8

DESERCIÓ I EXFILTRACIÓ DE LA SUBFONT TULIP.

Informe esborrany redactat per P. Guillam, ajuda C/Encobertes Marylebone, a Bill Haydon C/Direcció Conjunta i Oliver Lacon, Ministeri d’Hisenda. Per a aprovació de C/Encobertes.

Les PRIMERES INDICACIONS que la subfont Tulip podia estar en risc d’exposició es donaren durant un treff rutinari entre Mayflower i el seu controlador Leamas (PAUL) a la casa de seguretat K2 del Berlín Occidental (Fasanenstrasse) el 16 de gener a les 07.30 hores aprox.

Utilitzant la identitat de Friedrich Leibach, Mayflower havia travessat amb bicicleta^[1] la frontera del sector cap al Berlín Occidental amb la «cavalleria matinal» de treballadors del Berlín Oriental. Un generós «esmorzar anglès», amb ou ferrat, bacó i mongetes, cuinat per Leamas, ha esdevingut la tarifa tradicional en aquests treffs, que tenen lloc a intervals irregulars depenent de la necessitat operativa i els compromisos professionals de Mayflower. Com de costum, els procediments van començar amb un debrífing de rutina i notícies de la xarxa aleatòries:

La subfont DAFFODIL ha recaigut en la malaltia, però insisteix a continuar en el seu paper, rebent i reenviant «llibres insòlits, fulletons i correu personal».

L’informe de la subfont VIOLET sobre el creixement militar soviètic a la frontera txeca fou ben rebut pels de Whitehall. Es concedirà a Violet el bonus que exigeix.

La subfont PETAL té un xicot nou. És un caporal de senyals de l’Exèrcit Roig de vint-i-dos anys, un especialista en codis de Minsk, agregat de fa poc a la unitat d’ella. Col·lecciona segells obsessivament i Petal li ha dit que la seva tia d’edat avançada (fictícia) té una col·lecció de segells russos prerevolucionaris de la qual ja està cansada i que potser li agradaria desfer-se’n si en treu alguna cosa. Té pensat que el guany, negociat al llit, sigui un llibre de codis. Aconsellat per Leamas, Mayflower li ha assegurat que Londres li proporcionarà una col·lecció de segells adequada.

Fins ara no deriva la conversa cap a la subfont Tulip. Textualment:

Leamas: I respecte a Doris? Està animada o desanimada?

Mayflower: Paul, amic meu, no ho sé i no ho puc diagnosticar. Amb Doris, cada dia serà diferent.

Leamas: Tu ets el seu salvavides, Karl.

Mayflower: Ha decidit que el marit, el senyor Quinz, està agafant massa interès per ella.

Leamas: Ja era hora, collons. En quin sentit?

Mayflower: Que sospita d’ella. No sap de què. Li pregunta tota l’estona on va, amb qui es troba. On ha estat. L’observa mentre cuina, es vesteix, fa la seva vida.

Leamas: Potser finalment Doris ha trobat un marit gelós.

Mayflower: Ho nega. Diu que Quinz només està gelós d’ell mateix, la seva carrera brillant i el seu ego. Però amb Doris, ves a saber.

Leamas: Com va la vida per l’oficina?

Mayflower: Diu que Rapp no s’atreveix a sospitar d’ella perquè les seves transgressions disciplinàries no l’hi permeten. Diu que si la S.I. sospités d’ella, ja seria en una gàbia a la casa de detenció que hi ha més avall.

Leamas: S.I.?

Mayflower: La secció de seguretat interna de l’Stasi. Hi passa per davant cada matí quan va cap a l’oficina de Rapp.

A migdia del mateix dia, com a rutina, Leamas ordenà a De Jong que repassés els plans de contingència que existissin per a l’exfiltració de la subfont Tulip. De Jong confirmà que els papers i recursos de fuga per a una exfiltració cap a l’est passant per Praga eren actuals. Havent esperat el torn de vespre dels treballadors, Mayflower va tornar al Berlín Oriental amb bicicleta.

EL SEGON INDICI arribà en forma de trucada metge a metge. Amb l’ajuda de la policia del Berlín Occidental, s’havia establert un sistema de contacte d’emergència. Si Mayflower trucava al Klinikum (Berlín Occidental) des del Charité (Berlín Oriental) i demanava per parlar amb el seu col·lega fictici, el Dr. Fleischmann, la trucada es desviaria immediatament a l’Estació de Berlín. A les 09.20 hores del 21 de gener, va tenir lloc sota tapadora mèdica la següent conversa desviada entre Mayflower i Leamas.

Textualment:

Mayflower (trucant des del Charité, Berlín Oriental): Dr. Fleischmann?

Leamas: Jo mateix.

Mayflower: Sóc el Dr. Riemeck. Té un pacient. Frau Lisa Sommer.^[2]

Leamas: Què li passa?

Mayflower: Ahir a la nit Frau Sommer es va presentar a la meva unitat d’Urgències patint deliris. La vam sedar, però ha agafat l’alta durant la nit.

Leamas: Deliris de què?

Mayflower: Té la fantasia que el seu marit sospita que traeix els secrets d’Estat i els passa a elements feixistes anti-Partit.

Leamas: Gràcies. Anotat. Malauradament em reclamen a quiròfan.

Mayflower: Entesos.

Van transcórrer dues hores durant les quals Mayflower va desencauar el seu equipament de Quiròfan,^[3] l’ajustà a les especificacions recomanades i finalment obtingué un senyal dèbil. La qualitat del so, irregular al llarg de tota la conversa resultant. Contingut:

Aquell mateix matí a primera hora Tulip havia fet una trucada de crisi sense precedents a Mayflower a la seva consulta, que consistia en una sèrie acordada de copets precisos al micròfon d’un tercer telèfon (en aquest cas, una cabina telefònica). A canvi, Mayflower havia senyalitzat el seu consentiment: dos copets, pausa, tres copets.

El rendezvous [rv] d’emergència fou en un bosquet als afores de Köpenick: casualment, el mateix bosquet que havia triat anteriorment per encauar l’equipament de Quiròfan. Les dues parts van arribar-hi amb bicicleta amb una diferència de minuts. L’estat d’ànim inicial de Tulip, segons Mayflower, era «triomfalista». Quinz estava «neutralitzat», era «com si fos mort». Mayflower se n’alegrava amb ella. Havia tingut Déu de part seva. Aleshores el discurs següent:

Ahir a la nit, en tornar tard a casa de la feina, Quinz havia arreplegat la càmera Zenit que hi havia penjada de la corretja rere la porta d’entrada, n’havia obert la part posterior, havia murmurat alguna cosa, l’havia tancada de cop i l’havia tornada al ganxo. Llavors havia exigit inspeccionar el contingut de la bossa de mà de Tulip. Quan ella s’hi va resistir, la va empènyer a l’altra punta de l’habitació i l’hi regirà igualment. Quan Gustav corregué a defensar la seva mare, Quinz li clavà una plantofada que li va fer sortir sang de la boca i del nas. Com que evidentment no trobava el que buscava, Quinz va escorcollar els armaris i calaixos de la cuina, picà frenètic els mobles tous i atacà la roba de Tulip, i finalment l’armari de les joguines de Gustav, tot plegat sense èxit.

Amb en Gustav sentint-lo, va alçar la veu i va desafiar Tulip a explicar-se mitjançant preguntes que comptà amb els dits oberts: número u, per què no hi havia pel·lícula a la càmera Zenit de la família; número dos, per què només hi havia una sola pel·lícula sense fer servir a la butxaca de la funda de la càmera, quan feia una setmana n’hi havia dues, i número tres, per què també havia desaparegut una pel·lícula que tot just diumenge era a la Zenit amb dos fotogrames.

I amb preguntes subsidiàries, què havia fotografiat amb els vuit fotogrames restants? On havia dut a revelar la pel·lícula? On eren els resultats? I què havia passat amb la pel·lícula per estrenar desapareguda? O és que havia estat —la seva convicció personal— fotografiant els documents classificats que ell portava a casa i els venia a espies occidentals?

Els fets certs de la situació, com bé sabia Tulip, eren els següents. Com que tenia una Minox encauada sota la dutxa del bany de dones del seu passadís de la Casa 3, Tulip en principi no havia guardat cap Minox ni al tancament de la seva bossa ni a casa. Si Quinz duia a casa documents d’interès del Ministeri d’Afers Exteriors de l’RDA, Tulip esperava fins que s’adormís o només tingués ulls per als seus amics i fotografiava els documents amb la Zenit de la família. El diumenge anterior, havia fet dues fotos a Gustav mentre es gronxava al parc. El mateix vespre, mentre Quinz bevia amb els amics, havia fet servir els fotogrames restants de la mateixa pel·lícula per fotografiar uns documents de la maleta d’ell. Llavors havia tret la pel·lícula de la Zenit, l’havia enterrada en un test a l’espera del següent treff amb Mayflower, però s’havia descuidat de posar una pel·lícula nova a la càmera, a més de col·locar el dit a l’objectiu i disparar un parell de vegades per representar dues males fotos de Gustav. Malgrat tot això, Tulip se les apanyà per organitzar el que va considerar un contraatac devastador contra el marit. Va informar Quinz, per si no ho sabia, que n’hi havia molts a l’Stasi que encara sospitaven d’ell a causa del seu odiós pare i la seva suposada homosexualitat; que ningú de l’Stasi no s’empassava les seves exagerades professions de lleialtat al Partit, i sí, i tant que havia fotografiat el que podia aconseguir de la seva maleta, però no per vendre-ho a Occident ni a ningú més, sinó per fer-li xantatge en cas de guerra per la custòdia de Gustav, que ella considerava imminent. Perquè una cosa sí que la tenia clara, li va dir: si mai se sabia que Lothar Quinz s’enduia a casa documents classificats per obsessionar-s’hi durant el temps lliure, els seus somnis de ser ambaixador de l’RDA a l’estranger s’acabarien.

De nou a la cinta:

Leamas a Mayflower: I com estan les coses?

Mayflower a Leamas: Està convençuda que l’ha fet callar. Aquest matí ell ha anat a treballar com cada dia. Estava tranquil, fins i tot afectuós.

Leamas: On és ella ara?

Mayflower: A casa, esperant Emmanuel Rapp. A les dotze en punt la passarà a buscar amb el cotxe i aniran a Dresden, a una sessió plenària del Soviet de Seguretat Interna. Ell li ha promès que aquesta vegada assistirà a la reunió en qualitat d’ajudanta seva. Per a ella serà un honor.

[Quinze segons de pausa].

Leamas: Entesos. Doncs que faci això. Que truqui ara a l’oficina de Rapp. S’ha passat la nit traient les tripes per la boca, té una febre desorbitada i es troba massa malament per viatjar, li sap molt de greu. Llavors, que avorti. Ja en sap el procediment. Que vagi al rendezvous. I esperi.

Aleshores Leamas informà l’Oficina Central per telegrama urgent que el requeriment d’una exfiltració d’emergència de la subfont Tulip havia avançat de groc a vermell, i que atès que coneixia molt bé la font Mayflower, calia considerar tota la xarxa de Mayflower en risc. Com que el pla de fugida requeria la col·laboració de les Estacions de Praga i de París, eren essencials els recursos de Direcció Conjunta. També va sol·licitar permís immediat per emprendre l’exfiltració «en persona», amb ple coneixement que, sota les ordres permanents del Circus, un agent de les forces de seguretat amb informació d’alta sensibilitat que es proposa entrar en territori denegat sense protecció diplomàtica ha d’obtenir el consentiment per avançat de l’Oficina Central per escrit; en aquest cas, de Direcció Conjunta. Deu minuts més tard tenia la resposta: «La seva petició ha estat denegada. Confirmi. D.C.». El telegrama, d’altra banda, no estava signat d’acord amb la política de presa de decisions col·lectiva del C/DC [Haydon]. Alhora, Intel·ligència de Senyals informà d’un augment en totes les longituds d’ona de l’Stasi, mentre que la Missió Militar britànica a Potsdam va observar un enduriment de la seguretat en tots els punts de pas cap al Berlín Occidental, al llarg de tota la frontera de l’RDA amb l’Alemanya Occidental. A les 15.05 GMT, la ràdio de l’RDA anuncià la recerca per tot el país d’una dona sense identificar, «lacai de l’imperialisme feixista», que responia a la descripció següent. La descripció era la de Tulip.

Mentrestant, Leamas havia fet passos tot sol, desafiant les instruccions de Direcció Conjunta. No es disculpa per això, i afirma només que no pensava «quedar-se gratant-se la panxa i contemplar com Tulip i tota la xarxa de Mayflower se n’anaven en orris». Quan Direcció Conjunta va instar que almenys Mayflower en persona fos exfiltrat immediatament, la rèplica de Leamas fou inflexible: «Ell pot sortir sempre que vulgui, però no voldrà. S’estimaria més anar a judici com el seu pare». No tan clar és el paper que hi van tenir l’agent assistent ascendit de feia poc a l’Estació, Stavros de Jong, i Ben Porter, el guarda de seguretat i xofer de l’Estació.

Testimoni de Ben Porter (guarda de seguretat, Estació de Berlín) a PG, textual:

Alec és a la seva taula, parlant pel telèfon segur amb Direcció Conjunta. Jo estic dret a la porta. Penja i es gira cap a mi i diu, «Ben», diu, «som-hi. Anem per feina. Treu el Land Rover i digue-li a l’Stas que el vull guarnit al pati d’aquí cinc minuts», diu. En cap moment no em diu el senyor Leamas: «Ben, t’he d’informar que fem això contravenint directament les instruccions de l’Oficina Central».

Testimoni de Stavros de Jong (aprenent adjunt a C/Encobertes Berlín) a PG, textual:

Vaig preguntar al cap d’Encobertes: «Alec, n’estem segurs que l’Oficina Central ens dona suport en això?». I ell va contestar: «Stas, te’n dono la meva paraula». I m’ho vaig creure.

AL: Estem a vuit sota zero a les escales de l’Estadi Olímpic, un llevant torracollons bufa neu fina, hi ha gel a les carreteres. Crec que aquest temps de merda ens va bé. Temps de merda és temps de fugida. El Land Rover està preparat, en Ben és al volant. L’Stas de Jong baixa les escales amb tot l’uniforme de combat, s’esmuny a la cavitat del terra, tot el seu metre vuitanta-sis, botes de l’exèrcit i tota la pesca. En Ben i jo li posem la tapa al damunt, jo m’assec al davant amb en Ben. Porto gorra i abric d’agent, tres estrelles, roba d’obrer de l’Alemanya Oriental a sota. Motxilla esparracada sota el seient per als documents. Una regla meva. Tingues els documents a part per fer el salt. Un quart i cinc de deu del matí, passem pel pas fronterer oficial de Friedrichstrasse per a personal militar, mostrant els passis als vopos a través de les finestres tancades, sense deixar que els malparits hi fotin les grapes, que és com els diplomàtics ens diuen que és la manera actual de fer-ho. Tan bon punt passem, formem la cua habitual: dos vopos en un Citroën. Un dia normal, doncs. Necessiten saber que només som un altre vehicle militar britànic que reivindiquem els nostres drets segons l’acord quadripartit, i és el que tenim ganes de dir-los. Passem per Friedrichshain i demano a Crist que Tulip ja s’hagi posat en marxa, perquè si no, és morta o pitjor i la xarxa també. Tirem cap al nord, cap a Pankow, fins que arribem al perímetre militar soviètic, i girem cap a l’est. El mateix Citroën al darrere, cosa que ja ens va bé. No necessitem cap canvi de guàrdia i que ens mirin amb ulls frescos. Els faig ballar una mica, que és el que esperen que fem: girar de sobte, fer marxa enrere, alentir fins a anar a pas de tortuga, prémer l’accelerador. Tombem cap al sud i entrem a Marzahn. Encara som dins dels límits de la ciutat de Berlín, però és bosc, carreteres planes i neu que vola. Passem l’antiga estació de ràdio nazi, que és el nostre primer indicador. El Citroën és cent metres més enrere, no li agraden les carreteres glaçades. Ens fiquem a la fondalada i guanyem velocitat. Ve un trencall fort a l’esquerra i una xemeneia de fàbrica blanca treu el nas entre els arbres, que és el nostre segon indicador: una antiga serradora. Girem a l’esquerra de pressa, frenem, quasi ens aturem patinant al costat de la serradora. Jo surto rodolant, amb la motxilla, sense l’abric, que és el senyal perquè l’Stas surti de la caixa i s’assegui al seient de l’acompanyant i es faci passar per mi. Jo estic estirat en una sèquia amb neu pel damunt, o sigui que dec haver rodolat un metre o dos. Quan alço la vista, el Land Rover s’enfila per l’altre costat de la fondalada i el Citroën va llançat rere seu, intentant atrapar-lo.

[Una pausa, amb dringadissa de vidre i soroll de líquid que s’aboca].

AL [cont.]: Al darrere de l’antiga serradora hi ha un aparcament de camions abandonat i un cobert de llauna ple de serradures. I darrere les serradures hi ha un Trabant marró i blau amb tot de canonades d’acer lligades al sostre. Noranta mil al comptaquilòmetres i fot pudor de merda de rata, però el dipòsit és ple, i hi ha un parell de bidons de recanvi al darrere i els pneumàtics fins i tot tenen una mica de dibuix. Mantingut per un pacient de confiança de Mayflower que no vol ni donar el seu nom. L’únic problema és que el Trabis no suporta el fred. Trigo una hora a descongelar-lo i no paro de pensar: Tulip, on ets, que t’han agafat i estàs cantant? Perquè si cantes, tots a prendre pel cul.

JO [Jerry Ormond]: I la teva identitat?

AL: Günther Schmaus. Soldador de Saxònia. Parlo bé el saxó. La meva mare era de Chemnitz. El meu pare, del Comtat de Cork.

JO: I Tulip? Quan t’hi reuneixis, qui serà?

AL: La meva estimada esposa. Augustina.

JO: I en aquest moment on és? Va tot bé?

AL: Rv, nord de Dresden. Terra endins. Haurà provat d’anar amb bici malgrat el temps, haurà recorregut una distància, després haurà llençat la bici perquè saben que hi va. Després haurà agafat el tren local, i llavors caminar o fer que la portin al rv amb ordres de fer-se forta mentre calgui.

JO: I el pas del Berlín Oriental a l’RDA? Què n’esperes?

AL: És atzar. Cap pas fronterer, patrulles itinerants. O tens sort o no en tens.

JO: I tu en vas tenir?

AL: No va ser res de l’altre món. Dos cotxes de policia. Et barren el pas, et foten cagar de por, et fan sortir del cotxe, t’escorcollen de dalt a baix. Però si els papers aguanten, passes.

JO: I van aguantar. Sí?

AL: Cony, jo no seria aquí, si no, oi?

[Canvi de cinta, fragment alterat quaranta-cinc segons. Torna. Leamas descriu el trajecte entre Berlín Oriental i Cottbus].

AL: El millor del trànsit de l’RDA és que no n’hi ha. Uns quants cavalls i carros. Ciclistes, motocicletes, sidecars, algun camió tronat. Una mica d’autopista i carreteres petites. Jo alterno. Si una carretera petita està nevada, torno a l’autopista. Mantén-te lluny de Wünsdorf facis el que facis. Hi ha un campament nazi gran de collons allà i els soviètics se’l van quedar tot: tres divisions de tancs, enginyeria espacial important i una estació d’escolta enorme. Hem estat espiant la merda que en surt durant mesos. Faig volta pel nord per seguretat, per autopista no, per una carretera plana i recta. Em neva de cara amb força, i hi ha rengleres d’arbres pelats a rebentar de mates de vesc, i jo pensant, un dia tornaré i tallaré tot això i ho vendré al mercat de Covent Garden. I llavors, que somio?, em trobo enmig d’un comboi militar soviètic gran que t’hi cagues, i vaig en direcció contrària. Camions a vessar de tropes, tancs T-34 sobre camions baixos, sis o vuit peces d’artilleria, i jo en el meu Trabi de colors anant-los esquivant, intentant sortir de la merda de carretera, i ells ni mirar-me, hòstia, tirant endavant. Ni tan sols vaig tenir temps d’agafar-los la matrícula, cony!

[Rialla, compartida per l’Ormond. Pausa. Continua a un ritme més lent].

AL: Quatre de la tarda, soc a cinc quilòmetres a l’oest de Cottbus. Busco una fàbrica Karosserie abandonada al costat de la carretera. Això és el rv. I un guant de nadó enredat en una tanca, que és el senyal de seguretat que em diu que Tulip és a dins. I hi era. El guant. Rosa. Enganxat com un cony de bandera enmig del no-res. I m’espanta, no sé per què. El guant. És massa evident, hòstia. Potser no és Tulip qui hi ha al cobert, sinó l’Stasi. O potser és Tulip i l’Stasi. M’aturo i hi rumio. I mentre penso, la porta del graner s’obre i la veig, dreta a la porta amb un nano de sis anys tot somrient agafant-li la mà.

[Pausa de vint segons].

AL: No l’havia vista mai, aquella dona, per l’amor de Déu! Tulip treballava per a Mayflower. Aquest era el tracte. La coneixia de les fotografies, res més. O sigui que dic «Com va, Doris, em dic Günther i soc el teu marit per a aquest viatge, i qui cony és aquest?». Però sé perfectament qui coi és aquest. I ella diu, és en Gustav, el meu fill, i ve amb mi. I jo dic, i una merda ve amb tu, som una parella sense fills i no el penso amagar sota un collons de manta quan arribem a la frontera txeca. Què fem, doncs? Diu que en aquest cas ella no ve, i el nen piula i diu que ell tampoc. Jo li dic a en Gustav que torni al cobert i l’arreplego a ella pel braç i l’arrossego cap al darrere, i li dic el que ja sap però no vol sentir: que no tenim identitat per a ell, que ens faran parar i ens escorcollaran, i si no ens desfem del nano, estàs perduda, cony, i jo també, i també el Dr. Riemeck, perquè així que us fotin les mans al damunt a tu i a en Gustav, us arrencaran el seu nom en cinc minuts. Cap resposta, i es fa fosc i torna a nevar. Entrem de nou al cobert, que és tan gran com un hangar d’avions, i ple de maquinària avariada, i en Gustav, el marrec, ha parat taula per sopar, t’ho pots creure? Va treure tot el que ella tenia de provisions i ho va col·locar a terra: embotit, pa, un termos de cacau calent, caixes per seure-hi, vinga, fem una festa. Ens asseiem en rotllana i fem un pícnic familiar i en Gustav ens canta una cançó patriòtica, i ells dos se’n van a dormir junts sota els abrics i tot el que tinguin, i jo m’assec a fumar en un racó, i tan bon punt comença a clarejar els entaforo al Trabi i tornem al poble per on vaig passar la nit abans, perquè hi havia vist una parada d’autobús. I per la gràcia de Déu hi ha dues velles babaues, amb caputxa negra i faldilla blanca, i cistells de cogombres a l’esquena, i que Déu les beneeixi, que són sòrabes.

JO: Sòrabes? Què coi…

AL [esclata]: Sòrabes, per l’amor de Déu! Cony, ja has sentit a parlar dels sòrabs! Seixanta mil, n’hi ha, hòstia. Espècie protegida, fins i tot a l’RDA. Minoria eslava, escampats al llarg de l’Spree, hi són des de fa segles, cultiven el coi de cogombres. Prova de reclutar-ne un. Mare meva!

[Pausa de deu segons. Es calma].

AL: M’aturo, dic a Tulip i a en Gustav que es quedin al cotxe. Que no es moguin. Jo surto, la primera babaua em mira, a l’altra tant li fot. Trec tot l’encant. Que si parla alemany: per mostrar respecte. Parla alemany però prefereix parlar sòrab, diu. Una broma. Pregunto on va. Autobús fins a Lübbenau, després tren a l’Ostbahnhof, a Berlín, per vendre els cogombres. En treuen més bon preu a Berlín. Li clavo un sopar de duro sobre en Gustav: problemes familiars, mare desconsolada, el nen ha de tornar amb el seu pare a Berlín, i que si el poden acompanyar. Planteja la proposta a la seva companya i ho debaten en sòrab. I jo penso, d’un moment a l’altre apareixerà el cony d’autobús pel turó i encara no ho hauran decidit. Llavors la primera diu, ens enduem el nen si ens compra els cogombres, i jo dic, tots? I ella fa, sí, tots. I jo dic, si els compro tots els cogombres ja no en tindran per vendre a Berlín, cony, per què hi haurien d’anar, llavors? Es fan un tip de riure en sòrab. Li endinyo un feix de calés a la mà, tot això pels cogombres, però quedin-se’ls. I pel bitllet de tren del nen, i això per al viatge de després a Hohenschönhausen. I ja ve l’autobús, vaig a buscar el nen. Torno al cotxe i dic a en Gustav que surti, però sa mare s’està immòbil al cotxe amb la mà sobre els ulls, o sigui que ell tampoc no es vol moure. Per tant, li ordeno que surti, l’escridasso, i ell obeeix. I jo li dic, tu vens amb mi a l’autobús, i aquestes dues amables camarades t’acompanyaran a l’Ostbahnhof. I des de l’Ostbahnhof te’n vas a casa a Hohenschönhausen i t’esperes fins que aparegui el teu pare. I és una ordre, camarada. Llavors em pregunta on va la seva mare i per què no va amb ella, i dic que la teva mare té una feina secreta important per fer a Dresden, i que el teu deure com a bon soldat del comunisme és tornar amb el teu pare i continuar la lluita. I se’n va. [Silenci de cinc segons]. Cony, què se suposava que havia de fer, si no? És un nano del Partit amb un pare del Partit i té sis anys, hòstia puta!

JO: I Tulip, mentrestant?

AL: Asseguda al Trabi dels collons mirant pel parabrisa, com en trànsit. Entro, condueixo un quilòmetre, em torno a aturar i la trec arrossegant-la. Un helicòpter brunzeix damunt nostre. Qui cony sap què està fotent, aquell. Qui cony sap d’on ha tret un helicòpter. L’hi han deixat els russos? Escolta, li dic. Escolta’m, collons, perquè ens necessitem l’un a l’altre. Fent tornar ton fill a Berlín no s’acaba el problema. En comença un altre. D’aquí dues hores, tota l’Stasi sabrà que Doris Quinz, de soltera Gamp, ha estat vista per última vegada a la rodalia de Cottbus, anant cap a l’est amb el seu amic. Tindran una descripció del cotxe, tot. O sigui que ja podem dir adeu a la idea que teníem d’entrar amb aquesta merda a Txecoslovàquia amb papers falsos, perquè a partir d’ara totes les unitats de l’Stasi i del KGB i tots els punts fronterers des de Kaliningrad fins a Odessa estaran a l’aguait d’un Trabi de colors amb un parell d’espies feixistes a l’interior. I ella ho entoma bé, ho reconec. S’ha acabat el dramatisme, només em pregunta directament quin és el pla B i jo dic: un mapa antiquat de contrabandistes que he dut de més a més, que amb sort i resant potser ens ajudarà a passar la frontera a peu. S’ho rumia i després em pregunta (és com el factor decisiu per a ella): «Si vinc amb tu, quan tornaré a veure el meu fill?». I això em fa pensar que es planteja seriosament entregar-se pel nen. I l’arreplego per les espatlles i li juro pel que més vulgui que ficaré el nano en un intercanvi d’agents encara que sigui l’última cosa que faci a la terra. I sé tan bé com tu que és tan probable que això passi com que… [pausa de tres segons] …a prendre pel cul.

AL: Si el mapa estava bé, o bé érem morts o bé érem a Txecoslovàquia.

[Dringadissa de vidre. Soroll de líquid].

Informe de Sally Ormond, SC/Estació Praga, a C/Encobertes [Smiley]. Personal i Privat. Prioritat: MÀXIMA.

Les ordres de l’Estació procedents d’Encobertes eren rebre, ajudar i allotjar de manera segura un agent camuflat, Alec Leamas, i una agent fugitiva que viatjaven amb papers de l’Alemanya Oriental en un Trabant matriculat a l’Alemanya Oriental, matrícula proporcionada, que s’esperava que arribessin a les primeres hores de foscor.

L’Estació NO va ser informada, però, del fet que l’operació es duia a terme contravenint les instruccions de Direcció Conjunta. Nosaltres només podíem suposar que un cop es va saber que Leamas havia agafat les regnes del cas, l’Oficina Central va decidir oferir suport operatiu.

L’Estació de Berlín (De Jong) ens havia notificat que, en entrar en territori txec, Leamas faria saber que havien arribat bé mitjançant una trucada anònima a la secció de visats de l’Ambaixada demanant si els visats del Regne Unit eren vàlids a Irlanda del Nord. L’Estació de Praga contestaria activant un anunci gravat que li aconsellava que tornés a trucar en horaris d’oficina. Aquesta seria la manera de confirmar que s’havia rebut el missatge.

Aleshores Leamas i Tulip prosseguirien pels mitjans que els fossin possibles cap a un punt de la carretera entre la ciutat de Praga i l’aeroport i aparcarien en una via morta, referència de mapa proporcionada.

D’acord amb el pla proposat per aquesta Estació i aprovat pel C/Encobertes, la parella abandonaria el cotxe i un conductor identificat de la xarxa GODIVA de Praga requisaria la llançadora de l’Ambaixada (matrícula de cos diplomàtic i finestres laterals fosques) que transporta regularment el personal de l’Ambaixada cap i des de l’aeroport de Praga. Després aniria a buscar Leamas i Tulip en un rv acordat. Al darrere de la furgoneta hi hauria roba occidental formal, proporcionada per aquesta Estació. Leamas i Tulip es vestirien de convidats del sopar oficial de l’Ambaixadora de Sa Majestat, i amb aquest pretext entrarien a l’Ambaixada, que es troba sota la vigilància permanent de la seguretat txeca.

A les 10.40 hores, es feu una reunió d’emergència a la sala segura de l’Ambaixada, en la qual Sa Excel·lència l’ambaixadora [S.E.] va tenir la cortesia de consentir aquest pla. Així i tot, a les 16.00 hora britànica, després de consultar el Ministeri d’Afers Estrangers britànic, es va desdir de la decisió sense disculpar-se, basant-se en el fet que, atès que la fugitiva havia sortit molt als mitjans de l’RDA com a criminal d’estat, el potencial de repercussions diplomàtiques superaven les consideracions prèvies.

En vista de la posició manifestada de S.E., no es podia utilitzar cap vehicle ni personal de l’Ambaixada en el pla de fugida. Jo, per tant, vaig desconnectar el sistema de resposta automàtica de la secció de visats amb l’esperança que això indiqués a Leamas que no hi havia suport disponible.

AL [textual reprès]: Quan no va aparèixer cap llançadora, ni alegria de la secció de visats, vaig pensar mecaguntot, típic de Londres, només em queda anar fent sobre la marxa. Som una parella angoixada de l’Alemanya Oriental que s’ha quedat tirada a la cuneta, la meva dona es troba fatal, que algú ens ajudi. Li dic a Doris que s’assegui a terra i faci mala cara, cosa que li queda molt bé, i just s’atura un camió ple de maons i el conductor treu el cap per la finestra. Amb la sort dels déus de cara, és un alemany de Leipzig i vol saber si soc el macarró de la guapa que està asseguda a terra. Li dic que no, ho sento nano, és la meva dona, i està malalta, i diu que d’acord, pugeu, i ens porta fins a l’hospital del centre de la ciutat. Jo duc un passaport britànic d’emergència cosit al revestiment de la bossa, a nom de Miller. El descuso i me’l fico a la butxaca. Llavors li dic a ella: estàs molt malalta, Doris. Estàs embarassada i cada cop et trobes pitjor. Fes-me un favor, treu panxa i fot cara de trobar-te tan malament com et sents. Així ens obriran les portes i entrarem. Em sap greu.

JO: Però no és ben bé tota la història, oi? [Soroll de líquid].

AL: Collons. Entesos. Venim pel carreró de llambordes. Ens acostem a les nobles portes amb l’escut reial de Sa Majestat al damunt, pintat d’or amb molt bon gust. Hi ha tres goril·les txecs amb vestit gris voltant per fora, sense fer res amb gaire intenció. Potser no t’has fixat en ells. La Doris fa una comèdia que ja li hauria agradat a la Sarah Bernhardt. Jo els brando el passaport britànic: deixeu-nos entrar, ràpid. Els molt imbècils també volen veure el passaport d’ella. Escolteu, els dic amb el meu millor anglès. Toqueu el cony de timbre que teniu en aquella paret i digueu als de dintre que la meva dona està patint un avortament, que vingui un metge ja, hòstia. I si el té aquí al carrer, serà culpa vostra, hòstia puta. Que és que no teniu mares, vosaltres, segurament no… ni res que se li assembli, oi? I abracadabra, les portes s’obren. I ja som al pati de l’Ambaixada. I Tulip s’agafa fort la panxa i dona gràcies a la seva patrona per deslliurar-nos del mal. I tu i la teva estimada dona us desfeu en disculpes per una altra cagada descomunal de l’Oficina Central. Doncs gràcies a tots dos per la cordial disculpa, acceptada. I si no us fa res, me n’aniré a clapar, cony.

Extracte de Sally Ormond, SC/Estació Praga, carta semioficial escrita a mà, informal, personal a C/Encobertes [Smiley] per valisa del Circus. Prioritat: MÀXIMA.

Bé, sí, quan tinguérem la pobra Tulip i Alec a l’interior del recinte de l’Ambaixada, és quan va començar realment la diversió. Sincerament penso que l’ambaixadora i el Ministeri d’Afers Estrangers s’haurien quedat molt més tranquils si s’hagués entregat la noia a les autoritats de l’RDA i aquí hagués acabat tot. Per començar, l’ambaixadora no hauria tingut Tulip a «casa seva», si bé legalment això no canviava res de res. De fet, va insistir que es traslladessin dos conserges a l’edifici principal, perquè així podrien encabir la pobra Tulip a l’àrea del servei, que des d’un estricte punt de vista de seguretat funciona força millor que la casa principal. Però aquesta no era la raó ni de bon tros, tal com va deixar ben clar quan ens vam embotir tots quatre a la sala segura de l’ambaixada: Sa Excel·lència, assistida per Arthur Lansdowne, el seu secretari molt privat, més el meu estimat marit i servidora. I a Alec no el veu amb gens bons ulls, SE, en parlaré més tard, i igualment cuidava Tulip a l’àrea del servei.

I P.D. George: permet-me que et parli en confiança.

La sala segura de l’ambaixada és extremament sufocant i un risc potencial per a la salut a tota hora, tal com servidora ha informat Admin. de l’Oficina Central repetidament però en va. Aquell sistema d’aire condicionat de Mickey Mouse està totalment kaput. Inspira quan hauria d’expirar, però segons Barker (el pesat en cap d’Admin.), en els darrers dos anys no hi ha hagut disponible cap peça solta. I com que ningú d’Afers Estrangers no ha vist adient enviar-nos un sistema nou, tothom que fa servir la sala es fregeix i s’ofega. La setmana passada el pobre Jerry una mica més i s’ofega, però, és clar, és massa noble per dir-ho. He suggerit un milió de vegades que la sala segura sigui responsabilitat del Circus, però pel que sembla seria una vulneració dels drets territorials d’Afers Estrangers!!

Si pots bellugar la cosa amb Admin. sense dir noms (Barker NO, t’ho aconsello!), molt agraïda. Jerry també t’envia molts records i tanta lleialtat com sempre, especialment a Ann.

S

Text de Telegrama Molt Secret Immediat de l’ambaixadora britànica, Praga, personal a Sir Alwyn Withers, C/Departament d’Europa Oriental, Ministeri d’Afers Estrangers, còpia al Circus (Direcció Conjunta). Acta de reunió de crisi a sala segura de l’ambaixada, a les 21.00 hores. Presents: SE Ambaixadora (Margaret Renford), Arthur Lansdowne, secretari privat de SE, Jerry Ormond (C/Est.), Sally Ormond (SC/Est.).

Objectiu de la reunió: Gestió i eliminació de resident temporal a l’Ambaixada. Prioritat: MÀXIMA.

Benvolgut Alwyn,

Després de la trucada telefònica segura que hem tingut aquest matí, entre tots dos hem acordat el procediment següent respecte al viatge en curs de la nostra hoste sense invitació (HSI):

1. L’HSI viatjarà a la següent destinació amb el que els nostres amics ens asseguren que serà un passaport vàlid no britànic. Això impedirà que les autoritats txeques acusin aquesta Ambaixada de repartir passaports britànics a qualsevol de qualsevol nacionalitat que provi d’evadir la justícia txeca/de l’RDA.
2. L’HSI no serà assistida, acompanyada o transportada de cap manera per membres diplomàtics o no diplomàtics del personal de l’Ambaixada durant la seva partida. No s’utilitzarà cap vehicle amb matrícula diplomàtica britànica per a l’exfiltració. No se li emetran papers britànics falsos.
3. Si l’HSI en algun moment declara que té la protecció de l’Ambaixada britànica, s’entén que aquesta afirmació serà negada immediatament i amb fermesa, aquí i a Londres.
4. La partida de l’HSI del recinte de l’Ambaixada tindrà lloc abans de tres dies hàbils, o es consideraran altres passos per fer-la fora, incloent-hi l’entrega de l’HSI a les autoritats txeques.

Acta de la reunió d’emergència efectuada a la sala segura de Direcció Conjunta a Cambridge Circus. President: Bill Haydon (C/DC). Presents: Coronel Etienne Jabroche (agregat militar, Ambaixada francesa, Londres, cap d’Enllaç d’Intel·ligència francesa), Jules Purdy (àrea francesa de DC), Jim Prideaux (àrea dels Balcans de DC), George Smiley (C/Encobertes), Peter Guillam (JACQUES).

Apuntador assignat a la reunió: T. Esterhase. Enregistrada, transcrita en part textual. Còpia urgent a C/Est. Praga.

Jabroche: Bill. Amic meu. Els meus superiors de París necessiten tenir la seguretat que el vostre Monsieur Jacques es defensa en qüestions de petita agricultura a França.

Haydon: Explica-l’hi, Jacques.

Guillam: Això no em preocupa, coronel.

Jabroche: Ni tan sols en companyia d’experts?

Guillam: Em vaig criar en una petita granja francesa, a la Bretanya.

Haydon: La Bretanya és francesa? Em sorprens, Jacques.

[Riures].

Jabroche: Bill. Amb el seu permís.

Passa al francès i el coronel Jabroche estableix una animada conversa amb Guillam sobre la indústria grangera francesa, fent referència especialment al nord-oest de França.

Jabroche: Estic satisfet, Bill. Està aprovat. Fins i tot parla com un bretó, el pobre.

[Més riures].

Haydon: Però colarà, Etienne? Realment el podràs fer entrar?

Jabroche: Entrar, sí. Sortir, dependrà de Monsieur Jacques i la seva senyora. Arriben just a temps. La llista de delegats francesos tanca de manera imminent. Ja l’estem aguantant oberta. Suggereixo que la presència de Monsieur Jacques a la conferència sigui tan breu com sigui possible. L’hi inscrivim, hi va amb el visat col·lectiu, s’endarrereix per malaltia, però està decidit a fer la sessió de clausura. Com un dels tres-cents delegats internacionals, no destacarà exageradament. Sap finès, Monsieur Jacques?

Guillam: No gaire, coronel.

Jabroche: Em pensava que tots els bretons en sabien. [Riu]. I la senyora en qüestió no parla francès?

Guillam: Que nosaltres sapiguem, alemany i rus de l’escola, però francès no.

Jabroche: Però té estil, diu? És agradable. Té classe. Sap vestir.

Smiley: Jacques, tu l’has vista.

Guillam: Només hem passat a frec. Però és impressionant. Bon ofici, pensament ràpid. Creativa. Vivaç.

Haydon: Mare meva. Creativitat. Qui coi necessita creativitat? La dona ha de fer el que se li diu i callar, hòstia. És factible, tot plegat, o no? Jacques?

Guillam: Jo m’hi apunto si en George també.

Haydon: I doncs?

Smiley: Tenint en compte que Direcció Conjunta i el coronel proporcionen el suport de camp necessari, a Encobertes estem preparats per acceptar el risc.

Haydon: Home, sona una mica pilotes fora, la veritat. És factible, doncs. Etienne, suposo que vostès subministraran a Monsieur Jacques el passaport francès i papers per viatjar. O vol que ho fem nosaltres?

Jabroche: Els nostres són millors. [Riu]. Recordi, també, Bill, que si van mal dades, el meu govern se sorprendrà molt de descobrir que el seu pèrfid Servei Secret anglès anima els seus agents a fer-se passar per ciutadans francesos.

Haydon: I nosaltres negarem l’acusació enèrgicament i ens disculparem. [A Prideaux]. Jim-nano. Cap comentari? Has estat misteriosament callat. Txecoslovàquia és el teu terreny. T’està bé que la trepitgem així?

Prideaux: No m’hi oposo, si és això el que vols dir.

Haydon: Vols afegir o treure res?

Prideaux: D’entrada no.

Haydon: Molt bé, senyors. Gràcies a tots. És un pla factible, o sigui que fil a l’agulla. Jacques, pensarem en tu. Etienne, parlem en privat.

PG a C/Encobertes.

George,

Hem parlat. M’has demanat que anoti la meva experiència de l’Oficina d’Expedicions de Camp a Heathrow, Terminal 3, actualment sota el control de Direcció Conjunta. Aparentment l’OEC només és una altra sòrdida oficina de l’aeroport, al final d’un passadís sense escombrar. Hi ha una porta de vidre amb el rètol «Enllaç de càrrega», amb accés per porter automàtic. Un cop dintre, l’atmosfera és depriment: un parell de missatgers cansats jugant a cartes, una dona escridassant per telèfon en espanyol, una sola ajudanta de vestuari que fa doble torn perquè la seva companya està de baixa, fum de tabac, cendrers plens i només un cubicle perquè estan esperant cortines noves per fer l’altre.

La gran sorpresa fou la festa de rebuda que esperava la meva arribada: Alleline, Bland, Esterhase. Si hi hagués hagut Bill H., hauria fet pòquer. Aparentment havien vingut a acomiadar-me i desitjar-me que anés bé. Alleline, al capdavant com sempre, em va donar el passaport francès i la identificació per a la conferència, gentilesa de Jabroche, amb molta ostentació. Esterhase feu el mateix amb la maleta de viatge i atrezzo: roba comprada a Rennes, manuals d’agricultura i una història de com França va construir el Canal de Suez com a lectura lleugera, etc. Roy Bland va fer de germà gran i furtivament em preguntà si volia que informessin algú si passava fora uns quants anys més dels previstos.

Però l’objectiu real de tantes atencions no podia haver estat més clar. Volien saber més sobre Tulip: d’on era, quant de temps havia treballat per nosaltres, qui la tractava? I després, el moment més estrany de tots, quan, havent esquivat les seves preguntes, era al cubicle vestint-me i Toby E. va treure el cap per la cortina dient que tenia un missatge personal de part de Bill: «Quan et cansis del teu Oncle George, pensa en cap de l’Estació de París». La meva resposta fou evasiva.

Peter

Crida de C/Encobertes [Smiley] a C/Estació Praga [Ormond] MOLT SECRET MAYFLOWER. Prioritat: MÀXIMA.

1. El passaport finès per a la subfont Tulip arribarà demà per valisa a nom de Venia Lessif, nascuda a Hèlsinki, experta en alimentació, nom de l’espòs: Adrien Lessif. El passaport contindrà el visat d’entrada txec estampat, la data d’entrada coincidirà amb la conferència comunista finançada per França per a Camps de pau.
2. Peter Guillam arribarà a l’aeroport de Praga amb el vol d’Air France 412 demà al matí a les 10.40 hora local, viatjarà amb el passaport de ciutadà francès a nom d’Adrien Lessif, professor visitant d’Economia agrària a la Universitat de Rennes. El visat d’entrada txec també és vàlid perquè coincideixi amb la conferència. Arribada de Lessif a la conferència teòricament endarrerida per malaltia. Els dos Lessif apareixen a la Llista de Participants a la conferència, un participant (endarrerit), una parella.
3. També en la valisa de demà, dos bitllets d’Air France Praga-París le Bourget, per a Adrien i Venia Lessif, amb sortida a les 6.00 hores del 28 de gener. Els registres d’Air France confirmaran que la parella va volar a Praga en dates diferents (vegeu segells d’entrada) però tornarà a París amb altres acadèmics en el grup.
4. S’ha reservat allotjament per al professor i senyora Lessif a l’Hotel Balkan, on la delegació francesa passarà una nit abans de la sortida de primera hora cap a París le Bourget.

Extracte de la segona carta personal de Sally Ormond a George Smiley, marcada Estrictament Personal i Privada per a tu, no per al registre.

Havent rebut la teva tan lúcida crida, que amb la present reconeixem amb agraïment, Jerry i jo decidírem que jo aniria a preparar Tulip per deixar l’Ambaixada i per al tràngol que l’esperava. Vaig travessar degudament el pati fins a la suite annexa on havíem allotjat Tulip: cortines dobles a la banda de carrer, llit plegable per a una servidora al passadís, davant la porta del dormitori, guàrdies de la cancelleria extres col·locats al vestíbul de baix per si arribaven visitants no benvinguts.

La vaig trobar asseguda al llit, i Alec passant-li el braç per les espatlles, però ella semblava que no sabés que ell hi era, només de tant en tant sanglotava amb un singlot mig silenciós.

Fos com fos, vaig prendre un ferm control de la situació i, tal com estava planejat, vaig enviar Alec a airejar-se i a fer una caminada d’homes pel costat del riu amb Jerry. Com que d’alemany m’havia quedat al nivell 2, d’entrada no en vaig poder treure gaire, d’ella, tot i que dubto que hagués canviat gran cosa, perquè la noia amb prou feines parlava, i no diguem escoltar. Em xiuxiuejà «Gustav» unes quantes vegades i vaig entendre, després d’una mica de llengua de signes, que Gustav no era el seu Mann, el seu home, sinó el seu Sohn, el fill.

Però sí que vaig aconseguir fer-li entendre que l’endemà deixaria l’Ambaixada, que volaria a Anglaterra però no directament, i que s’afegiria a un variat grup francès d’acadèmics i pèrits agrònoms. La seva primera reacció, com és natural, va ser que com s’ho faria si no sabia ni una paraula de francès. I quan li vaig dir que això no tindria importància, perquè seria finesa —i el finès no el parla ningú, oi que no?—, la seva reacció fou: «Amb aquesta roba?», cosa que em va donar peu a desempaquetar totes les fantàstiques llaminadures que l’Estació de París ens havia preparat amb ben poc temps: un conjunt preciós del color del blat de Printemps, unes sabates molt boniques de la seva talla, roba interior i vestit de nit sexys, maquillatge literalment per morir-s’hi —l’Estació de París s’hi devia gastar una fortuna—, tot allò que devia haver somiat els darrers vint anys, encara que no ho sabés, i bonica roba de disseny de Tours per completar el deliri. I un anell de compromís molt bonic que a mi no m’hauria importat pas, i també un anell d’or de casada molt digne en comptes del tros de llauna d’imitació que portava. Tot ho havia de tornar en aterrar, esclar, però vaig pensar que això encara no calia dir-l’hi!

I llavors ja s’hi va ficar. La professional s’havia despertat. Es mirà amb deteniment el nou passaport (ben bé nou tampoc) i el trobà força bo. I quan li vaig dir que un galant francès l’acompanyaria i faria veure que era el seu marit durant el viatge, va dir que li semblava un pla assenyat, i que com era ell.

Tal com em va demanar, li vaig ensenyar una fotografia de Peter G, i se la mirà més aviat inexpressiva, cal dir, tenint en compte que, en qüestions de marits suplents, podria ser molt pitjor que PG. Finalment preguntà: «És francès o anglès?», i jo vaig dir: «Les dues coses, i tu ets finesa i francesa», i renoi, va udolar de riure!

I poc després, Alec i Jerry van tornar de la passejada, i amb el gel trencat vam anar al gra a fer el brífing seriós. Ella escoltava amb calma i atenció.

En acabar, vaig tenir la sensació que realment s’havia entusiasmat amb la idea, i que d’una manera força horrible la trobava divertida. Una mica addicta al perill, vaig pensar, i només en aquest sentit, molt semblant a Alec!

Cuida’t, i dona records com sempre a la nostra preciosa Ann,

S

Informe de Peter Guillam sobre l’adscripció temporal a Operacions Encobertes, en relació amb l’exfiltració de la subfont TULIP de Praga a París le Bourget, per a trànsit posterior amb avió de combat de la RAF a Londres, aeroport de Northolt, 27 de gener de 1960.

Vaig arribar a l’aeroport de Praga a les 11.25 hora local (vol amb retard) en la persona d’un professor visitant d’Economia Agrària de la Universitat de Rennes.

Entenia que, gràcies a l’Enllaç francès, s’havia notificat formalment a la conferència que arribava tard a causa d’una malaltia, i que el meu nom s’havia inclòs a la llista d’assistents en benefici de les autoritats txeques.

Per verificar més la meva bona fides, em vingué a trobar l’agregat cultural de l’Ambaixada francesa, que va fer servir les seves credencials diplomàtiques per accelerar el procediment de l’aeroport, que es va desenvolupar amb relativa facilitat amb l’agregat fent-me d’intèrpret.

Després em portà amb el cotxe oficial a l’Ambaixada francesa, on vaig signar al llibre de visites abans que m’acompanyessin, també amb cotxe de l’Ambaixada francesa, a la conferència, on m’havien reservat un seient a l’última fila.

La sala de la conferència era una cosa operística, coberta d’or, originalment construïda per al Comitè Central de Ferroviaris, i acollia fins a quatre-cents delegats. La seguretat era ràpida. A mitja escalinata, dues dones atabalades que només parlaven txec seien en una taula i marcaven els noms dels delegats de mitja dotzena de països. La conferència en si agafà la forma de seminari conduït per una taula d’experts que seien a l’escenari, amb contribucions coreografiades des de terra. A mi no se’m va demanar cap aportació. Em va impressionar la perícia de l’Enllaç francès, que amb poc temps havia fet ben autèntica la meva presència als ulls de la seguretat txeca, i dels delegats, dos dels quals eren clarament conscients del meu paper i trobaren temps per buscar-me i venir-me a saludar.

A les 17.00 hores, es va clausurar la conferència, i als delegats francesos ens van portar amb autobús a l’Hotel Balkan, un establiment petit i antiquat que s’havia destinat al nostre ús exclusiu. En registrar-m’hi, em lliuraren una clau per a l’habitació número vuit, designada com a «habitació familiar», ja que teòricament jo era la meitat d’un matrimoni. El Balkan té un menjador per als residents i d’allà vas a parar a un bar amb una taula central on em vaig col·locar a l’expectativa de l’arribada de la meva teòrica esposa.

Pel que tenia entès a grans trets, l’exfiltrarien de l’Ambaixada britànica amb una ambulància de confiança, la durien a una casa segura de la perifèria i d’allà a l’Hotel Balkan per mitjans que no m’havien explicat.

Per tant, m’impressionà veure-la arribar amb un cotxe diplomàtic francès, del braç del mateix agregat cultural que m’havia rebut a l’aeroport de Praga. Aquí m’agradaria tornar a reconèixer la perspicàcia i el bon ofici de l’Enllaç francès.

Amb el nom de Venia Lessif, Tulip figurava a la llista com a esposa d’un delegat que assistia a la conferència in absentia. El seu atractiu i aspecte modern van provocar un lleuger rebombori entre altres delegats francesos de l’hotel, i de nou vaig tenir l’ajuda dels dos membres que, després de rebre’m amb familiaritat a la conferència, van saludar i acollir Tulip com una amiga. Tulip, a canvi, rebia els compliments amb estil, fingint un mal alemany, que es convertí en la nostra lingua franca com a casats, ja que el meu alemany és limitat.

Després de sopar en companyia dels dos delegats francesos, que van fer el seu paper a la perfecció, no ens vam quedar al bar amb la resta de delegats, sinó que vam retirar-nos d’hora a l’habitació, on per acord tàcit restringírem la conversa a banalitats coherents amb la nostra tapadora, atès que la presència de micròfons i fins i tot càmeres en un hotel per a estrangers és pràcticament innegable.

Afortunadament, l’habitació era espaiosa, amb diversos llits individuals i dues piques. Durant gran part de la nit ens vam veure obligats a sentir el xivarri esvalotat dels delegats que eren a sota i, entrada la matinada, els cants.

Tinc la impressió que ni Tulip ni jo no vam dormir. A les 4.00 hores ens vam reunir de nou i ens dugueren amb autobús a l’aeroport de Praga, on, ara em sembla miraculosament, ens feren passar en bloc a la sala de trànsit i d’allà amb Air France a Le Bourget. Voldria un cop més donar incansablement les gràcies a l’Enllaç francès pel seu suport.

Carta semioficial escrita a mà, personal i confidencial a George Smiley de Jerry Ormond, C/Estació de Praga. NO per arxivar.

Benvolgut George,

Bé, l’ocell ha volat, sí, i amb enormes sospirs d’alleujament aquí, com et pots imaginar, i a hores d’ara ja deu estar sa i estalvi, si no feliçment instal·lat al Chateau Tulip, en algun Indret d’Anglaterra. El vol, en els dos sentits, sembla que ha anat raonablement tranquil, malgrat que JONAH, a l’últim moment, necessitava 500 dòlars per sobre del salari abans de consentir a portar Tulip al rv amb l’ambulància, el molt cabró. Però no és sobre Tulip que et vull escriure, i encara menys de Jonah. És sobre Alec.

Tu mateix has dit sovint en el passat que, com a professionals regits per la discreció, tenim el deure de cuidar els uns dels altres. I això significa estar atents, i si un de nosaltres sembla que s’esquerda per la pressió i no n’és conscient, és el nostre deure protegir-lo d’ell mateix, i pel mateix preu també protegir el Servei.

Alec és el millor home d’acció que tu i jo coneixem. És l’hòstia de llest, entregat, espavilat, té totes les habilitats. I acaba de sortir-se’n en una de les operacions més netes i perilloses que he tingut el plaer de presenciar, per bé que fos per damunt dels caps de Direcció Conjunta, la nostra venerada ambaixadora i els buròcrates de Whitehall. Per això quan es poleix tres quartes parts d’una ampolla de whisky d’una tirada i després s’esbatussa amb un guàrdia de la cancelleria que resulta que no li cau bé, tot són condescendències i més.

Però vam anar a passejar, Alec i jo. Pel riu durant una hora, i després vam pujar al castell i tornàrem a l’Ambaixada. Una passejada de dues hores, doncs, mentre encara estava, per ser ell, la mar de sobri. I en tota aquesta estona el seu únic tema va ser: el Circus té un infiltrat. I no és un repartidor de correu qualsevol amb hipoteca, sinó que és a dalt de tot de l’arbre de Direcció Conjunta, on realment compta. I no és una ceba que se li ha ficat al cap, n’és un camp sencer. És desproporcionat, no es basa en fets, i francament és paranoic. Això sumat a l’odi visceral que sent per totes les coses americanes fa que sigui difícil conversar-hi, per dir-ho suau, i resulta encara més alarmant. I d’acord amb les lleis de la nostra professió definides ni més ni menys que per tu mateix, i amb tot l’afecte i respecte degut, et comunico la meva preocupació.

Com sempre,

Jerry

PD. I a l’Ann, com sempre, homenatge i molts records, J