5

Es feia de nit. Un capvespre de tardor, però per ser a Anglaterra, càlid com l’estiu. Podíem dir que el meu primer dia a l’Estable s’havia acabat. Vaig passejar una estona, vaig fer un whisky en un pub ple de joves eixordadors, vaig agafar un autobús cap a Pimlico, vaig baixar unes quantes parades abans i vaig passejar una mica més. Al cap de poc la mola il·luminada de Dolphin Square sorgia de la boira davant meu. D’ençà que m’havia apuntat a la bandera secreta, aquell lloc em posava els pèls de punta. A la meva època, Dolphin Square tenia més pisos segurs per metre cúbic que cap edifici del planeta, i no n’hi havia cap en què jo no hagués fet un brífing o un debrífing amb un joe desafortunat. També era el lloc on l’Alec Leamas havia passat la seva última nit a Anglaterra com a convidat del reclutador de Moscou abans d’emprendre el viatge que el va matar.

El pis 110B de Hood House no va fer res per dissipar el seu fantasma. Els pisos segurs del Circus sempre havien estat model d’incomoditat planejada. Aquest n’era un clàssic: un extintor de mida industrial, vermell; dues butaques bonyegudes que els faltaven molles; una reproducció d’una aquarel·la del llac Windermere; un minibar, tancat amb clau; un avís imprès de no fumar NI TAN SOLS AMB LA FINESTRA OBERTA; un televisor molt gros que vaig suposar automàticament que era bidireccional, i un telèfon negre antiquat sense número al damunt, per utilitzar-lo, vaig suposar, només per proporcionar desinformació. I al dormitori diminut, un llit d’escola duríssim, individual, per desanimar l’impuls luxuriós.

Vaig tancar la porta del dormitori per perdre de vista el televisor, vaig desfer la bossa de viatge i vaig buscar un lloc per encauar-hi el passaport francès. A la porta del quarto de bany hi havia emmarcat un rètol d’INSTRUCCIONS EN CAS D’INCENDI que estava mal fixat. Vaig acabar d’afluixar-ne els cargols, vaig fer lliscar el passaport a la cavitat, els vaig tornar a collar i vaig baixar a devorar una hamburguesa. En tornar al pis, em vaig regalar un trago generós de whisky i vaig provar de reclinar-me en una butaca austera. Però amb prou feines havia quedat fregit que tornava a estar despert i ben sobri, aquesta vegada al Berlín Occidental l’any de Nostre Senyor mil nou-cents cinquanta-set.

* * *

És divendres, a les acaballes del dia.

He estat una setmana a la ciutat dividida, i em venen molt de gust un parell de dies i nits carnals en companyia d’una periodista sueca que es diu Dagmar, de qui em vaig enamorar bojament en cosa de tres minuts en una festa que va oferir el nostre Alt Comissionat britànic, que també fa d’ambaixador britànic al govern eternament provisional de l’Alemanya Occidental a Bonn. He quedat amb ella d’aquí un parell d’hores, però abans he decidit passar per la nostra Estació de Berlín i saludar el meu col·lega Alec.

A baix a l’Estadi Olímpic de Berlín, en un barracó de maó vermell que ressona, construït per a la glòria de Hitler i temps enrere conegut com la Casa dels Esports Alemanys, l’Estació ja plega i encara el cap de setmana. Trobo l’Alec a la fila de la finestreta enreixada del Registre, esperant que li toqui entregar una safata plena de papers classificats. No m’espera, però ara ja no el sorprèn gaire res, i dic ei, Alec, m’alegro de veure’t, i l’Alec diu ah, hola, Peter, ets tu, què coi hi fots, aquí? Llavors, després d’una certa vacil·lació molt poc típica d’ell, em pregunta si tinc plans per al cap de setmana. I dic, doncs sí. A la qual cosa ell diu, oh, vaja, pensava si em volies acompanyar a Düsseldorf. I jo dic, què se t’hi ha perdut, a Düsseldorf? I ell vacil·la una mica més.

—És que necessito sortir de Berlín per una vegada, hòstia —diu, arronsant les espatlles amb poca convicció. I com que sembla que accepta que ni de conya no me’l podria imaginar fent el turista—: Hi he de fer una cosa —explica, i dedueixo que vol que entengui que s’ha d’ocupar d’un joe, i que en aquest cas jo li podria fer de complement o de suport o del que calgués. Però no és cap raó per deixar plantada la Dagmar:

—No puc, em sap greu, Alec. Una senyora escandinava necessita tota la meva atenció. I jo la seva.

Hi pensa una estona, però no d’una manera que associo a l’Alec. És com si se sentís ferit, o desconcertat. Un empleat del Registre gesticula impacient a l’altra banda de la reixa. L’Alec entrega els papers. L’empleat els registra.

—Una dona aniria bé —diu, sense mirar-me.

—Fins i tot una dona que es pensa que soc del Ministeri de Treball i busco talent científic alemany? Au va!

—Porta-la. S’ho passarà bé —diu.

I si coneixies l’Alec tan bé com jo, allò era el més semblant a un crit d’auxili que mai li sentiries. En tots els anys que havíem caçat junts, amb tots els alts i baixos, no l’havia vist confós ni un sol cop, fins ara. La Dagmar s’hi apunta i aquell mateix vespre tots tres volem a Helmstedt, agafem un cotxe, anem a Düsseldorf i ens registrem en un hotel que coneix l’Alec. Mentre sopem, ell amb prou feines parla, però la Dagmar, que resulta que és tota una actriu, més que aguanta el tipus, i ens en anem d’hora al llit i tenim la nostra nit carnal, amb les dues parts plenament satisfetes. Dissabte al matí ens trobem tots per esmorzar tard i l’Alec diu que té entrades per a un partit de futbol. En ma vida l’havia sentit expressar el més mínim interès pel futbol. I llavors resulta que en té quatre, d’entrades.

—Per a qui és la quarta? —li pregunto, fantasiejant que té un amor secret amagat que només està disponible els dissabtes.

—Un nano que conec —diu.

Ens fiquem al cotxe, la Dagmar i jo al darrere, i engeguem. L’Alec s’atura en una cantonada. Sota un cartell de Coca-Cola hi ha un adolescent alt i d’expressió rígida que l’espera. L’Alec li obre la porta, el noi s’asseu al seient del davant i l’Alec diu «Ell és en Christoph», i nosaltres fem «Hola, Christoph», i tirem cap a l’estadi. L’Alec parla l’alemany tan bé com l’anglès, probablement millor, i hi parla amb el noi en veu baixa. El nano gruny, fa que sí o que no amb el cap. Quants anys té? Catorze? Divuit? Tingui l’edat que tingui, és el típic etern adolescent alemany de la classe autoritària: taciturn, ple de grans i obedient amb amargor. És ros, pàl·lid i d’espatlles quadrades, i per ser una criatura no somriu gaire. En una elevació, allunyada de la línia de banda, ell i l’Alec s’estan drets l’un al costat de l’altre i de tant en tant intercanvien alguna paraula que jo no sento, però el noi no anima, només mira fixament, i a la mitja part tots dos desapareixen, suposo que a pixar o a comprar un frankfurt. Però només torna l’Alec.

—On és en Christoph? —pregunto.

—Havia de tornar a casa —contesta ell bruscament—. Ordres de sa mare.

I la resta del cap de setmana, poc més. La Dagmar i jo vam passar més estones felices al llit, i el que l’Alec duia de cap, ni idea. Vaig suposar que en Christoph era fill d’un dels seus joes i necessitava sortir, perquè amb els joes primer és el benestar i després tota la resta. No va ser fins que jo estava a punt de tornar a Londres i la Dagmar tornava a estar sana i estàlvia a Estocolm amb el marit, que mentre l’Alec i jo fèiem una copa de comiat plegats en una de les seves nombroses tavernes preferides de Berlín, li vaig preguntar com qui no vol la cosa «Com està en Christoph?», perquè m’havia passat pel cap que el noi semblava un pèl esgarriat, una mica difícil de complaure, i segurament fins i tot vaig dir alguna cosa per l’estil.

D’entrada vaig pensar que m’enduria un altre d’aquells silencis estranys, perquè s’havia girat perquè no li veiés la cara.

—Soc son pare, hòstia —va dir.

Aleshores, amb ràfegues curtes i reticents, quasi sense verbs, i ni tan sols molestant-se a dir-me que no ho digués a ningú perquè ja sabia que no ho faria, la història, o la part que me’n volgué explicar: missatgera alemanya que havia fet servir quan tenia la base a Berna i ella vivia a Düsseldorf: bona noia, bons amics, hi va tenir una aventura. Volia que m’hi casés. No vaig voler i es va casar amb un advocat local. L’advocat va adoptar el nen, l’única cosa decent que ha fet mai. Ella me’l deixa veure de tant en tant. No l’hi pot dir al marit o el cabró li fotria una pallissa.

I la imatge final que veig ara, quan m’aixeco de la cadira austera: l’Alec i el noi, en Christoph, l’un al costat de l’altre, mirant-se el partit palplantats. I la mateixa expressió fixa a la cara, i la mateixa mandíbula irlandesa.

* * *

En algun moment de la nit devia haver dormit, però no en tenia el record. A Dolphin Square eren les sis del matí, a la Bretanya, les set. La Catherine ja es devia haver llevat. Si jo fos a casa, també em llevaria, perquè la Isabelle comença a cantar tan bon punt canta el Chevalier, el nostre gall principal. La seva veu travessa tot el pati des de la caseta de la Catherine perquè la Isabelle necessita tenir la finestra de l’habitació oberta a totes hores, faci el temps que faci. Donaran l’esmorzar a les cabres, i la Catherine li donarà el seu a la Isabelle, segurament corrent pel pati, amb la nena fugint i ella empaitant-la amb una cullerada de iogurt. I les gallines, sota les ordres inútils del Chevalier, en general comportant-se com si s’acabés el món.

Mentre m’imaginava aquesta escena, em passà pel cap que si trucava a la casa principal i per casualitat passava la Catherine i duia les claus a sobre, potser sentia el telèfon i contestava. O sigui que vaig provar l’improbable, fent servir un dels mòbils d’un sol ús perquè, si en Bunny m’arribava a escoltar, ho tenia ben fotut. El telèfon de la granja no té contestador, per això vaig deixar que sonés uns quants minuts, i ja perdia l’esperança quan vaig sentir la veu de la Catherine, que és bretona, i de vegades una mica més severa del que potser pretén.

—Estàs bé, Pierre?

—Sí. Tu també, Catherine?

—Ja has dit adeu a l’amic que es va morir?

—Encara falten un parell de dies.

—Faràs un gran discurs?

—Enorme.

—Estàs nerviós?

—Aterrit. Com està la Isabelle?

—La Isabelle està bé. No ha canviat mentre no hi ets. —Ara ja li havia notat un deix d’empipada, o una cosa més forta a la veu—. Ahir et va venir a veure un amic. Que esperaves un amic, Pierre?

—No. Quina mena d’amic?

Però, com tot interrogador dur, la Catherine té el seu propi estil amb les respostes:

—Li vaig dir: no, en Pierre no hi és, en Pierre és a Londres, fa de Bon Samarità, s’ha mort algú, ha anat a consolar els que passen pena.

—Però qui era, Catherine?

—No somreia. No era educat. Era persistent.

—Vols dir que es va excedir amb tu?

—Va preguntar qui s’havia mort. Vaig dir que no ho sabia. Va preguntar per què no ho saps? Jo vaig dir, perquè en Pierre no m’ho explica tot, i va riure. Va dir, potser a l’edat d’en Pierre, tots els amics es van morint. Va preguntar, ha estat sobtat? Era una dona, un home? Va preguntar si t’estàs en un hotel a Londres. Quin? Quina adreça? Com es diu? Jo li dic que no ho sé. Que estic enfeinada, tinc una nena i una granja.

—Era francès?

—Potser alemany. Potser americà.

—Va venir amb cotxe?

—Amb taxi. Des de l’estació. Amb en Gascon. Primer paga’m, li va dir en Gascon. Si no, no et porto.

—Com era?

—No era simpàtic, Pierre. Sorrut. Gros com un boxejador. Amb molts anells als dits.

—Edat?

—Potser cinquanta. Seixanta. No li vaig comptar les dents. Potser més.

—Et va dir com es deia?

—Va dir que no calia. Que éreu vells amics. Que mireu el futbol junts.

M’estic estirat immòbil, amb prou feines respiro. Crec que m’hauria de llevar, però tinc una fuite du courage. Com redeu, Christoph, fill de l’Alec, litigant, lladre d’expedients tancats de l’Stasi, delinqüent amb una fitxa policial llarga com el teu braç, has anat a parar a la Bretanya?

La granja de Les Deux Eglises m’havia arribat per la banda de la meva mare. Encara duia el seu nom de soltera. No hi havia cap Pierre Guillam a la guia telefònica del poble. Havia estat en Bunny, que, per raons arcanes, li havia passat la meva adreça? Amb quin propòsit que em pugui cabre al cap?

Llavors recordo el pelegrinatge que vaig fer amb moto a un cementiri de Berlín sota una pluja intensa un dia d’hivern molt fosc del 1989 i tot pren sentit.

* * *

El Mur de Berlín va caure fa un mes. Alemanya està eufòrica, el nostre poble de la Bretanya no tant. I jo sembla que plani entre una cosa i l’altra, ara content que s’hagi declarat una mena de pau, ara introspectiu quan penso en les coses i els sacrificis que hem fet, sobretot de vides d’altres persones, en els llargs anys en què pensàvem que el Mur hi seria sempre.

Era amb aquest estat d’ànim inestable que em barallava amb la declaració de la renda anual de la granja al despatx de Les Deux Eglises quan el nostre nou i jove carter, en Denis, encara no prou dignificat per tractar-lo de Monsieur, ni evidentment de Le Général, arribà no pas amb la furgoneta groga sinó amb bicicleta, i lliurà una carta, no a mi sinó al vell Antoine, un veterà de guerra amb una sola cama, el qual, com de costum, voltava pel pati amb una forca a les mans i res en concret per fer.

Un cop va haver examinat el sobre per davant i per darrere i va haver acceptat que sí, que jo la podia mirar, l’Antoine vingué coixejant fins a la porta, me l’oferí i es va quedar apartat per observar-me mentre en llegia el contingut.

I en un paper a part —costa canviar els vells costums—, l’adreça d’un petit cementiri del districte de Friedrichshain de Berlín, oficialment destinat a víctimes de guerra i tirania.

En aquella època jo estava amb la Diane, un altre capritx passatger que tocava la fi. Em sembla que li vaig dir que un amic estava malalt. O potser que l’amic s’havia mort. Vaig pujar a la moto —encara eren aquells temps—, vaig conduir sense parar fins a Berlín sota el pitjor temporal que m’he trobat mai, vaig anar directe al cementiri i vaig preguntar a l’entrada on podia trobar l’Alec. Pluja densa, contínua. Un vell que era una mena de sagristà em donà un paraigua i un mapa i em va assenyalar un passeig d’arbres llarg i gris. Després de cercar una estona, vaig trobar el que volia: una tomba nova, una làpida de marbre amb la inscripció ALEC JOHANNES LEAMAS que la pluja deixava sinistrament blanca. Cap data, cap càrrec, i un monticle de cos sencer per indicar un cadàver on només hi havia cendres. Una tapadora? Tants anys que feia que ens coneixíem, vaig pensar, i no em vas dir mai això del Johannes: típic. No havia portat flors; vaig pensar que s’hauria enfotut de mi. I em vaig quedar dret sota el paraigua i vaig tenir amb ell una mena de diàleg intern.

Mentre tornava cap a la moto, el vell em preguntà si volia signar el llibre de condol. Llibre de condol? Era el seu deure, mantenir-ne un, va explicar; no ben bé un deure, més aviat un servei als difunts. I vaig dir que per què no. La primera entrada duia la signatura «GS», adreça «Londres». A la columna de tributs, la paraula «Amic». Aquest era en George, o la part d’ell que estava disposat a admetre. A sota d’en George, un grapat de noms alemanys que no em deien res, amb tributs com ara «No t’oblidarem mai», fins que arribem al nom «Christoph», tot sol, sense cognom. I sota els tributs, la paraula «Sohn», fill. I d’adreça, «Düsseldorf».

No sé si fou un atac d’eufòria passatgera per la caiguda del Mur i l’alliberament de tot el món, cosa que dubto molt, o un pressentiment que ja havia anat amb prou secretisme a la meva vida, o simplement el desig d’aguantar el xàfec i que se’m comptés entre els «amics» de l’Alec. Fos el que fos, ho vaig fer: vaig escriure-hi el meu nom real, la meva adreça real a la Bretanya i, a la columna de tributs, com que no se’m va acudir res millor, «Pierrot», que és com em deia l’Alec les poques ocasions en què se sentia afectuós.

I tu, Christoph, el meu sorrut company de penes i fill de l’Alec? Què vas fer tu? En una de les teves visites posteriors a la tomba del pare —suposo, sense basar-me en res concret, que n’hi vas fer unes quantes més, ni que fos amb propòsits de recerca—, per casualitat vas donar un altre cop d’ull al llibre de condol, i què hi vas trobar? «Peter Guillam» i «Les Deux Eglises» escrit obertament, sense àlies, sense adreça tapadora o casa segura, només el meu jo desprotegit i on visc. I això és el que et dugué a la Bretanya des de Düsseldorf.

I ara, quin és el pròxim moviment, Christoph, fill de l’Alec? Ja sento la veu pastosa d’advocat d’en Bunny que deia ahir:

«A en Christoph no li falta talent, Peter. Potser els gens hi ajuden».