4

Reclusió

CONTINUA, ENCARA, EL TORN D’EN CRISTÒFOL

La reclusió d’en Gabriel va durar vuitanta dies. El dia que es va acabar… Bé, el dia que es va acabar, cristòfols, la meva mare va aparèixer per tercer cop a la seva vida, disposada a quedar-s’hi per sempre. Però tampoc no cal que ens embalem. Tot arribarà. Pel que fa al contingut d’aquella doble quarantena, vet aquí la paradoxa: mentre el nostre pare va anar amunt i avall amb el Pegaso de La Ibérica, li vam poder seguir la petja amb facilitat; en canvi, quan finalment s’atura en un lloc, li perdem la pista.

Tot el que sabem d’aquella època ho va revelar ell mateix a la meva mare en nits de confidències entre enamorats. El seu aïllament al pis de Via Favència va ser d’allò més convencional. No és que tanqués les persianes fins al capdamunt, per exemple, com si la seva solitud hagués de macerar-se en la foscor o, encara pitjor, sota la llum d’interrogatori de les bombetes. No el movien raons místiques ni esotèriques: no volia purgar el dol com un anacoreta, no buscava comunicar-se amb l’esperit d’en Bundó (tot i que li hauria agradat). Tampoc no volia ocupar el lloc del seu amic, encara que una vegada el mateix Bundó li hagués proposat que visquessin junts. No, en Gabriel va tancar-se a la seva nova casa seguint un impuls instintiu, una simple reacció del seu temperament.

Podríem dir, fins i tot, que, durant la seva clausura, en Gabriel va respectar els desitjos d’en Bundó. Els pisos d’aquell edifici —i, de fet, de tot el barri— semblaven construïts per turmentar la vida privada dels obrers i fer-los enyorar les fàbriques. En seixanta metres quadrats, comptant-hi els angles morts i les parets mal plomades, s’hi encabien dues habitacions, la cuina, el menjador i el lavabo. Ho sé perquè un dia, quan vam posar-nos a col·leccionar indicis sobre el nostre pare, vaig pujar fins a Via Favència per visitar el pis que havia comprat en Bundó. Era un dissabte al matí. Vaig trucar a l’intèrfon. Després de prendre’m per un testimoni de Jehovà i un venedor d’enciclopèdies, la senyora que hi viu actualment va suposar que era un periodista i em va deixar entrar a casa seva. Quan em va obrir la porta, em va caure l’ànima als peus. La imatge era desoladora. De sobte, trenta anys després de la construcció, uns arquitectes havien descobert que les bigues de l’edifici tenien aluminosi. Com a solució provisional, li havien apuntalat la casa amb un bosc de pilars de ferro. Em va fer passar per una mena de túnel cap a l’interior del pis.

—Puede que huela a moho, por la humedad —em va avisar—, pero yo ya no lo noto.

Dissimulant l’emoció, que hauria sigut improcedent, vaig passejar-me per aquell búnquer, cambra per cambra. Durant uns segons de frivolitat, em va temptar la idea que tota l’enrunada provenia dels dies infeliços del nostre pare, com una malura d’efectes retardats. Amb una naturalitat admirable, perquè ja feia dos anys que suportava aquell desastre, la senyora em va fer un cafè i ens el vam prendre al menjador. Semblava que estiguéssim en una mina de carbó abandonada. L’únic consol provenia d’un canari groc que refilava en una gàbia i un radiocasset que tocava boleros d’Antonio Machín. «Aquí mateix, sobre aquestes rajoles», vaig pensar llavors, «és on en Bundó saltava i ballava com un posseït durant aquell últim Cap d’Any de la seva vida».

La senyora, que era vídua i passava de la seixantena, em va voler ensenyar les escriptures de la propietat. Les tenia sempre a mà, guardades en una carpeta de plàstic, per si venien els periodistes o els inspectors de l’aluminosi. Hi vaig reconèixer la firma de la Carolina. La data del contracte de compra d’aquella cofurna era del juny de 1979, i jo hauria pagat per saber quins havien sigut els acords entre en Gabriel i la Carolina. El que estava clar és que el pis s’havia mantingut a nom d’ella durant els set anys que hi havia viscut en Gabriel. Vaig preguntar a la senyora si recordava amb qui havien signat el contracte, però era gran i la memòria ja no li responia com abans. El que sí que em va dir és que, quan ella i el seu marit hi havien entrat a viure, s’hi havien trobat un munt d’objectes deixats per l’anterior propietari. La majoria eren rampoines i les havien llençat, però s’havien encaterinat de dues o tres coses. Li vaig demanar si me’n podia ensenyar alguna i em va assenyalar dos quadres que resistien penjats a la paret. Eren els dos paisatges tardorencs, una mala imitació de l’escola d’Olot, que en Bundó s’havia quedat durant el repartiment de l’última mudança, la 199. Ell ja no els havia pogut veure exposats i, per tant, vaig deduir que era en Gabriel qui els havia recuperat i penjat. Ah, i abans d’acomiadar-me, cristòfols, vaig fer una trapelleria que us agradarà. Vaig elogiar la qualitat dels dos quadres i vaig dir a la senyora que eren d’un pintor molt bo, però poc valorat en vida. Les inicials de la firma, S. B., vaig apuntar, ocultaven un tal Serafí Bundó.

—Este nombre me es familiar… —va dir-me aquella ànima càndida, i sense saber-ho em va fer feliç.

Durant els pocs mesos que hi havia pogut viure, en Bundó havia arreglat el pis al seu gust i havia deixat buida l’habitació més petita, l’única que no havia empaperat. Sempre deia que seria la dels nens, però quan la Carolina li recordava que ella no volia tenir fills, que l’hi havia dit mil vegades, ell rectificava i s’hi referia com l’habitació dels convidats. Aquesta va ser, justament, la cambra on es va instal·lar el pare. Feia uns nou metres quadrats i hi havia una finestra que respirava al celobert. Com que el pis es trobava a mitja escala, un sisè real, l’havia de tenir sempre tancada perquè li pujaven les sentors culinàries dels veïns de sota. Així d’instal·lar-s’hi, en Gabriel va comprar un matalàs, un somier i una tauleta de nit, i va disposar els seus efectes personals imitant l’ordre de la pensió. Com aquell qui diu, només hi faltava el falcó.

Caldria no confondre, sisplau, aquest capteniment amb un episodi maniàtic. Perquè es vegi el que vull dir, aclariré que a estones, quan li convenia, l’entotsolament d’en Gabriel era més mental que físic. Passava dies sencers sense sortir de casa, però això no era un dogma ni el convertia en un cartoixà. Quan se li buidava el rebost, gastava una hora del matí per anar al banc, retirar uns quants diners del seu compte i proveir-se de queviures al colmado de la cantonada i de tabac a l’estanc. En una d’aquestes expedicions, quan feia dues setmanes que s’havia enclaustrat, va buscar una cabina i va telefonar a La Ibérica. Tot i que continuava de baixa, va explicar a la Rebeca que estava decidit a plegar. La secretària li va estalviar la conversa amb l’amo i li va aconsellar que no es precipités, que ja en parlarien quan li traguessin el guix i pogués treballar de nou. Ell hi va transigir, però amb la condició que no revelés a ningú on es trobava. A ningú. La Rebeca li va seguir el joc:

—Encara vius en alguna pensió, oi? Una d’aquestes cases on la gent entra i surt sense haver de donar explicacions…

Diuen que el passat és un país estranger, que allà les coses s’hi fan d’una altra manera. Cristòfols: durant aquella temporada reclòs, la frase s’hauria pogut aplicar al nostre pare amb una exactitud literal. En Bundó, en Petroli i les mudances amb el Pegaso eren la seva principal connexió amb el món. Per ell, estar viu significava moure’s amunt i avall, disfrutar d’aquella lleugeresa sobrevinguda quan traspassaven la frontera, enganyar el calendari per poder visitar els tres fills i les seves mares. L’accident, doncs, li va arrabassar tot allò a la velocitat insuportable del dolor. De sobte, sol a Barcelona, obligat a quedar-se quiet, veia com el present se li desdibuixava. Vosaltres i les vostres mares us convertien en un punt en el passat, una trama de relacions massa complicada de combinar a distància i sense fer mal a ningú. I aquí és on sorgeix el principal retret que hem de fer al nostre pare, em penso, tan inconscient era, tan ingenu, que no ho havia previst mai? De debò, no se n’adonava que aquella ronda amorosa no es podia eternitzar, que algun dia perdria l’equilibri i tot s’enfonsaria com un castell de cartes? Ell és l’única persona que ens ho podria respondre. Sense voler-lo disculpar, tanmateix, és probable que es refiés massa de les mares: joves i lliures i amb una independència que a l’Espanya franquista encara no es veia amb bons ulls. És probable, també, que, enmig d’aquella solitud, enyorés la protecció familiar de la Sigrun i en Christof, o de la Sarah i en Christopher, o de la Mireille i en Christophe… Però això, esclar, hauria significat que triava una família, i ell no estava per triar res.

A la vista d’aquestes intuïcions, doncs, no ens ha de sorprendre que en Gabriel es tanqués al pis de la Via Favència. Amb la renúncia de la Carolina, la casa s’havia convertit en una terra de ningú, una illa deserta per al robinsó voluntari. Els visionaris diran que en Gabriel n’esperava alguna epifania, del seu aïllament. S’equivoquen. La monotonia solitària no s’hi estanca, en aquests llocs, ni s’hi corromp, precisament perquè no hi té aspiracions de cap tipus. L’única epifania possible és la quotidiana: el sol que surt, el sol que es pon, un altre dia que passa avall.

Com ja he apuntat, sabem pocs detalls del confinament del pare. Podem afirmar, per exemple, que es va convertir en un pioner dels teleaddictes. Unes setmanes abans de l’accident, per Nadal, en Bundó havia anat a Pont Reyes i havia invertit la paga extra en un televisor Philips, pagat al comptat. L’havia col·locat en un angle estratègic del menjador, damunt una tauleta amb rodes, i després hi havia fet el pessebre a sota. A diferència d’en Bundó, en Gabriel no mostrava el més mínim interès per la tele. Mai no havia passat més de mitja hora mirant-la sense avorrir-se. Com a màxim, la seguia de reüll al cafè Principal, el diumenges a la tarda, prenent una cervesa mentre retransmetien un partit de futbol. Ell era més de la ràdio, d’escoltar les notícies o els esports o el serial nocturn. La senyora Rifà era igual: sempre s’havia negat a posar una tele a la pensió, li feia por que els dispesers s’hi quedessin ensopits al davant després de sopar.

Per estrany que sembli, el primer cop que en Gabriel va engegar el televisor va ser perquè es moria de fred. Era un dimarts a la nit, a finals de febrer, i Barcelona patia una onada de baixes temperatures. Poc abans de fer-se fosc, havia sortit al balcó per mirar el termòmetre i havia descobert que en aquella hora ja marcava quatre graus sota zero. Assegut al sofà del menjador, amb una jaqueta posada i una manta a sobre, li venien al cap unes paraules d’en Bundó. «L’única pega és que no hi ha calefacció i fot un fred que pela», li havia comentat l’amic a la primeria d’instal·lar-se al pis. En Gabriel havia deixat l’estufa de gas butà encesa tot el dia, confinat al menjador i amb les portes tancades, però les parets supuraven d’humitat i per les escletxes de les finestres hi entrava un aire gèlid, persistent. El tessamoll no servia de res. Tot d’una se li va acudir d’encendre el televisor només per veure el temps en el Telediario de les nou. Estava convençut que havia arribat una nova era glacial i volia que un meteoròleg l’hi confirmés. Alhora, va dir-se, el transformador i la pantalla afegirien una mica d’escalfor a la sala.

L’home del temps va informar de l’onada d’aire polar, però el va tranquil·litzar amb la perspectiva d’un ufanós anticicló a les Açores. Quan es van acabar les notícies, li va semblar que ja feia menys fred. Aquesta nova calidesa el va empènyer a deixar la tele engegada una estona més. Van venir uns quants anuncis, després una pel·lícula de guerra que el va fascinar, més anuncis i un altre noticiari més curt, i al final un senyor massa seriós es va acomiadar dels televidents fins a l’endemà. Era mitjanit i s’ho havia empassat tot sense alçar-se ni una vegada del sofà. La pantalla va omplir-se de neu catòdica. Llavors va tornar a enfredorir-se-li el cos. La televisió, va comprendre, li feia companyia.

Després d’aquella primera nit, en Gabriel va convertir la seva nova afició en un ritual vespertí. Sis hores diàries. El primer pas era posar en marxa el transformador a tres quarts de sis de la tarda. Quan el pilot vermell s’encenia, volia dir que ja podia engegar el televisor. Després de la carta d’ajust, els primers programes estaven dedicats als infants. Les presentadores dels espais educatius, amb aquella veu tan dolça i xiroia, li recordava quan les monges de la Casa de la Caritat els preparaven jocs. Es mirava aquells programes sense ganes, perquè sí, com un escalfament que el distreia mentre esperava l’hora dels telefilms: un cavall de l’oest, un cangur entremaliat, uns astronautes perduts a l’espai. La pantera rosa el va fer riure per primer cop en molt de temps i, l’endemà, sense adonar-se’n, en taral·lejava la música mentre es feia un cafè. Dia a dia va perfeccionar els hàbits de teleespectador, emmotllant el seu ritme vital al de la tele. A quarts de vuit feien Buenas tardes, un programa de reportatges. Si no li agradaven, ho aprofitava per preparar-se alguna cosa per sopar. Menjava mirant el capítol diari de la novel·la, Persuasión, i després ja venia el Telediario. Era l’única cosa que es mirava ben bé per força, com un peatge obligatori: més enllà dels panegírics quotidians sobre Franco i els seus polítics, l’exasperava que gairebé no donessin notícia del que passava a l’estranger. Semblava que en el món en blanc i negre no existissin més països que Espanya. Com que no s’informava mai de la programació, li agradava la sorpresa de no saber quina pel·lícula o quina sèrie feien a la nit. Disfrutava especialment d’aquells moments en què sortien els títols de crèdit, sonava la música i una veu en off masculina n’anunciava el títol. Atormentada. Ironside. MacMillan y esposa.

Els caps de setmana, la tele es tornava més festiva. Aquests canvis d’humor televisius li encoixinaven la rutina. El rugbi dels dissabtes, per exemple, que en deien el torneig de les Cinc Nacions. Tot i que li costava entendre la lògica del joc, s’enfangava de gust en aquells camps d’Anglaterra, de França, d’Escòcia. En repetia els noms en veu alta: Twickenham, Murrayfield… Veia els rostres dels jugadors, congestionats i esbufegant com bous, i li venien a la memòria alguns tipus que havia conegut circulant amb el Pegaso per aquelles terres.

Un vespre, mentre provava de regular el volum de la tele, va prémer un botó equivocat i li va sortir un altre canal. Quin sobresalt, quina meravella. Li va fer l’efecte que entrava en una realitat paral·lela. Emetien una pel·lícula que estava situada a París, però els personatges parlaven naturalment en castellà. Els carrers i la gent d’aquella ciutat hi eren reproduïts amb tanta gràcia que li van desfalcar la nostàlgia. Va quedar-se clavat davant la tele fins al final de tot, també a mitjanit, i quan el locutor es va acomiadar, va confirmar el que ja intuïa: allò era el segon canal espanyol i es deia UHF. A partir d’aleshores, la seva dedicació televisiva va guanyar complexitat. Li faltava temps i havia de triar, cosa que en el fons li agradava. Cada tarda s’alçava cent vegades del sofà per canviar de cadena. Aviat l’exercici gimnàstic el va ajudar a ser més selectiu. Va deixar de mirar el Telediario i va inclinar-se pels programes menys previsibles de l’UHF. La finestra, ara, estava encarada a una altra mena de paisatge. El seu programa preferit arribava els diumenges a la nit. Es deia Un domingo en…, i oferia reportatges sobre ciutats del món. Budapest, Berlín, Amsterdam… Londres! Amb els ulls clavats a la pantalla, els peus li frenaven i embragaven, i a estones les mans aferraven un volant invisible. Ni que fos en blanc i negre, tornava a viatjar.

El dol és un procés, diuen, i cadascú el canalitza de la manera que pot. Passaven les setmanes i en Gabriel encara no havia vessat ni una llàgrima per la mort d’en Bundó.

La nit del primer dilluns d’abril, que s’esqueia que era Dilluns Sant, es mirava un episodi de Hawai 5-0, una de les sèries que li agradaven més. Hi havia una escena en què dos malfactors emmascarats atonyinaven el vigilant d’un pàrquing i robaven un cotxe de luxe. Poc després, el detectiu Mac interrogava el vigilant, que sortia amb un ull de vellut, el cap embenat i el braç enguixat. En Gabriel s’hi va reconèixer. Tot seguit es va fixar en el seu, de guix. Com que no li feia mal, ni nosa, se n’havia oblidat completament. El seu ésser l’havia assumit com qui assumeix un rellotge del polsera o un nou tallat de cabells. Va mirar-se’l amb deteniment. Estava tan brut de ronya que era fastigós. Feia dies que ja no el duia penjat i, a causa dels cops que s’hi donava, o de gratar-s’hi a dins amb una agulla de fer mitja, s’havia anat esmicolant i escantellant. Tot i que se l’embolicava amb una bossa per dutxar-se, l’aigua l’havia estovat i en algun punt en sobresortia la fèrula. Va agafar un calendari i va comptar les setmanes que havien passat des de l’accident, i llavors es va adonar que l’hi haurien d’haver tret quinze dies enrere.

L’endemà, dimarts, va demanar hora amb el traumatòleg de la Mútua. Quan li va esberlar aquella closca, al dessota hi va aparèixer un bracet esblanqueït, fràgil, indefens. Feia pudor. En Gabriel se l’aguantava pel canell, amb l’altra mà, com qui té cura d’un gatet acabat de néixer.

—No et pregunto si vols el guix com a record, perquè veig que no hi portes cap dibuix ni cap inscripció —va dir el metge, tot llençant aquella desferra a les escombraries. En Gabriel no va respondre. Era el primer cop en un mes i mig que sortia i s’aventurava més enllà del seu barri—. Quedaries parat de les animalades que avui dia la gent s’escriu als guixos. A vegades hi duen missatges polítics que, descoberts per segons quin policia, els enviarien de dret al calabós.

Una infermera li va rentar el braç i després el metge l’hi va examinar, movent-lo amunt i avall unes quantes vegades. Abans de marxar, li va recomanar que durant una temporada fes pesos cada dia per enfortir els músculs i li va signar l’alta mèdica. El dilluns següent ja podia tornar a treballar.

No cal dir que, el dilluns, en Gabriel no es va acostar a La Ibérica ni per casualitat. La visita al traumatòleg i l’extracció del guix —com qui deixa enrere una pell morta— el van animar a sortir més sovint al carrer, fins i tot a passejar una estona cada matí, però no pas a pujar dalt d’un camió. Aquell mateix dia, a més a més, es va produir un altre fet destacable que va contribuir al seu despertar, si és que en podem dir així. En Gabriel recordava que una vegada, durant el repartiment d’una mudança a Munic, en Bundó s’havia quedat un joc de pesos de mà. A la primeria els havia deixat al Pegaso i, quan no li tocava conduir, mentre viatjaven, els feia anar amunt i avall per enfortir els bíceps, en tandes de vint que comptava en veu alta.

—És que estic perdent massa muscular —anunciava en Bundó tot panteixant, i els dos companys se’n reien i li replicaven que el que perdia era massa cerebral.

—Deixa’t de pesos i carrega més caixes tu sol, ja ho veuràs si fas músculs —li etzibaven. Al final, cansat de tanta mofa, se’ls havia endut a casa.

En Gabriel va buscar els pesos per tota la casa. Va remenar armaris i calaixos, va furgar entre els objectes d’en Bundó d’una manera mecànica, obligant-se a no carregar-los de sentit amb els records del seu amic, però els pesos no van aparèixer. Llavors es va adonar que només li quedava un lloc per mirar, el dormitori, i va tenir la certesa que serien allà. Durant tot aquell temps no hi havia entrat ni una sola vegada. A la seva manera, sobrevivint-hi, havia aconseguit desafectar tot el pis menys l’habitació de matrimoni. Després de rumiar-s’hi una estona, va aferrar el pom de la porta, va agafar aire com un bussejador a punt de submergir-se al mar i va entrar-hi. Tot estava igual que el dia de l’enterrament, la mateixa penombra, la mateixa quietud silenciosa i acusadora. Amb moviments ràpids, en Gabriel va ajupir-se al costat del llit, va aixecar-ne la vànova i va mirar-hi a sota. Sí, els dos pesos eren allà, esporuguits i envoltats de volves de pols. Coneixia els costums i manies d’en Bundó com si l’hagués parit. Els va recuperar i llavors, quan estava a punt de sortir, un embalum negre mig arraconat li va cridar l’atenció. S’hi va acostar.

En la mitja claror hi va reconèixer la seva bossa de viatge, la bossa de lona que havia portat des de l’aeroport. Algú, segurament ell mateix, l’havia deixada allà el dia de la vetlla d’en Bundó. Després, en tornar del cementiri, les coses s’havien precipitat de tal manera, amb la renúncia de la Carolina i el seu trasllat al pis i la reclusió i etcètera, que l’havia esborrat del seu pensament durant totes aquelles setmanes. Ara va agafar-la i, mentre la posava damunt la taula del menjador, es va adonar que ningú l’havia obert ni una sola vegada d’ençà d’aquell dia. Li semblava recordar el que hi havia a dins, però li va fer la impressió que ara pesava més.

Quan va obrir la cremallera, el va envoltar una alenada d’aire dolç i viciat, i en Gabriel va saber a l’instant que no era la seva bossa. Feia molts anys que saquejava fardells aliens i s’havia convertit en un expert a ensumar olors desconegudes. De mica en mica va treure’n el contingut i el va anar disposant damunt la taula. Després el va examinar. Hi havia unes quantes peces de roba masculina, de molt bona qualitat i en el seu moment ben planxades. Va destriar-hi dues mudes senceres: camises, pantalons, samarretes, roba interior, dues corbates discretes. Un cinturó i unes sabates de la mateixa pell, de marca britànica. Dos paquets embolicats amb un paper de dibuixos infantils contenien un joc de peces Lego i un saltamartí de fusta. Un sobre blanc tancat, al fons de la bossa, guardava un feix de papers. Quan el va obrir tot intrigat, en van sortir dues revistes pornogràfiques. Eren sueques, o daneses. Ell mateix, fent fons comú amb en Bundó i en Petroli, n’havia comprat unes quantes durant els seus viatges a Alemanya i França, però mai havia contemplat unes fotos com aquelles. El sexe entre homes i dones, i entre dones i dones, hi apareixia amb una naturalitat esplendorosa, com una escena del paradís a la terra. Va continuar l’examen. Una reproducció delicada de la sireneta, en bronze, li va confirmar que el propietari de la bossa devia tornar de Copenhaguen, segurament després d’una setmana de negocis. Un estoig petit li va revelar que, a més de ric, devia ser diabètic: hi havia cinc ampolletes d’insulina, dues xeringues, cotó fluix i una goma de plàstic.

L’inventari d’objectes li va fer reviure aquella exaltació que els agafava a tots tres quan obrien les caixes robades de les mudances. Com reien! Quanta alegria! I com es barallaven també! En Gabriel va donar un cop d’ull a tot el material i de seguida va imaginar-se’n el repartiment. En Bundó s’hauria quedat la roba, esclar. Era més o menys de la seva mida i, com solia passar, l’hauria acabat malbaratant. Ja el veia descarregant mobles amb uns d’aquells jerseis caríssims, com un noble desheretat, i renegant perquè la roba de caixmir se li havia enganxat a la punta d’un clau que sobresortia d’algun moble. En Petroli hauria volgut les joguines, la sireneta de bronze i potser una de les corbates. Ell s’hauria quedat el cinturó i les sabates, però després li hauria fet vergonya posar-se-les per massa exclusives. Haurien regalat l’estoig a un company de La Ibérica que també era diabètic i, pel que fa a les dues revistes verdes, no hi havia dubte: les haurien deixat al Pegaso unes quantes setmanes, per al gaudi personal i solitari de tots tres, i després, un dia, haurien desaparegut. (Quan se n’atipava, en Bundó les revenia a algun company de La Ibérica, dels que només treballaven en trasllats a ciutat i províncies, i així es treia un sobresou).

«Una altra vida és possible». Com sempre que repartia els botins de les mudances, aquella tarda en Gabriel va mastegar la frase durant una bona estona, esmicolant-la i assaborint-la. Una altra vida era possible. Després, també com sempre, se la va empassar. Per espantar els mals pensaments, va concentrar-se de nou en la bossa. Què n’havia de fer? El més natural hauria sigut retornar-la a l’aeroport i mirar de recuperar la seva de debò, però no s’hi veia amb cor. En canvi, va agafar la vella llibreta on anotava les mudances i va escriure-hi aquell darrer repartiment imaginari, el 200. Li semblava un acte de justícia. Després va guardar els objectes d’en Bundó al seu armari, amb l’altra roba, i va fer un paquet amb les coses d’en Petroli. Si mai de la vida es tornaven a veure, l’hi donaria. Va quedar-se les revistes. Va posar-se el cinturó, es va calçar les sabates noves i va sortir al carrer. Quan havia fet una vintena de passos, caminant per la Via Favència avall, es va adonar que li anaven una mica justes. Li farien butllofes, segur.

El viatger de Copenhaguen devia reclamar el seu equipatge unes quantes vegades, potser apel·lant al valor sentimental de les dues joguines per als seus fills (i sense mencionar les revistes), però mai no el va recuperar perquè en Gabriel no el va retornar. Noranta dies exactes després de la seva pèrdua, a la Gàbia van considerar definitivament extraviada la bossa i la companyia el va indemnitzar amb una minsa quantitat de diners. No hauria pagat ni els cordons de les sabates angleses.

Quan un equipatge havia desaparegut per sempre, com aquell, la Rita deia que havia anat al cel. Li agradava afigurar-se la Gàbia com un purgatori on es decidia el destí d’aquelles ànimes esgarriades. La majoria d’equipatges tornaven als seus propietaris, a la vida activa després d’un període incert. (La vida, per tant, representava l’infern). Aquesta cosmogonia —que en Gabriel, en Bundó i en Petroli haurien compartit amb els seus furts a La Ibérica— no responia a criteris espirituals: el cel de les maletes perdudes era tan sols una manera de justificar i embellir els actes criminals que la Rita perpetrava junt amb en Sayago, en Porras i en Leiva.

Aquestes afinitats delictives s’havien produït poc després que la Rita entrés a treballar a l’aeroport. Diguem que les havia heretat de la seva predecessora a la Gàbia, una animeta del Clot que s’havia jubilat poc abans que ella arribés. La senyora es deia Carola i era soltera. Amb un aspecte fràgil i els ulls blaus sempre líquids, plorosos, havia esdevingut tota una institució a la Gàbia. Hi treballava des de feia més de vint anys i es podia dir que n’era la fundadora, el cervell, el model a seguir. Al principi de tot, com que l’aeroport tenia pocs vols comercials, ella era l’única empleada per atendre les queixes dels viatgers. Les històries que explicava d’aquella època haurien fet la competència a una pel·lícula de Berlanga. Més endavant, quan el trànsit aeri havia crescut, la gerència li havia encarregat que organitzés el departament, d’acord amb els sistemes que seguia l’aeroport de Madrid. L’animeta va anar a la capital, va estudiar-ne els mètodes i va adaptar-los a les necessitats més modestes de Barcelona per crear una oficina efectiva i transparent: acabava de néixer la Gàbia. Resulta, doncs, que al darrere d’aquell seu aire pusil·lànime tan franciscà —i útil de cara al públic— s’hi amagava una gran estratega. La Carola havia ordit un pla per treure’s quatre quartos sense que ningú se n’adonés, ni tan sols els seus subordinats. Les ordenances dictaven que cada trimestre, quatre cops l’any, tots els equipatges no reclamats s’havien de portar a una reserva de l’aeroport de Madrid, en vol regular, on es destruïen o es cremaven o vés a saber què. «Una feinada per a no res», es deia l’animeta, i davant d’aquest dilema preferia estalviar maldecaps a l’empresa: no passava dia que, amagat sota l’abric, o a la bossa de mà, o dins la carmanyola del dinar, no s’endugués algun objecte més o menys valuós que les maletes sense amo li havien ofert. A vegades, per exemple, si la roba que hi havia en una de les bosses era de dona i li esqueia, es ficava al lavabo, es posava una muda sobre l’altra i marxava cap a casa amb el rostre blanc perlejat de suor. «Són els fogots, són els fogots…», exclamava sufocada quan algú la interrogava amb la mirada. Amb aquests robatoris de formigueta, les maletes feien el viatge final cap a Madrid només mig buides, o mig plenes, i ningú no sospitava res. A l’altre extrem de la cadena hi havia un germà seu, solter com ella, que tenia parada als Encants i posava a la venda tot el material.

Uns anys més tard, quan la Rita va entrar a la Gàbia, el progrés havia obligat l’animeta del Clot a ampliar el negoci i repartir beneficis. D’ençà de les obres de reforma de l’aeroport, el 1968, la guàrdia civil havia instal·lat garita a la terminal, el nombre de treballadors s’havia doblat i la rapinya se li havia posat molt més difícil. A més, es feia vella. Havien estat a punt de descobrir-la un parell de cops, sempre per distraccions de l’edat, i en una ocasió gairebé li havia agafat un atac de cor. De sobte havia entès que necessitava ajuda. Després d’estudiar amb meticulositat els moviments al seu voltant, vigilant les inèrcies i manies dels seus companys de feina, l’animeta s’havia decidit per en Leiva, en Porras i en Sayago. La selecció obeïa a criteris de control, però també observava un rerefons pietós perquè, de tota la plantilla de l’aeroport, els tres homes de la neteja eren els que anaven més necessitats. Un matí poc atrafegat, a l’hora d’esmorzar, els havia convocat en un racó de la terrassa del cafè, a peu de pista, i els havia explicat el seu pla. Parlava amb una veu misteriosa i seca, desconeguda, i el so dels avions enlairant-se o aterrant esmorteïa les seves paraules… Resulta que cada dos o tres dies. Mentre ells escombressin la terminal. Ella els faria un senyal convingut. Un dels tres escombriaires s’acostaria amb el cubell més gros. Es posaria a netejar el passadís posterior de la Gàbia, un racó on no hi havia mai ningú. Deixarien passar uns minuts de prudència. Tot seguit ella obriria la porta del darrere. Un dels fardells no reclamats quedaria al mig del pas. L’escombriaire faria la seva feina i recolliria aquella deixalla. Aquella nosa. Després la guardaria dins el cubell. Fins al final de la jornada. Com que plegaven tots quatre a la mateixa hora, un d’ells s’emportaria la bossa. Dissimuladament. Després es repartirien el contingut de la maleta a la parada de l’autobús. Anirien a parts iguals, segons les necessitats de cadascú. Però ella seria sempre la primera a triar: era la ideòloga del grup.

En Porras i en Leiva no havien dubtat ni un segon davant la proposta. La mirada aquosa de l’animeta, sobreeixint de bondat, els havia convençut que no anaven contra la llei. Serien com uns hereus de Robin Hood. Robarien als rics que volaven en avió per donar-ho als pobres que anaven a peu, és a dir, per quedar-s’ho ells. En Sayago s’havia acariciat les puntes del bigoti tofut i havia anunciat que s’ho volia pensar. Raons morals. L’animeta, que sabia que els tres amics s’havien fet inseparables, li havia dit que no. A dins o a fora. Ara. Digues que sí i no te’n penediràs. L’energia d’aquella dona l’havia desarmat. A més, s’acostava la comunió de la seva filla petita i havien convidat uns quants parents del poble. No els podia faltar de res. El dinar seria en un restaurant de Barcelona capital. Va dir que sí. A dins.

En Leiva, de tarannà boví i gens escandalós, va encarregar-se de la primera missió. Era de prova, amb un maletí buit, i tot va rutllar tal com l’animeta havia previst. Les següents missions també van funcionar sense ensurts i aviat van trobar-hi el gust i el benefici. Quan un dels tres homes de la neteja passava per davant de la Gàbia, arrossegant l’escombra, l’animeta li dedicava un somriure còmplice. Amb vint anys menys, encara s’hauria enamorat d’en Leiva i la seva parsimònia una mica taujana. En Porras era ràpid, actuava amb la desimboltura de qui sap fer el pont per robar un cotxe, i no defugia el risc de ser atrapat, cosa que indignava els seus dos companys i enorgullia l’animeta. Aquell Sayago, en canvi, la treia de polleguera. Quan duia una bossa amagada dins el cubell, li agafaven tots els mals i ensopegava a cada moment. Ell i el seu bigoti mal tenyit! Semblava una morsa.

Un dia, el germà de l’animeta del Clot va deixar la parada als Encants. A partir d’aleshores ella va continuar rapinyant per costum i deport. Donava la seva part dels furts a Càritas. El tràfic de maletes la feia sentir viva. Quan es va jubilar, va ensinistrar en Porras, en Sayago i en Leiva perquè mantinguessin el foc del pillatge, com una vella tradició de la Gàbia que no s’havia de perdre. Per això havien de buscar-li un recanvi.

Poc després, quan les maletes no reclamades (i no rapinyades) començaven a apilar-se perillosament al magatzem de la Gàbia, els tres amics van escollir la Rita. La veien tendra i esbojarrada, pa tou. Acabava de substituir santa Carola del Clot i encara no tenia cap lligam amb els seus companys de feina. En Porras, jove com ella, s’hi va fer amic amb quatre bromes i va temptejar-la. La Rita va acceptar sense rumiar-s’ho gaire, com si saquejar els equipatges perduts formés part de la seva ocupació dins la Gàbia. Des de feia uns mesos vivia enfilada en unes muntanyes russes i el vertigen ja no l’afectava. Oi que els pastissers menjaven tanta nata com volien i els fills dels sastres tenien els vestits de franc? Doncs allò venia a ser el mateix.

Els homes de la neteja van telefonar a la Carola per comunicar-li la seva tria. L’endemà sens falta, l’animeta del Clot va acostar-se a l’aeroport per visitar els seus vells amics de la Gàbia. Els trobava tant a faltar! No sabien com s’avorria a casa! Els ulls aquosos se li van humitejar encara més, dos bassals de tristesa. Havia portat una capsa de galetes Birba i una ampolla d’Aromes de Montserrat. Van cridar els tres homes de la brigada de neteja i els guàrdies civils i tots junts van brindar amb gots de plàstic. Algú li va presentar la Rita com la seva substituta. L’animeta la va repassar de dalt a baix amb aquella expressió beatifica i li va fer unes quantes preguntes de cortesia. La Rita va aguantar-li la mirada tota l’estona. Deu minuts abans, al lavabo, havia coincidit amb aquella vella arrufinada. S’estava davant del mirall, amb els llavis premuts en un gest de dolor, mentre s’abocava un litre de col·liri a cada ull.

L’animeta va somriure complaguda. Davant d’en Leiva, en Porras i en Sayago, molt pendents d’ella, li va dir:

—Ho faràs molt bé, Rita, ja ho veuràs. El tracte amb la gent, els companys de la terminal… Aquesta feina és molt enriquidora —i li va dedicar un somriure en clau.

Al vespre, a casa, quan es treia l’abric, la Rita va palpar alguna cosa a la butxaca. Era una ampolleta de col·liri.

Cristòfols: en defensa de la meva mare, cal dir que mai no va utilitzar el col·liri com a recurs per amansir els viatgers emprenyats. La Rita, ja ho he explicat abans, tenia prou caràcter per modernitzar els mètodes de l’animeta i buscava la pena a través de la seva biografia. En canvi, sí que va ser una digna successora en la rapinya dels equipatges. En dono fe perquè ho vaig viure en primera persona. El guarda-roba de la meva infantesa provenia sobretot d’aquelles maletes arribades de mig món. Com que els fills d’en Leiva i en Sayago ja eren grans, la mare s’emportava tota la roba de nen. Recordo uns pantalons curts de pell d’estil tirolès, una samarreta amb un dibuix de l’orquestra dels Aristogatos i unes paraules en anglès que em va traduir el pare: «That’s Entertainment!»; unes botes de xarol brillantíssimes que els meus companys d’escola deien que eren de nena (i segurament tenien raó); un vestit de mariner; una jaqueta de xeviot, de mànigues molt llargues, que em feia picor als punys; unes vambes de tennis Nike, blanques i amb la ratlla blava, arribades directament d’Estats Units, que durant un trimestre em van fer el nen més popular de l’escola.

La Rita se sentia realitzada amb aquell tragí diari a l’aeroport. Més que una feina, era la seva vida. La prova en va ser el meu naixement. Al principi va decidir que no treballaria més i es dedicaria en cos i ànima a criar-me. La presència intermitent d’en Gabriel a casa, sobretot durant les meves primeres setmanes en aquest món, afavoria el miratge de ser una família, i ella es deia que això li agradava. Aviat, però, li va caure la bena dels ulls. Passat el període en què en tenia prou de contemplar-me com dormia per no avorrir-se, va fer mans i mànigues perquè el seu cap la deixés tornar a la Gàbia. En aquella època de mestresses de casa sol·lícites, més d’una companya de feina la va considerar una inconscient i una mala mare. Ella les desarmava cantant-los les excel·lències de la llet artificial, que els pediatres més joves havien posat de moda. Els biberons alliberaven la dona de l’esclavatge de la lactància! La qüestió és que la Rita se n’anava a treballar de bon matí amb la tranquil·litat que jo no em quedaria sense menjar. Els dies que el pare dormia a casa amb nosaltres, era ell qui em cuidava. Si no, la mare em deixava a casa d’una veïna de confiança. També s’havia donat el cas, més d’una i de dues vegades, que si tothom li fallava se m’havia d’endur a la Gàbia. Aleshores es ficava a la rebotiga, obria una maleta no reclamada, improvisava una flassada amb la roba que hi trobés i m’hi posava a dormir. Es veu que jo no protestava gens i tenia el son fins i tot més calmat que a casa. De tant en tant, quan em despertava plorant de gana, la mare feia bullir aigua —els guàrdia civils tenien un fogonet de càmping a la garita— i em donava el biberó mentre atenia els passatgers que havien perdut l’equipatge. La meva cara de felicitat aplacava les seves queixes.

Potser perquè més d’un cop les maletes em van fer de bressol, un dels meus primers records, de petit petit, és la mare entrant per la porta de casa amb una maleta a la mà. Era una visió que m’abaltia de son i em feia badallar. Sempre tornava de l’aeroport, però hauria pogut arribar d’un viatge a qualsevol lloc del món. Es descalçava, deixava la bossa en un racó, ens assèiem al sofà i m’omplia de petons. Hi havia setmanes en què les maletes per obrir s’apilaven al rebedor de casa. Llavors, el dia que venia el pare a visitar-nos, tots dos es divertien buidant-les junts. La mare ja sabia què hi havia a dins —ella mateixa se n’havia repartit abans el contingut amb en Leiva, en Sayago i en Porras—, però li agradava exagerar l’emoció perquè així ens l’encomanava al pare i a mi. Anys després, la meva memòria adulta va comprendre el que aleshores només percebia com un ambient de felicitat familiar: per a ells dos, el joc d’obrir maletes estava revestit d’un erotisme que els devia predisposar sexualment. No és una hipòtesi gens beneita: al capdavall, allò que els havia unit des del principi havia sigut precisament una maleta perduda.

I ja que ens fixem en l’erotisme de les maletes, què us sembla si els seguim novament el rastre? Tornem al febrer de 1972, quan la Rita anhelava una bossa negra de lona, una i prou, la penyora que la portaria directament fins al Gabriel?

Recapitulem, doncs.

Jo encara no havia nascut.

En Christof ja tenia set anys, vivia a Frankfurt amb la Signin i, quan se sentia sol, compartia les seves penes amb un ninot de ventríloc. Vivien ben bé com dos germans: tan aviat eren inseparables com es barallaven per una bestiesa. En aquests casos, el ninot torturava en Christof dient-li que el seu pare no tornaria mai més.

En Christopher feia tres mesos que no veia en Gabriel. Tenia quatre anys i mig i a l’escola havia fet un treball manual amb plastilina que després havia regalat a la Sarah: volia ser un camió de mudances, amb el remolc molt gros i dues figuretes —ell i la seva mare— enfilades a dalt i a punt de marxar.

En Christophe acabava de fer tres anys. La Mireille havia passat l’últim Nadal a Barcelona. A estones, quan trobava a faltar en Gabriel, es posava en Christophe a la falda i li explicava coses de la ciutat. Un dia hi anirien a viure. Ella podria treballar a la llibreria francesa. Quan el pare els tornés a visitar, aviat aviat, ella potser l’hi proposaria. En Christophe no entenia res, per descomptat, però diu que les criatures les noten, aquestes coses, a la seva manera.

Jo encara no havia nascut, dic. Ni m’havien concebut. Ni tan sols s’havien conegut el pare i la mare. Si se’m pogués relacionar amb alguna presència física, si pogués rebre un cos abans fins i tot que la idea de la meva existència tingués cap sentit, aleshores jo era virtualment aquella maleta sense amo. O dit d’una altra manera: aquella bossa que vagava per vés a saber quin aeroport contenia una bona part del futur de la Rita.

El divendres, l’endemà de l’enterrament d’en Bundó, la Rita va anar a treballar com si res. No estava mai malalta i, si hagués volgut, hauria pogut telefonar a la feina, dir-los que encara se sentia dèbil després del desmai i quedar-se tot el dia a casa. Ho haurien entès. Però el desig de recuperar la bossa d’en Gabriel la dominava. S’havia despertat més d’hora que els altres dies, desvetllada per un estat d’alerta. Davant de l’armari obert, a punt de vestir-se, havia començat a entendre què li passava: s’havia de posar roba negra, en senyal de dol pel pobre Serafí Bundó, o triar un conjunt cridaner i alegre, que celebrés que el seu Gabriel havia ressuscitat? Els dos sentiments s’anul·laven l’un a l’altre. Va escollir una peça de cada i, desentonant de mala manera, com un taüt al bell mig d’una festa d’aniversari infantil, o com un venedor de globus a la porta d’un cementiri (segons els ulls que se la miressin), va fer via cap a l’aeroport.

Ja a la Gàbia es va posar l’uniforme i aquella atonia blau marí la va ajudar a tocar de peus a terra. Abans que res, esclar, va repassar el registre per si ja havien portat la maleïda bossa, però tot continuava igual que el dia abans. Va malgastar la jornada esperant-la inútilment. Va fer veure que catalogava les maletes acabades d’arribar, però en realitat comprovava un per un tots els fardells que guardaven al magatzem, per si algú altre havia malendreçat la bossa d’en Gabriel per error. Al migdia, desesperada, va telefonar a la seu de Lufthansa a Madrid. Va recitar-los el número de reclamació (se’l sabia de memòria) i li van assegurar que aquella bossa estava enviada des de feia dos dies. Ja l’haurien d’haver rebut a Barcelona. Va penjar-los el telèfon de mala manera.

El passat té un problema, cristòfols: és intocable i ningú no el pot canviar. Com que només ens permet observar-lo a distància, a canvi ens concedeix el do de la ubiqüitat. A la nostra manera, com a simples espectadors, som a tot arreu i podem admirar-nos de les capcioses giragonses que fan els destins encreuats. Ara sabem que aquell matí, mentre la Rita es vestia per espantar una nit difícil, a uns tres-cents metres de distància en Gabriel es despertava per últim cop al llit de la pensió, sota la mirada severa d’un falcó dissecat. Mentre la Rita remenava desenes de maletes alienes, en Gabriel provava de ficar totes les seves pertinences en les seves dues maletes, històriques, més un parell de bosses i mitja dotzena de caixes de cartró. Mentre la Rita tornava cap a casa, amb la decepció dibuixada al rostre, en Gabriel encabia el darrer fòtil a la furgoneta del Tembleque i tots dos enfilaven els carrers de l’Eixample, amunt amunt en direcció a la Via Favència. Mentre la Rita…

A les cinc tocades la Rita va marxar de l’aeroport. Asseguda a l’autobús que la duia fins al centre de la ciutat, es deia que així no podia continuar. Tot seguit, amb bossa o sense, havia d’anar a la pensió, parlar amb en Gabriel i desfer el malentès. Algú ho dubtava, cristòfols? Va ficar-se pel carrer Tallers i després per Valldonzella fins a la ronda. Caminava amb els passos enèrgics de qui sap que ha d’executar un pla. En aquella hora, el sol agònic de febrer desdibuixava els angles de les cases i les envellia. Amb les finestres encara a les fosques, l’edifici de la pensió li va semblar enrunat i deshabitat. Va obrir la porta i va esquitllar-se dins aquell casal fantasmagòric. Algú, en un pis del capdamunt, va encendre el llum de l’escala i va començar a baixar mentre xiulava la tonada d’El pont sobre el riu Kwai. Ella es va afanyar per no coincidir-hi. Tot i que la cabra muntesa del replà la va rebre amb mala cara, com dos dies abans, aquesta vegada no es va deixar intimidar i va trucar al timbre. Sense la bossa que li fes de salconduit, havia previst tot d’excuses per parlar amb en Gabriel, però no les va poder posar en pràctica. La senyora Rifà la va reconèixer de seguida i la va convidar a entrar.

—Ja t’esperava —li va dir. Potser no era veritat, però la frase s’esqueia a la situació. De sobte la Rita es va sentir incòmoda, com si algú l’espiés fixament des d’un amagatall. La senyora Rifà va encendre el llum del passadís i llavors va descobrir-li la galeria de bèsties dissecades—. Passa, passa. Farem un cafè i parlarem d’en Bundó i d’en Gabriel.

—Hi és el senyor Delacruz? L’hauria de veure de seguida. —La Rita parlava fluixet, com si es trobés en una residència d’avis. Caminava estalonant la dispesera. El terra fimbrava i les vitrines dringaven amb un so de cristalleria cara. Una de les portes del passadís estava ajustada i, tot passant, va entreveure un home ajagut en un llit. S’estava en una postura inversemblant perquè llegia el diari i no li va poder veure la cara.

Per tota resposta, la senyora Rifà va aturar-se davant d’una porta, la va obrir de bat a bat i va mostrar-li una cambra buida.

—En Gabriel ha volat del niu, maca —va fer, lacònica. Se li notava un tremolor de disgust a la veu—. Ja era hora que emigrés cap a terres més càlides, si vols que t’ho digui. Per mi hauria pogut quedar-se aquí fins que fos vell, però per a ell és millor així.

La Rita va ficar-se a l’habitació i es va quedar quieta en la penombra. «Com més a prop, més lluny», va gosar pensar. Des del llindar, la senyora Rifà va adoptar el posat de quan ensenyava la cambra a un visitant i va encendre el llum. L’espai, tan nu i desangelat, va fer estremir la noia. Aquella tarda anava de claror en claror, i tot eren decepcions. El matalàs de llana, enrotllat com un caneló, esperava que l’espolsessin. La porta de l’armari es va mig obrir tota sola en un gest de submissió. Damunt la tauleta, els diversos rodals gruixuts d’un got delataven una nit espessa. Segurament conyac. Res més, cap altre signe de vida, no feia pensar que en aquell catau hi havia dormit algú la nit abans.

—N’hi deu haver ensenyat aquest… —va fer la Rita mentre assenyalava el falcó dissecat de sobre l’armari. La senyora Rifà va fer cara de no entendre res—. A volar, vull dir. L’ocellot li deu haver ensenyat a volar. Ha anat molt lluny en Gabriel?

—No t’ho sabria dir —va respondre-li la senyora Rifà, satisfeta de poder-hi sucar pa—. L’hi he preguntat, esclar, tu diràs, però amb la mort d’en Bundó ha quedat com trastocat i no té ganes de xerrar. Jo li he dit cent vegades que no hi pensi, però se sent culpable. Si de sempre ja ha sigut reservadot, imagina’t ara. Just per dir-me a reveure i que ja em passaria a saludar amb més calma. Anava de pressa perquè a baix l’esperava un company de la feina amb la furgoneta carregada. Quan ja baixava, mig de gairell per culpa del seu braç enguixat, l’he cridat, Gabriel!, i li he preguntat si ara s’estaria al pis d’en Bundó. M’ha mirat pel forat de l’escala i m’ha fet adéu amb el cap, un altre cop, però no m’ha dit ni que sí ni que no. Mira que ens tenim confiança, però noia… Si és que ha anat a casa d’en Bundó, ja em perdonarà però s’hi morirà de pena, en aquell barri de xarnegos.

La Rita no es va quedar a fer el cafè. Cinc minuts més tard ja tornava a ser a baix al carrer, arriada i contenta. Havia sortit de la pensió amb una adreça apuntada en un paper i la promesa que, si hi havia novetats, les aniria a explicar de seguida a la senyora Rifà. Era divendres al vespre i disposava de tot un cap de setmana lliure, de punta a punta, per conèixer en Gabriel. Ara res ja no la podria aturar. Tot i això, a la nit li va costar adormir-se. No es treia del cap el falcó dissecat. Recordava aquells ulls foscos, penetrants i enigmàtics, i envejava els milers d’hores que devien haver sotjat el que passava dins aquella cambra.

L’endemà al matí, quan va sortir de casa, plovisquejava. Va creuar mitja ciutat amb l’autobús 50, fins que la va deixar en un extrem de la Via Favència, i després va caminar pel barri buscant el pis on suposadament s’havia traslladat en Gabriel. Alguns carrers, encara de terra, estaven en obres i amb la pluja s’havien convertit en un fanguissar ple de bassals. La Rita s’havia arreglat massa i caminava de puntetes i esquivant-los per no embrutar-se les sabates. Quan ja era al davant de l’edifici en qüestió, es va posar a ploure més fort. Una senyora amb un carro de comprar li va aguantar la porta i ella va córrer cap a dins. Sola a l’entrada, va llegir els noms de les bústies, però no hi va trobar el que buscava. En una vitrina de l’associació de veïns, clavada amb una xinxeta, hi havia l’esquela d’en Serafí Bundó Ventosa. Va comprovar de nou el pis i la porta, apuntats al paper, i després va pujar les escales amb decisió.

En Gabriel —ja ho sabem— era a casa, i tant que hi era, però no va anar a obrir quan la Rita va trucar al timbre. Una altra ocasió perduda. De fet, no es va ni moure del llit. En aquella hora encara estava arraulit sota els llençols, com estabornit pel daltabaix dels últims dies. S’havia despertat de matinada (si és que de debò havia dormit una estona) i se sentia incapaç de fer res. Aquella paràlisi que acabava de començar —això també ho sabem— li havia de durar més de dos mesos. La Rita va insistir-hi trucant de nou amb tres repics breus i simpàtics, per transmetre confiança, però no van servir de res. Després va parar l’orella damunt la porta i va escoltar una bona estona el silenci compacte que venia de dins el pis. «Si ara s’obrís la porta», va pensar, «a l’altre cantó només hi hauria una paret de totxos». Un veí de replà, que arribava carregat amb dues bosses de la fruiteria, li va trencar les oracions. Esbufegant de tan cansat, va espantar-la amb un hola esquerp i la va advertir que allà no hi vivia ningú, el propietari s’havia mort feia uns quants dies. Després va esperar que ella marxés escales avall per ficar-se a casa seva.

De nou a baix, la Rita va allunyar-se uns metres de l’edifici i va abastar-lo amb la mirada. Desconfiava del que havia dit aquell home. Va comptar els pisos i va calcular quin devia ser el balcó d’en Gabriel. La persiana estava alçada. Tot i que el dia era gris, amb el cel enllosat de núvols baixos, no es veia cap llum encès a la finestra. Aquest primer fracàs, però, no la va desanimar. Sense perdre de vista en cap moment la gent que anava i venia per la vorera, va ficar-se en un bar d’allà prop i va esmorzar. Els paraigües dels vianants li dificultaven la vigilància i, de seguida que va acabar, va sortir de nou al carrer. Palplantada sota un balcó, entomant el fred, s’hi va passar tot el dia. Poc després de l’hora de dinar va veure que el veí malcarat sortia de l’edifici i entrava al bar. Ho va aprofitar per pujar i picar de nou al timbre, però sense resultats. Aviat va retornar al seu punt de vigia. Van passar les hores, va deixar de ploure, es va fer fosc, es van encendre uns quants fanals del carrer. La finestra del balcó continuava sense il·luminar-se. Durant una bona estona va ser l’única en tota la façana, com un ull borni. A vegades, de tant vigilar-la, la Rita hi entreveia un llumet que feia pampallugues, el deix d’una espelma, però llavors s’adonava que era tan sols un reflex de la celístia, una impuresa de l’aire. El coll li feia mal de tant mirar amunt. A quarts d’onze, quan l’amo del bar va abaixar la persiana i tothom semblava haver tornat a casa, va esquitllar-se de nou a l’edifici. Aquest cop no va trucar al timbre, només va enganxar l’orella a la porta. El llum automàtic de l’escala es va apagar i llavors li va semblar que escoltava un soroll metàl·lic i cavernós a l’altre costat, com el d’una corriola que puja aigua d’un pou. Quan el silenci fa nosa, l’orella s’inventa els sons més peculiars. Es va espantar i va córrer escales avall. Baixava els esglaons de tres en tres i els seus salts quedaven ofegats pels televisors encesos a cada casa. A mitjanit, en adonar-se que totes les finestres s’anaven apagant, va desistir. Tenia els peus glaçats i, quan ja era a la plaça Virrei Amat, per fi va poder agafar un taxi.

L’endemà es va llevar enfebrada i amb els ossos adolorits, però va repetir la missió igual que el dia abans. Els resultats també van ser idèntics, una merda d’hores d’espera, i resultat dramàtic, i descoratjador, pensar que en Gabriel era efectivament al pis, però que aquells dos dies només feia els moviments justos per sobreviure. Llit, lavabo, llit. Llit, cuina, llit. Ni un sol cop va abandonar aquella hibernació per entrar al menjador i apropar-se a la finestra. El món exterior (i la porta, i el timbre, i aquell dit que premia el timbre en formaven part) havia deixat d’existir.

El diumenge a la nit, quan tornava a casa amb l’autobús, la Rita hauria pogut sentir-se una miserable. En canvi, preferia considerar aquelles hores de vetlla inútil com una prova de resistència per tot el que encara hauria de suportar. Fins on estava disposada a arribar? La pregunta havia sorgit aquell mateix vespre en algun moment de debilitat. La millor resposta no es construïa amb paraules, però ho podia intentar… Buscaria en Gabriel mentre fos inevitable. El buscaria mentre no deixés de sentir-ne la necessitat imperiosa, com ara mateix: l’autobús baixava pel passeig de Sant Joan i creuava la Diagonal; havia deixat enrere l’estàtua de mossèn Cinto i, obrint uns ulls com els del mussol de Rótulos Roura, ella es fixava en els vianants que en aquella hora caminaven per la vorera. Visió nocturna. Tots podien ser ell. Només calia estar atenta als senyals: els passos cansats, un braç enguixat, una actitud absent. O ara que havien girat per Tetuán cap a la Gran Via, per exemple. Dos homes s’esperaven en un semàfor en vermell i discutien; un senyor i una senyora molt elegants caminaven agafats de la mà en direcció a l’hotel Ritz —però no, i tant que no!—; un grup de nois i noies, abrigats amb trenques i bufandes, sortien de les profunditats d’un bar que es deia El Viejo Pop. Quan l’autobús s’aturava en una parada, ella es girava per comprovar els passatgers que no hi havien pujat. Després repassava els que sí que hi havien pujat. Tot eren oportunitats, i mentre l’emoció no decaigués, mentre la ciutat continués donant-li peixet, valdria la pena.

Cristòfols: refreneu-vos de pensar que la Rita era una ingènua. No és això. És només que es trobava molt sola.

El dilluns va telefonar a La Ibérica des de l’aeroport. Va respondre-li la secretària Rebeca i, quan li va demanar pel senyor Delacruz, li va fer saber que en Gabriel estava de baixa. No sabia quan es reincorporaria. Anava per llarg.

—El truquem de l’aeroport perquè li hem d’entregar una maleta que va extraviar —va mig mentir la Rita. Feia una estona havia rebuscat cel i terra per si apareixia la bossa, però sense cap resultat—. Vostè sap on el podem localitzar?

—En Gabriel viu en una pensió de la ronda…

—Ja no hi viu —la va tallar la Rita—. Vaja, això és el que ens han dit fa una estona. No sap on més podria ser? Algun familiar?

—No —va fer la Rebeca—, no té ningú. Bé, els companys de la feina, però ara aquests ja no compten. Tal com és ell, podria ser a qualsevol lloc… A tot arreu.

—A tot arreu?

—Sí, però jo diria que és a Barcelona. No el veig per marxar enlloc, la veritat. Es va trencar el braç en un accident, no sé si ho sap, i fa poc ha passat un mal tràngol. Se li va morir el seu amic de l’ànima. Torni a mirar a la pensió. Si vol, porti la maleta aquí a La Ibérica i ja l’hi donarem nosaltres…

—No, no pot ser —va reaccionar la Rita—, l’entrega ha de ser personal.

Després va penjar.

A tot arreu. A tot arreu però a Barcelona. Com que no li quedava cap alternativa, la Rita va agafar-se les paraules de la Rebeca com un repte. Aquella mateixa tarda, tornant de l’aeroport, va comprar la Guia Urbana de Barcelona, edició actualitzada de 1972. A casa, tot fullejant-la, va llegir en una de les primeres pàgines: «Conteniendo las 10.006 vías», però en lloc d’ofuscar-se davant d’aquella immensitat, va animar-se pensant en els límits. No hi ha res com estar enamorat. La llista llarguíssima de carrers es reduïa a 200 pàgines de mapes! No s’havia adonat mai que Barcelona fos tan petita. Si fins i tot li cabia a la butxaca de l’abric! Què és millor per buscar algú?, es deia. Quedar-se quiet en un punt i esperar que l’altre passi, o moure’s amunt i avall? La resposta era òbvia, sobretot perquè després de parlar amb la Rebeca sospitava que en Gabriel s’havia encallat en alguna banda. Ella el desencallaria. A partir de l’endemà, aprofitaria cada estona lliure per buscar-lo, pàgina per pàgina. Quan tornés de la feina, agafaria el metro fins on fes falta. Havia de ser sistemàtica: començaria per la primera pàgina i, mentre l’atzar no l’ajudés a topar amb en Gabriel, aniria pentinant la ciutat barri per barri. Si arribava al final i encara no l’havia trobat, tornaria a començar per la primera pàgina.

Ja es veu que aquest mètode no tenia cap futur. De fet, la mateixa Rita admet avui dia que ni ella mateixa va acabar-hi de creure mai. «No es pot anar pel món sense un retrovisor», diu enigmàtica, però també recorda que aleshores els seus plans la distreien i l’ajudaven a no pensar més del compte. Ni li passava pel cap que podria haver malgastat tota una vida —i dues i tot, i cent— sense que arribés a coincidir mai amb en Gabriel. Els humans som així: ens atreuen i emocionen les històries d’amor que neixen en les condicions més adverses, improbables i fins i tot absurdes, però oblidem que per cada final feliç, n’hi ha un milió que no prosperaran mai. Hi esteu d’acord, cristòfols? Potser per això reconstruïm els passos del nostre pare, pel seu caràcter extraordinari. Com aquelles persones a qui els toca dues vegades la loteria, o que reben l’impacte d’un llamp en tres tempestes diferents i sempre sobreviuen, ell va obtenir l’estrany benefici de ser escollit per quatre dones. No una, quatre.