3

—Peter?

—Digues, Bunny.

La Laura ha adoptat un silenci de desaprovació.

—Podem tornar un moment al 1959, quan crec que Jackknife es va arxivar?

—No soc gaire bo amb les dates, em fa l’efecte, Bunny.

—El va arxivar l’Oficina Central basant-se en el fet que l’operació havia resultat improductiva, i cara en diners i vides. Tu i l’Alec Leamas, d’altra banda, sospitàveu que al front intern es jugava brut.

—A Direcció Conjunta cridaven que era una cagada. L’Alec cridava que era una conspiració. Tant hi fotia en quin tros de costa desembarcàvem: l’enemic se’ns avançava cada vegada. Enllaços de ràdio descoberts. Tot descobert. Havia de ser algú de dintre. Això era el que pensava l’Alec, i jo, a vista de cuc, tendia a compartir-ho.

—I vau decidir, tots dos, que faríeu un gir cap a l’Smiley. Segurament havíeu eliminat l’Smiley com a traïdor potencial.

—Jackknife era una operació de Direcció Conjunta. Sota les ordres d’en Bill Haydon. En Haydon, després l’Alleline, en Bland, l’Esterhase. Els Nois d’en Bill, els dèiem. En George no hi tenia res a veure.

—I Direcció Conjunta i Encobertes es duien a matar?

—Direcció Conjunta sempre conspirava per tenir Encobertes sota la seva ala. En George ho veia com una usurpació de poder i s’hi resistia. Enèrgicament.

—On era el nostre valent cap del Servei en tot això? Control, tal com li hem de dir.

—Enfrontant Encobertes i Direcció Conjunta entre si. Dividint i manant, com de costum.

—És veritat que tenien desavinences personals, l’Smiley i en Haydon?

—Podria ser. Corria el rumor que en Bill havia tingut una aventura amb l’Ann, la dona d’en George. Això va despistar en George del seu objectiu. La mena de moviment que esperaries d’en Bill. Era un malparit molt llest.

—L’Smiley et parlava de la seva vida privada?

—Ni se li hauria acudit. No de la manera que parles amb un subordinat.

En Bunny hi pensa, no s’ho creu, sembla que hi vol insistir, canvia d’idea.

—I amb el tancament de l’operació Jackknife, tu i en Leamas vau anar a explicar els vostres problemes a l’Smiley. Cara a cara. Tots tres. Tu. Malgrat que eres júnior.

—L’Alec em va demanar que hi anés. No es refiava d’ell mateix.

—Per què no?

—L’Alec s’escalfava amb massa facilitat.

—On va tenir lloc aquesta reunió a tres?

—I això quina importància té, hòstia?

—Doncs que m’estic imaginant un refugi segur. Un lloc del qual no m’has parlat, però ja ho faràs quan toqui. He pensat que potser ara era un moment per preguntar-ho.

M’havia arribat a tranquil·litzar pensant que amb tota aquella xerrameca potser ens desviàvem cap a aigües menys perilloses.

—Hauríem pogut fer servir una casa segura del Circus, però les cases segures estaven plenes de micròfons com una qüestió de rutina de Direcció Conjunta. Podríem haver utilitzat la casa d’en George a Bywater Street, però hi vivia l’Ann. Es donava per entès que a ella no se l’havia de ficar en coses que no podia manejar.

—Correria a veure en Haydon?

—Jo no he dit això. Era la sensació que es tenia. Res més. Vols que continuï o no?

—I tant, si no et sap greu.

—Vam anar a buscar en George a Bywater Street i vam anar a passejar pel South Bank perquè fes salut. Era un vespre d’estiu. Sempre es queixava que no feia prou exercici.

—I d’aquest tomb pel costat del riu va néixer l’operació Windfall?

—Oh, per l’amor de Déu! Creix una mica!

—Ah, ja he crescut, no pateixis. I tu et fas més petit per moments. Com va anar la conversa? Soc tot orelles.

—Vam parlar de traïció. En general, no en detall, no calia. Tothom que fos membre present o recent de Direcció Conjunta era sospitós per definició. Unes cinquanta, seixanta persones, tots traïdors interns potencials. Vam parlar de qui tenia l’accés adequat per descobrir Jackknife, però sabíem que amb en Bill dirigint Direcció Conjunta, i en Percy Alleline menjant de la seva mà, i en Bland i l’Esterhase fotent-hi cullerada com podien, l’únic que havia de fer un traïdor era ser present a les batalles campals que eren les sessions de planificació de Direcció Conjunta, o voltar pel bar dels alts funcionaris i escoltar com malparlava en Percy Alleline. En Bill sempre deia que la compartimentació era un avorriment, que tothom ho sàpiga tot, vinga. Això li va donar tota la tapadora que necessitava.

—Com va respondre l’Smiley al vostre gir?

—Hi rumiaria i ens en diria alguna cosa. Que és el que tothom treia d’en George. Mira, em sembla que em prendré el cafè que m’heu ofert, si no us sap greu. Sol. Sense sucre.

Em vaig estirar, vaig brandar el cap, vaig badallar. Que tinc una edat, per l’amor de Déu. Però en Bunny no s’ho empassava, i la Laura ja feia estona que havia perdut la fe en mi. Em miraven com un parell que ja n’havien tingut prou, de mi, i el cafè ja no era al menú.

* * *

En Bunny s’havia posat la cara d’advocat. Ja no entretancava els ulls. Ja no alçava la veu per un vell curtet que no hi sent prou.

—Vull tornar on havíem arribat…, et sembla bé? Tu i l’Estat de Dret. El Servei i l’Estat de Dret. M’escoltes amb atenció?

—Suposo.

—T’he comentat l’interès insaciable del públic britànic pel crim històric. Una cosa que els nostres valents parlamentaris no han perdut gens ni mica.

—Me n’has parlat? Pot ser.

—Ni els tribunals. L’històric joc de buscar culpables que és l’últim crit avui dia. El nou esport nacional. La generació actual lliure de culpa contra la teva, que és culpable. Qui repararà els pecats dels nostres pares, encara que no fossin pecats aleshores? Però tu no ets pare, oi? Si bé el teu expedient més aviat suggereix que hauries d’estar desbordat de nets.

—Em pensava que havies dit que l’havien filetejat, el meu expedient. Ara em vols dir que no?

—Intento llegir les teves emocions. I no puc. O bé no en tens o bé en tens massa. Passes amb molta lleugeresa per la mort de la Liz Gold. Per què? Passes amb molta lleugeresa per la mort de l’Alec Leamas. Fingeixes una amnèsia total respecte a Windfall, si bé sabem perfectament que tenies ple accés a Windfall. És significatiu que el teu difunt amic Alec Leamas no n’hi tingués tant, d’accés, malgrat el fet que va morir amb les botes posades per una operació a la qual no tenia ple accés. No et demano que m’interrompis, o sigui que, sisplau, no ho facis. Així i tot —va continuar, perdonant-me les males maneres—, sí que començo a discernir els contorns d’un tracte entre nosaltres. Has admès que l’operació Windfall potser et sona de lluny. Potser un exercici d’entrenament, has dit amb gràcia, com un ximplet. Què et sembla, doncs? A canvi de més transparència per part nostra, potser per part teva et sonarà amb una mica més de nitidesa?

Reflexiono, brando el cap, provo de pescar aquests sons llunyans. Tinc la sensació de lluitar fins a l’últim home, i l’últim home soc jo.

—Pensant-hi bé, ho recordo vagament, Bunny —concedeixo, donant mostres d’un lleuger canvi de direcció a favor seu—. Windfall, si és que en recordo res, no va ser una operació, sinó una font. Una d’inservible. Crec que aquí és on no ens hem estat entenent —esperant alguna mena de relaxació a l’altre costat de la taula i sense veure’n gens—, una font potencial que va caure al primer obstacle. I ràpidament, i molt assenyadament, es va abandonar. Arxivat i oblidat. —Hi insisteixo—: La font Windfall va ser una relíquia del passat d’en George. Un altre cas històric, si vols —gest de cap per deferència a la Laura—, un professor de l’Alemanya Oriental de Literatura Barroca a la Universitat de Weimar. Un col·lega d’en George dels anys de la guerra que havia fet una mica de tot per nosaltres. Es va posar en contacte amb en George a través d’un acadèmic suec o així, cap al 59, més o menys —que vagi fluint, amb imprecisió: una regla d’or—. El Prof, com li dèiem, afirmava que tenia notícies fresques sobre un acord supersecret a què s’havia arribat entre les dues meitats d’Alemanya i el Kremlin. Va dir que ho havia sabut per un col·lega d’idees afins de l’administració alemanya oriental. —Ara les paraules ja em surten a raig, com en els vells temps—. Les dues meitats d’Alemanya s’havien de reunificar amb la condició que romanguessin neutrals i desarmades. Dit d’una altra manera, exactament el que Occident no volia: un buit de poder just al centre d’Europa. Si el Circus s’enduia el Prof a Occident, ens ho detallava fil per randa.

Somric penedit, brando aquest vell cap blanc. I de l’altra banda de la gran divisió no em retorna res.

—Va resultar que l’únic que volia el Prof era un càrrec a Oxford, una feina de per vida, un títol de cavaller i te amb la Reina —rialleta—. I, esclar, s’ho havia inventat tot. Collonada absoluta. Cas tancat —vaig concloure, amb la sensació, malgrat tot, d’haver fet una bona feina, i que l’Smiley, fos on fos, aplaudia en silenci.

Però en Bunny no aplaudia. I la Laura tampoc. En Bunny semblava falsament preocupat; la Laura, només incrèdula.

—Mira, Peter, el problema és que el que ens vols vendre és exactament la mateixa merda gastada que trobem als expedients ficticis sobre Windfall de l’antic arxiu central —va explicar en Bunny al cap d’una estona—. Tinc raó, Laura?

I tant que sí, perquè hi va intervenir just quan tocava.

—Pràcticament paraula per paraula, Bunny. Tramat amb l’únic propòsit de prendre el pèl a qui hi fiqués el nas. No va existir mai tal professor, i la història és un invent absolut de cap a peus. I està molt bé: si s’havia de protegir Windfall dels ulls manefles dels Haydons que corren per aquest món, té molt de sentit posar un expedient fictici a l’arxiu central com a cortina de fum.

—El que no en té, de sentit, però, és que tu, Peter, a la teva edat, ens vulguis encolomar la mateixa carretada de desinformació que tu i en George Smiley i la resta d’Encobertes escampàveu fa una generació —va dir en Bunny, i va mig entretancar els ulls per fer-se el simpàtic.

—Hem trobat les declaracions econòmiques antigues del regent Control, Pete —va explicar la Laura, sol·lícita, mentre jo encara considero com respondre—. Del seu fons secret. És el pessic del vot secret que Control obté per a despeses personals, però igualment s’ha de justificar fins a l’últim penic, oi, Peter? —com a una criatura—. Lliurades a mà per ell mateix al seu aliat de confiança d’Hisenda. Oliver Lacon, es deia, més tard Sir Oliver, i ara el difunt Lord Lacon d’Ascot West…

—Us fa res dir-me què té a veure amb mi, tot això?

—Doncs tot, de fet —va dir la Laura amb calma—. A les declaracions econòmiques a Hisenda, exclusives per a en Lacon, Control dona els noms de dos funcionaris del Circus que, si cal, proporcionaran tota la informació veraç sobre els costos que pertoquen a una certa operació Windfall. Això en cas que la despesa extra fos mai qüestionada per la posteritat. Control, una altra cosa no, però en aquest aspecte era molt moralista. El Nom número 1 era George Smiley. El Nom número 2 era Peter Guillam. Tu.

Durant una estona va semblar que en Bunny no hagués sentit res d’aquest intercanvi. Tornava a estar amb el cap cot, amb els ulls rere el parapet, i llegís el que llegís li demanava tota l’atenció. Finalment va emergir.

—Parla-li del pis segur de Windfall que has desenterrat, Laura. Aquell cau tèrbol d’Encobertes on en Peter acumulava tots els expedients que robava —suggerí en un to que insinuava que ell estava enfeinat amb altres assumptes.

—Sí, bé, hi ha aquest pis segur que s’esmenta als informes, com diu en Bunny —va explicar la Laura servilment—. I una governanta del pis segur, a més —ben indignada—, i també un senyor misteriós de nom Mendel, que ni tan sols surt als llibres del Servei, però que Encobertes va contractar exclusivament com a agent de Windfall. Dues-centes lliures al mes al seu compte d’estalvis de l’oficina de correus de Weybridge, a més de viatges i extres de fins a dues-centes més, justificables, pagades d’un compte de client sense nom dut per un bufet d’advocats pretensiós de la City. I un George Smiley amb poders efectius sobre la totalitat del compte.

—En Mendel qui és? —va preguntar en Bunny.

—Un agent de policia jubilat, Secció Especial —vaig contestar, ara ja amb el pilot automàtic—. De nom Oliver. Convé no confondre’l amb l’Oliver Lacon.

—Com i on se’l va aconseguir?

—En George i en Mendel es coneixien de feia temps. En George havia treballat amb ell en un cas anterior. Li feia bona pinta. Li agradava que no fos del Circus. La meva alenada d’aire net, deia d’ell.

En Bunny, de sobte, es va cansar de tota la conversa. S’havia deixat caure a la cadira i feia girar els canells, com si relaxés el cos per a un vol llarg.

—Siguem realistes, per variar, pot ser? —suggerí amb un badall implícit—. El fons secret de Control és, en aquest precís moment o instant exacte, l’única prova creïble que ens proporciona (a) un camí cap a la direcció i el propòsit de l’operació Windfall i (b) un mitjà per defensar-nos en qualsevol frívola acció civil o acusació particular que s’emprengui contra aquest Servei, i contra tu, Peter Guillam, personalment, per part d’un tal Christoph Leamas, únic hereu del difunt Alec, i una tal Karen Gold, soltera, única filla de la difunta Elizabeth o Liz. En sabies res? Sí. No em diguis que per fi t’hem sorprès.

Encara desplomat a la cadira, va emetre un lleuger «Mare de Déu» mentre esperava la meva reacció. I segurament va trigar a venir, perquè també tinc el record d’ell bramant-me un imperiós «I doncs?».

* * *

—La Liz Gold tenia una filla? —sento que pregunto.

—Una versió lluitadora d’ella mateixa, pel que es veu. Acabava de fer quinze anys quan un burro la va deixar prenyada a l’institut. Els seus pares van insistir que donés la criatura en adopció. Algú la batejà amb el nom de Karen. O potser no batejar. És jueva. Ja de gran, la tal Karen exercí el seu dret legal de conèixer la identitat de la seva mare biològica, i com és natural, li va picar la curiositat sobre el lloc i les circumstàncies de la mort de la seva mare.

Va fer una pausa per si tenia cap pregunta. Amb retard, sí que en tenia: d’on coi van treure els nostres noms, en Christoph i la Karen? Ho ignorava.

—En la recerca de la veritat i la reconciliació la va animar molt en Christoph, el fill de l’Alec, que des que va caure el Mur, sense que ella ho sabés, s’havia matat a esbrinar com i per què havia mort el seu pare, i no ben bé, he de dir, amb l’entusiasta ajuda d’aquest Servei, que s’ha desviscut per fotre’ls tots els obstacles que se’ns han acudit i més. Per desgràcia, tants esforços han resultat contraproduents, malgrat que el tal Christoph Leamas a Alemanya té una fitxa policial tan llarga com el teu braç.

Una altra pausa. I encara cap pregunta per part meva.

—Els dos demandants ara s’han unit. S’han convençut, i no sense raó, que els seus pares respectius van morir a conseqüència del que sembla que va ser una cagada monumental d’aquest Servei, i teva i d’en George Smiley personalment. Volen que se sàpiga tota la veritat, que se’ls indemnitzi per danys i perjudicis i una disculpa pública que doni noms. El teu n’és un. Tu sabies que l’Alec Leamas havia engendrat un fill?

—Sí. On és l’Smiley? Per què no hi és ell, aquí, en comptes de mi?

—I saps per casualitat qui va ser l’afortunada mare?

—Una alemanya que va conèixer a la guerra quan operava rere les línies. Més endavant ella es va casar amb un advocat de Düsseldorf que es deia Eberhardt. L’Eberhardt va adoptar el noi, que no es diu Leamas, sinó Eberhardt. T’he preguntat on és en George.

—Més tard. I gràcies per aquesta fantàstica memòria que tens. Hi havia més gent que sabés que existia aquest noi? Altres col·legues del teu amic Leamas? Nosaltres també ho hauríem sabut, passa que el seu expedient el van robar, saps. —I ja fart d’esperar la meva resposta—: Se sabia o no se sabia en aquest Servei que l’Alec Leamas era pare d’un bastard alemany que es deia Christoph, resident a Düsseldorf? Sí o no?

—No.

—Per què collons no?

—L’Alec no parlava gaire d’ell mateix.

—Excepte amb tu, pel que sembla. El vas conèixer?

—A qui?

—En Christoph, cony. No l’Alec. En Christoph. Crec que tornes a posar-te deliberadament obtús.

—Gens ni mica, i la resposta és no, no vaig conèixer en Christoph Leamas —vaig replicar, i és que per què consentir-lo amb la veritat? I mentre encara ho paeix—: T’he preguntat on és l’Smiley.

—I jo he passat per alt la pregunta, com deus haver notat.

Una pausa mentre tots dos esperàvem asserenar-nos i la Laura mirava de mala lluna per la finestra.

—A en Christoph, com podem dir-li —reprengué en Bunny en un to letàrgic—, no li falta talent, Peter, per criminal o mig criminal que sigui. Potser els gens hi ajuden. Un cop va haver confirmat que el seu pare biològic va morir al Mur de Berlín a la banda oriental, se les va apanyar, no sabem amb quins mitjans però ho respectem, per entrar a una reserva d’arxius de l’Stasi suposadament segellats i va topar amb tres noms significatius. El teu, el de la difunta Elizabeth Gold i el d’en George Smiley. En cosa de setmanes va trobar la pista de l’Elizabeth, i per tant, mitjançant informes públics, la de la seva filla. Van quedar per veure’s. La improbable parella es va unir (fins a quin punt, no ens correspon tafanejar-hi). Junts van consultar un d’aquells advocats de drets civils moralistes amb sandàlies obertes que són la creu d’aquest Servei. Nosaltres, com a resposta, ens plantegem oferir als demandants una fortuna de diner públic a canvi del seu silenci, però som molt conscients que, fent això, els confirmem que tenen un cas considerable, i per tant els animem a fer més soroll del que fan ara. «A la merda, els vostres diners, homes del mal. S’ha de deixar parlar la història. S’ha d’extirpar el càncer. Han de rodar caps». El teu, per començar, em temo molt.

—I el d’en George també, suposo.

—Ens trobem, doncs, davant la ridícula premissa shakespeariana en què els fantasmes de dues víctimes d’una trama endimoniada del Circus s’alcen per acusar-nos en la forma dels seus fills. Fins ara hem aconseguit contenir els mitjans insinuant (no amb tota honestedat, però a qui li importa?) que, en cas que el Parlament s’enretiri per donar pas al procediment legal, el cas s’instruirà en la privadesa d’un tribunal secret i només nosaltres decidirem qui hi tindrà entrada. Els demandants, com a resposta, instigats com mai per aquells advocats tan emprenyadors que tenen, diuen que «i uns collons, volem sinceritat, volem que se sàpiga tot». Has preguntat, una mica ingènuament, d’on podia haver tret els vostres noms, l’Stasi. Doncs del Centre de Moscou, esclar, que els passà degudament a l’Stasi. I d’on els va treure el Centre de Moscou? D’aquest Servei, esclar, gràcies un cop més al sempre diligent Bill Haydon, en aquella època molt independent, i destinat a continuar així sis anys més, fins que sant George arribà amb el seu cavall blanc i el descobrí. Encara esteu en contacte?

—Amb en George?

—Amb en George.

—No. On és?

—I no hi heu estat en els darrers anys?

—No.

—Llavors, l’últim cop que hi vas parlar, quan va ser?

—Fa vuit anys. Deu.

—Descriu-ho.

—Jo era a Londres. El vaig anar a veure.

—On?

—A Bywater Street.

—Com estava?

—Bé, gràcies.

—El busquem per aquí i per allà. I la díscola Lady Ann? Amb ella tampoc no hi tens contacte? Contacte estrictament en el sentit metafòric, per descomptat.

—No. I no cal la indirecta tampoc.

—Bé, necessito el teu passaport.

—Per què?

—El que has presentat a la recepció, sisplau. El passaport britànic —mà estesa per sobre el parapet.

—I per què coi el vols?

L’hi vaig donar igualment. Què se suposava que havia de fer, si no? Barallar-m’hi?

—És l’únic? —meditant amb atenció mentre passava les pàgines—. Vas tenir un fotimer de passaports a la teva època, amb diferents aspectes. On són ara?

—Entregats. Triturats.

—Tens la doble nacionalitat. On és el passaport francès?

—El meu pare era britànic, he servit com a britànic, amb el britànic en tinc prou i de sobres. Em pots tornar el passaport, sisplau?

Però ja havia desaparegut rere el parapet.

—A veure, Laura. Tu un altre cop —digué en Bunny, redescobrint-la—. Ara podem aprofundir una mica més en aquell pis segur de Windfall, sisplau?

S’ha acabat. He lluitat fins a l’última mentida. Soc mort i m’he quedat sense munició.

* * *

La Laura, un cop més, examina els papers per sota de la meva vista, i jo faig tot el que puc per ignorar les gotes de suor que em regalimen pel pit.

—Sí, bé, pis segur i de quina manera, Bunny —assenteix ella mentre torna a alçar el cap amb gust—. Un pis segur destinat únicament a Windfall, i aquesta n’és bàsicament tota la funció. Està situat al voltant dels barris cèntrics de Londres, i hi ha una declaració que diu que l’esmentat pis es coneixerà per motius de tapadora amb el nom de l’Estable i tindrà una governanta permanent que serà designada segons el criteri de l’Smiley. I això és tot per part nostra.

—Et sona ja? —pregunta en Bunny.

S’esperen. I jo també. La Laura reprèn la conversa privada amb en Bunny.

—És com si Control no volgués que ni tan sols en Lacon sabés on era aquell lloc, o qui se’n cuidava, Bunny. Cosa que, tenint en compte el càrrec de poder d’en Lacon a Hisenda i el coneixement general que tenia d’altres àrees del Circus, ho trobo un pèl paranoic per part de Control, però qui som nosaltres per criticar-ho?

—I tant. Estable de deixar-hi els cavalls i tal? —pregunta en Bunny, tot curiositat.

—Suposo —diu ella.

—Ho va triar l’Smiley?

—Pregunta-l’hi a en Pete —suggereix ella, sol·lícita.

Però en Pete, nom que detesto, s’ha tornat encara més sord del que fa veure.

—I la bona notícia —en Bunny a la Laura de nou— és que encara hi ha un pis segur de Windfall! Perquè, ja fos volent o per descuit, jo sospito que això últim, l’Estable ha continuat com a fons fix de caixa privat d’almenys quatre Controls successius. I encara ara hi és. I aquí, a dalt de tot, ni tan sols saben que existeix, per no parlar d’on és. I encara és més curiós, en aquests temps d’austeritat, que l’estimada Hisenda no se n’hagi qüestionat l’existència. Hi ha fet els ulls grossos, que Déu els protegeixi, any rere any. —Imita un accent homòfob—: «Massa secret per preguntar, amors. Signeu a la línia de punts, i ni una paraula a la mama». És de lloguer, i no tenim ni la més mínima idea de quan acaba el contracte, qui l’ha llogat ni quin generós malparit en paga les factures. —I a mi amb el mateix toc despietat—: Peter. Pierre. Pete. Estàs molt callat. Il·lumina’ns, va. Qui és aquest generós malparit?

Quan estàs acorralat, quan has provat tots els asos que tens a la màniga i no han funcionat, no et queden gaires maneres més de sortir-te’n. Et pots inventar una història dintre de la història. Ho havia fet, i no havia funcionat. Pots provar de dir mitges veritats i esperar que la cosa acabi aquí. També ho havia fet, però la cosa no havia acabat allà. O sigui que acceptes que has arribat al cap del carrer i que l’única opció que et queda és ser valent, dir la veritat, o la mínima amb què te’n puguis sortir, i guanyar-te uns quants punts per bon minyó —cap dels quals no veia com a resultat gaire probable, però almenys potser em tornarien el passaport.

* * *

—En George tenia un advocat de fiar —vaig dir, mentre em creixia l’alleujament immoral de la confessió, mal que em pesés—. El que anomeneu pretensiós. Un parent llunyà de l’Ann. Va acceptar jugar de tallacircuit. No és un pis segur, és una casa segura de tres plantes, i la va llogar un trust estranger registrat a les Antilles Neerlandeses.

—Has parlat com un heroi —aprovació d’en Bunny—, i la governanta de la casa segura?

—La Millie McCraig. Una antiga agent d’en George. Abans ja havia vigilat per ell. Tenia totes les capacitats. Quan Windfall va engegar, vigilava una casa segura del Circus per a Direcció Conjunta a New Forest. Un lloc anomenat Campament 4. En George li va dir que plegués i que sol·licités anar a Encobertes. Ell la va traslladar al fons secret i la va instal·lar a l’Estable.

—Que està situat on? Ja ho podem saber ara? —encara en Bunny.

I també els ho vaig dir, completat amb el número de telèfon de l’Estable, que vaig deixar anar com si hagués estat provant de sortir tota l’estona. Llavors hi va haver una mica de teatre mentre en Bunny i la Laura es feien una canal entremig dels expedients que hi havia sobre la taula que ens separava, i en Bunny deixà caure al forat un telèfon de cul ample d’una complexitat que em sobrepassava i, després de tocar una successió de tecles a tota velocitat, em va passar l’auricular.

A una desena part de la velocitat d’en Bunny, vaig marcar el número de telèfon de l’Estable i em va sobresaltar sentir que el to de marcar ressonava per tota la sala, cosa que no només se’m feia extremament insegura a la meva orella culpable, sinó també un acte de traïció absoluta, com si m’haguessin descobert, capturat i entregat en un sol moviment. El telèfon bramava el to de trucada. Vam esperar. Encara sense resposta. I jo pensava, o bé la Millie és a l’església, perquè solia anar-hi molt, o ha sortit amb bicicleta, o és molt menys àgil del que era, com la resta de nosaltres. Però és més probable que sigui morta i enterrada perquè, tot i que era bonica i inabastable, tenia cinc anys ben bons més que jo.

Els trucs van parar. Es va sentir un cruixit i vaig suposar que la trucada passava al contestador. Aleshores, per a sorpresa meva, sense poder-m’ho creure, vaig sentir la veu de la Millie, la mateixa veu, la mateixa desaprovació escocesa puritana, com una serra, que jo imitava per fer riure en George quan estava trist:

—Sí? Hola? —I quan vaig dubtar—: Qui és, sisplau? —indignada, com si fos mitja nit en comptes de les set del vespre.

—Soc jo, en Peter Weston, Millie —vaig dir. I hi vaig afegir el nom tapadora de l’Smiley per si de cas—: Amic del senyor Barraclough, si se’n recorda.

Jo m’esperava, fins i tot desitjava, que per una vegada a la vida la Millie McCraig necessités un moment per asserenar-se, però va respondre tan de pressa que vaig ser jo, i no ella, qui va quedar desconcertat.

—Senyor Weston?

—En persona, Millie, no pas l’ombra.

—Identifiqui’s, sisplau, senyor Weston.

Que m’identifiqui? Que no li acabava de donar dos noms tapadora? Aleshores hi vaig caure: vol la meva clau, que era una forma de comunicació codificada obscura utilitzada més sovint al sistema telefònic de Moscou que al de Londres, però l’Smiley, en els nostres dies més foscos, hi havia insistit. O sigui que vaig arreplegar un llapis de fusta marró que hi havia a la taula davant meu i, sentint-me un idiota total, em vaig encorbar sobre el telèfon superelaborat d’en Bunny i vaig repicar la meva clau de mil anys a l’altaveu, esperant que tingués el mateix efecte que si ho feia al micròfon, tres cops, pausa, un cop, pausa, dos cops. I evidentment, així va ser, perquè tan aviat com vaig fer l’últim cop, la Millie va tornar, tota dolça i servicial, dient que quin gust sentir la meva veu després de tants anys, senyor Weston, i en què em podia ajudar?

A la qual cosa jo podria haver contestat: doncs, ja que ho preguntes, Millie, em podries confirmar que aquests fets s’estan donant en el món real i no en un racó tèrbol del món intermedi reservat a espies del passat que no dormen?