7

Carolina, o Muriel

Aquesta C enigmàtica, aquest atac de pudor del nostre pare —com si volgués resguardar-nos dels seus afers tèrbols— amagava el nom d’en Christof. Per proximitat geogràfica i biogràfica, en edat de jugar, ell va ser l’afortunat que va rebre la disfressa de pirata i el ninot de ventríloc. Mentre aquells dos germans finolis i de bona família descobrien (si és que ho van descobrir mai) que les seves joguines oblidades s’havien volatilitzat, en un altre barri de Frankfurt i en uns altres ambients, a menys de deu quilòmetres dels fets, un Christof de cinc anys impressionava els seus amics del carrer amb una estrella de xèrif que brillava d’una hora lluny, un barret stetson que li feia el cap petit i un colt 49 de baquelita. El ninot, en canvi, amb aquells trets altius, amb aquells ulls grossos i opacs, li provocava malsons i va quedar sentenciat a un ostracisme d’armari raconer. Van haver de passar uns quants anys fins que en Christof se’n va recordar i, alliberant-lo del greuge de l’exili, es va atrevir a ficar la mà a les entranyes del ninot.

Cada cop que triem una entrada de l’inventari i la copiem, tots quatre germans glatim amb el mateix desig: com ens hauria agradat participar en un d’aquells repartiments de béns! Ho sabem ara per en Petroli: quan tornaven cap a casa amb el camió buit de mobles, els tres amics s’aturaven al primer bar de carretera, als afores de la ciutat i, lluny de les mirades indiscretes, obrien el botí i l’examinaven. La cerimònia els tenallava amb una barreja d’emoció i de por, com si sempre fos la primera vegada, i si el tresor valia la pena, s’inflamaven amb un orgull de bandolers i saltamarges. Després, plens de fums, entraven al bar i ho celebraven bevent un whisky, o dos, i encenent un cigar. Arribava un punt, aleshores, en què en Petroli s’obligava a pronunciar unes paraules de penediment no sincer, en Bundó li seguia el corrent i se li escapava el riure i mentrestant en Gabriel ja calculava una manera equànime de repartir-se els trofeus. Abans de tornar a la carretera, en Petroli trucava a les oficines de Barcelona per dir que la mudança s’havia desenvolupat sense cap problema i que posaven proa cap a casa.

Els tres amics oficiaven tot aquest ritual de corsaris sense cap remordiment. Si alguna vegada n’hi havia un que se sentia culpable, els altres dos se’l guanyaven recordant-li que aquells botins no passaven de ser una propina, al costat dels favors soterrats (i, intuïen, perillosos) que li feien al senyor Casellas. Ell sí que era un autèntic filibuster. Resulta que tot sovint, aprofitant algun trasllat a Alemanya o a l’est de França, l’amo de La Ibérica els feia desviar de la ruta i apropar-se a la frontera de Suïssa. Les seves instruccions especificaven que un cop allà, en algun punt acordat del trajecte, sempre a prop d’un bosc, havien d’aturar el motor, baixar del camió i obrir les portes del remolc. No passaven ni cinc minuts que apareixia un individu d’entre els arbres, vestit de cap a peus com un excursionista alpí, i saludant-los amb un cop de cap s’enfilava al remolc. Aleshores, amb una habilitat de rififí, rebuscava entre els mobles i objectes ben apilats —sabia on havia de mirar— i d’algun racó n’extreia un paquet molt ben embolicat. Era poc pesat, de la mida d’un volum d’enciclopèdia, i no calia ser gaire llest per comprendre que eren feixos de bitllets. Tot seguit se’l ficava a la motxilla, tornava a saludar-los amb un cop de cap, seriós com se suposa que ha de ser un banquer suís i, vist i no vist, desapareixia de nou entre els arbres. Les instruccions d’en Casellas deien que, «una vez realizado el pequeño rodeo y entregado el recado», els tres amics pugessin al camió i reprenguessin la marxa com si res.

—Un altre peix gros que tindrà el ronyó ben cobert —li agradava dir a en Bundó quan tornaven a la carretera.

—M’hi jugaria el camió, si fos meu, que amb un d’aquests paquets en tindríem prou per viure tots tres durant un any —calculava en Petroli.

—O dos. No patiu, un dia ens quedarem els calés nosaltres —hi afegia després en Gabriel, i es produïa un pinçament col·lectiu de l’espinada.

No es pot dir que aquestes operacions en territori suís fossin constants, però sí que, amb l’èxit —perquè l’amo comprovava que no corria cap perill—, van anar augmentant. S’ha d’explicar, a més, que quan «duien el correu del tsar», com li agradava de dir a en Bundó, en record d’una lectura de Miguel Strogoff, la frontera espanyola se’ls obria de bat a bat i passaven sense cap comprovació de la càrrega. Era ben bé com si la publicitat de La Ibérica, inscrita a la porta del Pegaso, els alcés totes les barreres. Algú o altre devia untar aquells dòbermans del tricorni.

Si els comparem, doncs, amb els beneficis que el senyor Casellas i companyia van aconseguir situar en territori suís, tots els objectes que els tres amics van usurpar durant els deu anys de mudances europees eren la xocolata del lloro. Massa poc. Si un dia els exhibíssim tots junts —més o menys tal com ha fet en Petroli a casa seva, però a l’engròs—, la col·lecció tindria un aire d’encants. I tanmateix l’aplec de rampoines no reflectiria les histèries que provocava en els propietaris saquejats. De produir-se, perquè no sempre s’adonaven de la pèrdua, la queixa arribava uns quants dies després de la mudança, quan la família s’havia instal·lat a la nova llar i el Pegaso amb els tres amics ja es proveïa de nou a Barcelona. La secretària Rebeca agafava la trucada, aguantant el primer xàfec, i després la passava dòcilment al senyor Casellas. El segon xàfec devia ser més tempestuós, perquè en acabat l’amo de La Ibérica sortia del despatx, fet una fúria, i els seus crits ressonaven per tot el garatge:

—¡Petroli, Bundó, Gabriel! ¡Ha vuelto a suceder! ¡Ha vuelto a suceder! ¡Carcamales! Os quiero en mi despacho ahora mismo. ¡Ipso facto!

Inflamat pel sentit del ridícul, el senyor Casellas sobreactuava com un quefe de tebeo. La majoria de vegades, però, quan esclatava d’aquella manera, ells ja voltaven de nou amb el camió i la secretària Rebeca havia de calmar les ires de l’amo. No els podia renyar fins uns quants dies després, més en fred, i en Gabriel, en Bundó i en Petroli entomaven la bronca fent-se els enzes. El repertori d’evasives, descàrrecs i coartades amb què els tres amics trampejaven el senyor Casellas era amplíssim i elaborat. En Bundó, a més, sabia fer una cara de nen innocent que hauria desarmat el torturador més cruel. L’amo tenia la memòria curta i no arxivava les excuses d’un cop per l’altre. «Perdone, pero esa caja que se ha perdido nunca subió a nuestro camión», li deien amb to preocupat. «La acusación nos ofende, jefe: nosotros no nos atreveríamos a robar al cuerpo consular de España». «¿Y si fue el excursionista que recogió el paquete en la frontera con Suiza? Mecachis, deberíamos haberle observado más de cerca». La referència als afers suïssos sempre tenia l’efecte d’aplacar el senyor Casellas, que els deixava marxar amb l’exigència que els extraviaments no es repetissin mai més.

—Tots guardem les coses per pura defensa —deia en Gabriel quan parlava amb les nostres mares d’aquells objectes. Passen els anys i ni ens les mirem, però necessitem saber que són dins tal armari o tal caixa. Que si un dia ens agafa un atac d’enyorança, o de pànic, les podrem buscar, tocar-les durant mig minut i tornar-les a guardar uns quants anys més. En realitat, els objectes personals conserven el passat com si fos una relíquia que ens protegeix de l’oblit, que és el pitjor mal. Ningú vol ser oblidat. Durant una temporada, a la pensió de la senyora Rifà, vaig coincidir amb un home que havia perdut la casa i la família en un incendi, cap al final de la guerra. No he conegut mai ningú tan indefens. A part del dolor per haver-se quedat sense una família que l’estimava, se sentia desemparat perquè no havia pogut conservar res que el lligués amb el seu passat. Tots els seus records s’havien volatilitzat. En parlava com si s’hagués tornat boig. La vida anterior només li continuava viva a la memòria, i cada dia que passava s’esvaïa una mica més, com els colors d’una aquarel·la que caigués dins un riu.

En les seves paraules, el pare semblava ignorar que la seva situació no era tan diferent de la de l’home a qui se li va cremar tot. El rumb incert que havia pres la seva vida des del mateix moment de néixer (maternitat, hospici, dispesa) li havia deixat poquíssims records tangibles —i en canvi ell no semblava pas queixar-se’n—. Qui sap si els objectes apropiats no actuaven com un sedant, un lenitiu, i aquesta és, fet i fet, la principal herència que els cristòfols hem rebut del nostre pare: les maletes perdudes, els paquets extraviats i les caixes que queien casualment del camió li proporcionaven una memòria no tan infeliç. I ara nosaltres, mig estudiosos mig drapaires, furguem sense manies en l’ànima de les coses.

Fa estona que transitem per les carreteres europees. Ara pot ser un bon moment per aturar-nos i parlar de la Carolina, o la Muriel. La seva aparició en aquesta història es va produir el novembre de 1965, al llarg de la mudança número 73 (ho podem datar amb certesa) i va marcar un punt d’inflexió en la dinàmica dels tres amics —especialment en el tracte d’en Bundó i en Gabriel—, i fins i tot, creiem, va incidir en un declivi implícit de la situació, encara que la paraula declivi potser és exagerada i ella no n’és pas la culpable directa…

—Per entendre’ns: no era una Yoko Ono —vol matisar en Christopher.

Quan vam visitar en Petroli, aquell cap de setmana a Alemanya, va esforçar-se a descriure’ns la relació que havien mantingut en Bundó i la Carolina-Muriel. Va parlar-nos de la seva dependència mútua, que s’exacerbava fins al dolor físic quan no estaven junts (patien migranyes simultànies, encara que els separessin centenars de quilòmetres); va rememorar els projectes conjunts de la parella, estroncats —com gairebé tot el que ens importa— per la desgràcia que un dia haurem d’explicar. No obstant, ens en vam anar de casa seva amb la sensació que en Petroli només hi havia passat de puntetes. O aquell dia li fallava la memòria, o la prudència que dóna l’edat no li va permetre reviure certes emocions per por de trair-les tants anys després. És del tot lícit, però en aquesta ocasió no ens podem refiar de les seves paraules i prou. A més, hi ha la versió de la protagonista.

Avui dia la Carolina viu en una ciutat negligible del centre de França. Això tan imprecís que anomenem destí, finalment, sembla que ha fet les paus amb ella. Encara jovenassa, d’uns cinquanta anys llargs, està casada amb un senyor moderadament ric i porta un cognom francès que li permet resguardar i oblidar el passat com a Muriel. En algun calaix del secreter, sota un plec de cartes i retalls de diaris, hi deu atresorar unes quantes fotos d’en Bundó, potser només una i prou, la que el representi millor. Al joier també hi deu guardar unes arracades que ell li va comprar a can Bagués, després de rumiar-s’hi molt i deixar-s’hi una fortuna, o un anell de bijuteria que devia sortir d’una caixa robada en alguna mudança. La Carolina professa per aquests objectes una devoció íntima i, precisament per això, s’obliga a no mirar les fotos ni posar-se les joies més del compte. De tant en tant hi torna, com una necessitat vital. Si està sola a casa, treu la foto d’en Bundó i la deixa tot un matí a la vista, sobre la taula de la cuina, o bé es posa les arracades encara que no hagi de sortir. «El passat em fa mal», es diu aleshores, i se sent culpable perquè sí. Sense en Bundó, el passat se li va convertir en una província proscrita.

Durant l’escrutini de les capses que en Gabriel havia deixat al seu entresòl del carrer Nàpols, vam trobar-hi una agenda moderna. La vam repassar i hi sortia una adreça de la Carolina a França. Desconeixíem si encara hi vivia, però vam escriure-li explicant-li qui érem nosaltres, els cristòfols, i que buscàvem en Gabriel. Després li vam demanar si podíem visitar-la. La seva resposta va arribar dos mesos més tard, quan ja no l’esperàvem, i era curta i desencantada. Amb una lletra vacil·lant, com qui dubta de cada paraula que escriu, ens deia que no sabia on era el nostre pare —«on s’amaga» deia, de fet, com si aquest fos l’únic verb possible—. També s’alegrava que finalment ens haguéssim conegut tots quatre germans —sí, sabia que érem quatre—, però confessava que no li semblava una bona idea veure’ns junts. (La seva manca de curiositat, per cert, ens va recordar la que les nostres mares sentien per la situació d’en Gabriel. El temps ho arrasa tot). Com a màxim, deia la Carolina al final de la carta, podia quedar amb en Christophe durant una hora i mitja quan anés a París —i tot seguit amb un traç més apressat, qui sap si a punt de penedir-se’n, escrivia dia, hora i lloc.

Va arribar el dia convingut. Al final, amb penes i treballs, en Christophe va aconseguir que l’hora i mitja s’allargués fins a les dues hores de conversa (o més aviat de monòleg). Era un divendres al migdia de principis de setembre, en aquella època en què el cel de París, d’un blau tan net, s’infla i es tiba com un globus a punt d’esclatar. La Carolina havia citat en Christophe al Gastronominus, una brasserie de les antigues, amb miralls, bancs de fusta i safata d’ostres, que hi ha a l’avinguda Gambetta, prop del cementiri del Père Lachaise. Aquell cap de setmana, casualment, havíem traslladat les nostres reunions insubstancials a París. Disfressats de turistes, amb la càmera de fotos al coll i un mapa desplegat com a parapet de protecció, els tres altres cristòfols vam espiar-los des de darrere els vidres llardosos d’un restaurant xinès, a l’altre cantó del carrer. (Carolina, si llegeixes aquestes línies, sabràs perdonar-nos? Ens governava l’admiració). Tot i que de ganes no ens en faltaven, vam evitar de presentar-nos al restaurant i ens vam limitar a observar la senyora des de la distància. Semblàvem adolescents atemorits, ho reconeixem, i cadascú es reserva per a si mateix els pensaments libidinosos que, de produir-se, va provocar-nos aquella proximitat falsa de la Carolina, amb reminiscències d’una belle de jour (i en Bundó també hauria sabut disculpar-nos aquesta identificació juganera). Les dues hores van consumir-se en un tancar i obrir d’ulls. Quan va decidir que la conversa ja no donava per més, malgrat els esforços d’en Christophe per distreure-la i fer-la parlar, la Carolina va pagar el dinar, va fer-li un petó i se’n va anar en un taxi traïdor, avinguda amunt. Els altres tres cristòfols vam sortir del nostre amagatall i vam córrer cap al restaurant. Hauríeu dit que volíem aspirar les essències del seu rastre, o mantenir viva alguna mena de flama abans que s’apagués definitivament. Asseguts a la mateixa taula, per pur fetitxisme, vam exigir a en Christophe que recordés cada inflexió de la seva veu, cada paraula que havia sortit de la seva boca.

Després d’haver conjuntat totes les informacions de què disposem —a vegades contradictòries i tot—, ara ja podem delinear una part del laberint.

En Bundó va conèixer primer la Muriel i de mica en mica, com qui va pelant una fruita de pell gruixuda, va descobrir la Carolina melosa que s’hi protegia a sota. Aquell novembre de 1965, mademoiselle Muriel només tenia dinou anys i no feia ni dos mesos que treballava al bordell. Era una noia alta, que passava del metre setanta, de complexió ferma i alhora estilitzada: allò que aleshores, als cercles de camioners espanyols, se’n deia una maciza. Al saló, vestida tan sols amb un negligé, deixava veure unes carns compactes però dúctils, assolellades, com de tennista professional a les tardes de Roland Garros. Els cabells, llargs i rossos, d’un ros tan viu que semblava fals, li acabaven de donar una aparença nòrdica que només desmentien les faccions de la cara, clarament llatines. En algun punt de la seva història genètica s’hi havia celebrat un festival. Aquests trets llatins eren especialment graciosos: tenia els ulls foscos, els pòmuls suaus i arrodonits, i un nas i una boca lleugerament grossos que li conferien una fesomia mig agitanada. Més que la bellesa, el seu principal atractiu era la proporció: veient-li l’altura, les cames llargues, els pits formidables i aquella estructura ossuda del cos, t’hauries esperat una figura desmanyotada i potser unes faccions equines, i en canvi tota ella era harmonia. (En Christophe confirma, amb un deix petulant, que més de trenta anys després aquesta elegància dels moviments es manté intacta). Les nostres mares, que a l’època n’havien vist algunes fotos, mostrades per un Bundó tot presumit, coincideixen a trobar-hi una aurèola cinematogràfica. La Sarah diu que li semblava una estrella ingènua i virginal, moments abans de ser descoberta (i espatllada) per un productor de Hollywood. La Mireille, que és qui la va tractar més, diu que hauria pogut ser el pòster desplegable del Lui. La Sigrun la recorda amb una retirada a la Monica Vitti de L’eclipsi, d’Antonioni, com si hagués avorrit la vida massa d’hora.

Aquest disgust vital devia actuar com una cuirassa de protecció i només en Bundó va traspassar-la. Ho va aconseguir de l’única manera possible: sense voler-ho gaire. Al principi la distància glacial que la Muriel oferia als clients, ignorant que allò la feia tan atractiva, només era la traducció a l’idioma sexual de la timidesa de la Carolina. Bons uns, els francesos, per a aquestes coses. Poc després, quan l’ofici d’obrir-se de cames per als desconeguts li va anul·lar la innocència, la Muriel va aprendre a jugar amb aquesta fredor per, justament, passar més hores amb les cames tancades i cobrar igualment. La sort d’en Bundó —el pas de client a amant, que és el desig subconscient de la majoria d’homes que entren en un bordell— és que va saber allitar-se amb la Muriel mentre estava enamorat de la Carolina, veient-les com dues persones diferents. No entrarem en detalls íntims perquè no els coneixem, i a hores d’ara ja fa massa temps que van caducar perquè ens importin gaire, però val la pena que ens remuntem als orígens de l’assumpte per entendre la situació.

La primavera de 1965, els pares de la Carolina van decidir que deixaven enrere el llogarret de la província de Jaén on havien viscut tota la vida i es traslladaven als afores de Barcelona. Uns parents que s’havien arriscat a marxar del poble mig any enrere, uns pioners, els havien escrit una carta esperançadora. Els parlaven d’una fàbrica metal·lúrgica que buscava mà d’obra i d’unes casetes que estaven construint als afores de la ciutat, barates i molt cuques. Com un poblet andalús, deien, però trasplantat a tocar del mar i a l’ombra d’una muntanya. Quan es plantejaven seriosament aquell futur incert, els pares de la Carolina trobaven, increïblement, que els atreia més que el silenci eixarreït del carrer on vivien. El pare, que de nits escoltava la ràdio i era donat a les fabulacions, maldava per imaginar-se en aquells moments una ciutat plena de cotxes i gent, trepidant i sorollosa, però les imatges mai no es concretaven prou. Aleshores l’estómac se li estremia amb una sensació anticipada i molesta: la sensació de penediment per no haver gosat marxar. Va ser per combatre aquest tempteig incòmode del futur, sobretot, que va decidir endur-se la família a la pròspera regió catalana. Com un repte o, si es vol, com una fugida endavant.

La Carolina va plorar durant tot el viatge en tren a Barcelona. Un cop allà, la seva mare es va integrar fàcilment al nou barri —un microclima del qual sortiria rarament fins a la mort. Els seus tres germans, més petits que ella, tots homes i tots taujans, van acceptar els designis del pare sense fer escarafalls adolescents. Quinze dies després que la família s’instal·lés en una barraca llogada a Can Tunis, tots tres fills ja treballaven i es podien quedar una part de la setmanada. Mentrestant, els plors de la Carolina seguien brollant regularment amb una desesperació de julieta. S’estava a casa, ajudant la mare i repetint-se tothora que els pares havien fugit del poble amb l’única intenció d’allunyar-la d’un nòvio massa tarambana: bevia cubalibres i de gran volia dedicar-se al motocròs. Aquell sentiment d’injustícia la posava d’un mal humor perpetu. També li dictava una carta diària per al noi.

—Eren unes cartes tan esbojarrades que aquell pobre noi devia morir-se de por —va explicar la Carolina a la brasserie de París, mentre parlava amb en Christophe i renegava d’aquella època—. Ni recordo com es deia. Benito? Indalecio? Era un nom així, com d’oncle solter. Escrivia a llapis, d’això sí que me’n recordo, i me l’imagino responent a les meves cartes tot esporuguit, resant perquè jo no fes una bestiesa. Al final de cada carta jo l’amenaçava que em tallaria les venes per amor. Tallar-se les venes, a Jaén i als anys seixanta, només ho feien les que estaven malament del cap i les posseïdes pel dimoni.

El noi no devia ser tan baliga-balaga pels estàndards de l’època, perquè li responia totes aquelles cartes un cop per setmana, puntualment, i a la seva manera li deia que sí a tot. Que un dia la rescataria d’aquell infern. Que s’escaparien per veure món —o com a mínim Espanya. Que tindrien una família nombrosa, com a la pel·lícula aquella de l’Alberto Closas. Un dia, en una carta de principis de juny, enmig de les promeses tremendes que la Carolina li exigia com un manà, el noi li va deixar caure una proposta concreta. A finals d’estiu s’ajuntaria amb un grup de jornalers de la província per anar a veremar a França. S’hi estarien gairebé dos mesos, fins a finals de setembre, i els patrons els havien promès un sou considerable. Cobrarien en moneda francesa. I si ella també hi anava i es trobaven allà? Podia afegir el seu nom a la llista de veremadors i després, un cop acabada la temporada, podien passar junts una setmana de vacances. Dos mesos de veure’s cada dia, s’ho podia imaginar? Deien que el sud de França era molt bonic.

La Carolina va rebre l’oferiment amb un punt de contrarietat. La idea la captivava, i tant, però alhora es resistia a cancel·lar tota aquella angoixa en què s’havia acomodat des de feia setmanes. La felicitat no existeix, només es desitja. A més, sospitosament, quan ho va explicar a la seva mare, ella no va dubtar ni un segon a animar-la perquè s’apuntés a la verema.

—Em devia voler com més lluny millor, esclar —recordava la Carolina—. No la culpo. Probablement, aquella nena ximpleta i repatània, rebel sense cap motiu, es mereixia tot el que va viure poc després a França. —Uns segons de silenci meditatiu—. Encara ara no sé si la meva vida ha sigut un càstig o un premi.

Al final la Carolina, tota sola, va agafar un tren que l’havia de dur fins a Perpinyà. Allà la recolliria l’autocar dels andalusos i se l’endurien per veremar en algun punt de la riba del Roine. Els preparatius d’última hora i una conferència per telèfon amb el nòvio, entretallada d’interferències i rialles ploroses, li van dissipat definitivament els dubtes que li quedaven. La Carolina que va acomiadar-se dels seus pares, un dissabte al matí a l’estació de França, era una ànima en expansió. Dinou anys, quilòmetres, somnis. Tan sols dos mesos més tard, la Muriel que va atreure en Bundó, en un bordell de carretera dels afores de Lió, tocant a Fayzin, havia renunciat a qualsevol perspectiva i es limitava a sobreviure en terra de ningú.

—Que què em va passar? Doncs que els aires francesos van trastocar-me aquell noiet —deia la Carolina—. Ens vam trobar a Perpinyà, això sí. Durant el viatge no vam parar de fer manetes als seients del fons de l’autocar, però un cop a la verema tot es va tornar estrany. Per començar, els homes i les dones dormíem en coberts separats. Les tres o quatre primeres nits vam esperar pacientment que tothom se n’anés al llit per trobar-nos d’amagat en algun racó. De bon matí, mentre menjàvem una llesca de pa amb oli per esmorzar, ell rebia les felicitacions dels homes del poble. A mi, en canvi, les dones em censuraven amb la mirada. Aviat el cansament va superar-nos. Treballàvem tot el dia i només ens vèiem a l’hora de sopar. A les estones lliures ell buscava els racons solitaris, però jo no gosava allunyar-me de la colla de dones. Aleshores ell em deia que Barcelona m’havia canviat. Jo ho negava i sense cap ganes, t’ho asseguro, em posava a defensar els pares i la decisió de marxar del poble. Ell em deia que m’havia tornat una creguda. Ens barallàvem i ens n’anàvem a dormir d’hora. Cadascú a casa seva. L’endemà, a la vinya, ens buscàvem per fer les paus, però era difícil intercanviar quatre paraules sota la vigilància dels capatassos. Per ells només érem espanyolets morts de gana. Ens cridaven en francès i aquelles tempestes de guturals ens queien a sobre com una amenaça. Si fos ara, ja ho veuríem si cridarien tant. Bé, la qüestió és que va arribar el primer dia de festa, un diumenge. Havíem decidit que ens emportaríem el dinar i aniríem a banyar-nos al riu. El meu angelet era una dormilega. Vaig esperar-lo una bona estona, amb els entrepans preparats, i al final vaig anar-lo a despertar. L’angelet havia volat. La seva llitera era buida i sense cap rastre de la maleta. Un dels veïns del poble em va agafar per banda i, abans de dir-me res, em va posar a les mans un mocador ben planxat. Després em va explicar que el noi se n’havia tornat a casa, el molt cagat. Deia que s’enyorava de la família. —La Carolina va deixar anar una rialla sarcàstica—. Pobret. D’ell no en vaig saber mai més res més, ni ganes. Jo vaig passar els dos mesos com vaig poder. Les dones del poble em devien consolar, tot i que no en tinc un bon record. Vaig acabar la verema amb uns quants diners a la butxaca. No eren gran cosa, però com que me’ls havia guanyat, m’oferien una llibertat i un amor propi que abans, a casa, ni sabia que existissin. El dia que l’autocar tornava cap a Espanya, no em vaig presentar a la parada. En comptes d’això, vaig entrar en una confiteria i vaig demanar un tall de pastís. Volia sentir-me important. Després vaig telefonar a casa i vaig dir a la mare que m’havien ofert una altra feina al camp i que no tornaria fins per Nadal. Per Nadal, però, no vaig tornar a Barcelona. Un dels capatassos de la verema m’havia presentat un amic seu de Saint-Étienne. Portava un bistrot a Lió i li faltaven cambreres.

El fals bistrot o bordell de carretera es deia Papillon, un nom que als anys seixanta, per alguna absurda associació entomològica, d’agulles i de captivitat, suggeria erotisme. L’arribada de la nova cocotte va considerar-se un esdeveniment a la contrada. Només hauria faltat que en parlessin els diaris. Maquillada comme une poupée de cire —tal com li exigia la madame—, amb un vestit fluix que els llums rojos s’encarregaven de fer més transparent, tan aviat podia semblar una nena de tretze anys, incòmoda davant el sobtat creixement del seu cos, com una mestressa de casa que buscava una alegria extramatrimonial. En tots dos casos, li sobraven admiradors.

—Muriel, ma belle, sont des mots qui vont très bien ensemble… —en Chris no es pot estar d’afegir-hi el seu granet de sorra, amb profanació lírica inclosa.

En Bundó no va saber el nom real de la Muriel fins a la tercera trobada. El primer cop que va entrar al club va ser durant la mudança 73: Barcelona-Estrasburg. Els tres amics de La Ibérica havien descarregat aquell mateix dia i no s’aguantaven drets. Se’ls va fer de nit quan s’acostaven a Lió i, en virtut de la seva salut, van decidir que s’aturarien a dormir als afores de la ciutat, ja en direcció a Valence. Buscarien una pensió de carretera que sortia a la Guía europea de camioner expert. En Gabriel, que era qui conduïa en aquell moment, solia refiar-se de les ciutats amb un equip de futbol més o menys famós. Tot i que estava mig adormit al seu seient, quan s’apropaven a les primeres cases, en Bundó va distingir a la llunyania el rímel lluent d’una papallona de neó i va demanar a en Gabriel que s’aturessin davant el local. En la foscor de la cabina va somriure satisfet del seu instint. Era incapaç de resistir-s’hi. «Em costarà gairebé el mateix preu que una habitació amb esmorzar, i ja sabeu que jo no esmorzo mai. Prefereixo atipar-me per sopar…, ja m’enteneu», es justificava. No era veritat, esclar, la seva afició li costava força més diners, i a sobre no ho podia posar a les dietes, però els dos amics sempre assentien. Ja era prou gran. Van quedar que el recollirien de tornada, allà al davant mateix, l’endemà a les cinc del matí.

En Bundó va entrar. Era un dia d’hivern i el bar del local estava pràcticament desert. A la barra, mitja dotzena de noies avorrides i un parell de solitaris que s’estimaven més beure. A fora, el neó vermell de la façana refulgia amb tanta potència que es ficava per les escletxes de la porta i les finestres cegues i perfilava les coses amb una aura sanguínia. Més endavant, cada cop que hi tornés, en Bundó es fixaria en aquell efecte fins a l’extenuació, concentrant-s’hi mentre la Muriel era a dalt amb un altre client i trigava massa a baixar. Aquella primera nit, però, va afanyar-se a triar la companyia de la Muriel perquè no hi havia cap alternativa possible. Aquestes coses se saben a la primera, no cal pensar-hi.

Un cop a dalt a l’habitació, com devia ser la conversa que van mantenir tots dos? Als cristòfols ens agrada jugar.

L’endemà, l’instint va despertar en Bundó a tres quarts de cinc del matí. Va deixondir-se i va trigar uns quants segons a recordar on era. Li passava sovint. L’escalfor que irradiava la Muriel, adormida al seu costat, el va ajudar a situar-se. Tot vestint-se va fixar-se en aquella noia: el seu cos arraulit sota els llençols, els cabells rossos i llisos —à la France Gall—, aquelles faccions tan boniques i una mica inflades pel son… En Bundó va quedar-se quiet durant un minut, aguantant-se la respiració, i en aquell temps suspès va notar que la noia el subjugava amb una força desconeguda. Potser era tendresa. Un toc de clàxon, a fora, el va rescatar d’aquell ensenyament i li va agusar els sentits. Es va rentar la cara en una pica raconera —l’aigua era glaçada—, es va posar l’anorac, va treure els francs necessaris de la cartera i els va deixar sobre la tauleta de nit. Quan ja tenia la mà al pom de la porta, va tornar enrere per fer una cosa: lentament, amb molta cura per no despertar-la, va alçar la flassada del llit un instant i va observar la Muriel. Estava nua sota els llençols i d’aquell cos magnífic, encongit com una llavor dins la clofolla, en va emanar una olor intensa, femenina i nocturna. Va ensumar amb avidesa, per absorbir aquella fortor, i va acotxar-la de nou.

Mentre baixava les escales, va adonar-se que li costaria treure’s aquella noia del cap.

La segona trobada al bordell es va produir nou setmanes després —mudança 77, Barcelona-París— i la Muriel va trigar a identificar en Bundó. Va ser una visita més curta, pujar i baixar, mentre en Gabriel i en Petroli rentaven el camió, posaven gasoil i berenaven a la cafeteria d’una benzinera d’allà al costat. En Bundó li va parlar en castellà, però la Muriel tenia un mal dia i només li va respondre en el seu francès tímid. Ell es va pensar que formava part d’algun joc, amb tots aquells mon chéri i mon chouchou a cau d’orella, tan mal pronunciats i tan excitants, i li va seguir la veta. Van anar per feina i au revoir. Però el tarannà retret de la noia va ocupar els pensaments d’en Bundó durant tot el viatge.

La tercera trobada va tenir lloc només quinze dies més tard, un dissabte radiant d’un febrer gris, i per a tots dos va ser la confirmació que allà passava alguna cosa. En Bundó no treballava aquell cap de setmana. Guiat per una atracció inèdita, la matinada del dissabte es va plantar a l’estació de França. Va agafar un tren que sortia en direcció a Perpinyà i, després del canvi de via, va continuar cap a Lió. Des d’allà va pujar en un taxi i va indicar al conductor que agafés la carretera de Saint-Étienne. Amb el tren i el taxi ja s’havia gastat tota una setmanada, però, lluny de preocupar-se, quan van ser davant de la porta del bordell, un èmfasi heroic li accelerava el pols. Quina efervescència. Era el rei. Només per aquella sensació tan poderosa, com d’enganyar la voluntat, l’aventura ja valia la pena. Va baixar del taxi que devien ser les set de la tarda. Entre viatges, pauses i retards, havien passat gairebé dotze hores des que al matí havia sortit de Barcelona. Es va dir que era tota una excursió i amb idèntica lleugeresa va foragitar la nosa d’un pensament: encara no havia calculat com ni quan tornaria.

Mentre s’acostumava a la foscor falsa del bordell —avui hi havia molta clientela, un tràfec d’homes i dones—, va buscar la Muriel i no la va saber trobar. Va localitzar la madame, en un extrem de la barra, i va demanar-li per ella.

Muriel? Aquell dia no treballava.

Què? No l’havia entès bé…

Que aquell dia la Muriel no treballava. La naturalesa de les dones, ja se sap.

El món se li va ensorrar. La madame va somriure de llàstima —sabia detectar aquella mena de dependències fatals— i li va assenyalar les altres noies per si el podia salvar. En Bundó va observar d’esma les cares de la gent que l’envoltava, provant de reaccionar, i només va aconseguir veure’s com un imbècil. S’havia vestit com si anés a treballar i amb i l’anorac al damunt, perquè tot semblés més natural, i ara aquella roba encara el va fer sentir més ridícul. Sense acabar-se el whisky que duia a la mà, va girar cua i va sortir a fora. La llum vermellosa li va caure a sobre com un plugim de vergonya. Allà mateix hauria pagat una altra setmanada per ser de nou a casa, indemne, i esborrar de la memòria tota aquella farsa, incloent-hi el record de la Muriel. Aleshores va sentir uns talons que repicaven, es va girar i la va veure baixar l’escala que duia a la seva habitació.

Ara acotarem l’escena. Explicarem tan sols que la Muriel feia ulleres i anava sense maquillar —no semblava ella, tan apagada—, i que en Bundó va adorar-la encara més. Ella va reconèixer aquella cara galtuda i simpàtica, de nen trapella, que emmarcaven els cabells rinxolats. El camioner de Barcelona. La Muriel es va aturar a mitja escala. Ell va iniciar un moviment com a resposta i també es va aturar. Més tard, en Bundó explicaria que en aquell instant va estar a punt d’agenollar-se dramàticament i declarar-se-li, però que se’n va estar perquè li faltava un ram de flors. Va ser una sort que no ho fes: de tant en tant la Muriel vivia episodis com aquell i els despatxava sense cap contemplació. Per a una prostituta no hi ha res més detestable que un client que es pensa que la pot atreure —i redimir— amb la promesa d’una vida de províncies ordenada.

—Hoy tengo descanso —va dir ella finalment, amb una veu pàl·lida, mentre acabava de baixar l’escala—. Pero ¿qué tal si me invitas a comer algo? Me gustaría pedirte un favor.

Costa d’imaginar que a tot el món, aquell dissabte al vespre, hi hagués dues persones més necessitades d’afecte.

En Bundó va convidar la Muriel a sopar, tu diràs si l’hi va convidar. Com que no tenien cotxe, ni camió, van acabar menjant a la cafeteria de la benzinera, que quedava a cinc minuts a peu i feien uns croque-monsieur prou bons. Mentre anaven pel costat de la carretera, a la llum de la lluna, la Muriel es va agafar del braç d’en Bundó. Amb talons, ella era més alta que ell. Caminaven en silenci i treien baf per la boca. Cada cop que s’acostava un cotxe, s’aturaven per precaució i ella se li arrambava una mica més. Aleshores, durant uns segons, els fars il·luminaven una parella d’amants furtius. Aquesta imatge aïllada resumia el futur tal com el volia veure en Bundó. Li ocupava els pensaments i, tot i que la nit era molt freda, el feia suar a raig. La Muriel notava aquella escalfor del seu cos, com una estufa, i se li aferrava encara més.

A la cafeteria, mentre sopaven, van jugar al gat i la rata. Ara més centrat, en Bundó intentava infiltrar-se en la vida real de la noia i li feia preguntes. La Muriel li responia amb evasives i aviat canviava de tema. Era la deformació professional. S’hi haurien pogut estar mitja vida. A la fi, però, ella va demanar-li el favor i es va obrir una primera escletxa.

Perquè la pogués ajudar, la Muriel va haver d’explicar a en Bundó que en realitat es deia Carolina i no feia ni un any que els seus pares vivien al barri de Can Tunis, als afores de Barcelona. Després va concretar-li en què consistiria el favor: ella li donaria una suma de diners i ell els havia de portar als seus pares. Per descomptat, quan li preguntessin per ella, hauria de mentir-los sobre la seva feina i sobre el lloc on vivia. Ja es posarien d’acord en els detalls. Mentre se l’escoltava i assentia amb el cap, en Bundó es repetia mentalment aquell nom. Carolina. Li agradava més que Muriel, i tant. Carolina. Potser era més normal i corrent —Carolina—, però a ell li sonava com una contrasenya per accedir a un secret preciós.

Ara que ja havia començat a descarregar-se d’aquell pes, la Carolina va respirar alleujada. Va anar al lavabo per arreglar-se i es va mirar al mirall. Li havia canviat la cara. Després en Bundó va pagar el sopar i van tornar al bordell. Van pujar a l’habitació i entre tots dos, asseguts al llit, van construir una història que fos prou versemblant per als pares de la Carolina. L’exercici els va divertir una bona estona. La imaginació pràctica d’ella combinava molt bé amb les invencions més esbojarrades d’en Bundó. Es va fer tard, molt tard. En Bundó va badallar i la Carolina es va afanyar a dir-li que, si volia, es podia quedar a dormir.

—Como un amigo.

L’endemà al matí, abans de tornar a Barcelona, en Bundó li va fer el primer regal: una esclavina de plata (lot 66, Barcelona-Colònia).

El dilluns va arribar tard a la feina. Tenia un refredat de cavall. Un vespre d’aquella setmana, plegant de treballar, en Bundó es va escapar a veure els pares de la Carolina. Es va presentar com un conegut de la seva filla i els va entregar el sobre amb els diners. La mare va plorar tot llegint la carta que hi havia a dins. El pare va xiular meravellat quan en Bundó va calcular el canvi d’aquells francs en pessetes. Després el van fer passar al menjador, el van convidar a un got de vi i tots dos el van atabalar de tantes preguntes. Una de les coses que més els va impressionar és que la seva filla, que ara treballava de secretària en una empresa d’exportacions del ram de la fruita, hagués après a parlar francès en tan poc temps.

Aquesta mateixa escena s’havia de repetir en el futur, depenent de quan els destins de La Ibérica portessin en Bundó fins al reialme del bordell. El recel amb què els pares l’havien rebut el primer cop va transformar-se en confiança absoluta i, de mica en mica, en Bundó va esdevenir el biògraf oficial de la vida de la Carolina. D’acord amb ella, mirava de donar-los les dades amb comptagotes. Com menys detalls, millor. A partir d’un moment determinat, però, com que els pares exigien novetats i la Carolina seguia segrestada per la Muriel, el missatger es va veure obligat a inventar-se una vida paral·lela. Aficions, amistats, projectes, disgustos. Amb cada visita en Bundó construïa un episodi de la Carolina a França. Mentre no la comprometés més del compte, tot s’hi valia per donar cos a aquella vida falsa. Va arribar un punt que ni la mateixa Carolina n’estava al cas i, quan trucava als pares, en dies especials com un aniversari, o per la vigília de Nadal, la sorprenien alguns comentaris que ells li feien. Llavors es veia forçada a dissimular i improvisar. Tot seguit, indignadíssima (i enjogassada), trucava a en Bundó a la casa de dispeses i li llançava la cavalleria per sobre. Però què s’havia pensat? Com s’atrevia a dir-los que la seva millor amiga es deia Muriel? O sigui que potser la traslladarien a París? Ah, i ara tenia un nòvio francès? I com era aquest nòvio físicament?, com ell, en Bundó?

Ens consta que en Bundó disfrutava i patia, a parts iguals, amb aquells atacs de ràbia de la Carolina. Era el 1967, feia més d’un any que es veien amb intermitències i la relació d’ells dos, mentrestant, havia entrat en una nova fase. En Bundó havia deixat de freqüentar altres prostitutes. Ara l’abstinència provocava que els camions de La Ibérica s’aturessin més sovint a la carretera de Lió a Saint-Étienne. Mentre ell pujava a dalt amb la Muriel, en Gabriel i en Petroli l’esperaven a la cafeteria de la benzinera. Menjaven croque-monsieur, tal com els havia recomanat en Bundó, i tramaven les excuses que donarien al senyor Casellas pel retard. La Carolina, al seu torn, havia començat a incorporar les invencions d’en Bundó a la vida de la Muriel: quan algun client se li posava pesat, ella el ventilava explicant-li que estava a punt de treure’s un títol universitari a Lió, que tenia un nòvio francès, rabassut i amb males puces, i aviat se n’anirien a viure a París.

A vegades aquest trànsit entre la realitat i la ficció agafava desprevingut el mateix Bundó. Algun cop que tenia la sort de quedar-se tota la nit amb la noia, es ficava al llit amb la Muriel (pagant, perquè la dinàmica del bordell i el control de la madame ho exigien) i l’endemà es despertava al costat de la Carolina. Per coneguda que fos, aquesta doble identitat no li estalviava una certa angoixa i, un cop al camió, els dos amics l’havien de reanimar. En Petroli, que de tots tres era el més expeditiu, li aconsellava que s’endugués la Carolina a Barcelona, com més aviat millor. Passava, però, que des del principi, des d’aquell dissabte en què s’havia quedat a dormir —com un amic—, la Carolina havia advertit a en Bundó que mai no fes plans per a tots dos ni provés de convèncer-la de res. Ella i només ella podia decidir el seu futur.

A la seva manera, en Bundó va apostar per una altra estratègia més pausada. Es tractava de ser pacient i embolcallar la Carolina amb una xarxa d’atencions que li fessin obrir els ulls. La visitava amb devoció sexual, li portava notícies del seus pares (endolcint-les, quan calia, per evitar la grisor), li regalava els objectes que aconseguia de les mudances. Amb cada nou acostament, ella li cedia un mil·límetre cúbic del seu futur. Eren referències vagues, comentaris fets com de passada, i per a qualsevol de nosaltres hauria sigut un avenç imperceptible, però en Bundó sabia interpretar-los com un estímul per continuar endavant.

A principis de 1969, quan ja feia més de tres anys que aquesta indecisió amenaçava de perpetuar-se, en Bundó va pagar el primer termini per a un pis que estaven construint a la Via Favència, a Barcelona, i el va posar a nom de tots dos. Vet aquí un cop de timó. Temps després, quan li van entregar les claus, va deixar la casa de dispeses de la senyora Rifà i se n’hi va anar a viure tot sol. La Carolina va aprovar el canvi (i potser, fins i tot, va començar a fer plans), però li va costar molt decidir-se a tornar.

Abans que en Christophe es trobés amb ella a la brasserie de París, els cristòfols ens havíem preguntat més d’una vegada: de veritat s’estimava en Bundó? Encara que no hi teníem cap dret, ens plantejàvem dubtes sobre els seus interessos. Hem de dir que aquesta incertesa va continuar durant uns quants dies després del dinar. La senyora Carolina dels cinquanta anys llargs, amable però distant, només podia retornar a aquella època de la seva vida resguardada per un escut de cinisme. A nosaltres aquest artifici no ens servia i, injustament, vam marxar de París aclaparats per un sentiment de frustració. Tres setmanes després en Christophe va obrir la bústia de casa seva i va trobar-hi aquesta carta. Llegiu-la i blasmeu-nos.

Ai, ens va descobrir. Què més podem dir, nosaltres?

Potser això és un senyal. Potser ha arribat l’hora que cadascú prengui la paraula pel seu compte. Christof, vés-te preparant: et toca a tu per rigorós ordre biològic.