2

La meva granja de Les Deux Eglises consisteix en una manoir de parets altes i senzilles, de granit, del segle XIX, sense res especial, un graner ruïnós amb una creu de pedra al capcer, restes de fortificacions de guerres oblidades, un pou de pedra antic, ara en desús però antigament requisat pels lluitadors de la Resistència per amagar-hi les armes de l’invasor nazi, un forn exterior igual d’antic, una premsa de sidra, obsoleta, i cinquanta hectàrees de pastura indiferent que davalla cap al penya-segat i la vora del mar. L’indret ha estat propietat de la família durant quatre generacions. Jo soc la cinquena. No és una adquisició ni noble ni rendible. A mà dreta, quan miro per la finestra de la sala d’estar, tinc l’agulla nuosa d’una església del segle XIX, i a mà esquerra, una capella blanca independent, amb sostre de palla. Entre totes dues han donat nom al poble. A Les Deux Eglises, com a tota la Bretanya, som catòlics o no som res. Jo no soc res.

Per arribar a la granja des del poble de Lorient, primer condueixes una mitja hora per la carretera de la costa sud, que a l’hivern està vorejada d’àlbers prims, i tirant cap a l’oest passes per trossos del mur de l’Atlàntic de Hitler que, inamovibles, van adquirint ràpidament l’estatus d’un Stonehenge actual. Al cap d’uns trenta quilòmetres, comences a estar a l’aguait per si veus una pizzeria amb el pompós nom d’Odyssée a mà esquerra i, poc després, a mà dreta, un abocador pudent on l’Honoré, un vagabund borratxo amb un nom poc escaient que la mare sempre m’avisava que evités, i conegut al poble com el nan enverinat, ven quincalla, pneumàtics vells i adob. En arribar a un senyal abonyegat que diu Delassus, que era el cognom de la meva mare, enfiles un camí ple de sots, i en passar-hi per sobre has de frenar fort o, si ets Monsieur Denis, el carter, els esquives zigzaguejant hàbilment a tota velocitat; i això era el que feia aquell matí assolellat de principis de tardor, davant la indignació de les gallines del pati i la sublim indiferència de l’Amoureuse, la meva estimada setter irlandesa, que estava massa enfeinada llepant els últims cadells que havia tingut per parar atenció a simples afers humans.

Pel que fa a mi, des del moment en què Monsieur Denis —àlies Le Général, gràcies a la gran alçada i la suposada semblança amb el president De Gaulle— va sortir desplegant-se de la furgoneta groga i emprengué el camí dels esglaons de la porta, vaig saber d’una sola mirada que la carta que subjectava amb aquella mà llargaruda era del Circus.

* * *

D’entrada no em vaig alarmar, només ho vaig trobar plàcidament divertit. Hi ha coses d’un servei secret britànic que no canvien mai. Una d’aquestes és l’ansietat obsessiva per la mena de paper que cal utilitzar per a la correspondència pública. Ni gaire oficial ni gaire formal: perjudicaria la tapadora. El sobre, que no traspassi, o sigui que preferentment folrats. El blanc rigorós és massa visible; que hi hagi color, però res apassionat: un blau ensopit, un toc de gris, tots dos són acceptables. Aquell era gris pàl·lid.

Pregunta següent: escrivim l’adreça a màquina o a mà? Com a resposta, tingueu sempre en compte les necessitats de l’home en el terreny, en aquest cas, jo: Peter Guillam, exmembre, retirat i agraït d’estar-ho. Resident de fa temps a la França rural. No va a les trobades de veterans. No consten relacions significatives. Cobra pensió completa i per tant torturable. Conclusió: en un llogaret bretó remot on els forans són una raresa, un sobre gris d’aspecte mig formal escrit a màquina amb segell britànic podria fer arrufar el nas als autòctons, doncs escrivim-lo a mà. Ara el més difícil. L’Oficina, o com es faci dir el Circus actualment, no es pot resistir a fer una classificació de seguretat, encara que només sigui Privat. Hi afegim un Confidencial per donar-hi més força? Privat i Confidencial, només per al destinatari? Massa feixuc. Quedem-nos amb Privat. O encara millor, com en aquest cas, Personal.

Per «AL a CS» llegiu Assessor Legal a Cap del Servei. Per «Paràgraf 14» llegiu deure a atendre tota la vida, si així ho dicten les necessitats del Circus. I per «voldria recordar-li» llegiu recordi qui li paga la pensió. I no tinc correu electrònic. I per què no data la carta: seguretat?

La Catherine és a baix, a l’hort de fruiters, amb la seva filla de nou anys, la Isabelle, jugant amb una parella de cabres joves salvatges que fa poc ens vam imposar. És una dona menuda amb una cara bretona ampla i uns ulls marrons i lents que et prenen la mida sense expressió. Si estira els braços, les cabres li salten a sobre i la petita Isabelle, que fa el que vol a la seva manera, s’ho passa d’allò més bé ajuntant les mans i fent voltes sobre els talons. Però la Catherine, tot i que està molt forta, ha de vigilar d’agafar les cabres d’una en una, perquè si deixa que li saltin alhora la poden esclafar. La Isabelle m’ignora. El contacte visual la molesta.

Al camp de darrere d’elles, l’Yves, el treballador ocasional, que és sord, talla cols tot encorbat. Amb la mà dreta parteix les tiges i amb l’esquerra les llança a un carretó, però l’angle de l’esquena arquejada no varia mai. L’observa un vell cavall gris que es diu Artemis, un altre dels expòsits de la Catherine. Un parell d’anys enrere vam acollir un estruç perdut que s’havia independitzat d’una granja veïna. Quan la Catherine va avisar el granger, li va dir queda-te’l, que és massa vell. L’estruç morí amb dignitat i li vam fer un funeral d’estat.

—Que vols res, Pierre? —pregunta la Catherine.

—He de marxar uns quants dies, em fa l’efecte —responc.

—A París? —La Catherine no aprova que vagi a París.

—A Londres —contesto. I com que jubilat i tot necessito una tapadora—: S’ha mort algú.

—Algú que estimes?

—Ja no —contesto, amb una fermesa que m’agafa desprevingut.

—Llavors no és important. Marxes avui?

—Demà. Agafaré el primer vol des de Rennes.

Hi va haver un temps en què el Circus només havia de xiular que jo ja corria a Rennes per agafar l’avió. Avui no.

* * *

T’has d’haver fet espia a l’antic Circus per entendre l’aversió que em va agafar quan, a les quatre de la tarda de l’endemà, vaig pagar el taxi i vaig començar a pujar pel pas elevat de ciment que duia al nou quarter general del Servei, sorprenentment ostentosa. Calia ser jo en la plenitud de la meva vida d’espia, tornant extenuat d’algun lloc de l’imperi deixat de la mà de Déu —l’imperi soviètic molt probablement, o d’algun membre seu—. Vens directe de l’aeroport de Londres amb autobús, després metro fins a Cambridge Circus. L’equip de Producció t’espera per fer el debrífing. Puges cinc esglaons descuidats fins a l’entrada de l’esguerro victorià que anomenem indistintament Oficina Central, Oficina o simplement el Circus. I ja ets a casa.

Oblida les baralles que has tingut amb Producció o Requeriments o Administració. No deixen de ser disputes familiars entre el terreny i la base. El conserge, a la seva taquilla, et diu bon dia amb un còmplice «ben tornat, Sr. Guillam» i et demana si voldries revisar la maleta. I tu dius gràcies Mac, o Bill, o qui hi hagi de guàrdia aquell dia, i no t’importa ensenyar-li el passi. Somrius i no saps ben bé per què. Davant teu tens els tres vells ascensors imprevisibles que has odiat des del dia que vas començar, però dos estan encallats a dalt, i el tercer és el de Control, o sigui que ni t’ho planteges. I igualment t’estimes més perdre’t pel laberint de passadissos i atzucacs que és la personificació física del món on has triat viure, amb escales de fusta rosegades pels corcs, extintors fets malbé, miralls d’ull de peix i fortors de fum de cigarro ranci, Nescafé i desodorant.

I ara aquesta monstruositat. Aquest Benvinguts a la Terra d’Espies al Costat del Tàmesi.

Sota l’escrutini d’homes i dones esquerps vestits amb xandall, em presento al taulell de recepció de vidre blindat i contemplo com una safata metàl·lica corredissa m’arrabassa el passaport britànic. El rostre de darrere el vidre és d’una dona. L’accent i la veu electrònica absurds semblen d’un home normal i corrent:

—Sisplau, deixi totes les claus, els telèfons mòbils, diners en efectiu, rellotges de polsera, estris d’escriptura i qualsevol altre objecte metàl·lic que dugui dins la capsa que hi ha sobre la taula de la seva esquerra, conservi l’etiqueta blanca que identifica la seva capsa i prossegueixi degudament amb les sabates a la mà per la porta amb el rètol de Visitants.

El passaport torna. Prosseguint degudament, una noia alegre d’uns catorze anys m’escorcolla amb una pala de ping-pong, i en acabat m’irradien en un taüt de vidre vertical. Després de tornar-me a posar les sabates i cordar-me-les —segons com, un procediment molt més humiliant que treure-te-les—, la noia alegre m’acompanya a un ascensor sense cap rètol i em pregunta si he tingut un bon dia. No l’he tingut. Ni una bona nit, si ho vol saber, que no és el cas. Gràcies a la carta d’A. Butterfield, havia dormit pitjor que mai en l’última dècada, però això a ella tampoc no l’hi puc dir. Soc un animal d’acció, jo, o ho era. El meu hàbitat natural eren els espais oberts de l’espionatge. El que descobreixo ara en els meus suposats anys de maduresa és que una carta que de cop i volta m’envia el Circus en la seva nova encarnació i que m’exigeix que em presenti immediatament a Londres em fa emprendre un viatge nocturn de l’ànima.

Hem arribat al que sembla el pis de dalt de tot, però no hi ha res que ho digui. En el món en què habitava abans, els secrets més grans sempre eren al pis de dalt de tot. La meva jove acompanyant duu un feix de cintes al voltant del coll amb petites targetes electròniques. Obre una porta sense placa, hi entro, ella tanca. Provo la maneta. No es mou. M’han tancat unes quantes vegades a la vida, però sempre l’adversari. No hi ha finestres, només dibuixos infantils de flors i cases. Obra dels fills d’A. Butterfield? O els grafits de reclusos anteriors?

I on ha anat a parar tot el soroll? El silenci empitjora com més paro l’orella. Cap xerrameca alegre de màquines d’escriure, cap telèfon sense contestar sonant tranquil·lament, cap carretó d’arxius desgavellat sotraguejant com el camió del lleter pels passadissos buits, cap bram d’home enfurismat amb un «para de xiular, hòstia!». En algun lloc, a mig camí entre Cambridge Circus i l’Embankment, ha mort alguna cosa, i no és només el xerric dels carretons.

M’assec en una cadira d’acer i cuiro. Fullejo un exemplar llardós de Private Eye i em pregunto qui de nosaltres ha perdut el sentit de l’humor. M’aixeco, torno a provar la porta i m’assec en una altra cadira. A hores d’ara ja he decidit que l’A. Butterfield està fent un estudi en profunditat del meu llenguatge corporal. Bé, doncs bona sort, perquè quan la porta s’obre i entra de sobte una dona àgil de cabells curts, d’uns quaranta anys, vestida amb roba formal i em diu amb un accent sanejat sense deix de classe «Ah. Hola, Peter, fantàstic. Soc la Laura, vols venir?», dec haver reviscut ràpidament cada fracàs i cada desastre en què m’he vist involucrat durant una vida d’enganyifes autoritzades.

Avancem per un passadís buit i entrem en un despatx blanc, higiènic, amb finestres segellades. Un alumne de col·legi privat anglès, amb ulleres, cara de salut i d’edat indefinible, vestit amb camisa i tirants salta de darrere una taula i m’agafa la mà.

—Peter! Ostres! Quina bona cara que fas! Sembles molt més jove! El viatge, bé? Cafè? Te? De debò que no? Que bé, que bé que hagis vingut. Una ajuda enorme. Has conegut la Laura? Esclar que sí. Em sap molt de greu haver-te fet esperar allà. Una trucada de dalt. Tot bé ara. Seu, seu.

Tot això entretancant els ulls amb confiança per donar més intimitat, mentre em guia a una cadira de pensar amb respatller recte i braços per seure-hi llarga estona. Després ell torna a asseure’s a l’altre costat de la taula, que és plena d’expedients del Circus amb pinta d’antics i marcats amb els colors de tots els països. I col·loca els colzes en màniga de camisa entremig, on no els puc veure, i entrellaça les mans sota la barbeta.

—Soc en Bunny, per cert —anuncia—. És molt poca-solta, però el nom dels pebrots m’ha perseguit des de nen i no me’n puc desempallegar. Segurament la raó per la qual he acabat en aquest lloc, ara que hi penso. No es pot dir que puguis fer gaire el merda al tribunal superior de justícia si tothom et corre al darrere cridant «Bunny, Bunny», oi que no?

Sempre s’empatolla així? És així que parla actualment un advocat de mitjana edat del Servei Secret? Ara amb lleugeresa, ara amb un peu en el passat? La meva orella per l’anglès contemporani flaqueja, però veient l’expressió de la Laura quan s’asseu al seu costat, sí, és així. Asseguda, se la veu salvatge, preparada per saltar. Un anell amb segell al dit del mig de la mà dreta. Del pare? O un senyal codificat de preferència sexual? He estat massa temps fora d’Anglaterra.

Xerrameca sense sentit, conduïda per en Bunny. Les filles adoren la Bretanya, totes dues. La Laura ha estat a Normandia, però a la Bretanya no. No diu amb qui.

—Però tu vas néixer a la Bretanya, Peter! —protesta en Bunny de sobte, sense venir a tomb—. T’hauríem de dir Pierre!

Peter ja va bé, dic.

—Doncs el que tenim, Peter, a grans trets, és un sarau legal greu que cal resoldre —continua en Bunny a un ritme més lent i més fort en veure’m els audiòfons entre els cabells blancs—. Encara no és cap crisi, però la cosa està activa, i em temo que força volàtil. I necessitem molt la teva ajuda.

A la qual cosa jo responc que m’alegro molt d’ajudar en la mesura que pugui, Bunny, i és agradable pensar que encara pots ser útil després de tants anys.

—Lògicament, jo soc aquí per protegir el Servei. És la meva feina —continua en Bunny, com si jo no hagués dit res—. I tu ets aquí com a individu, un exmembre, certament, retirat de fa temps i feliçment, n’estic segur, però el que jo no puc garantir és que els teus interessos i els nostres coincideixin en tot. —Ulls com línies. Somriure de rictus—. El que et vull dir, Peter, és: malgrat que et respectem enormement per totes les coses esplèndides que has fet per l’Oficina en el passat, això és l’Oficina. I tu ets tu, i jo soc un advocat letal. Com està la Catherine?

—Bé, gràcies. Per què ho preguntes?

Perquè no l’he feta constar. Per fer-me posar nerviós. Per dir-me que ens les tindrem. I que quins ulls més grossos que té el Servei.

—Pensàvem si l’hauríem d’afegir a la llista força llarga de les teves relacions significatives —explica en Bunny—. Regulacions del Servei i tal.

—La Catherine és la meva inquilina. És filla i neta d’inquilins anteriors. Jo decideixo viure a la propietat, i per si t’interessa, no m’hi he ficat mai al llit ni en tinc la intenció. N’hi ha prou amb això?

—Fantàstic, gràcies.

La meva primera mentida, dita amb habilitat. Ara desviem el tema ràpidament:

—Tinc la sensació que necessito un advocat —suggereixo.

—Prematur, i no te’l pots permetre. No als preus actuals. Constes com a casat i després solter. És tot correcte?

—Sí.

—Tot en el mateix any natural. Estic impressionat.

—Gràcies.

Que fem broma? O estem provocant? Sospito que la segona.

—Una follia de joventut? —suggereix en Bunny, amb el mateix to cortès d’indagació.

—Un malentès —responc—. Cap més pregunta?

Però en Bunny no cedeix fàcilment, i vol que ho sàpiga.

—Vull dir, i de qui… la criatura? De qui era? El pare? —encara amb la mateixa veu guspirejant.

Faig veure que reflexiono.

—Saps què? Em sembla que no he pensat mai a preguntar-l’hi —contesto. I mentre ell encara hi rumia—: Ja que parlem de qui fa què a qui, potser em direu què fa aquí la Laura —suggereixo.

—La Laura és Història —contesta en Bunny sonorament.

Història com una dona inexpressiva de cabells curts, ulls marrons i sense maquillatge. I ja no somriu ningú, excepte jo.

—Doncs què hi diu, a l’atestat, Bunny? —pregunto alegrement, ara que ens anem acostant—. Calar foc a les drassanes de la Reina?

—Au, va, home, atestat és fer-ne un gra massa, Peter! —protesta en Bunny, tan alegre com sempre—. Coses per resoldre, res més. Deixa’m fer-te només una pregunta abans d’entrar en matèria. Puc? —Entretanca els ulls—. Operació Windfall. Com es va muntar, qui la dirigia, on se’n va anar en orris i quin paper hi vas tenir?

T’entra una pau d’esperit quan t’adones que s’han complert les pitjors expectatives? En el meu cas no.

—Windfall, has dit, Bunny?

—Windfall —més fort, per si no m’ha arribat als audiòfons.

Tranquil·litat. Recorda que tens una edat. La memòria no és el teu fort últimament. Pren-t’ho amb calma.

—A veure, Windfall què era, exactament, Bunny? Dona’m una pista. De quina època parlem?

—Principis dels seixanta, més o menys. Avui.

—Una operació, has dit?

—Encoberta. De nom Windfall.

—Contra quin objectiu?

La Laura, arribant per l’esquena:

—Soviètic i satèl·lits. Dirigida contra la intel·ligència de l’Alemanya Oriental. També coneguda com l’Stasi —cridant pel meu bé.

Stasi? Stasi? Deixa’m pensar. Ah, sí, l’Stasi.

—Amb quin propòsit, Laura? —pregunto, amb les coses clares.

—Muntar un engany, confondre l’enemic, protegir una font vital. Penetrar al Centre de Moscou amb l’objectiu d’identificar el traïdor o traïdors que es percebien dins de les files del Circus. —I canviant a una marxa totalment planyívola—: Passa que ja no en tenim cap expedient, cap ni un. Només un grapat de referències creuades a expedients que s’han esfumat. Com si haguessin desaparegut, potser robat.

—Windfall, Windfall —repeteixo, brandant el cap i somrient com els vells, encara que no siguin tan vells com els altres es poden pensar—. Ho sento, Laura. Em fa l’efecte que no em sona de res.

—Ni tan sols de lluny? —en Bunny.

—Ai, doncs no, ni tan sols de lluny. Totalment en blanc —tot això foragitant imatges de mi de jove vestit de pizzer, encorbat sobre el manillar de la moto d’aprenent, mentre corro a dur una comanda especial d’expedients nocturns del quarter general del Circus a Algun Lloc de Londres.

—I per si de cas no ho he comentat, o no m’has sentit —diu en Bunny, amb la seva veu més afable—, creiem que en l’operació Windfall hi havia implicat el teu amic i company Alec Leamas, que potser recordes que el van matar al Mur de Berlín mentre corria a auxiliar la seva xicota, l’Elizabeth Gold, a qui ja havien matat al Mur. Però potser això també ho has oblidat?

—I esclar que no, hòstia —etzibo. I només aleshores, com a explicació—: Em preguntàveu per Windfall, no per l’Alec. I la resposta és no. No me’n recordo. No n’he sentit a parlar mai. Em sap greu.

* * *

En tot interrogatori, la negació és el moment crític. Tant hi fan les cortesies que s’hagin fet abans. A partir de la negació, res ja no tornarà a ser mai més el mateix. Per a la policia secreta, és probable que la negació provoqui una represàlia instantània, especialment perquè el policia secret mitjà és més burro que el seu subjecte. L’interrogador complex, d’altra banda, quan se li tanca la porta als morros, no prova d’esbotzar-la immediatament. S’estima més reagrupar-se i avançar cap a l’objectiu des d’un altre angle. I veient el somriure satisfet d’en Bunny, això és el que valora fer ara.

—Bé, Peter. —La veu que fa servir per als durs d’orella, malgrat les ajudes que duc—: Deixant de banda un moment l’operació Windfall, et sabria molt de greu que la Laura i jo et féssim unes quantes «preguntes de fons» sobre la qüestió més general?

—Que és?

—Responsabilitat individual. El vell problema d’on s’acaba l’obediència a ordres superiors i on comença la responsabilitat per les accions individuals. Em segueixes?

—No gaire.

—Estàs sobre el terreny. L’Oficina Central t’ha donat llum verda, però no tot va segons el pla. Es vessa sang innocent. Hi ha la sensació que tu, o un company pròxim, us heu excedit en les ordres. T’has plantejat mai una situació així?

—No.

O bé ha oblidat que no hi sento o bé ha decidit que sí.

—I no t’imagines, tu personalment, purament en abstracte, com es podria donar una situació tan estressant? Pensant en tots els destrets en què et deus haver trobat durant una llarga carrera d’operacions?

—No. No m’ho imagino. Em sap greu.

—Ni un sol moment que trobessis que havies excedit les ordres de l’Oficina Central, que havies començat una cosa que no podies aturar? Posar els teus sentiments, les teves necessitats (apetències, fins i tot) per damunt del deure, potser? Amb unes conseqüències nefastes que potser no buscaves o preveies?

—Home, en aquest cas m’hauria guanyat una reprimenda de l’Oficina Central, no? O haver de tornar a Londres. O en un cas realment greu, al carrer —suggereixo, fent-li la meva arrufada de celles disciplinària.

—Prova d’anar una mica més enllà, Peter. Suggereixo que hi podria haver terceres persones perjudicades. Gent normal del món exterior que, a conseqüència d’una cosa que has fet (per error, en el rampell del moment o quan la carn és un pèl dèbil, diguem-ne), ha patit danys col·laterals. Persones que poden decidir, anys més tard, potser una generació més tard, que es troben davant d’un cas legal força sucós contra aquest Servei. Ja sigui per danys i perjudicis o, si això no s’aguanta, una acusació particular per homicidi imprudent o pitjor. Contra el Servei en general o —celles que es disparen en una expressió fingida de sorpresa— un antic membre seu identificat. No ho has considerat mai una possibilitat, això? —No sona gaire com un advocat, sinó com un metge que et prepara per a una molt mala notícia.

Dona’t temps. Rasca’t el cap. Res de bo.

—Massa ocupat complicant les coses a l’adversari, suposo —amb un somriure cansat de veterà—. Amb l’enemic al davant i l’Oficina Central al darrere, no tens gaire temps per filosofar.

—La seva opció més fàcil seria començar amb un procediment parlamentari i aplanar el terreny per als procediments legals mitjançant un escrit de requeriment, però no arribar fins al final.

Encara penso, em fa l’efecte, Bunny.

—Llavors, esclar, un cop s’iniciessin els procediments legals, qualsevol investigació parlamentària es retiraria. Es donaria carta blanca als tribunals.

S’espera, en va, i hi torna amb més duresa:

—I Windfall encara no et sona gens? Una operació encoberta que va durar més de dos anys en què tu vas tenir un paper considerable, alguns dirien que heroic. I no et sona de res?

I la Laura que em fa la mateixa pregunta amb aquells ulls marrons de monja que no parpellegen, mentre jo faig veure un cop més que furgo en la meva memòria de vell i, càsum, no hi trobo absolutament res, però això per vosaltres deu ser d’abans de Crist, suposo, i brando tristament el meu cap blanc amb frustració.

—Que no va ser una mena d’exercici d’entrenament? —pregunto valerós.

—La Laura t’acaba de dir què va ser —replica en Bunny, i jo faig un «ai, sí, esclar, és veritat», i miro de semblar avergonyit.

* * *

Hem deixat Windfall de banda i hem tornat a considerar el fantasma d’una persona normal del món exterior, primer perseguint un antic membre identificat del Servei a través del Parlament i després fent-los una segona mossegada als jutjats. Però encara no hem dit de quin antic membre, ni de la identitat de qui, podem estar parlant. Parlo en plural perquè, si has fet mai un interrogatori i ara et trobes en el punt de mira, es dona una complicitat que et posa al mateix costat de la taula que els teus interrogadors, i els assumptes que cal tractar a fons a l’altre.

—Vull dir, agafem el teu expedient personal, Peter, el que en queda —es lamenta la Laura—. No és que l’hagin polit. És que l’han filetejat. Entesos, contenia annexos delicats que es consideraven massa secrets per a l’Arxiu General. D’això no se’n pot queixar ningú, fins a cert punt. Per això hi ha els annexos secrets. Però quan anem a l’Arxiu Restringit, què hi trobem? Un gran buit.

—A la merda —aporta en Bunny com a aclariment—. Tota la teva carrera al Servei, segons el teu expedient, és una carretada de certificats de destrucció, collons.

—Si hi arriba —comenta la Laura, evidentment ben poc molesta per aquesta mostra de llenguatge lleig tan poc pròpia d’un advocat.

—Ah, però si hem de ser justos, Laura —ara en Bunny es posa la capa espúria d’amic del presoner—, el que tenim aquí podria molt ben ser obra d’en Bill Haydon, de tan mal record, oi que sí? —I aleshores a mi—: Però potser també has oblidat qui és en Haydon.

En Haydon? En Bill Haydon. Afigureu-vos el paio: agent doble dels soviètics que, com a cap de l’omnipotent Comitè de Direcció Conjunta del Circus, conegut habitualment com a Direcció Conjunta, revelà amb diligència els seus secrets al Centre de Moscou durant tres dècades. També és l’home el nom del qual em passa pel cap la majoria d’hores del dia, però no penso saltar i cridar «aquell cabronàs, li podria trencar el coll ara mateix», que per cert és el que casualment sé que li va fer algú altre, per a satisfacció general del bàndol de casa.

La Laura, mentrestant, continua la conversa amb en Bunny:

—Ui, d’això no en tinc cap dubte, Bunny. L’Arxiu Restringit sencer té marques d’en Bill Haydon pertot arreu. I en Peter va ser dels primers d’ensumar-se’l, oi, Pete? En el teu paper d’ajudant personal d’en George Smiley. El seu guardià i deixeble de confiança, oi que sí?

En Bunny branda el cap amb admiració.

—En George Smiley. El millor operador que hem tingut mai. La consciència del Circus. El seu Hamlet, com l’anomenaven alguns, potser no amb tota justícia. Quin home. Igualment, no trobes que, en el cas de l’operació Windfall —continua, encara adreçant-se a la Laura, com si jo no hi fos—, potser no va ser en Bill Haydon qui va saquejar l’Arxiu Restringit, sinó en George Smiley, per la raó que fos? Hi ha unes signatures força estranyes en aquells certificats de destrucció. Noms que ni tu ni jo no hem sentit mai. No dic l’Smiley personalment. Podria haver fet servir un representant ben disposat, esclar. Algú que obeís cegament les seves ordres, fossin legals o no. No era d’aquells que s’embrutaven les mans, el nostre George, quin gran home.

—En tens cap opinió, de tot això, Pete? —pregunta la Laura.

I tant que en tinc una opinió, i ben rotunda. No suporto Pete, i aquesta conversa s’està descontrolant de debò:

—Per quins set sous, Laura, en George Smiley, de totes les persones del món, hauria de robar els expedients del Circus? En Bill Haydon, encara. En Bill li hauria fotut l’ofrena a una vídua i se n’hauria rigut a base de bé.

I una rialleta, i ara brando aquest cap de vell per indicar que vosaltres el jovent d’ara no podeu saber com anava tot realment.

—Ah, jo crec que en George sí que podria haver tingut un motiu per robar-los —contesta en Bunny, en nom de la Laura—. Ell va ser cap d’Operacions Encobertes durant els deu anys més freds de la Guerra Freda. Va lliurar una guerra territorial sense reserves amb Direcció Conjunta. S’hi valia tot, tant captar els agents de l’altre com rebentar-li les caixes fortes. Va planejar les operacions més fosques que ha engegat aquest Servei. Se saltava la seva consciència si ho dictava una necessitat més gran. Cosa que sembla que va ser força sovint. Crec que em podria imaginar fàcilment el teu George amagant uns quants expedients sota la catifa. —Ara a mi, directe a la cara—: I et podria veure a tu ajudant-l’hi, també, sense cap escrúpol. Algunes d’aquelles signatures estranyes s’assemblen extraordinàriament a la teva lletra. No calia ni que els robessis. Signaves amb el nom d’un altre i llestos. Respecte al tan plorat Alec Leamas, que va morir de manera tan tràgica al Mur de Berlín… El seu expedient personal no l’han ni filetejat. S’ha evaporat. Ni una marca a l’índex general. Sembles estranyament impertorbable.

—Estic atònit, si t’interessa. I pertorbat, també. Profundament.

—Per què? Només perquè suggereixo que vas pispar l’expedient d’en Leamas de l’arxiu secret i el vas amagar en un arbre buit? Vas pispar uns quants expedients en el teu dia per a l’Oncle George. Per què no el d’en Leamas? Alguna cosa per recordar-lo després que el liquidessin juntament amb… com es deia la seva xicota?

—Gold. Elizabeth Gold.

—Ah. Te’n recordes. Liz, de diminutiu. L’expedient d’ella també es va esfumar. Ens podríem posar romàntics amb la idea que els expedients de l’Alec Leamas i de la Liz Gold es van esvair plegats cap al més enllà. Com és que tu i en Leamas us vau fer tan amics, per cert? Germans d’armes fins al final, pel que diuen.

—Vam fer coses junts.

—Coses?

—L’Alec era més gran que jo. I més llest. Si estava en una operació i necessitava un company, m’ho demanava a mi. Si Personal i en George hi estaven d’acord, ens posàvem de parella.

La Laura torna:

—Dona’ns algun exemple d’aquest aparellament —amb una veu que deixa clar que desaprova l’aparellament, però jo em poso a divagar amb molt de gust.

—Ah, doncs l’Alec i jo devíem començar a l’Afganistan a mitjan anys cinquanta, suposo. El nostre primer període junts va ser per infiltrar-nos en grups petits al Caucas, fins a Rússia. Segurament us sona una mica antiquat, a vosaltres. —Una altra rialleta. Brando el cap—. No va ser cap gran èxit, ho admeto. Nou mesos després el van traslladar al Bàltic, a passar joes cap a dins i fora d’Estònia, Letònia i Lituània. Va tornar a demanar-me, i hi vaig anar d’ajudant seu. —I per il·lustrar-la—: Els estats bàltics formaven part del bloc soviètic en aquella època, Laura, estic segur que ho saps.

—I els joes eren els agents. Ara en diem recurs. I en Leamas tenia la base oficialment a Travemünde, correcte? Al nord d’Alemanya?

—I tan correcte, Laura. Amb la tapadora de membre del Grup de Servei Marítim Internacional. Protecció de la pesca de dia, desembarcaments de barques ràpides de nit.

En Bunny interromp el nostre cara a cara:

—Aquests desembarcaments nocturns tenien nom?

—Jackknife, si ho recordo bé.

—No era Windfall?

Ignora’l.

—Jackknife. Va tirar un parell d’anys, després es va liquidar.

—Tirar com?

—Primer, reuneixes els voluntaris. Els formes a Escòcia, a la Selva Negra, on sigui. Estonians, letons. Després posa’t a retornar-los d’on havien sortit. Esperes la lluna nova. Un bot inflable. Un forabord cautelós. Visió nocturna. Una festa de benvinguda a la platja és el senyal de via lliure. I te n’hi vas. O els joes hi van.

—I quan els joes ja hi són, tu i en Leamas què feu? A part d’obrir una ampolla, evidentment, que en el cas d’en Leamas era el més normal del món, entenc.

—Home, no és qüestió de quedar-nos rondant per allà, oi? —responc, negant-me de nou a alçar-me—. El missatge és fotre el camp ràpid. Deixar-ho per ells. Per què em pregunteu tot això, de fet?

—En part per anar-nos fent a tu. En part perquè em pregunto com és que recordes Jackknife tan vivament si no recordes una merda de Windfall.

La Laura altre cop:

—Amb «deixar-ho per ells», suposo que vols dir deixar els agents a la seva sort.

—Si ho vols dir així, Laura…

—Quina va ser? La seva sort? O te n’has oblidat?

—Se’ns van morir.

—Morir literalment?

—Alguns els van enxampar tan bon punt van desembarcar. D’altres, un parell de dies més tard. Alguns es van convertir i ens la van jugar, i van ser executats després —replico, sentint com la ràbia em creix a la veu i no la vull aturar especialment.

—I a qui en culpes, Pete? —encara la Laura.

—De què?

—De les morts.

Una petita explosió no fa mal.

—En Bill Haydon dels collons, el nostre traïdor intern, i doncs qui, si no? Aquells pobres desgraciats van ser descoberts abans que marxéssim de la costa alemanya. I va ser el nostre estimat cap de Direcció Conjunta, la mateixa trepa que havia planejat l’operació!

En Bunny abaixa el cap, consulta alguna cosa rere el parapet. La Laura primer em mira a mi, després les seves mans, i les prefereix. Ungles curtes com un noi, ben netes.

—Peter —el torn d’en Bunny, ara disparant a ràfegues, en comptes de trets solts—. Estic força amoïnat, com a advocat en cap del Servei (no el teu, repeteixo), per certs aspectes del teu passat. És a dir, en el futur, si mai el Parlament, Déu no ho vulgui, s’enretirés i deixés via lliure als tribunals, secrets o no, un advocat hàbil es podria crear la impressió que, al llarg de la teva carrera, t’has vist relacionat amb un nombre prou desorbitat de morts, i que no t’afectaven gens. Que t’assignaven (posem que era l’impecable George Smiley) operacions encobertes en què la mort de persones innocents es considerava un resultat acceptable, fins i tot necessari. Fins i tot, qui sap, desitjat.

—Un resultat desitjat? La mort? De què coi parles?

—Windfall —va dir en Bunny pacientment.