser al restaurant, o novament a casa, els passatgers havien de fer cua per reclamar una maleta perduda. Eren les hores més difícils. L’ambient de la terminal es carregava i tothom esdevenia més irritable. Aleshores, si algú m’alçava la veu més del compte, o s’entossudia a cridar la guàrdia civil, havia de recórrer a la meva estratègia secreta, un homenatge particular a la Leo i en Conrad. «No sigui tan pessimista», deixava anar jo a mitja veu davant de l’individu queixós, «podria haver-li passat alguna cosa pitjor…». En aquest punt feia una pausa dramàtica, adoptava el posat càndid d’orfeneta i hi afegia: «Com als meus pares». La incògnita quedava suspesa en l’aire i, sempre, al cap d’un o dos segons, el client la despenjava: «I què els va passar als teus pares, maca, si es pot saber?». Aquí el to de veu ja se li havia amorosit. Després només li havia d’explicar la tragèdia de l’avió (que tothom recordava), sense escatimar-ne els detalls escabrosos, i al final acabava amb una mentida efectista: «Potser es recorda de mi perquè vaig sortir en el no-do sobre l’accident. Jo era aquella nena de mirada perduda, al cementiri, mentre la veu en off deia allò de “la catástrofe segó un cúmulo de víctimas inocentes, dejando a su paso un rastro de huérfanos desconsolados”». El no-do no va existir mai, per descomptat, però t’asseguro que era un mètode infal·lible.

L’oficina de reclamació quedava dissimulada en un extrem poc il·luminat de la terminal, a la planta baixa, més enllà de les cintes que transportaven els equipatges. Tenia dues finestres amb un taulell d’atenció al públic. A l’interior, rere una porta sempre tancada, el local s’eixamplava en una gran sala atapeïda fins al sostre de maletes perdudes, caixes, fardells i desenes d’objectes inversemblants. Hi treballaven quatre persones a cada torn, dues atenent els viatgers i dues més al magatzem. La Rita en deia la Gàbia, d’aquella oficina, no tant per la claustrofòbia i el confinament diari com per les associacions que li provocava amb el món animal:

—Quan atenem els viatgers semblem cotorres —deia.

A més de l’atenció al públic, al cap d’uns mesos de treballar dins la Gàbia van ensenyar-li les dues altres ocupacions de rebotiga. D’una banda hi havia l’ordenació i descripció dels nous bagatges sense amo, que per la Rita era la feina més avorrida. Quan un fardell quedava sense recollir, marejat de voltar cent cops a la cinta, un treballador de l’aeroport l’agafava i l’entregava a la Gàbia. Llavors l’encarregat de torn li donava una entrada al registre i en feia una descripció bàsica: mida, color, pes i altres detalls externs que ajudessin a la identificació. Si el paquet duia una etiqueta de procedència, o era reclamat per telèfon el mateix dia, el següent vol se l’enduia al lloc que li pertocava. En canvi, si al cap d’una setmana ningú l’havia reclamat, passava al magatzem i ja estava a punt per a «l’autòpsia», tal com en deien dins la Gàbia.

Obrir en canal les bosses i maletes era la feina que agradava més a la Rita. Sovint n’hi havia prou de desfer una sivella, o un nus, però quan la maleta duia un tancament de seguretat, calia descosir-la o fins i tot esberlar-ne el pany a cops de martell. Tot seguit havia d’ordenar el contingut damunt d’una taula allargada i buscar algun indici del seu propietari. Hi havia companys de la Gàbia a qui l’autòpsia els feia molt de fàstic. Els violentaven les sentors desconegudes que de sobte sorgien d’una bossa, en obrir-la, o l’estranya manera d’apilar la roba, potser bruta, o fins i tot la intimitat violada que desprenien els objectes, d’una fredor acusadora. Per la Rita, en canvi, l’operació resultava fascinant i la feia sentir com una aprenent de detectiu. Si dins l’equipatge no hi trobava cap document útil, tenia un do natural per descobrir dades que a la llarga podien ser rellevants: una recepta junt amb un pot d’antidepressius dins una farmaciola, el nom del propietari a la guarda d’una novel·la en italià, un cendrer i unes tovalloles robades en un hotel d’Acapulco… Si hi apareixien objectes de molt valor, com ara joies o rellotges, o si estaven embolicats d’una forma sospitosa, tenia l’obligació de comunicar-ho a la guàrdia civil, que se’n feia càrrec fins que la maleta retrobés el seu amo.

La Rita confessa que les seves inspeccions resolien pocs dubtes, però alhora l’havien divertit moltíssim. Ens podria explicar un devessall d’anècdotes que inclourien, per exemple, sotanes i lligacames a la mateixa maleta (mai reclamada pel capellà), un avorto de mico momificat i altres articles de màgia negra, o un gallec emigrat a Xile que tornava de vacances a casa amb una caixa plena de pa sec per a les gallines. També està disposada a reconèixer ara, tants anys després, que l’efectivitat era limitada sobretot perquè ella mateixa la boicotejava. Com es veurà més endavant, si el contingut d’una maleta li semblava valuós, la retornava al magatzem sense dir-ne res a ningú, condemnant-la així a l’oblit de les profunditats de la Gàbia. Un oblit tan absolut que al final el bagatge es fonia per sempre.

Ja veieu, doncs, cristòfols, que la Rita es va adaptar sense problemes a la vida laboral. S’hi abocava amb un entusiasme que els seus companys de la Gàbia no s’explicaven. Tot i que el sou no era gran cosa, li permetia viure sola i sense estretors, a l’espera de cobrar —tan bon punt fes els vint-i-un anys— l’assegurança de vida dels seus pares, una bona picossada.

De tota manera, aquest retrat de la Rita el 16 de febrer de 1972, a punt de coincidir amb en Gabriel, seria incomplet si no ens aturéssim un moment en les hores que s’estava a casa. Resulta que la seva vida privada havia quedat com encongida davant la feina a la Gàbia. La inspecció de maletes li satisfeia, il·lusòriament, les ànsies d’aventura pròpies de l’edat. Els horaris tampoc no hi ajudaven: li tocava treballar un cap de setmana de cada tres, i ara veia menys sovint les amigues de sempre. Quan sortien juntes, s’adonava que les seves prioritats havien canviat. Ni tenia ganes de fugir a l’estranger per veure món, com la Raquel, que ara estudiava a la universitat, ni el seu somni era casar-se amb el primer que passés i criar molts fills. «Tu rai, que ja tens la vida resolta», li deien les més conformistes, amb un punt d’enveja que ella no acabava de comprendre. Encallada en la solitud de l’orfenesa, a més, havia sigut incapaç de canviar res del seu entorn. Com si el temps l’hagués ancorat en aquella tarda de dissabte definitiva, continuava dormint a l’habitació d’adolescent. Al principi d’estar sola, havia buidat els armaris i havia portat la roba dels seus pares a la parròquia, però la neteja no havia anat més enllà. Massa records i massa pols per treure. Ara l’habitació de matrimoni sempre estava tancada i fosca, com si l’haguessin amputat de la casa. Si es cuinava alguna cosa per sopar, al vespre, menjava al mateix lloc que tota la vida li havia tocat a taula.

—Ja ho pots dir, ja —reconeix la mare—, tenia vint anys i estava a punt de convertir-me en una solterona abans d’hora. Sort que va aparèixer el teu pare per salvar-me.

Sort o no sort. Més que d’en Gabriel, jo li dic que va ser cosa de la revista Garbo. Ella m’accepta la provocació i em presenta un somriure burleta. En pocs mesos, la feina a l’aeroport, amb els seus ardits, enganyifes i pillatges, l’havia ajudat a alleugerir el pes de ser sola al món. Alhora, però, li havia esmorteït les inquietuds sentimentals. Els companys de la Gàbia estaven emmainadats o eren massa grans per sortir amb ella, i, com hem dit, les seves amigues li semblaven massa flasques o massa aventureres. Amb aquest panorama, de mica en mica, les pàgines de Garbo es van convertir en el seu únic món de referència. Cada divendres a la tarda es gastava les cinc pessetes en el nou exemplar de la revista. Després s’asseia a berenar a l’orxateria La Valenciana, a la cantonada de la Gran Via i Aribau, i se submergia en aquell món tan aparent com inabastable. Farah Diba esquiava tot l’hivern a Saint Moritz, Maria Pia de Savoia li feia de confident i l’aconsellava, Raquel Welch li ensenyava el millor pentinat per anar a la moda. La meva mare Rita no somiava en prínceps blaus ni era tan ingènua per creure’s a ulls clucs aquell món feliç, però sí que aquelles dones privilegiades li reforçaven una intuïció cada cop més forta: que la vida és un combat d’atzars i val més posar-s’hi de cara que d’esquena.

Hi havia, a més, la qüestió de l’horòscop. Uns dies després del funeral, mentre fullejava el nou número de Garbo, la Rita va recordar l’exactitud amb què aquell tal Argos havia anticipat l’accident i la mort dels seus pares. Va llegir les prediccions setmanals per al seu signe, Càncer, i va quedar novament enlluernada. «Días de cambios inesperados. Si sois fuertes, el futuro os recompensará», deia el text. Tot seguit va escriure una carta a l’astròleg, felicitant-lo per la seva saviesa. L’home o dona que s’amagava rere el pseudònim no li va respondre, però això no la va desanimar. Quan havia buscat l’adreça de la revista, havia descobert que la redacció era molt a prop de casa seva, al carrer Tallers, número 62, i una tarda lliure s’hi va presentar per parlar amb el «senyor Argos». La recepcionista se la va treure de sobre dient-li que allò era impossible, que ni tan sols ells sabien qui s’amagava rere aquell nom enigmàtic. Només el coneixia el director. Cada setmana els enviava els seus textos per correu, però el sobre no duia remitent.

Aquesta aurèola de misteri va esperonar encara més la Rita i a partir d’aleshores es va obsessionar amb l’anàlisi detallada de l’horòscop. Els divendres, davant mateix del quiosc, obria la revista per la pàgina del zodíac i llegia en veu alta el text que li corresponia. Les frases d’Argos eren tot un exemple de prosa oracular: prou imprecises i alhora prou personals perquè se les pogués apropiar sense sospita. De mica en mica va ampliar el seu camp d’interès i va preguntar als companys de l’aeroport de quin signe eren. Si veia que en Porras o en Sayago es discutien per una bestiesa, o que en Leiva arrossegava l’escombra amb un aire massa taciturn, ella consultava l’horòscop i sempre hi trobava una explicació plausible.

Com sol passar amb totes les fixacions, va arribar un moment que l’horòscop setmanal de Garbo li va resultar insuficient. D’ençà que, tal com havia predit el senyor Argos («novedades en el sector laboral»), l’havien agafat per treballar a l’aeroport, la seva vida s’havia tornat més complexa. Ara tractava amb més gent que abans, parlava cada dia amb desconeguts i, per tant, hi havia més probabilitats que l’atzar volgués jugar amb ella. Havia d’estar preparada, però els vaticinis de la revista li resultaven escassos.

Un dissabte d’hivern va topar amb l’ajut necessari. Feia poc havia perdut les claus de casa, segurament al carrer, i havia fet canviar el pany per por dels lladres. Volia fer una còpia de les noves claus i va recordar que la seva mare sempre anava a un serraller de l’avinguda de la Llum. Per si no ho sabíeu, cristòfols, amb aquest nom es coneixia una galeria subterrània que hi havia sota el carrer Pelai, a tocar de la plaça de Catalunya. A la claror postissa d’uns fluorescents s’hi apinyaven l’entrada d’una estació dels Ferrocarrils, un bar, un cine i unes quantes botigues. La Rita, doncs, va baixar les escales que hi havia tocant al carrer Bergara i es va endinsar a l’avinguda de la Llum. Tot i ser dissabte a la tarda, va trobar-hi pocs vianants. S’hi respirava un aire entre espès i dolç, com una olor barrejada de galeta cuita i sutge. Les columnes a banda i banda, d’un groc de nicotina, donaven un aspecte de cripta sepulcral al passadís llarg i estret. L’interior de la tràquea d’un dinosaure. Va esquivar unes quantes persones que sortien del cine, amb els ulls inflats de foscor, i va buscar el quiosc del serraller.

Després de fer els duplicats de les claus encara es va entretenir davant l’aparador d’una cotilleria. Llavors, quan era a punt de sortir per l’altre extrem del túnel, just a tocar de l’última columna, va fixar-se en un home assegut davant d’una taula de càmping. Era alt com un sant pau, duia una cabellera llarga de hippy, una túnica lila i platejada i un penjoll en forma d’estrella de sis puntes. Damunt la taula hi havia un rètol que proclamava: «Mago Jorgito. Predice el futuro…, ¡ahora!». La Rita no s’ho va pensar dues vegades i li va preguntar el preu per una consulta de l’horòscop. El mag se la va mirar de dalt a baix i, desplegant una cadira de sota la taula, li va demanar que es posés còmoda. El preu no seria un problema. Tot seguit li va explicar que els bons horòscops s’han de fer a partir de la carta astral, i que la resta és xerrameca. Se l’havia fet mai, ella, la carta astral? No? Doncs per començar li havia de dir el dia i l’hora exactes del seu naixement. Ella els hi va confiar. El mag Jorgito va treure un llibre d’una bossa, el va obrir per una pàgina on hi havia un complicat mapa astrològic i, mentre feia uns càlculs en un paper, deia tot de paraules que a la Rita li sonaven molt professionals: que si la posició dels planetes…, que si l’ascendent que s’aixecava per l’horitzó…, que si el signe lunar i el signe solar…

La Rita encara va visitar dues vegades més l’avinguda de la Llum. El mag Jorgito necessitava explorar el seu perfil astrològic. No sabem quants diners li va pagar per tot plegat, segurament més dels que calia, però amb el temps els va considerar ben invertits. El mag dividia les seves prediccions en tres terrenys diferents: salut, diners i amor. La salut i els diners no preocupaven a la Rita. En canvi, sí que volia més detalls sobre aquella cosa tan ambigua i desconeguda que era l’amor. D’aquesta manera, després de la tercera visita, va poder acotar una mica més el seu atzar sentimental. Gràcies a l’atracció mútua que exerceixen determinats signes del zodíac i a la influència dels planetes sobre el seu ascendent, el mag Jorgito li va precisar quin era el perfil d’home ideal per a ella. D’esperit viatger i aventurer (a hores d’ara el mag ja sabia que la Rita treballava a l’aeroport), sense lligams familiars (ja sabia que era òrfena), nascut a Barcelona o les ciutats d’Estocolm, París o Nova York (d’on sortien vols directes al Prat, quina casualitat), o bé en cent quilòmetres a la rodona d’aquests nuclis urbans, i sobretot —importantíssim, crucial!—, que hagués vingut al món entre el 10 de novembre i el 7 de desembre de 1941. Aquestes dues dates asseguraven una simbiosi perfecta entre els ascendents dels signes zodiacals d’ella i el futur pretendent.

No, cristòfols: si us pensàveu que ara diria la data de naixement d’en Gabriel, anàveu ben equivocats. Massa fàcil. L’atzar no es deixa acariciar amb tanta docilitat.

El dilluns següent, després de l’última visita al mag Jorgito —com em costa pronunciar aquest nom tan ridícul!—, la Rita havia memoritzat aquelles dates fins a l’extenuació. El seu cervell les hi repetia sense control, com la tonada d’una cançó de moda que no ens podem treure del cap. Quan el primer client masculí del dia va acostar-se a la Gàbia, va seguir el procediment habitual i va demanar-li el passaport per omplir el formulari. Era un home afable, ben plantat, esportiu, d’uns trenta anys i tarannà reservat, i els ulls de la Rita van córrer a buscar la data de naixement. En veure que no coincidia, ni tan sols amb l’any, va experimentar per primer cop una decepció que després viuria centenars de vegades. La patiria tan sovint i provocada per tants homes, aquella decepció, que fins i tot la disfrutaria. La simple possibilitat d’èxit ja seria un premi.

Durant els primers mesos, fins que no va habituar-se al desànim, la Rita va viure enmig d’una emoció constant. Quan veia que la data d’un passaport coincidia amb els dies de novembre o desembre assenyalats per l’astròleg, encara que fossin d’un altre any, allargava els tràmits amb el passatger i així furgava en la seva personalitat. A vegades, de tan entusiasmada, perdia el control i li feia preguntes desavinents.

—Per cert, està casat? —podia dir ella adoptant un posat científic. Els companys de feina alçaven la vista. N’hi havia que se la miraven estupefactes i n’hi havia que reien de la gosadia.

—No, no estic casat —responia el passatger amb indignació—. I francament, no entenc què té a veure això amb el meu equipatge perdut.

—I tant que hi té a veure —encara li replicava ella—. Si estigués casat, és probable que la seva dona li hagués fet la maleta. I que li hagués posat una etiqueta amb l’adreça. Les dones sempre som més previsores.

Cada comentari, cada reacció, l’ajudava a construir-se la imatge del seu home ideal. També a enyorar-lo sense haver-lo conegut. Un altre dia, per exemple, va atendre una noia de Mallorca que havia perdut una bossa de viatge. Li va demanar el carnet d’identitat, com a tothom, i d’esma va mirar-ne la data de naixement. 11 de novembre de 1941! El cor li va fer un salt i, nerviosa com ella sola, la va tractar amb tanta efusivitat que la noia es va espantar. Mai no havia estat tan a prop de l’objectiu, es deia, i a l’instant es va sentir atreta per aquella desconeguda. No era un home, esclar, però no va perdre l’oportunitat d’interrogar-la a fons i la noia se’n va anar trasbalsada i amb la sensació incòmoda d’haver revelat mitja vida a una desconeguda. Dos dies després va aparèixer la seva bossa de viatge i la Rita se’n va ocupar personalment. Es va tancar a la sala d’autòpsies i amb molta atenció va escorcollar-ne el contingut. Hi havia dos vestits estampats de flors, roba interior, un necesser amb cremes per a la pell, unes sabatilles de platja, un biquini estil Ursula Andress, una novel·la de Françoise Sagan… La Rita va contemplar-ho tot amb una devoció tòtila i, de sobte, va comprendre que aquelles coses no li transmetien cap estima per la noia. Al contrari, com si fossin les pertinences d’una germana gran que ha tingut més sort a la vida, li provocaven aquell malestar de l’enveja quan és injustificada. Va guardar-ho tot de nou a la bossa i la va fer enviar a l’adreça de la noia, però a l’últim moment es va quedar el biquini per despit. Al vespre, a casa, se’l va emprovar davant del mirall. Li anava bé, com fet a mida, però quan va assajar aquella postura desafiant d’Ursula Andress a la pel·lícula de James Bond (n’havia retallat la foto d’un número antic de Garbo), el gest se li va deformar en un rictus ridícul. Va sentir pena de si mateixa.

L’espera del seu complement astrològic va encallar-se mil vegades en episodis similars. Dins els límits segurs de la Gàbia, la Rita va aprendre a no fer-se mala sang. Cada sotragada li aplanava una mica més el caràcter fantasiós. Les burles del calendari es van convertir primer en anècdotes cada cop menys cruels i després en ensurts que li animaven el dia. I aleshores, sense avisar, com correspon a les grans tempestes, tragèdies i miracles, va arribar la data gloriosa del 16 de febrer de 1972.

L’avió va reduir velocitat, les rodes van tocar terra enmig d’un espasme i en Gabriel va esbufegar llargament, com si s’hagués aguantat la respiració durant les dues hores llargues del viatge. Mai més. Era la primera i última vegada que agafava un avió. El seu cos de camioner estava acostumat a les vibracions del motor i l’asfalt. Les rodes li transmetien a les cames el batec de la carretera, la gravetat i el moviment. Les mans s’agafaven fort al volant. Com es podia conduir un vehicle que se suspenia en l’aire? De debò, com és que hi havia algú que volia fer-ho? Li havia tocat un seient de finestra, just sobre l’ala dreta. Mai no li havien agradat els ocells.

La veu melodiosa d’una hostessa va donar-los la benvinguda a l’aeroport de Barcelona. Ara que tornaven a casa, va reveure la imatge d’en Bundó estirat dins el taüt. Li havien tancat els ulls i dissimulat les ferides amb maquillatge. A la duana, la policia alemanya l’havia obligat a reconeixe’l i després firmar uns papers. Durant els dos últims dies, des del mateix instant de l’accident i sobretot més tard, a l’hospital, en Gabriel havia esquivat la idea concreta de la mort del seu amic. Ara que s’acostaven a l’origen de tot, al punt de partida, va notar com li queia al damunt aquella absència i el transformava. L’avió va aturar-se. L’estómac se li va inflar d’una pesantor insuportable, un sac de ciment dins una piconadora. L’última mudança a Hamburg, el comiat d’en Petroli o fins i tot la imatge plàcida d’en Bundó, dormint a la cabina, de cop li semblaven vivències llunyanes i amb la inconsistència d’una mentida. Mentre al seu voltant els passatgers es preparaven per baixar, ell es va sentir paralitzat. Mai més no es podria alçar d’aquell seient. Una hostessa va tustar-li l’espatlla amb delicadesa. Va ser l’últim a sortir. A fora, a peu de pista, va veure que l’esperava una parella de la guàrdia civil i un cotxe de morts.

La repatriació d’un cadàver és un laberint burocràtic. Junt amb els dos guàrdies civils hi havia un notari enviat per l’asseguradora de La Ibérica i un treballador de la funerària. Era un dia fosc, ennuvolat, típic de febrer, i els quatre homes i el cotxe negre dibuixaven una estampa que feia venir pell de gallina. Hauríeu dit que tot estava a punt per celebrar-se un duel i en Gabriel era el contrincant desafiat. El notari li va demanar la còpia dels papers de la policia alemanya i, després de revisar-los i signar-los, va entregar-los als guàrdies civils. Tot seguit li va fer saber que el senyor Casellas l’havia vingut a rebre. L’esperava, totalment consternat, a la porta d’arribades internacionals. Davant l’absència de familiars, i si ell no hi tenia inconvenient, havien decidit que el Funeral d’en Bundó fos l’endemà a la tarda, a la parròquia del Vendrell. En Gabriel deia que sí a tot. Després anirien a enterrar-lo al cementiri, al mateix nínxol on hi havia els seus pares.

El vespre del primer dia, a l’hospital de Kassel, en Gabriel havia aconseguit capturar un instant de lucidesa i havia telefonat a la Carolina. Havia de ser ell, la seva veu, qui pronunciés les paraules terribles.

—Aquest matí ha passat una desgràcia, Carolina. Hem tingut un accident. Em sap molt de greu, però en Bundó és mort, pobret.

La noia havia emmudit. En Gabriel havia agafat l’auricular amb la mà tremolosa i havia esperat en silenci. Se la imaginava a la seva habitació del Papillon, desfeta pels nervis i tement el pitjor. Havia comptat les hores d’aquell dia, atenta al motor del Pegaso a baix a l’aparcament. Esperava que en Bundó arribés abans no s’acabés aquell Sant Valentí. Al cap d’un minut, els sanglots de desesperació de la Carolina havien començat a pujar de volum. I després, molt després, les paraules plorades: on era?, volia veure’l, no podia suportar cap minut més sense veure’l. Al final en Gabriel l’havia convençuda perquè anés directament a Barcelona. El dimecres al matí portarien en Bundó al pis de Via Favència per vetllar-lo a casa, com havia de ser.

Hòstia, cristòfols, quina merda. Perdoneu la llagrimeta. S’havia d’explicar i ja està.

Entre els treballadors de l’aeroport i el noi de la funerària van baixar el taüt de l’avió i el van ficar dins el cotxe. Després, per indicació del notari, en Gabriel va donar al conductor l’adreça exacta de Via Favència. La Carolina segurament ja hauria arribat al pis. Quan el cotxe de morts i el notari van haver marxat, els dos guàrdies civils van acompanyar el nostre pare a la zona de recollida d’equipatges. A l’aeroport de Frankfurt li havien fet facturar la bossa de lona on hi havia els objectes personals d’en Bundó i les altres coses rescatades del Pegaso. Van buscar-la a la cinta transportadora, però no la van trobar. Tots els passatgers del vol ja se n’havien anat. Els tràmits per carregar el taüt s’havien allargat gairebé una hora i els guàrdies civils van acompanyar-lo a l’oficina d’equipatges perduts. Segur que allà li haurien recollit la bossa.

En Gabriel va seguir-los d’esma. Estava tan mancat de decisió, tan noquejat, que aquell matí hauria anat amb ells a l’infern. Com era habitual, els dos guàrdies civils van temptejar la noia de l’oficina amb alguna broma grollera, li van explicar que aquell senyor venia amb el vol de Frankfurt i després, saludant amb el tricorni, se’n van tornar a la seva garita. La Rita va rebre el passatger amb el seu somriure professional, però de seguida es va adonar que no li feia efecte. Aquell home estava esgotat, consumit per algun problema. Els seus moviments eren lents, com si en qualsevol moment hagués de quedar quiet per sempre, i el braç enguixat li accentuava l’aspecte trencadís. Li va preguntar com era la bossa. En Gabriel va encertar a dir que era negra, de roba negra. Ella va apuntar-ho al formulari i li va demanar un document. Podia ser el passaport o el carnet d’identitat. Aleshores, ajudant-se del braç immobilitzat, en Gabriel va obrir la carpeta dels documents i uns quants papers li van caure damunt del taulell. La Rita va agafar el primer passaport que va veure.

Era el d’en Bundó.

Va obrir-lo per la pàgina que tocava i, com sempre, els ulls van córrer a buscar la data de naixement. 29 de novembre de 1941. El món es va aturar i va estar a punt d’escapar-se-li un crit. Va alçar la vista, va mirar de nou la cara d’aquell desvalgut i va tornar a llegir la data. 29. De novembre. De 1941. Se sentia com qui revisa els números d’un bitllet de loteria guanyador. Ofegant l’emoció, va passar les pàgines del passaport i va fixar-se en tots aquells segells de duanes. Per més inri, era un viatger. Quan va tornar a l’última pàgina, ja estava entregada i sabia que ho faria tot per conèixer aquell estrany.

En Gabriel no era conscient de res. La Rita va subjectar amb força el passaport i sense parar gens d’atenció a la foto —per què, si ja el tenia allà al davant?—, va apuntar el nom del seu home perfecte: Serafí Bundó Ventosa. Quin nom més harmònic. Les lletres li van sortir vacil·lants i aquest detall la va fer adonar que estava poc pendent del noi. Hi havia de parlar, sentir-li la veu, descobrir-ne més coses. L’adreça, esclar! I si no era de Barcelona? Li va demanar l’adreça i en Gabriel va titubejar. Estava tan lluny de tot que li va costar remuntar els pensaments fins on vivia, si és que vivia. Al final va donar-li l’adreça de la casa de dispeses. Ronda de Sant Antoni, 70. De Barcelona? Sí. Mentre ho apuntava, la Rita va comprendre que vivia a tocar de casa seva. Eren veïns. «No hi ha ni dos-cents passos», es va dir, provant d’imaginar quin edifici devia ser. Per dissimular el trasbals, va fer un comentari que volia crear complicitat: «Ah, doncs vivim al mateix barri…, li podria portar la bossa jo mateixa, demà, quan aparegui». Tot i que es pensava que li donarien al moment, en Gabriel va assentir, abstret, i ella va admirar aquella timidesa. La Rita es delia per preguntar-li més coses, però ara amb l’emoció no li venia res al cap. Per primera vegada li feia por intimidar un passatger. Havia de guanyar temps i li va demanar que firmés el formulari. En Gabriel va traçar un gargot inintel·ligible i tot seguit, davant la mirada atònita d’ella, va recollir el passaport, va girar cua, va deixar caure un adéu prim i se’n va anar arrossegant els peus. La Rita va trigar a reaccionar i quan ho va fer, cridant-lo pel cognom, ell ja no la va sentir. En lloc de desesperar-se, ella va agafar el formulari, va rellegir el seu nom, la seva adreça, i va deixar-lo marxar. No hi feia res. Tenia la penyora. Estava escrit a les estrelles que l’endemà, quan finalment aparegués, la bossa de lona negra els uniria.

En Gabriel va caminar seguint les fletxes que indicaven la sortida. Al fons de la terminal, en el punt més allunyat de la Gàbia, va passar pel costat de l’última cinta transportadora. Al damunt hi havia una bossa que giravoltava solitària. S’hi va acostar. Tot i que ho semblava, no era la seva, però en aquells moments la memòria immediata no li funcionava. La va reconèixer precisament perquè no n’hi havia cap altra. Sense entendre res, sense preguntar-se res, va agafar-la i va sortir per reunir-se amb el senyor Casellas. Els dos guàrdies civils d’abans el van saludar des de la garita amb un gest circumspecte.