9

Als arxius no hi veia res —i gràcies a Déu que era així— dels dies i les nits d’eternitat que vaig passar a la Bretanya després de lliurar la Doris a en Joe Hawkesbury, el nostre cap de l’Estació de París, a l’aeroport de Le Bourget a les set en punt d’un matí boirós d’hivern. Quan l’avió va aterrar i una veu cridà el Professor i Madame Lessif, jo em trobava en un estat d’alleujament delirant. Mentre baixàvem la passarel·la l’un al costat de l’altre, veure en Hawkesbury sota nostre assegut en un Land Rover negre amb matrícula diplomàtica i una jove assistenta de la seva Estació al seient del darrere em va encongir el cor.

—I el meu Gustav? —preguntà la Doris, agafant-se’m al braç.

—Anirà bé. Es farà —vaig dir, sentint-me a mi mateix repetint com un lloro les promeses buides de l’Alec.

—Quan?

—Tan aviat com puguin. Són bona gent. Ja ho veuràs. T’estimo.

La noia d’en Hawkesbury aguantava la porta del darrere. M’havia sentit? La meva explosió insensata, dita per algú altre de dins meu? Tant era si sabia o no alemany. Qualsevol ximplet sap què vol dir Ich liebe Dich. Vaig persuadir la Doris perquè tirés endavant. D’una batzegada va aterrar a contracor al seient del darrere. La noia hi entrà rere seu i tancà la porta amb un cop. Jo vaig passar al seient de l’acompanyant, al costat d’en Hawkesbury.

—El vol, bé? —va voler saber, mentre corríem per l’asfalt darrere d’un Jeep molt ràpid.

Vam entrar en un hangar d’avions. Davant nostre, en la penombra, un avió de la RAF de dos motors, amb les hèlices girant a poc a poc. La noia va sortir d’un salt. La Doris es quedà immòbil, xiuxiuejant-se paraules en alemany que jo no vaig saber distingir. Les meves paraules eixelebrades semblava que no li havien fet gens d’impressió. Potser no les havia sentides. Potser jo no les havia dites. La noia va provar de bellugar-la, però ella no es movia. Vaig entrar al seu costat i li vaig agafar la mà. Va pressionar el cap contra la meva espatlla mentre en Hawkesbury ens mirava pel retrovisor.

—Ich kann nicht —no puc, va xiuxiuejar.

—Du musst, anirà bé. Ganz ehrlich. De debò.

—Du kommst nicht mit? —tu no vens?

—Més tard. Quan hagis parlat amb ells.

Vaig sortir del cotxe i li vaig oferir la mà. Ella la va ignorar i baixà pel seu compte. No, no m’ha sentit. No em pot haver sentit. Se’ns acostà una caporala segona d’aviació uniformada amb una carpeta de pinça. Amb la noia d’en Hawkesbury a un costat i la caporala segona a l’altre, la Doris va deixar que la menessin cap a l’avió. En arribar a la passarel·la, es va aturar, va mirar enlaire i, fent el cor fort, començà a pujar, ajudant-se de les dues mans. Jo esperava que mirés enrere. La porta de la cabina es va tancar.

—Fet, doncs —va dir en Hawkesbury amb brusquedat, encara sense girar el cap cap a mi—. El missatge de dalt és: bravo, has fet molt bona feina, ara ves-te’n a casa a la Bretanya, fes net i espera la gran trucada. L’estació de Montparnasse et va bé?

—L’estació de Montparnasse estaria bé, gràcies.

I tu potser ets el predilecte de Direcció Conjunta, amic Hawkesbury, però això no va impedir que en Bill Haydon m’oferís el teu càrrec.

* * *

Encara avui em costaria descriure el torrent d’emocions oposades que em regiraven en tornar a la granja, tant si conduïa un tractor com si escampava fems pels camps o si, com a amo jove, m’esforçava per fer-me notar. Tan bon punt gaudia de les sensacions d’una nit massa transcendental per definir-la com em perdia atònit en la irresponsabilitat monstruosa de l’acte compulsiu i imprudent que havia comès, i les paraules que havia, o no havia, dit.

Invocant la foscor silenciosa en què competien les nostres abraçades, vaig mirar de convence’m que només havíem fet l’amor dins el meu cap, una il·lusió suscitada per la por que d’un moment a l’altre la seguretat txeca esbotzés la porta del dormitori. Però una ullada a la marca dels seus dits en el meu cos em deia que m’enganyava a mi mateix.

I no m’hauria pogut imaginar mai el moment que, amb l’arribada de la primera llum, i encara ni una paraula entre tots dos, ella s’anà destapant una part del cos rere l’altra, primer dreta davant meu, nua i sentinella, tal com estava a la platja búlgara, i després s’anà tapant peça a peça amb la roba fina francesa fins que no va quedar res per desitjar tret d’una faldilla rutinària prudent i una jaqueta negra embotonada fins al coll; passa que jo la desitjava amb més desesperació que mai.

I com, mentre es vestia, la llum de triomf o desig guardava silenci en el seu rostre, i per decisió seva ens vam separar, primer a l’autobús de l’aeroport de Praga quan em va rebutjar la mà, i de nou a l’avió cap a París quan, per raons que se’m van escapar, ens col·locaren en files diferents… fins que l’avió es va aturar i ens vam aixecar i vam començar a sortir en fila, i les nostres mans es tornaren a trobar, per separar-se després.

En el laboriós viatge amb tren a Lorient —en aquella època no hi havia trens d’alta velocitat—, s’havia produït un episodi que, vist en retrospectiva, encara avui m’omple d’una sensació de l’horror que vindria. Encara no feia una hora que havíem sortit de París que el tren s’aturà en sec, sense que ens en donessin cap explicació. A l’exterior, unes veus esmorteïdes, seguides d’un sol crit sense origen, no vaig saber mai si masculí o femení. Igualment vam esperar. Alguns ens miràvem. D’altres romanien fermament absorts pels llibres i diaris. A la porta del vagó va aparèixer un guàrdia uniformat, un nano de no més de vint anys. Recordo molt bé el silenci que va precedir el seu discurs preparat, el qual, després de respirar fondo, deixà anar amb una calma encomiable:

—Senyores i senyors. Lamento informar-los que el trajecte s’ha vist limitat a causa d’una intervenció humana. Continuarem el viatge d’aquí uns quants minuts.

I no vaig ser jo, sinó l’atent senyor amb coll blanc rígid que seia al meu costat qui alçà el cap i preguntà bruscament:

—Intervenció de quina mena?

A la qual cosa el noi només va poder respondre amb veu de penitent:

—Un suïcidi, monsieur.

—De qui?

—Un home, senyor. Creiem que era un home.

Al cap de poques hores d’arribar a Les Deux Eglises, vaig baixar a la caleta: la meva caleta, el meu indret de consol. Primer, la caminada pel pendent atapeït fins al límit de la meva terra; després, una altra caminada pel camí del penya-segat, i al peu, el petit tros de sorra, i a banda i banda roques baixes com cocodrils endormiscats. Aquí era on de petit anava a pensar. Aquí era on havia dut les dones al llarg dels anys, els amors, mig amors i un quart d’amors. Però l’única dona per qui sentia ànsia era la Doris. Em vaig fotre de mi en pensar que no havíem mantingut mai ni una sola conversa que no fos de tapadora. Però que no havia compartit cada hora indirecta de la seva vida, dormint i en vigília, durant tot un any, hòstia? Que no havia respost a tots els seus impulsos, a cada rampell de puresa, desig, revolta i venjança? Digueu-me una altra dona a qui hagués conegut tant de temps, i amb tanta intimitat, abans i tot de dormir amb ella.

La Doris m’havia apoderat. M’havia fet l’home que no havia estat mai. Al llarg dels anys, més d’una dona m’havia dit —amb suavitat, sense embuts o en un sincer desencant— que no tenia habilitat per al sexe; que no podia ni rebre ni donar desenfrenadament; que era maldestre, contingut; que em faltava el veritable foc instintiu.

Però la Doris ja sabia tot això, abans que ens abracéssim. Ho havia sabut quan vam passar a frec, i ho sabia quan em va rebre nu entre els seus braços, m’acollí, m’absolgué, em mostrà; després es va emmotllar al meu voltant fins que vam ser vells amics, després amants prudents i finalment rebels triomfants, alliberats de tot el que s’atrevia a controlar les nostres dues vides.

Ich liebe Dich. Ho havia dit de debò. Sempre ho diria de debò. I quan tornés a Anglaterra, l’hi tornaria a dir, i li explicaria a en George que l’hi havia dit i li diria que ja havia complert al Servei, i més que complir, i que havia de plegar per casar-me amb la Doris i lluitar per en Gustav, això també ho faria. M’hi mantindria ferm i ni tan sols en George, amb tots els seus arguments de vellut, no em faria canviar d’idea.

Però tan aviat com havia pres aquesta gran decisió irreversible, la ben documentada promiscuïtat de la Doris va venir a perseguir-me. Era aquell, el seu secret real? Que feia l’amor amb tots els seus homes amb igual i indiscriminada generositat? Fins i tot em vaig mig convèncer que abans que jo hi havia hagut l’Alec: havien passat dues nits senceres plegats, per l’amor de Déu! D’acord, la primera amb en Gustav a remolc. Però, i la segona nit, apilotats al Trabant, a soles, arraulits per escalfar-se —el cap d’ella a l’espatlla d’ell, paraules de l’Alec!—, mentre li mostrava l’ànima —i ves a saber què més—, mentre jo, missatger cec, pràcticament podia comptar les paraules que la Doris i jo havíem arribat a intercanviar en tota la vida.

Però malgrat que conjurava aquest fantasma de traïció imaginària, sabia que m’enganyava a mi mateix, cosa que feia la ignomínia més dolorosa. L’Alec no era d’aquests. Si l’Alec, en comptes de mi, hagués passat la nit amb la Doris a l’Hotel Balkan, s’hauria assegut a fumar tranquil·lament en un racó, tal com havia fet aquella nit a Cottbus, mentre la Doris tenia en Gustav, i no l’Alec, entre els braços.

Encara mirava cap al mar, raonant infructuosament amunt i avall en aquests termes, quan em vaig adonar que no estava sol. Absort en mi mateix, ni m’havia fixat que em seguien. Encara pitjor, que m’havia seguit el membre menys apetitós de la nostra comunitat, Honoré el rondinaire, comerciant de fems, pneumàtics usats i coses pitjors. Feia una impressió delicada, i una de sinistra: rabassut, espatlles amples, rostre malèfic amb gorra bretona i guardapols, dret amb les cames obertes al caire del penya-segat, mirant cap avall.

El vaig cridar. Li vaig preguntar, amb cert menyspreu, si el podia ajudar en res. El que realment li demanava era que se n’anés i em deixés pensar tranquil. La seva resposta fou saltar al camí del penya-segat, i sense ni tan sols mirar-me, s’assegué en una roca prop del mar. Es feia fosc. A l’altre costat de la badia, les llums de Lorient començaven a brillar. Al cap d’una estona, va alçar el cap i em va fitar, com si m’interrogués. En no rebre resposta, va treure una ampolla de les profunditats del guardapols i, quan hagué omplert dos gots de paper que va treure de l’altra butxaca, amb un gest em va dir que m’hi afegís, cosa que vaig fer per civisme.

—Pensant en la mort? —preguntà a la lleugera.

—No conscientment.

—Una dona? Una altra?

No en vaig fer cas. Em sobtava, mal que em pesés, la seva misteriosa elegància. Era nova? O és que no m’hi havia fixat abans? Va aixecar el got; jo vaig alçar el meu cap a ell. A Normandia en dirien Calvados, però per als bretons és Lambig. En la versió de l’Honoré, era allò que posen a les peülles dels cavalls per endurir-les.

—Pel teu sant pare —digué, parlant amb el mar—. El gran heroi de la Resistència. Va matar molts huns.

—Això diuen —vaig contestar amb cautela.

—Medalles, també.

—Un parell.

—El van torturar. Després el van matar. Heroi dues vegades. Bravo —va dir, i va tornar a beure, encara mirant cap al mar—. El meu pare també va ser un heroi —continuà—. Un gran heroi. Megaheroi. Dos metres més gran que el teu.

—Què va fer?

—Va col·laborar amb els huns. Li van prometre que donarien la independència a la Bretanya si guanyaven la guerra. L’imbècil se’ls va creure. La guerra es va acabar i els herois de la Resistència el van penjar a la plaça del poble, el que en quedava. Una gentada. Molts aplaudiments. Se sentien per tot el poble.

També els havia sentit, ell, potser? Amb les mans a les orelles, encongit al soterrani d’una bona persona? Tenia la sensació que potser sí.

—O sigui que val més que compris la merda de cavall a algú altre —va continuar—. O potser et penjaran a tu també.

Va esperar que digués alguna cosa, però no em va sortir res, de manera que va tornar a omplir els gots i vam continuar mirant cap al mar.

* * *

En aquella època els pagesos encara jugaven a petanca a la plaça del poble i cantaven cançons bretones quan estaven borratxos. Decidit a considerar-me a mi mateix un ésser humà normal, vaig compartir la seva cidre i vaig escoltar el Grand Guignol que passava per tafaneria de poble: la parella de l’oficina de correus que s’ha tancat a les golfes i no en vol sortir perquè el seu fill s’ha matat; el recaptador d’impostos del districte a qui la dona ha deixat perquè el seu pare té demència i baixa a esmorzar tot vestit a les dues de la matinada; el granger del poble del costat que han tancat a la presó per dormir amb les filles. A tot vaig fer el que vaig poder per assentir amb el cap en els moments adequats mentre les preguntes que no em deixaven estar es multiplicaven i s’aprofundien.

* * *

Aquesta facilitat amb què s’ha fet, tan pura i antinatural, per l’amor de Déu!

Per què tot havia anat com un rellotge quan, en qualsevol altra operació en què havia estat implicat, res no havia anat com un rellotge ni quan havia arribat grinyolant a un bon final?

Una agent de l’Stasi que fuig a un Estat policial veí a rebentar de confidents? La seguretat txeca famosa per la seva crueltat i eficiència? Però lluny d’escodrinyar-nos, seguir-nos, escoltar-nos i fins i tot interrogar-nos, ens acompanyen amablement a les portes de sortida?

I des de quan, digueu-me, havia estat tan immaculada la Intel·ligència francesa, hòstia? Més aviat havia sentit que s’esbocinava per rivalitats internes. Incompetent i amb infiltrats de dalt a baix, i de què em sona això? Però de sobte són uns grans mestres… o no?

I si aquestes eren les meves sospites, que ho eren, i cada cop se’m feien més eixordadores, què pensava fer-hi? Confessar-ho a l’Smiley, també, abans de llançar la tovallola i dimitir?

Fins i tot ara, que jo sabés, la Doris estava confinada amb qui li feia el debrífing en una torre rural. Els explicava la passió amb què havíem fet l’amor? En assumptes del cor, l’autocontrol no era ben bé el seu fort.

I si aquells amb qui estava començaven a sospitar, com jo, que la fugida per l’Alemanya Oriental i Txecoslovàquia havia estat estranyament fàcil, quines conclusions en podrien extreure?

Que tot plegat era una martingala? Que ella era un talp, una agent doble, part d’una enganyifa d’alt risc? I que en Peter Guillam, burro dels burros, havia dormit amb l’enemic?, que era el que jo mateix començava a creure quan l’Oliver Mendel em va trucar a les cinc de la matinada i m’ordenà en nom d’en George que anés a la ciutat de Salisbury per la ruta més ràpida. Ni un «Com va, Peter?». Ni un «Disculpa que et tregui del llit a trenc d’alba». Només un «En George diu que et plantis aquí al Campament 4 cagant llets, nano».

Campament 4: la casa segura de Direcció Conjunta a New Forest.

* * *

Mentre m’encabeixo a l’últim seient que quedava en un avió petit que surt de Le Touquet, m’imagino el tribunal sumari que m’espera. La Doris ha confessat que és una agent doble. Fa servir la nostra nit de passió per distreure.

Però aleshores l’altra meitat de mi pren el relleu. Que és la mateixa Doris, home. L’estimes. L’hi vas dir, o això et penses, i sigui com sigui igualment és veritat. Per tant, no et precipitis a jutjar-la només perquè estan a punt de jutjar-te a tu!

Quan vaig aterrar a Lydd, ja no res tenia lògica. Quan el tren va parar a l’estació de Salisbury, tampoc. Però almenys havia trobat temps per rumiar per què havien triat el Campament 4 per al debrífing de la Doris. Pel que era el Circus, no era la més secreta de tot l’arxipèlag de cases segures, ni la més segura. Sobre el paper, ho tenia tot per ser-ho: una finca petita al cor de New Forest, invisible des de la carretera, edifici baix de dues plantes, jardí tancat, un rierol, una mica de llac, deu acres de terreny, en part boscós, i tot plegat clos per una tanca de tela metàl·lica de metre vuitanta, envaïda per la vegetació i oculta per arbustos.

Però, per al debrífing d’una agent valuosa, arravatada pocs dies abans de les urpes de l’Stasi per a la qual treballava? Una mica desllustrat, la veritat, una mica més visible del que en George hauria volgut si Direcció Conjunta no hagués dirigit l’operació.

A l’estació de Salisbury, un conductor del Circus de nom Herbert, a qui coneixia de quan vaig ser a la secció de Caçadors de cabelleres, aguantava un rètol que deia «Passatger a Barraclough», un dels noms d’acció d’en George. Però quan vaig provar de tenir-hi una mica de conversa lleugera, en Herbert digué que no estava autoritzat a parlar amb mi.

Entràrem al llarg camí ple de sots. Els intrusos serien castigats. Unes branques baixes de llimera i auró fregaven el sostre de la furgoneta. Des de les ombres s’acostava la inversemblant figura d’en Fawn, de primer nom desconegut, un antic instructor de combat no armat a Sarratt i home de mà dura ocasional per a Encobertes. Però, què coi hi feia, en Fawn, allà, de tothom que m’hi podia esperar, si el Campament 4 presumia de tenir els seus propis guàrdies de seguretat en la forma d’aquella cèlebre parella gai tan apreciada per tots els aprenents, els senyors Harper i Lowe? Llavors vaig recordar que l’Smiley li tenia una estima professional, a en Fawn, i que l’havia utilitzat per a un seguit d’encàrrecs difícils.

El conductor s’aturà, en Fawn em va fitar, cap somriure, i llavors, inclinant el cap, ens va fer passar. El camí pujava. Darrere nostre es van obrir i tancar un parell de portes sòlides de fusta. A mà dreta, la casa principal, una mansió que fingia ser Tudor construïda per un cerveser. A mà esquerra, la cotxera, un parell de barracons Nissen i una col·lectoria majestuosa amb sostre de palla anomenada el Gep. Al pati hi havia aparcats tres Ford Zephyrs i una furgoneta Ford negra, i davant seu, l’únic ésser humà a la vista, l’Oliver Mendel, inspector de policia jubilat i aliat de tota la vida d’en George, amb un walkie-talkie a l’orella.

Surto disparat de la furgoneta, arrossegant la motxilla rere meu. Crido «Hola, Oliver! Ho he aconseguit!». Però l’Oliver Mendel no mou ni un múscul, només murmura al walkie-talkie mentre mira com me li acosto. Començo a saludar-lo de nou, m’ho repenso. L’Oliver murmura «Entesos, George», i desconnecta.

—El nostre amic està una mica ocupat ara mateix, Peter —diu amb gravetat—. Hem tingut un petit incident. Si no et fa res, tu i jo anirem a fer un tomb pel recinte.

Rebo el missatge. La Doris ho ha explicat tot, fins al Ich liebe Dich, inclòs. El nostre amic George està ocupat, és a dir, que està disgustat, enrabiat, emprenyat amb el deixeble escollit, que li ha fallat. No es veu amb cor de parlar amb mi, per això ha designat el seu sempre fiable inspector Oliver Mendel per donar al jove Peter l’allisada de la seva vida, i probablement també fer-lo fora. Però, per què en Fawn? I per què aquesta sensació d’un campament abandonat a correcuita?

Hem pujat un tram de gespa i estem en diagonal l’un de l’altre, cosa que no dubto que és la intenció d’en Mendel. Tenim els ulls clavats en algun objecte incert a mitja distància: un parell de bedolls, un vell colomar.

—Tinc un missatge trist per donar-te, Peter.

Apa, som-hi.

—Em sap molt de greu informar-te que aquest matí s’ha certificat la mort de la subfont Tulip, la senyora que tan bé has exfiltrat de Txecoslovàquia.

* * *

I com que ningú no sap mai ben bé què dir en un moment així, i jo no me’n salvo, no em concediré l’obligatori crit de dolor, horror o incredulitat. Sé que vaig deixar de veure res amb claredat, no veia bé ni els bedolls ni el colomar. Sé que feia sol i calor per l’època que era. Sé que volia vomitar, però, fidel a la meva naturalesa inhibida, em vaig controlar. Sé que vaig seguir en Mendel fins a la glorieta ruïnosa que hi ha al punt més meridional de la finca, apartada de la casa principal per un dens boscatge de xiprers. I que quan ens vam asseure a la veranda desballestada, miràvem un camp de cròquet descuidat, perquè recordo els cèrcols rovellats sobresortint de la gespa.

—Penjada pel coll fins que ha mort, em temo molt, fill —deia en Mendel, articulant les paraules de la pena de mort—. D’aficionats. De la branca baixa d’un arbre just a l’altre costat d’aquell pendent. A tocar de la passarel·la. Punt 217 del mapa. Mort certificada a les 08.00 hores pel Dr. Ashley Meadows.

L’Ash Meadows, metge de sonats de moda de Harley Street, improbable amic d’en George. Esporàdic del Circus amb monopoli en desertors neuròtics.

—L’Ash és aquí?

—Ara està amb ella.

Paeixo la notícia a poc a poc. La Doris és morta. L’Ash està amb ella. Un metge vetlla el mort.

—Ha deixat cap nota o alguna cosa? Ha dit a algú el que pensava fer?

—Només s’ha penjat, fill. Amb un tros de corda d’escalada de niló empalmada que sembla que ha trobat a l’edifici. Dos metres setanta de llarg. Se suposa que se la van deixar en un curs de formació. Una mica negligent, a parer meu.

—Ho heu dit a l’Alec? —pregunto, pensant ara en el cap d’ella descansant a la seva espatlla.

De nou, la seva veu de policia.

—En George explicarà al teu amic Alec Leamas el que a l’Alec li cal saber quan li calgui saber-ho, no abans, fill. I en George decidirà el moment. Queda clar?

Queda clar que l’Alec encara es pensa que ha lliurat Tulip a un lloc segur.

—On és ell, ara? L’Alec no. En George —pregunto com un neci.

—En aquest precís moment, en George està parlant amb un senyor suís inesperat, de fet. Ha quedat atrapat en un cep que hi havia a terra, pobre home. Un cep no, més aviat una trampa, col·locada per un caçador furtiu sense escrúpols que buscava carn de cérvol, suposem. Estava rovellada, entre l’herba alta, ens han dit. Ves a saber quant feia que hi era. Però la molla estava en bon estat. I aquelles dents de drac… li haurien pogut segar el peu, m’han dit. Ha tingut sort. —I amb el meu silenci continuat, en el mateix to de conversa—: El suís en qüestió és ornitòleg per afició, cosa que respecto, jo també m’hi estic aficionant, i observava ocells. No pretenia colar-se a la propietat, però ho ha fet, i ho lamenta. Jo també ho lamentaria. El que em sorprèn, entre nosaltres, és que en Harper i en Lowe no hi haguessin ensopegat fent la ronda per la finca. L’únic que puc dir és que han tingut sort de no caure-hi ells.

—Per què hi parla, en George, ara? —i suposo que volia dir, en un moment com aquest.

—Amb el senyor suís? Bé, és un testimoni material, oi, fill? El suís. Ens agradi o no. Era a la propietat… d’acord, per error, un observador d’ocells com jo mateix, coses que passen… però en el moment rellevant, per dissort seva. En George, naturalment, vol saber si el senyor ha vist o sentit res que pugui ser d’interès i pugui aclarir alguna cosa. Potser la pobra Tulip s’hi ha adreçat d’alguna manera. És una situació delicada, si t’hi pares a pensar. Som en una instal·lació altament secreta, i Tulip no ha aterrat oficialment al Regne Unit, per tant, el senyor suís ha ensopegat amb el que podríem anomenar un niu de vespes de seguretat. Això s’ha de tenir en compte, en tot cas.

El sentia però realment no l’escoltava:

—Necessito veure-la, Oliver —vaig dir.

A la qual cosa, gens sorprès, va contestar:

—Doncs queda’t aquí, fill, mentre ho comunico més amunt, i no et moguis sota cap circumstància.

I s’allunyà a grans gambades per l’herba alta del camp de cròquet abandonat, un cop més murmurant pel walkie-talkie. Quan em va fer un gest, el vaig seguir fins a la porta immensa del Gep. Hi va picar i va fer un pas enrere. Vam esperar fins que la porta s’obrí grinyolant, i trobàrem l’Ash Meadows en persona, exjugador de rugbi de cinquanta anys amb tirants vermells i camisa de franel·la de quadres, fumant la seva pipa habitual.

—Em sap greu, nano —digué, apartant-se perquè pogués passar; jo vaig dir que a mi també em sabia greu.

Damunt d’una taula de ping-pong, al centre del gran graner, hi havia l’efígie d’una dona esvelta en una bossa per a cadàvers amb cremallera. Estava de panxa enlaire, amb els dits dels peus cap amunt.

—La pobra noia no va saber que li deien Tulip fins que va arribar aquí —recordava l’Ash amb la veu calmada que evidentment havia desenvolupat per parlar en presència dels morts—. Tan bon punt va saber que era Tulip, Déu me’n guard qui li digués d’una altra manera. Segur que ho vols fer?

Volia dir: estava preparat perquè obrís la cremallera? Ho estava.

El seu rostre, per primera vegada d’ençà que l’havia vist, inexpressiu. Els cabells rogencs en una trena i lligats amb una cinta verda, la trena quieta al costat del cap. Els ulls tancats. Mai fins ara no l’havia vista dormint. El coll, una escara de blaus i grisos.

—Estàs, Peter, nano?

Va tancar la cremallera igualment.

* * *

Segueixo en Mendel cap a l’aire fresc. Davant meu, el monticle d’herba s’erigeix en un grup de castanyers. Des de dalt la vista és bonica: la casa principal, un bosc de pins, els camps del voltant. Però amb prou feines he començat l’ascensió que en Mendel em barra el pas amb la mà.

—Ens quedem aquí baix, si no et sap greu, fill. No cal fer-nos veure —diu.

I suposo que no sorprèn que no em parés a qüestionar la raó que tenia per dir-ho.

Llavors hi ha una estona —no sabria dir els minuts— que és com si deambuléssim sense sentit. En Mendel m’explica que cria abelles. Després em parla d’un gos que han adoptat, el Poppy, un golden labrador, i que la seva dona està boja per ell. El Poppy, crec recordar, era gos, no gossa. També recordo que secretament em vaig sorprendre, perquè crec que no sabia que l’Oliver Mendel estava casat.

De mica en mica li vaig contestant. Quan em pregunta com va tot per la Bretanya, i com pinten les collites, i quantes vaques tinc, n’hi faig un relat lúcid i acurat, que segurament és el que espera, perquè quan arribem al camí de grava que duu a la cotxera, passat el Gep, s’aparta de mi i diu alguna cosa brusca al walkie-talkie. I quan se’m torna a acostar, ja no és el conversador informal, és tot poli un altre cop:

—A veure, fill. Escolta’m bé, sisplau. Estàs a punt de conèixer l’altra meitat de la història. Veuràs el que veuràs, no reaccionaràs de cap manera i guardaràs silenci absolut sobre el que hauràs vist. No són ordres meves. Són d’en George, personals per a tu. A més, fill, si per casualitat encara et culpes del suïcidi d’aquesta pobra dona, ja t’ho pots treure del cap ara mateix. Entesos? Això no ho diu en George. Ho dic jo. Parles suís?

Somreia, i per sorpresa meva, jo també. La direcció de la nostra passejada informal va adoptar un propòsit esfereïdor. Per un moment m’havia oblidat del senyor suís. Havia suposat que en Mendel parlava de coses sense importància. Ara el misteriós observador d’ocells que havia entrat a la finca per error tornava ràpidament amb molta força. A la punta més llunyana del congost hi havia en Fawn. Rere seu s’alçaven les escales de pedra que duien a una entrada verd oliva amb el rètol PERILL DE MORT, NO PASSEU.

Les vam pujar. En Fawn anava al davant. Vam arribar a un paller. D’uns ganxos vells penjaven arreus de cavalls florits. Passàrem entre bales de palla podrida fins que vam arribar al Submarí, una cel·la d’aïllament construïda especialment per instruir els aprenents en les desagradables arts de resistir i supervisar un interrogatori dur. Cap curs de repàs a què vaig assistir no es podia donar per acabat sense fer un tast d’aquelles parets encoixinades i sense finestres, manilles de mans a peus i efectes sonors que feien explotar el cap. La porta era d’acer ennegrit, amb una espiera corredissa per mirar a dintre, però mai a fora.

En Fawn manté la distància. En Mendel avança cap al Submarí, s’inclina endavant, destapa l’espiera, es torna a tirar enrere, em fa un gest amb el cap: et toca. I en veu baixa, amb presses:

—Però no es va penjar, oi, fill? El nostre amic observador d’ocells ho va fer per ella.

Durant la meva formació, no hi havia hagut mai mobles dins del Submarí. O bé t’estiraves al terra de pedra o t’hi passejaves en la foscor absoluta mentre els altaveus t’escridassaven fins que no ho suportaves més, o el personal que ho dirigia decidia que ja n’havies tingut prou. Però a aquests dos improbables ocupants del Submarí se’ls ha proporcionat el luxe d’una taula plegable amb un tapet vermell i dues cadires perfectament decents.

En una cadira hi seu en George Smiley, fent la cara que només fa en George quan duu a terme un interrogatori: una mica indignat, una mica incòmode, com si la vida fos una llarga incomoditat i ningú no la pogués fer tolerable excepte possiblement tu.

I davant d’en George, a l’altra cadira, hi seu un home ros i fornit de la meva edat, amb blaus recents al voltant dels ulls, una cama nua embenada i estirada endavant i les mans emmanillades, amb els palmells cap amunt sobre la taula com un captaire.

I quan gira el cap, veig exactament el que ara ja espero veure: una cicatriu antiga com el tall d’un sabre que li recorre tota la galta dreta.

I malgrat que quasi no els hi veig per culpa dels morats, sé que té els ulls blaus, perquè és el que deia a l’expedient criminal que tres anys enrere vaig robar per en George Smiley després que l’hagués apallissat quasi fins a matar-lo l’home que té assegut al davant.

Interrogant… o negociant? El nom del presoner —com me’n podria oblidar?— és Hans-Dieter Mundt. És un antic membre de la Missió d’Acer de l’Alemanya Oriental a Highgate que gaudia d’estatus oficial però no diplomàtic.

Durant la seva visita a Londres, en Mundt va matar un venedor de cotxes de l’est de la ciutat que sabia massa coses pel seu gust. Quan provà de matar en George, fou per la mateixa raó.

I ara el mateix Mundt és aquí al Submarí, un assassí de l’Stasi format pel KGB que fingeix ser un ornitòleg suís que ha caigut en una trampa per a cérvols, mentre la Doris, que volia que la coneguessin només com a Tulip, jau morta a menys de quinze metres d’ell. En Mendel m’agafa el braç. Som a un cop de cotxe d’on sigui que anem, Peter. En George vindrà més tard.

—Què els ha passat a en Harper i en Lowe? —li pregunto quan estem segurs al cotxe, i és l’únic tema que em ve al cap.

—En Meadows ha enviat en Harper a l’hospital perquè li curin la cara. En Lowe el reconforta. El nostre amic ornitòleg no estava gaire tranquil quan l’han alliberat de la trampa en què ha caigut, diguem-ho així. Ha necessitat molta assistència, com deus haver observat.

* * *

—Tinc dos papers per a tu, Peter —diu l’Smiley, i em passa el primer.

Són les dues de la matinada. Estem sols a la mateixa sala d’estar de la mateixa comissaria adossada en algun lloc al límit de New Forest. El nostre amfitrió, un vell amic d’en Mendel, ens ha encès un foc de carbó i ens ha portat una safata de te i galetes de sucre abans de retirar-se al pis de dalt amb la dona. Ni ens hem begut el te ni hem tocat les galetes. El primer paper és una postal anglesa blanca i llisa, sense segell. Té marques de rascades, com si l’haguessin passat per un lloc estret, potser per sota una porta. La cara de l’adreça està en blanc. A la cara de l’assumpte hi ha un missatge escrit a mà, amb tinta, blau-negre, en alemany, només en majúscules.

SÓC UN BON AMIC SUÍS QUE ET POT DUR AMB EL TEU GUSTAV. QUEDEM A LA PASSAREL·LA A LES 01:00 HORES. TOT S’ARREGLARÀ. SOM GENT CRISTIANA. [Sense signatura].

—Per què han esperat que arribés a Anglaterra? —aconsegueixo preguntar a en George després d’una bona estona—. Per què no l’han matada a Alemanya?

—Per protegir la seva font, evidentment —contesta l’Smiley en un to que em retreu la meva lentitud—. L’avís va arribar del Centre de Moscou, que naturalment va insistir en la discreció. Ni un accident de trànsit ni cap fet igual de forçat. Millor una mort autoinfligida que provocarà la consternació més gran possible en el camp enemic. Jo ho veig del tot lògic, tu no? Eh, tu no, Peter?

La ràbia té un control ferri de la seva veu habitualment amable, de la rigidesa dels seus trets normalment fluids. Ràbia com a fàstic per ell mateix. Ràbia per la monstruositat del que ha hagut de fer, desafiant tot instint decent.

—Pasturar és l’expressió que ha fet servir en Mundt —continua, sense esperar que respongui ni suposar que respondré—. La vam pasturar fins a Praga, la vam pasturar fins a Anglaterra, la vam pasturar fins al Campament 4. Després l’estrangulem i la pengem. Mai jo. Sempre aquest nosaltres col·lectiu. Li he dit que em semblava una persona menyspreable. M’agrada pensar que li ha arribat. —I com si se n’hagués descuidat—: Ah, i l’altre paper és per a tu —passant-me un full plegat de la marca Basildon Bond amb un «Adrien» gargotejat en gros al damunt, aquesta vegada amb llapis suau. La lletra, clara i cuidada. Cap floritura innecessària. Una estudiant alemanya seriosa escriu al seu amic per correspondència anglès.

—T’he preguntat si penses quedar-t’ho de record o cremar-ho —em repeteix l’Smiley a la meva orella atordida amb la mateixa veu de ràbia congelada—. Jo suggereixo la segona. Ho ha trobat la Millie McCraig. Estava repenjat al mirall del tocador de Tulip.

I, sense emoció aparent, m’observa mentre m’agenollo davant del foc i deixo la carta de la Doris, encara plegada, com una ofrena al carbó ardent. I se m’acut, enmig de la turbulència de sentiments que em retorcen, que en George Smiley i jo ens assemblem més del que ens agradaria en assumptes d’amor fracassat. Jo ballo molt malament. En George, segons la seva dona errant, es nega a ballar. I jo encara no he dit ni una paraula.

—Hi ha certes condicions útils lligades a l’acord que acabo de fer amb Herr Mundt —continua implacable—. La cinta que ha gravat la nostra conversa, per exemple. Als seus superiors de Moscou i Berlín no els impressionaria, hi hem estat d’acord. També en el fet que la feina que farà per nosaltres, hàbilment dirigida per les dues bandes, li permetrà avançar en la seva distingida carrera a l’Stasi. Tornarà amb els camarades com un heroi conqueridor. Els peixos grossos del Directorat n’estaran contents. El Centre de Moscou n’estarà content. La feina de l’Emmanuel Rapp està vacant. Que la sol·liciti ell. M’ha assegurat que ho farà. Quan els seus cops de sort augmentin a Berlín i Moscou, i el seu accés pugi en conseqüència, potser arribarà un dia que serà capaç de dir-nos qui ha traït Tulip i alguns altres dels nostres agents que han tingut un final prematur. En podem esperar moltes coses, tu i jo, oi que sí?

I, que jo recordi, encara no dic res, mentre l’Smiley, per acabar, té una cosa molt important per dir.

—Tu, jo i molt pocs més som posseïdors d’aquesta informació extremament privilegiada, Peter. Per a Direcció Conjunta i el Servei en general, hem estat avariciosos, hem portat Tulip cap aquí amb massa presses, no hem respectat els seus sentiments més profunds. En conseqüència, s’ha penjat. I és la versió que s’ha de repetir a l’Oficina Central i a totes les estacions remotes. No hi pot haver cap excepció allà on Direcció Conjunta té influència. I això, em temo molt, inclou inevitablement el nostre amic Alec Leamas.

* * *

La vam incinerar amb el nom de Tulip Brown, una dona de fe d’origen rus que havia fugit de l’opressió comunista i s’havia instal·lat en solitari a Anglaterra. Brown, tal com s’explicà al capellà ortodox jubilat que descobriren les dones d’Encobertes que també van posar les tulipes al taüt, era el nom que ella mateixa s’havia donat per por dels càstigs. El capellà, un antic Esporàdic, no feu cap pregunta inconvenient. Érem sis: l’Ash Meadows, la Millie McCraig, la Jeanette Avon i l’Ingeborg Lugg d’Encobertes, l’Alec Leamas i jo. En George tenia feina no sé on. Acabada la missa, les dones se’n van anar i els tres homes vam anar a buscar un pub.

—Per què collons, la molt idiota, va i fot aquesta bestiesa? —es queixava l’Alec, amb el cap entre les mans, quan ens vam asseure amb uns whiskys—. Amb tots els problemes que vam tenir. —I amb el mateix to d’indignació fingida—: Si m’hagués dit el que pensava fer, no m’hauria pres tantes molèsties, hòstia.

—Jo tampoc —vaig dir amb lleialtat, i vaig anar fins a la barra a demanar-ne tres més del mateix.

—El suïcidi és una decisió que certa gent ja pren força aviat a la vida —pontificava el doctor Meadows quan vaig tornar—. Ells potser no ho saben, però ho duen a dins, Alec. I llavors un dia, passa una cosa que ho desencadena. Pot ser totalment trivial, com deixar-te la cartera a l’autobús. Pot ser dràstic, com que es mori el teu millor amic. Però la intenció sempre hi ha estat. I el resultat és el mateix.

Vam beure. Un altre silenci, aquest cop el trenca l’Alec:

—Potser tots els joes són suïcides. Alguns passa que no troben el moment, pobres desgraciats. —I aleshores—: I què, qui l’hi dirà al nano?

El nano? Esclar. Es referia a en Gustav.

—En George diu que això ho deixem a l’adversari —vaig contestar, a la qual cosa l’Alec va grunyir «Mare meva, quin món», i va tornar al whisky.